Les vinyes

En una reunió sobre el tema de l'alcoholisme es parla del difícil que és per a les persones alcohòliques viure en una societat en què l'alcohol és omnipresent: als anuncis, a les celebracions, als supermercats... Amb programes, tertúlies i reportatges sobre cellers, sommeliers, etc.

Mentre es parla d'això, jo penso en els anys, uns quants, que vaig treballar de jornaler a les vinyes. Podant els ceps, ensulfatant les vinyes, collint el raïm, de vegades també llaurant les vinyes... És a dir, treballant per tal de fer possible que les botigues estiguessin ben proveïdes de vins i caves, i així se'n poguessin anar consumint.

Amb la meva feina, contribuïa a posar al mercat mils i mils de litres de vi que, després, és clar, "algú" s'havia de beure. Perquè aquest era l'objectiu: que algú se l'anés bevent per tal que la cadena de producció del vi anés funcionant i tots els implicats en seguissin (seguíssim) vivint.

Llavors, tot i no tenir el grau de consciència que tinc ara en relació amb l'impacte de l'alcohol en la societat en què vivim, ja sentia una incomoditat, pel fet de fer aquella feina. Perquè a més ja havia conegut més d'una persona alcoholitzada, de vegades amb una vida bastant desgraciada, a causa del seu alcoholisme. Però seguia fent aquella feina, d'una banda perquè m'agradava, i d'una altra perquè, al poble on vivia, aquella per a mi era la manera més fàcil de guanyar-me la vida (tenia menys remordiments els mesos de l'any que em dedicava a les oliveres i els ametllers).

Sé, és clar, que també es pot fer un ús moderat i responsable del consum de begudes alcohòliques, i que hi ha moltes persones que en fan aquest ús. 

Però també sé que beure alcohol no té res de bo, no té cap propietat saludable. Per molt que alguns cellers promoguin campanyes científic-publicitàries per emmascarar aquesta realitat, o per atribuir al consum moderat d'alcohol efectes beneficiosos per a la salut, la realitat és que beure alcohol "per al cos" és dolent. 

Una altra cosa és el seu efecte psicoactiu, de vegades ben agradable, i aquí entra el tema del consum moderat, responsable... que, d'altra banda, només es poden permetre les persones que no tenen personalitats de caràcter addictiu.

El cas és que hi ha una cosa que no puc negar, i és el que ja he dit: que durant anys em vaig dedicar a contribuir a anar omplint de begudes alcohòliques les botigues. Mentre en aquesta reunió es va parlant dels problemes de l'alcoholisme, jo penso en això, sense dir res.

Haig d'anar a la perruqueria

Torno a la mare de fa poc, amb la que he parlat més d'una vegada. Una d'aquestes vegades m'explica que el seu fill primer li ha demanat, i després exigit, diners per anar a la perruqueria, i ella els hi ha donat.

- Per què els hi has donat? No dius que a casa no fa res, a banda de menysprear-te i insultar-te, a tu i al teu marit?

- Sí, però no té dret a anar a la perruqueria? No té dret a què li tallin els cabells tal com a ell li agrada? No té dret a sentir-se bé, "segons la seva personalitat"?

Parlar amb gent té aquests al.licients (per dir-ho d'alguna manera), perquè sempre tens l'oportunitat de sentir absurditats i despropòsits nous, sorprenents...

- Però a veure, la personalitat està als cabells? De quin cap et sembla que s'ha d'ocupar, el teu fill, del cap de pentinar, o del cap de pensar bé? ¿La personalitat del teu fill depèn de la llargada, el modelat i el color dels cabells? ¿I potser va canviant de personalitat, cada vegada que va a la perruqueria? ¿I els calbs, no tenen personalitat? ¿No veus que quan ell t'exigeix diners per anar a la perruqueria, si els hi dones (els hi dones perquè no vols enfrontar-t'hi, o perquè tu també tens aquesta tonteria al cap de la personalitat i els cabells pentinats segon com...), el que fas és impedir "que la seva personalitat de debò" pugui madurar una mica? 

