"De vegades algú ja està bé estant malament."

Un dia l'A.P. em diu aquesta frase. Què vol dir? D'entrada desconcerta: com es pot estar bé estant malament? Una altra cosa seria dir-ho fent referència a un estat "previ" i pitjor. Llavors sí que tindria sentit: estar malament, però ser conscient que abans encara estaves pitjor, i valorar aquest progrés. Però sense aquesta referència seqüencial, quin significat pot tenir?

D'entrada, cal subratllar "que estant malament ningú no està bé": la tendència biològica i psicològica s'orienta sempre indiscutiblement cap al benestar, cap a un estat de no dolor, cap a un estat de satisfacció de les necessitats físiques i psicològiques.

Ara bé, què passa quan, estant malament, per sortir d'aquest malament cal fer un esforç? Què passa quan aquest esforç potser ha de ser considerable, potser molt gran? Llavors, de vegades potser ens conformem amb el malestar; potser assumim el fet de quedar-nos en aquesta zona grisa, per tal de no haver d'enfrontar el repte. No ens movem, considerem que no som capaços de fer allò que hauríem de fer, o considerem que no ens compensa l'esforç necessari per aconseguir-ho. 

No volem estar malament, però, pel motiu que sigui, el resultat és que de vegades no fem res "efectiu" amb l'objectiu de deixar d'estar malament.

Suposo que aquest és el sentit de la frase inicial. Amb aquest significat, quantes persones que jo conec ja estan bé estan malament com estan? Doncs un grapat. I algunes és bastant dubtós que siguin capaces de fer algun canvi, a la vista de la seva llarga biografia. 

També hi ha les altres persones. Persones amb vides difícils que acaben entenent que, per tal que la seva vida pugui ser més fàcil, menys trista i menys amargada, de moment han de fer l'esforç de renunciar "al confort enganyós de la seva còmoda incomoditat". Que han de barallar-se, si cal amb dents i ungles, amb les limitacions que les immobilitzen. És a dir, que assumeixen que de moment la seva vida ha de ser més difícil, si realment el que volen és que, un dia, pugui arribar a ser una mica més fàcil. Perquè han entès que, pel que fa a aquest negoci, no hi ha varetes màgiques que valguin.

Hauries d'estar malament com jo

Hi ha persones que estan malament i per a les quals que tu estiguis bé no és un motiu d'alegria, sinó gairebé una mena d'injustícia o ofensa. Com que elles estan malament, voldrien que tu també ho estiguessis.

Hi ha fills amb vides complicades que tenen aquesta mena de sentiment cap als seus pares. I hi ha pares, sobretot mares, que cauen en la trampa de les acusacions d'aquest tipus dels fills. O que no és que hi caiguin, sinó que sempre hi han estat atrapades, a causa de l'educació que elles han rebut: "si els meus fills no són feliços, no està bé que jo ho sigui". Consideren que no tenen ni el dret a desitjar (i intentar) ser-ho. Perquè aconseguir ser una mica felices, no estar tan malament, seria una mena de traïció al fill.

És una idea malaltissa. Perquè el resultat és que aquests pares, aquestes mares, són doblement desgraciades, perquè al malestar o desgràcia dels fills (amb relació al qual sovint no poden fer res, o molt poc, sobretot quan ja són majors d'edat), hi afegeixen, de propina, el propi malestar: una mena "d'autoflagel.lació solidària" afegida. Aquesta mena de cilici que provoca sofriment i no soluciona res.

Però no s'acaba aquí, amb aquesta absurda immolació inútil i dolorosa, sinó que a sobre, aquesta actitud encara té un altre efecte indesitjable, del tot contrari als interessos dels pares (els quals, naturalment, el que desitgen és que els seus fills siguin  menys desgraciats). Perquè resulta que, vivint-ho així, l'exemple que dones als fills, amb aquest comportament, és el de persones fràgils, desorientades, incapaces d'elevar-se pel damunt de les dificultats que les envolten. Tot el contrari de la referència que necessiten aquests fills, per molt que estiguin dient el contrari, "que és una injustícia que els altres estiguin bé i ells no".

