Noms i privacitats

"Los nombres y algunos detalles circunstanciales los he cambiado (...) pero mi propósito ha sido preservar el 'talante' esencial de sus vidas." Oliver Sacks (1)

De vegades parlo d'algú fent servir el seu nom real. De vegades li canvio el nom. De vegades també canvio detalls del seu context, o tot el seu context. De vegades parlo d'un home quan en realitat és una dona, o a l'inrevés. De vegades, a alguna d'aquestes persones de les quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar, llavors potser n'hi adjudico un altre (de manera intencionada, o potser perquè em despisto). De vegades potser canvio altres coses... L'acumulació de possibles modificacions en una mateixa història està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones.

Fa molts anys que escric aquests petits articles i crec que faig raonablement bé aquesta feina d'ocultació (quan és necessari que la faci, no sempre). Sobretot crec que la faig bé en els casos més delicats, en aquells que em sembla del tot imprescindible que el mateix protagonista no es pugui arribar a reconèixer, en el cas eventual (i en general improbable), que arribés a llegir el que en dic. Ni que ell es reconegués, ni que el reconegués algú que el conegués i que ho llegís.

Una prova del que dic és que, de vegades, rellegint alguna d'aquestes notes especialment "emmascarada", escrita fa anys, d'entrada ni jo mateix tinc present de qui estic parlant. De vegades haig de fer un esforç considerable, per tal d'acabar recordant que la història és la història d'en tal o la tal.

És clar, hi ha una altra manera encara més segura, de no posar en perill cap identitat ni intimitat: callar, no explicar-ne res. Però no faig això, callar, perquè crec que hi ha històries que penso que s'han d'explicar. Perquè el món real està ple d'històries complicades, doloroses, tristes, de les quals no se'n parla, o no se'n parla prou. I el resultat és que aquestes històries, és a dir, la vida d'aquestes persones, "és com si no existissin". Sigui per falta d'informació, sigui perquè vivim atrafegats, o despistats... O perquè, en definitiva, en relació amb aquestes històries volem viure així: ignorant-les.

És clar, aquesta voluntat d'ignorar és normal, humana; perquè si fem com el Bon Samarità i ens aturem "quan trobem algú maltractat per la vida", la nostra vida se'ns pot complicar. Per això, en general, és més còmode seguir vivint com si no veiéssim aquestes històries (aquestes realitats, aquestes persones). Com si no existissin.

Per això en parlo.

--

(1) Prefaci de 'El hombre que confundió a su mujer con un sombrero'

[tb PSV]

El secret de l'Albert

[tb PSV]

L'Albert té un secret, i és que de vegades té al.lucionacions i deliris. Fa anys, molts, que li van diagnosticar una esquizofrènia, i des de llavors es medica. La medicació li va força bé, no li elimina del tot els símptomes psicòtics, però els hi redueix molt. El suficient perquè sigui capaç de mantenir-los ocults davant dels altres.

No en parla amb ningú. Treballa a un centre de dia de gent gran i és capaç de fer bé la seva feina. Té un horari reduït, però el seu lloc de treball no és de treball adaptat, sinó un lloc de treball normal. Al centre ningú sap que l'Albert té aquests problemes.

L'Albert guarda gelosament el seu secret, i alhora necessita parlar-ne, perquè sense compartir amb ningú aquest tipus de càrregues la vida es molt feixuga. Per sort, en pot parlar amb el seu psiquiatre, el qual alhora li fa de psicòleg. I també per sort (ja que les visites amb el psiquiatre són espaiades), ha trobat una altra manera de poder-ne parlar sense que alhora vegi perillar la seva intimitat.

Ha descobert que pot parlar del que li passa amb alguns dels avis que té al seu càrrec al centre de dia. En pot parlar perquè tot el que els hi explica poc després ho obliden. Els pot dir el que sigui, allò que més por li faria que la gent del seu voltant conegués, amb la seguretat que al cap de ben poc, de vegades al cap d'uns segons, ho hauran oblidat. De manera que se sent escoltat, i alhora no se sent en perill. Amb la mateixa seguretat que si parlés davant del mirall (de vegades també ho fa, a casa), però parlant "a algú", parlant amb persones que senten el que diu, algunes de les quals potser també entenen alguna cosa... temporalment, i després no els en queda cap rastre. I per tant l'Albert no es neguiteja.

De tant en tant parlo amb l'Albert. Normalment no parlem d'aquests temes, només surten algun cop, en petites dosis, molt de tant en tant. En aquests casos només escolto, no pregunto mai. El que sí li dic sempre és que l'admiro molt, per la seva valentia i el seu coratge, per la seva capacitat de gestionar la seva difícil vida. Li dic que ell per a mi és un heroi.