Aparentment, la mare està preocupada perquè, quan el fill es mira al mirall, se senti a gust. I, en canvi, també aparentment, sembla que no la preocupi tant que el fill la insulti, que li exigeixi diners (i que de vegades els hi robi), que a casa no faci res, que sigui un dropo, que entri i surti quan li dona la gana, etc. 

D'altra banda, la mare té clar que el fill hauria d'anar a un psicòleg, diu que ho necessita, que li aniria bé, però que el fill diu que no hi vol anar. 

- Tens raó, el teu fill hauria d'anar a un psicòleg, però no el pots obligar que hi vagi, i si l'obligues, no ho aprofitarà, no li servirà de res. Si un dia hi va ha de ser perquè sigui conscient de la necessitat d'anar-hi, i perquè tingui la voluntat de canviar coses. Si no és així, si hi va només perquè tu vols que hi vagi, serà una pèrdua de temps. I de diners. Per tant, de moment, és millor que et gastis aquests diners anant tu al psicòleg, que també et convé, per tal que et doni eines per gestionar aquesta situació tan complicada. Eines tant per desaprendre tot el que tens mal après, com eines per aprendre a funcionar d'una altra manera en relació amb el teu fill. 

- Sí, segurament tens raó.

- Pensa-hi, t'aniria bé anar a un psicòleg, un psicòleg que t'ajudi a interioritzar que no has de tolerar de cap manera que el teu fill et maltracti. Perquè que ell tingui una vida desgraciada no vol dir que forçosament tu també l'hagis de tenir, que hagis de viure sempre d'aquesta manera reactiva. Segurament un bon psicòleg et podria ajudar a canviar coses, a reivindicar-te, a consolidar-te. Tant en benefici teu com, també, "del teu fill". Perquè si tu ets coherent, si et fas respectar, si li poses límits i compleixes el que li havies dit que passaria si els traspassava, li faràs un favor, al teu fill. Un favor immens. Perquè quan el teu fill t'insulta i et maltracta, alhora, de manera inconscient, t'està reclamant amb desesperació que li posis límits. És el mateix que passa amb els nens petits, i en aquest sentit ell ho és. També és veritat que, si fas les coses diferent, no tindràs cap garantia que ell reaccioni, que es comenci a fer responsable de la seva vida... Aquesta garantia no la tindràs, però ell, no ho dubtis, tindria més possibilitats de reaccionar.

Això també és violència

"Estic molt cansada d'ell", diu una mare del seu fill de vint anys. "Tenir-lo a casa és molt esgotador, fa el que vol, em menysprea, però per sort no és violent".

- M'havies dit que de vegades t'insultava...

- Sí, quan s'enfada m'insulta, i em culpa de tot; perd el control, i llavors diu barbaritats, m'amenaça, fins i tot em diu que em farà mal. La veritat és que en aquests casos li tinc molta por.

- Doncs això, aquest comportament d'ell, també és violència.

- Però fins ara no m'ha pegat mai.

- D'acord, fins ara no, però has dit que de vegades tens por, por que t'acabi agredint. I no tenim per què viure amb aquesta por. A més, potser un dia ho acabarà fent, agredir-te. Perquè la violència verbal, que per descomptat també és violència, afebleix l'autocontenció. No pot ser que tu visquis amb por. No li hauries de tolerar els insults, ni les desqualificacions, que no et respecti. Li hauries de dir que si segueix així, no el vols a casa, que haurà de marxar. Més ben dit, li hauries de dir que, si no es corregeix, el faràs fora de casa, tant si vol com si no vol. Però és clar, si li dius això, no hauria de ser només una amenaça, sinó que hauries d'estar disposada a fer-ho.

- Però jo no soc capaç de fer-lo fora de casa; què faria, pobre, al carrer? Encara tindria més problemes, i segur que es ficaria en més embolics.

