Mala farma

"Hauríem de ser molt més escèptics en relació amb les companyies farmacèutiques." David Healy (1)
"Les medecines curen o provoquen qualsevol malaltia." Joan-Ramon Laporte (2)

"Hem de ser farmacrítics tots." Carme Valls (3)

Fabricar fàrmacs és diferent de fabricar patinets, arracades o baldufes. També és obvi que les empreses farmacèutiques no són fundacions sense ànim de lucre, de manera que no és censurable que vulguin fer diners. Però les empreses farmacèutiques són un tipus d'empreses especials: fan negoci amb la salut i la vida de les persones, de manera que no poden, no se'ls ha de permetre, que subordinin la salut de les persones als seus guanys econòmics.

Durant el tràmit d'aprovar un nou medicament no es demana que sigui millor "que el millor medicament ja disponible", sinó només "que sigui millor que no res", és a dir, millor que un placebo (però això no s'explica a cap prospecte). El resultat és que hi pot haver malalts (molts estan en aquesta situació) als quals se'ls acaba receptant medicaments més ineficaços, amb més efectes secundaris i més cars que d'altres ja disponibles (tot això, "gràcies" a les campanyes de propaganda de les farmacèutiques i a la permissivitat dels organismes reguladors).

És molt més fàcil que s'aprovi un nou medicament que no ha demostrat ser millor que els anteriors i del qual se n'ignoren efectes secundaris, que retirar-ne un de nou que ha demostrat ser inútil o desproporcionadament perillós. Fer marxa enrere implica reconèixer que abans es va cometre un error, i els organismes reguladors (a banda de la pressió de les empreses) són molt orgullosos, es pensen que dissimulant els errors conserven la credibilitat, quan de fet és al revés. El resultat és que quan es retira algun medicament és perquè la seva perillositat és escandalosa i inocultable (però molts medicaments que "només" són inútils, o moderadament dolents, segueixen autoritzats i receptant-se). 

Les estadístiques, la manipulació de dades, sovint són molt importants. Per exemple, si un grup de malalts té un 4% de possibilitats de patir una determinada complicació important, si hi ha un medicament que redueix el 4% al 2% es pot publicitar que té una eficàcia del 50% (ja que les quatre complicacions es redueixen a la meitat). Però la reducció real és només del 2%, ja que per aconseguir-la s'han de tractar el 100% dels malats, perquè no se sap quins del 100 patiran les complicacions. I, per tant, el 98% dels malalts s'estaran prenent un medicament que no els serveix de res... però que de propina pot deteriorar més la seva salut, a causa dels seus efectes secundaris. Doncs bé, aquest tipus d'argumentacions enganyoses, de malabarismes estadístics, són d'allò més habituals a l'hora de presentar resultats. Quan fan això les farmacèutiques tècnicament potser no diuen cap mentida... però enganyen descaradament.

Tot això no suposa només un perjudici per als malalts individuals, sinó també per al conjunt de la societat: totes aquestes polítiques opaques i còmplices dels interessos de les farmacèutiques repercuteixen en la factura de la Seguretat Social, ja que evidentment l'objectiu de les farmacèutiques és molt clar: si poden introduir un fàrmac que val deu vegades més (i que potser fins i tot és pitjor) que un de ja existent, hi guanyen elles i hi perdem tots.

Són només algunes pinzellades: una relació exhaustiva de tots els aspectes conflictius requeriria molt més espai. Són només unes pinzellades per posar en evidència aquesta situació bastant descontrolada en què sovint els interessos comercials de les farmacèutiques són més importants que la salut de les persones. (4) (5)

Qualsevol que tingui curiositat i ganes d'aprofundir en aquest tema ho té relativament fàcil. Per sort, a més de gent deshonesta també n'hi ha d'honesta: persones que es dediquen a analitzar aquest món opac i corrupte de les farmacèutiques, a airejar les seves relacions (de vegades vergonyoses) amb les agències de medicaments, els seus vincles amb les universitats (sovint amb aspectes molt discutibles), amb les associacions de malalts (que moltes vegades són manipulades), etc. Per sort, avui podem accedir a treballs crítics d'aquest tipus, seriosos, independents, que ens donen una altra visió de les coses. (6)

