Una explicació alternativa

La Marina explica que ha deixat uns diners a la seva filla perquè es pugui matricular d'un màster. Diu que els dies abans de deixar-li els diners, la relació amb la seva filla havia millorat molt, era especialment fàcil, fins i tot amb mostres d'afecte, però que a partir del moment que els hi va haver deixat, tot va canviar, de manera sobtada: la filla, la Berta, llavors va adoptar una altra vegada una actitud antipàtica, desagradable, fins i tot agressiva, tant, que la Marina li va dir que, per estar d'aquella manera era millor que fes la maleta i marxés de casa.

La Marina és ben conscient que la Berta no té una vida fàcil. Tot i ser molt intel.ligent i bastant funcional, la Berta arrossega el pes d'unes oscil.lacions emocionals molt fortes, tant, que entren dins del quadre d'un trastorn de la personalitat, perquè la seva inestabilitat és una situació cronificada, des de fa anys.

La Marina n'és conscient, però alhora que ho explica, també diu que sovint no sap, pel que fa al comportament de la Berta, què correspon al trastorn i què correspon a cara dura, mala llet, quina part hi ha de trets calculadors, manipuladors, "de mala persona"... I que aquesta pot ser l'explicació de per què, quan la Berta ha aconseguit el que vol, llavors la menysprea i la maltracta a ella, de vegades sense contemplacions.

A altres mares i pares amb filles i fills com la Berta els passa el mateix, que de vegades es fan la mateixa pregunta. Que de vegades pensen que, a banda dels problemes de personalitat del fill o filla, també tenen un punt "de maldat", o de "psicopatia"... Com que aquest tema de les etiquetes "mala persona", "maldat", "psicòpata", és bastant complicat, de moment el deixo al marge. I segueixo per una altra banda. Per una banda "alternativa".

La Berta, i les persones com ella, tenen tants problemes a l'hora de viure, de vegades són tan grans els seus sentiments de buidor, de frustració, de solitud, de por, d'impotència, que cal anar alerta amb les interpretacions que es fan del que diuen i del que fan.

En el cas de la Berta i la seva actitud positiva abans d'aconseguir el préstec, i insuportable a continuació, una explicació del canvi d'actitud podria ser aquesta. La Berta vol ser del tot independent, voldria no necessitar res de la seva mare. I aquests episodis de dependència que de moment no sap evitar, quan es produeixen, li provoquen un immens malestar. Un malestar amb ella mateixa, per no ser capaç, de moment, de ser més independent.

Ara bé, aquesta "explicació" sovint se li escapa, perquè en lloc de la raó (la capacitat d'entendre la seqüència), la domina el sentiment, el núvol de malestar que llavors l'envaeix, un malestar potser insuportable (a causa de la seva mala gestió emocional). I això ha de "sortir" per alguna banda, i una forma de sortir és aquesta explosió de crítiques, crits i malestars. Dirigida cap a la persona que té més a l'abast, la mare, i amb la qual a més ja té "el costum, el vici", de comportaments d'aquest tipus (en moments així). Perquè hi ha uns automatismes mentals que s'han gestat i consolidat al llarg dels anys i que, mentre no es modifiquin, fan inevitable que sigui així.

És a dir, el canvi d'actitud sobtat i l'aparició de l'agressivitat en aquest cas no seria el resultat d'una estratègia calculada, o d'una manera de ser "mala persona", sinó sobretot d'una personalitat fràgil, perduda, impregnada d'una gran quantitat de sofriment. Seguint aquest fil o possibilitat, llavors la visió que en crisis com aquesta podria tenir de la Berta la Marina, podria ser diferent. I més fàcil d'assumir, un cop descartades "les maldats".

Un dia, per telèfon, parlem de tot això amb la Marina.

I també d'això altre: que la Marina hauria de tenir sempre clar que cadascú és responsable de la seva vida, i per tant la Berta també: l'única responsable de la vida de la Berta és la Berta, per difícil que sigui la seva. I per tant, la Marina no té per què suportar segons quins comportaments, de manera que també hauria de tenir clar que ha d'establir alguns límits i els ha de fer respectar. Per exemple, aquest: "Si per a tu és normal que m'insultis i em cridis, per a mi no, no vull seguir sent el sac de boxa amb el qual t'esbraves quan estàs empipada, de manera que si segueixes així no podràs viure amb mi, t'hauràs de buscar la vida pel teu compte". I llavors ser conseqüent amb aquesta advertència, amb aquest límit fet explícit.

