Sobre els restrenyiments

Als problemes de restrenyiment t'hi pots acostar de diferents maneres. Una d'aquestes maneres, quan es tracta de persones amb problemes mentals i molt medicades, és referint-te a la poca preocupació dels psiquiatres, en general, pel que fa als problemes de restrenyiment que provoquen alguns dels medicaments que pauten. Per a ells, sembla que només importen els efectes buscats d'aquests medicaments. En canvi, els efectes afegits, indesitjats, els consideren efectes secundaris que cal assumir. I punt.

I si no és ben bé així, "és com si ho fos", si observes la seva manera de funcionar: sovint tenen una manera de mirar "tan enfocada" que, tot allò que queda fora del seu focus, no ho veuen. I de vegades pot passar que allò que queda fora del focus sigui més dolorós que allò que s'enfoca. 

No s'adonen, o sembla que no s'adonen que, de vegades, els efectes indesitjats potser afavoreixen allò mateix que pretén combatre o aconseguir el medicament. Per exemple: un antidepressiu, per una banda, en principi actua com a tal, però si alhora per una altra banda també afavoreix l'estat depressiu (a causa dels seus efectes secundaris)... quin és el resultat final?

En alguns casos, més freqüènts del que molts psiquiatres volen reconèixer, els efectes secundaris dominen sobre els principals. No seria més honest, en aquests casos, referir-se als efectes secundaris del medicament com a principals, i als principals com a secundaris?

Segueixo. Quin serà el resultat final quan, a sobre, és el cas que el medicament no funciona gens com a antidepressiu, gens ni mica, i resulta que tangibles només ho són els efectes adversos? Potser, ai, el resultat serà una depressió pitjor que la que es volia tractar inicialment? (o una depressió nova, abans inexistent, perquè els problemes mentals inicials eren uns altres, no de caràcter depressiu).

Més coses. ¿Per què, en el vocabulari psiquiàtric (i mèdic en general), es fa servir aquest eufemisme dels "efectes secundaris"? Per què no es parla d'una manera més clara i directa, és a dir, d'efectes indesitjables, dolents? ¿O és que hi ha algun d'aquests efectes secundaris que surten a les llistes d'efectes secundaris que no ho sigui, indesitjable, dolent, molest, invalidant, dolorós? És a dir, a les llistes d'efectes secundaris, hi ha algun efecte positiu, favorable, agradable...?

Suposo que l'explicació d'aquest "dissimulació" és fàcil: els fabricants de medicaments tenen departaments de màrqueting i propaganda molt professionals, i saben bé les paraules que han de triar per tal d'afavorir el que interessa les empreses per a les quals treballen: com més vendes, millor.

Dit de manera més rotunda, potser exagerada, però potser també útil. Tal com deia Kant (o més ben dit, tal com deia que no havia de ser), en aquest cas "els malalts són el mitjà", i la veritable finalitat són els beneficis. Que entremig "s'alleugi algun símptoma o es curi alguna cosa", podria dir-se que és un "efecte secundari" del negoci farmacèutic...

Més suïcidis

Fa poc vaig parlar d'una noia que feia uns dies que s'havia suïcidat. Era la filla d'uns coneguts. Ara m'assabento d'un altre suïcidi, el fill d'una dona que conec només d'haver parlat amb ella un dia (durant una xerrada sobre trastorns de conducta).

La noia tenia un diagnòstic de trastorn límit de la personalitat, i el noi, o home (ell passava dels trenta anys, ella encara no en tenia vint), un diagnòstic de trastorn antisocial. Són etiquetes orientatives, i que, d'altra banda, com que estan "una al costat de l'altra" (en el mateix bloc o "calaix" de la classificació del DSM, el manual de malalties mentals americà), tenen coses en comú. De fet, tant ella com ell de vegades havien parlat del suïcidi, i fins i tot havien fet ja algun intent.

Recordo la mare del noi. El seu cansament, i també la manera colpidora com deia que, quan el fill estava a la presó, era quan ella respirava una mica. I que el que li feia més por era la sortida. La manera com explicava això impressionava, quan remarcava el sentiment contradictori que li generava el fet d'arribar a sentir, i dir ("sentir-se dir") allò.

Recordo que llavors va parlar també de l'eventual mort del fill. I en algun moment s'hi va referir com a una sortida pel que feia a l'acabament d'aquell malson que ella vivia. Un malson i sofriment que, afegia, no eren només seus (a causa de les amenaces, extorsions i agressions del fill), sinó també del fill, el qual, que a causa del seu malestar interior, arribava als descontrols exteriors, caòtics i violents. Unes crisis (reiterades), que després anaven seguides de penediments, de l'avergonyiment pel fet d'haver-se comportat com s'havia comportat, sobretot pel que fa a les agressions a la mare. 