Amb aquesta llàstima i compassió tova, malentesa, els pares ensenyen als fills a ser persones vulnerables i desgraciades, penells de campanar orientats segons com bufa el vent, fins i tot quan el vent bufa amb una direcció i força que l'únic que fa és alimentar amargors, ressentiments, ràbies, impotències, infelicitats... Mantenen els fills en un estat d'infantesa permanent, amb les seves rebequeries d'infant (encara que potser tinguin ja trenta anys), immadurs, incapacitats... 

I alhora, també els reforcen les seves capacitats manipuladores: "Veus? Em volies amargada i desgraciada, i ja ho sóc".

És una calamitat, perquè aquest resultat, per molt que el fill de vegades l'hagi verbalitzat com a desig, en el fons és l'últim que desitja. Perquè el que desitja de debò (encara que no ho digui), el que necessita urgentment (i en el seu interior més íntim, potser inconscient, sap que és així), és precisament "que li portin la contrària". Ja que si no, sense aquesta oposició, es veu incapaç d'intentar sortir del pou en què ha quedat atrapat.

Avui no he parlat de cap cas concret. Hauria sigut fàcil, perquè aquesta exposició l'hauria pogut fer parlant de la Sònia, o de la Pilar, o de la Maria, o de l'altra Maria, o de la Carme... i les respectives filles o fills.

Troballes: Johann Hari, 'Conexiones perdidas'

Cap al migdia. Estic al carrer, i quan començo a pensar que m'haig de comprar alguna cosa per dinar, em trobo una bossa amb una poma i amb un entrepà de formatge ben embolicat amb paper de plata. M'assec a un banc i dino ben content. Després, a mitja tarda, em trobo dos iogurts. Mira que bé! Uns dies després, el que em trobo al carrer és una malla de patates d'uns dos quilos, totes en perfectes condicions, i al costat una bossa amb algunes cebes. I altres dies altres coses comestibles...

Entremig d'aquestes troballes, un dia el que trobo (a un punt d'intercanvi de llibres) és una cosa encara més interessant: el llibre de Johann Hari 'Conexiones perdidas', amb el subtítol 'Causas reales y soluciones inesperadas para la depresión' (Capitán Swing, 2019).

Començo a llegir-lo i m'atrapa completament. L'autor no qüestiona la utilitat de la medicació en alguns casos. Ni els possibles factors biològics predisposants, però no determinants, en altres casos. Però alhora afirma, de manera contundent, que munts d'estudis demostren que la importància dels factors biològics i farmacològics està molt sobredimensionada. Escandalosament i "interessadament" sobredimensionada.

Recull munts de dades d'assajos que posen de manifest la baixa efectivitat (en general) dels medicaments antidepressius, en contrast amb les informacions distorsionades que faciliten els laboratoris quan promouen aquests medicaments. També qüestiona el paper dels organismes supervisors encarregats de l'aprovació dels medicaments, a causa dels lligams o dependències econòmiques que tenen amb les farmacèutiques.

És un llibre que oscil.la entre interessant i apassionant, i que a mi m'arriba en un bon moment, quan veig sovint l'Adriana, una amiga que fa uns tres anys que està enfonsada en una depressió severa. L'Adriana és una víctima del pensament "biologista-farmacològic" del seu entorn (familiar i mèdic): qualsevol canvi, "pensen els altres", ha de venir a través dels efectes de les pastilles, exclusivament. No se li ofereix cap psicoteràpia, ni ningú pensa que seria una bona "medicina", probablement la millor, el replantejament de les relacions familiars. 

Tot plegat un desgavell conceptual, amb un entorn que alimenta l'estat depressiu, de manera que ara mateix el pronòstic de l'Adriana és difícil que sigui optimista. 

