Em fa mandra saludar la Teresa

Per la vorera de l'altra banda del carrer veig que s'acosta la Teresa. Camina seriosa, amb el cap una mica acotat, sembla encaboriada. No em costaria gens travessar el carrer i saludar-la, preguntar-li com li van les coses, però no ho faig. Em fa mandra.

Conec la Teresa des de fa uns quants anys, hem parlat unes quantes vegades. Al carrer, a algun bar, a casa seva. Té un fill amb molts problemes. La Teresa m'havia explicat que de petit ja era un nen difícil. Quan la vaig conèixer, el fill ja era adolescent, i els seus problemes eren de molta envergadura. L'havia adoptat quan tenia un any, junt amb el seu marit. Però el seu marit també tenia problemes mentals, i van acabar separant-se. A partir de llavors, del fill se'n va ocupar ella sola.

La Teresa treballava d'administrativa, i encara treballa. A la feina és molt eficient, ordenada, resolutiva. En canvi, a casa, amb aquest fill no se'n sortia, no sabia posar-li límits. En part, perquè ja li semblava bé, consentir-lo una mica, perquè pensava que com que era adoptat (i a sobre amb el pare no hi podia comptar), calia que ella no fos massa rígida, per tal que ell se sentís estimat. D'aquesta manera, el fill va anar creixent amb aquest model d'afecte poc consistent i poruc, sense límits clars, sentint-se ell cada vegada més l'amo de la situació. Es va anar convertint en un dictador.

Durant els anys que vaig mantenir el contacte amb ella, de tant en tant li recordava la necessitat de posar límits al fill, de deixar-li clar que qui havia de posar les normes a casa era ella. Posar límits i mantenir-los, encara que costés. Perquè això era de fet el que necessitava realment el fill, que li posessin límits, encara que els rebutgés. I perquè, a més, ella també s'havia d'autoprotegir. Perquè els desafiaments del fill, primer només verbals, s'anaven acostant als físics, fins que aquests, les agressions, també van arribar.

Ella deia que sí, que ho entenia, la necessitat de posar límits, de no permetre segons quines conductes, sobretot les agressions, però que tenia por. La por que si intentava posar-los el fill reaccionés encara més violentament. I així, amb aquesta por, amb aquesta falta d'autoritat, han anat passant el temps, els anys, amb el fill cada vegada més dictador i imprevisible.

Durant un temps llarg, de tant en tant la Teresa m'anava trucant, i llavors quedàvem. Les trobades sempre eren iguals, amb el mateix guió. Amb els mateixos laments i queixes, i la mateixa explicació de la seva indecisió, de la seva falta de reacció. Deia que ella no era capaç d'actuar diferent. De fet, potser només em trucava perquè tenia ganes d'esbravar-se amb algú, i no de pensar en com canviar coses. 

M'abocava les seves queixes, i això era tot. És clar, aquestes dinàmiques arriba un punt que cansen i, en aquest cas, suposo que al final els dos ens en vam cansar: ella de sentir-me a mi (de sentir el que li deia i que no volia sentir), i jo de sentir-la a ella.

És una història que m'entristeix, però alhora estic tranquil, amb aquest distanciament. I amb la meva decisió de no haver travessat el carrer, aquest dia. Perquè no té sentit pensar que es pot ajudar algú si, alhora, "aquest algú no es vol ajudar". És perdre el temps.

A través d'una altra persona fa poc m'he assabentat que el seu fill està molt malament. Que ja no viu amb ella i que s'ha ficat en embolics importants. Es veu que ara els serveis socials s'ocupen d'ell. Ja ho he dit, una història trista.

El germà que no està boig

"El meu germà no està boig, però està malament."