Era un fill conscient de la seva falta episòdica de consciència i de control, i es veu que pel que fa al tema de la mort, ell mateix també ho deia, que per viure d'aquella manera millor era morir-se.

(En cap dels dos casos, el dels pares de la noia, i el de la mare d'aquest home o noi, no m'ha dit ningú, ni ho he preguntat, com es van matar. En casos així, si m'expliquen el que ha passat, escolto, però en general no pregunto)

Les morts de persones que estimem les vivim cadascú segons la manera com som, allò que pensem, el que ens ha passat a la vida, la relació que teníem amb aquella persona, etc. Cada cas és diferent, cada un de nosaltres som diferents. Els pares de la noia que es va suïcidar ara estan destrossats. Al final, va passar allò que tant temien, allò que els horroritzava pensar que pogués passar, que la filla un dia s'acabés suïcidant. I ara segurament tenen un sentiment de culpabilitat, "per no haver fet prou per tal d'evitar el suïcidi de la filla". 

I és que costa, fer aquest aprenentatge, assumir això; en un cas així, intentar no culpabilitzar-se, entendre que la responsabilitat de viure o deixar de viure d'aquestes persones és d'elles, ja no és dels pares. Que tot és molt tràgic, i que a aquesta tragèdia no serveix de res afegir-hi la tragèdia dels propis sentiments de culpabilitat; al contrari, encara ho empitjoren més tot.

Hi ha qui diu que el pitjor que et pot passar a la vida és que se't mori un fill. I si és suïcidant-se, doncs encara més malament. Però potser no és el pitjor. La mare del noi, si penso en el que em va dir quan vam parlar, penso que potser viu el suïcidi del fill d'una manera diferent. Molt trista, infinitament trista, però potser menys dramàtica, menys traumàtica que els altres pares, els de la noia, tenint en compte que ella ja hi havia pensat molt i que, en alguna mesura, en alguns moments, fins i tot "ho havia desitjat"...

O potser no, potser malgrat totes les raons, ara, les emocions i els remordiments, la desborden igual, o potser encara més que als pares de la noia (precisament pel fet que ella, en algun moment, "ho havia desitjat").

Tapes dures

Llegeixo el "Manual de psicopatología", de la Laura Martín i el Fernando Colina (La Revolución Delirante, 2020). 

El llibre és de tapes dures i llom poc flexible i, com a conseqüència, incòmode de llegir, ja que costa mantenir les pàgines obertes. D'altra banda, les tapes, a més de rígides, són de cartró porós i gris clar, cosa que fa que, si no tens les mans ben netes, si bades potser hi deixis ditades, unes ditades que després ja no hi ha manera de treure-les: esdevenen "perpètues" (en els llibres de tapes més o menys setinades, sovint és fàcil de treure-les).

Com que jo de vegades llegeixo menjant, aquestes característiques del llibre les trobo molt inadequades: em compliquen mantenir el llibre obert i, a sobre, pateixo pel risc de deixar-hi les eventuals ditades. De manera que el dilema és, o ajornar la lectura, o afrontar la incomoditat i el risc de les taques.

Aquestes característiques que jo considero deficiències no crec que siguin tema de pressupost editorial, perquè hi ha edicions de llibres econòmics, amb lloms i portades flexibles, que suporten bé l'ús i alhora són fàcils de llegir (de passar-ne les pàgines i mantenir el llibre obert). Hi ha llibres barats i pràctics d'aquest tipus.

En el cas d'aquest llibre (i potser m'equivoco), a mi em dóna la sensació que el tipus d'enquadernació (tapes dures, tipus de relligat, i porositat de les tapes), té a veure potser amb el propòsit de donar una determinada imatge, com a llibre-objecte: el llibre potser s'ha pensat per tal que sigui un llibre "que quedi bé" damunt la taula (quan no el llegeixes), o a la prestatgeria.

És una tonteria, tot això que dic? Per què parlo tant de l'enquadernació, en lloc de parlar del contingut?

A veure, si passo al contingut, des del meu punt de vista aquesta rigidesa del llibre-objecte trobo que és un reflex d'una altra rigidesa, d'idees, de la qual ja n'he parlat altres vegades, quan parlo dels llibres del Fernando Colina i de la gent de la seva òrbita ideològica. M'hi he referit ja altres vegades, però en tornaré a fer un resum.

