Un altre cas

Feia anys que anava a les reunions de Narcòtics anònims, hi estava molt implicat. Implicat i, alhora, desimplicat, perquè la seva assistència força regular a les reunions era compatible amb periòdiques recaigudes. És a dir, estava implicat en la part fàcil, les formes, l'assistència a les reunions, i poc implicat en la part difícil, superar el malestar dels mals moments, resistir llavors la temptació de consumir, mantenir l'abstinència.

Tenia trenta-cinc anys, era addicte a la cocaïna. Vivia amb la seva mare, i cada vegada estava més avergonyit de la seva vida; sobretot, del mal viure que donava a la mare, a causa de les seves periòdiques recaigudes, de la seva incapacitat per evitar-les.

Fa unes setmanes, cansat d'ell mateix, de les seves incapacitats, del mal viure que donava a la mare des de feia tants anys, es va suïcidar.

M'ho va explicar un company seu de les reunions de Narcòtics Anònims. Em va dir que era una bona persona, però "molt comprensiu i tolerant" amb les seves febleses. Que mai no havia tingut prou determinació per suportar el malestar que causa resistir l'impuls de consumir. És a dir, que no havia arribat a integrar el principi fonamental dels grups de Narcòtics i Alcohòlics Anònims: "Avui (només durant avui), no consumiré". Que era per això, que anava recaient, una vegada i una altra, encara que digués que volia deixar de consumir i seguis participant en les reunions de Narcòtics Anònims. Que sempre remarcava la seva feblesa, la seva incapacitat de resistir les temptacions, quan es presentaven els impulsos de consumir. Que sempre s'autojustificava.

Hi ha persones que no superen mai els seus problemes d'addiccions. Algunes, sobretot si a més han de gestionar problemes mentals, de vegades acaben morint a causa dels seus excessos acumulats, o d'una sobredosi, o suïcidant-se.

Quan passa, sempre hi ha qui busca culpables. Però aquest tema, el de les culpabilitats, és delicat, i si se'n vol parlar, llavors també caldria parlar de la creixent relativització de les responsabilitats personals. En la societat en general i, en concret, en els àmbits de les addiccions i la salut mental.

La guerra del Vietnam

Una dona explica a una altra que se sent esgotada, enfonsada. Que el tractament contra el càncer ha sigut llarg i dur, i que com que alhora no volia renunciar a la seva feina, i a més de la feina seguia duent el pes de la casa, ocupant-se dels fills, de tot, havia acabat exhausta, amb una gran ansietat i una depressió.

Diu que va anar a un psicòleg, i que no li va ser de gran ajuda. Però que últimament ha anat a un altre, i que aquest li ha dit que patia estrès posttraumàtic. Com que ella no sabia què era això de l'estrès posttraumàtic, el psicòleg li ho ha explicat: li ha dit que, aquest diagnòstic, venia dels anys de la guerra del Vietnam, quan els soldats americans tornaven a casa, molts completament trasbalsats i ensorrats a causa del que havien viscut.

El psicòleg li ha dit que ella, amb el càncer, i les obligacions que s'imposava o que li reclamaven, havia viscut "la seva guerra del Vietnam", fins al punt d'acabar ensorrant-se.

Les dues dones estan assegudes a la taula d'un bar. Les altres taules s'han anat buidant i el bar ha anat quedant en silenci. Amb la Lívia estem asseguts just al costat de la seva taula, perquè quan hem arribat, era l'única taula buida. De manera que, ara, amb el silenci, sense voler, sense fer cap esforç, sentim la seva conversa.

Quan nosaltres ens aixequem per marxar, m'aturo un moment i li dic a la que parla que em disculpi, però que he sentit la conversa. I que m'ha semblat molt interessant, la manera com el psicòleg li ha explicat la causa del seu malestar; que "la seva guerra del Vietnam" em semblava una imatge molt descriptiva i encertada.

Ella es queda una mica parada, sembla que no sap què dir. I jo, per no destorbar-la més, li dic adeu. I ella també em diu adeu. I somriu, i jo també.

Les mateixes frases

Sóc conscient que hi ha frases que les vaig repetint quan explico diferents històries: "una vida molt desgraciada" (o difícil), "un gran (o immens) sofriment", "pensaments i emocions fora de control", "conductes desregulades", "ideacions suïcides", etc.

Si escrivís una novel.la suposo que la reiteració d'expressions seria un defecte, però si parlo d'històries que de vegades s'assemblen molt, amb protagonistes que sovint els passen coses molt semblants, suposo que les repeticions, aquesta reutilització de frases, és una mica inevitable. Sobretot, si el propòsit principal no és fer literatura, sinó explicar històries de la manera més fidel a la realitat i, alhora, fàcils d'entendre.

Suposo que també és una qüestió d'esforç: podria dedicar més temps a trobar formes d'expressar les diferents històries amb un llenguatge més ric, però no ho tinc com una prioritat: en relació amb aquestes històries, l'aspecte literari no és que no m'importi, però és secundari.

A veure: la cosa literària sempre m'importa, sempre. Però en aquest cas concret, de manera limitada. I si el resultat d'aquesta limitació és un text més pobre, literàriament menys reeixit, doncs què hi farem. 

Explico això perquè, quan escric, de vegades m'adono que estic fent servir frases idèntiques a les que ja he fet servir potser moltes vegades. O potser em sorprenc quan, després, rellegeixo algun text, i  veig això, aquests reaprofitaments. I llavors potser penso: "¡Caram, si sembla la mateixa història de l'altre dia!" Perquè el contingut és molt semblant, el text també, i moltes frases són idèntiques.

Però és clar, aquest precisament és el drama, que hi hagi tantes històries d'aquestes, històries de persones amb problemes mentals importants, cada història amb les seves peculiaritats, però amb un nucli comú, el de ser vides molt difícils, sovint dramàtiques...

Llavors, per què explico tantes històries d'aquestes, una, una altra, una altra, quan són tan semblants? No n'hi hauria prou que n'expliqués una, i que digués que hi ha molts casos com el que he explicat? 

Doncs explico històries que s'assemblen, que de vegades s'assemblen molt, moltíssim, perquè considero que "l'acumulació d'històries explicades" és una altra manera de donar visibilitat, i dimensió, al món d'aquestes persones. 

Un món que tots tenim a tocar. I que per falta d'atenció, o a causa de la nostra por, o per autoprotegir-nos, si podem "preferim no veure". O veure'l només "suficientment desenfocat", per tal d'evitar que ens trasbalsi massa. 

Pneumònia psicosomàtica

Fa unes setmanes, a causa d'una pneumònia molt greu va acabar ingressat uns quants dies. El seu fill estava molt preocupat i l'anava a veure sovint.

El fill té trenta anys. Quan van donar l'alta al pare, l'actitud del fill va canviar. El mateix dia de l'alta, mentre acompanyava el pare cap a casa (no viuen junts) li va dir que no entenia per què havia anat a l'hospital. Que era un hipocondríac, que tot allò era psicosomàtic. Que el que havia de fer, una altra vegada, en lloc d'anar a un hospital, era anar a un psicòleg. Que el seu problema era de psicòleg. 