Copio tres fragments del llibre de Johann Hari:

"La depresión es una enfermedad del cerebro, me dijo, y esta es la cura. (...) No tuvo que insistirme. (...) Abandoné su consulta a los diez minutos con una receta de Seroxat. (...) Solo al cabo de unos años (...) alguien me abrió los ojos a todas las preguntas que aquel médico no me formuló ese día. Del tipo: ¿existe algún motivo para que te sientas tan angustiado?, ¿qué ha estado ocurriendo en tu vida?, ¿hay algo que te esté causando dolor y que quizá convendría cambiar? (...) Durante los trece años siguientes, los médicos no dejaron de extenderme recetas para este medicamento, y ninguno se preocupó de preguntar." (p. 18)

"El tiempo ha reforzado esta constatación una y otra vez. La proporción de individuos que toman antidepresivos que continúan deprimidos se sitúa entre el 65% y el 80%. (...) Los antidepresivos químicos quizá sean una solución para una minoría (...) Si sientes que te ayudan, y los efectos positivos son mayores que los secundarios, deberías seguir con ellos. Lo que resulta imposible, a tenor de las pruebas recabadas, es afirmar que son 'suficientes' para una 'gran mayoría' de personas deprimidas y ansiosas." (p. 61)

"El trabajo principal de un médico consiste en escuchar." (p. 264)

Des del meu punt de vista, un gran llibre, i molt necessari.

Santa Rita

(PSV)

L'Adela és florista. Té una clienta que cada mes li compra un ram de roses. Sempre iguals, roses vermelles petites. Un dia, la clienta li explica per què li compra regularment els rams de roses: porta les roses a Santa Rita, patrona dels impossibles. L'Adela llavors li demana si li podria dur a Santa Rita un ram de part seva, perquè a ella també li convé molt que se li resolgui un impossible. La clienta li diu que quan ella du el seu ram, ja demana també pels impossibles de la gent que coneix, que no cal el segon ram. Que inclourà en les seves peticions la de l'Adela. 

No li explica a l'Adela quina és la seva pròpia petició, i l'Adela no li ho pregunta. En canvi, l'Adela sí que li explica una mica el seu problema, el seu desig: que el seu fill canviï. És alcohòlic, i de propina amb malaltia mental. Diu que té un caràcter difícil, canviant, i que sobretot quan beu, es torna una persona absolutament insuportable, de vegades bastant agressiva. Tant, que més d'una vegada han hagut d'avisar la policia, i ja ha passat per la presó, per temes relacionats amb el mercadeig de drogues. Però malgrat tants desastres no hi ha manera que es decideixi a buscar ajuda per tal de gestionar millor els seus problemes mentals, i els seus problemes d'addiccions: no vol saber res de psicòlegs ni psiquiatres, i no es planteja tampoc deixar la beguda, tot i que, per a ell, un parell de cerveses són com dinamita a dins del seu cervell.

A dins de la floristeria, l'Adela un dia m'explica això. La part de Santa Rita i les roses, perquè la història del seu fill ja la conec des de fa temps. 

Quan m'ho explica penso que l'Adela potser li hauria de demanar a Santa Rita que l'ajudés a ella. A canviar ella, i que així deixés de sentir-se culpable a causa d'aquest desastre de fill que té. Una culpabilitat sense cap sentit, perquè l'únic responsable de la vida del seu fill (té ja 38 anys) és el seu fill. És molt trist, és clar, i encara més per a una mare, però si el fill no vol canviar, o no vol fer els esforços que hauria de fer per canviar, no hi ha res a fer. 

A més, és obvi que el patiment de l'Adela no canvia la situació del seu fill, gens ni mica. I a banda de ser un patiment inútil, és tòxic i destructiu. A causa d'aquest patiment, la vida de l'Adela és molt pitjor: ella mateixa es va fent mal, i arribarà un dia que, a causa de l'acumulació de malestar i tristesa, potser es posarà també literalment malalta.

Si Santa Rita fa miracles, potser podria començar per aquest: que l'Adela fos capaç de canviar una mica i no viure tan torturada... Ja seria un bon miracle!  

Art brut, una altra lectura sobre depressions

Llegeixo "Art brut", de la Raquel Picolo (Voliaina Edicions, 2021), un relat novel.lat sobre l'experiència real de l'autora. Tant el tema, la salut mental (en concret les depressions), com el seu caràcter autobiogràfic, o més o menys autobiogràfic (no s'especifiquen les eventuals proporcions, i en qualsevol cas està disfressat de novel.la), fan que decideixi llegir-lo.