Actuar així no voldria dir estimar menys la Berta, "sinó estimar-la millor".

Teologies sobre salut mental

"Sabemos que la mayor parte de trastornos mentales se asocian con cambios más o menos extensos y profundos de árboles dendríticos y sus mapas sinápticos." Mara Diersen (1)

Sabem això, i a partir d'això que sabem, la psiquiatria bilologista està convençuda que la forma de resoldre els problemes mentals passa per intervenir de manera física (mitjançant la química, l'electricitat i la cirurgia), en aquesta xarxa cerebral, per tal de "reparar-la". I si de moment encara no ho aconsegueix, en l'únic que confia és que, més endavant, amb més "tecnologia i farmacologia psiquiàtrica", ja ho aconseguirà. Es tracta només de confiar en aquest tipus concret de progrés.

Ara bé, en la majoria de casos de problemes mentals (majoria, no parlo de totalitat), aquest abordatge estrictament "físic" té moltes limitacions. I també considerables riscos. I és que fins ara, les intervencions, més que de precisió, sovint són semblants a voler matar formigues amb ràfegues de metralladora: s'inunda de "metralla" tot el cos (amb la intenció que una part aconsegueixi arribar al cervell), i a sobre, de vegades... ni tan sols s'aconsegueix matar "les formigues".

De fet, una visita a un psiquiàtric (a un d'aquests llocs en què s'amunteguen els malalts mentals, sobremedicats i sense projecte rehabilitador, un d'aquests llocs "que encara existeixen", diguin el que diguin els alts responsables de salut mental), és la forma més fàcil de comprovar els resultats d'un abordatge de les malalties mentals que es podria qualificar de "bèl.lic", a la vista de grups de persones (en aquests llocs), a les quals sembla que els hagin fumigat el cervell amb napalm.

¿Això que dic és una "esmena a la totalitat" als recursos utilitzats per la psiquiatria biologista? En absolut: per descomptat existeixen medicaments psiquiàtrics que de vegades són d'una gran ajuda i que, de vegades, fins i tot assoleixen resultats "miraculosos". Per tant, d'esmenes a la totalitat, res de res.

Ara bé, que no faci una desqualificació general no és cap impediment per a, alhora, poder criticar els excessos i la sobergueria de la "teologia biologista" (i els seu inevitable integrisme). Uns excessos que abans he gosat qualificar de "bèl.lics", considero que de manera raonada, tenint en compte les víctimes que de vegades provoquen.

Del funcionament del cervell cada vegada en sabem més coses... i alhora, en seguim sabent molt poc (2). Dic que en sabem poc, i com que en sabem el que sabem (poc), la pretensió de resoldre els eventuals problemes mentals d'algú només amb mitjans "físics" (medicació, electricitat, cirurgia), és bastant absurda. Entre altres coses, perquè el que sembla que també obliden els "biologistes integristes" és que les paraules "també" modifiquen la química, les connexions i la configuració del cervell. De vegades de manera més eficaç i perdurable que els medicaments.

--
(1) "¿Cómo aprende (y recuerda) el cerebro?". Salvat, 2019.
(2) Faig servir aquí la primera persona del plural, però no perquè consideri cap especialista en aquesta matèria; els meus coneixements són exageradament limitats. De fet, malgrat el meu gran interès (indiscutible), als experts sovint ni tan sols els aconsegueixo entendre, a causa de la complexitat dels temes que parlen (i per tant m'haig d'aconformar "amb els resums divulgatius", amb les gran línies argumentals...).

Una altra història "de sentit"

El dia abans d'anar a veure l'Elisabet (també pels volts de Nadal), anem a veure l'Adriana, ingressada des de fa uns dies a una unitat d'aguts de psiquiatria, a causa d'una severa depressió. O a causa de la família que té, una explicació alternativa que, òbviament, "a la seva família" no li interessa plantejar-se-la.