Els textos del Fernando Colina (i els d'altres persones ideològicament afins a ell), d'una banda em sedueixin, em semblen molt interessants, a causa de la importància que atorguen a "la paraula" i al tipus de relació professional-usuari en l'àmbit terapèutic. En aquest sentit, trobo que Fernando Colina diu coses d'una gran sensatesa, i que malauradament se senten poc. Ara bé, d'una altra banda, en canvi, amb el seu rebuig de tot el que faci el més mínim tuf de "biologisme", considero que afebleix la seva postura, ja que es situa en un punt podríem dir que "integrista". I amb aquest integrisme, en definitiva el que fa (considero jo) és limitar la qualitat de l'oferta de recursos que ofereix a les persones que reclamen la seva ajuda professional. Bé, com que d'això ja n'he parlat altres vegades, ara ho deixo així, només amb aquest resum (que d'altra banda no sé si és del tot encertat i clar, a causa de les presses i la brevetat). 

Per acabar, repetiré també el que sempre dic quan parlo d'aquest tema: aquestes objeccions i visions crítiques no m'impedeixen aprofitar les parts i aspectes d'aquests textos que em semblen notables, que són moltes i valoro, ja que trobo que aporten unes perspectives imprescindibles, i que a més estan exposades amb una extrema sensibilitat i lucidesa. 

De fet, és precisament per això que acabo de dir que, després que me l'haguessin suggerit, em vaig comprar aquest "Manual de psicopatología" de la Laura Martín i el Fernando Colina. 

Si no m'ho pagues, em suïcido

(dedicat al P. i a la M.)

Què has de fer, si un fill et diu que, si no li pagues alguna cosa, es suïcidarà? Què has de fer, si tens por que arribi a complir la seva amenaça? Què has de fer, si alguna vegada abans ja ha fet intents de suïcidi, i potser ha anat de ben poc que aconseguís matar-se? 

Per descomptat, si et trobes amb aquest cas, és perquè no tens un fill "normal". Perquè normal no ho és, amenaçar de treure't la vida si no et concedeixen el que vols. Potser també saps, a més, que quan t'ho diu ho pensa: saps que, en aquell moment, no és cap actuació. Perquè també saps que la vida del teu fill no és gens fàcil, a causa de les seves desregulacions emocionals, dels seus pensaments distorsionats, de la seva forta impulsivitat, de la seva baixa autoestima, dels seus períodes depressius... Saps que li passa tot això, i que el resultat de tot això és que ell és una mena de bomba de rellotgeria ambulant.

Ho saps, i alhora dubtes, quan et torna a amenaçar. Dubtes perquè també saps que, com més vegades cedeixis (i ja has cedit moltes vegades), més li reforces el seu sistema de xantatges. Què has de fer, per tant, quan et torna a amenaçar?

Arriba un dia que potser entens que no et pots passar tota la vida així, sotmetent-te als seus xantatges. Que si vols que la vida sigui diferent (la seva i la teva), tu també has de fer alguna cosa diferent. I veus que això, entre altres coses, passa per assumir, acceptar, interioritzar, de manera absoluta, que l'únic responsable de la vida del teu fill és ell. No tu. I que per tant, quan t'amenaça no has de claudicar. 

Entens que has d'aprendre a dir que no, que li has de transmetre, explicar-li que, si es mata, òbviament, sentiràs un dolor i una tristesa molt grans (de les quals ell en serà la causa, però no el culpable; no has d'entrar en el seu joc o esquema de culpabilitzacions). Que sentiràs aquesta tristesa, però que l'únic responsable de la seva vida, i per tant també d'aquesta decisió, és ell, no tu. 

Dir-li això, i alhora assumir la possibilitat que el teu fill pugui acabar fent el que diu. Que pugui acabar suïcidant-se. Assumir això, i interioritzar que, si ho fa, tu no seràs culpable del que hagi fet. T'ho has d'anar repetint, una vegada i una altra, fins que et quedi ben gravat (i si vols, "també et pots dir" que, si això passa, la veritable víctima seràs tu, que seguiràs viu, sempre amb el pes de la seva mort...).

Has d'anar fent aquest aprenentatge, perquè a més, de cara al teu fill, aquesta és la millor manera d'ajudar-lo. L'única: no cedir als seus xantatges, rebutjar la responsabilitat que et vol adjudicar, repetir-li les vegades que calgui que el responsable, l'únic responsable (de la seva vida, i també de la seva eventual mort prematura), és ell. Només ell.

