És habitual sentir a dir a una mare que el pitjor que li podria passar seria que se li morís un fill. Però potser encara hi ha una cosa pitjor: que el teu fill et mati (com el cas que vaig explicar). El que passa és que és un escenari en el qual ni s'hi pensa, de tan improbable.
En aquesta segona possibilitat si hi penses només hi pots pensar així, "com a possibilitat", ja que com a realitat és impossible: a partir del fet consumat (la pròpia mort) no és possible pensar.
Però, i com a possibilitat? Com a possibilitat llavors són dues les coses que pots pensar: d'una banda pots pensar en la teva "desaparició", i d'una altra en l'estat en què quedaria el teu fill, condemnat a conviure amb el pes del record de l'homicidi o assassinat que hagués comès.
¿És el pitjor, que se't mori un fill, o és "encara pitjor" que et mati i que, a banda de la teva desaparició prematura i violenta, ell es vegi obligat a viure cada dia de la seva vida amb aquest pes?
Hi ha un altre possible escenari o dilema també trasbalsador: què és pitjor, que es mori el teu fill o que mati algú, qui sigui? Tu ara no ets la víctima, però "saps la barbaritat que ha comès el teu fill", i has de viure amb aquesta realitat.
Recordo fa uns anys les declaracions del pare d'Anders Breivik. El 2011, Anders Breivik (32 anys) va matar 77 persones, la majoria estudiants, en una illa noruega. Deia el pare, si no ho recordo malament, que tant de bo el fill s'hagués matat ell, en lloc de fer aquella carnisseria (no recordo que fes cap referència als pensaments o sentiments de la mare).
És morbós o malaltís, parlar d'aquestes coses? A mi no m'ho sembla: saber que el Marcel ha matat la seva mare (com ja vaig explicar), m'ha posat davant del nas aquest tema. Per a mi el del Marcel no és un cas "llunyà": a la Neus, la seva mare, la coneixia una mica, hi havia parlat alguna vegada, i sobretot n'havia sentit a parlar molt, d'ella i del seu fill.
Jo no sóc una mare, sóc un pare. I si faig l'exercici de fer-me aquesta mena de preguntes pensant en mi i el meu fill, si em responc tinc molt clar que preferiria que ell es matés abans que em matés (o que matés algú). I no perquè, si el mort fos jo, em preocupi acabar de manera precipitada la meva vida (tot i que encara hi estic ben a gust, vivint). Però la possibilitat de "desaparició" no m'inquieta.
En canvi, el que si em generaria malestar seria imaginar-me el meu fill havent de viure amb el pes d'haver-me matat (si és que segueixo fent aquest exercici d'imaginació, ja que no tinc cap motiu per pensar-hi com una possibilitat real). De fet, si segueixo amb aquesta mena de divagacions, crec que en un hipotètic cas així ell (el meu fill) no ho suportaria, i també s'acabaria matant.
No sé quina vida li espera al Marcel (a banda del seu gairebé segur pas per la presó) però no serà de cap manera una vida fàcil, la seva. Això si és capaç de viure-la, amb el pes immens a l'esquena de la mort de la seva mare, amb el record d'haver-la llançat per la finestra.
12 d’oct. 2018
11 d’oct. 2018
Fills homicides
Surt al diari la notícia que un home havia llençat per la finestra d'un quart pis una dona. La dona havia mort de manera instantània, a causa de l'impacte.
Li expliquen a la meva companya que la dona de la notícia era la Neus, una amiga seva, i que qui l'havia llençat al carrer per la finestra havia sigut el Marcel, el seu fill, un fill amb un llarg historial de problemes amb les drogues. Se suposa que el Marcel devia demanar diners a la mare, i ella potser no en tenia o no n'hi va voler donar. I llavors ell, segurament a causa de la síndrome d'abstinència, va perdre el control, va embogir... i va acabar com va acabar.
No sé si hi ha consens sobre si els problemes d'addiccions s'han de considerar malalties mentals o no. Si es considera que ho són, un dels efectes és que l'índex de conductes violentes de les persones amb problemes mentals es dispara, i deixa de ser vàlid l'argument que les persones amb problemes mentals no són més violents que el conjunt de la població: entre les persones amb problemes d'addiccions l'índex de conductes antisocials (de diferents tipus) és molt elevat.
L'exemple que he posat al principi és un cas extrem, però sense arribar a l'assassinat o homicidi hi ha tot un ventall de conductes violentes, des de les amenaces i els furts amb coaccions fins a les agressions físiques de diferent intensitat: necessites consumir, "imperiosament", i si no tens diners per pagar-te el consum ets capaç d'arribar a fer coses que, sense el descontrol de l'estat d'abstinència, et serien inimaginables i intolerables.
