Fa temps, de tant en tant ens vèiem amb l'Alba. Quedàvem, fèiem un cafè, o fins i tot anàvem a dinar junts. I passàvem una bona estona xerrant.
Fins que un dia, per telèfon, em va dir que no em volia veure més. El motiu: que li havia fet un comentari "poc adequat". A mi no m'ho semblava, però de tota manera li vaig demanar disculpes, per tal d'intentar evitar que es trenqués la rutina d'aquelles trobades. Després vaig reiterar les disculpes dues o tres vegades, deixant-li algun missatge al contestador del telèfon (ja no me l'agafava). Però va ser inútil.
No em va semblar oportú fer més intents, i va anar passant el temps, molt. Fins que un dia, de casualitat, al cap d'anys, me la vaig trobar pel carrer. Va estar la mar de simpàtica, com si ens haguéssim vist feia poc, i va dir que havíem de quedar un dia per tornar a fer petar la xerrada. I li vaig dir que sí, que em semblava molt bona idea.
Vam tornar a quedar. I com uns anys abans, ens vam estar a un bar bevent cafès i infusions, parlant tranquil.lament de diferents coses. Menys d'una: ni ella ni jo vam fer cap referència a l'episodi conflictiu de feia temps. Posteriorment vam quedar encara un parell de vegades més, i també va ser tot la mar d'agradable i fàcil.
Després, un dia, de manera inesperada, em va escriure un correu referint-se a un tema que havíem parlat l'última vegada (sense cap relació amb el tema d'uns anys abans). Em va dir que no volia que mai més n'hi parlés, que jo havia sigut indelicat i poc respectuós. I acabava amb un reguitzell de retrets generals i indiscriminats, fins i tot impertinents, uns retrets tan rebuscats que en alguns casos ni acabava d'entendre de què em parlava.
La vaig telefonar, però no em va agafar el telèfon. Vaig deixar passar uns dies i aleshores li vaig enviar un correu. Aquesta vegada no em vaig disculpar com la vegada anterior, li vaig dir només que em sabien greu aquelles reaccions. Que se'm feia estrany que un tema del qual n'havíem parlat sense problemes, fins i tot amb humor (ella també rient), llavors de cop es convertís per a ella en tan conflictiu.
No em va contestar.
L'Alba em cau bé, i com que em cau bé em saben greu aquests curtcircuits seus. Sé que de vegades li passen aquestes coses. També sé que viu molt sola i té necessitat de parlar. I que de vegades aquesta necessitat de relacionar-se ella la dinamita així, de manera imprevisible, a causa d'una fotesa. I llavors no sap reaccionar per tal de relativitzar l'incident: es queda presonera, ves a saber fins quan, de l'embolic que ella mateixa ha generat, i que a causa de la seva ofuscació segueix alimentant.
Cadascú ve d'on ve. La seva vida ha sigut molt difícil, amb problemes familiars importants, i amb alguna crisi seva que va fer que més d'un cop acabés a algun psiquiàtric. Les seves experiències als psiquiàtrics van ser dures, perquè a més aquelles estades no li van servir per estabilitzar-se, sinó que encara en va sortir pitjor: la darrera vegada va sortir-ne en un estat mig catatònic, encarcarada, deprimida i mentalment anul.lada.
Després, de mica en mica, va anar trobant les maneres d'anar-se recuperant, sobretot gràcies al seu esforç i perseverança (de vegades havent-se d'enfrontar a la incomprensió de la família, la qual fins i tot li va fer alguna mala jugada). D'aquesta etapa tan fosca ja fa molt; quan jo la vaig conèixer, ella ja tenia bastant encarrilada la seva sortida del túnel.
Fa poc, després d'un any de l'últim curtcircuit, m'ha tornat a telefonar. I hem tornat a quedar. I ha anat la mar de bé.
A veure fins quan durarà, aquesta nova etapa.
5 de set. 2018
4 de set. 2018
Psicosi, medicació i teràpia
Vaig a veure l'Elisabet i penso en un article que he llegit fa poc que diu que la teràpia cognitiva conductual és útil en el tractament de l'esquizofrènia. Diu que els fàrmacs poden ser l'única opció en els moments de crisis (en ple brot psicòtic), però que en absència de crisis, fins i tot encara que hi segueixi havent algun símptoma psicòtic (és a dir, al.lucinacions o deliris, però menys invalidants), la teràpia cognitiva conductual pot ser igual o més efectiva que la medicació. I que per tant (en la mesura que estalvia els efectes secundaris de la medicació), s'hauria de considerar com la primera opció, o com a opció complementària per tal de poder reduir la medicació. (1)
L'argument és de bastant sentit comú: és obvi que si tenim problemes, rebre ajuda per tal d'entendre què ens passa, i a continuació adquirir eines per tal de gestionar millor el que ens passa (sigui el que sigui), ens pot permetre viure "la mateixa vida" d'una manera més fàcil, amb més sensació de control i menys ansietat.
Això en general, i per tant també en el cas de problemes psicòtics (excepte, tal com he dit, en els moments de crisis agudes).
Una opció relacionada amb aquest tema són els "grups de veus", els grups de persones que es reuneixen per parlar de les seves al.lucinacions auditives, amb l'objectiu d'aprendre "a normalitzar" la percepció d'allò que els passa. D'aprendre a gestionar les veus invasives amb més facilitat, gràcies a la verbalització del que a un li passa i a l'escolta de les experiències i els testimonis dels altres. (2)
He dit que penso en tot això quan vaig a veure l'Elisabet. Ho he dit així perquè després del munt d'anys que fa que ella està ingressada en una residència psiquiàtrica, no se li ha ofert mai una ajuda d'aquest tipus: ni una teràpia seriosa individual (cognitiva conductual o d'algun altre tipus), ni un grup de veus, ni cap altra cosa semblant.
