Por si las voces vuelven

El 4 de junio de 2017 ingresé en el ala de psiquiatría del Hospital Puerta de Hierro. 

¿Motivo del ingreso? 

"Paciente varón de treinta y nueve años acude a urgencias expresando ideas extrañas". 

Algunas de esas ideas extrañas eran: estar viviendo al otro lado del espejo, algo intentando entrar en mi cabeza, Chris Pratt y Jennifer Lawrence enviándome mensajes a través de la película Passengers y mensajes subliminales en cosas como el aceite de oliva. 

Como verás, cuando estás loco no tienes demasiado tiempo para aburrirte. 

He llegit, i rellegit, "Por si las voces vuelven", de l'Ángel Martín (Planeta, 2021). La cita anterior és el començament del primer capítol. El llibre m'ha agradat molt... i alhora també m'ha decebut.

Però anem per parts. M'ha agradat molt perquè trobo que fa una descripció molt brillant i entenedora "de la seva bogeria", i ho dic així, en singular, perquè és un detall important. Ben poques vegades he vist textos en què es transmeti de forma tan clara aquesta experiència. I encara menys quan qui escriu ho fa estant lúcid, estable, no en ple brot. 

Especifico això de la lucidesa perquè un altre tipus de textos són els escrits per persones que quan escriuen estan en ple brot: d'aquests textos sí que n'hi ha bastants (hi ha bastantes persones amb problemes psicòtics aficionades a escriure). Un altre tema és que aquests textos no acabin convertits en llibres, cosa d'altra banda comprensible, ja que no tenen "consistència de llibre" (en canvi, sí que hi ha qui n'ha fet recopilacions, acompanyades de textos introductoris, amb claus interpretatives, voluntat divulgativa i sensibilitzadora, etc.). (1)

El llibre de l'Ángel Martín és una altra cosa. Podria dir-se que seria un equivalent de la peli "Una mente maravillosa" (Ron Howard, 2001), sobre la vida del matemàtic John Forbes Nash, una de les millors contribucions del cine de cara a fer comprensible com funciona la ment d'una persona en ple brot psicòtic.

Segona part. He dit que el llibre també m'ha decebut. M'ha decebut perquè la brillant exposició de la seva bogeria considero que pot transmetre la idea que la bogeria "només és això" que ell explica. Que pot donar aquesta falsa idea, sobretot entre les persones que coneixen poc, o desconeixen del tot, "el món de la bogeria". I que per tant ignoren que no totes les bogeries són iguals.

Dit d'una altra manera: l'Ángel Martín parla d'un tipus d'experiència psicòtica que pertany, segurament, només a un 5% del total d'experiències psicòtiques. Podríem dir "que les més atractives" (si se'm permet aquesta llicència, o abús).

L'altre 95% són, en general, estats psicòtics amenaçadors, terrorífics, insuportables... En diferents graus, però sempre desagradables. Les persones que els pateixen només anhelen, per tant, quan tenen "alguna pausa" (abans o després de la crisi), tornar a l'estat previ d'estabilitat, si és que aquest estat existeix. És a dir, res a veure amb l'experiència de l'Ángel Martín, del seu punt de vista de la psicosi com a experiència eventualment aprofitable, com una oportunitat de coneixement, de progrés personal, etc. De la seva experiència dels brots psicòtics com a moments durant els quals "tens un grau superior lucidesa" que et permet veure coses que sense la psicosi no veuries mai, etc.

"Volverte loco te ha dado una ventaja fascinante sobre los otros. Has aprendido a escuchar bien y de forma que otros no lo hacen." (p. 233)

L'experiència de l'Àngel Martín suposo que tindria alguns punts en comú amb el que en diuen un "bon viatge" (o parcialment bon viatge), després d'un consum de substàncies psicoactives, mentre que les altres experiències serien com "mals viatges" després d'un d'aquests consums. 

Aquests bons viatges de vegades poden tenir conseqüències catastròfiques, però mentre duren, tenen el seu encant (i per això la gent els busca). En canvi, un mal viatge no hi ha ningú que el vulgui repetir.

