Resumeixo una crònica que em fa el Carles sobre una de les reunions de familiars de persones amb trastorns de la personalitat a les quals ell assisteix.
Durant la reunió, una de les mares diu que a elles, les mares, els costa més que als pares gestionar les emocions. I que per tant, també els costa més posar límits als fills i defensar-se dels seus xantatges emocionals.
Diu que això, aquesta dificultat de les mares, als pares ("quan hi ha pares", la proporció de mares soles en aquestes reunions és molt elevada), els costa entendre-la i acceptar-la.
Un pare li diu que sí, que té tota la raó, que en general és veritat. Però que un cop reconeguda aquesta realitat, cal veure què se'n fa. És a dir, que si les mares, pel fet de ser-ho, resulta que sovint tenen vides emocionalment més difícils (a causa de les manipulacions dels fills), cal veure "què cal fer" per tal que les seves dificultats, les de les mares, siguin menors.
Diu que constatar "aquesta més gran dificultat" (pel fet de ser mares), i alhora "no anar més enllà", potser serveix per esbravar-se, però que no millora res. I que per tant cal assumir la necessitat imperiosa de fer canvis, aprenentatges. Amb el sa egoisme que la pròpia vida sigui una mica menys difícil.
D'això es parla en aquesta reunió, diu el Carles. I afegeix que alguna de les mares del grup sí que ha anat evolucionant. Sobretot, a partir del moment que ha deixat "de comprar" les acusacions del seu fill o filla. A partir del moment que ha sigut capaç de rebutjar les culpabilitats i s'ha alliberat d'aquesta feixuga i inútil motxilla, ha pogut anar fent progressos.
Aquestes mares no han eliminat del tot les seves preocupacions i sofriments (amb fills així especialment complicats segurament és impossible), però els han reduït de manera considerable. I això ja és molt.
Les xerrades amb el Carles sempre són d'allò més interessants.
17 de jul. 2019
9 de jul. 2019
Pla i l'Elisabet
Per una germana seva sé que l'Elisabet quan era jove havia estat molt aficionada a llegir Josep Pla. Amb aquesta informació, i aprofitant que jo he descobert Pla fa poc, un dia li dic a l'Elisabet que estic llegint "El quadern gris".
Tan bon punt li ho dic ella s'engresca i me'n fa grans elogis, del llibre i de Pla, i són elogis amb sentit, concrets: es refereix a la forma com Pla construeix les frases, a les detallades descripcions, a l'ús dels adjectius... Durant una petita estona, torna a aparèixer l'Elisabet (que jo ja no vaig conèixer), culta, curiosa, activa, lectora de bons llibres, també lectora d'alguns assajos sobre salut mental...
Però d'això fa mots anys. Ara, a banda d'alguns espurnejos com aquest, en queda poca cosa, "d'aquella Elisabet". Suposo que ha acabat així, en l'estat d'ara, de forma inevitable (atès el seu recorregut). Hi ha acabat després de dècades de molta medicació, de molt poca psicoteràpia (per no dir que nul.la), després d'anys de vida institucionalitzada, sense cap projecte de reinserció social, sense l'esperança d'assolir algun dia una vida més normal (sense aquesta esperança, però alhora amb el desig...).
L'Elisabet s'ha anat desdibuixant, s'ha anat empobrint intel.lectualment, s'ha anat encongint. I infantilitzant.
Ara és una persona adaptada a la vida de la residència, a la vida "d'aquest petit manicomi". Ho dic així perquè diuen que ja no n'hi ha, de manicomis, però no és cert, el que es va fer fa unes décades va ser "fragmentar-los", per tal que no cridessin tant l'atenció; la "residència" de l'Elisabet n'és un dels exemples (al llarg dels anys el centre ha canviat de nom, i de lloc, però no "de concepte").
Aquesta vegada, ha sigut Pla qui, de forma inesperada, ha provocat en l'Elisabet el retorn d'uns records acolorits (els de les lectures, suposo que barrejats amb altres records d'aquella època). Alhora, amb la presència dels records seus, a mi m'ha entrat una tristesa gran, en constatar aquesta vida seva que hauria pogut ser molt diferent, i que ha acabat sent "només la que és", en gran mesura el resultat d'una derrota. La seva derrota.
