"Tranquil.litza't! Relaxa't! No estiguis ansiosa!" Ho diu el Ramon a la seva mare, la Remei. Li ho diu parlant fort, contundent, imperatiu, amb la cara a dos pams de la cara de la Remei, que no s'atreveix a mirar-lo.
La Remei de neguitosa ho està. No li falten motius per estar-ho, i l'actitud del Ramon fa que el neguit se li multipliqui. Però el Ramon no s'adona de res, al contrari, segueix insistint:
"Tu pots tranquil.litzar-te! T'ho dic jo que ho sé! Només depèn de tu! Si no ho fas és perquè no vols! Relaxa't d'una vegada! Has d'estar contenta! Mira quin dia tan bonic que fa! Asserena't! Gaudeix que ha vingut ell a veure't!"
I aquest "ell" que esmenta sóc jo, que no sé on ficar-me, que m'he anat arraconant, que no sé què dir, que em sento envaït per una immensa tristesa, veient la Remei tan desvalguda, tan vulnerable davant l'actitud del Ramon.
Li dic al Ramon, suau, fluix, que no es preocupi, que si vol pot anar a fer el que hagi de fer, que ja ens espavilarem la Remei i jo. I ell sembla que em fa cas, que decideix anar-se'n cap a la seva habitació, però no s'acaba de decidir i reprèn el seu sermó imperatiu. I aquest moviment, que sembla que se'n va però que s'ho repensa i continua amb la seva exhortació, es repeteix tres o quatre cops, fins que al final marxa de debò. Si més no de moment. I llavors comença a baixar la tensió.
La Remei de mica en mica va recuperant "el seu estat d'ansietat i malestar habituals", sense l'increment que li provoca la presència insistent i invasiva del Ramon. I es queixa: "Per què em toca tot el dolent a mi?"
I és que de dolent a la Remei n'hi ha tocat molt. Des de fa molts anys, sobretot (però no només) a causa d'aquest fill amb un diagnòstic d'esquizofrènia paranoide amb el qual viu. O sobreviu.
Amb el pas del temps, a la Remei se li ha anat fent tot encara més feixuc. A causa de l'edat, se li ha anat deteriorant la salut, amb els mals d'esquena, dels braços, de cap, els estats depressius...
No només això: a sobre cada vegada li falla més la memòria, i ella n'és ben conscient, i això fa que pateixi encara més. Sent com se li va encongint la seva autonomia, com li va minvant l'energia (i tanta que n'havia tingut!), alhora que el pes de la difícil convivència amb el Ramon cada cop és més gran.
M'estic un parell d'hores amb ella, és tot el que puc fer. Procuro que aquesta mica de temps sigui per a ella un petit parèntesi. No de veritable tranquil.litat, perquè seria molt pretensiós pretendre-ho, però sí d'un menor malestar.
Tinc la sensació de ser un espectador que contempla com un edifici es va esquerdant, enfonsant. Un edifici vell que es va ensorrant a trossos, de manera inevitable. Tot s'ensorra, i l'atmosfera de l'escena és polsegosa i trista, emocionalment devastadora, tota amarada de dolor i sofriment, sense cap mena de consol.
Me'n vaig atordit i trist, després que, a l'acomiadar-me de la Remei, el Ramon hagi protagonitzat una altra escena tensa i desagradable.
Pobre Remei. I pobre Ramon, tan víctima com ella, cada un obligat a conviure amb els seus problemes, les seves penalitats i les seves presons.
