Matt Haig als vint-i-quatre anys va caure en el pou de la depressió, una depressió acompanyada, precedida, d'una immensa angoixa. A "Raons per seguir vivint" (Empúries, 2015) explica com va caure al pou, com va patir la negror, com va vorejar el suïcidi, com va anar trobant la manera de resistir i com va anar aprenent a sortir-se'n. I també a conviure-hi de manera permanent, ja que tot i sortir del pou explica que en alguna mesura noves crisis o episodis més lleus, depressius i d'angoixa, l'han anat acompanyant des d'aleshores.
Si hi busco una objecció només se m'acudeix aquesta: el llibre és optimista i vol encomanar aquest optimisme, però la realitat és que l'autor, dins de la desgràcia de la malaltia, va tenir la immensa sort de comptar amb una família incondicional i afectuosa i amb una companya excepcional. En canvi, hi ha gent que està molt sola. O que està acompanyada... però mal acompanyada. I en aquestes circumstàncies l'optimisme i els bons pronòstics són força més complicats.
Una amiga m'ha suggerit la lectura del llibre. Quan l'acabo de llegir li escric això:
"M'ha agradat mol, és bonic, clar, original, amb sentit de l'humor, útil, dur, didàctic... una meravella. I a més incideix sobre l'angoixa, cosa que amb la intensitat que ho fa no ho havia trobat en altres lectures semblants. Gràcies per haver-me'l suggerit, ha sigut un gran regal."
És dels llibres autobiogràfics sobre depressions que més m'han atrapat i enriquit. A més és molt fàcil de llegir, gràcies als capítols curts, molt ben escrits i de contingut molt ben lligat. En copio a continuació un, el que sovint em sembla més interessant quan apareix en llibres que tracten sobre les depressions.
---
COM FER COSTAT A UNA PERSONA AMB DEPRESSIÓ O ANGOIXA
1. Sàpigues que ets necessari, i apreciat, encara que sembli que no és així.
2. Escolta.
3. No diguis mai "vinga, gira full" o "anima't", tret que alhora proporcionis instruccions detallades i fàcils de fer-ho (L'amor sever no funciona. Resulta que n'hi ha prou amb el vell amor de sempre).
4. Tingues en compte que això és una malaltia. Et diran coses que no es pensen de veritat.
5. Educa't a tu mateix. Entén, per sobre de tot, que el que a tu et pot semblar fàcil -anar a una botiga, per exemple- pot ser un repte impossible per a un depressiu.
6. No et prenguis les coses personalment, no pas més de com te les prendries en el cas d'algú que tingués la grip o la síndrome de fatiga crònica o artritis. Res del que passa és culpa teva.
7. Sigues pacient. Entén que no serà fàcil. La depressió flueix i reflueix, es mou amunt i avall. No es manté immòbil. No et prenguis un moment feliç o un mal moment com una prova de recuperació o de caiguda. Busca l'objectiu a llarg termini.
8. Acompanya la persona en el punt on és. Pregunta què pots fer. El més important que pots fer és ser-hi.
9. Si és possible, alleuja la persona de qualsevol pressió laboral/vital.
10. Sempre que puguis, no facis que el deprimit se senti més estrany del que ja se sent. ¿Tres dies estirat al sofà? ¿No ha obert les cortines? ¿Plora davant decisions difícils com ara triar quins mitjons posar-se? ¿I què? Cap problema. No hi ha una normalitat estàndard. La normalitat és subjectiva. Hi ha set mil milions de versions de normalitat en aquest planeta.
31 d’ag. 2016
21 d’ag. 2016
Josep Maria Fericgla - L'ayahuasca
Segons el Josep Maria Fericgla els estudis universitaris de psicologia són "una pallassada", durant els quals "uns professors neuròtics ensenyen als seus alumnes el que ells no apliquen." (entrevistat pel Víctor M. Amela, La Vanguardia, 17/08/2016)
Després de prendre's munts d'ayahuasca i d'altres substàncies psicoactives, que segons ell li han servit per accedir a estats elevats de consciència fora de l'abast de qualsevol que no hagi practicat aquesta mena de consums, ha aconseguit poders sorprenents. Per exemple, "des de la selva jo 'he vist' un amic en un determinat carrer de Barcelona i el color de la camisa que duia: després ho vaig verificar".
I el més important, ha trobat el remei per a tots els malestars emocionals: ha arriba a la conclusió "que l'ayahuasca es l'únic fàrmac específic contra la neurosi."
Al Josep Maria Fericgla li agraden les generalitzacions, les declaracions contundents, rotundes, sense matisos. Li encanta el menyspreu de qualsevol opinió que no coincideixi amb la seva. Segons ell, una de les propietats que té el consum d'ayahuasca és la de empetitir l'ego. Però al consumir-lo de vegades alguna cosa deu fallar, perquè el seu és absolutament desmesurat, gegantí, tant, que ni és capaç d'adonar-se'n.
Per descomptat no discutiré que a la universitat no s'ensenyi alguna "pallassada" (el professorat és divers i l'excel.lencia no està generalitzada, malauradament). Tampoc discutiré que hi pugui haver alguns professors universitaris neuròtics. Ni que hi hagi psicòlegs en actiu que són poc de fiar; en totes les professions hi ha de tot, gent competent i gent que no ho és.
De la mateixa manera que tampoc discutiré que a alguna persona el consum d'ayahuasca li pot haver sigut útil, malgrat que ell precisament no és el millor exemple, a la vista del seu narcisisme i de la seva poca capacitat de filar prim i amb subtilitat quan obre la boca.
Ara bé, menystenir de la manera que ho fa la feina de tants psicòlegs competents, empàtics i lliurats a la seva feina com hi ha, gràcies als quals moltes persones han pogut reencarrilar les seves vides o alleujar els seus sofriments, és d'una ignorància o estupidesa immensa. (1)
Fa un parell d'anys vaig anar a una conferència seva. Tot el que va dir, i com ho va dir (que és el que diu sempre i de la manera que ho diu sempre) em va transmetre aquesta imatge seva de persona narcisista i d'opinions de traç gruixut. Això sí, hi ha persones que estan encantades amb la seva manera de pensar i de fer. I com a bon narcisista, per a ell aquestes persones són les úniques intel.ligents: les que li dónen la raó i així alimenten el seu ego.