Hi vaig amb la Lívia. Quan arribem, quan ens veu, a l'Adriana d'entrada li canvia la cara, se li il.lumina... però de seguida torna a canviar la cara, com si s'hagués adonat que aquesta reacció positiva no encaixa amb el seu paper actual; recupera el seu pessimisme, la seva actitud autodestructiva, fins i tot agressiva cap als altres, aquesta actitud en la qual està atrapada des que va començar l'actual etapa depressiva.

Per anar a veure l'Adriana cal fer un esforç. Perquè l'Adriana no és com l'Elisabet; si un petit esforç teu o detall amb l'Elisabet pràcticament sempre dóna fruit (si estava preocupada normalment es despreocupa, si estava trista s'alegra...), en el cas de l'Adriana no és així. Tens la sensació que l'Adriana és una roca, rígida, ancorada en el seu malestar.

No és fàcil, estar amb l'Adriana, a causa de la seva actual negativitat. Has d'estar tu realment fort, emocionalment sencer, per tal que la seva negror "no et contamini". El que et salva una mica, i alhora la salva, és que "per sota" de la seva negativitat i aspresa, si estàs atent, t'adones també del molt que pateix, i de les moltes ganes que té de deixar de patir, encara que et digui el contrari, encara que insisteixi en dir el contrari.

Quan marxem de la planta d'aguts de l'Adriana no ho fem mai contents, sinó entristits. Per ella, pel seu estat, i també pel lloc. El normal és sortir d'una unitat d'aguts així, abatut, aclaparat. Perquè a més de trobar-te la persona que vas a veure de la manera que te la trobes, malament, veus el lloc on està, envoltada per moltes altres persones que també estan bastant o molt malament.

Ens costa, hem de fer un esforç, per anar a veure l'Adriana (a diferència de l'Elisabet, que no ens costa mai). A més, un altre problema de la relació nostra amb l'Adriana és l'obligada relació amb la seva família, inevitable ara, ja que mentre està ingressada l'accés a l'Adriana no és factible sense el vistiplau de la família. De vegades, "aquesta gestió prèvia" (l'autorització familiar), és el que més mandra ens fa.

Quan tornem cap a casa, li parlo a la Lívia dels pensaments meus sobre "el sentit de les coses", i li reitero això que vaig dient de tant en tant, que a banda d'aquests moments o parèntesis (les visites a l'Elisabet, a l'Adriana, les converses amb algú altre...), el meu sentiment general, existencial, és més aviat de prescindibilitat, o d'absurditat, o de banalitat.

Ho dic, i alhora m'adono que m'estic despistant, que estic fent una generalització que no s'adiu amb la realitat. I llavors amplio l'explicació: li parlo a la Lívia també d'altres moments més quotidians, per a mi també rellevants, molt importants... Com per exemple quan al matí esmorzem junts, i diem alguna tonteria, i somriem o riem... Aquests moments tan "irrellevants" i, alhora, també "tan plens de sentit".

L'Elisabet i el dinar de Nadal

La Lívia havia convidat l'Elisabet a venir a dinar el dia de Nadal. L'Elisabet havia dit que li feia molta il.lusió, però després telefona i diu que no ho veu clar i que, el dia de Nadal, l'endemà, prefereix quedar-se a la residència.

Sense avisar-la, vaig "a casa seva", a la residència. La trobo a la sala d'estar, asseguda, quieta, sense fer res. Absent, amb cara d'avorrida. Quan em veu, es transforma de cop: se li il.lumina la cara, s'aixeca d'un bot, m'abraça i petoneja i em pregunta que què hi faig, aquí.

Li dic que ja ho veu, que l'he anat a veure. I que a més de veure-la li volia dir que a la Lívia i a mi ens semblava molt bé que el dia de Nadal fes el que volgués... però que si decidia venir a dinar amb nosaltres, ens faria molt contents. Que ens agradaria de debò, que estigués amb nosaltres. Li repeteixo uns dos o tres cops la il.lusió que ens faria, i a cada repetició ella eixampla el somriure, i se li enriolen més els ulls. I al final em diu que vindria, que és clar que sí.

