"¿Sabe qué es lo más terrible? La depresión anula el concepto de tiempo. 'Todo Es Para Siempre'. Hay que recordarse una y otra vez que es algo transitorio, que pasará." Espido Freire (1)
Veig pel carrer un grup de trenta noies d'uns vint anys, caminant a pas viu, gairebé en formació, en fila de dos. Al mig d'aquesta llarga fila de noies, caminant de manera menys airosa, una dona de més de setanta anys. Algú que no sabés qui són aquestes noies, podria pensar que la dona gran és la responsable del grup. Però no ho és.
Totes aquestes noies estan ingressades en un centre especialitzat en el tractament de l'anorèxia. Aquesta sortida al carrer forma part de les activitats programades: en fila i a pas viu, fan una caminada de potser mitja hora, sense aturar-se ni un moment, pels carrers del barri on està el centre.
La dona gran és la Marina. Les filles van demanar el seu ingrés al centre perquè no sabien què fer amb ella. La Marina estava en un estat depressiu sever, i amb una actitud hostil, a la contra, furiosa. Autodestructiva, i alhora agressiva cap a les filles. Al centre la van acceptar (és un centre privat, i la quota mensual és molt elevada). I com que el centre està especialitzat en l'anorèxia, la van diagnosticar com a anorèxica. I la tracten com a tal. És, òbviament, un desgavell absolut.
Fa anys que conec la Marina. Ens hem anat veient de tant en tant. Ara, des que està al centre, alguna vegada puc parlar amb ella per telèfon (poc, perquè té les comunicacions molt restringides). Sempre li dic el mateix, que ha de sortir d'aquí, que aquest lloc no li convé, que ha de tornar a casa. Que les filles li han de buscar algú que li faci companyia i les feines de la casa (viu sola), que necessita aquest suport, mentre estigui tan desvalguda i impotent (és una família amb diners, s'ho poden permetre). Li dic que és des de casa, "des de fora de la presó", des d'on amb una mica de sort i l'ajuda necessària, tindrà la possibilitat de sortir d'aquest estat depressiu tan dur que ara l'aclapara.
Ella diu que tot és impossible, que és definitiu, que no estarà mai més bé, que ja tot és igual. Que jo no ho entenc (però sí que ho entenc, perquè sé que quan s'està en el seu estat, tal com diu l'Espido Freire sembla absolutament impossible, que un dia s'acabi el malson de la depressió...).
Des que va començar aquesta etapa depressiva, l'han farcit de medicaments. Sense cap resultat, sense cap millora (ja fa uns quants mesos, potser més de mig any, que es medica regularment). Sí, els medicaments no falten, els que convinguin, però en canvi, en cap moment ha tingut accés a un bon psicòleg (o més ben dit, ni bo ni dolent, "a cap").
El dia que la veig pel carrer, formant part de la fila, segueixo el grup una estona, des d'una distància prudencial, discretament. No li dic res; no sé com fer-ho, encaixonada ella al mig d'aquesta formació militar d'adolescents a pas de legionari. Contemplo l'escena i sento una immensa tristesa. I quan m'aturo i veig com s'allunyen, i finalment la perdo de vista, em quedo amb aquesta tristesa. Que encara em dura, sempre que penso en ella.
--
(1) El Periódico, 19/04/2020
15 d’ag. 2020
12 d’ag. 2020
Dotze anys
"Lo que acabo de escribir es falso. Verdadero. Ni verdadero ni falso, como todo lo que se escribe sobre los locos, sobre los hombres." Jean Pau Sartre (1)
Després de dotze anys de dues sessions setmanals de teràpia, el psicoanalista, que fins aleshores no havia dit ni una paraula, li diu al seu client: "Disculpi que l'interrompi un moment, però no entenc l'idioma en què m'ha estat parlant". (2)
Una variant: Després de dotze anys de tractar amb psicofàrmacs un client, un psiquiatre, quan el client li diu, una altra vegada, que durant els dotze anys no ha notat cap millora, i en canvi sí molts efectes secundaris desagradables, el psiquiatre li diu: "Disculpi, no acabo d'entendre el que em diu, si de cas ja en parlarem un altre dia, més endavant, perquè ara l'important és consolidar la medicació".
També podria posar altres exemples dels quals en fossin protagonistes, posem per cas, un psicòleg conductista, o un de cognitiu-conductual, o... Podria i ho "hauria" de fer, per tal de ser just, però ara mateix no se m'acudeixen "ocurrències" equivalents com les dels dos casos anteriors, de manera que ho deixo només indicat: "Hauria de posar també altres exemples..."
De fet, tots aquests escenaris o acudits podria dir-se que tenen un origen comú, d'arrel religiosa (en el nostre cas, "el cristianisme cultural"). Per exemple:
Després de dotze anys de seguir les indicacions del seu director espiritual i pregar regularment a Déu per tal que l'alliberés o li alleugés el dolor insuportable de la depressió que patia, quan un dia es va queixar al director espiritual de què Déu no li feia gens de cas, el director li va dir: "Potser no has pregat amb prou devoció, o potser Déu, amb la seva infinita saviesa, incomprensible per a la ment humana, considera que aquest sofriment teu és el més beneficiós per a tu".