--
(1) David Healy (psiquiatra i farmacòleg anglès). El País, 22/03/2005
(2) Joan-Ramon Laporte (cap de farmacologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron). La Vanguardia, La Contra, 24/01/2011
(3) Carme Valls (endocrinòloga del Clínic). 'Pastilla busca malaltia', Sense ficció, TV3, 19/04/2016
(4) Per exemple: el 2012 GlaxoSmithKline va haver de pagar tres mil milions de dòlars a causa de l'ocultació d'informació del seu antidepressiu Paxil. Més recentment, Novartis 390 milions de dòlars després de ser acusada de subornar els metges perquè receptessin els seus medicaments. Són només dos exemples, i el problema és que aquestes multes no eviten les males pràctiques, ja que els beneficis són molt més grans.
(5) Un exemple diferent són les condicions dels assajos que fan les farmacèutiques del primer món al tercer món, ja que allí els requisits de seguretat són més baixos ("El jardiner fidel", la novel.la de John Le Carré i la pel.lícula homònima de Fernando Meirelles, basades en un fet real són una manera fàcil d'acostar-se a un problema que malauradament persisteix). 
(6) Per exemple: "Medicamentos que nos enferman e industrias farmacéuticas que nos convierten en pacientes", Ray Moynihan i Alan Cassels, Brotes Verdes, 2006; "Contra Hipócrates", Kurt Langbein i Bert Ehgartner, Ed. Volter, 2004.

Dolor i depressió

L'altre dia vaig parlar de quatre llibres arreplegats darrerament, d'editorials mèdiques. De fet, eren cinc, però aquest que parlaré ara l'he deixat a part per dos motius. D'una banda, perquè no hi he trobat la relació amb un laboratori concret (potser inicialment també tenia un tríptic o punt de llibre amb aquesta finalitat, ho ignoro). D'una altra banda, perquè el contingut dels diferents articles m'interessa més, en conjunt, que el dels altres quatre llibres. Es tracta de "Dolor y depresión", coordinat per Enrique Baca, i publicat per Adalia Farma el 2006 (adaliafarma.net).

La relació entre depressió i dolor està abordada des de diferents àmbits, alguns molt farmacològics, però no tots. Els farmacològics, és clar, em sembla del tot normal que hi siguin, perquè, òbviament, no tindria cap sentit parlar del dolor en general i oblidar la farmacologia (una altra cosa és quan, al parlar del dolor, "només" es parla de farmacologia). 

Volia posar de manifest l'atractiu que té per a mi un llibre com aquest, dedicat a la relació (de doble sentit), entre dolor i depressió. Sens dubte, hi ha molts llibres, i és possible que millors, sobre aquest tema. Però jo, a l'hora de documentar-me tinc les meves limitacions. Unes limitacions marcades per la peculiaritat de la meva biblioteca, formada en bona part com a resultat de l'atzar, dels llibres que vaig trobant, per casualitat, a un lloc o un altre. Els llibres que compro són molt pocs, poquíssims (una altra font de documentació meva són els préstecs de biblioteques, sort en tic).

Tot el que té a veure amb les depressions m'interessa, i és per això que també m'interessa, i molt, aquesta relació entre dolor i depressió, i encara més si es fa des de diferents perspectives. De manera que, a qui fos que va deixar aquest llibre a un punt de reciclatge/intercanvi, moltes gràcies: em va fer molt content!

Acabo amb un fragment del llibre, de l'últim article, titulat "Tratamientos no farmacológicos del dolor" (de B. Rodríguez, F. Irisarri i P. Orgaz):

"El dolor como síntoma tiene el poder característico de invadir la identidad de la persona. El paciente vive una historia 'saturada' por la experiencia de dolor, deja de ser 'el que era o los que era' para reducirse a un único rol dominado por la experiencia sensorial y afectiva que se manifiesta como dolor. (...) La historia que el paciente se cuenta en torno a su dolor, puede constreñir posibilidades futuras (...) o abrir algunas nuevas (...) La oportunidad terapéutica está en la construcción conjunta de nuevas versiones, de nuevas historias acerca de quienes somos y del significado de lo que nos pasa. (...) Aunque el dolor es una experiencia subjetiva, sin duda es también una experiencia relacional. La aparición de sintomatología dolorosa y los efectos de ésta sobre la vida y la dinámica familiar, pueden facilitar o constreñir las posibilidades terapéuticas. Con la enfermedad, los miembros de la familia, no sólo el paciente, se enfrentan a la necesidad de cambios compartidos, para adaptarse al estrés que supone la enfermedad."