A més, si et falta fermesa, si et sents insegur, has de pensar que no cedir als xantatges no és fer-li la vida més difícil. Al contrari: no cedir és donar-li la possibilitat, com a mínim la possibilitat (que l'aprofiti o no ja és una altra cosa), que un dia arribi a tenir una vida diferent, una mica més fàcil. Perquè no cedir de fet és ajudar-lo, convidar-lo, o obligar-lo, a buscar "altres maneres" d'enfrontar els seus problemes. Per difícil que sigui la seva vida (i saps que ho és molt, ho tens ben clar, i no li ho negues mai), ell ha d'entendre, ha d'assumir, que el responsable és ell. Que tu el pots ajudar, si primer "ell s'ajuda" (intentant fer-se responsable de la seva vida), però que aquesta possible ajuda teva està completament desvinculada de la dinàmica dels xantatges.

Perquè a més, si ell no assumeix això, encara que no es mati, el que no podrà fer serà viure, viure de debò. Perquè una vida subordinada a les manipulacions i esclava de les distorsions, de la impulsivitat, més que una vida és una desgràcia cronificada, continua. És així: si ell no fa aquests aprenentatges que ha de fer, si no és capaç de fer-lo, no tindrà mai una veritable vida, no la podrà tenir de cap manera. I, de passada, et destrossarà la teva vida (te la seguirà destrossant). I sigui dit de passada: permetre això, que te la vagi destrossant, també és donar-li a ell molt mal exemple (és, en definitiva, una forma més "de no ajudar-lo").

Com que el risc és real, quan arriba un nou xantatge la decisió no és fàcil. És com una aposta, o una loteria: la teoria i les estadístiques et diuen que això, no cedir en aquests casos, és el millor que pots fer. Però també et diuen que hi ha alguns casos en què els suïcidis s'acaben consumant.

Fa pocs dies, la Mercedes, després d'un nou xantatge al qual els seus pares no van cedir, es va suïcidar.

Millor que no se'n parli...

La Magda: quan era petita, el seu avi abusava d'ella.
La Raquel: igual que la Magda, el seu avi havia abusat d'ella.
La Carla: dos germans seus la grapejaven.
La Mireia: un oncle abusava d'ella.
La Clàudia: quan era adolescent, el seu germà la va violar.
L'Emília: un cosí seu abusava d'ella i, més tard, el seu padrastre la va violar.

Aquestes històries tenen en comú que de totes en conec la víctima o algun familiar (i que, durant aquest últim any, hi he parlat alguna vegada). 

El resultat d'aquests abusos han sigut vides difícils, de vegades extremadament complicades i doloroses, amb importants inseguretats, inestabilitats emocionals i, en alguns casos, fins i tot intents de suïcidi. Per exemple, l'Emília, trenta anys després dels abusos que va patir de petita, a banda dels traumes psicològics encara arrossega els problemes intestinals que li va provocar llavors l'ampolla de lleixiu que es va beure amb la intenció de suïcidar-se.

En la majoria de casos, hi ha un altre tret en comú: quan en un moment o altre van ser capaces (les que ho van ser) d'explicar el que els havia passat, en lloc de comprensió i compassió, de vegades es van trobar amb la falta de suport familiar. I el que més sobta és que aquesta incomprensió també la van rebre per part d'algunes mares, les persones que més haurien d'haver entès el seu sofriment, i que més haurien d'haver protegit aquestes nenes o adolescents.

La falta d'empatia i suport de vegades encara ha sigut més greu. Perquè a sobre, de vegades, s'han volgut relativitzar els fets, s'ha volgut minimitzar el patiment de les víctimes i les conseqüències de les agressions. Això s'ha fet, sovint, basant-se en arguments que indignen i alhora fan avergonyir. El primer, "la defensa de la família" i, el segon, "si se sabés, què diria la gent...?"

És a dir, que en aquests casos s'ha considerat que "les convencions" eren més importants que els sofriments de les agredides, amb la qual cosa aquestes nenes o adolescents encara s'han sentit o es van sentir més desemparades. Una calamitat absoluta.

Encara pitjor (tot pot ser sempre encara pitjor...). De vegades, a sobre s'ha acusat les víctimes dels conflictes familiars que "elles" provocaven. Que elles provocaven a causa de la seva inestabilitat emocional. S'ha volgut ignorar que, en gran manera, aquesta inestabilitat era precisament resultat de l'agressió prèvia. S'ha volgut negar qualsevol relació entre els problemes de conducta d'aquestes nenes, adolescents o dones, i els abusos que havien patit. 