Amb ajudes com aquestes "que no ha tingut", crec fermament que hauria tingut la possibilitat (òbviament no puc dir "la garantia d'aconseguir-ho"), d'abandonar el règim residencial i accedir a una vida una mica més normal i independent. Per exemple en un pis compartit i tutelat. Perquè l'Elisabet encara té, i sobretot ha tingut, aquestes capacitats cognitives que li haurien permès aprofitar oportunitats terapèutiques d'aquest tipus. (3)
Aquests dies també he llegit un altre article relacionat amb el que he exposat. Diuen els seus autors que hi ha evidències clares que el deteriorament cognitiu que s'atribueix a l'evolució de l'esquizofrènia no és el resultat d'aquesta evolució (com sempre s'ha dit), sinó dels efectes secundaris a llarg termini dels medicaments antipsicòtics. Els autors no qüestionen la utilitat dels antipsicòtics, només aporten aquesta informació nova (i insten a investigar nous antipsicòtics sense aquest efecte secundari). (4)
I jo torno a pensar en la residència de l'Elisabet. Penso en ella i en totes les persones ingressades amb ella, algunes molt deteriorades. I em pregunto fins a quin punt l'estat de cada una d'aquestes persones és el resultat "inevitable" de l'evolució de la seva malaltia, o el resultat, en part evitable, dels criteris establerts en aquest tipus de centres (i en el conjunt de l'atenció psiquiàtrica): en general, poca psicoteràpia i molta medicació.
Ja siguin aquests criteris el resultat de les conviccions mèdiques personals dels professionals de torn ("és la forma correcta de gestionar aquestes malalties"), la conseqüència de la falta de recursos ("amb els recursos que tenim no podem fer més del que fem"), o una barreja de tot plegat.
En qualsevol dels casos, la resposta és ben trista. Sobretot si la pregunta me la faig un d'aquests dies que vaig a veure l'Elisabet a la residència. Si me la faig allí, envoltat de les mirades, els posats, les veus o els laments de les companyes i els companys que conviuen a la residència amb l'Elisabet... tots "amb la poca sort" que ha tingut l'Elisabet.
--
(1) Tania Wiessman i Andreas Bechdolf, "Psicoteràpia para la esquizofrenia", Mente y Cerebro 65, 2014.
(2) No en sabia res, me'n vaig asabentar a través d'un tríptic informatiu que vaig trobar a la biblioteca Carles Rahola de Girona, "Grup de veus i experiències inusuals", en el qual s'explica, entre altres coses, que forma part d'Intervoice (www.intervoiceonline.org).
(3) Sigui a causa de l'evolució de la malaltia o dels efectes secundaris de les medicacions, el cas és que després de dècades de malaltia i medicacions, als seus 65 anys la disminució actual de les seves capacitats cognitives és un fet, tot i que de moment no prou greu per a impedir-li una autonomia personal notable, malgrat viure a la residència.
(4) J. Javier Meana, Carolina Muguruza i Luis F. Callado, "Disfunciones sinàpticas y alteraciones cognitivas inducidas por los antipsicóticos", Mente y Cerebro 90, 2018. Suposant que els autors dels dos articles només tinguessin raó "en part", aquest part ja seria prou rellevant per tenir-la en compte. Ho dic així, "en part", per tal de no fer afirmacions massa taxatives, tot i que també és cert que els arguments dels dos articles (a banda de la seva demostració científica, sobre la qual no puc opinar per falta de competència) són de bastant sentit comú.
L'argument és de bastant sentit comú: és obvi que si tenim problemes, rebre ajuda per tal d'entendre què ens passa, i a continuació adquirir eines per tal de gestionar millor el que ens passa (sigui el que sigui), ens pot permetre viure "la mateixa vida" d'una manera més fàcil, amb més sensació de control i menys ansietat.
Això en general, i per tant també en el cas de problemes psicòtics (excepte, tal com he dit, en els moments de crisis agudes).
Una opció relacionada amb aquest tema són els "grups de veus", els grups de persones que es reuneixen per parlar de les seves al.lucinacions auditives, amb l'objectiu d'aprendre "a normalitzar" la percepció d'allò que els passa. D'aprendre a gestionar les veus invasives amb més facilitat, gràcies a la verbalització del que a un li passa i a l'escolta de les experiències i els testimonis dels altres. (2)
He dit que penso en tot això quan vaig a veure l'Elisabet. Ho he dit així perquè després del munt d'anys que fa que ella està ingressada en una residència psiquiàtrica, no se li ha ofert mai una ajuda d'aquest tipus: ni una teràpia seriosa individual (cognitiva conductual o d'algun altre tipus), ni un grup de veus, ni cap altra cosa semblant.