He dit que no discuteixo que a algunes persones el consum d'ayahuasca els hagi pogut ser útil. El que ell s'oblida d'esmentar és que a algunes no els serveix de res (a banda de provocar-los diarrees) o fins i tot els prova fatal, cosa que hauria de saber perquè això "també" ha passat en el seu centre. L'única persona que jo conec que ha passat pel seu centre va ser una d'aquestes que allí "va tenir un mal viatge", un brot psicòtic que la va dur a les portes d'un psiquiàtric.
Una persona que si va poder recuperar l'estabilitat va ser gràcies a l'atenció permanent, pacient i amorosa de la seva família i les seves amistats, sense que en cap moment ni ell, el Josep Maria Fericgla, ni ningú del seu centre, se'n preocupés el més mínim (suposo que estaven ocupats amb les seves "experiències de divinitat, transcendents i extàtiques", tal com diu el Josep Maria Fericgla a l'esmentada entrevista). (2)
--
(1) Estúpid, "que denota molt poc enteniment", segons el diccionari.
(2) Conec diferents persones que han consumit ayahuasca o LSD (al LSD ell també s'hi refereix durant l'entrevista). A banda de les que han tingut "mals viatges" (no és un cas únic el que he posat d'exemple), cap d'aquestes persones, encara que elles parlin positivament de l'experiència (fins i tot molt positivament), a mi no m'ha transmès mai la sensació que el consum d'aquestes substàncies les hagi convertit en persones més lúcides i/o compassives, que són els referents que a mi em serveixen per avaluar "una millora personal". No dic que no n'hi hagi, però la meva experiència és aquesta.
Després de prendre's munts d'ayahuasca i d'altres substàncies psicoactives, que segons ell li han servit per accedir a estats elevats de consciència fora de l'abast de qualsevol que no hagi practicat aquesta mena de consums, ha aconseguit poders sorprenents. Per exemple, "des de la selva jo 'he vist' un amic en un determinat carrer de Barcelona i el color de la camisa que duia: després ho vaig verificar".
I el més important, ha trobat el remei per a tots els malestars emocionals: ha arriba a la conclusió "que l'ayahuasca es l'únic fàrmac específic contra la neurosi."
Al Josep Maria Fericgla li agraden les generalitzacions, les declaracions contundents, rotundes, sense matisos. Li encanta el menyspreu de qualsevol opinió que no coincideixi amb la seva. Segons ell, una de les propietats que té el consum d'ayahuasca és la de empetitir l'ego. Però al consumir-lo de vegades alguna cosa deu fallar, perquè el seu és absolutament desmesurat, gegantí, tant, que ni és capaç d'adonar-se'n.
Per descomptat no discutiré que a la universitat no s'ensenyi alguna "pallassada" (el professorat és divers i l'excel.lencia no està generalitzada, malauradament). Tampoc discutiré que hi pugui haver alguns professors universitaris neuròtics. Ni que hi hagi psicòlegs en actiu que són poc de fiar; en totes les professions hi ha de tot, gent competent i gent que no ho és.
De la mateixa manera que tampoc discutiré que a alguna persona el consum d'ayahuasca li pot haver sigut útil, malgrat que ell precisament no és el millor exemple, a la vista del seu narcisisme i de la seva poca capacitat de filar prim i amb subtilitat quan obre la boca.
Ara bé, menystenir de la manera que ho fa la feina de tants psicòlegs competents, empàtics i lliurats a la seva feina com hi ha, gràcies als quals moltes persones han pogut reencarrilar les seves vides o alleujar els seus sofriments, és d'una ignorància o estupidesa immensa. (1)
Fa un parell d'anys vaig anar a una conferència seva. Tot el que va dir, i com ho va dir (que és el que diu sempre i de la manera que ho diu sempre) em va transmetre aquesta imatge seva de persona narcisista i d'opinions de traç gruixut. Això sí, hi ha persones que estan encantades amb la seva manera de pensar i de fer. I com a bon narcisista, per a ell aquestes persones són les úniques intel.ligents: les que li dónen la raó i així alimenten el seu ego.
He dit que no discuteixo que a algunes persones el consum d'ayahuasca els hagi pogut ser útil. El que ell s'oblida d'esmentar és que a algunes no els serveix de res (a banda de provocar-los diarrees) o fins i tot els prova fatal, cosa que hauria de saber perquè això "també" ha passat en el seu centre. L'única persona que jo conec que ha passat pel seu centre va ser una d'aquestes que allí "va tenir un mal viatge", un brot psicòtic que la va dur a les portes d'un psiquiàtric.
Una persona que si va poder recuperar l'estabilitat va ser gràcies a l'atenció permanent, pacient i amorosa de la seva família i les seves amistats, sense que en cap moment ni ell, el Josep Maria Fericgla, ni ningú del seu centre, se'n preocupés el més mínim (suposo que estaven ocupats amb les seves "experiències de divinitat, transcendents i extàtiques", tal com diu el Josep Maria Fericgla a l'esmentada entrevista). (2)
--
(1) Estúpid, "que denota molt poc enteniment", segons el diccionari.
(2) Conec diferents persones que han consumit ayahuasca o LSD (al LSD ell també s'hi refereix durant l'entrevista). A banda de les que han tingut "mals viatges" (no és un cas únic el que he posat d'exemple), cap d'aquestes persones, encara que elles parlin positivament de l'experiència (fins i tot molt positivament), a mi no m'ha transmès mai la sensació que el consum d'aquestes substàncies les hagi convertit en persones més lúcides i/o compassives, que són els referents que a mi em serveixen per avaluar "una millora personal". No dic que no n'hi hagi, però la meva experiència és aquesta.
9 d’ag. 2016
Bipolar - Terri Cheney
"Este libro es malo. Y lo es desde cualquier lugar que se le mire. (...) Las personas que estamos diagnosticadas con algún tipo de enfermedad mental no necesitamos libros como este."
El comentari no està firmat (o no he sabut veure la firma). Està penjat a primeravocal.org (1) i fa referència al llibre "Bipolar, memorias de un estado de ánimo", de Terri Cheney (2). A mi el llibre m'ha agradat molt, i m'ha sigut molt út. Les dues coses, gust i utilitat. No és que no li pugui veure alguna pega, però les virtuts són molt més notables.
