Más fuerte que el odio. Tim Guénard

Vaig saber qui era Tim Guénard a través d'una entrevista que vaig llegir a La Vanguardia fa anys. Em va impressionar molt, i vaig pensar que algun dia m'agradaria llegir el llibre autobiogràfic que havia escrit, "Más fuerte que el odio".

Més endavant em vaig assabentar que una neboda meva havia fet un treball sobre aquest llibre, i vaig pensar que, mira que bé!, que el treball (no sé si escollit o suggerit), fos precisament sobre aquest llibre. I vaig tornar a pensar que algun dia l'havia de llegir.

Van anar passant els anys, amb aquests "deures" pendents. Fins que, fa uns mesos, vaig tenir una gran alegria quan, a un punt d'intercanvi de llibres, hi vaig trobar el llibre. El vaig agafar ben content, i de seguida em vaig posar a llegir-lo.

L'anava llegint i m'agradava i interessava molt. Fins que vaig arribar més o menys a mig llibre i, llavors, vaig entendre per què a la meva neboda (i a la seva mare, que era qui m'ho havia explicat), els havia interessat i agradat el llibre. I és que, a partir de llavors, el llibre és sobretot la història de la conversió del protagonista: per a Tim Guénard, la salvació (la sortida del pou de l'odi, en el qual havia caigut a causa de tots els maltractaments rebuts), li arriba a través del descobriment de la figura de Jesús, del missatge cristià (no recordo que a l'entrevista que havia llegit feia anys hi hagués aquesta referència, tot i que potser sí que hi era, i l'he oblidat).

Res a dir, a cadascú li serveix el que li serveix, per anar tirant endavant per la vida. I si a una persona com Tim Guénard, amb una vida tan terriblement dura com la seva, la conversió va ser el seu agafador salvador, doncs de primera. Perquè d'agafadors tots en necessitem, un o un altre, el cas és que funcionin, mentre que la seva naturalesa concreta en principi és secundària.

Ara bé, el problema és que de vegades, com en la història de Tim Guénard, l'agafador religiós salvador va acompanyat del convenciment, i de la proclamació, "que l'únic agafador possible", autèntic, és el seu. I llavors, és clar, si l'actitud és aquesta, aquestes persones es fan una mica pesades (es moguin en un món religiós o no, tant se val).

Per descomptat, no vull dir que la referència religiosa no hagi de sortir al llibre. Al contrari, si no hi sortís seria una absurditat, un frau, ja que la història seria incomprensible. Però una cosa és explicar, i una altra predicar; una cosa és exposar uns fets, i una altra anar reiterant l'exposició... És a dir, el tema, la història, la cosa, és el to utilitzat, i el grau d'insistència. 

Bé, aquesta és la meva fitxa del llibre de Tim Guénard. I alhora ho remarco: sóc conscient que allò que per a mi és menys interessant, o que em deceb més (la segona part, amb l'exaltació de l'agafador religiós, acompanyat de l'actitud proselitista de l'autor), és precisament el que sens dubte valoren més altres persones, per a les quals, la part bona de debò, la que li dóna sentit, la que els és de debò útil, la que els ajuda, és justament la segona.

Punt i final.

Los brotes negros. Eloy Férnández Porta

Escriure des del caos, escriure sobre el caos, escriure caòticament... potser les tres coses alhora. Llavors, de vegades potser és difícil que allò escrit sigui llegible, tingui un contingut comprensible, assimilable, amb el qual poder establir un diàleg. El desordre, el soroll, la confusió, t'ho posen més difícil.

Los brotes negros, de l'Eloy Férnández (Anagrama, 2022), considero que té parts absolutament brillants, meravelloses esgarrifoses, terribles. I també "socialment necessàries", perquè cal que sigui coneguda, l'existència d'aquests estats que descriu: 