No totes les persones amb problemes d'addiccions tenen aquest perfil, n'hi ha de molt més discretes. D'una banda, et pots trobar persones alcoholitzades al carrer dormint en cartrons, amb actituds molt passives. O et pots assabentar que aquella persona que coneixes, "tan normal", quan arriba a casa cada dia s'emborratxa, i de moment ho aconsegueix ocultar. Potser és una persona que gràcies als recursos econòmics de què disposa es pot anar autodestruint sense entrar en el món de les conductes antisocials.
Considerar que les addiccions són o no són malalties té repercussions importants: el Marcel, en el primer cas en teoria hauria d'anar a un centre de salut mental, i en el segon se suposa que a la presó. El més probable és que acabi a la presó.
A la presó hi ha moltes persones com ell, amb problemes d'addiccions. Un percentatge elevat d'aquestes persones també té un trastorn mental, diagnosticat o no, i en qualsevol dels dos casos en general no tractat. Potser també és el cas del Marcel, del qual fins ara crec que mai no s'havia dit que tingués cap problema mental.
Li expliquen a la meva companya que la dona de la notícia era la Neus, una amiga seva, i que qui l'havia llençat al carrer per la finestra havia sigut el Marcel, el seu fill, un fill amb un llarg historial de problemes amb les drogues. Se suposa que el Marcel devia demanar diners a la mare, i ella potser no en tenia o no n'hi va voler donar. I llavors ell, segurament a causa de la síndrome d'abstinència, va perdre el control, va embogir... i va acabar com va acabar.
No sé si hi ha consens sobre si els problemes d'addiccions s'han de considerar malalties mentals o no. Si es considera que ho són, un dels efectes és que l'índex de conductes violentes de les persones amb problemes mentals es dispara, i deixa de ser vàlid l'argument que les persones amb problemes mentals no són més violents que el conjunt de la població: entre les persones amb problemes d'addiccions l'índex de conductes antisocials (de diferents tipus) és molt elevat.
L'exemple que he posat al principi és un cas extrem, però sense arribar a l'assassinat o homicidi hi ha tot un ventall de conductes violentes, des de les amenaces i els furts amb coaccions fins a les agressions físiques de diferent intensitat: necessites consumir, "imperiosament", i si no tens diners per pagar-te el consum ets capaç d'arribar a fer coses que, sense el descontrol de l'estat d'abstinència, et serien inimaginables i intolerables.
No totes les persones amb problemes d'addiccions tenen aquest perfil, n'hi ha de molt més discretes. D'una banda, et pots trobar persones alcoholitzades al carrer dormint en cartrons, amb actituds molt passives. O et pots assabentar que aquella persona que coneixes, "tan normal", quan arriba a casa cada dia s'emborratxa, i de moment ho aconsegueix ocultar. Potser és una persona que gràcies als recursos econòmics de què disposa es pot anar autodestruint sense entrar en el món de les conductes antisocials.
Considerar que les addiccions són o no són malalties té repercussions importants: el Marcel, en el primer cas en teoria hauria d'anar a un centre de salut mental, i en el segon se suposa que a la presó. El més probable és que acabi a la presó.
A la presó hi ha moltes persones com ell, amb problemes d'addiccions. Un percentatge elevat d'aquestes persones també té un trastorn mental, diagnosticat o no, i en qualsevol dels dos casos en general no tractat. Potser també és el cas del Marcel, del qual fins ara crec que mai no s'havia dit que tingués cap problema mental.
4 d’oct. 2018
Anar de visita i marxar
Vaig parlar de la Remei, de la seva vida complicada sobretot a causa de la convivència amb el seu fill (amb un diagnòstic d'esquizofrènia).
Puc anar a veure la Remei, estar amb ella un parell d'hores i gestionar bé la conversa o els silencis durant aquesta estona. Ho puc fer amb una relativa facilitat, malgrat el panorama desolador d'ella i de casa seva.
Alhora, m'adono que si en lloc d'una visita així (un dia molt de tant en tant), estigués cada dia amb la Remei i el seu fill, el Ramon, tot seria completament diferent. Tot se'm faria molt feixuc. Sé que no seria capaç d'estar a l'altura d'aquesta exigència, de mantenir l'estat d'atenció i empatia necessari, una hora rere l'altra, un dia rere l'altre. Un any rere l'altre (una dècada rere l'altra), tal com li passa a la Remei. Potser m'ensorraria, o si no adoptaria automatismes que em desconnectessin i distanciessin de la duresa de la situació. Per tal de poder sobreviure.
De fet, ni tan sols sé si seria capaç de gestionar bé visites de dues hores si fossin diàries, en lloc d'espaiades. Si m'ho imagino, el que sento és por.