Amb ajudes com aquestes "que no ha tingut", crec fermament que hauria tingut la possibilitat (òbviament no puc dir "la garantia d'aconseguir-ho"), d'abandonar el règim residencial i accedir a una vida una mica més normal i independent. Per exemple en un pis compartit i tutelat. Perquè l'Elisabet encara té, i sobretot ha tingut, aquestes capacitats cognitives que li haurien permès aprofitar oportunitats terapèutiques d'aquest tipus. (3)
Aquests dies també he llegit un altre article relacionat amb el que he exposat. Diuen els seus autors que hi ha evidències clares que el deteriorament cognitiu que s'atribueix a l'evolució de l'esquizofrènia no és el resultat d'aquesta evolució (com sempre s'ha dit), sinó dels efectes secundaris a llarg termini dels medicaments antipsicòtics. Els autors no qüestionen la utilitat dels antipsicòtics, només aporten aquesta informació nova (i insten a investigar nous antipsicòtics sense aquest efecte secundari). (4)
I jo torno a pensar en la residència de l'Elisabet. Penso en ella i en totes les persones ingressades amb ella, algunes molt deteriorades. I em pregunto fins a quin punt l'estat de cada una d'aquestes persones és el resultat "inevitable" de l'evolució de la seva malaltia, o el resultat, en part evitable, dels criteris establerts en aquest tipus de centres (i en el conjunt de l'atenció psiquiàtrica): en general, poca psicoteràpia i molta medicació.
Ja siguin aquests criteris el resultat de les conviccions mèdiques personals dels professionals de torn ("és la forma correcta de gestionar aquestes malalties"), la conseqüència de la falta de recursos ("amb els recursos que tenim no podem fer més del que fem"), o una barreja de tot plegat.
En qualsevol dels casos, la resposta és ben trista. Sobretot si la pregunta me la faig un d'aquests dies que vaig a veure l'Elisabet a la residència. Si me la faig allí, envoltat de les mirades, els posats, les veus o els laments de les companyes i els companys que conviuen a la residència amb l'Elisabet... tots "amb la poca sort" que ha tingut l'Elisabet.
--
(1) Tania Wiessman i Andreas Bechdolf, "Psicoteràpia para la esquizofrenia", Mente y Cerebro 65, 2014.
(2) No en sabia res, me'n vaig asabentar a través d'un tríptic informatiu que vaig trobar a la biblioteca Carles Rahola de Girona, "Grup de veus i experiències inusuals", en el qual s'explica, entre altres coses, que forma part d'Intervoice (www.intervoiceonline.org).
(3) Sigui a causa de l'evolució de la malaltia o dels efectes secundaris de les medicacions, el cas és que després de dècades de malaltia i medicacions, als seus 65 anys la disminució actual de les seves capacitats cognitives és un fet, tot i que de moment no prou greu per a impedir-li una autonomia personal notable, malgrat viure a la residència.
(4) J. Javier Meana, Carolina Muguruza i Luis F. Callado, "Disfunciones sinàpticas y alteraciones cognitivas inducidas por los antipsicóticos", Mente y Cerebro 90, 2018. Suposant que els autors dels dos articles només tinguessin raó "en part", aquest part ja seria prou rellevant per tenir-la en compte. Ho dic així, "en part", per tal de no fer afirmacions massa taxatives, tot i que també és cert que els arguments dels dos articles (a banda de la seva demostració científica, sobre la qual no puc opinar per falta de competència) són de bastant sentit comú.
7 d’ag. 2018
Pensaments obsessius
"La palabra obsesión se utiliza con mucha frecuencia en nuestras conversaciones cotidianas. (...) Así pues, es un término familiar que normalmente no tiene matices trágicos cuando lo usamos. (...) Sin embargo, para algunas personas es un estigma que marca sus vidas de manera corrosiva. (...) La obsesión se convierte en pesadilla y la vida es un tormento difícil de soportar."
Així comença el llibre "Deje atrás sus obsesiones", de l'Aurora Gavino (Ediciones Aljibe, 2001). Més endavant, en el capítol dedicat a les causes de les obsessions, quan parla de la "sobreestimació de la importància dels pensaments", dedica un apartat al tema de l'atribució d'un valor moral als pensaments, sobretot quan és el cas que s'equipara el pensament "a l'execució d'allò pensat":
"La persona cree que algunos pensamientos son inaceptables desde el punto de vista moral y que tenerlos es tan grave como si lo que ha pensado lo hubiera hecho."
És a dir, per exemple, que si desitjo anar-me'n al llit amb la veïna és com si hi hagués anat, i si "penso" que mato al seu marit és com si l'hagués matat.
Quan l'autora després parla de les diferents formes de combatre els estralls emocionals que provoquen les obsessions, una de les coses que diu és que és necessari aprendre a diferenciar bé entre els pensaments i els actes, i que culpabilitzar-se pels pensaments "indesitjables" (del tipus que siguin, però sobretot els contraris als propis valors o aspiracions) l'únic que provoca és realimentar i consolidar les obsessions (i per tant, el grau de patiment i el deteriorament de la qualitat de vida).
Mentre llegeixo el llibre de l'Aurora Gavino em ve al cap aquella oració que em van ensenyar de petit, el "Jo pecador":
"Yo pecador me confieso ante Dios Todopoderoso (...) que he pecado mucho de pensamiento, palabra, obra y omisión. Por mi culpa, por mi culpa, por mi gran culpa (...)" (1)
Per descomptat, quan es remarcaven "els pecats de pensament" (a la classe de religió, o quan et confessaves) sovint era en relació "al sisè manament".
