Christophe André, al seu esplèndid llibre sobre els estats d'ànim (1) explica que mai s'ha avorrit fent de psiquiatre, escoltant la gent que arriba a la seva consulta. Diu que li encanta escoltar la gent parlar dels seus estats d'ànim, perquè fer-ho l'enriqueix i li obre la ment. Jo no sóc cap professional de la salut mental, i les meves converses sobre emocions i sentiments es redueixen a les que tinc amb alguns coneguts. Dic amb alguns perquè la gent que conec la divideixo en dos grups: les persones que parlen "de coses" (el temps, esports, política, tecnologia, viatges, robes, sabates...) i les que parlen "d'elles mateixes", de les seves vivències, de les seves emocions, pors, il.lusions... A mi m'agraden les converses del segon grup. I com que en el primer grup hi dominen els homes i en el segon les dones, en general m'atrau més parlar amb les dones que amb els homes. Bé, és una generalització, amb moltes excepcions. Parlar dels sentiments és una de les coses que més m'agraden, em fascina. O més ben dit: el que em fascina és escoltar com els altres parlen dels seus sentiments, o parlar dels sentiments dels altres. Sí, sóc una mica trampós, ho reconec, perquè en general parlo poc de mi mateix. En parlo poc per dos motius: d'una banda, perquè em cal tenir molta confiança en qui parlo, per fer-ho; sóc de mena reservat, fins i tot poruc. D'una altra, perquè sovint la gent el que té ganes, sobretot, és de parlar del que li passa. Necessita algú que l'escolti, i a mi m'agrada fer-ho. De manera que si l'altra parla (d'emocions, de sentiments) i jo escolto, fem una bona combinació. Hi ha excepcions: quan algú parla de manera circular, repetint una vegada i una altra el mateix, un dia i un altre... En aquests casos és feixuc, i procuro buscar la manera d'evitar aquests automatismes, i si no me'n surto, llavors procuro espaiar les trobades. Perquè trobo que quan és així ningú en surt beneficiat, ni qui parla, perquè no reflexiona, no s'observa, "no elabora res", només posa en marxa cada cop "la mateixa cinta gravada". Ni qui escolta, perquè aquesta monòtona reiteració no t'aporta res, només la constatació que és una situació reiterada i incòmoda, estèril i pesada. Que per anar bé cal modificar. El difícil sovint és trobar com trencar aquestes derives (d'això també en parla el Christophe André). Però al marge d'aquests casos, parlar del món de les emocions em fascina. Ja sigui escoltant algú que parla d'ell mateix, els dos sols, o amb més gent, conversant de manera més teòrica sobre les emocions en general. Sobretot, la primera opció, sol amb algú altre, és la que dóna més bons resultats. El que no tinc tan clar és perquè hi ha persones a les que els és fàcil, els va bé, parlar amb mi. De debò que no ho sé, perquè encara que m'agradi escolar la gent quan parla d'aquestes coses, no em considero cap gran escoltador (en canvi tinc coneguts als que admiro precisament per aquesta habilitat) ni sóc expert en res. Potser l'únic atractiu meu "és que escolto" (més bé o mé regular). I quan busques ser escoltat, quan en tens necessitat, és tan important poder trobar algú que t'escolti... -- (1) Christophe André. Los estados de ánimo, el aprendizaje de la serenidad. Kairós, 2009
27 de set. 2017
Escoltar
15 de set. 2017
Edat avançada i depressions
[PSV]
En alguna altra ocasió ja he comentat que l'aparició de depressions és normal quan ens anem envellint, quan a causa dels mals crònics que ens van colonitzant el cos, dels dolors que els acompanyen i de les desagradables limitacions que se'ns van acumulant, la vida se'ns comença a fer feixuga de debò. Cada vegada més i més feixuga. No és que fer-se gran hagi d'implicar sempre patir aquestes calamitats, però sovint ho implica. I no és que patir aquestes calamitats hagi d'anar obligatòriament associat a deprimir-se, però moltes vegades hi va.
Avui la reacció habitual davant d'aquest escenari de pèrdua i desgavell irreversible propi de la vellesa, la reacció per part de les persones que envolten a qui pateix una situació d'aquestes, més que intentar comprendre-la, consisteix en procurar negar-la. Una forma de negació és pensar que aquest estat es pot "equilibrar" amb la farmacològica.