Li ho va anar repetint tota l'estona, mentre l'acompanyava. I li ho deia enfadat, renyant-lo, al final gairebé cridant. Mentrestant, el pare no deia ni una paraula, perquè no es podia creure el que estava passant.

D'altra banda, el pare no tenia motius per estranyar-se de res, perquè la reacció del fill era com a mínim previsible, tenint en compte els antecedents. Els antecedents no només vinculats a la relació amb ell, sinó també en general, les relacions del fill amb tothom, com a norma molt complicades.

El fill es comporta com si fos del tot independent, però no ho és. Per partida doble: econòmicament i emocionalment. I encara que parli amb molta seguretat i aires de superioritat, és evident que, encara que no en parli mai, la idea que el seu pare pugui morir l'espanta. Per això té una actitud tan diferent quan creu que la vida del pare corre perill: s'angoixa, se sent en perill. I quan passa el perill, torna "la normalitat": els menyspreus habituals, la sobergueria, els insults, etc.

Uns dies després de la pneumònia, el pare va patir una sobtada baixada de pressió, prou greu com perquè acabés a urgències un altre cop. Hi va passar una nit i, l'endemà, recuperada la normalitat, va poder tornar cap a casa, pel seu compte. Però va cometre l'error de telefonar al fill i explicar-li el que li havia passat. I el fill, un altre cop, el va tornar a trinxar, amb les seves desqualificacions i menyspreus, i la cantarella psicosomàtica.

Després dels dos episodis, un dia em trobo el pare pel carrer i m'ho explica. 

Li dic que és probable que el seu fill tingui part de raó. Que els seus ingressos per problemes físics greus, del tot reals, tinguin un origen, o com a mínim alguna relació, de tipus psicosomàtic. I que potser sí, que li podria anar bé l'ajuda d'un psicòleg. 

Però que si va a un psicòleg, hi hauria d'anar amb un altre objectiu. Amb l'objectiu que l'ajudi a aprendre a parar els peus al fill sempre que convingui. Que l'ajudi fins i tot a tallar la relació amb el fill, si el segueix maltractant. Tallar la relació mentre calgui. I dir-li clarament el motiu: que no el vol veure ni hi vol parlar mentre no el tracti de manera més normal. Sense menyspreus i insults. Perquè si no canvia, ell no té gens de ganes de seguir aguantant els seus maltractaments.

Ja es veurà... De fet, no és la primera vegada que parlem amb ell d'aquest tema.

El fill i el marit

Té un fill amb problemes mentals de força envergadura. I un marit amb problemes semblants, però menys greus.

En la seva vida els ensurts sovintegen. I quan hi ha ensurts, o cataclismes, és ella qui hi ha de fer front: qui ha de mantenir la calma, qui ha de gestionar la situació, prendre les decisions que calguin. De vegades, el que cal, del que es tracta, literalment, és intentar que no arribi el caos absolut. 

Al fill l'han ingressat diferents vegades a causa de brots psicòtics greus. Al pare, en canvi, fins ara no l'han hagut d'ingressar mai, tot i que ha passat per etapes de bastant descontrol. I ella sempre ha sigut capaç de fer front a aquestes diferents situacions de forma considerablement assenyada i efectiva. 

D'altra banda, el que sorprèn més és que, quan parles amb ella, si parla d'aquests aspectes de la seva vida, ho fa d'una manera tranquil.la, amb molta naturalitat. No es fa mai la víctima, ni parla amb una cara llarga, o amb desesperació o amargura; senzillament, "explica" la situació. I a sobre, l'explica somrient.

L'explica així no perquè sigui gens ingènua en relació amb la dimensió dels problemes que té a casa, en absolut. És del tot conscient de l'abast dels problemes. Sap que viu al damunt d'un volcà que pot entrar en erupció. Que està a sota d'un sostre que, en el moment més inesperat, es pot esfondrar i caure-li al damunt. Que camina per una maroma inestable, amb el risc de caure a causa d'alguna sacsejada sobtada del fill o el marit...

Ho sap, i té els seus neguits, del tot normals. Sobretot, el neguit més gran, en relació amb què passarà amb el seu fill quan ella ja no hi sigui. Aquest és el seu neguit més gran.

És molt realista. Però alhora, tal com he dit, és una persona amb una actitud sorprenentment optimista i alegre. Si li comentes això, la seva manera de ser, et contesta això: "Mira, només faltaria que, a sobre, m'amargués la vida; si m'ho agafo bé, si procuro riure i riure'm de tot, anar vivint és més fàcil". I ho diu així, somrient o rient obertament.

Quan quedo amb ella, sempre em "contamina" una mica amb el seu optimisme i alegria. Per això, veure-la sempre em ve de gust.

Rendir-se

Havíem parlat unes quantes vegades. Era una persona que semblava que visqués aclaparada per un gran pes, amb una gran llosa al damunt. Tenia un caràcter obsessiu, agreujat per compulsions conductuals i mentals. 

Havia fet molts esforços per mirar de minimitzar el pes d'aquelles esclavituds, dels grans malestars que li generaven, amb pocs resultats. Tot i la duresa del relat, m'agradava escoltar-lo, quan en parlava, perquè ho feia amb una franquesa que m'impressionava.

Després vam deixar de veure'ns. Alguns intents que vaig fer per reprendre el contacte no van donar resultat, i em va semblar que era millor no insistir, que no tocava.

Va passar el temps. Un dia vam tornar a coincidir, i va tornar a sortir el tema, el del pes i la dificultat de la seva vida. Però aquesta vegada en va parlar d'una manera diferent. Em va dir que, després de tants anys i esforços, havia acceptat la realitat, que la seva vida era així i seguiria sent així.

Era, sempre ha sigut, una persona molt religiosa, des del meu punt de vista de manera exagerada, amb una barreja d'obsessió i beateria. Aquest dia em va dir que, finalment,  s'havia rendit, perquè havia acceptat que, el que li passava, el que suportava, era voluntat de Déu. Que si Ell ho volia així era per alguna cosa, pogués entendre o no la raó.

Em vaig quedar callat, no li vaig fer cap comentari.

Temps enrere, de vegades havia pensat que una part de les seves dificultats li venien d'aquella peculiar religiositat seva. Aquell dia, ho vaig pensar encara més. Però també m'ho vaig callar: no hauria tingut cap sentit, que li digués el que no hauria servit de res que li digués. Més aviat al contrari. Perquè només podem escoltar "allò que som capaços d'escoltar", cadascú el que és capaç. 

D'altra banda, era obvi que jo no era la persona més indicada per treure aquest tema, probablement ell ho hauria viscut com un atac. Potser una altra persona sí, una persona religiosa com ell, que li parlés des d'un territori comú. En aquest cas, potser "ho hauria pogut escoltar". Potser. Al marge que, després, potser igualment no li hagués servit de res.

No dic que aquest factor, el de la religiositat, fos la dificultat més gran en relació amb la gestió dels seus problemes, quan encara buscava ajudes per intentar minimitzar-los, quan s'esforçava per controlar el seu cap i les seves compulsions. No dic això, només afegeixo aquest element a l'escenari.