"Con la mano abierta me golpeo en la cabeza a la altura del temporal izquierdo, justo por encima de la oreja, con un ruido seco. La primera bofetada no surte efecto. Vuelvo a golpearme más fuerte, más arriba. Esta vez noto una especie de resonar metálico. El dolor físico empieza a atenuar un poco el rumor de termitas en mi cabeza. Sigo con una tanda de bofetadas continuas mientras el llanto persiste y voy oyendo un pitido, como si se me hubieran tapado los oídos en un aterrizaje. El dolor en la piel se hace más intenso y me procura algún alivio, que se mezcla con una desesperación rabiosa al cuarto o quinto golpe, cuando siempre lamento carecer de ánimo para darme un puñetazo y dejarme inconsciente. En algún momento, en el trance creciente de los golpes, me ilusiono con la idea de romperme el cráneo. A veces la ronda de bofetadas no basta y entonces tengo que pegarme en la cara. Me doy mucho más fuerte de lo que nunca me ha pegado nadie, hasta sentir unas cosquillas oscuras. (...) Otras veces, cuando el sifón es más intenso, voy al baño, cojo con las dos manos la tapa de la papelera, que ya estaba rota cuando me trasladé al micropiso, y arremeto contra ella con la frente. Un golpe, dos, tres, hasta que empiezo a sentir un dolor oscuro y vagamente relajante."

Però alhora penso que l'Eloy s'ha confós o despistat una mica. Potser voluntàriament. Perquè el text, ho repeteixo, són uns apunts molt brillants, extraordinaris, sobre vivències i temes "d'interès universal", molt ben tractats, i molt ben escrits, absolutament colpidors, i sense data de caducitat a causa de la seva naturalesa. Això és indiscutible. Però els ha barrejat  amb referències a temes molt temporals, efímers, anecdòtics. Prescindibles. I probablement aliens als interessos de la majoria dels lectors (perquè desconeixen el món o context al qual es refereix l'autor, o perquè aquest món no els interessa). Això, pensant en "lectors d'avui", perquè d'aquí a quatre dies, aquestes parts seran encara més inintel.ligibles, a causa de la manca de referents. De manera que seran "encara més palla"... És una llàstima, perquè no és fàcil, gens, parlar del tema que parla l'Eloy, i a sobre de la manera tan exposada com ell ho fa, i amb uns fonaments literaris sòlids com els seus.

Si fos amic de l'Eloy Férnández potser li diria això, li diria que em sembla que "en conjunt" hauria pogut aconseguir un text millor, si l'hagués revisat amb aquests criteris de la claredat global, l'eliminació de palla i la perdurabilitat. Li ho diria perquè, insisteixo una vegada més, poques vegades he llegit textos que expressin de forma tan contundent aquests estats mentals d'ansietat extrema, al límit de l'absoluta bogeria, acompanyats de violentes autoagressions... I és necessari, molt, que persones com ell donin aquest tipus de testimoni. 

La feina de testimoni l'ha fet molt bé. L'únic que dic és que (des del meu punt de vista), encara l'hauria pogut fer millor. De fet, només li hauria calgut fer una feina final de poda, d'eliminació de tot allò que no és essencial i que alhora és caducable.

"De vegades algú ja està bé estant malament."

Un dia l'A.P. em diu aquesta frase. Què vol dir? D'entrada desconcerta: com es pot estar bé estant malament? Una altra cosa seria dir-ho fent referència a un estat "previ" i pitjor. Llavors sí que tindria sentit: estar malament, però ser conscient que abans encara estaves pitjor, i valorar aquest progrés. Però sense aquesta referència seqüencial, quin significat pot tenir?

D'entrada, cal subratllar "que estant malament ningú no està bé": la tendència biològica i psicològica s'orienta sempre indiscutiblement cap al benestar, cap a un estat de no dolor, cap a un estat de satisfacció de les necessitats físiques i psicològiques.

Ara bé, què passa quan, estant malament, per sortir d'aquest malament cal fer un esforç? Què passa quan aquest esforç potser ha de ser considerable, potser molt gran? Llavors, de vegades potser ens conformem amb el malestar; potser assumim el fet de quedar-nos en aquesta zona grisa, per tal de no haver d'enfrontar el repte. No ens movem, considerem que no som capaços de fer allò que hauríem de fer, o considerem que no ens compensa l'esforç necessari per aconseguir-ho. 

No volem estar malament, però, pel motiu que sigui, el resultat és que de vegades no fem res "efectiu" amb l'objectiu de deixar d'estar malament.

Suposo que aquest és el sentit de la frase inicial. Amb aquest significat, quantes persones que jo conec ja estan bé estan malament com estan? Doncs un grapat. I algunes és bastant dubtós que siguin capaces de fer algun canvi, a la vista de la seva llarga biografia. 