És molt diferent fer de passavolant que estar sempre al peu del canó d'una història d'aquesta envergadura, tan enrevessada i esgotadora. El paper de visitant és fàcil: fas la visita, i després t'acomiades i te'n vas. T'alliberes, aquesta és la sensació que tens quan marxes. Una sensació meravellosa, i que alhora t'incomoda, com si fossis un fugitiu...
Aquesta reflexió i aquesta sensació m'acompanyen quan vaig a veure la Remei, o quan cada setmana vaig a veure l'Elisabet (d'ella n'he parlat altres vegades, viu en una residència psiquiàtrica). O quan, de manera més irregular, de tant en tant vaig a veure alguna d'aquestes persones que conec que tenen vides difícils. Faig la visita i me'n vaig, és fàcil.
Posats a imaginar, sobretot el que em costa més és imaginar-me a mi mateix amb un cap complicat com el d'aquestes persones, caòtic, de vegades delirant, paranoic, impulsiu, o de vegades a dins del pou d'una depressió, captiu en general de grans sofriments emocionals...
Si intento fer aquest exercici radical d'empatia, el resultat més tangible és que se'm posen els pèls de punta.
Aquesta sensació "de pèls de punta" m'agrada mantenir-la accessible, recuperable, sobretot quan penso en les vides d'aquestes persones. Em sembla imprescindible de cara a poder entendre "una mica" la dificultat de les seves vides.
Puc anar a veure la Remei, estar amb ella un parell d'hores i gestionar bé la conversa o els silencis durant aquesta estona. Ho puc fer amb una relativa facilitat, malgrat el panorama desolador d'ella i de casa seva.
Alhora, m'adono que si en lloc d'una visita així (un dia molt de tant en tant), estigués cada dia amb la Remei i el seu fill, el Ramon, tot seria completament diferent. Tot se'm faria molt feixuc. Sé que no seria capaç d'estar a l'altura d'aquesta exigència, de mantenir l'estat d'atenció i empatia necessari, una hora rere l'altra, un dia rere l'altre. Un any rere l'altre (una dècada rere l'altra), tal com li passa a la Remei. Potser m'ensorraria, o si no adoptaria automatismes que em desconnectessin i distanciessin de la duresa de la situació. Per tal de poder sobreviure.
De fet, ni tan sols sé si seria capaç de gestionar bé visites de dues hores si fossin diàries, en lloc d'espaiades. Si m'ho imagino, el que sento és por.
És molt diferent fer de passavolant que estar sempre al peu del canó d'una història d'aquesta envergadura, tan enrevessada i esgotadora. El paper de visitant és fàcil: fas la visita, i després t'acomiades i te'n vas. T'alliberes, aquesta és la sensació que tens quan marxes. Una sensació meravellosa, i que alhora t'incomoda, com si fossis un fugitiu...
Aquesta reflexió i aquesta sensació m'acompanyen quan vaig a veure la Remei, o quan cada setmana vaig a veure l'Elisabet (d'ella n'he parlat altres vegades, viu en una residència psiquiàtrica). O quan, de manera més irregular, de tant en tant vaig a veure alguna d'aquestes persones que conec que tenen vides difícils. Faig la visita i me'n vaig, és fàcil.
Posats a imaginar, sobretot el que em costa més és imaginar-me a mi mateix amb un cap complicat com el d'aquestes persones, caòtic, de vegades delirant, paranoic, impulsiu, o de vegades a dins del pou d'una depressió, captiu en general de grans sofriments emocionals...
Si intento fer aquest exercici radical d'empatia, el resultat més tangible és que se'm posen els pèls de punta.
Aquesta sensació "de pèls de punta" m'agrada mantenir-la accessible, recuperable, sobretot quan penso en les vides d'aquestes persones. Em sembla imprescindible de cara a poder entendre "una mica" la dificultat de les seves vides.
3 d’oct. 2018
Tranquil.litza't!
"Tranquil.litza't! Relaxa't! No estiguis ansiosa!" Ho diu el Ramon a la seva mare, la Remei. Li ho diu parlant fort, contundent, imperatiu, amb la cara a dos pams de la cara de la Remei, que no s'atreveix a mirar-lo.
La Remei de neguitosa ho està. No li falten motius per estar-ho, i l'actitud del Ramon fa que el neguit se li multipliqui. Però el Ramon no s'adona de res, al contrari, segueix insistint:
"Tu pots tranquil.litzar-te! T'ho dic jo que ho sé! Només depèn de tu! Si no ho fas és perquè no vols! Relaxa't d'una vegada! Has d'estar contenta! Mira quin dia tan bonic que fa! Asserena't! Gaudeix que ha vingut ell a veure't!"