Terri Cheney és una dona bipolar, parla de la seva bipolaritat i "des de la seva bipolaritat", de manera que el text en ocasions sobta. Per exemple, per l'atenció que dedica a algunes facetes de la seva vida, com ara les seves actituds i activitats seductores amb els homes, una de les coses que sembla que molesta a la persona que la critica, però que a mi m'és útil per impregnar-me una mica amb l'atmosfera en què viu (o vivia durant aquelles etapes) aquesta dona.
Totes les pegues que li veu el comentarista citat (unes quantes) des del meu punt de vista són possibilitats d'acostar-te a la vida complexa i caòtica de l'autora. Per descomptat, no és cap "manual d'autoajuda", ni pretén ser cap generalització sobre les persones que pateixen aquests problemes emocionals. L'autora parla d'ella, de les característiques de la seva bipolaritat, i aquesta és una de les seves virtuts, o la més gran.
També m'ha agradat l'honestedat amb què en un moment donat exposa el seu relativisme moral (tot i contextualitzar-lo dins de la seva malaltia) quan explica com traeix la seva millor amiga. Parlar així no és fàcil. I suposo que conviure amb aquest tipus de paraules tampoc.
Un altre de les coses que m'ha agradat és la part dedicada als estats mixtos, en què es barregen aspectes depressius i eufòrics. M'ha semblat molt clara i didàctica, l'exposició que fa d'aquests aspectes pels que ella també passa. I també trobo molt interessants les explicacions sobre els seus problemes amb el menjar, unes explicacions que m'han recordat, per la cruesa d'algunes descripcions, un dels llibres que m'és m'han impactat sobre aquest tema, el de la Lorraine C. Ladish (Me siento gorda, Edaf, 1993).
La lectura del llibre i la lectura del comentari crític em du a una altra reflexió: escrivim el que escrivim, cadascú llegeix com vol i el que vol. Davant d'un mateix text algú diu: "aquest llibre és dolent". I un altre: "aquest llibre és molt bo". Cal tenir-ho present, tant quan llegeixes, com quan escrius i comparteixes el que escrius.
--
(1) https://primeravocal.org/resena-de-bipolar-memorias-de-un-estado-de-animo-de-terri-cheney/ (agost 2016)
(2) Terri Cheney. Bipolar, memorias de un estado de ánimo. Santillana, 2011
El comentari no està firmat (o no he sabut veure la firma). Està penjat a primeravocal.org (1) i fa referència al llibre "Bipolar, memorias de un estado de ánimo", de Terri Cheney (2). A mi el llibre m'ha agradat molt, i m'ha sigut molt út. Les dues coses, gust i utilitat. No és que no li pugui veure alguna pega, però les virtuts són molt més notables.
Terri Cheney és una dona bipolar, parla de la seva bipolaritat i "des de la seva bipolaritat", de manera que el text en ocasions sobta. Per exemple, per l'atenció que dedica a algunes facetes de la seva vida, com ara les seves actituds i activitats seductores amb els homes, una de les coses que sembla que molesta a la persona que la critica, però que a mi m'és útil per impregnar-me una mica amb l'atmosfera en què viu (o vivia durant aquelles etapes) aquesta dona.
Totes les pegues que li veu el comentarista citat (unes quantes) des del meu punt de vista són possibilitats d'acostar-te a la vida complexa i caòtica de l'autora. Per descomptat, no és cap "manual d'autoajuda", ni pretén ser cap generalització sobre les persones que pateixen aquests problemes emocionals. L'autora parla d'ella, de les característiques de la seva bipolaritat, i aquesta és una de les seves virtuts, o la més gran.
També m'ha agradat l'honestedat amb què en un moment donat exposa el seu relativisme moral (tot i contextualitzar-lo dins de la seva malaltia) quan explica com traeix la seva millor amiga. Parlar així no és fàcil. I suposo que conviure amb aquest tipus de paraules tampoc.
Un altre de les coses que m'ha agradat és la part dedicada als estats mixtos, en què es barregen aspectes depressius i eufòrics. M'ha semblat molt clara i didàctica, l'exposició que fa d'aquests aspectes pels que ella també passa. I també trobo molt interessants les explicacions sobre els seus problemes amb el menjar, unes explicacions que m'han recordat, per la cruesa d'algunes descripcions, un dels llibres que m'és m'han impactat sobre aquest tema, el de la Lorraine C. Ladish (Me siento gorda, Edaf, 1993).
La lectura del llibre i la lectura del comentari crític em du a una altra reflexió: escrivim el que escrivim, cadascú llegeix com vol i el que vol. Davant d'un mateix text algú diu: "aquest llibre és dolent". I un altre: "aquest llibre és molt bo". Cal tenir-ho present, tant quan llegeixes, com quan escrius i comparteixes el que escrius.
--
(1) https://primeravocal.org/resena-de-bipolar-memorias-de-un-estado-de-animo-de-terri-cheney/ (agost 2016)
(2) Terri Cheney. Bipolar, memorias de un estado de ánimo. Santillana, 2011
3 d’abr. 2016
Etiquetes i actituds
Per a moltes persones poder associar els seus problemes amb una etiqueta ("això és el que tinc"!) els pot alleujar molt. Com de manera prèvia i més àmplia, els pot alleujar i alliberar considerar les seves "dificultats" com una "malaltia" (perquè les malalties sobretot les patim, i per tant podem argumentar que no en som responsables).
De fet, aquesta és la postura que avui en general defensen els professionals i les associacions de malalts: la reivindicació del diagnòstic de trastorn mental en tant que "malaltia" com a forma d'explicació i defensa de les persones amb aquest tipus de problemes. Això es fa amb la lloable intenció de, així, evitar la falta de comprensió que sovint pateixen aquestes persones a causa del seu comportament. Per evitar que es jutgi des d'una perspectiva "moral" (per descomptat negativa) la seva eventual irascibilitat, imprevisibilitat, etc.
L'argument és que, si aquestes persones són qualificades com a malaltes, la qualificació moral (i el rebuig que porta associada) ja no té fonament, i per tant es pot afavorir més la no discriminació i l'acceptació d'aquestes persones.