Quan la vida és frustrant a causa de raons objectives i immodificables de vegades la farmacologia pot ser una ajuda. Una ajuda limitada, sobretot d'efectes cosmètics. Però que no s'han de menysprear, perquè aquests efectes tenen la seva importància i utilitat. Tanmateix, alhora, no s'ha de perdre la lucidesa de veure amb claredat quin és l'escenari sencer.
En aquests casos que la medicació més o menys funciona, el que fa es reduir la simptomatologia més visible de la depressió, cosa que sovint sobretot alleuja... els professionals o familiars (si allò que molesta i afeixuga no és veu tant, sembla que existeix menys). Es veu menys, però existeixen igual els seus fonaments: la decrepitud, l'emergència de dolors que es van cronificant, la reducció de l'autonomia, la necessita de dependència...
És un objectiu noble, combatre el desencant de la vida a cop de pastilles (perquè una vida desencantada costa molt de viure, i tots els recursos són vàlids). Però la bona voluntat no és el mateix que la lucidesa. I la lucidesa el que ens diu és que de vegades la vida és trista, inexorablement trista, i que contra aquesta tristesa no hi ha pastilles que valguin.
No hi ha pastilles que valguin... llevat que el propòsit sigui una disminució general de la vitalitat "de tot l'organisme i tota la ment", per tal que en aquest estat d'estaborniment ja no sigui tan feixuc el fet d'existir, el desencant de la vida. Que no ho sigui per la senzilla raó que no hi ha ja tampoc la capacitat de sentir cap encant, de tenir cap il.lusió. Tot queda esmortuït. (1)
És cert que algú pot dir que tot això és literatura, divagacions. D'acord. De manera que si es vol un altre tipus de referència més real sobre aquest tema, només cal anar a donar un tomb per alguna residència geriàtrica, i llavors sobretot visitar els pisos o zones dedicats a la gent més deteriorada. Allí, sense cap paraula, sense necessitat de cap explicació, només mirant, s'entén tot això de seguida.
--
(1) Esmortuir (o esmorteir, esmortir). Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Fer menys viu, intens, violent". El Diccionari Català-Valencià-Balear és més contundent: "Deixar com mort; privar dels sentits i aparentment de la vida (...) 'Amb una garrotada l'esmortiren'". Per exemple, amb una "garrotada" de pastilles...
En alguna altra ocasió ja he comentat que l'aparició de depressions és normal quan ens anem envellint, quan a causa dels mals crònics que ens van colonitzant el cos, dels dolors que els acompanyen i de les desagradables limitacions que se'ns van acumulant, la vida se'ns comença a fer feixuga de debò. Cada vegada més i més feixuga. No és que fer-se gran hagi d'implicar sempre patir aquestes calamitats, però sovint ho implica. I no és que patir aquestes calamitats hagi d'anar obligatòriament associat a deprimir-se, però moltes vegades hi va.
Avui la reacció habitual davant d'aquest escenari de pèrdua i desgavell irreversible propi de la vellesa, la reacció per part de les persones que envolten a qui pateix una situació d'aquestes, més que intentar comprendre-la, consisteix en procurar negar-la. Una forma de negació és pensar que aquest estat es pot "equilibrar" amb la farmacològica.
Quan la vida és frustrant a causa de raons objectives i immodificables de vegades la farmacologia pot ser una ajuda. Una ajuda limitada, sobretot d'efectes cosmètics. Però que no s'han de menysprear, perquè aquests efectes tenen la seva importància i utilitat. Tanmateix, alhora, no s'ha de perdre la lucidesa de veure amb claredat quin és l'escenari sencer.
En aquests casos que la medicació més o menys funciona, el que fa es reduir la simptomatologia més visible de la depressió, cosa que sovint sobretot alleuja... els professionals o familiars (si allò que molesta i afeixuga no és veu tant, sembla que existeix menys). Es veu menys, però existeixen igual els seus fonaments: la decrepitud, l'emergència de dolors que es van cronificant, la reducció de l'autonomia, la necessita de dependència...