Dit d'una altra manera: això "dels dotze anys" és més fàcil que passi quan els professionals i terapeutes (de l'escola que sigui), tenen una estructura mental "religiosa", en el sentit que creuen profundament en els principis del marc mental terapèutic dins del qual es mouen (la seva "religió"). I dins del qual, i per tant no fora, consideren que han de trobar totes les alternatives, totes, que els puguin fer falta de cara a exercir la seva professió (de psicòleg, de psicoanalista, de psiquiatre biologista, etc.).
Quan a aquests professionals el que els mou és "la seva fe", quan no estan realment atents, quan no estan oberts a la possibilitat de veure "allò que potser desafiaria les seves creences" (quan, en definitiva, no són capaços d'assumir la incomoditat de les contradiccions, la por vinculada a les incerteses, etc.), el risc de provocar desgavells en els seus clients es multiplica.
D'altra banda, per al client en aquests casos no és fàcil, poder reaccionar. Perquè quan una persona està prou malament per a necessitar ajuda d'aquest tipus, el normal és que estigui en una situació de gran fragilitat, de desemparament i d'indefensió, de manera que té limitada la seva capacitat d'avaluació i de reacció, en relació amb el tractament que està rebent.
I així és com de vegades va passant un temps terapèuticament pobre, o fins i tot estèril, o encara més greu, un temps "d'empitjorament", a causa d'un tractament que, en lloc d'ajudar, potser perjudica el client...
--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 48)
(2) Adaptació d'un acudit recollit per T. Cathcart i D. Klein a "Heideger y un hipopótamo van al cielo" (Ed. Planeta, 2012, p. 44).
Després de dotze anys de dues sessions setmanals de teràpia, el psicoanalista, que fins aleshores no havia dit ni una paraula, li diu al seu client: "Disculpi que l'interrompi un moment, però no entenc l'idioma en què m'ha estat parlant". (2)
Una variant: Després de dotze anys de tractar amb psicofàrmacs un client, un psiquiatre, quan el client li diu, una altra vegada, que durant els dotze anys no ha notat cap millora, i en canvi sí molts efectes secundaris desagradables, el psiquiatre li diu: "Disculpi, no acabo d'entendre el que em diu, si de cas ja en parlarem un altre dia, més endavant, perquè ara l'important és consolidar la medicació".
També podria posar altres exemples dels quals en fossin protagonistes, posem per cas, un psicòleg conductista, o un de cognitiu-conductual, o... Podria i ho "hauria" de fer, per tal de ser just, però ara mateix no se m'acudeixen "ocurrències" equivalents com les dels dos casos anteriors, de manera que ho deixo només indicat: "Hauria de posar també altres exemples..."
De fet, tots aquests escenaris o acudits podria dir-se que tenen un origen comú, d'arrel religiosa (en el nostre cas, "el cristianisme cultural"). Per exemple:
Després de dotze anys de seguir les indicacions del seu director espiritual i pregar regularment a Déu per tal que l'alliberés o li alleugés el dolor insuportable de la depressió que patia, quan un dia es va queixar al director espiritual de què Déu no li feia gens de cas, el director li va dir: "Potser no has pregat amb prou devoció, o potser Déu, amb la seva infinita saviesa, incomprensible per a la ment humana, considera que aquest sofriment teu és el més beneficiós per a tu".
Dit d'una altra manera: això "dels dotze anys" és més fàcil que passi quan els professionals i terapeutes (de l'escola que sigui), tenen una estructura mental "religiosa", en el sentit que creuen profundament en els principis del marc mental terapèutic dins del qual es mouen (la seva "religió"). I dins del qual, i per tant no fora, consideren que han de trobar totes les alternatives, totes, que els puguin fer falta de cara a exercir la seva professió (de psicòleg, de psicoanalista, de psiquiatre biologista, etc.).
Quan a aquests professionals el que els mou és "la seva fe", quan no estan realment atents, quan no estan oberts a la possibilitat de veure "allò que potser desafiaria les seves creences" (quan, en definitiva, no són capaços d'assumir la incomoditat de les contradiccions, la por vinculada a les incerteses, etc.), el risc de provocar desgavells en els seus clients es multiplica.
D'altra banda, per al client en aquests casos no és fàcil, poder reaccionar. Perquè quan una persona està prou malament per a necessitar ajuda d'aquest tipus, el normal és que estigui en una situació de gran fragilitat, de desemparament i d'indefensió, de manera que té limitada la seva capacitat d'avaluació i de reacció, en relació amb el tractament que està rebent.