Aquest tema de la sexualitat (amb continguts "indecents", "inconfessables", "escabrosos", o amb un contingut eròtic més relaxat) és un dels més presents en els pensaments obsessius i culpabilitzadors de la gent. (i desestabilitzadors, generadors d'angoixa, etc.). Tant pel fet que la sexualitat i les seves pulsions ens condicionen absolutament (a tots els éssers humans), com pel fet, en la nostra societat, del sòlid solatge cristià de l'educació que hem rebut. (2)
Per a mi va ser una feina important, alliberar-me d'aquesta idea "de la culpabilitat dels pensaments inadequats". Adonar-me que podia pensar el que em donés la gana (de forma involuntària o voluntària), ja que allò que pensés (a diferència d'allò que fes) no tenia valor moral (o ètic).
Adonar-me que els eventuals pensaments obscens o estúpids podien ser, potser (segons els casos), psicològicament desaconsellables, emocionalment esclavitzadors, el que fos, però de cap manera un motiu per flagel.lar-se moralment. (3)
--
(1) Als meus catecismes de quan era petit l'oració sortia amb el títol "Confesión general". De catecismes en vaig tenir tres (a mesura que anava creixent), el de "Primer grado", el de "Segundo grado" i el de "Tercer grado", cada vegada amb més pàgines (40, 72 i 125) i també més cars (3, 5 i 20 pessetes), i en els tres sortia aquesta oració.
(2) En quin moment de la història apareix "el pecat de pensament"? Abans del cristianisme ja existia? No ho sé, ho hauré de preguntar.
(3) Perquè si permetem que un "superjò" freudià i repressor (amb sotana o sense) ens fiscalitzi i judiqui els pensaments, tindrem moltes més probabilitats d'acabar-nos convertint en persones realment "malaltes".
Així comença el llibre "Deje atrás sus obsesiones", de l'Aurora Gavino (Ediciones Aljibe, 2001). Més endavant, en el capítol dedicat a les causes de les obsessions, quan parla de la "sobreestimació de la importància dels pensaments", dedica un apartat al tema de l'atribució d'un valor moral als pensaments, sobretot quan és el cas que s'equipara el pensament "a l'execució d'allò pensat":
"La persona cree que algunos pensamientos son inaceptables desde el punto de vista moral y que tenerlos es tan grave como si lo que ha pensado lo hubiera hecho."
És a dir, per exemple, que si desitjo anar-me'n al llit amb la veïna és com si hi hagués anat, i si "penso" que mato al seu marit és com si l'hagués matat.
Quan l'autora després parla de les diferents formes de combatre els estralls emocionals que provoquen les obsessions, una de les coses que diu és que és necessari aprendre a diferenciar bé entre els pensaments i els actes, i que culpabilitzar-se pels pensaments "indesitjables" (del tipus que siguin, però sobretot els contraris als propis valors o aspiracions) l'únic que provoca és realimentar i consolidar les obsessions (i per tant, el grau de patiment i el deteriorament de la qualitat de vida).
Mentre llegeixo el llibre de l'Aurora Gavino em ve al cap aquella oració que em van ensenyar de petit, el "Jo pecador":
"Yo pecador me confieso ante Dios Todopoderoso (...) que he pecado mucho de pensamiento, palabra, obra y omisión. Por mi culpa, por mi culpa, por mi gran culpa (...)" (1)
Per descomptat, quan es remarcaven "els pecats de pensament" (a la classe de religió, o quan et confessaves) sovint era en relació "al sisè manament".
Aquest tema de la sexualitat (amb continguts "indecents", "inconfessables", "escabrosos", o amb un contingut eròtic més relaxat) és un dels més presents en els pensaments obsessius i culpabilitzadors de la gent. (i desestabilitzadors, generadors d'angoixa, etc.). Tant pel fet que la sexualitat i les seves pulsions ens condicionen absolutament (a tots els éssers humans), com pel fet, en la nostra societat, del sòlid solatge cristià de l'educació que hem rebut. (2)
Per a mi va ser una feina important, alliberar-me d'aquesta idea "de la culpabilitat dels pensaments inadequats". Adonar-me que podia pensar el que em donés la gana (de forma involuntària o voluntària), ja que allò que pensés (a diferència d'allò que fes) no tenia valor moral (o ètic).
Adonar-me que els eventuals pensaments obscens o estúpids podien ser, potser (segons els casos), psicològicament desaconsellables, emocionalment esclavitzadors, el que fos, però de cap manera un motiu per flagel.lar-se moralment. (3)
--
(1) Als meus catecismes de quan era petit l'oració sortia amb el títol "Confesión general". De catecismes en vaig tenir tres (a mesura que anava creixent), el de "Primer grado", el de "Segundo grado" i el de "Tercer grado", cada vegada amb més pàgines (40, 72 i 125) i també més cars (3, 5 i 20 pessetes), i en els tres sortia aquesta oració.
(2) En quin moment de la història apareix "el pecat de pensament"? Abans del cristianisme ja existia? No ho sé, ho hauré de preguntar.
(3) Perquè si permetem que un "superjò" freudià i repressor (amb sotana o sense) ens fiscalitzi i judiqui els pensaments, tindrem moltes més probabilitats d'acabar-nos convertint en persones realment "malaltes".
2 d’ag. 2018
L'Elisabet i el gitano
Ha ingressat a la residència un home gran, de pell bruna, arrugada i amb taques. L'Elisabet diu que va brut i que és un gitano (a l'Elisabet no li agraden els gitanos).
L'Elisabet diu que des que ha arribat aquest home a ella li passa una cosa estranya. Diu que quan es mira al mirall de vegades es veu lletja, horrorosa, amb la cara i la pell d'aquest home, amb les mans també com les d'aquest home, i que això li genera molta angúnia.