És un objectiu noble, combatre el desencant de la vida a cop de pastilles (perquè una vida desencantada costa molt de viure, i tots els recursos són vàlids). Però la bona voluntat no és el mateix que la lucidesa. I la lucidesa el que ens diu és que de vegades la vida és trista, inexorablement trista, i que contra aquesta tristesa no hi ha pastilles que valguin.
No hi ha pastilles que valguin... llevat que el propòsit sigui una disminució general de la vitalitat "de tot l'organisme i tota la ment", per tal que en aquest estat d'estaborniment ja no sigui tan feixuc el fet d'existir, el desencant de la vida. Que no ho sigui per la senzilla raó que no hi ha ja tampoc la capacitat de sentir cap encant, de tenir cap il.lusió. Tot queda esmortuït. (1)
És cert que algú pot dir que tot això és literatura, divagacions. D'acord. De manera que si es vol un altre tipus de referència més real sobre aquest tema, només cal anar a donar un tomb per alguna residència geriàtrica, i llavors sobretot visitar els pisos o zones dedicats a la gent més deteriorada. Allí, sense cap paraula, sense necessitat de cap explicació, només mirant, s'entén tot això de seguida.
--
(1) Esmortuir (o esmorteir, esmortir). Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Fer menys viu, intens, violent". El Diccionari Català-Valencià-Balear és més contundent: "Deixar com mort; privar dels sentits i aparentment de la vida (...) 'Amb una garrotada l'esmortiren'". Per exemple, amb una "garrotada" de pastilles...
4 de set. 2017
Noms i privacitats
"Los nombres y algunos detalles circunstanciales los he cambiado (...) pero mi propósito ha sido preservar el 'talante' esencial de sus vidas." Oliver Sacks (1)
De vegades parlo d'algú fent servir el seu nom real. De vegades li canvio el nom. De vegades també canvio detalls del seu context, o tot el seu context. De vegades parlo d'un home quan en realitat és una dona, o a l'inrevés. De vegades, a alguna d'aquestes persones de les quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar, llavors potser n'hi adjudico un altre (de manera intencionada, o potser perquè em despisto). De vegades potser canvio altres coses... L'acumulació de possibles modificacions en una mateixa història està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones.
Per això en parlo.
De vegades parlo d'algú fent servir el seu nom real. De vegades li canvio el nom. De vegades també canvio detalls del seu context, o tot el seu context. De vegades parlo d'un home quan en realitat és una dona, o a l'inrevés. De vegades, a alguna d'aquestes persones de les quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar, llavors potser n'hi adjudico un altre (de manera intencionada, o potser perquè em despisto). De vegades potser canvio altres coses... L'acumulació de possibles modificacions en una mateixa història està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones.
Fa molts anys que escric aquests petits articles i crec que faig raonablement bé aquesta feina d'ocultació (quan és necessari que la faci, no sempre). Sobretot crec que la faig bé en els casos més delicats, en aquells que em sembla del tot imprescindible que el mateix protagonista no es pugui arribar a reconèixer, en el cas eventual (i en general improbable), que arribés a llegir el que en dic. Ni que ell es reconegués, ni que el reconegués algú que el conegués i que ho llegís.
Una prova del que dic és que, de vegades, rellegint alguna d'aquestes notes especialment "emmascarada", escrita fa anys, d'entrada ni jo mateix tinc present de qui estic parlant. De vegades haig de fer un esforç considerable, per tal d'acabar recordant que la història és la història d'en tal o la tal.
És clar, hi ha una altra manera encara més segura, de no posar en perill cap identitat ni intimitat: callar, no explicar-ne res. Però no faig això, callar, perquè crec que hi ha històries que penso que s'han d'explicar. Perquè el món real està ple d'històries complicades, doloroses, tristes, de les quals no se'n parla, o no se'n parla prou. I el resultat és que aquestes històries, és a dir, la vida d'aquestes persones, "és com si no existissin". Sigui per falta d'informació, sigui perquè vivim atrafegats, o despistats... O perquè, en definitiva, en relació amb aquestes històries volem viure així: ignorant-les.