També hi ha les altres persones. Persones amb vides difícils que acaben entenent que, per tal que la seva vida pugui ser més fàcil, menys trista i menys amargada, de moment han de fer l'esforç de renunciar "al confort enganyós de la seva còmoda incomoditat". Que han de barallar-se, si cal amb dents i ungles, amb les limitacions que les immobilitzen. És a dir, que assumeixen que de moment la seva vida ha de ser més difícil, si realment el que volen és que, un dia, pugui arribar a ser una mica més fàcil. Perquè han entès que, pel que fa a aquest negoci, no hi ha varetes màgiques que valguin.

Hauries d'estar malament com jo

Hi ha persones que estan malament i per a les quals que tu estiguis bé no és un motiu d'alegria, sinó gairebé una mena d'injustícia o ofensa. Com que elles estan malament, voldrien que tu també ho estiguessis.

Hi ha fills amb vides complicades que tenen aquesta mena de sentiment cap als seus pares. I hi ha pares, sobretot mares, que cauen en la trampa de les acusacions d'aquest tipus dels fills. O que no és que hi caiguin, sinó que sempre hi han estat atrapades, a causa de l'educació que elles han rebut: "si els meus fills no són feliços, no està bé que jo ho sigui". Consideren que no tenen ni el dret a desitjar (i intentar) ser-ho. Perquè aconseguir ser una mica felices, no estar tan malament, seria una mena de traïció al fill.

És una idea malaltissa. Perquè el resultat és que aquests pares, aquestes mares, són doblement desgraciades, perquè al malestar o desgràcia dels fills (amb relació al qual sovint no poden fer res, o molt poc, sobretot quan ja són majors d'edat), hi afegeixen, de propina, el propi malestar: una mena "d'autoflagel.lació solidària" afegida. Aquesta mena de cilici que provoca sofriment i no soluciona res.

Però no s'acaba aquí, amb aquesta absurda immolació inútil i dolorosa, sinó que a sobre, aquesta actitud encara té un altre efecte indesitjable, del tot contrari als interessos dels pares (els quals, naturalment, el que desitgen és que els seus fills siguin  menys desgraciats). Perquè resulta que, vivint-ho així, l'exemple que dones als fills, amb aquest comportament, és el de persones fràgils, desorientades, incapaces d'elevar-se pel damunt de les dificultats que les envolten. Tot el contrari de la referència que necessiten aquests fills, per molt que estiguin dient el contrari, "que és una injustícia que els altres estiguin bé i ells no".

Amb aquesta llàstima i compassió tova, malentesa, els pares ensenyen als fills a ser persones vulnerables i desgraciades, penells de campanar orientats segons com bufa el vent, fins i tot quan el vent bufa amb una direcció i força que l'únic que fa és alimentar amargors, ressentiments, ràbies, impotències, infelicitats... Mantenen els fills en un estat d'infantesa permanent, amb les seves rebequeries d'infant (encara que potser tinguin ja trenta anys), immadurs, incapacitats... 

I alhora, també els reforcen les seves capacitats manipuladores: "Veus? Em volies amargada i desgraciada, i ja ho sóc".

És una calamitat, perquè aquest resultat, per molt que el fill de vegades l'hagi verbalitzat com a desig, en el fons és l'últim que desitja. Perquè el que desitja de debò (encara que no ho digui), el que necessita urgentment (i en el seu interior més íntim, potser inconscient, sap que és així), és precisament "que li portin la contrària". Ja que si no, sense aquesta oposició, es veu incapaç d'intentar sortir del pou en què ha quedat atrapat.

Avui no he parlat de cap cas concret. Hauria sigut fàcil, perquè aquesta exposició l'hauria pogut fer parlant de la Sònia, o de la Pilar, o de la Maria, o de l'altra Maria, o de la Carme... i les respectives filles o fills.

Troballes: Johann Hari, 'Conexiones perdidas'

Cap al migdia. Estic al carrer, i quan començo a pensar que m'haig de comprar alguna cosa per dinar, em trobo una bossa amb una poma i amb un entrepà de formatge ben embolicat amb paper de plata. M'assec a un banc i dino ben content. Després, a mitja tarda, em trobo dos iogurts. Mira que bé! Uns dies després, el que em trobo al carrer és una malla de patates d'uns dos quilos, totes en perfectes condicions, i al costat una bossa amb algunes cebes. I altres dies altres coses comestibles...