Per a mi i la Lívia el dia de Nadal no és un dia especialment important, però fem "com si ho fos", perquè per a l'Elisabet sí que ho és... Li pregunto a l'Elisabet per què ens havia dit que volia quedar-se a la residència. I llavors m'explica que fa dies que té un restrenyiment molt fort, i que això li repercuteix en el cap, li afecta l'humor, l'encongeix. Que quan li passa això llavors es queda així, replegada, malament, i que tot ho veu difícil (l'Elisabet ja té tendència al restrenyiment, i l'arsenal de pastilles psiquiàtriques que es pren encara li compliquen més la vida, pel que fa a aquest problema).

Aquesta vegada hi ha el restrenyiment pel mig; una altra vegada pot ser un altre malestar, d'origen físic o mental... El cas és que la vida de l'Elisabet no és fàcil. Però malgrat les dificultats, de vegades grans, en els mals moments, moltes vegades trencar la deriva de la seva negativitat i pessimisme no és molt complicat. De vegades només cal trobar les paraules oportunes, oferir-li una abraçada, o un somriure... de vegades, amb molt poqueta cosa, li pot canviar l'estat d'ànim.

L'Elisabet és una persona bastant fàcil. En aquest cas, amb el mínim esforç d'anar-la a saludar a la residència (cosa que d'altra banda no és tampoc cap esforç), i remarcar-li "que ella és important per a nosaltres", ha sigut suficient (tot i que el malestar del restrenyiment de moment no hagi desaparegut).

Quan me'n vaig cap a casa, pel carrer tinc una sensació estranya, agradable: a ella sé que amb la visita li he donat una alegria, però el cas és que ella a mi m'ha donat una alegria tant o més gran: "podent anar-la a veure", m'ha donat això de què parlo els últims dies, "un sentit"... Es probable que la meva alegria i benestar siguin només una conseqüència d'aquest sentit.

La Marina

"¿Sabe qué es lo más terrible? La depresión anula el concepto de tiempo. 'Todo Es Para Siempre'. Hay que recordarse una y otra vez que es algo transitorio, que pasará." Espido Freire (1)

Veig pel carrer un grup de trenta noies d'uns vint anys, caminant a pas viu, gairebé en formació, en fila de dos. Al mig d'aquesta llarga fila de noies, caminant de manera menys airosa, una dona de més de setanta anys. Algú que no sabés qui són aquestes noies, podria pensar que la dona gran és la responsable del grup. Però no ho és.

Totes aquestes noies estan ingressades en un centre especialitzat en el tractament de l'anorèxia. Aquesta sortida al carrer forma part de les activitats programades: en fila i a pas viu, fan una caminada de potser mitja hora, sense aturar-se ni un moment, pels carrers del barri on està el centre.

La dona gran és la Marina. Les filles van demanar el seu ingrés al centre perquè no sabien què fer amb ella. La Marina estava en un estat depressiu sever, i amb una actitud hostil, a la contra, furiosa. Autodestructiva, i alhora agressiva cap a les filles. Al centre la van acceptar (és un centre privat, i la quota mensual és molt elevada). I com que el centre està especialitzat en l'anorèxia, la van diagnosticar com a anorèxica. I la tracten com a tal. És, òbviament, un desgavell absolut.

Fa anys que conec la Marina. Ens hem anat veient de tant en tant. Ara, des que està al centre, alguna vegada puc parlar amb ella per telèfon (poc, perquè té les comunicacions molt restringides). Sempre li dic el mateix, que ha de sortir d'aquí, que aquest lloc no li convé, que ha de tornar a casa. Que les filles li han de buscar algú que li faci companyia i les feines de la casa (viu sola), que necessita aquest suport, mentre estigui tan desvalguda i impotent (és una família amb diners, s'ho poden permetre). Li dic que és des de casa, "des de fora de la presó", des d'on amb una mica de sort i l'ajuda necessària, tindrà la possibilitat de sortir d'aquest estat depressiu tan dur que ara l'aclapara.

Ella diu que tot és impossible, que és definitiu, que no estarà mai més bé, que ja tot és igual. Que jo no ho entenc (però sí que ho entenc, perquè sé que quan s'està en el seu estat, tal com diu l'Espido Freire sembla absolutament impossible, que un dia s'acabi el malson de la depressió...).