- El responsable de la seva vida és ell, no tu. Això ho has de tenir ben clar. I si ell no ho té clar, és un problema que ha de resoldre ell. D'altra banda, si no ets capaç de posar-li límits, sobretot no l'amenacis amb coses que després no faràs. No li has de dir mai res que no siguis capaç d'executar. Per tant, segurament hauries d'enfortir-te tu, aprendre a ser capaç de posar aquests límits. A més, tolerant els abusos i maltractaments del teu fill no li fas cap favor a ell; al contrari, li reforces aquesta manera desgraciada i insuportable de ser. Si tu no li poses límits, ell interioritza que els insults i les amenaces són normals. És a dir, no li dones l'oportunitat de canviar. "No l'ajudes". Potser et sembla que l'estimes molt, però no ets (si ho vols amb aquestes paraules), "una bona mare", en relació amb aquesta situació. 

- Sí, però és molt difícil...

- És clar que ho és, ningú no ha dit que sigui fàcil. ¿Però que no ho és, també molt difícil, seguir a dins de l'infern d'ara? A més, pot ser que un dia passi això que dius que et fa por: que t'acabi pegant. És això, el que vols? Seguir vivint amb aquesta por i aquest risc? I amb la tristesa, com a mare, que el teu fill segueixi vivint amb els seus descontrols, sense aprendre res... Posar-li límits és la manera més adequada, i més urgent, actualment, d'actuar com una bona mare. No et confonguis. D'altra banda, i disculpa que t'ho digui així de clar, si no pots o no vols fer l'esforç de fer això, llavors si més no potser hauries d'aprendre, potser, a no lamentar-te; perquè lamentar-se i no fer res no és que no serveixi de res, és encara pitjor, perquè et rabeges en la teva desgràcia i encara la fas més gran i feixuga.

(Crec que és obvi que les referències "a ser una bona mare" d'aquesta història no es poden interpretar de cap manera com un aval al paper de "la mare cuidadora per obligació", ja que ho he plantejat precisament al revés. D'altra banda, en relació amb els pares, que haurien de ser corresponsables quan hi ha problemes familiars com aquests, pot ser  que n'hi hagi o no, de pares, i que si n'hi ha, llavors pot ser que s'inhibeixin. En qualsevol cas, si ens importen els fills, amb ajuda o sense, no ens queda més alternativa que arremangar-nos i mirar de posar ordre... En aquest cas concret sí que hi ha pare, i present. Però el que passa és que la mare el té completament desautoritzat i marginat. No he afegit aquest "detall" abans per tal de no fer massa complicada la història, però alguna altra estona sí que parlaré de quan passa això, perquè embolica molt les situacions, tant quan és la mare que desautoritza el pare com a l'inrevés. Tal com diuen les Lleis de Murphy, "qualsevol cosa que sigui complicada sempre ho pot ser encara més"...)

Repressions inconscients

És una reunió sobre problemes de salut mental i addiccions. Després que hagin parlat les altres persones em pregunten què en penso, del que s'ha anat dient. Ho explico i, durant l'explicació faig un incís, per completar-la amb un exemple, i quan vull tornar a agafar el fil principal m'adono que he oblidat el punt on estava. Ho dic, i alhora intento fer memòria.

Llavors, una psicòloga que també participa a la reunió intervé, diu que el que m'ha passat és un exemple d'un episodi o record complicat i que, per aquest motiu, de manera inconscient, he tingut aquest oblit.

Em deixa bocabadat, trobo una estupidesa, el que diu. Per dues raons. La primera és que no em coneix de res, és el primer dia que la veig, no sap res de mi, a banda del poc que he dit abans del meu lapsus. La segona és que sempre he tingut mala memòria (o mala memòria d'aquest tipus, perquè de memòries n'hi ha de diferents): quan explico alguna cosa, i també "quan me l'explico a mi mateix" (quan només la penso), si introdueixo una idea subordinada, sobretot si m'hi entretinc, de vegades després no recordo on havia fet la interrupció, què estava dient.

M'ha passat sempre (sempre en un sentit històric, no vull dir que em passi sempre que faig un incís d'aquests), i tot i que és molest, no hi dono gaire importància. Ho tinc ben identificat: si passo de A a B, pot ser que després, si vull tornar a A, no recordi "què era o on era", perquè B m'ha tapat A, s'hi ha sobreposat. Sobretot, si no he tingut la previsió de memoritzar "l'ancoratge".