El germà que no està boig, i qui l'anomena, són d'una família aficionada al tema psicoanalític, cosa que no ha evitat (al contrari, potser ha afavorit), que molta gent de la família tingui un cap poc endreçat. Com 'el que no està boig però no està bé', que pot protagonitzar escenes de violència verbal terribles, amb l'agreujant que, després, no se'n disculpa. Això, a banda de ser una persona que viu bastant aïllada, amb poques relacions socials, i sense parlar amb ningú de la família dels problemes emocionals que és obvi que pateix. Sense que ell en parli, i sense que ningú de la família n'hi digui res. "Per respecte", diuen.

El germà que no està boig no és un adolescent, va camí dels setanta anys. Va créixer en un ambient o cultura familiar en què dels problemes personals de cadascú no se'n parlava. Mai. Abans he dit que ningú no li deia res de les seves rareses i exabruptes "per respecte", però segurament seria més adequat dir que si no n'hi deien res era per por. Per la por del que pogués passar si es parlava "del que passava"... De manera que era millor aparentar que no passava res.

Hi ha moltes maneres de tenir vides desgraciades... i de fer desgraciades les vides dels altres. Els altres, és clar, també poden ser els fills.

El germà que no està boig té un fill. Aquest fill s'acosta ja als quaranta anys, i és un home també amb bastants problemes. Diferents dels del seu pare, però considerables. Tampoc no en parla, dels seus problemes. Aquest fill, alhora, també té un fill, un fill que sembla probable que, amb l'entorn familiar que té, acabi també traginant alguna motxilla feixuga. Ja se'n veuen els primers indicis.

És una història familiar d'aquestes en què sembla que els seus membres no són capaços de trencar amb les dinàmiques del passat. De reflexionar-hi, i corregir el que sigui necessari corregir. De manera que la història intergeneracional prossegueix, "conservant aquesta identitat familiar" caracteritzada per inseguretats, pors i errors, i no per empoderaments, per alliberaments...

Per acabar: he parlat d'un pare, un fill i un net. No és ben bé així. Sí que són tres generacions, però els protagonistes reals no són només masculins. Ho he fet així per fer-ho més senzill i, alhora, menys identificable, cosa que en aquest cas també em semblava important.

La Carlota i les seves identitats

La Carlota havia sigut sempre una nena insegura, inestable, li costava relacionar-se amb els altres nens. Quan tenia quinze anys va pensar que potser era lesbiana, i que si ho acceptava, segurament la seva vida no seria tan difícil.

Va començar a socialitzar-se com a lesbiana, però els seus malestars i les seves inseguretats no van minvar. Més aviat van augmentar, en part pel mateix fet d'estar en l'edat adolescent, que ja ho fa tot més difícil. A partir de llavors va viure deu anys com a lesbiana, amb les seves oscil.lacions emocionals, amb les seves inseguretats a l'hora de relacionar-se amb altres persones, amb la gent en general.

Quan tenia vint-i-cinc anys va pensar que potser era transsexual, i d'aquest pensament, acompanyada d'un nou entorn de persones que ho eren, va passar al convenciment que ella també ho era. I va començar a viure segons aquesta nova identitat. Però les seves inseguretats i malestars aquesta vegada tampoc no van minvar, malgrat el suport que tenia tant de la seva família com del nou entorn en què es movia.

La seva família sempre li havia donat tot el suport. Els seus pares i germans (igual que quan la Carlota va pensar que era lesbiana), estaven esperançats que, amb aquella última "descoberta", amb aquella nova identitat, potser s'acabarien d'una vegada tots els seus patiments.

Com que no va ser així, al cap de tres anys la Carlota va decidir amputar-se els pits, perquè va pensar que era això, el que li impedia sentir-se a gust com a home trans. Aquesta vegada no només no va servir de res, l'amputació, sinó que el resultat va ser que el malestar i la sensació d'estranyesa encara es van incrementar.

Des de petita, un dels problemes que havia tingut era que moltes vegades se sentia observada, que no se sentia ben mirada per la gent del seu voltant. Aquesta incomoditat no va desaparèixer, ni a partir dels quinze anys com a lesbiana (tot i que feia una vida molt discreta), ni a partir del vint-i-cinc, com a trans. Al contrari, llavors va augmentar, perquè aleshores sí que era més mirada, o mirat, a causa del seu nou aspecte.