Insisteixo: per al 95% de persones que pateixen brots psicòtics, patir-los és estar a l'infern. I quan en surten, l'únic que desitgen "és tornar a la normalitat prèvia", abans de l'estat de bogeria. Tornar a les rutines anteriors, de vegades potser grises, però com a mínim sense flames infernals, sense microxips que tens ficats al cervell, sense insectes que et devoren la carn, sense aquell o aquell altre que et vol matar, sense veus, amenaces i crits que t'eixorden per dins les vint-i-quatre hores del dia, etc. Sense tot això que sembla que l'Ángel Martín ignori que existeix.

Per tant: el llibre de l'Àngel és d'agrair, perquè té parts esplèndides, molt. Però crec que seria un llibre millor, i més útil, si hagués dedicat també un capítol a explicar de manera clara aquestes diferències que he exposat.

PD: Fa una mica més de mig  any va morir l'Elisabet. Era una de les persones pertanyent al 95%. Recordo bé com l'angoixava aquest aspecte de la seva vida. També conec altres persones amb el mateix problema, i les tinc molt presents; per exemple, d'aquí una estona una d'aquestes persones vindrà a prendre un cafè a casa.

-
(1) Un exemple: Las voces del laberinto, de Ricard Ruiz Garzón, Plaza y Janés, 2005, una aproximació al complicat món de l'esquizofrènia a través dels testimonis de persones afectades per la malaltia.

La vieja compañera

"La madrugada del 25 de octubre de 2020 salí del armario de la depresión al grabar un audio para contar públicamente que sufro esta enfermedad."

És l'inici del llibre  "La vieja compañera", del periodista Anxo Lugilde (Edicions 62, 2021). Després d'haver-ne sentit a parlar bastant, i que finalment un conegut me'l recomanés de manera especial, decideixo llegir-lo.

El començo i m'agrada, trobo que l'inici és especialment brillant. Però a mesura que vaig avançant tinc la sensació que va perdent consistència. Perquè cada vegada agafa més importància el seguiment de l'activitat política gallega i portuguesa (l'especialitat periodística de l'Anxo), alhora que es va diluint, proporcionalment diluint, entre tanta política, tantes eleccions i tants noms, el tema principal: les depressions. Si més no, aquesta és la meva sensació, fins al punt que, quan m'adono que aquesta tònica es va mantenint (arriba un moment que vaig saltant-me pàgines, per veure com segueix), al final abandono la lectura. Cosa no habitual en mi, tractant-se d'un llibre sobre depressions.

Mentrestant, també he llegit a La Vanguardia un article de l'Anxo Lugilde, sobre les eleccions portugueses del 30 de gener. I llegint l'article (que llegeixo sobretot perquè l'autor és ell, no perquè m'interessi especialment el tema de les eleccions portugueses), penso que el llibre "La vieja compañera" és també com un llarg article periodístic sobre temes polítics, acompanyat de referències a les seves depressions. 

Crec que a molts lectors del llibre tants comentaris polítics, i tants noms de polítics, se'ls deu fer farragós. A més, d'aquí poc, a la majoria de lectors aquestes referències no els sonaran de res. Seran només "soroll", per a un lector interessat pel tema de les depressions. Per això em sembla un llibre una mica malaguanyat, perquè crec que la recepta, els ingredients amb què s'ha confegit, no estan proporcionats. I ho dic sent conscient de tots els elogis que el llibre ha rebut, és a dir, sent conscient que aquest comentari meu va a contracorrent.

A banda de l'excés de política, una altra característica del llibre que no tinc clar que sigui molt encertada és l'ús que fa de símils entre episodis de la Segona Guerra Mundial i la gestió de les seves depressions. Sobretot tenint en compte el protagonisme que li atorga (segurament també és un tema "de proporcions", ja que més dosificat hauria pogut ser una aportació interessant), crec que aquest aspecte del llibre no el millora (jo mateix de vegades m'hi he perdut una mica, tot i interessar-me, de manera especial, tot el relacionat amb la Segona Guerra Mundial).

En definitiva: crec que l'Anxo Lugilde hauria pogut escriure un llibre millor del que ha escrit. Millor i, alhora (o a conseqüència d'això), "també més perdurable".