(suposo que em surt fàcil escriure avui això, així, perquè estic llegint l'assaig "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatria española", de Ramón Garcia, un llibre del 1995 -Virus Editorial- que, malgrat els més de vint anys transcorreguts, segueix sent en alguns aspectes, lamentablement, ben actual. Però si de cas d'aquest llibre i del seu autor ja en parlaré en un altre moment)
Tan bon punt li ho dic ella s'engresca i me'n fa grans elogis, del llibre i de Pla, i són elogis amb sentit, concrets: es refereix a la forma com Pla construeix les frases, a les detallades descripcions, a l'ús dels adjectius... Durant una petita estona, torna a aparèixer l'Elisabet (que jo ja no vaig conèixer), culta, curiosa, activa, lectora de bons llibres, també lectora d'alguns assajos sobre salut mental...
Però d'això fa mots anys. Ara, a banda d'alguns espurnejos com aquest, en queda poca cosa, "d'aquella Elisabet". Suposo que ha acabat així, en l'estat d'ara, de forma inevitable (atès el seu recorregut). Hi ha acabat després de dècades de molta medicació, de molt poca psicoteràpia (per no dir que nul.la), després d'anys de vida institucionalitzada, sense cap projecte de reinserció social, sense l'esperança d'assolir algun dia una vida més normal (sense aquesta esperança, però alhora amb el desig...).
L'Elisabet s'ha anat desdibuixant, s'ha anat empobrint intel.lectualment, s'ha anat encongint. I infantilitzant.
Ara és una persona adaptada a la vida de la residència, a la vida "d'aquest petit manicomi". Ho dic així perquè diuen que ja no n'hi ha, de manicomis, però no és cert, el que es va fer fa unes décades va ser "fragmentar-los", per tal que no cridessin tant l'atenció; la "residència" de l'Elisabet n'és un dels exemples (al llarg dels anys el centre ha canviat de nom, i de lloc, però no "de concepte").
Aquesta vegada, ha sigut Pla qui, de forma inesperada, ha provocat en l'Elisabet el retorn d'uns records acolorits (els de les lectures, suposo que barrejats amb altres records d'aquella època). Alhora, amb la presència dels records seus, a mi m'ha entrat una tristesa gran, en constatar aquesta vida seva que hauria pogut ser molt diferent, i que ha acabat sent "només la que és", en gran mesura el resultat d'una derrota. La seva derrota.
(suposo que em surt fàcil escriure avui això, així, perquè estic llegint l'assaig "Historia de una ruptura, el ayer y el hoy de la psiquiatria española", de Ramón Garcia, un llibre del 1995 -Virus Editorial- que, malgrat els més de vint anys transcorreguts, segueix sent en alguns aspectes, lamentablement, ben actual. Però si de cas d'aquest llibre i del seu autor ja en parlaré en un altre moment)
5 de jul. 2019
40 graus
En plena onada de calor la temperatura arriba gairebé als 40 graus. S'han emès avisos recomanant que, en la mesura del possible, s'eviti estar a l'exterior durant les hores de més calor.
L'Elisabet, igual que les altres persones de la residència amb el mateix grau d'autonomia i permisos que ella, a les tardes pot sortir. L'hora de sortida són les 3 en punt: o surt a aquesta hora, o no surt. Si surt, llavors pot tornar a les 4, o a les 6, però no entremig d'aquestes hores. Aquestes són les opcions que té.
Normalment surt. Perquè sortir és una manera de trencar la rutina, d'airejar-se, de deixar una estona "l'ambient de la residència", sovint feixuc. A fora hi ha "la vida normal", i és alleujador poder-hi estar una estona.
El contacte amb la vida de fora de la residència
fa que les persones amb ingressos indefinits (les que poden sortir, com l'Elisabet) puguin tenir la sensació que la seva vida no és tan marginal.