De manera telegràfica, i no sé fins a quin punt prou entenedora, després de la intervenció de la psicòloga explico això, alhora que em sento una mica ridícul pel fet d'estar-me explicant, ja que sembla que sigui un nen petit defensant-se de l'acusació de la mestra.

Ella encara fa un altre comentari, que no acabo d'entendre. Però jo ja no dic res més, i la reunió segueix endavant.

D'aquesta psicòloga no en sabia res, només que és una persona important, en aquestes reunions. De manera que em desanima una mica, el que ha passat, no pel fet que m'hagi assenyalat, cosa que em preocupa poca, sinó perquè a causa del seu protagonisme i influència en les reunions, m'adono que aquestes reunions (són periòdiques), poden estar condicionades per aquest tipus de pensament seu (psicoanalític?), quan les explicacions de vegades poden ser molt més senzilles.

D'altra banda, penso que aquest tipus d'incidents també són una possibilitat d'aprenentatge: aprendre a entomar intervencions com aquesta, entomar-les de la manera més relaxada i constructiva possible. A més, val a dir que, a banda d'aquest incident, altres coses que ella diu són d'una gran sensatesa, del tot oportunes i útils, en relació amb el que és la convivència amb persones amb malestars mentals i problemes d'addiccions.

De moment, a la pròxima reunió hi aniré.

Sobre el dolor

Fa temps que et fa mal un queixal, posem que és un mal més o menys suportable, però empipador, perquè és constant. Cansat, vas al dentista, i et diu que no hi ha res a fer, que l'única alternativa és arrencar-lo. Li dius que d'acord, i te l'arrenca. Però sense anestèsia de cap mena (pel motiu que sigui, per exemple perquè això passa fa cent anys). I el dolor és brutal.

El dolor agut de vegades es pot evitar, com per exemple si et posen anestèsia quan t'arrenquen un queixal. Altres vegades és més complicat, evitar-lo. A veure: ¿com evites la fuetada terrible d'un atac del trigemin, quan no saps mai quan es pot produir? L'única manera de no patir aquesta violenta tortura (quan els tractaments preventius per evitar l'atac no són efectius), seria viure en un estat de sedació prou important com per no notar les descàrregues. Però és clar, això ja no és viure.

Alhora, els dolors que algú pateix es poden acumular: els aguts amb els crònics, i de diferents tipus els dos. I si a aquests dolors a sobre hi afegeixes els dolors o sofriments psíquics, emocionals (divisibles també en tota mena de varietats i intensitats), i a continuació hi afegeixes totes les possibles influències entre els diferents tipus de dolors i sofriments (com es potencien, i fins i tot com, "entre ells", de vegades en creen de nous), el resultat és que "les possibles vides plenes de dolor", quan algú té la desgràcia de ser-ne víctima, són infinites.

Un dolor prou invasiu, invalidant, embogidor (agut, crònic, psíquic, o una barreja dels tres), et pot dur a la desesperació. Sigui d'un tipus o d'un altre, el dolor et pot dur a no voler seguir vivint. Per exemple, quan creus que els atacs de dolor agut continuaran, o el dolor crònic et continuarà rosegant de manera permanent, o el dolor psíquic et seguirà fent la vida invivible. 

Si arribes a aquest punt de desesperació, aquest punt no és un punt objectiu, sinó subjectiu, segons la manera de ser de cadascú: els propis valors, la pròpia capacitat de suportar el dolor, etc. I si hi arribes, "si hi ets", estàs sol. Perquè a dins teu només hi ets tu. 

El mal que sents tu no el pot sentir ningú més; els altres potser es poden imaginar el que sents, però només això, imaginar-ho. Fins i tot en el cas que hagin passat, o estiguin passant, una experiència semblant. La teva experiència, "la teva en concret", és només teva, exclusivament.

Per això és tan difícil, saber trobar "el lloc adequat", quan estàs a la vora d'algú que és víctima de dolors i sofriments. 