El que més m'agrada del llibre són algunes pinzellades, algunes frases i fragments, que trobo molt brillants. Tant pel que fa al seu contingut, "l'ingredient", com pel que fa a la seva forma literària: són com pedres polides després d'un treball de depuració progressiva (m'ho imagino així).

Abans de llegir-lo, una mica per casualitat he anat a una presentació del llibre; vaig veure l'anunci, i em va semblar que podia ser interessant (era la primera vegada que sentia el nom de l'autora). Després, el que fa que m'acabi de decidir a llegir el llibre és la insistència de l'autora, durant la presentació, en posar de manifest que no s'ha volgut limitar "a sortir de l'armari de les malalties mentals", sinó que des que va començar a pensar en aquest projecte, sempre va tenir clar que només tenia sentit si ho feia "a través d'un text literari". I aquesta voluntat es nota.

D'altra banda, un cop llegit el llibre crec que la seva aspiració s'ha quedat una mica a mig camí. Alhora, també crec que l'autora segurament té la capacitat per fer un text millor del que ha fet. Trobo que de vegades t'hi perds una mica (o jo m'hi perdo), de vegades sembla que falten referències, de vegades trobo que en sobren... Crec que la història és bona, i la intenció també, però la concreció, el resultat, no tant.

En qualsevol cas, m'agrada haver llegit el llibre. Però el que segurament no faré serà el que vaig pensar que faria el dia de la presentació: escriure a l'autora i comentar-li amb calma algunes de les coses que va explicar. 

El dia de la presentació, ja ho he dit, encara no havia llegit el llibre. I després d'haver-lo llegit crec que tindria poc sentit, seria forçat, si l'escrivís i no li digués res del que dic avui aquí. Penso que potser a ella la incomodaria. No ho sé, potser m'equivoco, però mira, posats a equivocar-se, en aquest cas potser és millor que m'equivoqui contenint-me que parlant potser més del compte.

Ara bé, si ella continua escrivint i d'aquí a uns anys m'assabento que ha publicat un altre llibre sobre la seva experiència com a persona amb problemes mentals, buscaré el llibre i el llegiré. Perquè estic convençut de la seva capacitat per a escriure un text millor. La referència que he fet abans a frases i fragments del llibre, polides, brillants, colpidores, junt amb la seva decidida voluntat "de fer literatura" (en lloc de limitar-se a fer de testimoni) fan que estigui convençut d'això que dic.

Por si las voces vuelven

El 4 de junio de 2017 ingresé en el ala de psiquiatría del Hospital Puerta de Hierro. 

¿Motivo del ingreso? 

"Paciente varón de treinta y nueve años acude a urgencias expresando ideas extrañas". 

Algunas de esas ideas extrañas eran: estar viviendo al otro lado del espejo, algo intentando entrar en mi cabeza, Chris Pratt y Jennifer Lawrence enviándome mensajes a través de la película Passengers y mensajes subliminales en cosas como el aceite de oliva. 

Como verás, cuando estás loco no tienes demasiado tiempo para aburrirte. 

He llegit, i rellegit, "Por si las voces vuelven", de l'Ángel Martín (Planeta, 2021). La cita anterior és el començament del primer capítol. El llibre m'ha agradat molt... i alhora també m'ha decebut.

Però anem per parts. M'ha agradat molt perquè trobo que fa una descripció molt brillant i entenedora "de la seva bogeria", i ho dic així, en singular, perquè és un detall important. Ben poques vegades he vist textos en què es transmeti de forma tan clara aquesta experiència. I encara menys quan qui escriu ho fa estant lúcid, estable, no en ple brot. 