Aquests dies, malgrat la calor espantosa, també surt a les 3. Surt tot i que els carrers a aquesta hora estan deserts, amb un sol vertical, sense cap núvol al cel, amb el terra bullent i l'aire asfixiant. Surt i la calor la va atuint, fins que a les 4, derrotada, torna a la residència. De vegades aguanta més, i a partir de quarts de cinc ja obren el centre cívic i la biblioteca, dos llocs amb aire condicionat.
Passo per la residència i parlo amb un dels responsables. Li dic que, tenint en compte la calor que fa, estaria bé que a la tarda hi hagués l'opció de poder sortir més tard.
Li dic que ja entenc que l'hora de tornada màxima ha de ser les 6, perquè com que hi ha gent que no surt, s'ha de respectar l'hora de sopar. Però que, en canvi, flexibilitzar les opcions de sortida, per tal d'evitar una mica aquestes calorades, sembla que no hauria de ser massa difícil.
Em diu que variar les opcions de sortida sí que és complicat, "perquè tenen fet l'horari", i que va bé que sempre sigui el mateix. La calor, em ve a dir, és una variació temporal dins del curs de l'any, dura el que dura, i passa.
No insisteixo. És una d'aquestes vegades que veig amb claredat que jo i la persona amb qui parlo parlem idiomes diferents, molt diferents: ell parla de graelles d'horaris, de burocràcia, i jo de persones, de malestars i incomoditats que podrien (en aquest cas concret), ser fàcilment minimitzats.
Dic que parlem idiomes diferents, però el seu (que és l'oficial de la institució, per això es gestiona aquest tema així), des del meu punt de vista més que un idioma és una mandra, una deixadesa, una comoditat (o una voluntat "de no pensar"). En definitiva, és una actitud que, en aquest cas, posa els interessos "de la institució" pel davant dels interessos de les persones que gestiona la institució.
El món al revés, ja que si la institució existeix és només (o hauria de ser així), en funció d'aquest objectiu de servei a aquestes persones.
Sí, són dos idiomes oposats; ell parla el seu i jo el meu. Però no insisteixo, perquè jo no sóc la persona adequada per a formular una demanda (una queixa) d'aquest tipus; caldrà intentar gestionar-ho d'una altra manera, a través d'un altre "reclamador", en un altre moment.
L'Elisabet, igual que les altres persones de la residència amb el mateix grau d'autonomia i permisos que ella, a les tardes pot sortir. L'hora de sortida són les 3 en punt: o surt a aquesta hora, o no surt. Si surt, llavors pot tornar a les 4, o a les 6, però no entremig d'aquestes hores. Aquestes són les opcions que té.
Normalment surt. Perquè sortir és una manera de trencar la rutina, d'airejar-se, de deixar una estona "l'ambient de la residència", sovint feixuc. A fora hi ha "la vida normal", i és alleujador poder-hi estar una estona.
El contacte amb la vida de fora de la residència
fa que les persones amb ingressos indefinits (les que poden sortir, com l'Elisabet) puguin tenir la sensació que la seva vida no és tan marginal.
Aquests dies, malgrat la calor espantosa, també surt a les 3. Surt tot i que els carrers a aquesta hora estan deserts, amb un sol vertical, sense cap núvol al cel, amb el terra bullent i l'aire asfixiant. Surt i la calor la va atuint, fins que a les 4, derrotada, torna a la residència. De vegades aguanta més, i a partir de quarts de cinc ja obren el centre cívic i la biblioteca, dos llocs amb aire condicionat.
Passo per la residència i parlo amb un dels responsables. Li dic que, tenint en compte la calor que fa, estaria bé que a la tarda hi hagués l'opció de poder sortir més tard.
Li dic que ja entenc que l'hora de tornada màxima ha de ser les 6, perquè com que hi ha gent que no surt, s'ha de respectar l'hora de sopar. Però que, en canvi, flexibilitzar les opcions de sortida, per tal d'evitar una mica aquestes calorades, sembla que no hauria de ser massa difícil.