És clar, aquesta voluntat d'ignorar és normal, humana; perquè si fem com el Bon Samarità i ens aturem "quan trobem algú maltractat per la vida", la nostra vida se'ns pot complicar. Per això, en general, és més còmode seguir vivint com si no veiéssim aquestes històries (aquestes realitats, aquestes persones). Com si no existissin.
--
(1) Prefaci de 'El hombre que confundió a su mujer con un sombrero'
[tb PSV]
3 de set. 2017
El secret de l'Albert
[tb PSV]
L'Albert té un secret, i és que de vegades té al.lucionacions i deliris. Fa anys, molts, que li van diagnosticar una esquizofrènia, i des de llavors es medica. La medicació li va força bé, no li elimina del tot els símptomes psicòtics, però els hi redueix molt. El suficient perquè sigui capaç de mantenir-los ocults davant dels altres.
No en parla amb ningú. Treballa a un centre de dia de gent gran i és capaç de fer bé la seva feina. Té un horari reduït, però el seu lloc de treball no és de treball adaptat, sinó un lloc de treball normal. Al centre ningú sap que l'Albert té aquests problemes.
L'Albert guarda gelosament el seu secret, i alhora necessita parlar-ne, perquè sense compartir amb ningú aquest tipus de càrregues la vida es molt feixuga. Per sort, en pot parlar amb el seu psiquiatre, el qual alhora li fa de psicòleg. I també per sort (ja que les visites amb el psiquiatre són espaiades), ha trobat una altra manera de poder-ne parlar sense que alhora vegi perillar la seva intimitat.
Ha descobert que pot parlar del que li passa amb alguns dels avis que té al seu càrrec al centre de dia. En pot parlar perquè tot el que els hi explica poc després ho obliden. Els pot dir el que sigui, allò que més por li faria que la gent del seu voltant conegués, amb la seguretat que al cap de ben poc, de vegades al cap d'uns segons, ho hauran oblidat. De manera que se sent escoltat, i alhora no se sent en perill. Amb la mateixa seguretat que si parlés davant del mirall (de vegades també ho fa, a casa), però parlant "a algú", parlant amb persones que senten el que diu, algunes de les quals potser també entenen alguna cosa... temporalment, i després no els en queda cap rastre. I per tant l'Albert no es neguiteja.
De tant en tant parlo amb l'Albert. Normalment no parlem d'aquests temes, només surten algun cop, en petites dosis, molt de tant en tant. En aquests casos només escolto, no pregunto mai. El que sí li dic sempre és que l'admiro molt, per la seva valentia i el seu coratge, per la seva capacitat de gestionar la seva difícil vida. Li dic que ell per a mi és un heroi.
Suposo que és per això, perquè l'escolto, perquè no el judico, perquè no li pregunto res, perquè l'admiro i sap que l'admiració és sincera, que de vegades m'explica alguna cosa d'aquestes. Només alguna.
I és clar, perquè sap que no en parlo amb ningú. Ara tampoc ho faig, perquè per tal de ser fidel a la confiança que ell em té, l'Albert de fet no és l'Albert, ni la història no és ben bé aquesta: hi ha prou elements perquè ningú sigui capaç de reconèixer-lo a ell, a partir d'aquest escrit. El més probable és que ni tan sols ell s'hi reconegués.
Tot és veritat i tot és diferent, però el que sí és cert és aquesta invenció genial seva de parlar dels seus problemes amb persones que, al cap de poc, o ja d'entrada, no recorden res.
L'Albert té un secret, i és que de vegades té al.lucionacions i deliris. Fa anys, molts, que li van diagnosticar una esquizofrènia, i des de llavors es medica. La medicació li va força bé, no li elimina del tot els símptomes psicòtics, però els hi redueix molt. El suficient perquè sigui capaç de mantenir-los ocults davant dels altres.
No en parla amb ningú. Treballa a un centre de dia de gent gran i és capaç de fer bé la seva feina. Té un horari reduït, però el seu lloc de treball no és de treball adaptat, sinó un lloc de treball normal. Al centre ningú sap que l'Albert té aquests problemes.