Des que va començar aquesta etapa depressiva, l'han farcit de medicaments. Sense cap resultat, sense cap millora (ja fa uns quants mesos, potser més de mig any, que es medica regularment). Sí, els medicaments no falten, els que convinguin, però en canvi, en cap moment ha tingut accés a un bon psicòleg (o més ben dit, ni bo ni dolent, "a cap").

El dia que la veig pel carrer, formant part de la fila, segueixo el grup una estona, des d'una distància prudencial, discretament. No li dic res; no sé com fer-ho, encaixonada ella al mig d'aquesta formació militar d'adolescents a pas de legionari. Contemplo l'escena i sento una immensa tristesa. I quan m'aturo i veig com s'allunyen, i finalment la perdo de vista, em quedo amb aquesta tristesa. Que encara em dura, sempre que penso en ella.

--
(1) El Periódico, 19/04/2020

Dotze anys

"Lo que acabo de escribir es falso. Verdadero. Ni verdadero ni falso, como todo lo que se escribe sobre los locos, sobre los hombres." Jean Pau Sartre (1)

Després de dotze anys de dues sessions setmanals de teràpia, el psicoanalista, que fins aleshores no havia dit ni una paraula, li diu al seu client: "Disculpi que l'interrompi un moment, però no entenc l'idioma en què m'ha estat parlant". (2)

Una variant: Després de dotze anys de tractar amb psicofàrmacs un client, un psiquiatre, quan el client li diu, una altra vegada, que durant els dotze anys no ha notat cap millora, i en canvi sí molts efectes secundaris desagradables, el psiquiatre li diu: "Disculpi, no acabo d'entendre el que em diu, si de cas ja en parlarem un altre dia, més endavant, perquè ara l'important és consolidar la medicació".

També podria posar altres exemples dels quals en fossin protagonistes, posem per cas, un psicòleg conductista, o un de cognitiu-conductual, o... Podria i ho "hauria" de fer, per tal de ser just, però ara mateix no se m'acudeixen "ocurrències" equivalents com les dels dos casos anteriors, de manera que ho deixo només indicat: "Hauria de posar també altres exemples..."

De fet, tots aquests escenaris o acudits podria dir-se que tenen un origen comú, d'arrel religiosa (en el nostre cas, "el cristianisme cultural"). Per exemple:

Després de dotze anys de seguir les indicacions del seu director espiritual i pregar regularment a Déu per tal que l'alliberés o li alleugés el dolor insuportable de la depressió que patia, quan un dia es va queixar al director espiritual de què Déu no li feia gens de cas, el director li va dir: "Potser no has pregat amb prou devoció, o potser Déu, amb la seva infinita saviesa, incomprensible per a la ment humana, considera que aquest sofriment teu és el més beneficiós per a tu".

Dit d'una altra manera: això "dels dotze anys" és més fàcil que passi quan els professionals i terapeutes (de l'escola que sigui), tenen una estructura mental "religiosa", en el sentit que creuen profundament en els principis del marc mental terapèutic dins del qual es mouen (la seva "religió"). I dins del qual, i per tant no fora, consideren que han de trobar totes les alternatives, totes, que els puguin fer falta de cara a exercir la seva professió (de psicòleg, de psicoanalista, de psiquiatre biologista, etc.).

Quan a aquests professionals el que els mou és "la seva fe", quan no estan realment atents, quan no estan oberts a la possibilitat de veure "allò que potser desafiaria les seves creences" (quan, en definitiva, no són capaços d'assumir la incomoditat de les contradiccions, la por vinculada a les incerteses, etc.), el risc de provocar desgavells en els seus clients es multiplica.

D'altra banda, per al client en aquests casos no és fàcil, poder reaccionar. Perquè quan una persona està prou malament per a necessitar ajuda d'aquest tipus, el normal és que estigui en una situació de gran fragilitat, de desemparament i d'indefensió, de manera que té limitada la seva capacitat d'avaluació i de reacció, en relació amb el tractament que està rebent.