Llibres d'editorials mèdiques: paper, tapes i pes

Amb pocs dies de diferència trobo quatre llibres d'editorials mèdiques. Pesen molt: és una característica d'aquest tipus de llibres, paper molt bo, dens i gruixut, amb tapes dures, suposo que amb l'objectiu que, quan els regalen als assistents a algun congrés, la gent tingui la sensació aquesta, que els donen una cosa important, com si el pes físic garantís el pes qualitatiu dels articles del llibre.

Els quatre llibres són recopilacions, seleccionades per algun coordinador, d'articles de diferents autors, sobre aspectes concrets del tema general del llibre. M'agrada, constatar aquesta estratègia dels laboratoris farmacèutics, amb aquest model de llibres "de pes" que, ves quina casualitat, en general van acompanyats d'algun tipus de propaganda (punt de llibre, tríptic, pàgina impresa al final...), d'un medicament que, "sorprenentment", comercialitza el laboratori promotor de la publicació o distribució del llibre.

D'aquests quatre llibres, tres són de temes psiquiàtrics, i l'altra tracta sobre el dolor: "Estudio y tratamiento del dolor agudo y crónico", publicat per ELA (Editorial Libro del Año), del Grupo Arán, el 1994. Em aquest cas, l'excepció és que les tapes no són dures, suposo que perquè devien pensar que, amb un llibre de més de 700 pàgines, ja no era necessari el remat de les tapes dures.

Al mig del llibre, com en els missals, hi ha una cinta de color blau, fixada al llom, per tal que serveixi, presumptament, de punt. Però el seu veritable objectiu és un altre, lligar un punt de llibre, amb un forat a una cantonada, amb la imatge d'una cara de patiment, acompanyada d'aquest text: "Toradol", amb lletres grans. I més petites, "Ketorolaco trometamol. Investigación Syntex", i encara més petites, "AINE con marcado efecto analgésico". (1)

No sé si és un bon medicament, no en tinc ni idea, sé que segueix fent-se servir; he posat aquest exemple només com a mostra d'estratègia comercial. (2)

--
(1) AINE, medicament antiinflamatori no esteroide.
(2) El mateix any 1994, quan es va publicar el llibre, l'Institut Català de Farmacologia de la UAB, en el seu 'Butlletí groc' (vol 7, n. 4), en l'article 'De nuevo ketorolac', a les conclusions finals deia: 
"Ketorolac es un nuevo AINE que ha sido promovido como analgésico. Los datos sobre su seguridad actualmente disponibles indican que probablemente tiene un margen terapéutico más estrecho que otros fármacos de su grupo. Puede producir las reacciones adversas propias de los AINE y se han descrito reacciones graves como hemorragia digestiva, insuficiencia renal aguda y reacciones de hipersensibilidad, algunas de ellas de desenlace mortal. Algunos datos sugieren que estas reacciones serían más frecuentes que con otros AINE. Esto ha conducido a una limitación de las indicaciones autorizadas, de la dosis, de la duración del tratamiento e, incluso, a su retirada del mercado en algunos países europeos. El principal problema de ketorolac es que, tratándose de un AINE, ha sido promovido como analgésico. Dados los riesgos asociados a la mayoría de los antiinflamatorios, se debería evitar el uso de estos fármacos como analgésicos."
https://ddd.uab.cat/pub/butgroc/butgrocSPA/butgroc_a1994m10-12v7n4iSPA.pdf (consulta, juliol 2022)

Más fuerte que el odio. Tim Guénard

Vaig saber qui era Tim Guénard a través d'una entrevista que vaig llegir a La Vanguardia fa anys. Em va impressionar molt, i vaig pensar que algun dia m'agradaria llegir el llibre autobiogràfic que havia escrit, "Más fuerte que el odio".