El que sí havia anat pensat jo, i segueixo pensant, és que, segurament, per aconseguir disminuir els seus problemes hauria hagut d'enfrontar-se a la seva biografia de manera diferent de com ho havia fet sempre. Enfrontar-s'hi no només "mirant-la", sinó plantejant-se també si, llavors, potser havia de fer algun canvi. Alguna cosa diferent, per tal de poder viure d'una manera diferent. Per poder viure sense tant patiment.

Això no li ho vaig dir mai tampoc, perquè encara era més delicat, per tot el que implicava. 

També és veritat que la seva acceptació, o claudicació, el seu "abandonament en la voluntat de Déu", tenia una part positiva. Perquè quan no pots o no ets capaç de fer res, rendir-te, acceptar aquesta impotència, és una manera de reduir la frustració, el dolor. I si ets creient i entremig hi ha "la voluntat de Déu", encara amb més motiu, més fàcil.

Quan no es pot... I potser ell realment no podia. Segurament no podia qüestionar-se tot el que potser s'hauria hagut de qüestionar, molt, per tal de permetre's canvis. Canvis que li fessin la vida una mica més vivible. 

En aquest sentit, tenint en compte aquesta incapacitat "insuperable" (real o no, però viscuda així), una incapacitat indestriable dels condicionants de la seva biografia i del seu present, es podria dir que la seva decisió, "la seva rendició", era positiva.

Però saber-ho, saber que havia arribat a aquest punt, i entendre las raons (el procés, la barreja d'impotència i esgotament, les seves creences, etc.), em va entristir molt.

No és ella, és la malaltia

Dues mares parlen de les seves filles, dues filles amb problemes mentals i de conducta importants. Una li diu a l'altra que se sent maltractada per la seva filla, que la culpa de tots els seus problemes, "des que va nàixer". Diu que, en aquests casos, els retrets de la filla normalment van apujant de to, fins que acaba cridant i amb insults, de manera molt violenta. Que algun cop fins i tot ha tingut por que li acabés pegant.

L'altra li diu que ho ha d'entendre i gestionar d'una altra manera. Li diu que, quan la filla la tracta així, no n'ha de fer massa cas, perquè en aquests moments la filla "no és ella". Que és "la malaltia", la causa del seu comportament. Que la seva filla en realitat no és així, de la manera que és quan es comporta d'aquesta manera tan agressiva. No, la seva filla és l'altra, quan no està descontrolada.

Jo estic amb elles, hem quedat a un bar i ha sortit a la conversa aquest tema. Només escolto. No dic res, tot i que  l'impuls de dir el tinc. De dir que, aquesta filla dels moments agressius, "també és la seva filla". I que si diferencia qui és o no és la seva filla segons com es comporta, excloent-ne la part que no li agrada, que l'angoixa, el que fa és desconèixer, "no reconèixer", la seva veritable filla. 

I que si no la reconeix "sencera", no fa cap favor a la filla. Perquè així a la filla li és més difícil assumir la seva part complicada. I que sense fer aquest pas, sense aquest autoreconeixement, no és possible l'autorresponsabilització. I sense l'autorresponsabilització, li serà molt més difícil poder actuar sobre "la part seva conflictiva", ja que sempre tindrà aquest recurs autoexculpatori: "la culpa és dels altres".

No és la primera vegada que em trobo en una conversa d'aquest tipus i que, mentrestant, penso el que he dit. Alguna vegada, en aquests casos, explico el que he explicat, i altres vegades callo, com aquest cop. Callo quan penso que parlar no servirà de res, perquè l'altre no està predisposat a escoltar, està massa lluny de poder escoltar.

D'altra banda, entenc la mare que, davant la preocupació de l'altra mare, contesta de la manera que contesta, amb l'argument que la persona agressiva d'alguns moments "no és la seva filla". Perquè són dues mares amb filles amb problemes semblants, i aquesta visió que "externalitza" les parts conflictives suposo que és una forma d'autoprotecció, de limitar l'angoixa: "No soc la mare d'aquesta part".

Mares i benzos / 4

És fàcil fer sermons. Dir que si les mares pateixen ansietat a causa de les conductes dels seus fills relacionades amb el consum de marihuana (o altres substàncies), i elles decideixen alleujar la seva ansietat amb psicofàrmacs, no els ajuden gens, a causa del mal exemple que donen als fills: l'exemple de persones també addictes.

Per tant, sembla que a partir d'aquí, més que repetir "el què", toca afegir "el com". I el com consisteix en buscar maneres alternatives de controlar l'ansietat. És a dir, es tracta de fer el mateix que haurien de fer els fills. I el més important no és quines en concret, sinó que funcionin. 

En general, el que pot ser útil en aquests casos és, d'una banda, si un veu que sol no se'n surt, buscar ajuda psicològica. I d'una altra banda, buscar l'autocontrol de les emocions a través de "l'atenció plena", el que ara en diuen mindfulness. L'atenció plena és un recurs molt poderós, ja ho sabien els estoics grecs, els budistes indis o els taoistes xinesos: l'objectiu no és controlar el que passa (quan el que passa no depèn de nosaltres) sinó la gestió racional i emocional que en fem. A més de l'ajuda psicològica y atenció plena, normalment també ajuda l'exercici físic. Perquè l'exercici físic no només tonifica el cos, sinó també el cervell. 

És clar, quan parles "d'aquests canvis d'estratègia", com a alternativa al consum de marihuana o fàrmacs per gestionar l'ansietat, la resposta en general és que "és difícil". O es va un pas més enllà: "a mi no em serveix, jo soc diferent". 

Sobre que és difícil, ningú ho nega, no hi ha controvèrsia. Si de cas, encara s'hi pot afegir que no és que sigui difícil, sinó "molt difícil". És clar que és molt difícil, per això als fills els costa tant integrar-ho. I sobre el "jo soc diferent, a mi no em serveix", és també una possible resposta dels fills: quan no es vol fer una cosa que costa, aquesta resposta va molt bé. 

Per tant, el que tocaria, el que caldria, seria estar disposat a fer allò que és difícil. I per poder-ho fer, caldria que, prèviament, s'estigués disposat a renunciar a l'excusa "fàcil" de dir que un és diferent, que això no li serveix, etc.

He esmentat la psicoteràpia, l'atenció plena i l'exercici físic, sense entrar en detalls. Els detalls, si algú (pare o fill) està disposat a fer aquest camí, ja els anirà concretant, amb les ajudes que li calguin. L'important és fer el pas de sortir de la passivitat. Una passivitat  i impotència "suportades i cronificades", ves quines coses, gràcies a l'ajuda dels consums (de marihuanes o psicofàrmacs).

Quan es viu enfonsat en el malestar, cal triar: moure fitxa. Si no es mou, un es queda en "la comoditat de la incomoditat coneguda". Cadascú decideix. I a partir d'aquí, si de cas, només cal recordar el que és obvi: que segons el que es decideix, passen unes coses o unes altres. Si tires cap al camí de la dreta, vas cap a un lloc, si tires pel camí de l'esquerra, cap a un altre. Fent, i també deixant de fer, tries.