Des del meu punt de vista, és una aposta que no tinc clar que sigui, com a norma, la millor. Substituir etiquetes morals per etiquetes mèdiques em sembla que pot ser (o no) un avanç, dependrà de si les etiquetes mèdiques (i tot el que impliquen) afavoreixen una funció "empoderadora" per a les persones afectades. Cosa que de vegades no és així.
Faré servir dos exemples. Un dels casos és el del Quim. Té vint-i-un anys, en fa tres que va tenir el primer brot psicòtic i li han dit que té esquizofrènia. Ha aconseguit, en un temps rècord, un reconeixement de discapacitat crec que del 66%. Amb només vint-i-un anys! Un noi amb un elevat grau d'autonomia quan està estable i que no costa d'imaginar que amb una psicoteràpia seriosa, l'ajuda de la medicació i una mica de paciència podria tenir una vida bastant normalitzada i satisfactòria. En canvi, el seu horitzó actual, un cop aconseguit el reconeixement de la (presumpta?) discapacitat, és intentar accedir a una prestació econòmica que li faciliti la vida (una vida "de persona malalta").
Com a referent oposat, tinc present el cas de la Magda, que també amb un diagnòstic d'esquizofrènia als vint-i-tres anys (ara en té més de cinquanta), no explica a pràcticament ningú les seves dificultats, malgrat conviure amb la presència periòdica d'al.lucinacions i deliris. La seva vida no és fàcil, per descomptat. Tanmateix, ella ha apostat per ser una persona "normal" (o si més no el més normal possible), i defensa la seva particular normalitat amb ungles i dents. Té un treball "no protegit" (a temps parcial) i amb una mica d'ajuda familiar viu sola amb un considerable grau de satisfacció i d'autoestima.
Segur que si als vint-i-tres anys la Magda hagués fet cas del "pronòstic" que li van fer, hagués accepta que li corresponia i hagués sol.licitat un grau de discapacitat i hagués buscat oportunitats laborals en l'àmbit del treball protegit, ara no seria la persona que és. Ella va assumir el diagnòstic (tampoc va ser tan fàcil, per descomptat va ser un procés llarg i complicat) però no va assumir el pronòstic limitador.
Sé que el cas de la Magda és bastant excepcional, i que a més perquè es produeixin casos com els seu han de coincidir diferents factors (característiques personals, entorn familiar, les orientacions socials i professionals adequades, i segurament també una mica de sort). I el cas del Quim vull pensar que també és excepcional (en sentit contrari, negatiu).
El cas de la Magda crec que és bo tenir-lo present com a "allò que seria l'ideal". El del Quim, com el d'allò que d'entrada s'hauria d'evitar (el tipus de plantejament que no s'hauria de fer en un primer moment, sobretot en el cas de persones tan joves com ell).
Després, és clar, cada cas és diferent, les persones amb dificultats unes assoleixen més autonomia, d'altres menys, algunes molt poca. D'acord. Però el que vull ressaltar és que l'actitud és molt determinat en relació al que s'acaba assolint. Amb una actitud conformista i poruga s'alimenta la cronificació de la passivitat i la por, mentre que amb una actitud més ambiciosa si més no "hi ha la possibilitat" d'arribar a assolir, més o no tant, allò que s'ambiciona (més autonomia, més autoestima, etc.).
De fet, aquesta és la postura que avui en general defensen els professionals i les associacions de malalts: la reivindicació del diagnòstic de trastorn mental en tant que "malaltia" com a forma d'explicació i defensa de les persones amb aquest tipus de problemes. Això es fa amb la lloable intenció de, així, evitar la falta de comprensió que sovint pateixen aquestes persones a causa del seu comportament. Per evitar que es jutgi des d'una perspectiva "moral" (per descomptat negativa) la seva eventual irascibilitat, imprevisibilitat, etc.
L'argument és que, si aquestes persones són qualificades com a malaltes, la qualificació moral (i el rebuig que porta associada) ja no té fonament, i per tant es pot afavorir més la no discriminació i l'acceptació d'aquestes persones.
Des del meu punt de vista, és una aposta que no tinc clar que sigui, com a norma, la millor. Substituir etiquetes morals per etiquetes mèdiques em sembla que pot ser (o no) un avanç, dependrà de si les etiquetes mèdiques (i tot el que impliquen) afavoreixen una funció "empoderadora" per a les persones afectades. Cosa que de vegades no és així.
Faré servir dos exemples. Un dels casos és el del Quim. Té vint-i-un anys, en fa tres que va tenir el primer brot psicòtic i li han dit que té esquizofrènia. Ha aconseguit, en un temps rècord, un reconeixement de discapacitat crec que del 66%. Amb només vint-i-un anys! Un noi amb un elevat grau d'autonomia quan està estable i que no costa d'imaginar que amb una psicoteràpia seriosa, l'ajuda de la medicació i una mica de paciència podria tenir una vida bastant normalitzada i satisfactòria. En canvi, el seu horitzó actual, un cop aconseguit el reconeixement de la (presumpta?) discapacitat, és intentar accedir a una prestació econòmica que li faciliti la vida (una vida "de persona malalta").
Com a referent oposat, tinc present el cas de la Magda, que també amb un diagnòstic d'esquizofrènia als vint-i-tres anys (ara en té més de cinquanta), no explica a pràcticament ningú les seves dificultats, malgrat conviure amb la presència periòdica d'al.lucinacions i deliris. La seva vida no és fàcil, per descomptat. Tanmateix, ella ha apostat per ser una persona "normal" (o si més no el més normal possible), i defensa la seva particular normalitat amb ungles i dents. Té un treball "no protegit" (a temps parcial) i amb una mica d'ajuda familiar viu sola amb un considerable grau de satisfacció i d'autoestima.
Segur que si als vint-i-tres anys la Magda hagués fet cas del "pronòstic" que li van fer, hagués accepta que li corresponia i hagués sol.licitat un grau de discapacitat i hagués buscat oportunitats laborals en l'àmbit del treball protegit, ara no seria la persona que és. Ella va assumir el diagnòstic (tampoc va ser tan fàcil, per descomptat va ser un procés llarg i complicat) però no va assumir el pronòstic limitador.
Sé que el cas de la Magda és bastant excepcional, i que a més perquè es produeixin casos com els seu han de coincidir diferents factors (característiques personals, entorn familiar, les orientacions socials i professionals adequades, i segurament també una mica de sort). I el cas del Quim vull pensar que també és excepcional (en sentit contrari, negatiu).