Em diu que variar les opcions de sortida sí que és complicat, "perquè tenen fet l'horari", i que va bé que sempre sigui el mateix. La calor, em ve a dir, és una variació temporal dins del curs de l'any, dura el que dura, i passa.
No insisteixo. És una d'aquestes vegades que veig amb claredat que jo i la persona amb qui parlo parlem idiomes diferents, molt diferents: ell parla de graelles d'horaris, de burocràcia, i jo de persones, de malestars i incomoditats que podrien (en aquest cas concret), ser fàcilment minimitzats.
Dic que parlem idiomes diferents, però el seu (que és l'oficial de la institució, per això es gestiona aquest tema així), des del meu punt de vista més que un idioma és una mandra, una deixadesa, una comoditat (o una voluntat "de no pensar"). En definitiva, és una actitud que, en aquest cas, posa els interessos "de la institució" pel davant dels interessos de les persones que gestiona la institució.
El món al revés, ja que si la institució existeix és només (o hauria de ser així), en funció d'aquest objectiu de servei a aquestes persones.
Sí, són dos idiomes oposats; ell parla el seu i jo el meu. Però no insisteixo, perquè jo no sóc la persona adequada per a formular una demanda (una queixa) d'aquest tipus; caldrà intentar gestionar-ho d'una altra manera, a través d'un altre "reclamador", en un altre moment.
24 de juny 2019
Una estranya incomoditat
La Raquel diu que després de tants anys i tants esforços intentant primer evitar que la Júlia, la seva filla, controlés una mica la seva vida i s'apartés dels precipicis que vorejava (sobretot a causa de les drogues), intentant que aconseguís una mica d'estabilitat, una mica d'autoestima, una mica d'independència, així, miques, perquè tot era molt complicat, doncs que després de tants anys i tants esforços, amb la Júlia ja a la vora dels trenta anys, amb el dubte de si aquestes miques algun dia podran ser alguna cosa més que això, només miques, és a dir, amb el dubte de si algun dia la Júlia podrà arribar a tenir un mínim d'estabilitat i d'independència, la Raquel diu que amb aquests dubtes i amb aquest cansament acumulat durant tants anys, de vegades pensa que fins a quin punt té sentit aquesta història.
La Raquel diu que a banda del cansament i el sentiment, també li pesa "la raó", una raó, la seva, a la qual se li fa estranya aquesta situació. Hi pensa, ho sent, i tant una cosa com l'altra, el pensament i el sentiment, li pesen. Per exemple, li fa una sensació d'estranyesa pensar en el munt d'esforços que ella ha dedicat a la seva filla, en tota la seva implicació, de temps, d'anys, també de diners...
Sap que és normal (que és el que es considera normal) que els pares en general, i encara més les mares en concret, facin aquestes inversions en els fills, de vegades sense límit, perquè els fills, alguns, de vegades, no són mai capaços de volar sols, a causa de la limitació que sigui, i elles, les mares, senten (ves a saber en quina mesura o proporció de forma congènita, o apresa, inculcada) que pels fills ho han de fer tot, sempre.
"La meva filla". Quina cosa més estranya. ¿Com és, pensa la Raquel, que per la pròpia filla sigui capaç de tot, o gairebé, i que per una altra persona, que potser té a la vora, potser igual de necessitada o més, potser és capaç de fer molt poc, o no res, i alhora, això no se li fa estrany?
¿És fàcil explicar-ho dient només que la Júlia és la seva filla, i l'altra no? Sí, diu la Raquel, tots els animals fan el mateix, és un mandat biològic, transmetre els propis gens i procurar que perdurin... Però la Raquel també pensa que ella no és un gat o un conill, "que fan sense pensar", sense tenir autoconsciència... I a més, des d'un punt de vista estrictament biològic, ¿quin sentit tenen tants esforços per conservar els gens de la seva filla, si són tan poc adaptatius?