Només avui

Estem xerrant amb el Daniel i li truquen. Mira qui és i no contesta. M'explica que és un conegut del grup de Narcòtics Anònims (NA). Diu que aquest conegut, malgrat anar a les reunions, no deixa de consumir, i que li hauria de dir clarament que, mentre no deixi de consumir, no té sentit ni que li truqui ni que vagi a les reunions. Perquè fa perdre el temps als altres, ja que només ho fa per esbravar-se.

El programa dels NA té aquesta característica: no n'hi ha prou que tinguis "el desig" de deixar de consumir, sinó que has de tenir també la determinació de fer-ho, la consciència que has de fer aquest gran esforç. Perquè l'esforç que has de fer és molt gran. L'assistència a les reunions, i les trucades als companys entre reunions, tenen la funció d'afavorir poder mantenir aquest esforç, el de mantenir l'abstinència. 

"Només durant avui, em mantindré abstemi". Aquest va ser el gran invent dels creadors d'Alcohòlics Anònims (dels quals després van sortir els NA i altres grups amb la mateixa filosofia). Pensar que has d'aconseguir "no beure mai més" és molt difícil; sembla impossible, quan estàs atrapat per l'alcohol, o per altres drogues. En canvi, pensar, i proposar-te, "només avui no consumiré", encara que no sigui fàcil (si ets un alcohòlic), és més assumible. "Només avui". I demà torna a ser "només avui". I el següent dia igual, i l'altre, i l'altre... dia a dia, "només avui". 

La segona característica dels programes dels AA i NA no és tan fàcil d'explicar, sobretot si no ets creient. Fa referència a la confiança en l'ajuda del que anomenen el "Poder Superior", per tal d'aconseguir mantenir-te abstemi. Cal tenir en compte els orígens dels grups AA i NA, la societat americana dels anys 50, en la qual la referència a Déu, en aquest sentit de Poder Superior, era normal. Però com que amb el pas del temps els AA i NA s'han anat estenent per tot el món, i alhora les societats han anat canviant, han hagut d'anar reinterpretant, de manera més àmplia, aquesta idea de poder superior, per tal de poder acollir tothom. (1)

Si no és un déu, qui o què pot ser aquesta ajuda superior? Doncs "allò que a tu et serveixi": la natura, la força de l'univers, el poder de la saviesa dels companys que han aconseguit superar l'addicció, el criteri del psicòleg que t'ajudi... Tu tries, mentre li atorguis o reconeguis "aquest poder".

Avui, dins dels grups de NA i AA hi ha persones dels dos tipus, creients i no creients, ajudant-se mútuament, sense problemes. Naturalment, per a les persones religioses la seva fe segueix sent fonamental, en relació amb el seu procés d'aconseguir l'abstinència, i potser ho tenen més fàcil, perquè no s'han "d'inventar" una ajuda superior alternativa. 

En qualsevol cas, creient o no, l'important és acceptar "que tu sol no pots", que ja has acumulat massa fracassos, que et cal aquest acte d'humilitat. Acceptar que, amb el que has anat fent fins ara, tot i tenir el desig de deixar les drogues, no ho has aconseguit. Has anat fracassant, una vegada i una altra... Per tant, necessites fer una cosa diferent. I et "rendeixes" davant d'aquesta evidència. I decideixes confiar en aquest "poder" (el que sigui en cada cas), acompanyat de l'ajuda dels teus companys del grup.

Rendit, i amb aquesta determinació de posar ordre a la teva vida, llavors pots estar atent i receptiu a allò que et diguin els companys. Perquè encara que d'entrada potser t'incomodi sentir-ho, o que ho menyspreïs, o que ho rebutgis, és precisament allò que necessites sentir. No és fàcil, perquè quan ets un addicte "et penses que ho saps tot": que saps "el que no saps", que controles el que no controles, etc. Per això has fracassat tantes vegades.

Rendició. Només avui. Poder superior. Aquest podria ser un resum dels "12 passos", la bíblia dels AA i NA. 

Bé, per si de cas afegeixo que els grups de AA i NA òbviament no són l'única opció que hi ha per deixar les drogues. Hi ha altres opcions. AA i NA tenen, això sí, l'avantatge que són gratuïts (o de pagament mínim, simbòlic i voluntari), cosa ben important, ja que en general la gent no té el munt de diners necessaris per pagar tractaments en centres privats (i els recursos públics tenen les limitacions derivades de les limitacions pressupostàries). I sobretot, els programes dels AA i NA, els famosos "12 passos", són programes efectius: setanta anys de funcionament i resultats ho demostren.