Suposo que és per això, perquè l'escolto, perquè no el judico, perquè no li pregunto res, perquè l'admiro i sap que l'admiració és sincera, que de vegades m'explica alguna cosa d'aquestes. Només alguna.

I és clar, perquè sap que no en parlo amb ningú. Ara tampoc ho faig, perquè per tal de ser fidel a la confiança que ell em té, l'Albert de fet no és l'Albert, ni la història no és ben bé aquesta: hi ha prou elements perquè ningú sigui capaç de reconèixer-lo a ell, a partir d'aquest escrit. El més probable és que ni tan sols ell s'hi reconegués.

Tot és veritat i tot és diferent, però el que sí és cert és aquesta invenció genial seva de parlar dels seus problemes amb persones que, al cap de poc, o ja d'entrada, no recorden res.

Pensaments suïcides

[tb. PSV]

Al sortir del bar em quedo un moment sol amb l'Elisabet. Li pregunto si avui podrà fer la migdiada, i em diu que no la fa mai, des de fa temps. Que abans, quan la feia, després de vegades es trobava molt malament, amb el cap amb pensaments suïcides que l'angoixaven molt.

Li dic que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt, uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint, normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.

Després surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment quan veus l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan amenaçadors.

Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no escoltar-les.

Contencions

[tb. PSV]

L'altre dia parlava del brot psicòtic de l'Elena i del fet que la van haver de contenir físicament, és a dir, que la van haver de lligar, perquè amb la contenció química, els medicaments, no aconseguien moderar el seu descontrol i la seva agressivitat. Les contencions físiques tenen mala premsa, en part perquè de vegades se n'ha abusat (i de vegades se'n segueix abusant), i en part per ignorància.

Fa uns dies va sortir una carta al diari d'una dona que es queixava de les contencions físiques. Deia que a ella l'havien ingressat en un servei d'urgències psiquiàtriques i que s'havia sentit humiliada perquè l'havien lligat. Deia que s'hauria de trobar una altra forma de contenció, sense especificar quina. Tampoc explicava l'estat en què estava quan la van lligar.

La teoria és molt bonica, lligar algú és lleig, de manera que en casos de brots psicòtics i agressivitat o autoagressivitat s'han de buscar altres formes de contenció. Sí, la teoria està molt bé. Però quan la farmacologia falla (perquè no és prou efectiva o ràpida), quins són "els altres mitjans de contenció" del descontrol i l'agressivitat?

Faig un incís: la contenció farmacològica també té els seus detractors, uns detractors que en part tenen motius raonables per criticar-la (perquè de vegades se n'abusa), o que s'hi oposen "per principis", perquè hi ha qui considera que mai, en cap circumstància, està justificat que una persona sigui continguda.

Continuo. Com a acompanyant he estat moltes vegades a unitats psiquiàtriques d'urgències, i he presenciat diferents escenes de descontrol i agressivitat que han acabat amb contencions químiques o físiques, és a dir, amb medicació o corretges, o tot alhora. Mai he tingut la sensació que els professionals responsables d'aquestes mesures extremes les apliquessin de manera precipitada i irresponsable, sinó literalment empesos per la necessitat "de fer alguna cosa" davant d'una situació que esdevenia ingovernable, si no s'intervenia d'alguna manera.

No dic que en algun cas no hi pugui haver algun abús, però crec que en general serà una excepció i que la norma és una actitud moderada i compassiva.

En canvi, a alguna residència psiquiàtrica sí que de vegades he tingut la sensació d'un excés de medicació, un excés cronificat, diria que institucionalitza. Però ara parlava dels serveis d'urgències i de les unitats d'aguts, que a més són els dispositius en els quals es pot plantejar l'ús de la contenció física, ja que en una residència psiquiàtrica de llarga estada, quan la situació es descontrola normalment s'envia la persona descontrolada a una unitat d'aguts, fins que recupera la normalitat prèvia a la crisi.

Recapitulo. A la persona que en la seva carta al diari reclamava l'eliminació de les contencions físiques, sense que qüestioni jo en absolut el seu malestar i el seu sentiment d'humiliació i impotència (pel fet d'haver estat lligada contra la seva voluntat), se li hauria de preguntar com creu que s'haurien de gestionar aquestes situacions. Perquè segurament, la majoria de persones que es veuen obligades a decidir l'aplicació d'aquestes mesures extremes de contenció estarien encantades si hi hagués una altra opció menys traumàtica.