Especifico això de la lucidesa perquè un altre tipus de textos són els escrits per persones que quan escriuen estan en ple brot: d'aquests textos sí que n'hi ha bastants (hi ha bastantes persones amb problemes psicòtics aficionades a escriure). Un altre tema és que aquests textos no acabin convertits en llibres, cosa d'altra banda comprensible, ja que no tenen "consistència de llibre" (en canvi, sí que hi ha qui n'ha fet recopilacions, acompanyades de textos introductoris, amb claus interpretatives, voluntat divulgativa i sensibilitzadora, etc.). (1)

El llibre de l'Ángel Martín és una altra cosa. Podria dir-se que seria un equivalent de la peli "Una mente maravillosa" (Ron Howard, 2001), sobre la vida del matemàtic John Forbes Nash, una de les millors contribucions del cine de cara a fer comprensible com funciona la ment d'una persona en ple brot psicòtic.

Segona part. He dit que el llibre també m'ha decebut. M'ha decebut perquè la brillant exposició de la seva bogeria considero que pot transmetre la idea que la bogeria "només és això" que ell explica. Que pot donar aquesta falsa idea, sobretot entre les persones que coneixen poc, o desconeixen del tot, "el món de la bogeria". I que per tant ignoren que no totes les bogeries són iguals.

Dit d'una altra manera: l'Ángel Martín parla d'un tipus d'experiència psicòtica que pertany, segurament, només a un 5% del total d'experiències psicòtiques. Podríem dir "que les més atractives" (si se'm permet aquesta llicència, o abús).

L'altre 95% són, en general, estats psicòtics amenaçadors, terrorífics, insuportables... En diferents graus, però sempre desagradables. Les persones que els pateixen només anhelen, per tant, quan tenen "alguna pausa" (abans o després de la crisi), tornar a l'estat previ d'estabilitat, si és que aquest estat existeix. És a dir, res a veure amb l'experiència de l'Ángel Martín, del seu punt de vista de la psicosi com a experiència eventualment aprofitable, com una oportunitat de coneixement, de progrés personal, etc. De la seva experiència dels brots psicòtics com a moments durant els quals "tens un grau superior lucidesa" que et permet veure coses que sense la psicosi no veuries mai, etc.

"Volverte loco te ha dado una ventaja fascinante sobre los otros. Has aprendido a escuchar bien y de forma que otros no lo hacen." (p. 233)

L'experiència de l'Àngel Martín suposo que tindria alguns punts en comú amb el que en diuen un "bon viatge" (o parcialment bon viatge), després d'un consum de substàncies psicoactives, mentre que les altres experiències serien com "mals viatges" després d'un d'aquests consums. 

Aquests bons viatges de vegades poden tenir conseqüències catastròfiques, però mentre duren, tenen el seu encant (i per això la gent els busca). En canvi, un mal viatge no hi ha ningú que el vulgui repetir.

Insisteixo: per al 95% de persones que pateixen brots psicòtics, patir-los és estar a l'infern. I quan en surten, l'únic que desitgen "és tornar a la normalitat prèvia", abans de l'estat de bogeria. Tornar a les rutines anteriors, de vegades potser grises, però com a mínim sense flames infernals, sense microxips que tens ficats al cervell, sense insectes que et devoren la carn, sense aquell o aquell altre que et vol matar, sense veus, amenaces i crits que t'eixorden per dins les vint-i-quatre hores del dia, etc. Sense tot això que sembla que l'Ángel Martín ignori que existeix.

Per tant: el llibre de l'Àngel és d'agrair, perquè té parts esplèndides, molt. Però crec que seria un llibre millor, i més útil, si hagués dedicat també un capítol a explicar de manera clara aquestes diferències que he exposat.

PD: Fa una mica més de mig  any va morir l'Elisabet. Era una de les persones pertanyent al 95%. Recordo bé com l'angoixava aquest aspecte de la seva vida. També conec altres persones amb el mateix problema, i les tinc molt presents; per exemple, d'aquí una estona una d'aquestes persones vindrà a prendre un cafè a casa.

-
(1) Un exemple: Las voces del laberinto, de Ricard Ruiz Garzón, Plaza y Janés, 2005, una aproximació al complicat món de l'esquizofrènia a través dels testimonis de persones afectades per la malaltia.

La vieja compañera

"La madrugada del 25 de octubre de 2020 salí del armario de la depresión al grabar un audio para contar públicamente que sufro esta enfermedad."