Potser, si no ho ha fet (és una especulació) en part ha sigut perquè des del seu entorn, tenint en compte el seu fràgil equilibri emocional, s'ha preferit animar-lo de manera incondicional i no fer-li eventuals comentaris que potser l'haurien pogut desincentivar. No ho sé, m'imagino això, i suposo que si va ser així, aquest entorn, aquestes persones, van actuar bé, de cara a ajudar l'Anxo a sortir dels estats depressius i mantenir-se estable. Encara més: penso que és probable que, si jo hagués sigut un dels amics de l'Anxo, hagués actual igual.

Si tot alhora no pot ser, segur que és molt més important sortir de la negror de les depressions, que escriure un llibre "perfecte". En aquest sentit, penso que per a l'Anxo aquesta utilitat personal el llibre probablement l'ha tingut.

I en qualsevol cas, pel que fa al llibre, també és veritat que els gustos són molt variats, cadascú té els que té. I per tant, és ben possible que l'experiència d'altres persones que el llegeixin pugui ser del tot oposada a la meva.

Per acabar: al marge de tot el que he dit, considero que cal agrair molt a l'Anxo Lugilde "la seva sortida de l'armari". Perquè com més persones conegudes amb problemes mentals en parlin públicament, serà més fàcil que, de mica en mica, les persones amb aquest tipus de problemes puguin ser enteses una mica millor i, en conseqüència, també tractades una mica millor.

Ell, ella i el Maligne

A causa de la covid feia gairebé dos anys que no el veia. I si llavors, fa dos anys, de vegades ja tenia un discurs paranoic prou florit, ara és encara més florit i insistent.

Em torna a parlar del Maligne, del Dimoni, que diu que té segrestada la ment i la voluntat de la seva parella. Una parella de la qual tant en fa lloances com en diu pestes. Ara una cosa ara l'altra, de manera intermitent i reiterada.

Li pregunto: "De vegades la veus, a ella?" I dubta un moment, i llavors em diu que no, i de seguida torna a parlar del Maligne. No para de parlar, excitat, i arriba un punt que em diu que ella és una "parella virtual". Ho diu així, i no és que parli de res d'internet, perquè sembla que tot passa només a dins del seu cap.

Diu que és virtual perquè ella no vol saber res d'ell. I això que ella "té l'obligació de fer-li cas", ho remarca. Perquè ell és una bona persona, que li dóna tot el seu cor, absolutament. Perquè l'estima molt, perquè ella és meravellosa. 

I llavors, després de les lloances, canvia el discurs. I de cop resulta que ella ja no és meravellosa sinó que és una idiota, una estúpida, sobretot per això, perquè no li fa el cas que li hauria de fer, perquè el Maligne la té dominada... Ara estúpida, ara meravellosa, ara idiota, ara fantàstica... "Tot culpa del Maligne", ho va repetint.

Quan deixa aquest tema, llavors el seu discurs és bastant raonable, de vegades fins i tot del tot sensat. El tema més perillós és el d'aquesta dona, una dona no sé si amb alguna relació amb algú real, o del tot inventada. I si és un invent, és un invent de llarg recorregut, perquè fa molts anys que en parla. Alguna vegada m'ha dit que aquesta "relació" dura des que ell tenia vint anys, i ara s'acosta als seixanta.

Les preguntes que li faig són mínimes, només les justes perquè ell no senti que no li faig cas. No l'animo en cap moment a parlar d'aquest tema, i tampoc li dono la raó. Considero que ell té la necessitat d'esbravar-se, i jo faig d'escoltador.

D'altra banda, el que em neguiteja o incomoda més d'ell no és això que he explicat. El que se'm fa més estrany és el tipus de relació que té amb la seva mare. Viuen junts, i ella té alzheimer, bastant avançat.

Ell la tracta, li parla, moltes vegades, no com a mare, sinó com si fos la seva parella. Li diu floretes d'enamorat, i també la grapeja, li fa petons bavosos a la boca... Quan es comporta així, sobretot quan li fa aquesta mena de petons, la cuidadora que tenen despista, fa veure que no veu res. Ja s'hi ha acostumat, ja ha assumit que això va així, i que val més no ficar-s'hi, no dir res. 