Quan m'ho explica li dic que el fet que sigui veritat que quan es mira al mirall "es vegi tal com ella diu", no vol dir que ho sigui, perquè de fet ella "sap" que no és així. Que el que passa és que s'ha obsessionat amb l'aspecte d'aquesta persona, i això li ha acabat alterant les percepcions, i que ha de fer alguna cosa.
Li dic que, sigui o no sigui aquest home gitano, és també fill de Déu. Com ella. I que per tant l'ha de mirar d'una altra manera, amb bons ulls, compassivament, cristianament, sense prejudicis. Pensant també que si ha arribat a la residència, és perquè no està bé, i que segur que ell pateix, i encara més si se sent rebutjat.
Li dic que ella ha de demanar ajuda a Déu. Primer, perquè sigui capaç de mirar de manera compassiva aquest home. I després, perquè quan ella es miri al mirall, es vegi sempre tal com és, sense aquestes distorsions. Li dic que si ho fa, segurament tot s'arreglarà, i ella estarà tranquil.la i contenta, i Déu també estarà content.
Li dic tot això convençut i seriosament. I ella, com que sap que li ho dic de debò, se sent acompanyada, entesa, i diu que sí, que és veritat, que ho farà. I potser és estrany, que jo que no crec en Déu, digui el que dic. Però és així, perquè sé que si ella ho demana a Déu, Déu segurament l'ajudarà (aquest Déu en el qual jo no crec).
Li dic tot això també per un altre motiu. Perquè quan m'ha començat a explicar aquestes angoixes i aquestes visions, m'ha dit que potser estaria bé que ho expliqués a la doctora, a la psiquiatra, "perquè li donés alguna cosa".
I això m'ha fet por, perquè no sé què faria la psiquiatra (sempre està atrafegada, amb tants malalts, sense temps per parlar, i sobretot sense temps per parlar de racismes, de compassions, d'oracions...). Perquè en un cas així (com el de l'Elisabet, una persona obsessiva i alhora creient), com a primera opció segur que són millors les explicacions i les oracions, abans que les medicacions. Perquè resar moltes vegades és molt curatiu, i Déu (encara que no existeixi), sovint fa miracles.
He dit que d'entrada és preferible parlar o resar abans que medicar, i de fet hauria de dir "abans que augmentar la medicació", perquè de medicada l'Elisabet ja ho està molt. De fet, és probable que, "amb més paraules i uns altres entorns", si no retirar-li del tot la medicació, segurament se li podria reduir. Però ara aquest punt de moment deixem-lo aquí.
De vegades l'Elisabet em diu que té molta sort de tenir-me (1). I jo li dic que igual, que també tinc molta sort de tenir-la a ella. Perquè tots necessitem que la nostra vida tingui un sentit (tal com diu Viktor E. Frankl), i anar-la a veure a ella (i fer broma sobre el que convingui, i riure una mica, i si s'escau també parlar seriosament de prejudicis, o de Déu i pregàries) forma part del meu sentit.
--
(1) Parlo tota l'estona en singular, però a l'Elisabet sempre la vaig a veure amb la seva germana. El singular em facilita l'exposició, i alhora em permet no haver de pensar sobre "si la germana consensuaria el relat", o si se sentiria còmoda apareixent-hi. De tota manera, el que també és cert és que les consideracions religioses "amb voluntat alleujadora" gairebé sempre van a càrrec meu, tot i ser jo el més descregut.
L'Elisabet diu que des que ha arribat aquest home a ella li passa una cosa estranya. Diu que quan es mira al mirall de vegades es veu lletja, horrorosa, amb la cara i la pell d'aquest home, amb les mans també com les d'aquest home, i que això li genera molta angúnia.
Quan m'ho explica li dic que el fet que sigui veritat que quan es mira al mirall "es vegi tal com ella diu", no vol dir que ho sigui, perquè de fet ella "sap" que no és així. Que el que passa és que s'ha obsessionat amb l'aspecte d'aquesta persona, i això li ha acabat alterant les percepcions, i que ha de fer alguna cosa.
Li dic que, sigui o no sigui aquest home gitano, és també fill de Déu. Com ella. I que per tant l'ha de mirar d'una altra manera, amb bons ulls, compassivament, cristianament, sense prejudicis. Pensant també que si ha arribat a la residència, és perquè no està bé, i que segur que ell pateix, i encara més si se sent rebutjat.
Li dic que ella ha de demanar ajuda a Déu. Primer, perquè sigui capaç de mirar de manera compassiva aquest home. I després, perquè quan ella es miri al mirall, es vegi sempre tal com és, sense aquestes distorsions. Li dic que si ho fa, segurament tot s'arreglarà, i ella estarà tranquil.la i contenta, i Déu també estarà content.
Li dic tot això convençut i seriosament. I ella, com que sap que li ho dic de debò, se sent acompanyada, entesa, i diu que sí, que és veritat, que ho farà. I potser és estrany, que jo que no crec en Déu, digui el que dic. Però és així, perquè sé que si ella ho demana a Déu, Déu segurament l'ajudarà (aquest Déu en el qual jo no crec).
Li dic tot això també per un altre motiu. Perquè quan m'ha començat a explicar aquestes angoixes i aquestes visions, m'ha dit que potser estaria bé que ho expliqués a la doctora, a la psiquiatra, "perquè li donés alguna cosa".