A la Raquel les emocions la incomoden, i la incomoden també les raons, aquesta visió freda sobre el fet d'invertir tants esforços en una vida, la de la Júlia, que és tan complicada, una inversió que ves a saber si algun dia generarà algun retorn. No un retorn a ella, que no el busca, ni l'espera, sinó algun tipus de retorn "social": s'ha invertit molt en ella, la Júlia, i el desitjable seria, algun dia, que estigués en la posició, amb la capacitat, de retornar a la societat la inversió, o una part, o una mica. Alguna cosa, perquè si no tot és estrany.
La Raquel pensa i sent tot això, i alhora sap que seguirà fent el que fa, perquè és incapaç de no fer-ho. Sobretot, perquè quan veu la Júlia, en aquell moment, no pensa en totes aquestes coses, només la veu a ella, amb la seva fragilitat, com un conillet desvalgut i amb els ulls molt oberts (quan no és com un drac i amb els ulls flamejants). La veu a ella, sobretot en els moments fràgils, "la veu en aquell instant", sense la presència, llavors, ni del passat tan feixuc amb tots els cansaments, ni dels mals moment que encara emergeixen, ni de totes les frustracions...
El que sí sempre és present és la inquietud pel futur. La inquietud per aquest conillet desvalgut, espantat, poc hàbil, que és la seva filla, la Júlia.
La Raquel diu que a banda del cansament i el sentiment, també li pesa "la raó", una raó, la seva, a la qual se li fa estranya aquesta situació. Hi pensa, ho sent, i tant una cosa com l'altra, el pensament i el sentiment, li pesen. Per exemple, li fa una sensació d'estranyesa pensar en el munt d'esforços que ella ha dedicat a la seva filla, en tota la seva implicació, de temps, d'anys, també de diners...
Sap que és normal (que és el que es considera normal) que els pares en general, i encara més les mares en concret, facin aquestes inversions en els fills, de vegades sense límit, perquè els fills, alguns, de vegades, no són mai capaços de volar sols, a causa de la limitació que sigui, i elles, les mares, senten (ves a saber en quina mesura o proporció de forma congènita, o apresa, inculcada) que pels fills ho han de fer tot, sempre.
"La meva filla". Quina cosa més estranya. ¿Com és, pensa la Raquel, que per la pròpia filla sigui capaç de tot, o gairebé, i que per una altra persona, que potser té a la vora, potser igual de necessitada o més, potser és capaç de fer molt poc, o no res, i alhora, això no se li fa estrany?
¿És fàcil explicar-ho dient només que la Júlia és la seva filla, i l'altra no? Sí, diu la Raquel, tots els animals fan el mateix, és un mandat biològic, transmetre els propis gens i procurar que perdurin... Però la Raquel també pensa que ella no és un gat o un conill, "que fan sense pensar", sense tenir autoconsciència... I a més, des d'un punt de vista estrictament biològic, ¿quin sentit tenen tants esforços per conservar els gens de la seva filla, si són tan poc adaptatius?
A la Raquel les emocions la incomoden, i la incomoden també les raons, aquesta visió freda sobre el fet d'invertir tants esforços en una vida, la de la Júlia, que és tan complicada, una inversió que ves a saber si algun dia generarà algun retorn. No un retorn a ella, que no el busca, ni l'espera, sinó algun tipus de retorn "social": s'ha invertit molt en ella, la Júlia, i el desitjable seria, algun dia, que estigués en la posició, amb la capacitat, de retornar a la societat la inversió, o una part, o una mica. Alguna cosa, perquè si no tot és estrany.
La Raquel pensa i sent tot això, i alhora sap que seguirà fent el que fa, perquè és incapaç de no fer-ho. Sobretot, perquè quan veu la Júlia, en aquell moment, no pensa en totes aquestes coses, només la veu a ella, amb la seva fragilitat, com un conillet desvalgut i amb els ulls molt oberts (quan no és com un drac i amb els ulls flamejants). La veu a ella, sobretot en els moments fràgils, "la veu en aquell instant", sense la presència, llavors, ni del passat tan feixuc amb tots els cansaments, ni dels mals moment que encara emergeixen, ni de totes les frustracions...