És a dir, que la víctima, en lloc de ser compadida i protegida, amb el negacionisme i l'acusació ha sigut novament agredida. I agredida precisament per les persones que tenia com a referents, i que potser alhora li deien (mares incloses), "que l'estimaven infinitament". És molt difícil sortir-ne indemne, d'una situació així (a més de l'Emília, la Diana, la Raquel i la Clàudia també han fet intents de suïcidi).

De vegades, als mitjans de comunicació surt alguna dona coneguda que, finalment, s'atreveix a explicar l'infern que va patir. Sens dubte, les que s'atreveixen a fer-ho són una minoria. 

La realitat, "les dimensions de la realitat", sens dubte és molt més greu: els abusos a menors (sobretot a nenes), dins de l'àmbit familiar, ha sigut, i segueix sent, "una veritable pandèmia".

Una explicació alternativa

La Marina explica que ha deixat uns diners a la seva filla perquè es pugui matricular d'un màster. Diu que els dies abans de deixar-li els diners, la relació amb la seva filla havia millorat molt, era especialment fàcil, fins i tot amb mostres d'afecte, però que a partir del moment que els hi va haver deixat, tot va canviar, de manera sobtada: la filla, la Berta, llavors va adoptar una altra vegada una actitud antipàtica, desagradable, fins i tot agressiva, tant, que la Marina li va dir que, per estar d'aquella manera era millor que fes la maleta i marxés de casa.

La Marina és ben conscient que la Berta no té una vida fàcil. Tot i ser molt intel.ligent i bastant funcional, la Berta arrossega el pes d'unes oscil.lacions emocionals molt fortes, tant, que entren dins del quadre d'un trastorn de la personalitat, perquè la seva inestabilitat és una situació cronificada, des de fa anys.

La Marina n'és conscient, però alhora que ho explica, també diu que sovint no sap, pel que fa al comportament de la Berta, què correspon al trastorn i què correspon a cara dura, mala llet, quina part hi ha de trets calculadors, manipuladors, "de mala persona"... I que aquesta pot ser l'explicació de per què, quan la Berta ha aconseguit el que vol, llavors la menysprea i la maltracta a ella, de vegades sense contemplacions.

A altres mares i pares amb filles i fills com la Berta els passa el mateix, que de vegades es fan la mateixa pregunta. Que de vegades pensen que, a banda dels problemes de personalitat del fill o filla, també tenen un punt "de maldat", o de "psicopatia"... Com que aquest tema de les etiquetes "mala persona", "maldat", "psicòpata", és bastant complicat, de moment el deixo al marge. I segueixo per una altra banda. Per una banda "alternativa".

La Berta, i les persones com ella, tenen tants problemes a l'hora de viure, de vegades són tan grans els seus sentiments de buidor, de frustració, de solitud, de por, d'impotència, que cal anar alerta amb les interpretacions que es fan del que diuen i del que fan.

En el cas de la Berta i la seva actitud positiva abans d'aconseguir el préstec, i insuportable a continuació, una explicació del canvi d'actitud podria ser aquesta. La Berta vol ser del tot independent, voldria no necessitar res de la seva mare. I aquests episodis de dependència que de moment no sap evitar, quan es produeixen, li provoquen un immens malestar. Un malestar amb ella mateixa, per no ser capaç, de moment, de ser més independent.

Ara bé, aquesta "explicació" sovint se li escapa, perquè en lloc de la raó (la capacitat d'entendre la seqüència), la domina el sentiment, el núvol de malestar que llavors l'envaeix, un malestar potser insuportable (a causa de la seva mala gestió emocional). I això ha de "sortir" per alguna banda, i una forma de sortir és aquesta explosió de crítiques, crits i malestars. Dirigida cap a la persona que té més a l'abast, la mare, i amb la qual a més ja té "el costum, el vici", de comportaments d'aquest tipus (en moments així). Perquè hi ha uns automatismes mentals que s'han gestat i consolidat al llarg dels anys i que, mentre no es modifiquin, fan inevitable que sigui així.

És a dir, el canvi d'actitud sobtat i l'aparició de l'agressivitat en aquest cas no seria el resultat d'una estratègia calculada, o d'una manera de ser "mala persona", sinó sobretot d'una personalitat fràgil, perduda, impregnada d'una gran quantitat de sofriment. Seguint aquest fil o possibilitat, llavors la visió que en crisis com aquesta podria tenir de la Berta la Marina, podria ser diferent. I més fàcil d'assumir, un cop descartades "les maldats".