La història de la Carlota me l'explica un dia la Rosalia, cosina seva. La Rosalia, igual que els pares i germans de la Carlota, sempre ha donat suport a les decisions de la Carlota.

La Rosalia em diu que, al llarg dels anys, la Carlota, o Carles, havia anat a la consulta d'alguns psiquiatres i psicòlegs, i que des de feia uns sis anys els professionals coincidien que tenia un trastorn límit de la personalitat (TLP). També em diu que, després de la transició, ha deixat aquells professionals. Que ara ha optat per una psicòloga "que no és trànsfoba". Li pregunto si sap, a banda de no ser trànsfoba, quina mena de psicoteràpia fa, aquesta psicòloga, i em diu que no ho sap, però que l'important és que l'ha triat la Carlota (també li pregunto si els anteriors professionals havien demostrat algun principi de suposada transfòbia, i em diu que tampoc ho sap).

Llavors li dic que la història de la Carlota és bastant complicada (i trista, dolorosa), i que també és ben complicat el tema de la transsexualitat. Li dic que, sense qüestionar en absolut els sentiments de ningú (cadascú sent el que sent), ni el que decideix fer amb la seva vida, vist des de fora es podria pensar que, "potser" (i aquest potser el reitero, el subratllo), el tema de la transsexualitat de la Carlota, com abans el del seu lesbianisme, potser no era, no és, una qüestió d'una "identitat oculta que calia descobrir i acceptar", sinó potser (potser, potser, potser...), un miratge més, o il.lusió, fantasia, de les que poden tenir les persones afectades per un TLP.

Li dic això i li explico que, en aquest tipus de persones, és bastant habitual (és una de les característiques del TLP), que pensin que "canviant alguna cosa" els canviarà la vida: canviant de nom, d'escola, de pentinat, de pares... o d'identitat de gènere. Igual que també tenen tendència a pensar, per exemple, que tenint alguna cosa que no tenen (un conill, un gos, un vestit, un telèfon nou...) solucionaran els seus problemes existencials.

I que és clar, no és així, perquè els seus profunds malestars (indiscutibles), les seves oscil.lacions emocionals (obvies), les seves desesperacions i sofriments (absolutament reals), el que necessiten probablement "és una altra cosa".

Li ho repeteixo: que m'estic referint a les persones com la Carlota. A les persones que, a més dels conflictes d'identitat de gènere, sembla que també reuneixen les característiques d'un TLP. O dit al revés: a les persones que, "a causa del seu TLP", poden tenir aquestes inseguretats en relació amb la seva identitat de gènere.

Li explico això de la millor manera que sé, però tinc la sensació que la Rosalia és tan lleial a la Carlota que és com si sentís obligada "a no escoltar". Com si escoltar fos perillós (ho subratllo, escoltar, només això). Com si qualsevol cosa que algú digués que pogués insinuar el més petit dubte en relació amb el sentiment i el procés de transició de la Carlota, impliqués que se l'estigués desqualificant. Que s'estigués qüestionant la seva llibertat i lucidesa... Com si només pel fet de plantejar això que jo li he plantejat, ho repeteixo, "només plantejar-ho", com una possibilitat, qui ho plantegi entrés automàticament en la categoria de "persona transfòbica" (segons la terminologia del col.lectiu trans).

Tinc aquesta sensació, quan parlo amb la Rosalia. La mateixa que quan alguna vegada he plantejat aquest mateix tema a algú pertanyent o simpatitzant del col.lectiu trans. Persones per a les quals, de vegades, sembla que és més important la militància, la doctrina, el fonamentalisme vinculat a aquests sentiments i a aquesta ideologia trans, que "la persona concreta" i els seus eventuals malestars i sofriments. Uns malestars i sofriments per als quals sembla que són incapaços de veure-hi cap altra causa que "la transfòbia social existent".