Segur que la psiquiatria pot evolucionar molt. Segur que ho farà, perquè els primers interessats en què ho faci són els professionals que s'hi dediquen. De moment, estem en el moment en què estem, amb infinits avantatges respecte d'èpoques passades (d'aquest obvi progrés no ens n'hauríem d'oblidar mai). I hem de confiar que en el futur es pugui humanitzar "encara més" l'atenció a les persones amb problemes mentals. També en els moments més conflictius, de crísis psicòtiques, en aquests moments en què arriba un punt que sembla que només queda el recurs tan poc bonic (i tan fàcilment criticable si un no té la responsabilitat de gestionar una situació tan conflictiva com aquestes) de la camisa de força o el llit amb corretges.

L'Elena; anestèsia i psicosi

[tb. PSV]

Fa quatre o cinc mesos a l'Elena la van operar d'una pròtesi de genoll. La part "mecànica" de l'operació, la col.locació de la pròtesi, va anar la mar de bé. En canvi, l'anestèsia li va provocar uns efectes devastadors. Quan l'Elena es va despertar de l'anestèsia ho va fer en ple brot psicòtic, amb al.lucinacions, deliris i actituds molt agressives. Estava en un estat de tanta excitació i descontrol que a més de la contenció química amb medicaments també la van haver de lligar.

Després, de mica en mica, a l'anar passant els dies, els símptomes psicòtics van anar minvant, però molt lentament. I això sempre que se li mantingués la medicació antipsicòtica que se li havia començat a donar, ja que sense aquesta medicació revifaven les al.lucinacions i els deliris.

Ara l'Elena fa una vida aparentment normal, i si la veus una estona i no estàs al cas de la seva situació, pots pensar que no li passa res. Però malgrat la medicació antipsicòtica que es segueix prenent, en alguns moments encara té episodis d'al.lucinacions i deliris. Això sí, val a dir que són uns episodis molt moderats, comparats amb els primers episodis, després de l'operació. Com que ara està gairebé sempre a casa (surt molt poc), qui viu aquests episodis i els ha de gestionar de la millor manera que pot és el seu marit, que a causa de tanta tensió continuada està desbordat i esgotat.

Abans de l'operació l'Elena no havia tingut mai cap problema mental, ni el més mínim. L'anestèsia li devia alterar alguna cosa al cervell, i aquella alteració s'ha cronificat. Parlant de l'Elena, una coneguda em diu que igual que a algunes persones joves el consum de marihuana els pot provocar un brot psicòtic (aquesta coneguda ha tingut la desgràcia de comprovar-ho amb un fill seu), a l'Elena li deu haver passat una cosa semblant. En lloc de amb la marihuana, amb l'anestèsia.

La majoria d'adolescents que consumeixen marihuana no pateixen brots psicòtics, només alguns, pocs, aquells el cervell dels quals té una fragilitat especial en relació als principis actius de la marihuana. Els que tenen aquesta fragilitat o sensibilitat, en determinades circumstàncies el consum de marihuana els fa brotar, fa que tinguin un episodi psicòtic. De vegades puntual, i de vegades és pitjor, perquè l'episodi pot ser l'inici d'una esquizofrènia (és un risc real del qual, de manera sorprenent, se'n parla poc).

Segurament l'Elena devia tenir una fragilitat semblant en relació a l'anestèsia en concret que li van aplicar. Ha tingut la mala sort que el pas pel quiròfan l'ha convertit en una malalta mental. No sé quin és el risc estadístic que a algú li passi el que li ha passat a l'Elena. Suposo que deu ser petit, perquè sinó se'n parlaria més. En qualsevol cas, a ella li ha tocat.

La Patrícia

[tb. a PSV]

Ha corregut la veu que la Patrícia ha mort. Que l'han trobat morta al bosc. Ha corregut la veu, i que ha mort és gairebé segur, ja que en cas contrari algú hauria desmentit el rumor. Que hagi mort d'una manera o d'una altra, que l'hagin trobat al bosc o a un altre lloc, això ja és una altra història. A la residència, els  detalls de les notícies de vegades poden ser bastant fantasiosos: entre la imaginació de cadascú i les alteracions a causa de les successives explicacions, les notícies es poden anar transformant molt, de vegades de manera increïble.