I això m'ha fet por, perquè no sé què faria la psiquiatra (sempre està atrafegada, amb tants malalts, sense temps per parlar, i sobretot sense temps per parlar de racismes, de compassions, d'oracions...). Perquè en un cas així (com el de l'Elisabet, una persona obsessiva i alhora creient), com a primera opció segur que són millors les explicacions i les oracions, abans que les medicacions. Perquè resar moltes vegades és molt curatiu, i Déu (encara que no existeixi), sovint fa miracles.
He dit que d'entrada és preferible parlar o resar abans que medicar, i de fet hauria de dir "abans que augmentar la medicació", perquè de medicada l'Elisabet ja ho està molt. De fet, és probable que, "amb més paraules i uns altres entorns", si no retirar-li del tot la medicació, segurament se li podria reduir. Però ara aquest punt de moment deixem-lo aquí.
De vegades l'Elisabet em diu que té molta sort de tenir-me (1). I jo li dic que igual, que també tinc molta sort de tenir-la a ella. Perquè tots necessitem que la nostra vida tingui un sentit (tal com diu Viktor E. Frankl), i anar-la a veure a ella (i fer broma sobre el que convingui, i riure una mica, i si s'escau també parlar seriosament de prejudicis, o de Déu i pregàries) forma part del meu sentit.
--
(1) Parlo tota l'estona en singular, però a l'Elisabet sempre la vaig a veure amb la seva germana. El singular em facilita l'exposició, i alhora em permet no haver de pensar sobre "si la germana consensuaria el relat", o si se sentiria còmoda apareixent-hi. De tota manera, el que també és cert és que les consideracions religioses "amb voluntat alleujadora" gairebé sempre van a càrrec meu, tot i ser jo el més descregut.
1 d’ag. 2018
Fer i fer-se mal
"Quan em sento malament de vegades faig mal i de vegades em faig mal. Quan em faig mal, fent-me talls o clavant-me cops de cap a la paret, és perquè em sento una merda, perquè em menyspreo, perquè m'odio, i com que no em suporto, com que el sofriment que em provoca sentir-me així és molt gran, el mal que em fa fer-me talls o clavar-me cops de cap fa que se m'alleugi l'altre mal, molt pitjor: fent-me mal sento menys mal.
"En canvi, quan et faig mal a tu és perquè m'han fet mal, o perquè tinc la sensació que me n'han fet, que m'han ferit. Per exemple, perquè m'han menyspreat o marginat. Llavors em sento agredida, violentada, i no ho suporto, i com que em sento tan malament, reacciono d'aquesta manera: si et tinc a la vora t'agredeixo, et menyspreo, t'insulto, trenco coses, boicotejo els teus plans, etc. Fent-te mal també dissimulo el meu mal.
"El que passa és que després, més tard, em sento fatal per haver-te atacat, per haver-te tractat així, perquè sé que és injust, perquè sé que sempre has estat al meu costat, també en els pitjors moments. Quan et faig mal primer em sento millor, perquè en aquell instant el meu mal sembla que minva, però després em sento molt malament."
L'Adriana li explica això a la seva mare, un dia d'aquests, escassos, en què s'obre una clariana i és possible parlar.
"En canvi, quan et faig mal a tu és perquè m'han fet mal, o perquè tinc la sensació que me n'han fet, que m'han ferit. Per exemple, perquè m'han menyspreat o marginat. Llavors em sento agredida, violentada, i no ho suporto, i com que em sento tan malament, reacciono d'aquesta manera: si et tinc a la vora t'agredeixo, et menyspreo, t'insulto, trenco coses, boicotejo els teus plans, etc. Fent-te mal també dissimulo el meu mal.
"El que passa és que després, més tard, em sento fatal per haver-te atacat, per haver-te tractat així, perquè sé que és injust, perquè sé que sempre has estat al meu costat, també en els pitjors moments. Quan et faig mal primer em sento millor, perquè en aquell instant el meu mal sembla que minva, però després em sento molt malament."
L'Adriana li explica això a la seva mare, un dia d'aquests, escassos, en què s'obre una clariana i és possible parlar.
31 de jul. 2018
La samarreta de la Irene
La Irene fa una temporada llarga que està estable, i els seus pares estan tranquils: "qui dia passa, any empeny". Però són realistes, i saben que en qualsevol moment, per qualsevol cosa, potser una fotesa, es pot tornar a desballestar tot.
I s'esdevé la fotesa. La Irene s'ha comprat per internet una samarreta i li han dit que l'endemà, divendres, la hi portarien. A la Irene la samarreta li fa molta il.lusió, diu que se la vol posar dissabte per anar a casa d'una amiga. Però el divendres al matí no apareix ningú amb la samarreta. I a mitja tarda la samarreta segueix sense arribar, i ella es comença a posar nerviosa. Truca a la botiga, i li diuen que no es preocupi, que la samarreta ja està de camí i en qualsevol moment li arribarà.
Passa mitja hora i no arriba ningú, i torna a trucar, i li diuen el mateix. Està cada vegada més neguitosa, i deu minut després truca una altra vegada, i cinc minuts després una altra. Va passant del neguit a l'enfadamenta, i de l'enfadamenta a la fúria: les seves paraules cada vegada són més exaltades, violentes.
En una d'aquestes trucades li diuen que hi ha hagut un problema, i que la samarreta no li arribarà fins dilluns. I llavors explota, perd absolutament el control, els insulta, i els diu (literalment) que els matarà.