Més endavant em vaig assabentar que una neboda meva havia fet un treball sobre aquest llibre, i vaig pensar que, mira que bé!, que el treball (no sé si escollit o suggerit), fos precisament sobre aquest llibre. I vaig tornar a pensar que algun dia l'havia de llegir.

Van anar passant els anys, amb aquests "deures" pendents. Fins que, fa uns mesos, vaig tenir una gran alegria quan, a un punt d'intercanvi de llibres, hi vaig trobar el llibre. El vaig agafar ben content, i de seguida em vaig posar a llegir-lo.

L'anava llegint i m'agradava i interessava molt. Fins que vaig arribar més o menys a mig llibre i, llavors, vaig entendre per què a la meva neboda (i a la seva mare, que era qui m'ho havia explicat), els havia interessat i agradat el llibre. I és que, a partir de llavors, el llibre és sobretot la història de la conversió del protagonista: per a Tim Guénard, la salvació (la sortida del pou de l'odi, en el qual havia caigut a causa de tots els maltractaments rebuts), li arriba a través del descobriment de la figura de Jesús, del missatge cristià (no recordo que a l'entrevista que havia llegit feia anys hi hagués aquesta referència, tot i que potser sí que hi era, i l'he oblidat).

Res a dir, a cadascú li serveix el que li serveix, per anar tirant endavant per la vida. I si a una persona com Tim Guénard, amb una vida tan terriblement dura com la seva, la conversió va ser el seu agafador salvador, doncs de primera. Perquè d'agafadors tots en necessitem, un o un altre, el cas és que funcionin, mentre que la seva naturalesa concreta en principi és secundària.

Ara bé, el problema és que de vegades, com en la història de Tim Guénard, l'agafador religiós salvador va acompanyat del convenciment, i de la proclamació, "que l'únic agafador possible", autèntic, és el seu. I llavors, és clar, si l'actitud és aquesta, aquestes persones es fan una mica pesades (es moguin en un món religiós o no, tant se val).

Per descomptat, no vull dir que la referència religiosa no hagi de sortir al llibre. Al contrari, si no hi sortís seria una absurditat, un frau, ja que la història seria incomprensible. Però una cosa és explicar, i una altra predicar; una cosa és exposar uns fets, i una altra anar reiterant l'exposició... És a dir, el tema, la història, la cosa, és el to utilitzat, i el grau d'insistència. 

Bé, aquesta és la meva fitxa del llibre de Tim Guénard. I alhora ho remarco: sóc conscient que allò que per a mi és menys interessant, o que em deceb més (la segona part, amb l'exaltació de l'agafador religiós, acompanyat de l'actitud proselitista de l'autor), és precisament el que sens dubte valoren més altres persones, per a les quals, la part bona de debò, la que li dóna sentit, la que els és de debò útil, la que els ajuda, és justament la segona.

Punt i final.

Los brotes negros. Eloy Férnández Porta

Escriure des del caos, escriure sobre el caos, escriure caòticament... potser les tres coses alhora. Llavors, de vegades potser és difícil que allò escrit sigui llegible, tingui un contingut comprensible, assimilable, amb el qual poder establir un diàleg. El desordre, el soroll, la confusió, t'ho posen més difícil.

Los brotes negros, de l'Eloy Férnández (Anagrama, 2022), considero que té parts absolutament brillants, meravelloses esgarrifoses, terribles. I també "socialment necessàries", perquè cal que sigui coneguda, l'existència d'aquests estats que descriu: 