Un dia, per telèfon, parlem de tot això amb la Marina.

I també d'això altre: que la Marina hauria de tenir sempre clar que cadascú és responsable de la seva vida, i per tant la Berta també: l'única responsable de la vida de la Berta és la Berta, per difícil que sigui la seva. I per tant, la Marina no té per què suportar segons quins comportaments, de manera que també hauria de tenir clar que ha d'establir alguns límits i els ha de fer respectar. Per exemple, aquest: "Si per a tu és normal que m'insultis i em cridis, per a mi no, no vull seguir sent el sac de boxa amb el qual t'esbraves quan estàs empipada, de manera que si segueixes així no podràs viure amb mi, t'hauràs de buscar la vida pel teu compte". I llavors ser conseqüent amb aquesta advertència, amb aquest límit fet explícit.

Actuar així no voldria dir estimar menys la Berta, "sinó estimar-la millor".

Teologies sobre salut mental

"Sabemos que la mayor parte de trastornos mentales se asocian con cambios más o menos extensos y profundos de árboles dendríticos y sus mapas sinápticos." Mara Diersen (1)

Sabem això, i a partir d'això que sabem, la psiquiatria bilologista està convençuda que la forma de resoldre els problemes mentals passa per intervenir de manera física (mitjançant la química, l'electricitat i la cirurgia), en aquesta xarxa cerebral, per tal de "reparar-la". I si de moment encara no ho aconsegueix, en l'únic que confia és que, més endavant, amb més "tecnologia i farmacologia psiquiàtrica", ja ho aconseguirà. Es tracta només de confiar en aquest tipus concret de progrés.

Ara bé, en la majoria de casos de problemes mentals (majoria, no parlo de totalitat), aquest abordatge estrictament "físic" té moltes limitacions. I també considerables riscos. I és que fins ara, les intervencions, més que de precisió, sovint són semblants a voler matar formigues amb ràfegues de metralladora: s'inunda de "metralla" tot el cos (amb la intenció que una part aconsegueixi arribar al cervell), i a sobre, de vegades... ni tan sols s'aconsegueix matar "les formigues".

De fet, una visita a un psiquiàtric (a un d'aquests llocs en què s'amunteguen els malalts mentals, sobremedicats i sense projecte rehabilitador, un d'aquests llocs "que encara existeixen", diguin el que diguin els alts responsables de salut mental), és la forma més fàcil de comprovar els resultats d'un abordatge de les malalties mentals que es podria qualificar de "bèl.lic", a la vista de grups de persones (en aquests llocs), a les quals sembla que els hagin fumigat el cervell amb napalm.

¿Això que dic és una "esmena a la totalitat" als recursos utilitzats per la psiquiatria biologista? En absolut: per descomptat existeixen medicaments psiquiàtrics que de vegades són d'una gran ajuda i que, de vegades, fins i tot assoleixen resultats "miraculosos". Per tant, d'esmenes a la totalitat, res de res.

Ara bé, que no faci una desqualificació general no és cap impediment per a, alhora, poder criticar els excessos i la sobergueria de la "teologia biologista" (i els seu inevitable integrisme). Uns excessos que abans he gosat qualificar de "bèl.lics", considero que de manera raonada, tenint en compte les víctimes que de vegades provoquen.

Del funcionament del cervell cada vegada en sabem més coses... i alhora, en seguim sabent molt poc (2). Dic que en sabem poc, i com que en sabem el que sabem (poc), la pretensió de resoldre els eventuals problemes mentals d'algú només amb mitjans "físics" (medicació, electricitat, cirurgia), és bastant absurda. Entre altres coses, perquè el que sembla que també obliden els "biologistes integristes" és que les paraules "també" modifiquen la química, les connexions i la configuració del cervell. De vegades de manera més eficaç i perdurable que els medicaments.

--
(1) "¿Cómo aprende (y recuerda) el cerebro?". Salvat, 2019.
(2) Faig servir aquí la primera persona del plural, però no perquè consideri cap especialista en aquesta matèria; els meus coneixements són exageradament limitats. De fet, malgrat el meu gran interès (indiscutible), als experts sovint ni tan sols els aconsegueixo entendre, a causa de la complexitat dels temes que parlen (i per tant m'haig d'aconformar "amb els resums divulgatius", amb les gran línies argumentals...).