El cas de la Magda crec que és bo tenir-lo present com a "allò que seria l'ideal". El del Quim, com el d'allò que d'entrada s'hauria d'evitar (el tipus de plantejament que no s'hauria de fer en un primer moment, sobretot en el cas de persones tan joves com ell).
Després, és clar, cada cas és diferent, les persones amb dificultats unes assoleixen més autonomia, d'altres menys, algunes molt poca. D'acord. Però el que vull ressaltar és que l'actitud és molt determinat en relació al que s'acaba assolint. Amb una actitud conformista i poruga s'alimenta la cronificació de la passivitat i la por, mentre que amb una actitud més ambiciosa si més no "hi ha la possibilitat" d'arribar a assolir, més o no tant, allò que s'ambiciona (més autonomia, més autoestima, etc.).
14 de gen. 2016
No tots els deliris són patològics
Una ment sense deliris, "esterilitzada de psicosi", no té per què ser (sempre) preferible a una ment amb algun grau de deliri. El principal referent hauria de ser no el grau de deliri sinó el grau de sofriment, de malestar.
D'altra banda, no tots els deliris són sempre forçosament destructius, invalidants, rebutjables; hi pot haver tipus de deliris (i graus) amb els quals la persona se senti relativament còmoda (o "no malament") i que per tant facin que consideri que no hi ha necessitat de fer res al respecte.
Quan hi ha sofriment (viure amb al.lucinacions i deliris el més probable és que en provoqui), el grau de sofriment present s'ha de (intentar) comparar amb el de la situació alternativa "terapèutica". Per exemple, amb la situació del deliri anul.lat (o adormit, o disminuït) a causa de la medicació, i amb la presència dels (eventuals) efectes (adversos) físics i emocionals provocats per la medicació.
D'altra banda, aquesta comparació, aquesta valoració, és legítima (d'entrada) si qui la fa és la mateixa persona; no pot ser que aquesta avaluació la facin, se n'apropiïn (com passa en la majoria de casos, o tots) els professionals. De vegades, a sobre, havent escoltat molt poc, de vegades gens, els relats i les opinions de les persones que tenen al.lucinacions i deliris. Els relats, és a dir les descripcions de com són i com viuen els deliris que els afecten. I les opinions, el que prefereixen fer amb aquella situació, per exemple, fer servir o no la medicació.
Dit d'una altra manera: no tot deliri o al.lucinació té perquè ser extirpat, ni és ètic que ho sigui, si es es fa o es vol fer en contra de la voluntat de l'afectat.
O si més no "en principi ha de ser així". Llevat que es traspassin determinats límits, en concret, que les persones atrapades en les al.lucinacions i els deliris envaeixin i violin "de manera prou greu" l'espai personal dels altres. En aquests casos sí que pot ser legítim restringir llibertats (forçar intervencions). És una idea, aquesta dels límits, clara i fàcil d'exposar, però sovint molt més complicada de veure com es concreta, com s'aplica en un moment determinat. Les situacions extremes normalment no generen dubtes (per exemple un intent greu d'agressió durant un deliri), però també hi ha moltes situacions dubtoses.
L'altre referent (a banda de les agressions als altres) és el de la pròpia integritat, és a dir, quan hi ha comportaments autoagressius i riscos de suïcidi. I aquí torna a passar el mateix que en el cas de danys a tercers: pot ser complicat determinar on està exactament la línia que justifica la intervenció de la que aconsella respectar l'autonomia.
Potser l'únic evident és que tot és molt complicat. I que com que ho és, cal posar sempre en el centre d'atenció la persona més vulnerable i més exposada al sofriment. En el centre "d'atenció activa", intentant entendre la seva situació, el seu relat, els seus anhels, que no sempre tenen per què coincidir amb els objectius dels professionals. Cal vigilar molt, perquè en aquests casos el que hi ha són relacions de poder, un poder en mans dels professionals, i que si no s'administra amb molta cura i respecte pot afavorir i legitimar abusos, de vegades greus.
A l'hora d'intervenir o no moltes vegades no hi ha suficients referents que donin seguretat, ni elements que garanteixin la legitimitat. Segurament l'únic que és indiscutible és que pel territori de la salut mental s'hi ha de caminar sempre de puntetes. D'una banda procurant no intervenir quan convé contenir-se, d'una altra no inhibint-se quan cal implicar-se.
Per molta cura que s'hi posi segurament és inevitable equivocar-se de vegades. Cal assumir-ho, i potser només podem aspirar a que les equivocacions siguin les mínimes. I el mínim de greus.
D'altra banda, no tots els deliris són sempre forçosament destructius, invalidants, rebutjables; hi pot haver tipus de deliris (i graus) amb els quals la persona se senti relativament còmoda (o "no malament") i que per tant facin que consideri que no hi ha necessitat de fer res al respecte.
Quan hi ha sofriment (viure amb al.lucinacions i deliris el més probable és que en provoqui), el grau de sofriment present s'ha de (intentar) comparar amb el de la situació alternativa "terapèutica". Per exemple, amb la situació del deliri anul.lat (o adormit, o disminuït) a causa de la medicació, i amb la presència dels (eventuals) efectes (adversos) físics i emocionals provocats per la medicació.
D'altra banda, aquesta comparació, aquesta valoració, és legítima (d'entrada) si qui la fa és la mateixa persona; no pot ser que aquesta avaluació la facin, se n'apropiïn (com passa en la majoria de casos, o tots) els professionals. De vegades, a sobre, havent escoltat molt poc, de vegades gens, els relats i les opinions de les persones que tenen al.lucinacions i deliris. Els relats, és a dir les descripcions de com són i com viuen els deliris que els afecten. I les opinions, el que prefereixen fer amb aquella situació, per exemple, fer servir o no la medicació.
Dit d'una altra manera: no tot deliri o al.lucinació té perquè ser extirpat, ni és ètic que ho sigui, si es es fa o es vol fer en contra de la voluntat de l'afectat.