Els seus pares, fins aleshores a l'expectativa, també es comencen a preocupar. Experts ja en gestionar situacions d'aquestes, intenten relativitzar el problema, li diuen que dissabte pot anar a casa de l'amiga amb una altra samarreta (a l'armari té munts de samarretes de tota mena), i que dilluns ja li arribarà la nova, que tot plegat només són dos dies d'espera, etc.
Però la Irene en lloc de calmar-se encara es descontrola més. Diu que quan li portin la samarreta matarà a qui la hi porti, i es segueix embalant, fins que diu que aquesta vida és una merda absoluta, que ja n'està tipa, que no hi ha qui ho suporti i que es vol suïcidar. I ho va repetint, que hauria de matar a tothom, i que està ben tipa de tot i que es suïcidarà.
Explicat així pot semblar un acudit, i si ho sembla es pot pensar que l'adequat seria no fer cas de la Irene, ignorar tot el que diu, pensar que "ja li passarà". Però no és ni tan senzill ni tan fàcil, perquè la Irene realment "sent" tot el que diu. I en un moment de descontrol potser sí que pot acabar fent algun disbarat (agressiu o autoagressiu).
En aquest cas, l'escletxa la troba la mare. Després d'hores de xàfec, la Irene canvia una mica de registre i li diu a la seva mare que la seva vida és desgraciada, que se sent molt sola, sobretot des que el Joan, la seva parella, la va deixar. Amb el Joan tenia una relació complicada i dolenta (el Joan també tenia un cap força desmanegat), però ara ella només pensa "que abans tenia una parella", i oblida l'infern d'aquella relació, l'oblida perquè la solitud li és un altre infern encara més gran.
Quan dilluns li arriba la samarreta, la Irene ja s'ha asserenat i "no mata" el noi que la hi porta. Ja ha passat la crisi. Ara, amb una mica de sort, vindrà una altra etapa d'estabilitat (o d'una mínima estabilitat, suportable). I quan es torni a acabar la nova bona etapa, a causa d'una nova crisi, llavors explotarà una altra bomba atòmica. I amb una mica de sort, i el bon fer dels pares (atents, prudents, pacients...) els efectes de la nova bomba no seran irreparables.
I així, de mica en mica, van passant les setmanes, els mesos, els anys, amb els pares de la Irene sempre amb l'ai al cor.
És probable que al principi d'aquest petit relat algú hagi pensat que la Irene deu ser una adolescent capriciosa i amb poca tolerància a la frustració, vaja "una noia maleducada".
Però és més complicat. És més complicat perquè d'entrada la Irene no és cap adolescent (té ja trenta anys), i la seva poca tolerància a la frustració és només un dels seus problemes de personalitat (prou greus com per ser catalogats amb l'etiqueta mèdica de "trastorn límit de la personalitat").
Uns problemes que li fan a ella la vida molt difícil i, òbviament, també a la gent que l'envolta.
(aquest episodi de la Irene me l'expliquen els seus pares, amb els quals parlo de tant en tant)
I s'esdevé la fotesa. La Irene s'ha comprat per internet una samarreta i li han dit que l'endemà, divendres, la hi portarien. A la Irene la samarreta li fa molta il.lusió, diu que se la vol posar dissabte per anar a casa d'una amiga. Però el divendres al matí no apareix ningú amb la samarreta. I a mitja tarda la samarreta segueix sense arribar, i ella es comença a posar nerviosa. Truca a la botiga, i li diuen que no es preocupi, que la samarreta ja està de camí i en qualsevol moment li arribarà.
Passa mitja hora i no arriba ningú, i torna a trucar, i li diuen el mateix. Està cada vegada més neguitosa, i deu minut després truca una altra vegada, i cinc minuts després una altra. Va passant del neguit a l'enfadamenta, i de l'enfadamenta a la fúria: les seves paraules cada vegada són més exaltades, violentes.
En una d'aquestes trucades li diuen que hi ha hagut un problema, i que la samarreta no li arribarà fins dilluns. I llavors explota, perd absolutament el control, els insulta, i els diu (literalment) que els matarà.
Els seus pares, fins aleshores a l'expectativa, també es comencen a preocupar. Experts ja en gestionar situacions d'aquestes, intenten relativitzar el problema, li diuen que dissabte pot anar a casa de l'amiga amb una altra samarreta (a l'armari té munts de samarretes de tota mena), i que dilluns ja li arribarà la nova, que tot plegat només són dos dies d'espera, etc.
Però la Irene en lloc de calmar-se encara es descontrola més. Diu que quan li portin la samarreta matarà a qui la hi porti, i es segueix embalant, fins que diu que aquesta vida és una merda absoluta, que ja n'està tipa, que no hi ha qui ho suporti i que es vol suïcidar. I ho va repetint, que hauria de matar a tothom, i que està ben tipa de tot i que es suïcidarà.
Explicat així pot semblar un acudit, i si ho sembla es pot pensar que l'adequat seria no fer cas de la Irene, ignorar tot el que diu, pensar que "ja li passarà". Però no és ni tan senzill ni tan fàcil, perquè la Irene realment "sent" tot el que diu. I en un moment de descontrol potser sí que pot acabar fent algun disbarat (agressiu o autoagressiu).