Si assumeixes això, si assumeixes que "si fas A, el més normal és que passi B", i "si fas C, el més normal és que passi D", llavors ja no hi pot haver sorpreses. Perquè si fas C i, de manera previsible, acabes a D, i D no t'agrada, no tenen sentit els laments ni les queixes: has anat a parar just on era normal que anessis a parar.

Una última cosa que cal no oblidar, perquè és fonamental: si en aquests casos tries l'opció de fer el que l'experiència indica que és  més adequat, segur que en trauràs un benefici. Tu en trauràs un benefici. 

El teu fill és una altra història. Perquè encara que tu ho facis tot perfectament bé, de manera immillorable, no tindràs mai la garantia, ni la més mínima, que el teu fill, amb el teu bon exemple, evolucioni de manera positiva. Perquè això només depèn d'ell. Només d'ell.

Amb el teu bon exemple "tindràs més possibilitats", que ell reaccioni i que la seva vida es vagi encarrilant. Possibilitats, només això.

Pots pensar que això és poc... o també pots pensar que és molt, en tant que "és l'únic que tu pots fer pel teu fill".

És clar, hi ha l'altra alternativa, no fer canvis. Quedar-se amb la solució coneguda. Seguir amb els consums (de psicofàrmacs o marihuanes). Perquè cal no oblidar-ho: les drogues funcionen. A curt termini, de manera immediata, funcionen molt bé. Per això la gent en pren.

Mares i benzos / 3

Quan es subratllen els efectes nocius de consumir marihuana i es relativitzen els efectes "secundaris" de consumir segons quins psicofàrmacs, els arguments que es donen poden ser tan inconsistents com que els medicaments els fabriquen "laboratoris farmacèutics". Quan de fet, això, més que una garantia, hauria de ser un motiu per vigilar-ne encara més el seu ús. 

Per què? Doncs perquè l'objectiu principal de les empreses que els fabriquen, les farmacèutiques, és econòmic. El principal motiu és aquest. I quan l'economia mana, la salut pot estar en perill.

Des d'aquest punt de vista econòmic, resulta que l'activitat de cultivar marihuana, i la de fabricar psicofàrmacs, és semblant; es pot reduir a la mateixa dinàmica: una dinàmica de narcotraficants. Uns, narcotraficants il.legals, i els altres narcotraficants legals. Ho subratllo, ara parlo només "d'economia".

D'altra banda, sortint de l'àmbit econòmic, per si de cas, ho repetiré una vegada més: no defenso en absolut l'ús de la marihuana, només intento situar-lo en un context més ampli i, alhora, més complex. El context relatiu a què l'ús de totes les substàncies psicoactives, de totes, ha de ser contemplat amb molta atenció, amb molta cautela. 

Tenint en compte la complexitat que he esmentat, per acabar afegiré una última cosa: com a ansiolític, de vegades (de vegades, en alguns casos, no dic que sempre), pot ser més aconsellable la marihuana que altres substàncies amb l'aval de la legalitat (una altra cosa són els excessos, els abusos, les "sobredosis", però això també val, exactament igual, per als psicofàrmacs).

He dit de vegades, ho he subratllat. He dit que potser, també ho he subratllat. És a dir: sense generalitzacions. I amb el recordatori, alhora, molt important, del que ja vaig dir sobre la marihuana i la ruleta russa: que el consum de marihuana, sobretot abans dels vint-i-cinc-anys, a algunes persones els pot provocar un brot psicòtic. I això no és una opinió: només cal estar informat dels motius d'ingressos a urgències psiquiàtriques. 

El primer que fem no és plorar

Es diu que, quan naixem, el primer que fem és plorar. Però no és cert: el primer que fem és inspirar, per tal de, tot seguit, poder plorar.

Amb els pulmons buits, tal com els tenim quan naixem, és impossible plorar. Per això, primer hem de fer l'esforç d'inspirar. 

Inspirar aire, omplir d'aire els pulmons; per aconseguir-ho, el diafragma ha d'abandonar l'estat de repòs, s'ha de tensar i eixamplar, per tal de, amb aquest moviment, obligar els pulmons a "estirar-se cap avall". I a l'estirar-se, forçar-hi l'entrada d'aire. 

El diafragma funciona com l'èmbol d'una manxa: quan el diafragma estira els pulmons, "succionen aire". Sense el qual ens ofegaríem. És a dir, que viure, des del primer moment, implica un esforç. L'esforç constant d'anar inspirant regularment. Després, venen tots els altres esforços...

Sovint, quan tenim poca energia, respirem poquet, és a dir, movem just el diafragma per tal que pugui entrar una mica d'aire, el mínim imprescindible, als pulmons. D'aquesta manera, respirant així (perquè ens sentim cansats), estalviem forces, però el resultat és que cada vegada estem més cansats. O en un estat de cansament crònic, sostingut, a causa del dèficit d'oxigenació que anem acumulant. 

L'única manera de sortir d'aquesta situació és agafar consciència d'aquesta respiració superficial, de subsistència. I llavors esforçar-nos per tal de fer-la més àmplia, més profunda. Com que això, quan estem cansats és contraintuïtiu, d'entrada costa. Però fer aquest esforç compensa: "és un cansament rendible". Perquè com més bé puguem anar respirant (més profundament i de manera pausada), més ens anirem descansant i revitalitzant.

Amb el temps, si anem fent aquest esforç d'atenció a la respiració, anirem interioritzant aquest hàbit. I l'acabarem automatitzant. Ja no ens costarà (encara que el diafragma s'hagi de seguir esforçant en cada inspiració), i ens trobarem més bé. Però a aquest punt és impossible arribar-hi sense haver fet, de manera persistent, l'esforç previ. 

Sense esforç, no hi pot haver resultats. Estirar per primer cop el diafragma quan naixem és només el primer de tots els esforços que haurem de fer al llarg de la vida.

Hi ha alguns professionals de la salut mental que sembla que ho han oblidat, això dels esforços. I llavors, a les persones amb problemes que tracten els és més fàcil quedar-se en un paper de víctimes. De víctimes "desresponsabilitzades" de les seves vides, perquè "externalitzen" les responsabilitats: la culpa és d'allò que em va passar, d'aquell, d'aquell altre...

I mentre van repartint culpes i no assumeixen responsabilitats, en lloc d'anar endavant, s'estanquen o reculen.

El cafè pendent

Quedo amb el Valen. Abans que acabés la substitució que feia a la porteria de la casa de la Lívia, vam dir que, algun dia, ens podríem trobar per fer un cafè. El dia és avui. (1)

Em diu que ara està treballant en una altra porteria, també una substitució, que en aquest cas sembla que serà llarga. Li agrada la casa, perquè hi ha molt moviment i, per tant, també hi ha moltes possibilitats de fer petar la xerrada amb un o l'altre. Parlar amb la gent li agrada molt, sembla que es podria passar el dia, parlant i parlant amb algú.