El que sí sempre és present és la inquietud pel futur. La inquietud per aquest conillet desvalgut, espantat, poc hàbil, que és la seva filla, la Júlia.
27 de maig 2019
L'Elisabet, fumadora compulsiva intermitent
L'Elisabet és una fumadora compulsiva. A dins de la residència, a segons quines hores pot sortir al pati a fumar, però no sempre, ja que fora d'aquestes hores el pati està tancat.
Curiosament, durant les hores amb el pati tancat, l'Elisabet diu que no sent ansietat pel fet de no poder fumar. En canvi, durant les hores que el pati està obert, si no té cigarrets es desespera. És a dir, que a dins del cap té un interruptor que activa o desactiva "la necessitat imperiosa de fumar".
Clic: obsessió. Un altre clic: despreocupació.
El cas de l'Elisabet no és excepcional, es veu que hi ha bastantes persones a les quals els passa el mateix. Cosa que sembla que avala les teories que defensen que el tabac no genera una addicció física, sinó només psicològica (una conclusió de tot això seria que, si es vol deixar de fumar, la solució no són els pegats o xiclets de nicotina, sinó algun tipus de procés mental). (1)
Torno a l'Elisabet. El seu mecanisme mental no sempre ha funcionat igual, ja que hi ha hagut temporades en què de tant en tant no ha pogut resistir la compulsió de fumar d'amagat (per exemple, al lavabo). En aquests casos, de vegades l'han pescat, i llavors, temporalment, com a sanció, li han retallat algun dels permisos que tenia. De tota manera, sembla que actualment té un control més gran sobre els seus "clics" mentals.
Anar a veure l'Elisabet és com fer un màster de psicologia.
--
(1) Arthur Rowshan, a "El método Rowshan para dejar de fumar" (Planeta, 2006), explica bé aquests mecanismes mentals i posa exemples com el de l'Elisabet, de situacions en què els implicats fumadors fan aquest "clic" temporal sense angoixes ni desesperacions.
Curiosament, durant les hores amb el pati tancat, l'Elisabet diu que no sent ansietat pel fet de no poder fumar. En canvi, durant les hores que el pati està obert, si no té cigarrets es desespera. És a dir, que a dins del cap té un interruptor que activa o desactiva "la necessitat imperiosa de fumar".
Clic: obsessió. Un altre clic: despreocupació.
El cas de l'Elisabet no és excepcional, es veu que hi ha bastantes persones a les quals els passa el mateix. Cosa que sembla que avala les teories que defensen que el tabac no genera una addicció física, sinó només psicològica (una conclusió de tot això seria que, si es vol deixar de fumar, la solució no són els pegats o xiclets de nicotina, sinó algun tipus de procés mental). (1)
Torno a l'Elisabet. El seu mecanisme mental no sempre ha funcionat igual, ja que hi ha hagut temporades en què de tant en tant no ha pogut resistir la compulsió de fumar d'amagat (per exemple, al lavabo). En aquests casos, de vegades l'han pescat, i llavors, temporalment, com a sanció, li han retallat algun dels permisos que tenia. De tota manera, sembla que actualment té un control més gran sobre els seus "clics" mentals.
Anar a veure l'Elisabet és com fer un màster de psicologia.
--
(1) Arthur Rowshan, a "El método Rowshan para dejar de fumar" (Planeta, 2006), explica bé aquests mecanismes mentals i posa exemples com el de l'Elisabet, de situacions en què els implicats fumadors fan aquest "clic" temporal sense angoixes ni desesperacions.
26 de maig 2019
Encara creus que la policia ens protegeix?
És el text d'un cartell que veig enganxat a una paret del carrer, al costat d'altres cartells sobre desallotjaments, casals ocupats, els bancs, el capitalisme... "Encara creus que la policia ens protegeix?" Miro el cartell i penso en el Joan.