Ho diré d'una altra manera: a mi, que aquesta cosina de la Rosalia sigui trans o no ho sigui, que es digui Carlota o Carles, m'importa poc. Però si "una Carlota", o "un Carles", és una persona emocionalment inestable i insegura, i a causa d'aquestes fragilitats té una vida difícil, això ja és una altra cosa. No pel fet que aquesta persona sigui trans o no, sinó a causa del seu malestar i inestabilitat. 

Crec que, en aquests casos, rebutjar "la possibilitat" que l'opció de la transició hagi contribuït a ocultar un malestar de fons (i que a causa d'aquesta ocultació, el malestar segueix "viu" i condicionant la vida de la persona afectada, faci el que faci), és molt trist.

I crec que, per part de l'entorn "transamic" d'aquesta persona, és una falta bastant greu. De sensibilitat i empatia, i també una falta de lucidesa, d'intel.ligència. Perquè si es diu que es respecta i s'estima aquesta persona, el full de ruta no hauria de ser el contingut en cap ideologia (i, per tant, tampoc el de la "teologia dogmàtica trans"), sinó l'enfocat "al benestar més gran possible" de la persona afectada.

Si no hi ha aquest ordre de prioritats, llavors el que hi ha és fonamentalisme. Fonamentalisme i les seves conseqüències, de vegades, concretades en vides "encara més difícils" del que ja ho eren abans. 

El cas de la Carlota o Carles (tant se val) n'és un bon exemple.

La Samantha, l'anglès i el castellà

La Samantha té seixanta anys i en fa un que va a una psicòloga. Diu que li va molt bé, perquè a més amb la psicòloga hi pot parlar tant en anglès com en castellà. Ella és anglesa, i diu que és una sort poder parlar amb la psicòloga en els dos idiomes: dels temes emocionals en anglès, mentre que per parlar de manera més racional, li va millor el castellà. Diu que està demostrat que, al parlar de les emocions, l'idioma matern ho facilita, de la mateixa manera que va bé no utilitzar-lo quan el que es tracta és de distanciar-se de les emocions, poder-les observar "des de fora"; llavors, un segon idioma té avantatges.

La Samantha havia fet diferents intents per trobar una psicòloga, fins que va trobar aquesta. És llatinoamericana, però durant vint anys va viure a Anglaterra, fins que va decidir traslladar-se a Barcelona. Com que parla perfectament el castellà i l'anglès, en pot fer servir un o l'altre, quan parla amb la Samantha.

Fa molts anys que conec la Samantha. Hem parlat moltes vegades, però això que m'explica aquest cop, l'alternança d'idiomes durant les sessions de teràpia, és una novetat. Em sembla interessant, suposo que té sentit. 

Els pares de la Samantha eren anglesos, ella va néixer a Anglaterra, i hi va viure fins als vint-i-cinc anys. Llavors, durant un viatge a Espanya, va conèixer un noi espanyol. Ell, a causa de la seva feina viatjava molt, feia llargues estades a diferents països. Ella sovint l'acompanyava. Van tenir un fill, i al cap d'un temps en van adoptar un altre. Llavors la Samantha ja no l'acompanyava, es quedava amb els fills a Barcelona.

Semblava que al fill adoptat potser li passava alguna cosa, perquè se'l veia insegur, inquiet, però van anar passant els anys sense donar-hi massa importància. Fins que va arribar a l'adolescència, i llavors tot es va complicar, van començar els problemes importants. No tenia amics, no s'adaptava a l'escola, no estudiava, culpava els pares dels seus malestars, tenia atacs de fúria... Després van arribar les drogues. Primer l'alcohol, a continuació la marihuana, i més endavant tota mena de substàncies, acompanyades de conductes cada vegada més conflictives. 

Fins que un dia va arribar el primer ingrés en una unitat de psiquiatria. I els primers diagnòstics. Uns diagnòstics que van anar canviant, ara una etiqueta, ara una altra. Quan ja tenia vint-i-dos anys va semblar que l'etiqueta que li corresponia era la d'un trastorn límit de la personalitat.