L'Albert guarda gelosament el seu secret, i alhora necessita parlar-ne, perquè sense compartir amb ningú aquest tipus de càrregues la vida es molt feixuga. Per sort, en pot parlar amb el seu psiquiatre, el qual alhora li fa de psicòleg. I també per sort (ja que les visites amb el psiquiatre són espaiades), ha trobat una altra manera de poder-ne parlar sense que alhora vegi perillar la seva intimitat.
Ha descobert que pot parlar del que li passa amb alguns dels avis que té al seu càrrec al centre de dia. En pot parlar perquè tot el que els hi explica poc després ho obliden. Els pot dir el que sigui, allò que més por li faria que la gent del seu voltant conegués, amb la seguretat que al cap de ben poc, de vegades al cap d'uns segons, ho hauran oblidat. De manera que se sent escoltat, i alhora no se sent en perill. Amb la mateixa seguretat que si parlés davant del mirall (de vegades també ho fa, a casa), però parlant "a algú", parlant amb persones que senten el que diu, algunes de les quals potser també entenen alguna cosa... temporalment, i després no els en queda cap rastre. I per tant l'Albert no es neguiteja.
De tant en tant parlo amb l'Albert. Normalment no parlem d'aquests temes, només surten algun cop, en petites dosis, molt de tant en tant. En aquests casos només escolto, no pregunto mai. El que sí li dic sempre és que l'admiro molt, per la seva valentia i el seu coratge, per la seva capacitat de gestionar la seva difícil vida. Li dic que ell per a mi és un heroi.
Suposo que és per això, perquè l'escolto, perquè no el judico, perquè no li pregunto res, perquè l'admiro i sap que l'admiració és sincera, que de vegades m'explica alguna cosa d'aquestes. Només alguna.
I és clar, perquè sap que no en parlo amb ningú. Ara tampoc ho faig, perquè per tal de ser fidel a la confiança que ell em té, l'Albert de fet no és l'Albert, ni la història no és ben bé aquesta: hi ha prou elements perquè ningú sigui capaç de reconèixer-lo a ell, a partir d'aquest escrit. El més probable és que ni tan sols ell s'hi reconegués.
Tot és veritat i tot és diferent, però el que sí és cert és aquesta invenció genial seva de parlar dels seus problemes amb persones que, al cap de poc, o ja d'entrada, no recorden res.
21 d’ag. 2017
Pensaments suïcides
[tb. PSV]
Al sortir del bar em quedo un moment sol amb l'Elisabet. Li pregunto si avui podrà fer la migdiada, i em diu que no la fa mai, des de fa temps. Que abans, quan la feia, després de vegades es trobava molt malament, amb el cap amb pensaments suïcides que l'angoixaven molt.
Li dic que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt, uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint, normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.
Després surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment quan veus l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan amenaçadors.
Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no escoltar-les.
Al sortir del bar em quedo un moment sol amb l'Elisabet. Li pregunto si avui podrà fer la migdiada, i em diu que no la fa mai, des de fa temps. Que abans, quan la feia, després de vegades es trobava molt malament, amb el cap amb pensaments suïcides que l'angoixaven molt.
Li dic que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt, uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint, normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.
Després surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment quan veus l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan amenaçadors.
Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no escoltar-les.
29 de maig 2017
Contencions
[tb. PSV]
L'altre dia parlava del brot psicòtic de l'Elena i del fet que la van haver de contenir físicament, és a dir, que la van haver de lligar, perquè amb la contenció química, els medicaments, no aconseguien moderar el seu descontrol i la seva agressivitat. Les contencions físiques tenen mala premsa, en part perquè de vegades se n'ha abusat (i de vegades se'n segueix abusant), i en part per ignorància.
Fa uns dies va sortir una carta al diari d'una dona que es queixava de les contencions físiques. Deia que a ella l'havien ingressat en un servei d'urgències psiquiàtriques i que s'havia sentit humiliada perquè l'havien lligat. Deia que s'hauria de trobar una altra forma de contenció, sense especificar quina. Tampoc explicava l'estat en què estava quan la van lligar.
La teoria és molt bonica, lligar algú és lleig, de manera que en casos de brots psicòtics i agressivitat o autoagressivitat s'han de buscar altres formes de contenció. Sí, la teoria està molt bé. Però quan la farmacologia falla (perquè no és prou efectiva o ràpida), quins són "els altres mitjans de contenció" del descontrol i l'agressivitat?