És l'inici del llibre  "La vieja compañera", del periodista Anxo Lugilde (Edicions 62, 2021). Després d'haver-ne sentit a parlar bastant, i que finalment un conegut me'l recomanés de manera especial, decideixo llegir-lo.

El començo i m'agrada, trobo que l'inici és especialment brillant. Però a mesura que vaig avançant tinc la sensació que va perdent consistència. Perquè cada vegada agafa més importància el seguiment de l'activitat política gallega i portuguesa (l'especialitat periodística de l'Anxo), alhora que es va diluint, proporcionalment diluint, entre tanta política, tantes eleccions i tants noms, el tema principal: les depressions. Si més no, aquesta és la meva sensació, fins al punt que, quan m'adono que aquesta tònica es va mantenint (arriba un moment que vaig saltant-me pàgines, per veure com segueix), al final abandono la lectura. Cosa no habitual en mi, tractant-se d'un llibre sobre depressions.

Mentrestant, també he llegit a La Vanguardia un article de l'Anxo Lugilde, sobre les eleccions portugueses del 30 de gener. I llegint l'article (que llegeixo sobretot perquè l'autor és ell, no perquè m'interessi especialment el tema de les eleccions portugueses), penso que el llibre "La vieja compañera" és també com un llarg article periodístic sobre temes polítics, acompanyat de referències a les seves depressions. 

Crec que a molts lectors del llibre tants comentaris polítics, i tants noms de polítics, se'ls deu fer farragós. A més, d'aquí poc, a la majoria de lectors aquestes referències no els sonaran de res. Seran només "soroll", per a un lector interessat pel tema de les depressions. Per això em sembla un llibre una mica malaguanyat, perquè crec que la recepta, els ingredients amb què s'ha confegit, no estan proporcionats. I ho dic sent conscient de tots els elogis que el llibre ha rebut, és a dir, sent conscient que aquest comentari meu va a contracorrent.

A banda de l'excés de política, una altra característica del llibre que no tinc clar que sigui molt encertada és l'ús que fa de símils entre episodis de la Segona Guerra Mundial i la gestió de les seves depressions. Sobretot tenint en compte el protagonisme que li atorga (segurament també és un tema "de proporcions", ja que més dosificat hauria pogut ser una aportació interessant), crec que aquest aspecte del llibre no el millora (jo mateix de vegades m'hi he perdut una mica, tot i interessar-me, de manera especial, tot el relacionat amb la Segona Guerra Mundial).

En definitiva: crec que l'Anxo Lugilde hauria pogut escriure un llibre millor del que ha escrit. Millor i, alhora (o a conseqüència d'això), "també més perdurable".

Potser, si no ho ha fet (és una especulació) en part ha sigut perquè des del seu entorn, tenint en compte el seu fràgil equilibri emocional, s'ha preferit animar-lo de manera incondicional i no fer-li eventuals comentaris que potser l'haurien pogut desincentivar. No ho sé, m'imagino això, i suposo que si va ser així, aquest entorn, aquestes persones, van actuar bé, de cara a ajudar l'Anxo a sortir dels estats depressius i mantenir-se estable. Encara més: penso que és probable que, si jo hagués sigut un dels amics de l'Anxo, hagués actual igual.

Si tot alhora no pot ser, segur que és molt més important sortir de la negror de les depressions, que escriure un llibre "perfecte". En aquest sentit, penso que per a l'Anxo aquesta utilitat personal el llibre probablement l'ha tingut.

I en qualsevol cas, pel que fa al llibre, també és veritat que els gustos són molt variats, cadascú té els que té. I per tant, és ben possible que l'experiència d'altres persones que el llegeixin pugui ser del tot oposada a la meva.

Per acabar: al marge de tot el que he dit, considero que cal agrair molt a l'Anxo Lugilde "la seva sortida de l'armari". Perquè com més persones conegudes amb problemes mentals en parlin públicament, serà més fàcil que, de mica en mica, les persones amb aquest tipus de problemes puguin ser enteses una mica millor i, en conseqüència, també tractades una mica millor.