La Samantha, cada vegada més desbordada a causa d'aquest fill (que tot i el pas del temps i els fracassos, semblava incapaç d'adonar-se del que li passava i de la necessitat d'intentar agafar el control de la seva vida), va entendre que ella també necessitava ajuda. Per tal de poder gestionar aquella situació tan complicada i no quedar-se enfonsada en un estat d'ansietat i depressió. Perquè a més, amb el pare no hi podia comptar: s'havien separat i, a banda de passar-li ell uns diners, s'havia desimplicat molt dels problemes d'aquell fill. I quan intervenia, sovint era contraproduent, perquè acostumava a fer el contrari del que era aconsellable.

D'històries com la del fill de la Samantha n'he explicat moltes, algunes molt iguals, i igual de tristes. De manera regular (malauradament), en vaig coneixent de noves. En canvi, d'aquest tema de les teràpies bilingües, no per caprici sinó pels seus avantatges terapèutics, no en sabia res.

Deu intents

Va fer un intent de suïcidi.
Un segon intent.
Un tercer.
Un quart.
Un cinquè.
Un sisè.
Un setè.
Un vuitè.
Un novè.
Al desè, es va suïcidar.

Era molt intel.ligent,
i la intel.ligència, en lloc d'ajudar-la, 
li servia per fer-ho tot més difícil.
Vivia extraviada en un laberint 
d'idees distorsionades
i dolors emocionals extrems,
a la vora de la bogeria.
No es deixava ajudar.
No soportava més seguir vivint.
Era molt jove.

La Martina i el Lluís

"La piedra de la locura se aloja, según las circunstancias, en muy cambiantes y confusos lugares del organismo: cerca del bazo, cerca del hígado, cerca de los riñones, cerca del cerebro, cerca de los oídos, en los testículos..." Ángel Torero (1)

Vaig conèixer la Martina i el Lluís a mitjans dels anys setanta. Llavors, sobretot em va cridar l'atenció ell, el Lluís: era un noi molt especial, seductor, ocurrent, elegant. Volia ser artista, i a mi em va semblar poc realista. Era una persona diferent de la majoria, curiosa.

Durant els anys següents, de tant en tant els vaig anar veient, a les diferents cases on van anar vivint, a més de coincidir en algunes trobades a altres cases. Quan ens trobàvem, cada vegada  parlava menys amb el Lluís, perquè m'atreien poc les seves converses (les seves divagacions i fantasies). Parlava menys amb ell i més amb ella, la Martina, una noia que no s'assemblava de res al Lluís: era discreta, sensata, laboriosa, es preocupava perquè les necessitats materials estiguessin cobertes... 

La Martina s'havia enamorat molt del Lluís, i com que n'estava tan enamorada, li ho aguantava tot. I tot era molt, perquè el Lluís, a més de moltes fantasies, tenia problemes amb l'alcohol, cosa que de tant en tant el convertia en una persona complicada, imprevisible. 

No era un company fiable, algú que a la Martina li pogués donar seguretat. Però ella, malgrat totes les dificultats, seguia al seu costat. I al seu costat primer va arribar un fill, i després més. I amb els fills la complicació encara es va fer més complicada, o més òbvia, perquè no semblava que al Lluís la paternitat l'ajudés a posar seny i tocar més de peus a terra, sinó que era com si cada vegada s'anés allunyant més de la realitat.

No en dono detalls concrets, del que anava passant, perquè encara que en conegui molts, no em sentiria còmode compartint-los. El Lluís ja fa uns anys que va morir, alcoholitzat i bastant fora de la realitat, però la Martina encara viu, i pel que tinc entès té una vida difícil. L'últim que vaig saber de la Martina, fa uns anys, va ser que patia una depressió greu. I des d'aleshores, les vegades que he fet intents per posar-me en contacte amb ella, no ho he aconseguit.