Faig un incís: la contenció farmacològica també té els seus detractors, uns detractors que en part tenen motius raonables per criticar-la (perquè de vegades se n'abusa), o que s'hi oposen "per principis", perquè hi ha qui considera que mai, en cap circumstància, està justificat que una persona sigui continguda.
Continuo. Com a acompanyant he estat moltes vegades a unitats psiquiàtriques d'urgències, i he presenciat diferents escenes de descontrol i agressivitat que han acabat amb contencions químiques o físiques, és a dir, amb medicació o corretges, o tot alhora. Mai he tingut la sensació que els professionals responsables d'aquestes mesures extremes les apliquessin de manera precipitada i irresponsable, sinó literalment empesos per la necessitat "de fer alguna cosa" davant d'una situació que esdevenia ingovernable, si no s'intervenia d'alguna manera.
No dic que en algun cas no hi pugui haver algun abús, però crec que en general serà una excepció i que la norma és una actitud moderada i compassiva.
En canvi, a alguna residència psiquiàtrica sí que de vegades he tingut la sensació d'un excés de medicació, un excés cronificat, diria que institucionalitza. Però ara parlava dels serveis d'urgències i de les unitats d'aguts, que a més són els dispositius en els quals es pot plantejar l'ús de la contenció física, ja que en una residència psiquiàtrica de llarga estada, quan la situació es descontrola normalment s'envia la persona descontrolada a una unitat d'aguts, fins que recupera la normalitat prèvia a la crisi.
Recapitulo. A la persona que en la seva carta al diari reclamava l'eliminació de les contencions físiques, sense que qüestioni jo en absolut el seu malestar i el seu sentiment d'humiliació i impotència (pel fet d'haver estat lligada contra la seva voluntat), se li hauria de preguntar com creu que s'haurien de gestionar aquestes situacions. Perquè segurament, la majoria de persones que es veuen obligades a decidir l'aplicació d'aquestes mesures extremes de contenció estarien encantades si hi hagués una altra opció menys traumàtica.
Segur que la psiquiatria pot evolucionar molt. Segur que ho farà, perquè els primers interessats en què ho faci són els professionals que s'hi dediquen. De moment, estem en el moment en què estem, amb infinits avantatges respecte d'èpoques passades (d'aquest obvi progrés no ens n'hauríem d'oblidar mai). I hem de confiar que en el futur es pugui humanitzar "encara més" l'atenció a les persones amb problemes mentals. També en els moments més conflictius, de crísis psicòtiques, en aquests moments en què arriba un punt que sembla que només queda el recurs tan poc bonic (i tan fàcilment criticable si un no té la responsabilitat de gestionar una situació tan conflictiva com aquestes) de la camisa de força o el llit amb corretges.
L'altre dia parlava del brot psicòtic de l'Elena i del fet que la van haver de contenir físicament, és a dir, que la van haver de lligar, perquè amb la contenció química, els medicaments, no aconseguien moderar el seu descontrol i la seva agressivitat. Les contencions físiques tenen mala premsa, en part perquè de vegades se n'ha abusat (i de vegades se'n segueix abusant), i en part per ignorància.
Fa uns dies va sortir una carta al diari d'una dona que es queixava de les contencions físiques. Deia que a ella l'havien ingressat en un servei d'urgències psiquiàtriques i que s'havia sentit humiliada perquè l'havien lligat. Deia que s'hauria de trobar una altra forma de contenció, sense especificar quina. Tampoc explicava l'estat en què estava quan la van lligar.
La teoria és molt bonica, lligar algú és lleig, de manera que en casos de brots psicòtics i agressivitat o autoagressivitat s'han de buscar altres formes de contenció. Sí, la teoria està molt bé. Però quan la farmacologia falla (perquè no és prou efectiva o ràpida), quins són "els altres mitjans de contenció" del descontrol i l'agressivitat?
Faig un incís: la contenció farmacològica també té els seus detractors, uns detractors que en part tenen motius raonables per criticar-la (perquè de vegades se n'abusa), o que s'hi oposen "per principis", perquè hi ha qui considera que mai, en cap circumstància, està justificat que una persona sigui continguda.