I aquest "ell" que esmenta sóc jo, que no sé on ficar-me, que m'he anat arraconant, que no sé què dir, que em sento envaït per una immensa tristesa, veient la Remei tan desvalguda, tan vulnerable davant l'actitud del Ramon.
Li dic al Ramon, suau, fluix, que no es preocupi, que si vol pot anar a fer el que hagi de fer, que ja ens espavilarem la Remei i jo. I ell sembla que em fa cas, que decideix anar-se'n cap a la seva habitació, però no s'acaba de decidir i reprèn el seu sermó imperatiu. I aquest moviment, que sembla que se'n va però que s'ho repensa i continua amb la seva exhortació, es repeteix tres o quatre cops, fins que al final marxa de debò. Si més no de moment. I llavors comença a baixar la tensió.
La Remei de mica en mica va recuperant "el seu estat d'ansietat i malestar habituals", sense l'increment que li provoca la presència insistent i invasiva del Ramon. I es queixa: "Per què em toca tot el dolent a mi?"
I és que de dolent a la Remei n'hi ha tocat molt. Des de fa molts anys, sobretot (però no només) a causa d'aquest fill amb un diagnòstic d'esquizofrènia paranoide amb el qual viu. O sobreviu.
Amb el pas del temps, a la Remei se li ha anat fent tot encara més feixuc. A causa de l'edat, se li ha anat deteriorant la salut, amb els mals d'esquena, dels braços, de cap, els estats depressius...
No només això: a sobre cada vegada li falla més la memòria, i ella n'és ben conscient, i això fa que pateixi encara més. Sent com se li va encongint la seva autonomia, com li va minvant l'energia (i tanta que n'havia tingut!), alhora que el pes de la difícil convivència amb el Ramon cada cop és més gran.
M'estic un parell d'hores amb ella, és tot el que puc fer. Procuro que aquesta mica de temps sigui per a ella un petit parèntesi. No de veritable tranquil.litat, perquè seria molt pretensiós pretendre-ho, però sí d'un menor malestar.
Tinc la sensació de ser un espectador que contempla com un edifici es va esquerdant, enfonsant. Un edifici vell que es va ensorrant a trossos, de manera inevitable. Tot s'ensorra, i l'atmosfera de l'escena és polsegosa i trista, emocionalment devastadora, tota amarada de dolor i sofriment, sense cap mena de consol.
Me'n vaig atordit i trist, després que, a l'acomiadar-me de la Remei, el Ramon hagi protagonitzat una altra escena tensa i desagradable.
Pobre Remei. I pobre Ramon, tan víctima com ella, cada un obligat a conviure amb els seus problemes, les seves penalitats i les seves presons.
La Remei de neguitosa ho està. No li falten motius per estar-ho, i l'actitud del Ramon fa que el neguit se li multipliqui. Però el Ramon no s'adona de res, al contrari, segueix insistint:
"Tu pots tranquil.litzar-te! T'ho dic jo que ho sé! Només depèn de tu! Si no ho fas és perquè no vols! Relaxa't d'una vegada! Has d'estar contenta! Mira quin dia tan bonic que fa! Asserena't! Gaudeix que ha vingut ell a veure't!"
I aquest "ell" que esmenta sóc jo, que no sé on ficar-me, que m'he anat arraconant, que no sé què dir, que em sento envaït per una immensa tristesa, veient la Remei tan desvalguda, tan vulnerable davant l'actitud del Ramon.
Li dic al Ramon, suau, fluix, que no es preocupi, que si vol pot anar a fer el que hagi de fer, que ja ens espavilarem la Remei i jo. I ell sembla que em fa cas, que decideix anar-se'n cap a la seva habitació, però no s'acaba de decidir i reprèn el seu sermó imperatiu. I aquest moviment, que sembla que se'n va però que s'ho repensa i continua amb la seva exhortació, es repeteix tres o quatre cops, fins que al final marxa de debò. Si més no de moment. I llavors comença a baixar la tensió.
La Remei de mica en mica va recuperant "el seu estat d'ansietat i malestar habituals", sense l'increment que li provoca la presència insistent i invasiva del Ramon. I es queixa: "Per què em toca tot el dolent a mi?"
I és que de dolent a la Remei n'hi ha tocat molt. Des de fa molts anys, sobretot (però no només) a causa d'aquest fill amb un diagnòstic d'esquizofrènia paranoide amb el qual viu. O sobreviu.
Amb el pas del temps, a la Remei se li ha anat fent tot encara més feixuc. A causa de l'edat, se li ha anat deteriorant la salut, amb els mals d'esquena, dels braços, de cap, els estats depressius...