I així és com de vegades va passant un temps terapèuticament pobre, o fins i tot estèril, o encara més greu, un temps "d'empitjorament", a causa d'un tractament que, en lloc d'ajudar, potser perjudica el client...

--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 48)
(2) Adaptació d'un acudit recollit per T. Cathcart i D. Klein a "Heideger y un hipopótamo van al cielo" (Ed. Planeta, 2012, p. 44).

La història de la Teresa

1

"Teresa fue internada cuando tenía 21 años, después del nacimiento de su hija, durante el puerperio. (...) Se encontraba en un periodo de debilidad física y con problemas psicológicos normales en una mujer y seguramente ya no conseguía trabajar como antes. Entonces llamaron a un médico. A lo mejor era suficiente un simple periodo de descanso, pero el médico solicitó la intervención de un psiquiatra. La cogieron y la mandaron al manicomio. Un primer internamiento en Bolonia, donde fue tratada con electroshock y terapia insulínica, el segundo en Imola, donde lleva ya treinta años." (p. 89)

2

"Teresa estaba considerada la persona más peligrosa del pabellón de las peligrosas. (...) Cuando llegabas delante de la puerta únicamente podías mirar por la mirilla: sólo se veían los ojos y el pelo de Teresa, porque llevaba la máscara (denominada bozal en el historial, en la nota del 17 de abril de 1971), luego llevaba la camisa de fuerza torácica que la tenía atada a la cama y correas de contención en las piernas y las muñecas, por lo tanto se parecía a una momia. La máscara para impedir que escupiera le cubría la boca y casi todo el rostro, como los bandidos durante un atraco. En el caso de Teresa, la máscara estaba atada a la cama con correas de cuero. Así, sólo podías ver los ojos de Teresa." (p. 86)

3

"A veces sale, da una vuelta por Imola, pero no le interesa mucho, aunque puede ir cuando quiera. Ahora quiere sobre todo vivir en paz, está muy contenta cuando viene a visitarla algún familiar; tiene una hija, quien rara vez la visita." (p. 89)

4

"Es por eso que me impresiona la ambivalencia de la gente, la gente común, ante el problema: por un lado siente cierta necesidad de compadecerse de los llamados enfermos mentales, o de personas con problemas, pero por otro lado no quiere tener nada que ver con ellos. De una manera u otra tiene tendencia a buscar un modo cómodo de guardar las distancias entre sí misma y los que sufren: esto lo consiguen a través de la psiquiatría. (...) El psiquiatra no es más que un ejecutor." (p. 243)

Giorgio Antonucci. "El prejuicio psiquiátrico", Katakrak Liburuak, 2018 (aquest llibre me'l trobo a una estació d'autobusos)

Resum: Giorgio Antonucci és un psiquiatre que quan arriba al psiquiàtric d'Imola a principis del 70 es troba la Teresa tal com la descriu en el segon fragment. S'assabenta de la seva història prèvia (fragment 1), i es proposa alliberar-la d'aquell horror (tant a la Teresa com a altres dones d'aquella secció del psiquiàtric, en condicions semblants a les de la Teresa). Ho fa en contra del criteri de la majoria de la resta dels professionals del centre. I aconsegueix el que es proposa (fragment 3; la Teresa segueix al psiquiàtric, "s'ha convertit en casa seva", però pot sortir i anar on vol). El llibre repassa tant històries clíniques com la de la Teresa, com el funcionament general dels psiquiàtrics llavors, i això porta Giorgio Antonucci a diferents conclusions, una de les quals és la reflexió final del fragment 4.

D'aquest text, potser el que em sobta i horroritza més és la referència a la màscara per evitar que la Teresa escopís, i que es veu que no era un artefacte només per a ella, sinó d'ús habitual en alguns casos... No en tenia cap referència, de l'existència d'aquestes màscares d'ús psiquiàtric... El museu dels horrors és inacabable.

Llegir testimonis com el de Giorgio Antonucci és necessari. Per tal que no ens oblidem "d'on venim", quan es parla de l'estat de la gestió de les persones amb problemes mentals avui.

Sí, avui hi ha moltes coses, moltíssimes, per millorar, però també està bé no oblidar el passat.