El Joan m'ha telefonat, i m'ha posat al corrent de la situació familiar: després d'una escalada de desafiaments, mals humors, menyspreus i insults, al final el Lluís va agredir a la seva mare. Ella ja li havia dit, alguna vegada, que si no era capaç de controlar-se acabaria avisant a la policia. I aquell cop ho va fer.
El Lluís només té 13 anys. Aquell dia, al cap d'una estona va sentir com arribava la policia a casa i, a continuació, va veure que un policia entrava a la seva habitació. El Lluís es va acollonir.
El policia, un home alt i cepat com un armari, de manera molt seriosa li va dir que el seu comportament era intolerable, però que com que era el primer cop no hi hauria "conseqüències policials". De moment, però que si es repetia un episodi com aquell, la vida se li complicaria molt. Que depenia d'ell que no fos així.
El Lluís va quedar molt impressionat. Que se't fiqui un policia, armat amb la pistola reglamentària a la teva habitació, impacta (a la teva habitació, un espai que fins aleshores consideraves absolutament teu i inviolable). I que a sobre aquest policia et digui que si no canvies, un altre dia se't poden endur i acabar potser en un centre de menors, fa que, a més d'acollonir-te, se t'abaixin els fums. Sobretot si només tens 13 anys.
El Lluís va entendre que s'havia passat de la ratlla, perquè espavilat ho és, i en el fons no és cap mala persona. El problema era que necessitava un límit, "una paret" que frenés el seu estat de descontrol creixent. Tenia una necessitat absoluta d'aquest límit, i no el va obtenir fins que, finalment, la seva mare va decidir avisar a la policia.
Avisar o amenaçar, i després no fer el que s'ha dit (tal com havia fet abans la seva mare), és el pitjor que en aquests casos es pot fer. S'ha de rumiar bé el que es dirà, i si es diu, s'ha de fer el que s'ha dit, encara que angoixin les conseqüències.
Ara les relacions entre el Lluís i la seva mare s'han normalitzat molt, tot és més fàcil. I si ell algun cop es comença a neguitejar i a descontrolar, de moment és capaç d'autocontenir-se.
S'ha resolt el problema? De manera immediata sí. En general és probable que no, perquè aquests processos el normal és que siguin llargs i complicats (això quan és el cas que es van encarrilant, ja que de vegades segueixen descarrilant-se, cada vegada més). Però en aquest cas s'ha posat fil a l'agulla, la dels límits, la de les conseqüències si no es respecten els límits, i això és fonamental. "Els fonaments", sense els quals no es pot construir res.
Aquell dia, durant "la visita" un dels policies li va dir a la mare que aquell cas no era en absolut excepcional (ni de bon tros dels més greus), ja que, malauradament, aquell tipus de visites cada cop els ocupaven més. Que no es podia ni imaginar les situacions familiars que de vegades es trobaven.
"Encara creus que la policia ens protegeix?" Doncs mira, si més no a la mare del Lluís sí que la va protegir (i a altres mares i pares com ella, amb fills o filles descontrolats, de tant en tant també). A ella la va protegir del seu fill, una cosa que fa molta vergonya explicar, però que cada vegada és menys excepcional.
Bé, també és veritat que "alguna vegada", "en aquests casos", els policies que t'arriben a casa (o allà on sigui), no tenen l'experiència dels que van anar a casa del Lluís. Per això és tan important que els policies rebin la formació necessària per tal de gestionar de manera encertada aquestes situacions.
Un últim apunt: hi ha mares o pares als quals, en casos com aquests, d'agressions dels fills, els costa molt decidir-se a avisar la policia. Uns per qüestions ideològiques (com els responsables del cartell, que suposo que deuen pensar "que tots els policies són mala gent"); uns altres "pel què diran" (els veïns, els coneguts...); uns altres perquè els sembla que és fer al fill o filla una mala passada ("mai ens ho perdonaria!"), etc.
Cada cas és diferent. La mare del Lluís al final va tenir clar que havia d'avisar. I avisant, es va fer un favor a ella i, el que és igual d'important o encara més, li va fer un favor immens al Lluís.