O si més no "en principi ha de ser així". Llevat que es traspassin determinats límits, en concret, que les persones atrapades en les al.lucinacions i els deliris envaeixin i violin "de manera prou greu" l'espai personal dels altres. En aquests casos sí que pot ser legítim restringir llibertats (forçar intervencions). És una idea, aquesta dels límits, clara i fàcil d'exposar, però sovint molt més complicada de veure com es concreta, com s'aplica en un moment determinat. Les situacions extremes normalment no generen dubtes (per exemple un intent greu d'agressió durant un deliri), però també hi ha moltes situacions dubtoses.
L'altre referent (a banda de les agressions als altres) és el de la pròpia integritat, és a dir, quan hi ha comportaments autoagressius i riscos de suïcidi. I aquí torna a passar el mateix que en el cas de danys a tercers: pot ser complicat determinar on està exactament la línia que justifica la intervenció de la que aconsella respectar l'autonomia.
Potser l'únic evident és que tot és molt complicat. I que com que ho és, cal posar sempre en el centre d'atenció la persona més vulnerable i més exposada al sofriment. En el centre "d'atenció activa", intentant entendre la seva situació, el seu relat, els seus anhels, que no sempre tenen per què coincidir amb els objectius dels professionals. Cal vigilar molt, perquè en aquests casos el que hi ha són relacions de poder, un poder en mans dels professionals, i que si no s'administra amb molta cura i respecte pot afavorir i legitimar abusos, de vegades greus.
A l'hora d'intervenir o no moltes vegades no hi ha suficients referents que donin seguretat, ni elements que garanteixin la legitimitat. Segurament l'únic que és indiscutible és que pel territori de la salut mental s'hi ha de caminar sempre de puntetes. D'una banda procurant no intervenir quan convé contenir-se, d'una altra no inhibint-se quan cal implicar-se.
Per molta cura que s'hi posi segurament és inevitable equivocar-se de vegades. Cal assumir-ho, i potser només podem aspirar a que les equivocacions siguin les mínimes. I el mínim de greus.
13 de gen. 2016
Símptomes i etiquetes
Els criteris que utilitza el DSM (1) per diagnosticar que una persona pateix un determinat trastorn és que, d'una llista de símptomes, en coincideixin un mínim. Una conseqüència d'aquest criteri és que, amb un mateix diagnòstic podem trobar persones amb conjunts de símptomes diferents (alguns coincidents i altres no), cosa que pot provocar confusió en els afectats (i els seus familiars), en veure's etiquetats amb una etiqueta que potser associen a persones, comportaments i problemes diferents. I que de vegades, realment ho són molt, de diferents.
Per exemple, en el cas del TLP (trastorn límit de la personalitat) el requisit per diagnosticar-lo és reunir cinc símptomes d'una llista de nou. És a dir, que es pot donar el cas que amb un mateix diagnòstic hi hagi persones que només tinguin un símptoma en comú i quatre de diferents (un grau de coincidència, "un únic símptoma compartit", que pot donar-se perfectament entre una persona amb un diagnòstic de TLP i una altra sense cap diagnòstic i eventualment sense cap problema especialment rellevant).
El DSM és una eina imprescindible per moure's per l'oceà de la variada simptomatologia de les "dificultats de la ment". Però alhora és una trampa, si és l'únic referent.
El DSM, en la seva definició de trastorn mental, exposa que el trastorn ho és, existeix, en la mesura que una determinada simptomatologia afecta de manera prou rellevant la vida d'algú com per fer-la especialment complicada. És a dir, el criteri (per diagnosticar que algú pateix un trastorn) no és la presència d'uns símptomes, sinó com afecten (si és que afecten) la vida quotidiana de la persona que els presenta.
Dit d'una altra manera: podem tenir al.lucinacions i deliris i no entrar dins de la categoria de "persona amb trastorn mental". El criteri de l'OMS (reflectit en la CIE, la seva classificació de referència) és el mateix. (2)
Però aquest punt de partida és més teòric que real. Després en els respectius manuals s'aigualeix i de fet acaba desapareixent, substituït pels patrons dels conjunts de símptomes com a determinants de la presència d'un o altre eventual trastorn mental: la presència de símptomes, i no els seus efectes, determina els diagnòstics (i per tant tot el que ve a continuació, pronòstic i tractament).
Això fa que sembli (i potser és) que de vegades l'etiquetatge respon més als interessos (o a un determinat model de coherència) del sistema (mèdic, científic, acadèmic, farmacocomercial, etc.) que a les necessitats i als interessos dels mateixos afectats. Com si els psiquiatres no s'haguessin llegit la definició de trastorn mental del DSM i la CIE, o que si ho han fet la consideressin només una mena de "reflexió filosòfica", deslligada de la seva pràctica mèdica quotidiana, subordinada als patrons de símptomes i l'adjudicació d'etiquetes (i a la prescripció dels psicofàrmacs corresponents).
Ara bé, si ells (o alguns dels professionals, tampoc cal generalitzar) han oblidat aquesta qüestió, com a mínim les persones "amb determinades simptomatologies" (eventualment problemàtiques, o no) i els seus familiars no ho hauríem d'oblidar. Perquè si ho oblidem, pot ser que algun cop, en lloc de resoldre algun probleme encara l'empitjorem més. O que convertim en un problema una cosa que no ho era.
--
(1) DSM, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorder, última revisió, DSM-5
(2) CIE, Classificació Internacional de Malalties, última versió, CIE-10
Per exemple, en el cas del TLP (trastorn límit de la personalitat) el requisit per diagnosticar-lo és reunir cinc símptomes d'una llista de nou. És a dir, que es pot donar el cas que amb un mateix diagnòstic hi hagi persones que només tinguin un símptoma en comú i quatre de diferents (un grau de coincidència, "un únic símptoma compartit", que pot donar-se perfectament entre una persona amb un diagnòstic de TLP i una altra sense cap diagnòstic i eventualment sense cap problema especialment rellevant).
El DSM és una eina imprescindible per moure's per l'oceà de la variada simptomatologia de les "dificultats de la ment". Però alhora és una trampa, si és l'únic referent.
El DSM, en la seva definició de trastorn mental, exposa que el trastorn ho és, existeix, en la mesura que una determinada simptomatologia afecta de manera prou rellevant la vida d'algú com per fer-la especialment complicada. És a dir, el criteri (per diagnosticar que algú pateix un trastorn) no és la presència d'uns símptomes, sinó com afecten (si és que afecten) la vida quotidiana de la persona que els presenta.