A més, cal tenir en compte que aquest comportament no és nou. Abans de l'inici de la demència de la mare, quan ella tenia el cap del tot clar, de vegades ja li permetia aquests comportaments, que la tractés així. Suposo que perquè no es veia capaç de posar aquest límit al fill, a causa del seu desordre mental, i del difícil que era la convivència. O potser seria més adequat dir "la supervivència", tenint en compte la vida complicada a aquella casa, des que van començar els brots del fill. 

I ara ell aprofita que la seva mare ja ha perdut el cap per fer encara més el que vol.

La cuidadora en teoria ho és només de la mare, però a la pràctica ho gestiona tot. La va buscar un altre fill que viu lluny, i és una dona extraordinària. Fa molt més del que li toca, tant pel que fa a les hores que hi dedica com pel que fa al seu grau d'implicació en tots els aspectes d'aquesta ben peculiar "unitat familiar".

Aquesta vegada li dic a ella: "No hauries de pensar una mica més en tu mateixa? No hauries de posar algun límit, a la teva implicació?" I em diu que sí, que tinc tota la raó, però que a la mare, sobretot a ella, li ha agafat mot afecte, i que se sentiria malament si no fes tot el que fa i de la manera que ho fa. Que hauria de passar una cosa molt grossa, perquè deixes aquesta feina (competent com és, segur que no li costaria trobar una altra casa més fàcil).

Quan me'n vaig, tinc aquesta sensació d'alleujament que normalment tinc després d'anar de visita a cases en les quals les històries són complicades, estranyes, difícils. És veritat que m'agrada anar-hi, però en part és perquè sé "que només és una visita", una estona, i que després me'n vaig. I tot allò tan complicat ho deixo enrere, jo torno a la tranquil.litat de casa meva.

Surto al carrer i respiro a fons, a poc a poc. L'aire és fred, em prova, és una sensació agradable. Em sento alliberat. Alleujat. Em passa sovint, després de visites d'aquest tipus. Quina sort, poder anar cap a casa. 

Els avis, els fills amb problemes, i els nets

Quin és el paper que de vegades els toca jugar els avis, quan els seus fills, amb problemes mentals, han acabat tenint també fills? 

Cada cas és diferent; però en general és molt complicat. Perquè sovint, els avis, ja estan molt esgotats a causa de l'edat que tenen i del llarg calvari que arrosseguen des de fa anys a causa de la difícil, o "impossible", relació amb el fill o filla. I d'altra banda, saben que els nets no tenen la culpa de res, i per tant no se'n poden, o no volen, desentendre-se'n.

Penso en el Joan i la Maria, la filla dels quals, des de l'adolescència, els porta pel camí de l'amargura, i encara més des que va ser mare, de dos fills, dels quals des que van néixer se n'ocupa... quan se'n recorda.

Penso en la Carmina, i en la seva filla, amb el seu cap desballestat i amb tres fills de diferents pares amb diferents graus de tutela per part dels serveis socials.

Penso també molt en la filla de l'Antònia i el Manel, a punt de parir, mentre que ells ja han decidit i assumit que si les coses es compliquen (és el més probable), i els serveis socials intervenen, no reclamaran la tutela del net. Perquè no s'hi veuen amb cor, i ni tan sols creuen que sigui el millor per a ningú, tenint en compte la relació que té la seva filla amb ells, pèssima, espantosa. I ho diuen amb tristesa, amb una profunda i immensa tristesa. 

He posat exemples de filles. Per descomptat també hi ha fills amb els caps desmanegats que acaben tenint fills. De fet, sovint es troben i s'ajunten, els caps poc equilibrats d'ells i elles (el Manel ho explica així: "Déu els cria, i el vent els amuntega"). I les parelles d'aquest tipus fan una combinació explosiva, en general efímera, de vegades amb el temps just per arribar a deixar descendència. Feina i preocupacions per als avis.