Entremig d'aquestes troballes, un dia el que trobo (a un punt d'intercanvi de llibres) és una cosa encara més interessant: el llibre de Johann Hari 'Conexiones perdidas', amb el subtítol 'Causas reales y soluciones inesperadas para la depresión' (Capitán Swing, 2019).

Començo a llegir-lo i m'atrapa completament. L'autor no qüestiona la utilitat de la medicació en alguns casos. Ni els possibles factors biològics predisposants, però no determinants, en altres casos. Però alhora afirma, de manera contundent, que munts d'estudis demostren que la importància dels factors biològics i farmacològics està molt sobredimensionada. Escandalosament i "interessadament" sobredimensionada.

Recull munts de dades d'assajos que posen de manifest la baixa efectivitat (en general) dels medicaments antidepressius, en contrast amb les informacions distorsionades que faciliten els laboratoris quan promouen aquests medicaments. També qüestiona el paper dels organismes supervisors encarregats de l'aprovació dels medicaments, a causa dels lligams o dependències econòmiques que tenen amb les farmacèutiques.

És un llibre que oscil.la entre interessant i apassionant, i que a mi m'arriba en un bon moment, quan veig sovint l'Adriana, una amiga que fa uns tres anys que està enfonsada en una depressió severa. L'Adriana és una víctima del pensament "biologista-farmacològic" del seu entorn (familiar i mèdic): qualsevol canvi, "pensen els altres", ha de venir a través dels efectes de les pastilles, exclusivament. No se li ofereix cap psicoteràpia, ni ningú pensa que seria una bona "medicina", probablement la millor, el replantejament de les relacions familiars. 

Tot plegat un desgavell conceptual, amb un entorn que alimenta l'estat depressiu, de manera que ara mateix el pronòstic de l'Adriana és difícil que sigui optimista. 

Copio tres fragments del llibre de Johann Hari:

"La depresión es una enfermedad del cerebro, me dijo, y esta es la cura. (...) No tuvo que insistirme. (...) Abandoné su consulta a los diez minutos con una receta de Seroxat. (...) Solo al cabo de unos años (...) alguien me abrió los ojos a todas las preguntas que aquel médico no me formuló ese día. Del tipo: ¿existe algún motivo para que te sientas tan angustiado?, ¿qué ha estado ocurriendo en tu vida?, ¿hay algo que te esté causando dolor y que quizá convendría cambiar? (...) Durante los trece años siguientes, los médicos no dejaron de extenderme recetas para este medicamento, y ninguno se preocupó de preguntar." (p. 18)

"El tiempo ha reforzado esta constatación una y otra vez. La proporción de individuos que toman antidepresivos que continúan deprimidos se sitúa entre el 65% y el 80%. (...) Los antidepresivos químicos quizá sean una solución para una minoría (...) Si sientes que te ayudan, y los efectos positivos son mayores que los secundarios, deberías seguir con ellos. Lo que resulta imposible, a tenor de las pruebas recabadas, es afirmar que son 'suficientes' para una 'gran mayoría' de personas deprimidas y ansiosas." (p. 61)

"El trabajo principal de un médico consiste en escuchar." (p. 264)

Des del meu punt de vista, un gran llibre, i molt necessari.

Santa Rita

(PSV)

L'Adela és florista. Té una clienta que cada mes li compra un ram de roses. Sempre iguals, roses vermelles petites. Un dia, la clienta li explica per què li compra regularment els rams de roses: porta les roses a Santa Rita, patrona dels impossibles. L'Adela llavors li demana si li podria dur a Santa Rita un ram de part seva, perquè a ella també li convé molt que se li resolgui un impossible. La clienta li diu que quan ella du el seu ram, ja demana també pels impossibles de la gent que coneix, que no cal el segon ram. Que inclourà en les seves peticions la de l'Adela. 

No li explica a l'Adela quina és la seva pròpia petició, i l'Adela no li ho pregunta. En canvi, l'Adela sí que li explica una mica el seu problema, el seu desig: que el seu fill canviï. És alcohòlic, i de propina amb malaltia mental. Diu que té un caràcter difícil, canviant, i que sobretot quan beu, es torna una persona absolutament insuportable, de vegades bastant agressiva. Tant, que més d'una vegada han hagut d'avisar la policia, i ja ha passat per la presó, per temes relacionats amb el mercadeig de drogues. Però malgrat tants desastres no hi ha manera que es decideixi a buscar ajuda per tal de gestionar millor els seus problemes mentals, i els seus problemes d'addiccions: no vol saber res de psicòlegs ni psiquiatres, i no es planteja tampoc deixar la beguda, tot i que, per a ell, un parell de cerveses són com dinamita a dins del seu cervell.