Tinc la sensació (però ningú m'ho ha confirmat), que la seva família la vol protegir, i que a les persones amb qui es va relacionar la Martina durant aquells anys, ens consideren responsables de la vida tan complicada que ella ha tingut. Si és així, és injust, perquè algunes d'aquelles persones, entre les que m'hi incloc, sempre vam intentar fer-li costat i ajudar-la. I fins i tot li havíem dit, alguna vegada, que com era que seguia al costat del Lluís, si viure amb ell era tan complicat.

És curiós que, amb la família del Lluís, hagi passat una cosa semblant. Alguns bons amics seus (en tenia d'aquests, a més d'altres molt poc aconsellables), van procurar que tingués alternatives de vida més saludables. I de fet el Lluís va passar algunes etapes força estable. No només això: moltes persones conserven un bon record d'ell. Perquè el Lluís també era capaç de ser competent, era hàbil amb les feines manuals, treballador i complidor. I en el tracte podia ser molt amable, agradable.

Però entremig podien tornar les altres etapes, complicades, alimentades de vegades per les seves idees poc sensates, o per les companyies poc adequades, o per l'abús del vi. I de vegades, per tot plegat alhora. Però per a la família del Lluís no hi havia diferències: les bones amistats, les que havien intentat rescatar-lo, van ser acusades igualment de ser les culpables de la vida desordenada i alcoholitzada del Lluís. 

Sobre això de les culpabilitats adjudicades a les amistats per les famílies de la Martina i el Lluís, la realitat és que ni la Martina ni el Lluís van saber gestionar les seves vides. Com tothom, els dos eren els responsables de les seves vides, els únics responsables, i no se'n van sortir bé: cada un va fracassar a la seva manera. El Lluís, amb les seves fantasies, amb algunes amistats poc aconsellables i amb l'alcohol. I la Martina, aguantant el que no hauria d'haver aguantant, acumulant tensions molt elevades i, al final, caient en crisis depressives.

La Martina i el Lluís eren uns idealistes. Volien sortir del ramat: viure una vida "alternativa", diferent, i van invertir molts esforços per tal de construir aquest somni. No era un mal projecte, el seu, però la realitat és que van acabar vivint una història podria dir-se que bastant absurda. Dissimulada, això sí, per les formes externes d'aquella vida diferent que havien escollit (rural, en un entorn idíl.lic...). 

Durant aquells anys, d'aquella generació i d'aquell cercle de gent, la Martina i el Lluís no van ser els únics que van acabar vivint vides amb contradiccions de diferents tipus, i de vegades pagant peatges emocionals (i físics) importants. Però a ells potser també els hauria passat el mateix, amb vides més convencionals. Perquè cada un ja era com era, i a més, viure segurament no és fàcil per a ningú, sigui la que sigui l'opció de vida que triïs.

--
(1) Camilo José Cela. "Homenaje al Bosco, II. La extracción de la piedra de la locura o El inventor del garrote". Seix Barral, 1999

Marihuana, brots psicòtics i teràpies

Quan era adolescent va començar amb els porros i l'alcohol. Al cap d'un temps va tenir el primer brot psicòtic i va acabar ingressat. Els psiquiatres van associar el brot amb el consum de marihuana, li van dir que ell tenia aquesta vulnerabilitat, i que hauria d'evitar la marihuana completament.

Passat el brot, li van donar l'alta; estava espantat, decidit a no consumir més marihuana. Però els bons propòsits li van durar poc. Primer de manera esporàdica, i després més seguida, va reprendre els consums. I va anar augmentant les dosis, perquè veia que no li passava res. Fins que va arribar el segon brot, i el segon ingrés.

Quan li van donar l'alta d'aquest segon ingrés, amb les mateixes indicacions que la vegada anterior, va dir que aquella vegada sí que ho havia entès, que ja tenia molt clar que no podia consumir mai més ni marihuana i alcohol.

Aquest cop va passar més temps abstinent, però al final també va recaure. De mica en mica, d'amagat, anava consumint. I va tornar a tenir símptomes psicòtics, no tan extrems com les altres vegades, però freqüents. Vivia perillosament, vorejant el precipici de la bogeria, i alhora intentant amagar el seu descontrol. A més, llavors hi havia afegit la cocaïna, a la marihuana i l'alcohol.