Les biografies dels pares immadurs i irresponsables, d'aquest tipus de pares (que sigui dit de passada, no són els únics pares irresponsables), en general no queden marcades per la paternitat com en el cas de les mares, ni de bon tros. Són molt més desentesos. I les famílies d'aquests fills potser també es miren diferent, des d'una mica més lluny, aquests problemes. En general, les famílies de les filles sempre són les més implicades, quan apareixen els nets. En general, després hi pot haver excepcions. I n'hi ha, i tant que sí.

Ens agradaria que la vida fos més amable, més previsible, més ordenada. I de vegades és un espant. I quan és espantosa, és difícil aconseguir estar una mica tranquil: veus el desgavell que t'envolta, i et vas adonant que, facis el que facis, no podràs impedir aquest desgavell que de vegades també et té atrapat a tu. 

De vegades tens aquesta sensació, de què tot és un desastre. Una mena d'apocalipsi inevitable.

Sobre els restrenyiments / 2

Ho sento per la insistència, però la veritat és que la transcendència del tema la justifica, aquesta insistència, amb més motiu tenint en compte el desconcertant silenci que en general l'envolta, la poca atenció que se li dedica.

El sistema que vaig explicar, de restrenyiments severs acompanyats, de forma episòdica i regular, de forts laxants, és la realitat quotidiana de molts malalts institucionalitzats. 

D'altra banda, avui (al marge de la majoria dels psiquiatres, que sembla que habiten en una altra dimensió), ja hi ha un consens general sobre que la microbiota, la població bacteriana dels intestins, té una importància innegable sobre l'estat de la ment. Segons quina sigui la composició d'aquesta microbiota (tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu), afavorirà un o un altre estat mental. És així perquè hi ha una doble connexió entre els intestins i el cervell, tant de tipus nerviós, a través del nervi vague, com de tipus sanguini, a través del sistema circulatori.

La composició de la microbiota intestinal és sofisticada, i quan es desequilibra d'alguna manera, genera repercussions sobre la resta del cos. I per tant, també sobre el cervell (per exemple, sobre els estats emocionals). Que la bona salut d'aquesta microbiota és important es recorda quan es prenen antibiòtics: després, sovint s'aconsella la ingesta de probiòtics, per tal d'afavorir la recomposició de la flora intestinal que l'antibiòtic ha malmès (una altra cosa és que aquests suplements siguin més o menys efectius, ara em refereixo a la teoria).

Un cop dit tot això, ara torno als restrenyiments, o més ben dit, al sistema cronificat i seqüencial de restrenyiments i laxants forts. Quin és el seu resultat? Doncs que cada vegada que es pren el laxant fort (en alguns casos cada setmana), s'evacua de cop bona part de la microbiota intestinal (o el que en pugui quedar i en l'estat que pugui estar, després d'aquestes sistemàtiques i repetides purgues).

Per tant, sembla que toca preguntar-se: quin serà el tipus de "comunicació" que hi haurà, en aquests casos, entre els budells i el cervell? Quina mena de missatges, via sistema nerviós i sistema circulatori, li arribaran al cervell? Quin tipus d'estat mental s'afavorirà?

I tal com ja vaig dir: ¿podria ser que de vegades el restrenyiment afavorit per un psicofàrmac, per exemple un antidepressiu (ja sigui durant la fase de restrenyiment, o la posterior, després de l'arrossegament de la microbiota a causa de la diarrea provocada), acabés generant uns efectes depressius d'igual o més envergadura que els efectes antidepressius que es volien aconseguir amb el medicament?

Una part important del problema és que els metges de capçalera, que són els que haurien de tenir aquesta visió de conjunt, de vegades no la tenen. I si la tenen, de vegades hi poden fer ben poc, ja que depenen dels especialistes. Per molt que puguin tenir aquesta visió de conjunt, ¿com podran gestionar aquest tema si, per la seva banda, el psiquiatre "segueix pautant el que creu que ha de pautar", desentenent-se de la rastellera d'efectes secundaris dels medicaments que recepta? ¿Quina és la situació del metge de capçalera, llavors, fins i tot en el cas que de vegades pugui pensar que els efectes secundaris potser no compensen (o sense el potser) els efectes principals (reals o presumptes) d'aquell medicament receptat pel psiquiatre? ¿Fins a quin punt estarà disposat a córrer el risc d'enfrontar-se al criteri de l'especialista? I el que és tant o més important: amb quina alternativa?