El que és del tot cert és que la Patrícia fa uns quants dies es va escapar. No tenia mai permís per fer sortides, de manera que devia aprofitar alguna badada del vigilant de la porta. Era una idea fixa de la Patrícia, escapar-se, no volia estar allí. Altres vegades s'havia escapat, sempre l'havien acabat trobant i duent un altre cop a la residència. Sempre contra la seva voluntat, però sense que oposés resistència, era una persona molt pacífica.

A banda de la seva fixació per marxar, a dins de la residencia la Patrícia no generava cap problema. Respectava les normes i en els immensos temps lliures que tenia es dedicava a llegir, a meditar. Sí, a meditar, era una resident molt particular. Cridava l'atenció per això, per discreta, cultivada i tranquil.la. Quan la veies, costava pensar que fos una persona amb problemes mentals.

Amb quins problemes? Cap de les seves companyes ho sabia, perquè dins de la residència ningú parla dels seus diagnòstics psiquiàtrics. L'Elisabet, que era força amiga seva i que és qui m'explica tot això, tampoc sap quin era el diagnòstic de la Patrícia. Ni què feia durant les seves escapades, com li anaven les coses. Es ficava en problemes, la Patrícia? De quin tipus? Per quins motius? Quan s'escapava i la tornaven a portar ningú sabia què havia passat, i ella no ho explicava.

Una explicació podria ser que mentre estava ingressada la medicació la mantenia estable, i que quan s'escapava, al deixar de prendre-se-la, es desestabilitzava i se li complicava la vida, de la forma que fos. Alguna cosa així havia de passar, sinó seria massa inexplicable que estigués ingressada i que quan s'escapava, una vegada i una altra la tornessin a dur a la residència.

Tal com he dit, tot això m'ho explica l'Elisabet. L'Elisabet sempre m'ha parlat amb afecte i respecte de la Patrícia, i ara la trobarà a faltar. A la residència hi ha gent que està molt malament, i a l'Elisabet li anava molt bé tenir el referent d'una persona com la Patrícia, educada, tranquil.la. I amb una faceta o inquietud espiritual que l'Elisabet també té.

Quan passen coses com aquesta m'agradaria poder preguntar als professionals del centre què ha passat, però no ho puc fer. O més ben dit, sé de sobres que ells no ho poden fer, passar-me informació dels residents. De manera que m'haig d'aconformar amb les explicacions de l'Elisabet, i donar-els hi una credibilitat limitada.

A la residencia en casos així la informació que faciliten els encarregats a la resta de residents sempre és telegràfica, la imprescindible per justificar mínimament que, per exemple, una persona no tornarà mai més. Suposo que es fa així, a banda de pel tema de la confidencialitat, amb la intenció de no intranquil.litzar els residents amb notícies tristes, desagradables, ves a saber si fins i tot, en ocasions, amb aspectes morbosos.

Mal d'ull

[tb a PSV]

El Ramon m'acompanya en cotxe a l'estació. Primer parlem de banalitats, fins que li pregunto què li sembla que li passa a la seva mare, que últimament està molt ensorrada. Llavors la conversa es comença a complicar, em diu que les dones són molt terribles, malvades, que tenen poders malignes. Intueixo que malgrat la generalització es refereix a algú en concret, però encara no endevino qui, si és la seva mare o alguna altra dona. (1)

Em diu que hi ha coses que no es poden dir, que s'han de callar, perquè són molt greus, molt terribles. Jo pràcticament no obro la boca, només escolto, deixo que segueixi el seu discurs. L'estació queda una mica lluny, i ell de mica en mica va completant el relat. Al final ho concreta, diu que hi ha una dona que el vol a ell, una nimfòmana, però que ell no en vol saber res. Aquesta dona dolenta i malvada s'ha sentit rebutjada per ell, i ella, amb el seu desig sexual insatisfet, un desig sexual furiós i incontenible, rabiosa amb ell, ha fet mal d'ull a la seva mare. Per això, em diu, la seva mare està tan malament, i per això és tan difícil trobar una solució, i torna a fer servir el plural, diu que les dones són malvades, terribles...

Pobre Ramon, sempre et pregunta si tens parella, i si li dius que si, llavors et pregunta que com et va. I si li dius que bé, et diu que quina sort, que això és molt important. Però ell no ha tingut mai cap parella, crec que ni una amiga. I se'n va ja cap els quaranta anys. I les seves perspectives de futur són molt complicades.

He anat a veure la seva mare perquè sabia que ella estava molt malament. I no és estrany: viu amb aquest fill, i la vida junts és molt difícil. Mentre parlo amb ella a casa seva, veig el fill a la seva habitació que camina amunt i avall, com un tigre engabiat, amb els cascos posats, amb la música tan forta que jo, tot i que ell l'escolta amb els cascos, també la sento. Estona i estona així, quatre passes amunt, girar, quatre passes avall, girar...