M'explica que, des de fa uns mesos, viu en un pis compartit, amb tres persones més, les tres amb algun tipus de limitació. El lloc li ha buscat una altra entitat, diferent de la que li proporciona la feina. Les dues entitats, relacionades amb persones amb graus de discapacitat de diferents tipus. 

Diu que està molt agraït a aquestes dues entitats, i que de moment, pel lloc on viu, no ha de pagar cap lloguer. Que més endavant, si aconsegueix una feina estable, llavors sí, però que el que haurà de pagar serà poc, res a veure amb els preus de mercat.

Repeteix el que ja m'havia dit quan estava a la porteria de la casa de la Lívia: que la vida no és justa, que la seva no ha sigut gens fàcil. I que ara tampoc ho és, però que, què caram!, més val agafar-s'ho bé. Que s'ha de tirar endavant, que lamentar-se no serveix de res, només serveix per empitjorar les coses.

Amb tota la seva alegria i optimisme de cares enfora, t'adones, o com a mínim intueixes que, per dins, segurament la seva alegria no és tanta... Com moltes persones amb problemes mentals semblants als seus (en el seu cas, afegits a problemes físics), fa una gran sensació de fragilitat.

--

(1) https://horitzontal.blogspot.com/2025/09/el-valen.html

Colonoscòpia en lloc de psicoteràpia

Afegits als problemes mentals, té problemes digestius. La seva mare sempre li insisteix que vagi al metge, i ella unes vegades li fa cas, i unes altres no.

Ara l'han citat per a una anàlisi de sang i una colonoscòpia, i ha dit que no pensava anar ni a una cosa ni a l'altra. La mare està molt preocupada, diu que hauria d'anar sobretot a la colonoscòpia, que hi ha d'anar per descartar que no tingui algun problema als budells que, si no es detecta, podria empitjorar. La filla ja té més de trenta anys.

El metge, per la seva banda, ha dit a la filla que el més probable és que les molèsties de la panxa tinguin un component psicosomàtic, i li ha suggerit que anés a un psicòleg. O més que anar-hi, que hi tornés, perquè ja hi anava, fins que el va enviar a passeig.

D'això en sap, la filla, d'enviar la gent a passeig. De psicòlegs, ja n'hi ha enviat més d'un. Ara tampoc no fa cas del que li diu aquest metge assenyat que, segurament si ha contemplat la colonoscòpia no ha sigut perquè pensi que és la millor decisió, sinó per protegir-se ell davant de qualsevol queixa posterior, sigui de la filla o de la mare. Amb gent mentalment desestabilitzada, el metge deu pensar que totes les cauteles són poques, encara que el resultat de la cautela, en aquest cas, sigui més un despropòsit mèdic que una opció mèdicament sensata. (1)

La filla ho té clar: no vol la colonoscòpia. Però no ho diu perquè comparteixi el criteri del metge, sinó només "perquè no li dona la gana" que li facin la colonoscòpia. Ara bé, en aquest cas, aquest no donar-li la gana segurament l'afavoreix, ja que encara que els professionals parlin de les colonoscòpies com intervencions del tot rutinàries i sense cap risc, no és ben bé així.

A més, en un cas com el d'ella, parlar de colonoscòpies és una manera de desviar l'atenció d'on hauria d'estar centrada. Perquè el problema més greu d'aquesta noia, d'aquesta dona, és el seu cap. El seu desordre mental, que fa que, llavors, amb la seva conducta i les seves ansietats, se li acabi desordenat també el cos, per una banda o per una altra.

Però, i si té raó la mare? I si la filla, "potser", té de debò un problema als budells? 

Però... i si resulta que el problema, el veritable problema, són aquests "i si...?" Quantes proves es poden arribar a fer (i es fan) per descartar tots els eventuals "I sí..?". I mentrestant, alhora, moltes vegades no es fa el que seria més fàcil i sensat fer. Que de vegades potser és no fer res. 

No fer res, "com a bé major, o com a mal menor". En el cas d'aquesta noia, segurament és el mal menor: el bé major seria que tornés al psicòleg i que, a més de tornar-hi, hi anés amb ganes de desembolicar els molts embolics del seu cap.

--

(1) Una colonoscòpia no és una fotesa, encara que les programin com si ho fossin. Primer necessites la preparació prèvia, la purga. Després, has d'anar a l'hospital, on només pel fet d'entrar-hi, ja corres el risc d'arreplegar una infecció hospitalària. A continuació, el risc la mateixa colonoscòpia, que en general no són problemàtiques, però sempre hi ha excepcions. Per exemple: a una coneguda, amb una colonoscòpia li van foradar un budell i va haver d'estar un munt de temps a l'hospital, molt greu. 

Un altre internat

Durant uns quants anys va estar intern en un col.legi religiós. Ja gran, de vegades explicava que al col.legi hi havia més d'un professor que havia abusat sexualment d'alumnes.

Van anar passant els anys, molts, i quan ja s'havia jubilat va emmalaltir. Es va anar agreujant, i va arribar a un punt en què els metges li van dir que no hi podien fer res més, que li quedava poc temps de vida. 

Pocs dies abans de morir, va parlar amb un germà seu i li va dir que ell va ser un dels alumnes abusats. Fins aleshores, no ho havia dit a ningú.

Un temps després, a aquest germà al qual li havia fet la confidència se li va detectar un inici de demència senil. Quan el seu deteriorament era lleu, quan encara tenia una bona memòria, un dia li va dir a la seva dona el que li havia dit el seu germà abans de morir.

Temps enrere, la seva dona havia sentit com el germà de vegades explicava que al col.legi hi havia hagut abusos sexuals per part d'algun professor. Però quan el seu marit li va explicar aquella última confidència, no hi va donar crèdit. La hi va rebatre, va negar, de forma insistent, que fos veritat allò que deia. Va atribuir el que deia el seu marit a distorsions seves a causa del seu deteriorament neurològic.

Què li va passar al germà del marit quan estava a l'internat? Saber-ho és impossible. Però la història dels abusos durant la infantesa, el silenci durant dècades i la confidència poc abans de morir, si més no són força versemblants. Perquè respon a un patró més habitual del que la gent es pensa, en aquests casos. Això, quan no és que la víctima mor sense haver dit mai a ningú el que li havia passat.

És així perquè, en la vida d'aquestes persones, hi ha una barreja de vergonya, "de culpabilitat" (encara que sembli incomprensible). I de por de no ser creguts. De por de no ser creguts perquè hi ha revelacions que són tan dramàtiques, que incomoden als altres, i prefereixen que no se'n parli. Com si allò no hagués existit, encara que sigui sovint el fet més determinant en la vida de l'altre. I si se'n parla, aleshores pot ser que intentin relativitzar els fets, o negar-los. 

La realitat és que, durant moltes dècades, l'entorn social no ha afavorit, no ha facilitat gens, que es parlés d'aquestes històries. Per això he dit que, encara que el que va passar en aquest cas sigui impossible saber-ho amb certesa, és del tot versemblant. I alhora, la negació de la dona del germà també entra dins d'un esquema relativament habitual.