Aquest, de fet, és el gran problema, l'alternativa. Perquè l'alternativa a aquest embolic en general és força més complicada que l'opció de receptar pastilles. L'alternativa en general ha de ser "sistèmica", d'alguna manera "artesanal", i multifactorial (revisió de la medicació psiquiàtrica i d'altres patologies, suport psicològic i psicosocial, dieta, exercici, etc.). I si a sobre tenim en compte que el metge de capçalera potser té cinc minuts per gestionar cada visita, i a sobre després perd la pista de la persona fins que, quan toqui, hi ha una nova visita, no és difícil preveure quin és en general el resultat, sobretot en els casos (però no només) de persones institucionalitzades, pel que fa a aquest tema: pastilles, restrenyiments, laxants, pastilles, restrenyiments, laxants, pastilles, restrenyiments, laxants...

Com les altres vegades escric això mentre tinc molt present la història de l'Elisabet, morta fa poc. Mentre tinc present la seva vida tan marcada per la gran quantitat de psicofàrmacs que es prenia, per aquest cicle permanent de restrenyiments i laxants, i per les moltes conseqüències, físiques i mentals, d'aquesta dinàmica.

Sobre els restrenyiments

Als problemes de restrenyiment t'hi pots acostar de diferents maneres. Una d'aquestes maneres, quan es tracta de persones amb problemes mentals i molt medicades, és referint-te a la poca preocupació dels psiquiatres, en general, pel que fa als problemes de restrenyiment que provoquen alguns dels medicaments que pauten. Per a ells, sembla que només importen els efectes buscats d'aquests medicaments. En canvi, els efectes afegits, indesitjats, els consideren efectes secundaris que cal assumir. I punt.

I si no és ben bé així, "és com si ho fos", si observes la seva manera de funcionar: sovint tenen una manera de mirar "tan enfocada" que, tot allò que queda fora del seu focus, no ho veuen. I de vegades pot passar que allò que queda fora del focus sigui més dolorós que allò que s'enfoca. 

No s'adonen, o sembla que no s'adonen que, de vegades, els efectes indesitjats potser afavoreixen allò mateix que pretén combatre o aconseguir el medicament. Per exemple: un antidepressiu, per una banda, en principi actua com a tal, però si alhora per una altra banda també afavoreix l'estat depressiu (a causa dels seus efectes secundaris)... quin és el resultat final?

En alguns casos, més freqüènts del que molts psiquiatres volen reconèixer, els efectes secundaris dominen sobre els principals. No seria més honest, en aquests casos, referir-se als efectes secundaris del medicament com a principals, i als principals com a secundaris?

Segueixo. Quin serà el resultat final quan, a sobre, és el cas que el medicament no funciona gens com a antidepressiu, gens ni mica, i resulta que tangibles només ho són els efectes adversos? Potser, ai, el resultat serà una depressió pitjor que la que es volia tractar inicialment? (o una depressió nova, abans inexistent, perquè els problemes mentals inicials eren uns altres, no de caràcter depressiu).

Més coses. ¿Per què, en el vocabulari psiquiàtric (i mèdic en general), es fa servir aquest eufemisme dels "efectes secundaris"? Per què no es parla d'una manera més clara i directa, és a dir, d'efectes indesitjables, dolents? ¿O és que hi ha algun d'aquests efectes secundaris que surten a les llistes d'efectes secundaris que no ho sigui, indesitjable, dolent, molest, invalidant, dolorós? És a dir, a les llistes d'efectes secundaris, hi ha algun efecte positiu, favorable, agradable...?

Suposo que l'explicació d'aquest "dissimulació" és fàcil: els fabricants de medicaments tenen departaments de màrqueting i propaganda molt professionals, i saben bé les paraules que han de triar per tal d'afavorir el que interessa les empreses per a les quals treballen: com més vendes, millor.