No només això: a sobre cada vegada li falla més la memòria, i ella n'és ben conscient, i això fa que pateixi encara més. Sent com se li va encongint la seva autonomia, com li va minvant l'energia (i tanta que n'havia tingut!), alhora que el pes de la difícil convivència amb el Ramon cada cop és més gran.
M'estic un parell d'hores amb ella, és tot el que puc fer. Procuro que aquesta mica de temps sigui per a ella un petit parèntesi. No de veritable tranquil.litat, perquè seria molt pretensiós pretendre-ho, però sí d'un menor malestar.
Tinc la sensació de ser un espectador que contempla com un edifici es va esquerdant, enfonsant. Un edifici vell que es va ensorrant a trossos, de manera inevitable. Tot s'ensorra, i l'atmosfera de l'escena és polsegosa i trista, emocionalment devastadora, tota amarada de dolor i sofriment, sense cap mena de consol.
Me'n vaig atordit i trist, després que, a l'acomiadar-me de la Remei, el Ramon hagi protagonitzat una altra escena tensa i desagradable.
Pobre Remei. I pobre Ramon, tan víctima com ella, cada un obligat a conviure amb els seus problemes, les seves penalitats i les seves presons.
2 d’oct. 2018
5 de set. 2018
Els silencis de l'Alba
Fa temps, de tant en tant ens vèiem amb l'Alba. Quedàvem, fèiem un cafè, o fins i tot anàvem a dinar junts. I passàvem una bona estona xerrant.
Fins que un dia, per telèfon, em va dir que no em volia veure més. El motiu: que li havia fet un comentari "poc adequat". A mi no m'ho semblava, però de tota manera li vaig demanar disculpes, per tal d'intentar evitar que es trenqués la rutina d'aquelles trobades. Després vaig reiterar les disculpes dues o tres vegades, deixant-li algun missatge al contestador del telèfon (ja no me l'agafava). Però va ser inútil.
No em va semblar oportú fer més intents, i va anar passant el temps, molt. Fins que un dia, de casualitat, al cap d'anys, me la vaig trobar pel carrer. Va estar la mar de simpàtica, com si ens haguéssim vist feia poc, i va dir que havíem de quedar un dia per tornar a fer petar la xerrada. I li vaig dir que sí, que em semblava molt bona idea.
Vam tornar a quedar. I com uns anys abans, ens vam estar a un bar bevent cafès i infusions, parlant tranquil.lament de diferents coses. Menys d'una: ni ella ni jo vam fer cap referència a l'episodi conflictiu de feia temps. Posteriorment vam quedar encara un parell de vegades més, i també va ser tot la mar d'agradable i fàcil.
Després, un dia, de manera inesperada, em va escriure un correu referint-se a un tema que havíem parlat l'última vegada (sense cap relació amb el tema d'uns anys abans). Em va dir que no volia que mai més n'hi parlés, que jo havia sigut indelicat i poc respectuós. I acabava amb un reguitzell de retrets generals i indiscriminats, fins i tot impertinents, uns retrets tan rebuscats que en alguns casos ni acabava d'entendre de què em parlava.
La vaig telefonar, però no em va agafar el telèfon. Vaig deixar passar uns dies i aleshores li vaig enviar un correu. Aquesta vegada no em vaig disculpar com la vegada anterior, li vaig dir només que em sabien greu aquelles reaccions. Que se'm feia estrany que un tema del qual n'havíem parlat sense problemes, fins i tot amb humor (ella també rient), llavors de cop es convertís per a ella en tan conflictiu.
No em va contestar.
L'Alba em cau bé, i com que em cau bé em saben greu aquests curtcircuits seus. Sé que de vegades li passen aquestes coses. També sé que viu molt sola i té necessitat de parlar. I que de vegades aquesta necessitat de relacionar-se ella la dinamita així, de manera imprevisible, a causa d'una fotesa. I llavors no sap reaccionar per tal de relativitzar l'incident: es queda presonera, ves a saber fins quan, de l'embolic que ella mateixa ha generat, i que a causa de la seva ofuscació segueix alimentant.
Cadascú ve d'on ve. La seva vida ha sigut molt difícil, amb problemes familiars importants, i amb alguna crisi seva que va fer que més d'un cop acabés a algun psiquiàtric. Les seves experiències als psiquiàtrics van ser dures, perquè a més aquelles estades no li van servir per estabilitzar-se, sinó que encara en va sortir pitjor: la darrera vegada va sortir-ne en un estat mig catatònic, encarcarada, deprimida i mentalment anul.lada.
Després, de mica en mica, va anar trobant les maneres d'anar-se recuperant, sobretot gràcies al seu esforç i perseverança (de vegades havent-se d'enfrontar a la incomprensió de la família, la qual fins i tot li va fer alguna mala jugada). D'aquesta etapa tan fosca ja fa molt; quan jo la vaig conèixer, ella ja tenia bastant encarrilada la seva sortida del túnel.