Torno al Daniel i el seu cansament en relació amb les trucades d'aquest conegut. Perquè a sobre, de vegades quan li truca està drogat, de manera que encara té menys sentit parlar amb ell. És una persona que no fa cap canvi, que no aporta res al grup d'autoajuda: només distorsió, "soroll". En lloc de sumar, resta.

Parlar amb algú drogat no serveix absolutament de res. És clar, durant el procés de deixar les drogues hi pot haver recaigudes, i n'hi ha; als grups de NA i AA això es té present, però també es té molt clar que s'ha de conservar sempre el propòsit ferm, acompanyat de l'esforç diari, per tal d'anar aconseguint viure sense consumir. Com que no és el cas d'aquest company, el Daniel està cansat de les seves trucades, i també de la seva assistència a les reunions.

Si una persona no ha arribat al punt de tenir del tot clar que vol viure sense consumir, si no està disposada a fer tots els esforços que hagi de fer per tal d'aconseguir-ho, no serveix de res intentar convèncer-lo, fer-li sermons. És perdre el temps. I pagar-li teràpies, del tipus que sigui, també és perdre el temps i llençar els diners.

Hi ha familiars que això tampoc no ho acaben d'entendre, i que amb la millor intenció (o amb molta por, o remordiments de consciència, sentiments de culpabilitat, o el que sigui), en llencen molts, de diners, amb el propòsit d'intentar salvar el seu fill, filla, germà... Però l'únic que es pot salvar és qui té el problema, ell mateix. Els altres, "si ell està disposat" a fer el que toqui per deixar de consumir, llavors el poden ajudar, però si no és així, si ell no ho té clar, si no vol fer aquest esforç, si diu "que no és capaç", etc., no hi ha res a fer.

No hi ha absolutament res a fer.

--
(1) El recurs a un poder superior no és un recurs gens original, perquè les ajudes superiors els humans sempre les hem buscat, a causa de les nostres fragilitats i impotències. Per tant, no és un invent dels AA i NA, és només "una inclusió" en el seu programa, a diferència de l'"avui no", que sí que ho és, original. D'altra banda, això de l'originalitat és irrellevant, perquè el que és rellevant és que, tal com diu el Daniel, els programes dels AA i NA funcionen.

Les mans

Han quedat per dinar juntes. Dinen i, després del cafè, la Bet diu que va al lavabo. Al cap d'una estona torna amb les mans esteses, com si fos una cirurgiana després de rentar-se-les, abans de posar-se els guants per operar. Però a diferència d'una cirurgiana, ella les du encara ben ensabonades, amb una bona bromera. Les mans i els avantbraços, fins als colzes.

Passa entre les taules així, fins que arriba a la taula de la Vilma. S'asseu amb les mans a la vora de la taula, i les deixa quietes; el sabó, la bromera són molt evidents, criden molt l'atenció. Però la Bet no fa cap comentari, i la Vilma, tot i que està molt sorpresa i desconcertada, tampoc; dissimula, ni tan sols gosa mirar si la gent d'altres taules les observen.

La Vilma pensa que la Bet podria fer servir el tovalló per eixugar-se, si es que abans no se les ha aixugat perquè al lavabo no hi havia tovallola, o no estava neta. Però la Bet no s'eixuga; es limita a mantenir els braços i les mans quietes. Mentrestant, parla amb naturalitat, com si no hi hagués res d'estrany en aquella situació. De mica en mica, la bromera va minvant, i al final a la Bet se li eixuguen soles, del tot, les mans i els braços.

Passa una estona més, parlen d'una cosa i una altra, fins que decideixen marxar. Paguen, surten al carrer i s'acomiaden de manera cordial. Sense que en cap moment hagin fet cap comentari sobre els braços ensabonats. Queden que, un altre dia, tornaran a quedar per anar a dinar plegades una altra vegada.