Dit d'una altra manera: podem tenir al.lucinacions i deliris i no entrar dins de la categoria de "persona amb trastorn mental". El criteri de l'OMS (reflectit en la CIE, la seva classificació de referència) és el mateix. (2)
Però aquest punt de partida és més teòric que real. Després en els respectius manuals s'aigualeix i de fet acaba desapareixent, substituït pels patrons dels conjunts de símptomes com a determinants de la presència d'un o altre eventual trastorn mental: la presència de símptomes, i no els seus efectes, determina els diagnòstics (i per tant tot el que ve a continuació, pronòstic i tractament).
Això fa que sembli (i potser és) que de vegades l'etiquetatge respon més als interessos (o a un determinat model de coherència) del sistema (mèdic, científic, acadèmic, farmacocomercial, etc.) que a les necessitats i als interessos dels mateixos afectats. Com si els psiquiatres no s'haguessin llegit la definició de trastorn mental del DSM i la CIE, o que si ho han fet la consideressin només una mena de "reflexió filosòfica", deslligada de la seva pràctica mèdica quotidiana, subordinada als patrons de símptomes i l'adjudicació d'etiquetes (i a la prescripció dels psicofàrmacs corresponents).
Ara bé, si ells (o alguns dels professionals, tampoc cal generalitzar) han oblidat aquesta qüestió, com a mínim les persones "amb determinades simptomatologies" (eventualment problemàtiques, o no) i els seus familiars no ho hauríem d'oblidar. Perquè si ho oblidem, pot ser que algun cop, en lloc de resoldre algun probleme encara l'empitjorem més. O que convertim en un problema una cosa que no ho era.
--
(1) DSM, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorder, última revisió, DSM-5
(2) CIE, Classificació Internacional de Malalties, última versió, CIE-10
15 de des. 2015
La Diana, vulnerable i agressiva
Davant d'una emoció tòxica, invalidant, destructiva, no n'hi ha prou amb resistir. Perquè només resistir no resol res, i és molt cansat. I arriba un punt que el cansament ens desborda, ens venç. Per esgotament.
De vegades som incapaços d'identificar l'origen de les emocions que ens fan la vida impossible. Sembla que no tinguin cap explicació. "Existeixen", i ja està. O això és el que ens sembla, el que ens diem. D'altres vegades no volem, o no som capaços, de fer l'esforç de buscar la causa de les emocions que ens fan la vida impossible. De vegades ni tan sols amb les causes davant del nas som capaços de reconèixer-les.
Encara pitjor, de vegades ens esforcem moltíssim negant el protagonisme d'unes causes absolutament obvies per a qualsevol que no sigui nosaltres mateixos. Del negacionisme en fem la nostra bandera. De vegades actuem com el nostre pitjor enemic.
Sentir és una capacitat del nostre cervell més primitiu, raonar del més recent. Però no són "més autèntics" els sentiments pel fet de ser evolutivament més antics, ni millors els raonaments pel fet de ser més moderns. El que es tracta és d'aprofitar el que ens afavoreix (si en fem una bona gestió) de cada una de les dues facultats o capacitats.
Les emocions ens dominen. Encara que no ens n'adonem, governen les nostres vides. Per tal que no ens dominin tant, amb la raó podem intentar organitzar-les, controlar-les una mica. O per tal que si ens dominen, el domini sigui "a favor nostre". Perquè les emocions, a més de destruir-nos, també ens poden salvar, també ens poden alliberar. Quan no és així, quan ens porten cap a la destrucció, l'ajuda de la raó pot ser clau, per tal de modificar la deriva devastadora. O si més no per intentar-ho.
La Diana viu plena d'odi i ressentiment. Té vint-i-un anys, i una vida marcada per poderoses ansietats i desbordades impulsivitats. Sembla que tota la seva capacitat de raonar la utilitzi per blindar uns esquemes mentals tòxics, uns esquemes que a més de ser poc realistes (o a causa d'això), no li ofereixen cap eina que li pugui servir per sortir del seu cercle viciós d'ansietats i impulsivitats. La Diana es considera una víctima, i com a tal, segons ella, tots els seus odis, ansietats i impulsivitats tenen explicació i estan justificats.
La Diana té algunes raons objectives per considerar-se una víctima. Sobretot el fet de haver sigut abandonada per la seva mare poc després de néixer. A aquest fet traumàtic "fundacional", se n'hi ha d'afegir d'altres, per exemple el criar-se els primers anys de vida en un orfenat on imperava la precarietat, un orfenat en el qual, per exemple, sempre es quedava amb gana, perquè el menjar era molt escàs. Això passava en un país de l'Àfrica central.
D'aquell orfenat quan tenia quatre anys la van treure els seus pares adoptius. La van portar cap aquí, li van oferir una família. Va trobar sobretot una mare atenta, amorosa i alegra. El pare era una persona bastant absent a causa de la seva feina, i també distant a causa de la seva manera de ser, però el model i l'ambient familiars eren bons. També va ser ben acollida pel fill més gran que ja tenia aquella parella, i en l'ambient en què vivien (i a l'escola que va anar) no existia discriminació a causa del color de la seva pell. Això sí, "era una negra entre blancs", i sentir-se diferent no és fàcil, encara que et tractin bé.
Però el seu grau de resiliència devia ser petit. Vivia, anava creixent, amb aquell ressentiment i odi soterrats, pel fet d'haver sigut abandonada per la seva mare biològica. Estava obsessionada amb aquest fet. Aquest malestar la devorava per dins, li feia la vida impossible.
Amb aquest malestar i aquesta guerra interior va arribar a l'adolescència, i llavors va explotar tot. Les ansietats i les impulsivitats es van disparar, va començar el consum sense control de drogues (il.legals i legals), les conductes sexuals de risc, els desordres alimentaris, els atacs d'ira incontrolats...
Tot aquell descontrol, alhora, anava consolidant un sistema de creences del tot irracional. Irracional en el sentit que a partir d'aquelles creences era impossible que pogués aconseguir fer les paus amb ella mateixa, ni tenir el mínim control sobre la seva vida per tal d'anar ampliant la seva autonomia, emocional i material. El desordre conductual deteriorava les creences i el deteriorament de les creences deteriorava la conducta. Retroalimentant-se mútuament. Era com una camí sense retorn cap a l'autodestrucció definitiva.