Fa poc, després d'un any de l'últim curtcircuit, m'ha tornat a telefonar. I hem tornat a quedar. I ha anat la mar de bé.
A veure fins quan durarà, aquesta nova etapa.
Fins que un dia, per telèfon, em va dir que no em volia veure més. El motiu: que li havia fet un comentari "poc adequat". A mi no m'ho semblava, però de tota manera li vaig demanar disculpes, per tal d'intentar evitar que es trenqués la rutina d'aquelles trobades. Després vaig reiterar les disculpes dues o tres vegades, deixant-li algun missatge al contestador del telèfon (ja no me l'agafava). Però va ser inútil.
No em va semblar oportú fer més intents, i va anar passant el temps, molt. Fins que un dia, de casualitat, al cap d'anys, me la vaig trobar pel carrer. Va estar la mar de simpàtica, com si ens haguéssim vist feia poc, i va dir que havíem de quedar un dia per tornar a fer petar la xerrada. I li vaig dir que sí, que em semblava molt bona idea.
Vam tornar a quedar. I com uns anys abans, ens vam estar a un bar bevent cafès i infusions, parlant tranquil.lament de diferents coses. Menys d'una: ni ella ni jo vam fer cap referència a l'episodi conflictiu de feia temps. Posteriorment vam quedar encara un parell de vegades més, i també va ser tot la mar d'agradable i fàcil.
Després, un dia, de manera inesperada, em va escriure un correu referint-se a un tema que havíem parlat l'última vegada (sense cap relació amb el tema d'uns anys abans). Em va dir que no volia que mai més n'hi parlés, que jo havia sigut indelicat i poc respectuós. I acabava amb un reguitzell de retrets generals i indiscriminats, fins i tot impertinents, uns retrets tan rebuscats que en alguns casos ni acabava d'entendre de què em parlava.
La vaig telefonar, però no em va agafar el telèfon. Vaig deixar passar uns dies i aleshores li vaig enviar un correu. Aquesta vegada no em vaig disculpar com la vegada anterior, li vaig dir només que em sabien greu aquelles reaccions. Que se'm feia estrany que un tema del qual n'havíem parlat sense problemes, fins i tot amb humor (ella també rient), llavors de cop es convertís per a ella en tan conflictiu.
No em va contestar.
L'Alba em cau bé, i com que em cau bé em saben greu aquests curtcircuits seus. Sé que de vegades li passen aquestes coses. També sé que viu molt sola i té necessitat de parlar. I que de vegades aquesta necessitat de relacionar-se ella la dinamita així, de manera imprevisible, a causa d'una fotesa. I llavors no sap reaccionar per tal de relativitzar l'incident: es queda presonera, ves a saber fins quan, de l'embolic que ella mateixa ha generat, i que a causa de la seva ofuscació segueix alimentant.
Cadascú ve d'on ve. La seva vida ha sigut molt difícil, amb problemes familiars importants, i amb alguna crisi seva que va fer que més d'un cop acabés a algun psiquiàtric. Les seves experiències als psiquiàtrics van ser dures, perquè a més aquelles estades no li van servir per estabilitzar-se, sinó que encara en va sortir pitjor: la darrera vegada va sortir-ne en un estat mig catatònic, encarcarada, deprimida i mentalment anul.lada.
Després, de mica en mica, va anar trobant les maneres d'anar-se recuperant, sobretot gràcies al seu esforç i perseverança (de vegades havent-se d'enfrontar a la incomprensió de la família, la qual fins i tot li va fer alguna mala jugada). D'aquesta etapa tan fosca ja fa molt; quan jo la vaig conèixer, ella ja tenia bastant encarrilada la seva sortida del túnel.
Fa poc, després d'un any de l'últim curtcircuit, m'ha tornat a telefonar. I hem tornat a quedar. I ha anat la mar de bé.
A veure fins quan durarà, aquesta nova etapa.
4 de set. 2018
Psicosi, medicació i teràpia
Vaig a veure l'Elisabet i penso en un article que he llegit fa poc que diu que la teràpia cognitiva conductual és útil en el tractament de l'esquizofrènia. Diu que els fàrmacs poden ser l'única opció en els moments de crisis (en ple brot psicòtic), però que en absència de crisis, fins i tot encara que hi segueixi havent algun símptoma psicòtic (és a dir, al.lucinacions o deliris, però menys invalidants), la teràpia cognitiva conductual pot ser igual o més efectiva que la medicació. I que per tant (en la mesura que estalvia els efectes secundaris de la medicació), s'hauria de considerar com la primera opció, o com a opció complementària per tal de poder reduir la medicació. (1)
L'argument és de bastant sentit comú: és obvi que si tenim problemes, rebre ajuda per tal d'entendre què ens passa, i a continuació adquirir eines per tal de gestionar millor el que ens passa (sigui el que sigui), ens pot permetre viure "la mateixa vida" d'una manera més fàcil, amb més sensació de control i menys ansietat.