El Ramon amb la seva mare té una relació molt estranya. Per exemple, de vegades ell li fa a ella unes carícies i uns petons que semblen fora de lloc, que sembla que no toquen entre fill i mare. Estar-hi present, contemplar-ho, em fa sentir incòmode. La mare es deixa fer, sobretot perquè crec que ja no sap què fer. M'imagino com s'ha de sentir ella, estant allí tot el dia, cada dia, sempre... Anar a casa seva és d'aquestes visites que fan que, quan marxes, et sentis alleujat, alliberat d'un gran pes. Alliberat i alhora una mica culpable de tenir aquest sentiment.

Tanmateix, si es mira en conjunt aquest estat del Ramon és un bon estat. Ha passat per èpoques molt pitjors, alguna vegada havia acabat ingressat en una unitat d'aguts. En general contra la seva voluntat, amb les corresponents escenes de resistència, intervenció de la policia, etc. Té un diagnostic d'esquizofrènia, des de fa anys.

Amb els problemes que té, és incapaç d'adonar-se que en gran mesura si la seva mare està tant ensorrada i derrotada és precisament a causa de la convivència amb ell, d'aquesta convivència tan dura, en què els períodes bons es caracteritzen per eventuals deliris, i els dolents per al.lucinacions. Potser no és que ell no ho pugui entendre, potser sobretot és que entendre-ho li resultaria insuportable. Entre d'altres coses, o principalment, perquè és una persona del tot dependent. En tots els sentits, no només l'econòmic.

He dit que l'enfonsament de la mare "en part" està causat per la convivència amb ell. Hi ha més parts. Aquests dies, una altra filla, que en general també viu fent equilibris, està ingressada a causa d'un brot psicòtic. Aquesta filla no viu amb la mare, en teoria és més autònoma. Fa dos mesos, però, va desaparèixer. Normalment es trucaven cada dia, però va deixar de contestar el telèfon. Va marxar del pis on vivia sense dir res a ningú. Aquesta filla també té un diagnòstic d'esquizofrènia.

Fins al cap d'un mes no en van tenir notícies. No a través d'ella, sinó de no se quin organisme que els va avisar. Es veu que l'havia detingut la policia del nord d'Itàlia, per haver robat en un supermercat, i no sabien què fer-ne. Després de les explicacions corresponents, una altra filla la va anar a buscar (no és el primer cop que l'han d'anar a buscar a un lloc llunyà). I un cop ja aquí, després d'ingressar-la (perquè estava fatal, en ple brot), també van anar sabent que feia mesos que no pagava el lloguer del pis on vivia, ni els serveis... uns deutes que de moment haurà d'assumir, com tantes altres vegades, la mare. Aquesta filla té una paga d'invalidesa, i ben administrada li és suficient per poder sobreviure (de vegades pot passar mesos sense problemes). Però mal administrada (sobretot amb compres absurdes, o encara pitjor, amb l'adquisició de marihuana, que per a ella és una bomba) els diners són del tot insuficients.

De tant en tant telefono la Carmen, la mare del Ramon, i més de tant en tant la vaig a veure. Sempre tinc remordiments, per l'espaiament de les visites.

De vegades penso que potser sí que és veritat, "que algú li ha fet mal d'ull" a la Carmen, perquè sembla mentida que li hagin tocat tantes calamitats. I no n'he fet la llista sencera, de les seves calamitats, perquè si la fes sencera, llavors potser ja semblaria que m'ho invento tot. I no, no m'invento res: la seva vida encara és més complicada del que he explicat.

--
(1) Quan vaig a veure la Carmen al marxar normalment prefereixo anar caminant fins a l'estació, tot i que el Ramon sempre s'ofereix a portar-me, perquè li agrada molt conduir. Aquest cop accepto la invitació perquè, malgrat les ganes de caminar i d'airejar-me, estic interessat en sentir el que em pugui dir ell estant els dos sols, a fora de casa. I l'encerto. Pel que fa a anar en cotxe conduint ell, hi vaig tranquil, perquè és prudent, el porta bé. Que jo sàpiga, fins ara no ha tingut mai cap accident, ni tan sols un petit incident, i fa molts anys que condueix (hi ha alguna altra persona sense els seus problemes mentals amb la que quan vaig amb ella en cotxe vaig molt més intranquil). De tota manera, també és cert que, tal com he dit, prefereixo anar caminant.