Continuo. Com a acompanyant he estat moltes vegades a unitats psiquiàtriques d'urgències, i he presenciat diferents escenes de descontrol i agressivitat que han acabat amb contencions químiques o físiques, és a dir, amb medicació o corretges, o tot alhora. Mai he tingut la sensació que els professionals responsables d'aquestes mesures extremes les apliquessin de manera precipitada i irresponsable, sinó literalment empesos per la necessitat "de fer alguna cosa" davant d'una situació que esdevenia ingovernable, si no s'intervenia d'alguna manera.
No dic que en algun cas no hi pugui haver algun abús, però crec que en general serà una excepció i que la norma és una actitud moderada i compassiva.
En canvi, a alguna residència psiquiàtrica sí que de vegades he tingut la sensació d'un excés de medicació, un excés cronificat, diria que institucionalitza. Però ara parlava dels serveis d'urgències i de les unitats d'aguts, que a més són els dispositius en els quals es pot plantejar l'ús de la contenció física, ja que en una residència psiquiàtrica de llarga estada, quan la situació es descontrola normalment s'envia la persona descontrolada a una unitat d'aguts, fins que recupera la normalitat prèvia a la crisi.
Recapitulo. A la persona que en la seva carta al diari reclamava l'eliminació de les contencions físiques, sense que qüestioni jo en absolut el seu malestar i el seu sentiment d'humiliació i impotència (pel fet d'haver estat lligada contra la seva voluntat), se li hauria de preguntar com creu que s'haurien de gestionar aquestes situacions. Perquè segurament, la majoria de persones que es veuen obligades a decidir l'aplicació d'aquestes mesures extremes de contenció estarien encantades si hi hagués una altra opció menys traumàtica.
Segur que la psiquiatria pot evolucionar molt. Segur que ho farà, perquè els primers interessats en què ho faci són els professionals que s'hi dediquen. De moment, estem en el moment en què estem, amb infinits avantatges respecte d'èpoques passades (d'aquest obvi progrés no ens n'hauríem d'oblidar mai). I hem de confiar que en el futur es pugui humanitzar "encara més" l'atenció a les persones amb problemes mentals. També en els moments més conflictius, de crísis psicòtiques, en aquests moments en què arriba un punt que sembla que només queda el recurs tan poc bonic (i tan fàcilment criticable si un no té la responsabilitat de gestionar una situació tan conflictiva com aquestes) de la camisa de força o el llit amb corretges.
26 de maig 2017
L'Elena; anestèsia i psicosi
[tb. PSV]
Fa quatre o cinc mesos a l'Elena la van operar d'una pròtesi de genoll. La part "mecànica" de l'operació, la col.locació de la pròtesi, va anar la mar de bé. En canvi, l'anestèsia li va provocar uns efectes devastadors. Quan l'Elena es va despertar de l'anestèsia ho va fer en ple brot psicòtic, amb al.lucinacions, deliris i actituds molt agressives. Estava en un estat de tanta excitació i descontrol que a més de la contenció química amb medicaments també la van haver de lligar.
Després, de mica en mica, a l'anar passant els dies, els símptomes psicòtics van anar minvant, però molt lentament. I això sempre que se li mantingués la medicació antipsicòtica que se li havia començat a donar, ja que sense aquesta medicació revifaven les al.lucinacions i els deliris.
Ara l'Elena fa una vida aparentment normal, i si la veus una estona i no estàs al cas de la seva situació, pots pensar que no li passa res. Però malgrat la medicació antipsicòtica que es segueix prenent, en alguns moments encara té episodis d'al.lucinacions i deliris. Això sí, val a dir que són uns episodis molt moderats, comparats amb els primers episodis, després de l'operació. Com que ara està gairebé sempre a casa (surt molt poc), qui viu aquests episodis i els ha de gestionar de la millor manera que pot és el seu marit, que a causa de tanta tensió continuada està desbordat i esgotat.