Això en general, i per tant també en el cas de problemes psicòtics (excepte, tal com he dit, en els moments de crisis agudes).
Una opció relacionada amb aquest tema són els "grups de veus", els grups de persones que es reuneixen per parlar de les seves al.lucinacions auditives, amb l'objectiu d'aprendre "a normalitzar" la percepció d'allò que els passa. D'aprendre a gestionar les veus invasives amb més facilitat, gràcies a la verbalització del que a un li passa i a l'escolta de les experiències i els testimonis dels altres. (2)
He dit que penso en tot això quan vaig a veure l'Elisabet. Ho he dit així perquè després del munt d'anys que fa que ella està ingressada en una residència psiquiàtrica, no se li ha ofert mai una ajuda d'aquest tipus: ni una teràpia seriosa individual (cognitiva conductual o d'algun altre tipus), ni un grup de veus, ni cap altra cosa semblant.
Amb ajudes com aquestes "que no ha tingut", crec fermament que hauria tingut la possibilitat (òbviament no puc dir "la garantia d'aconseguir-ho"), d'abandonar el règim residencial i accedir a una vida una mica més normal i independent. Per exemple en un pis compartit i tutelat. Perquè l'Elisabet encara té, i sobretot ha tingut, aquestes capacitats cognitives que li haurien permès aprofitar oportunitats terapèutiques d'aquest tipus. (3)
Aquests dies també he llegit un altre article relacionat amb el que he exposat. Diuen els seus autors que hi ha evidències clares que el deteriorament cognitiu que s'atribueix a l'evolució de l'esquizofrènia no és el resultat d'aquesta evolució (com sempre s'ha dit), sinó dels efectes secundaris a llarg termini dels medicaments antipsicòtics. Els autors no qüestionen la utilitat dels antipsicòtics, només aporten aquesta informació nova (i insten a investigar nous antipsicòtics sense aquest efecte secundari). (4)
I jo torno a pensar en la residència de l'Elisabet. Penso en ella i en totes les persones ingressades amb ella, algunes molt deteriorades. I em pregunto fins a quin punt l'estat de cada una d'aquestes persones és el resultat "inevitable" de l'evolució de la seva malaltia, o el resultat, en part evitable, dels criteris establerts en aquest tipus de centres (i en el conjunt de l'atenció psiquiàtrica): en general, poca psicoteràpia i molta medicació.
Ja siguin aquests criteris el resultat de les conviccions mèdiques personals dels professionals de torn ("és la forma correcta de gestionar aquestes malalties"), la conseqüència de la falta de recursos ("amb els recursos que tenim no podem fer més del que fem"), o una barreja de tot plegat.
En qualsevol dels casos, la resposta és ben trista. Sobretot si la pregunta me la faig un d'aquests dies que vaig a veure l'Elisabet a la residència. Si me la faig allí, envoltat de les mirades, els posats, les veus o els laments de les companyes i els companys que conviuen a la residència amb l'Elisabet... tots "amb la poca sort" que ha tingut l'Elisabet.
--
(1) Tania Wiessman i Andreas Bechdolf, "Psicoteràpia para la esquizofrenia", Mente y Cerebro 65, 2014.
(2) No en sabia res, me'n vaig asabentar a través d'un tríptic informatiu que vaig trobar a la biblioteca Carles Rahola de Girona, "Grup de veus i experiències inusuals", en el qual s'explica, entre altres coses, que forma part d'Intervoice (www.intervoiceonline.org).
(3) Sigui a causa de l'evolució de la malaltia o dels efectes secundaris de les medicacions, el cas és que després de dècades de malaltia i medicacions, als seus 65 anys la disminució actual de les seves capacitats cognitives és un fet, tot i que de moment no prou greu per a impedir-li una autonomia personal notable, malgrat viure a la residència.
(4) J. Javier Meana, Carolina Muguruza i Luis F. Callado, "Disfunciones sinàpticas y alteraciones cognitivas inducidas por los antipsicóticos", Mente y Cerebro 90, 2018. Suposant que els autors dels dos articles només tinguessin raó "en part", aquest part ja seria prou rellevant per tenir-la en compte. Ho dic així, "en part", per tal de no fer afirmacions massa taxatives, tot i que també és cert que els arguments dels dos articles (a banda de la seva demostració científica, sobre la qual no puc opinar per falta de competència) són de bastant sentit comú.