En aquest cas concret, d'altra banda, la negació té un, diguem-ne, agreujant afegit: l'argument del deteriorament cognitiu de qui ha explicat la confidència i que, a sobre, ja no pot defensar el que diu perquè el confident ha mort. És una temptació gran, quan s'inicien deterioraments cognitius, que algú els faci servir per desacreditar, segons els propis criteris o conveniències, el que l'altre diu, quan allò que diu, pel motiu que sigui, genera incomoditat. És veritat que de vegades el deteriorament pot justificar la desconfiança, però no sempre, no de forma sistemàtica. Sobretot, en els primers estadis.

Per acabar. En la vida del germà ja mort hi ha aspectes que, segons com, es podrien explicar amb més facilitat contemplant els abusos, però aquestes ja són altres històries i, alhora, encara més especulatives.

L'internat

La seva família era una família de pocs recursos. Quan a l'internat de monges que hi havia a la comarca li van oferir una plaça gratuïta, als seus pares els va semblar una bona idea; era una manera que ella pogués estudiar i, alhora, d'alleujar el pressupost familiar, tenint en compte que, a casa, quedaven altres germans que alimentar i fer anar endavant.

Va estar uns quants anys interna. Era una noia espavilada, i les monges van pensar que podria ser una bona novícia. Però ella no sentia cap mena de vocació, i quan va quedar clar que era així, les coses a l'internat van canviar. 

Li van començar a fer la vida difícil. Per exemple, si abans valoraven les seves capacitats, i l'estimulaven perquè anés seguint els estudis, llavors li van començar a dir que no servia, que no faria mai res de bo.

Alhora, van començar les desqualificacions en públic. I els càstigs arbitraris. I de vegades la denegació del permís per anar a casa dels pares durant les vacances, durant les quals la convertien en una minyona de fer feines a l'escola deserta: era l'única nena que s'hi quedava. Una altra cosa que li va passar és que es va quedar sense amigues: les altres nenes se'n van anar apartant, potser pensant que, de cara a la seva relació amb les monges, no els convenia mantenir l'amistat amb ella.

No era pas una nena  rebel, s'havia limitat a deixar clar i mantenir el seu rebuig a fer-se monja. Només això. Segurament va tenir la mala sort que, primer, l'haguessin vist com a possible novícia; si no s'haguessin fixat en ella, probablement no li hauria passat el que li va passar. Qui la va tractar més malament va ser, sobretot, la monja que al principi l'havia valorat més i tractat més bé.

Seixanta anys després, diu que va ser la pitjor etapa de la seva vida, aquells anys a l'internat. Diu que a l'internat ningú la va defensar. Va estar a l'internat fins que, un dia, va dir als seus pares que, si no la treien, s'escaparia. 

No només explica això, sinó que també diu que, durant molts anys, durant dècades, va viure arrosegant aquella "ferida", una ferida que considera que no ha aconseguit superar fins fa relativament poc. Uns cinquanta anys després de l'internat.

És un tipus de ferides de les quals, de vegades, les persones afectades normalment no en parlen. Jo, d'aquesta part de la seva vida, només me n'he assabentat després d'unes quantes dècades d'haver-la conegut, després de moltes vegades d'haver parlat amb ella, durant aquests anys. 

Que en aquest cas sigui una història d'internats, de monges, per descomptat és important, però no és el més important; també pot passar en altres tipus de centres educatius, amb altres tipus de professors, o en qualsevol altre lloc. 

El que és el més important és que és la història d'una ferida durant la infantesa. Una ferida molt profunda, que marca tota una vida.

A partir de les deu, a partir de les sis

Hem quedat i ens trobem davant de casa seva. Són les cinc de la tarda. Em proposa anar a un bar a fer un cafè. Li dic que d'acord, anem a un que hi ha a la cantonada. Ens hi estem una hora, parlant d'això i d'allò. 

Després, em diu d'estirar una mica les cames, i aquesta mica és ben mica, perquè al passar davant d'un altre bar em diu que podríem seure una altra vegada. Torno a demanar un cafè (aquest i l'altre descafeïnats, a les tardes sempre així). Ell diu que ja són les sis, i que a partir de les sis ja no beu cafè, demana una copa de vi.

Ens estem aquí una altra hora, i entre el que parlem hi ha el tema aquest del vi. Diu que al matí, abans de les deu, beu cafè, i a partir de les deu, vi. I a la tarda ja m'ho ha dit, el pas del cafè al vi és a les sis.

Diu que normalment beu de manera moderada, que si no passa d'una ampolla diària, va bé. Que buscant i rebuscant a Internet va trobar un article d'uns investigadors brasilers que, després d'un estudi amb no sé quantes persones, havien arribat a la conclusió que beure vi anava bé per a moderar el colesterol. I que ell es va imprimir l'article i el té penjat a la paret, a un lloc ben visible de casa seva.

Diu que abans bevia cervesa, no especifica quantes, però que li anava pitjor, perquè li feien molta panxa, que ara amb el vi va més bé. Que li va bé si no passa de l'ampolla, perquè de vegades queda amb un amic molt bevedor, més que ell, i que llavors, els dos junts, agafen unes grans borratxeres, i que l'endemà es troba molt malament. Que aquest és el problema, l'endemà.

Després d'una estona a aquest segon bar, torna a parlar d'estirar les cames, i li dic que d'acord, però l'estirada de cames torna a durar poc, fins a un altre bar proper. El barri n'és ple, de bars. Demana una altra copa de vi i em pregunta què vull jo, i li dic que me'n vaig, que amb dos cafès ja en tinc preu. Insisteix una mica, però al final em diu que d'acord i ens acomiadem.

He estat a gust, amb ell. A banda del tema del vi, m'ha explicat unes quantes coses més de la seva vida. M'ha agradat escoltar-lo, perquè altres vegades, quan ens havíem vist, només deia coses intranscendents, darrere les quals s'amagava, i aquesta vegada no.

Sobre la seva relació amb el vi, en cap moment li he fet cap comentari, només he escoltat quan s'hi ha referit. Ha anat així i, alhora, crec que ha estat bé que anés així.

Si hagués fet qualsevol comentari sobre el seu alcoholisme, no hauria servit de res i, a sobre, ell no hauria parlat amb la llibertat i la franquesa amb què ho ha fet.

Ell, el seu gos i la sobredosi guardada

Té uns setanta anys i un passat, ara ja llunyà, d'addicte a l'heroïna i a altres substàncies. Arrossega problemes mentals importants, una part segurament resultat dels seus anys de consums. Viu molt solitari, té molt poques relacions socials,. Entre el deteriorament mental i l'envelliment físic, acompanyat d'algunes malalties, no té una vida fàcil.

Diu que la seva família és el seu gos, un gos que ja té uns quants anys. Diu que el dia que el gos se li mori, la seva vida ja no tindrà gens d'interès ni sentit. I que llavors es suïcidarà.

No sembla que parli per parlar. Explica que, a Internet, ha comprat una sobredosi (concreta de quina substància), per poder dur a terme la seva determinació, quan arribi el moment. Ho diu de manera tranquil.la.