Abans de l'operació l'Elena no havia tingut mai cap problema mental, ni el més mínim. L'anestèsia li devia alterar alguna cosa al cervell, i aquella alteració s'ha cronificat. Parlant de l'Elena, una coneguda em diu que igual que a algunes persones joves el consum de marihuana els pot provocar un brot psicòtic (aquesta coneguda ha tingut la desgràcia de comprovar-ho amb un fill seu), a l'Elena li deu haver passat una cosa semblant. En lloc de amb la marihuana, amb l'anestèsia.
La majoria d'adolescents que consumeixen marihuana no pateixen brots psicòtics, només alguns, pocs, aquells el cervell dels quals té una fragilitat especial en relació als principis actius de la marihuana. Els que tenen aquesta fragilitat o sensibilitat, en determinades circumstàncies el consum de marihuana els fa brotar, fa que tinguin un episodi psicòtic. De vegades puntual, i de vegades és pitjor, perquè l'episodi pot ser l'inici d'una esquizofrènia (és un risc real del qual, de manera sorprenent, se'n parla poc).
Segurament l'Elena devia tenir una fragilitat semblant en relació a l'anestèsia en concret que li van aplicar. Ha tingut la mala sort que el pas pel quiròfan l'ha convertit en una malalta mental. No sé quin és el risc estadístic que a algú li passi el que li ha passat a l'Elena. Suposo que deu ser petit, perquè sinó se'n parlaria més. En qualsevol cas, a ella li ha tocat.
Fa quatre o cinc mesos a l'Elena la van operar d'una pròtesi de genoll. La part "mecànica" de l'operació, la col.locació de la pròtesi, va anar la mar de bé. En canvi, l'anestèsia li va provocar uns efectes devastadors. Quan l'Elena es va despertar de l'anestèsia ho va fer en ple brot psicòtic, amb al.lucinacions, deliris i actituds molt agressives. Estava en un estat de tanta excitació i descontrol que a més de la contenció química amb medicaments també la van haver de lligar.
Després, de mica en mica, a l'anar passant els dies, els símptomes psicòtics van anar minvant, però molt lentament. I això sempre que se li mantingués la medicació antipsicòtica que se li havia començat a donar, ja que sense aquesta medicació revifaven les al.lucinacions i els deliris.
Ara l'Elena fa una vida aparentment normal, i si la veus una estona i no estàs al cas de la seva situació, pots pensar que no li passa res. Però malgrat la medicació antipsicòtica que es segueix prenent, en alguns moments encara té episodis d'al.lucinacions i deliris. Això sí, val a dir que són uns episodis molt moderats, comparats amb els primers episodis, després de l'operació. Com que ara està gairebé sempre a casa (surt molt poc), qui viu aquests episodis i els ha de gestionar de la millor manera que pot és el seu marit, que a causa de tanta tensió continuada està desbordat i esgotat.
Abans de l'operació l'Elena no havia tingut mai cap problema mental, ni el més mínim. L'anestèsia li devia alterar alguna cosa al cervell, i aquella alteració s'ha cronificat. Parlant de l'Elena, una coneguda em diu que igual que a algunes persones joves el consum de marihuana els pot provocar un brot psicòtic (aquesta coneguda ha tingut la desgràcia de comprovar-ho amb un fill seu), a l'Elena li deu haver passat una cosa semblant. En lloc de amb la marihuana, amb l'anestèsia.
La majoria d'adolescents que consumeixen marihuana no pateixen brots psicòtics, només alguns, pocs, aquells el cervell dels quals té una fragilitat especial en relació als principis actius de la marihuana. Els que tenen aquesta fragilitat o sensibilitat, en determinades circumstàncies el consum de marihuana els fa brotar, fa que tinguin un episodi psicòtic. De vegades puntual, i de vegades és pitjor, perquè l'episodi pot ser l'inici d'una esquizofrènia (és un risc real del qual, de manera sorprenent, se'n parla poc).
Segurament l'Elena devia tenir una fragilitat semblant en relació a l'anestèsia en concret que li van aplicar. Ha tingut la mala sort que el pas pel quiròfan l'ha convertit en una malalta mental. No sé quin és el risc estadístic que a algú li passi el que li ha passat a l'Elena. Suposo que deu ser petit, perquè sinó se'n parlaria més. En qualsevol cas, a ella li ha tocat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)