Dit de manera més rotunda, potser exagerada, però potser també útil. Tal com deia Kant (o més ben dit, tal com deia que no havia de ser), en aquest cas "els malalts són el mitjà", i la veritable finalitat són els beneficis. Que entremig "s'alleugi algun símptoma o es curi alguna cosa", podria dir-se que és un "efecte secundari" del negoci farmacèutic...

Més suïcidis

Fa poc vaig parlar d'una noia que feia uns dies que s'havia suïcidat. Era la filla d'uns coneguts. Ara m'assabento d'un altre suïcidi, el fill d'una dona que conec només d'haver parlat amb ella un dia (durant una xerrada sobre trastorns de conducta).

La noia tenia un diagnòstic de trastorn límit de la personalitat, i el noi, o home (ell passava dels trenta anys, ella encara no en tenia vint), un diagnòstic de trastorn antisocial. Són etiquetes orientatives, i que, d'altra banda, com que estan "una al costat de l'altra" (en el mateix bloc o "calaix" de la classificació del DSM, el manual de malalties mentals americà), tenen coses en comú. De fet, tant ella com ell de vegades havien parlat del suïcidi, i fins i tot havien fet ja algun intent.

Recordo la mare del noi. El seu cansament, i també la manera colpidora com deia que, quan el fill estava a la presó, era quan ella respirava una mica. I que el que li feia més por era la sortida. La manera com explicava això impressionava, quan remarcava el sentiment contradictori que li generava el fet d'arribar a sentir, i dir ("sentir-se dir") allò.

Recordo que llavors va parlar també de l'eventual mort del fill. I en algun moment s'hi va referir com a una sortida pel que feia a l'acabament d'aquell malson que ella vivia. Un malson i sofriment que, afegia, no eren només seus (a causa de les amenaces, extorsions i agressions del fill), sinó també del fill, el qual, que a causa del seu malestar interior, arribava als descontrols exteriors, caòtics i violents. Unes crisis (reiterades), que després anaven seguides de penediments, de l'avergonyiment pel fet d'haver-se comportat com s'havia comportat, sobretot pel que fa a les agressions a la mare. 

Era un fill conscient de la seva falta episòdica de consciència i de control, i es veu que pel que fa al tema de la mort, ell mateix també ho deia, que per viure d'aquella manera millor era morir-se.

(En cap dels dos casos, el dels pares de la noia, i el de la mare d'aquest home o noi, no m'ha dit ningú, ni ho he preguntat, com es van matar. En casos així, si m'expliquen el que ha passat, escolto, però en general no pregunto)

Les morts de persones que estimem les vivim cadascú segons la manera com som, allò que pensem, el que ens ha passat a la vida, la relació que teníem amb aquella persona, etc. Cada cas és diferent, cada un de nosaltres som diferents. Els pares de la noia que es va suïcidar ara estan destrossats. Al final, va passar allò que tant temien, allò que els horroritzava pensar que pogués passar, que la filla un dia s'acabés suïcidant. I ara segurament tenen un sentiment de culpabilitat, "per no haver fet prou per tal d'evitar el suïcidi de la filla". 

I és que costa, fer aquest aprenentatge, assumir això; en un cas així, intentar no culpabilitzar-se, entendre que la responsabilitat de viure o deixar de viure d'aquestes persones és d'elles, ja no és dels pares. Que tot és molt tràgic, i que a aquesta tragèdia no serveix de res afegir-hi la tragèdia dels propis sentiments de culpabilitat; al contrari, encara ho empitjoren més tot.

Hi ha qui diu que el pitjor que et pot passar a la vida és que se't mori un fill. I si és suïcidant-se, doncs encara més malament. Però potser no és el pitjor. La mare del noi, si penso en el que em va dir quan vam parlar, penso que potser viu el suïcidi del fill d'una manera diferent. Molt trista, infinitament trista, però potser menys dramàtica, menys traumàtica que els altres pares, els de la noia, tenint en compte que ella ja hi havia pensat molt i que, en alguna mesura, en alguns moments, fins i tot "ho havia desitjat"...

O potser no, potser malgrat totes les raons, ara, les emocions i els remordiments, la desborden igual, o potser encara més que als pares de la noia (precisament pel fet que ella, en algun moment, "ho havia desitjat").