M'ho explica una de les poques persones que de tant en tant es relaciona amb ell, una persona també amb un passat d'addiccions molt greu, que ara també li queda lluny, però, com a l'altre, també li ha deixat seqüeles importants.

M'ho explica un dia que parlem d'això, de fins a quin punt té sentit, per a nosaltres, seguir vivint a partir d'un determinat grau de deteriorament. O de cansament. O de desencant. O de tot plegat. Pensem d'una manera semblant, ni ell ni jo volem viure convertits en ruïnes humanes.

Ell ara té un altre motiu, una realitat ben propera, per pensar més en aquest tema: la demència del seu pare, un tipus de demència que, en només un any, ha fet que el seu deteriorament fos molt gran.

Quan m'explica el cas del seu conegut, ho fa com a exemple del variable que pot ser, per a cadascú, una vida que val la pena o no. Cadascú té els seus criteris. També en això estem d'acord. I a banda dels criteris, els raonaments, els desitjos, alhora, cadascú també té el grau de valentia. que té. De por, d'inseguretat. I de vegades, això, la manera de ser, en aquests casos pesa més, és més determinant, que la manera de pensar.

De fet, potser no saps com ets fins que t'hi trobes, davant d'una situació així, davant d'un dilema d'aquest tipus. Tot i que, en el cas del seu conegut, el del gos i la sobredosi guardada, ell no hi veu ni el més petit bri de dubte, ni de falta de determinació, en relació amb la decisió i la capacitat de posar punt final a la seva vida, el dia que es quedi sense la companyia del gos. 

Mares i benzos / 2

Segueixo amb el tema de les mares i les benzodiacepines. En relació amb el que vaig dir, també és curiós que les mares (i els pares) que es preocupen pels efectes del consum de marihuana dels seus fills, alhora, tenen una preocupació molt menor en relació amb els efectes dels psicofàrmacs que es prenen, amb la corresponent recepta, aquests fills. 

És a dir, que poden insistir en la falta de dinamisme i lucidesa mental que els provoca el consum de marihuana, mentre que alhora, els preocupa menys si uns efectes semblants són resultat del consum de medicaments psicoactius receptats; de vegades uns efectes, mentals i físics, molt més severs que els de la marihuana.

No és tampoc fàcil, parlar d'això, perquè els comentaris es contaminen a causa del fet que la marihuana és il.legal i els psicofàrmacs no. Com si tingués alguna importància, si el tema són els efectes secundaris (o primaris) d'un i l'altre consum. ¿I què, si les drogues farmacèutiques són medicaments, i les substàncies com la marihuana són "drogues"? 

De fet, aquesta diferent valoració dels efectes no és només cosa dels familiars, sinó que els primers que fan la distinció taxativa i arbitrària són els professionals, els psiquiatres. Els familiars, al capdavall, segueixen els seus criteris.

He dit, i ho torno a dir, que no és fàcil parlar d'això. Perquè si en parles, et poden considerar un defensor del consum de la marihuana. I no és això: per exemple, avui hi ha un consens que, sobretot abans dels vint-i-cinc anys, consumir marihuana és jugar a la ruleta russa: pot ser que no et passi res, llevat dels efectes directes en el moment de consumir, o pot ser "que et toqui la bala". 

La bala d'un brot psicòtic. I la possibilitat, llavors, que a sobre els problemes psicòtics potser es cronifiquin.

En el cas de consumir habitualment psicofàrmacs, les seves conseqüèncie poden ser també de molta envergadura, però aquestes conseqüències s'assumeixen d'una manera força acrítica, bastant incomprensible. A més, els efectes secundaris de segons quins psicofàrmacs, a banda d'eventualment molt importants, poden ser de dos tipus: els immediats, i temporals, i els altres, sostinguts, permanents, fins i tot si s'ha deixat la medicació que els va desencadenar.

Sembla que tot hauria de ser motiu de preocupació, de cautela, de debat. Tant els efectes del consum de substàncies psicoactives il.legals, com el de substàncies psicoactives legals. Però no és així. 

El cas és que parlant de manera insistent "del perill de les drogues" (entenent per drogues només les il.legals), en part el que es fa és desviar l'atenció de l'altre debat necessari: el del consum creixent de psicofàrmacs, de l'abús que se'n fa, que en fan els psiquiatres quan els recepten, i dels seus diferents efectes adversos.

De fet, de moltes d'aquestes substàncies psicoactives legals (legals perquè comitès avaluadors, influenciats per les farmacèutiques, els han aprovat), n'hi ha menys informació, relativa als efectes del seu consum, que dels efectes del consum de la marihuana. 

Mares i benzos

És un tema recurrent: les mares que es desesperen perquè els seus fills fumen marihuana, que desitgen que ho deixin, mentre que alhora, elles es prenen ansiolítics, perquè diuen que és l'única manera que tenen de poder suportar la situació.

No s'adonen de la contradicció, o no volen adonar-se'n, o troben totes les justificacions necessàries per a rebatre-la. Perquè el cas és que, tant elles com els fills, si es prenen el que es prenen és, sobretot, per apaivagar el malestar i l'ansietat.

Els fills ho fan amb una substància classificada com a il.legal, les mares, amb una legal, aquesta és la diferència. I la legalitat, "aquesta legalitat" (que podria ser una altra, fins i tot inversa), justifica l'aprovació dels ansiolítics i la censura social de la marihuana. Subratllo la cosa de la legalitat perquè, pel que fa als efectes secundaris de les substàncies, totes dues en tenen, i en els dos casos poden ser importants, un d'important l'aspecte addictiu. 

Parlo de mares perquè el recurs als ansiolítics en aquests casos és molt més de mares que de pares (també és cert que elles, en general, estan més implicades en les vides difícils dels fills amb vides difícils). 

Aquestes mares esperen que els seus fills canviïn els seus hàbits, en concret aquest, el de consumir marihuana i, en canvi, no es plantegen canviar "el seu hàbit", el de consumir ansiolítics. Sembla que no entenguin que, si elles justifiquen el seu consum perquè deixar-lo els suposaria un repta molt difícil, per als seus fills, superar el seu consum és com a mínim igual o encara més difícil, tenint en compte el desordre mental (i no només mental) de les seves vides.

Sembla també que no entenen que, en relació amb els consums dels seus fills, el millor que podrien fer aquestes mares, en lloc dels sermons que de vegades els fan (en general inútils, o pitjor, contraproduents), seria donar-los exemple: l'exemple d'elles deixant de consumir.

Tot això ho he explicat ja altres vegades. Si hi torno és perquè, de tant en tant, em vaig trobant en converses amb aquest tema pel mig: els dels fills consumidors de marihuana i les mares consumidores d'ansiolítics. I sempre em sorprenen les argumentacions y les autojustificacions d'elles.

Bé, cadascú sobreviu com pot, a partir d'allò que li toca viure. Però alhora també és normal pensar que, si s'opta pel que sigui, s'hagin d'assumir també els resultats (o no resultats) corresponents. 