Els seus pares, des del primer brot, havien anat buscant recursos, ajudes per oferir-li, per tal que ell aconseguís deixar els consums. Però d'aquests intents no n'havia funcionat cap. Sobretot, perquè malgrat els brots i els ingressos, ell no acabava de fer-se a la idea de la seva situació, del seu cervell fràgil i de la seva extrema vulnerabilitat, dels riscos que corria a causa dels consums.

Llavors els seus pares li van parlar d'un nou centre. Un centre que, amb el seu tractament, deien que tenien un elevat índex de deshabituacions. I ell va dir que estava disposat a seguir aquella via. Aquest és el moment actual.

És un centre privat, bastant car, i a banda de treballar amb l'addicte, demanen també una implicació molt elevada a la família. Fan un seguiment intens de l'addicte, al principi diari, i es reuneixen amb la família més d'un cop a la setmana. No només per informar de l'evolució del fill sinó, sobretot, per supervisar i orientar el comportament dels membres de la família en relació amb el fill. 

Les indicacions a la família són de diferents tipus. Per exemple, els diuen que si ells beuen, encara que només sigui mig got de vi per dinar, i això no els suposi a ells cap problema, també han de deixar de beure. No només si el fill va a casa, sinó sempre. Els diuen que si volen que el fill deixi les drogues, ells també han de deixar el seu mig got de vi, encara que ells no tinguin cap problema amb el vi. Perquè el fill ha de veure aquest exemple i tenir aquesta seguretat. 

Els diuen que si l'estimen, és això el que han de fer. Els venen a dir, per tant, que si no ho fan és que no l'estimen. Més que una pressió sobre els pares, és un xantatge emocional.

És un plantejament perillós, perquè al fill li pot servir per desresponsabilitzar-se. Perquè amb aquest plantejament, ell ja no és l'únic responsable absolut de la seva vida, sinó que, segons facin o deixin de fer els seus pares, ell també pot no sentir-se tan responsable. Perquè si les coses no van bé, una part de la responsabilitat els la pot transferir a ells: si ells fallen (si no són tan estrictes com se'ls demana), el fill els podrà culpar. 

Mala cosa, perquè així queda obreta, i temptadora, la possibilitat d'aquesta excusa. I els addictes són especialistes, en trobar excuses! Només falta això, que els n'ofereixis de noves...

Com que és un plantejament que condiciona el procés de l'addicte a l'actuació de la gent del seu entorn, costa d'imaginar que aquesta persona pugui anar adquirint la capacitat d'actuar "a partir d'ella mateixa", davant de qualsevol situació que podria desestabilitzar-la i apropar-la a una recaiguda. Perquè és diferent "mirar al voltant per veure què fan els altres", que tenir clar que, facin el que facin els altres, tu has de fer el que et convé. Una altra cosa és que els altres t'ajudin, que t'ho posin fàcil (millor si ho fan), però no perquè hi estiguin obligats, perquè l'obligació (la responsabilitat), és exclusivament teva.

D'altra banda, sobre l'estratègia d'aquest centre també pots pensar malament. I si d'alguna manera el propòsit és allargar el temps de tractament? Dic pensar malament perquè, com que és un centre privat, com més duri el tractament més duraran els pagaments.

Com que la informació que fins ara tinc d'aquest centre és només a través d'un conegut i la que he trobat a internet, de moment no dic quin centre és (potser ho faré més endavant, si em semblen versemblants les meves especulacions actuals). Ara bé, el que sí que puc dir ja, a partir de la informació que difon el centre, a través de diferents canals i estratègies comunicatives (és obvi que tenen un bon assessor d'això), a mi m'inspira ben poca confiança: em fa la sensació d'uns venedors de qualsevol mercaderia (en el seu cas les teràpies de deshabituació), interessats, sobretot, en ampliar el seu mercat i fidelitzar els seus clients.