El Joan m'ha telefonat, i m'ha posat al corrent de la situació familiar: després d'una escalada de desafiaments, mals humors, menyspreus i insults, al final el Lluís va agredir a la seva mare. Ella ja li havia dit, alguna vegada, que si no era capaç de controlar-se acabaria avisant a la policia. I aquell cop ho va fer.
El Lluís només té 13 anys. Aquell dia, al cap d'una estona va sentir com arribava la policia a casa i, a continuació, va veure que un policia entrava a la seva habitació. El Lluís es va acollonir.
El policia, un home alt i cepat com un armari, de manera molt seriosa li va dir que el seu comportament era intolerable, però que com que era el primer cop no hi hauria "conseqüències policials". De moment, però que si es repetia un episodi com aquell, la vida se li complicaria molt. Que depenia d'ell que no fos així.
El Lluís va quedar molt impressionat. Que se't fiqui un policia, armat amb la pistola reglamentària a la teva habitació, impacta (a la teva habitació, un espai que fins aleshores consideraves absolutament teu i inviolable). I que a sobre aquest policia et digui que si no canvies, un altre dia se't poden endur i acabar potser en un centre de menors, fa que, a més d'acollonir-te, se t'abaixin els fums. Sobretot si només tens 13 anys.
El Lluís va entendre que s'havia passat de la ratlla, perquè espavilat ho és, i en el fons no és cap mala persona. El problema era que necessitava un límit, "una paret" que frenés el seu estat de descontrol creixent. Tenia una necessitat absoluta d'aquest límit, i no el va obtenir fins que, finalment, la seva mare va decidir avisar a la policia.
Avisar o amenaçar, i després no fer el que s'ha dit (tal com havia fet abans la seva mare), és el pitjor que en aquests casos es pot fer. S'ha de rumiar bé el que es dirà, i si es diu, s'ha de fer el que s'ha dit, encara que angoixin les conseqüències.
Ara les relacions entre el Lluís i la seva mare s'han normalitzat molt, tot és més fàcil. I si ell algun cop es comença a neguitejar i a descontrolar, de moment és capaç d'autocontenir-se.
S'ha resolt el problema? De manera immediata sí. En general és probable que no, perquè aquests processos el normal és que siguin llargs i complicats (això quan és el cas que es van encarrilant, ja que de vegades segueixen descarrilant-se, cada vegada més). Però en aquest cas s'ha posat fil a l'agulla, la dels límits, la de les conseqüències si no es respecten els límits, i això és fonamental. "Els fonaments", sense els quals no es pot construir res.
Aquell dia, durant "la visita" un dels policies li va dir a la mare que aquell cas no era en absolut excepcional (ni de bon tros dels més greus), ja que, malauradament, aquell tipus de visites cada cop els ocupaven més. Que no es podia ni imaginar les situacions familiars que de vegades es trobaven.
"Encara creus que la policia ens protegeix?" Doncs mira, si més no a la mare del Lluís sí que la va protegir (i a altres mares i pares com ella, amb fills o filles descontrolats, de tant en tant també). A ella la va protegir del seu fill, una cosa que fa molta vergonya explicar, però que cada vegada és menys excepcional.
Bé, també és veritat que "alguna vegada", "en aquests casos", els policies que t'arriben a casa (o allà on sigui), no tenen l'experiència dels que van anar a casa del Lluís. Per això és tan important que els policies rebin la formació necessària per tal de gestionar de manera encertada aquestes situacions.
Un últim apunt: hi ha mares o pares als quals, en casos com aquests, d'agressions dels fills, els costa molt decidir-se a avisar la policia. Uns per qüestions ideològiques (com els responsables del cartell, que suposo que deuen pensar "que tots els policies són mala gent"); uns altres "pel què diran" (els veïns, els coneguts...); uns altres perquè els sembla que és fer al fill o filla una mala passada ("mai ens ho perdonaria!"), etc.
Cada cas és diferent. La mare del Lluís al final va tenir clar que havia d'avisar. I avisant, es va fer un favor a ella i, el que és igual d'important o encara més, li va fer un favor immens al Lluís.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)