"Con la mano abierta me golpeo en la cabeza a la altura del temporal izquierdo, justo por encima de la oreja, con un ruido seco. La primera bofetada no surte efecto. Vuelvo a golpearme más fuerte, más arriba. Esta vez noto una especie de resonar metálico. El dolor físico empieza a atenuar un poco el rumor de termitas en mi cabeza. Sigo con una tanda de bofetadas continuas mientras el llanto persiste y voy oyendo un pitido, como si se me hubieran tapado los oídos en un aterrizaje. El dolor en la piel se hace más intenso y me procura algún alivio, que se mezcla con una desesperación rabiosa al cuarto o quinto golpe, cuando siempre lamento carecer de ánimo para darme un puñetazo y dejarme inconsciente. En algún momento, en el trance creciente de los golpes, me ilusiono con la idea de romperme el cráneo. A veces la ronda de bofetadas no basta y entonces tengo que pegarme en la cara. Me doy mucho más fuerte de lo que nunca me ha pegado nadie, hasta sentir unas cosquillas oscuras. (...) Otras veces, cuando el sifón es más intenso, voy al baño, cojo con las dos manos la tapa de la papelera, que ya estaba rota cuando me trasladé al micropiso, y arremeto contra ella con la frente. Un golpe, dos, tres, hasta que empiezo a sentir un dolor oscuro y vagamente relajante."

Però alhora penso que l'Eloy s'ha confós o despistat una mica. Potser voluntàriament. Perquè el text, ho repeteixo, són uns apunts molt brillants, extraordinaris, sobre vivències i temes "d'interès universal", molt ben tractats, i molt ben escrits, absolutament colpidors, i sense data de caducitat a causa de la seva naturalesa. Això és indiscutible. Però els ha barrejat  amb referències a temes molt temporals, efímers, anecdòtics. Prescindibles. I probablement aliens als interessos de la majoria dels lectors (perquè desconeixen el món o context al qual es refereix l'autor, o perquè aquest món no els interessa). Això, pensant en "lectors d'avui", perquè d'aquí a quatre dies, aquestes parts seran encara més inintel.ligibles, a causa de la manca de referents. De manera que seran "encara més palla"... És una llàstima, perquè no és fàcil, gens, parlar del tema que parla l'Eloy, i a sobre de la manera tan exposada com ell ho fa, i amb uns fonaments literaris sòlids com els seus.

Si fos amic de l'Eloy Férnández potser li diria això, li diria que em sembla que "en conjunt" hauria pogut aconseguir un text millor, si l'hagués revisat amb aquests criteris de la claredat global, l'eliminació de palla i la perdurabilitat. Li ho diria perquè, insisteixo una vegada més, poques vegades he llegit textos que expressin de forma tan contundent aquests estats mentals d'ansietat extrema, al límit de l'absoluta bogeria, acompanyats de violentes autoagressions... I és necessari, molt, que persones com ell donin aquest tipus de testimoni. 

La feina de testimoni l'ha fet molt bé. L'únic que dic és que (des del meu punt de vista), encara l'hauria pogut fer millor. De fet, només li hauria calgut fer una feina final de poda, d'eliminació de tot allò que no és essencial i que alhora és caducable.

"De vegades algú ja està bé estant malament."

Un dia l'A.P. em diu aquesta frase. Què vol dir? D'entrada desconcerta: com es pot estar bé estant malament? Una altra cosa seria dir-ho fent referència a un estat "previ" i pitjor. Llavors sí que tindria sentit: estar malament, però ser conscient que abans encara estaves pitjor, i valorar aquest progrés. Però sense aquesta referència seqüencial, quin significat pot tenir?

D'entrada, cal subratllar "que estant malament ningú no està bé": la tendència biològica i psicològica s'orienta sempre indiscutiblement cap al benestar, cap a un estat de no dolor, cap a un estat de satisfacció de les necessitats físiques i psicològiques.

Ara bé, què passa quan, estant malament, per sortir d'aquest malament cal fer un esforç? Què passa quan aquest esforç potser ha de ser considerable, potser molt gran? Llavors, de vegades potser ens conformem amb el malestar; potser assumim el fet de quedar-nos en aquesta zona grisa, per tal de no haver d'enfrontar el repte. No ens movem, considerem que no som capaços de fer allò que hauríem de fer, o considerem que no ens compensa l'esforç necessari per aconseguir-ho. 

No volem estar malament, però, pel motiu que sigui, el resultat és que de vegades no fem res "efectiu" amb l'objectiu de deixar d'estar malament.