A dins de la floristeria, l'Adela un dia m'explica això. La part de Santa Rita i les roses, perquè la història del seu fill ja la conec des de fa temps. 

Quan m'ho explica penso que l'Adela potser li hauria de demanar a Santa Rita que l'ajudés a ella. A canviar ella, i que així deixés de sentir-se culpable a causa d'aquest desastre de fill que té. Una culpabilitat sense cap sentit, perquè l'únic responsable de la vida del seu fill (té ja 38 anys) és el seu fill. És molt trist, és clar, i encara més per a una mare, però si el fill no vol canviar, o no vol fer els esforços que hauria de fer per canviar, no hi ha res a fer. 

A més, és obvi que el patiment de l'Adela no canvia la situació del seu fill, gens ni mica. I a banda de ser un patiment inútil, és tòxic i destructiu. A causa d'aquest patiment, la vida de l'Adela és molt pitjor: ella mateixa es va fent mal, i arribarà un dia que, a causa de l'acumulació de malestar i tristesa, potser es posarà també literalment malalta.

Si Santa Rita fa miracles, potser podria començar per aquest: que l'Adela fos capaç de canviar una mica i no viure tan torturada... Ja seria un bon miracle!  

Art brut, una altra lectura sobre depressions

Llegeixo "Art brut", de la Raquel Picolo (Voliaina Edicions, 2021), un relat novel.lat sobre l'experiència real de l'autora. Tant el tema, la salut mental (en concret les depressions), com el seu caràcter autobiogràfic, o més o menys autobiogràfic (no s'especifiquen les eventuals proporcions, i en qualsevol cas està disfressat de novel.la), fan que decideixi llegir-lo.

El que més m'agrada del llibre són algunes pinzellades, algunes frases i fragments, que trobo molt brillants. Tant pel que fa al seu contingut, "l'ingredient", com pel que fa a la seva forma literària: són com pedres polides després d'un treball de depuració progressiva (m'ho imagino així).

Abans de llegir-lo, una mica per casualitat he anat a una presentació del llibre; vaig veure l'anunci, i em va semblar que podia ser interessant (era la primera vegada que sentia el nom de l'autora). Després, el que fa que m'acabi de decidir a llegir el llibre és la insistència de l'autora, durant la presentació, en posar de manifest que no s'ha volgut limitar "a sortir de l'armari de les malalties mentals", sinó que des que va començar a pensar en aquest projecte, sempre va tenir clar que només tenia sentit si ho feia "a través d'un text literari". I aquesta voluntat es nota.

D'altra banda, un cop llegit el llibre crec que la seva aspiració s'ha quedat una mica a mig camí. Alhora, també crec que l'autora segurament té la capacitat per fer un text millor del que ha fet. Trobo que de vegades t'hi perds una mica (o jo m'hi perdo), de vegades sembla que falten referències, de vegades trobo que en sobren... Crec que la història és bona, i la intenció també, però la concreció, el resultat, no tant.

En qualsevol cas, m'agrada haver llegit el llibre. Però el que segurament no faré serà el que vaig pensar que faria el dia de la presentació: escriure a l'autora i comentar-li amb calma algunes de les coses que va explicar. 

El dia de la presentació, ja ho he dit, encara no havia llegit el llibre. I després d'haver-lo llegit crec que tindria poc sentit, seria forçat, si l'escrivís i no li digués res del que dic avui aquí. Penso que potser a ella la incomodaria. No ho sé, potser m'equivoco, però mira, posats a equivocar-se, en aquest cas potser és millor que m'equivoqui contenint-me que parlant potser més del compte.

Ara bé, si ella continua escrivint i d'aquí a uns anys m'assabento que ha publicat un altre llibre sobre la seva experiència com a persona amb problemes mentals, buscaré el llibre i el llegiré. Perquè estic convençut de la seva capacitat per a escriure un text millor. La referència que he fet abans a frases i fragments del llibre, polides, brillants, colpidores, junt amb la seva decidida voluntat "de fer literatura" (en lloc de limitar-se a fer de testimoni) fan que estigui convençut d'això que dic.