En aquest cas, l'escletxa la troba la mare. Després d'hores de xàfec, la Irene canvia una mica de registre i li diu a la seva mare que la seva vida és desgraciada, que se sent molt sola, sobretot des que el Joan, la seva parella, la va deixar. Amb el Joan tenia una relació complicada i dolenta (el Joan també tenia un cap força desmanegat), però ara ella només pensa "que abans tenia una parella", i oblida l'infern d'aquella relació, l'oblida perquè la solitud li és un altre infern encara més gran.
Quan dilluns li arriba la samarreta, la Irene ja s'ha asserenat i "no mata" el noi que la hi porta. Ja ha passat la crisi. Ara, amb una mica de sort, vindrà una altra etapa d'estabilitat (o d'una mínima estabilitat, suportable). I quan es torni a acabar la nova bona etapa, a causa d'una nova crisi, llavors explotarà una altra bomba atòmica. I amb una mica de sort, i el bon fer dels pares (atents, prudents, pacients...) els efectes de la nova bomba no seran irreparables.
I així, de mica en mica, van passant les setmanes, els mesos, els anys, amb els pares de la Irene sempre amb l'ai al cor.
És probable que al principi d'aquest petit relat algú hagi pensat que la Irene deu ser una adolescent capriciosa i amb poca tolerància a la frustració, vaja "una noia maleducada".
Però és més complicat. És més complicat perquè d'entrada la Irene no és cap adolescent (té ja trenta anys), i la seva poca tolerància a la frustració és només un dels seus problemes de personalitat (prou greus com per ser catalogats amb l'etiqueta mèdica de "trastorn límit de la personalitat").
Uns problemes que li fan a ella la vida molt difícil i, òbviament, també a la gent que l'envolta.
(aquest episodi de la Irene me l'expliquen els seus pares, amb els quals parlo de tant en tant)
11 de jul. 2018
Lectures sobre la bipolaritat
Dues lectures més sobre la bipolaritat:
-Tu pareja es bipolar. Julie A. Fast, John D. Preston. Robinbook, 2011.
La coautora és bipolar. És un bon manual d'autoajuda per a les parelles de persones bipolars. M'ha agradat molt, tant per la claredat amb què està escrit, com per les indicacions que fa, sobretot per algunes aportacions que considero originals (o que si més no per a mi ho són).
-Ojos que sí ven. Ana González, Aníbal C. Malvar. Desclée de Brouwer, 2011.
Entrevistes a deu persones bipolars que havien participat en reunions d'autoajuda organitzades per l'autora, psicòloga (el coautor és periodista). És interessant com cada una de les persones entrevistades explica la seva experiència.
I ja que hi som, dos documentals que també he vist aquests darrers mesos (els van passar per TV2):
-El cerebro bipolar (Ride the Tiger: A guide through the bipolar brain). Ed Moore, 2016. Detroit Educational Television Foundation.
Em va semblar molt poc interessant, o més aviat, decebedor. Només parlava de cirurgies, medicacions, tecnologies, imatges del cervell pintades de colors... Com si gràcies als avanços de la ciència tinguéssim a tocar dels dits la solució definitiva a tots els problemes depressius. A més, em va desagradar la participació (utilització?) de la Kay R. Jamison (autora de "Una mente inquieta") i de la Terri Cheney (autora de "Bipolar, memorias de un estado de ánimo"), dues dones que em mereixen un gran respecte i que no considero que es puguin identificar (elles mateixes) amb el plantejament general del documental.
-Depresión, una nueva esperanza (Depression: neue Hoffnung?). Dorothee Kaden i Carsten Schollmann, 2017.
Aquest, en canvi, sí que em va agradar, molt. Em va semblar del tot adequat com a explicació del que són les depressions, dels malestars que generen i de les dificultats per gestionar-les o superar-les.
-Tu pareja es bipolar. Julie A. Fast, John D. Preston. Robinbook, 2011.
La coautora és bipolar. És un bon manual d'autoajuda per a les parelles de persones bipolars. M'ha agradat molt, tant per la claredat amb què està escrit, com per les indicacions que fa, sobretot per algunes aportacions que considero originals (o que si més no per a mi ho són).
-Ojos que sí ven. Ana González, Aníbal C. Malvar. Desclée de Brouwer, 2011.
Entrevistes a deu persones bipolars que havien participat en reunions d'autoajuda organitzades per l'autora, psicòloga (el coautor és periodista). És interessant com cada una de les persones entrevistades explica la seva experiència.
I ja que hi som, dos documentals que també he vist aquests darrers mesos (els van passar per TV2):
-El cerebro bipolar (Ride the Tiger: A guide through the bipolar brain). Ed Moore, 2016. Detroit Educational Television Foundation.
Em va semblar molt poc interessant, o més aviat, decebedor. Només parlava de cirurgies, medicacions, tecnologies, imatges del cervell pintades de colors... Com si gràcies als avanços de la ciència tinguéssim a tocar dels dits la solució definitiva a tots els problemes depressius. A més, em va desagradar la participació (utilització?) de la Kay R. Jamison (autora de "Una mente inquieta") i de la Terri Cheney (autora de "Bipolar, memorias de un estado de ánimo"), dues dones que em mereixen un gran respecte i que no considero que es puguin identificar (elles mateixes) amb el plantejament general del documental.
-Depresión, una nueva esperanza (Depression: neue Hoffnung?). Dorothee Kaden i Carsten Schollmann, 2017.
Aquest, en canvi, sí que em va agradar, molt. Em va semblar del tot adequat com a explicació del que són les depressions, dels malestars que generen i de les dificultats per gestionar-les o superar-les.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)