És, perquè aquest és el punt actual. La Diana, als seus vint-i-un anys és com una nena petita ferida que no ha estat capaç de treballar i superar el dolor de l'abandonament que va patir. Viu ancorada en aquell punt, en un estat de guerra permanent contra tot el món. No ho ha superat, no ho ha digerit. I ho fa pagar (a part de a ella mateixa) a tothom que l'envolta, en primer lloc els seus pares, que sempre han estat intentant ajudar-la per tal que pugui sortir de la presó emocional en què viu. Ara mateix, des d'un punt de vista fred i racional, és molt difícil ser optimista pel que fa al futur de la Diana.
La història me l'explica la seva mare. La Diana la vaig conèixer poc després de ser adoptada. Més tard li vaig perdre la pista, i ara l'he retrobat a través de la seva mare, que està del tot desbordada per la situació.
La Diana és com un conillet petit, fràgil, insegur, que es comporta com un gos rabiós que mossega la mà de qui que la vol amanyagar i ajudar.
De vegades som incapaços d'identificar l'origen de les emocions que ens fan la vida impossible. Sembla que no tinguin cap explicació. "Existeixen", i ja està. O això és el que ens sembla, el que ens diem. D'altres vegades no volem, o no som capaços, de fer l'esforç de buscar la causa de les emocions que ens fan la vida impossible. De vegades ni tan sols amb les causes davant del nas som capaços de reconèixer-les.
Encara pitjor, de vegades ens esforcem moltíssim negant el protagonisme d'unes causes absolutament obvies per a qualsevol que no sigui nosaltres mateixos. Del negacionisme en fem la nostra bandera. De vegades actuem com el nostre pitjor enemic.
Sentir és una capacitat del nostre cervell més primitiu, raonar del més recent. Però no són "més autèntics" els sentiments pel fet de ser evolutivament més antics, ni millors els raonaments pel fet de ser més moderns. El que es tracta és d'aprofitar el que ens afavoreix (si en fem una bona gestió) de cada una de les dues facultats o capacitats.
Les emocions ens dominen. Encara que no ens n'adonem, governen les nostres vides. Per tal que no ens dominin tant, amb la raó podem intentar organitzar-les, controlar-les una mica. O per tal que si ens dominen, el domini sigui "a favor nostre". Perquè les emocions, a més de destruir-nos, també ens poden salvar, també ens poden alliberar. Quan no és així, quan ens porten cap a la destrucció, l'ajuda de la raó pot ser clau, per tal de modificar la deriva devastadora. O si més no per intentar-ho.
La Diana viu plena d'odi i ressentiment. Té vint-i-un anys, i una vida marcada per poderoses ansietats i desbordades impulsivitats. Sembla que tota la seva capacitat de raonar la utilitzi per blindar uns esquemes mentals tòxics, uns esquemes que a més de ser poc realistes (o a causa d'això), no li ofereixen cap eina que li pugui servir per sortir del seu cercle viciós d'ansietats i impulsivitats. La Diana es considera una víctima, i com a tal, segons ella, tots els seus odis, ansietats i impulsivitats tenen explicació i estan justificats.
La Diana té algunes raons objectives per considerar-se una víctima. Sobretot el fet de haver sigut abandonada per la seva mare poc després de néixer. A aquest fet traumàtic "fundacional", se n'hi ha d'afegir d'altres, per exemple el criar-se els primers anys de vida en un orfenat on imperava la precarietat, un orfenat en el qual, per exemple, sempre es quedava amb gana, perquè el menjar era molt escàs. Això passava en un país de l'Àfrica central.
D'aquell orfenat quan tenia quatre anys la van treure els seus pares adoptius. La van portar cap aquí, li van oferir una família. Va trobar sobretot una mare atenta, amorosa i alegra. El pare era una persona bastant absent a causa de la seva feina, i també distant a causa de la seva manera de ser, però el model i l'ambient familiars eren bons. També va ser ben acollida pel fill més gran que ja tenia aquella parella, i en l'ambient en què vivien (i a l'escola que va anar) no existia discriminació a causa del color de la seva pell. Això sí, "era una negra entre blancs", i sentir-se diferent no és fàcil, encara que et tractin bé.
Però el seu grau de resiliència devia ser petit. Vivia, anava creixent, amb aquell ressentiment i odi soterrats, pel fet d'haver sigut abandonada per la seva mare biològica. Estava obsessionada amb aquest fet. Aquest malestar la devorava per dins, li feia la vida impossible.
Amb aquest malestar i aquesta guerra interior va arribar a l'adolescència, i llavors va explotar tot. Les ansietats i les impulsivitats es van disparar, va començar el consum sense control de drogues (il.legals i legals), les conductes sexuals de risc, els desordres alimentaris, els atacs d'ira incontrolats...
Tot aquell descontrol, alhora, anava consolidant un sistema de creences del tot irracional. Irracional en el sentit que a partir d'aquelles creences era impossible que pogués aconseguir fer les paus amb ella mateixa, ni tenir el mínim control sobre la seva vida per tal d'anar ampliant la seva autonomia, emocional i material. El desordre conductual deteriorava les creences i el deteriorament de les creences deteriorava la conducta. Retroalimentant-se mútuament. Era com una camí sense retorn cap a l'autodestrucció definitiva.
És, perquè aquest és el punt actual. La Diana, als seus vint-i-un anys és com una nena petita ferida que no ha estat capaç de treballar i superar el dolor de l'abandonament que va patir. Viu ancorada en aquell punt, en un estat de guerra permanent contra tot el món. No ho ha superat, no ho ha digerit. I ho fa pagar (a part de a ella mateixa) a tothom que l'envolta, en primer lloc els seus pares, que sempre han estat intentant ajudar-la per tal que pugui sortir de la presó emocional en què viu. Ara mateix, des d'un punt de vista fred i racional, és molt difícil ser optimista pel que fa al futur de la Diana.
La història me l'explica la seva mare. La Diana la vaig conèixer poc després de ser adoptada. Més tard li vaig perdre la pista, i ara l'he retrobat a través de la seva mare, que està del tot desbordada per la situació.
La Diana és com un conillet petit, fràgil, insegur, que es comporta com un gos rabiós que mossega la mà de qui que la vol amanyagar i ajudar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)