L'argument és de bastant sentit comú: és obvi que si tenim problemes, rebre ajuda per tal d'entendre què ens passa, i a continuació adquirir eines per tal de gestionar millor el que ens passa (sigui el que sigui), ens pot permetre viure "la mateixa vida" d'una manera més fàcil, amb més sensació de control i menys ansietat.
Això en general, i per tant també en el cas de problemes psicòtics (excepte, tal com he dit, en els moments de crisis agudes).
Una opció relacionada amb aquest tema són els "grups de veus", els grups de persones que es reuneixen per parlar de les seves al.lucinacions auditives, amb l'objectiu d'aprendre "a normalitzar" la percepció d'allò que els passa. D'aprendre a gestionar les veus invasives amb més facilitat, gràcies a la verbalització del que a un li passa i a l'escolta de les experiències i els testimonis dels altres. (2)
He dit que penso en tot això quan vaig a veure l'Elisabet. Ho he dit així perquè després del munt d'anys que fa que ella està ingressada en una residència psiquiàtrica, no se li ha ofert mai una ajuda d'aquest tipus: ni una teràpia seriosa individual (cognitiva conductual o d'algun altre tipus), ni un grup de veus, ni cap altra cosa semblant.
Amb ajudes com aquestes "que no ha tingut", crec fermament que hauria tingut la possibilitat (òbviament no puc dir "la garantia d'aconseguir-ho"), d'abandonar el règim residencial i accedir a una vida una mica més normal i independent. Per exemple en un pis compartit i tutelat. Perquè l'Elisabet encara té, i sobretot ha tingut, aquestes capacitats cognitives que li haurien permès aprofitar oportunitats terapèutiques d'aquest tipus. (3)
Aquests dies també he llegit un altre article relacionat amb el que he exposat. Diuen els seus autors que hi ha evidències clares que el deteriorament cognitiu que s'atribueix a l'evolució de l'esquizofrènia no és el resultat d'aquesta evolució (com sempre s'ha dit), sinó dels efectes secundaris a llarg termini dels medicaments antipsicòtics. Els autors no qüestionen la utilitat dels antipsicòtics, només aporten aquesta informació nova (i insten a investigar nous antipsicòtics sense aquest efecte secundari). (4)
I jo torno a pensar en la residència de l'Elisabet. Penso en ella i en totes les persones ingressades amb ella, algunes molt deteriorades. I em pregunto fins a quin punt l'estat de cada una d'aquestes persones és el resultat "inevitable" de l'evolució de la seva malaltia, o el resultat, en part evitable, dels criteris establerts en aquest tipus de centres (i en el conjunt de l'atenció psiquiàtrica): en general, poca psicoteràpia i molta medicació.
Ja siguin aquests criteris el resultat de les conviccions mèdiques personals dels professionals de torn ("és la forma correcta de gestionar aquestes malalties"), la conseqüència de la falta de recursos ("amb els recursos que tenim no podem fer més del que fem"), o una barreja de tot plegat.
En qualsevol dels casos, la resposta és ben trista. Sobretot si la pregunta me la faig un d'aquests dies que vaig a veure l'Elisabet a la residència. Si me la faig allí, envoltat de les mirades, els posats, les veus o els laments de les companyes i els companys que conviuen a la residència amb l'Elisabet... tots "amb la poca sort" que ha tingut l'Elisabet.
--
(1) Tania Wiessman i Andreas Bechdolf, "Psicoteràpia para la esquizofrenia", Mente y Cerebro 65, 2014.
(2) No en sabia res, me'n vaig asabentar a través d'un tríptic informatiu que vaig trobar a la biblioteca Carles Rahola de Girona, "Grup de veus i experiències inusuals", en el qual s'explica, entre altres coses, que forma part d'Intervoice (www.intervoiceonline.org).
(3) Sigui a causa de l'evolució de la malaltia o dels efectes secundaris de les medicacions, el cas és que després de dècades de malaltia i medicacions, als seus 65 anys la disminució actual de les seves capacitats cognitives és un fet, tot i que de moment no prou greu per a impedir-li una autonomia personal notable, malgrat viure a la residència.
(4) J. Javier Meana, Carolina Muguruza i Luis F. Callado, "Disfunciones sinàpticas y alteraciones cognitivas inducidas por los antipsicóticos", Mente y Cerebro 90, 2018. Suposant que els autors dels dos articles només tinguessin raó "en part", aquest part ja seria prou rellevant per tenir-la en compte. Ho dic així, "en part", per tal de no fer afirmacions massa taxatives, tot i que també és cert que els arguments dels dos articles (a banda de la seva demostració científica, sobre la qual no puc opinar per falta de competència) són de bastant sentit comú.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)