Històries (interessadament) descontextualitzades

"La teoría del cambio en Terapia Familiar (...) Si el cambio 1 alude al cambio de un individuo, el cambio 2 alude al cambio de toda la familia. (...) Es evidente que un cambio 2 no busca que cambie todo en la familia, sino el modelo de solución de problemas utilizado." José Navarro. Técnicas y programas en terapia familiar. Paidós, 1992.

Un altre llibre trobat sobre teràpia familiar. Quan trobo textos d'aquests, sobre teràpies familiars, m'agrada donar-hi un cop d'ull (amb independència del seu any de publicació).

Per a mi són un recordatori de la importància en la vida de les persones dels seus entorns, dels seus condicionants. Per exemple, dels reconeixements o falta de reconeixements que hagin tingut. I és que, ignorant les circumstàncies de la biografia, de la vida d'algú, és complicat poder entendre aquesta persona, sobretot si té una vida difícil.

En aquests casos, és important, necessari, imprescindible, interessar-se pels "detalls" de la seva vida: les dificultats que ha pogut pot tenir (o té) en un moment donat, les seves alegries i esperances, tristeses i frustracions, les persones que l'envolten i que l'han envoltat, etc.

Això, és clar, suposa un esforç considerablement més gran que el de posar etiquetes a les persones amb problemes. Unes etiquetes, en general, associades "a problemes estrictament d'elles", sense que es contemplin relacions amb els altres, amb el seu entorn. Així, d'aquesta manera, s'aïlla "artificialment" la persona de tot allò que l'envolta, de tot allò relacionat amb les seves dificultats. Com si aquestes dificultats fossin resultat d'una mena de "generació espontània interior malaltissa".

És una opció alleujadora per als altres, és clar, perquè així s'estalvien la seva implicació, o en redueixen la necessitat. Però alhora, sovint és una opció injusta, poc empàtica, o gens, en relació amb la persona "diagnosticada amb l'etiqueta". A la que, a sobre, per confondre-la encara més, de vegades se li diu que "se sent una gran preocupació per ella". Sí, potser se sent "molta preocupació" (d'aquest tipus de preocupació), mentre que, en realitat, hi ha poca atenció...

És per això que, tal com deia, quan trobo algun text sobre teràpies familiars m'agrada donar-hi un cop d'ull. Perquè és un recordatori que em va bé. Un recordatori del que he dit. Un recordatori, en general, considero que molt necessari, en aquests temps d'abordatges sobretot biologistes.

No és que les teories o els punts de vista de la psicologia familiar o sistèmica ho expliquin tot, hi ha altres punts de vista que són també interessants, i necessaris. Però la idea de "sistema" és imprescindible, irrenunciable. Sempre. Fins i tot en molts casos de malalties estrictament neurològiques, com ara el parkinson o l'alzheimer, perquè les persones que les pateixen també tenen, òbviament, els seus entorns i els seus condicionants.

Si a mi m'interessa especialment tot això és perquè, de les moltes històries que conec de persones amb diferents tipus de problemes mentals o emocionals, en molts casos, per no dir que en tots, hi veig aquest component sistèmic o familiar (en el sentit de família nuclear o social).

El veig i, alhora, el que trobo preocupant és que també veig que, aquesta dimensió, no és prou reconeguda pel seu entorn (de vegades, fins i tot és negada rotundament). I al no ser reconeguda, o al ser negada, enfonsa més la persona afectada: retroalimenta la dimensió i el pes del seu problema, alhora que limita les possibilitats d'alleujament.

Adonar-te d'això, "sentir això", en relació amb un cas concret, aquest o aquell altre, fa mal. I aquest mal, amb els anys que tinc, ja l'he sentit unes quantes vegades.

Depressions

La filla de X ha sigut consumidora de marihuana i alcohol, de vegades encara ho és. Té vint-i-set anys i segueix vivint a casa dels pares. Ha passat per etapes de molt confrontament amb els seus pares, amb xantatges emocionals i agressions verbals molt violentes. Quan algun cop ha treballat, ha durat a la feina només uns dies. 

Sobretot la seva mare, ha anat tolerant i s'ha anat acostumant a tot, perquè pensa que, com a mare, té aquesta obligació. 

A l'única cosa que no s'ha pogut acostumar la mare, i que quan es presenta se li fa insuportable, i li provoca un mal intens i molt profund, és quan la filla cau en un estat depressiu. Un estat que li pot durar setmanes, o mesos, durant els quals es passa tot el dia al llit. Sense dir ni fer res; si diu alguna cosa, és només que vol morir-se. La mare diu que, quan la filla està així, ella es desespera.

2

La Y ara es comença a llevar. Té cinquanta-cinc anys. S'ha passat setmanes a dins del llit, immòbil, amb els ulls aclucats o mirant al sostre. 

Si en algun moment es llevaba, es quedava parada davant la finestra, mirant el pis de l'altre costat del carrer, de set plantes. Mirant-lo i imaginant, com si ho estigués fent, que pujava per les escales fins al terrat, s'acostava a la barana i saltava al buit.

3

Fa anys que N es va canviar de pis, el nou era un cinquè. Llavors tenia quaranta anys, una dona que l'estimava i dues filles petites. De vegades sortia a la terrassa i mirava avall. Mirava avall i pensava que podria saltar, que es podria llençar al carrer. 

De cara als altres, feia una vida normal; es llevaba al matí, esmorzava, anava a la feina, tornava a casa... Però per dins es sentia buit; se sentia aclaparat per una falta de sentit molt difícil de suportar i d'explicar. No en parlava amb ningú.

4 

M té una filla amb problemes mentals importants, una filla que ara voreja els quaranta anys. És una persona que sempre ha tingut una autoestima molt fràgil. De vegades té idees suïcides, de vegades ho explica a la seva mare. I de vegades parla de demanar l'eutanàsia. 

Havia treballat, havia tingut parelles; ni el treball ni les parelles li duraven. Des de fa anys, viu en un estat depressiu permanent.

5

Fa anys que va morir. Va passar per moltes etapes durant les quals viure li costava molt. Llevar-se li suposava un esforç immens, i fer qualsevol cosa que hagués de fer també. Havia patit uns quants mals físics importants, de vegades molt dolorosos, però deia que no eren res, comparats amb com es sentia durant els estats depressius en què de vegades queia. Uns estats que, a més, llavors, sentia que serien per sempre, eterns: quan els patia, era incapaç d'imaginar que algun dia es poguessin acabar. De manera que la duresa i insuportabilitat d'aquells estats era encara més gran, més extrema, més feixuga. 

Quan se sentia així, no tenia gens de ganes de viure. Però no es referia mai a pensaments suïcides. Les seves conviccions religioses eren molt fortes, les tenia molt arrelades: és probable que aquestes conviccions l'allunyessin dels pensaments suïcides. 

Era la meva mare. 

Com que la vida de la meva mare va estar marcada per les depressions, els altres casos de depressions que he conegut, que vaig coneixent, sempre m'afecten molt. 

Em trasbalsa, ser conscient de com es deuen sentir, fins a quin extrem els ha de ser difícil viure, sobreviure, a aquestes persones. A les persones que conec que pateixen depressions.