Suposo que aquest és el sentit de la frase inicial. Amb aquest significat, quantes persones que jo conec ja estan bé estan malament com estan? Doncs un grapat. I algunes és bastant dubtós que siguin capaces de fer algun canvi, a la vista de la seva llarga biografia. 

També hi ha les altres persones. Persones amb vides difícils que acaben entenent que, per tal que la seva vida pugui ser més fàcil, menys trista i menys amargada, de moment han de fer l'esforç de renunciar "al confort enganyós de la seva còmoda incomoditat". Que han de barallar-se, si cal amb dents i ungles, amb les limitacions que les immobilitzen. És a dir, que assumeixen que de moment la seva vida ha de ser més difícil, si realment el que volen és que, un dia, pugui arribar a ser una mica més fàcil. Perquè han entès que, pel que fa a aquest negoci, no hi ha varetes màgiques que valguin.

Hauries d'estar malament com jo

Hi ha persones que estan malament i per a les quals que tu estiguis bé no és un motiu d'alegria, sinó gairebé una mena d'injustícia o ofensa. Com que elles estan malament, voldrien que tu també ho estiguessis.

Hi ha fills amb vides complicades que tenen aquesta mena de sentiment cap als seus pares. I hi ha pares, sobretot mares, que cauen en la trampa de les acusacions d'aquest tipus dels fills. O que no és que hi caiguin, sinó que sempre hi han estat atrapades, a causa de l'educació que elles han rebut: "si els meus fills no són feliços, no està bé que jo ho sigui". Consideren que no tenen ni el dret a desitjar (i intentar) ser-ho. Perquè aconseguir ser una mica felices, no estar tan malament, seria una mena de traïció al fill.

És una idea malaltissa. Perquè el resultat és que aquests pares, aquestes mares, són doblement desgraciades, perquè al malestar o desgràcia dels fills (amb relació al qual sovint no poden fer res, o molt poc, sobretot quan ja són majors d'edat), hi afegeixen, de propina, el propi malestar: una mena "d'autoflagel.lació solidària" afegida. Aquesta mena de cilici que provoca sofriment i no soluciona res.

Però no s'acaba aquí, amb aquesta absurda immolació inútil i dolorosa, sinó que a sobre, aquesta actitud encara té un altre efecte indesitjable, del tot contrari als interessos dels pares (els quals, naturalment, el que desitgen és que els seus fills siguin  menys desgraciats). Perquè resulta que, vivint-ho així, l'exemple que dones als fills, amb aquest comportament, és el de persones fràgils, desorientades, incapaces d'elevar-se pel damunt de les dificultats que les envolten. Tot el contrari de la referència que necessiten aquests fills, per molt que estiguin dient el contrari, "que és una injustícia que els altres estiguin bé i ells no".

Amb aquesta llàstima i compassió tova, malentesa, els pares ensenyen als fills a ser persones vulnerables i desgraciades, penells de campanar orientats segons com bufa el vent, fins i tot quan el vent bufa amb una direcció i força que l'únic que fa és alimentar amargors, ressentiments, ràbies, impotències, infelicitats... Mantenen els fills en un estat d'infantesa permanent, amb les seves rebequeries d'infant (encara que potser tinguin ja trenta anys), immadurs, incapacitats... 

I alhora, també els reforcen les seves capacitats manipuladores: "Veus? Em volies amargada i desgraciada, i ja ho sóc".

És una calamitat, perquè aquest resultat, per molt que el fill de vegades l'hagi verbalitzat com a desig, en el fons és l'últim que desitja. Perquè el que desitja de debò (encara que no ho digui), el que necessita urgentment (i en el seu interior més íntim, potser inconscient, sap que és així), és precisament "que li portin la contrària". Ja que si no, sense aquesta oposició, es veu incapaç d'intentar sortir del pou en què ha quedat atrapat.

Avui no he parlat de cap cas concret. Hauria sigut fàcil, perquè aquesta exposició l'hauria pogut fer parlant de la Sònia, o de la Pilar, o de la Maria, o de l'altra Maria, o de la Carme... i les respectives filles o fills.