I així és com de vegades va passant un temps terapèuticament pobre, o fins i tot estèril, o encara més greu, un temps "d'empitjorament", a causa d'un tractament que, en lloc d'ajudar, potser perjudica el client...
--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 48)
(2) Adaptació d'un acudit recollit per T. Cathcart i D. Klein a "Heideger y un hipopótamo van al cielo" (Ed. Planeta, 2012, p. 44).
15 de jul. 2020
La història de la Teresa
1
"Teresa fue internada cuando tenía 21 años, después del nacimiento de su hija, durante el puerperio. (...) Se encontraba en un periodo de debilidad física y con problemas psicológicos normales en una mujer y seguramente ya no conseguía trabajar como antes. Entonces llamaron a un médico. A lo mejor era suficiente un simple periodo de descanso, pero el médico solicitó la intervención de un psiquiatra. La cogieron y la mandaron al manicomio. Un primer internamiento en Bolonia, donde fue tratada con electroshock y terapia insulínica, el segundo en Imola, donde lleva ya treinta años." (p. 89)
2
"Teresa estaba considerada la persona más peligrosa del pabellón de las peligrosas. (...) Cuando llegabas delante de la puerta únicamente podías mirar por la mirilla: sólo se veían los ojos y el pelo de Teresa, porque llevaba la máscara (denominada bozal en el historial, en la nota del 17 de abril de 1971), luego llevaba la camisa de fuerza torácica que la tenía atada a la cama y correas de contención en las piernas y las muñecas, por lo tanto se parecía a una momia. La máscara para impedir que escupiera le cubría la boca y casi todo el rostro, como los bandidos durante un atraco. En el caso de Teresa, la máscara estaba atada a la cama con correas de cuero. Así, sólo podías ver los ojos de Teresa." (p. 86)
3
"A veces sale, da una vuelta por Imola, pero no le interesa mucho, aunque puede ir cuando quiera. Ahora quiere sobre todo vivir en paz, está muy contenta cuando viene a visitarla algún familiar; tiene una hija, quien rara vez la visita." (p. 89)
4
"Es por eso que me impresiona la ambivalencia de la gente, la gente común, ante el problema: por un lado siente cierta necesidad de compadecerse de los llamados enfermos mentales, o de personas con problemas, pero por otro lado no quiere tener nada que ver con ellos. De una manera u otra tiene tendencia a buscar un modo cómodo de guardar las distancias entre sí misma y los que sufren: esto lo consiguen a través de la psiquiatría. (...) El psiquiatra no es más que un ejecutor." (p. 243)
Giorgio Antonucci. "El prejuicio psiquiátrico", Katakrak Liburuak, 2018 (aquest llibre me'l trobo a una estació d'autobusos)
Resum: Giorgio Antonucci és un psiquiatre que quan arriba al psiquiàtric d'Imola a principis del 70 es troba la Teresa tal com la descriu en el segon fragment. S'assabenta de la seva història prèvia (fragment 1), i es proposa alliberar-la d'aquell horror (tant a la Teresa com a altres dones d'aquella secció del psiquiàtric, en condicions semblants a les de la Teresa). Ho fa en contra del criteri de la majoria de la resta dels professionals del centre. I aconsegueix el que es proposa (fragment 3; la Teresa segueix al psiquiàtric, "s'ha convertit en casa seva", però pot sortir i anar on vol). El llibre repassa tant històries clíniques com la de la Teresa, com el funcionament general dels psiquiàtrics llavors, i això porta Giorgio Antonucci a diferents conclusions, una de les quals és la reflexió final del fragment 4.
D'aquest text, potser el que em sobta i horroritza més és la referència a la màscara per evitar que la Teresa escopís, i que es veu que no era un artefacte només per a ella, sinó d'ús habitual en alguns casos... No en tenia cap referència, de l'existència d'aquestes màscares d'ús psiquiàtric... El museu dels horrors és inacabable.
Llegir testimonis com el de Giorgio Antonucci és necessari. Per tal que no ens oblidem "d'on venim", quan es parla de l'estat de la gestió de les persones amb problemes mentals avui.
Sí, avui hi ha moltes coses, moltíssimes, per millorar, però també està bé no oblidar el passat.
"Teresa fue internada cuando tenía 21 años, después del nacimiento de su hija, durante el puerperio. (...) Se encontraba en un periodo de debilidad física y con problemas psicológicos normales en una mujer y seguramente ya no conseguía trabajar como antes. Entonces llamaron a un médico. A lo mejor era suficiente un simple periodo de descanso, pero el médico solicitó la intervención de un psiquiatra. La cogieron y la mandaron al manicomio. Un primer internamiento en Bolonia, donde fue tratada con electroshock y terapia insulínica, el segundo en Imola, donde lleva ya treinta años." (p. 89)
2
"Teresa estaba considerada la persona más peligrosa del pabellón de las peligrosas. (...) Cuando llegabas delante de la puerta únicamente podías mirar por la mirilla: sólo se veían los ojos y el pelo de Teresa, porque llevaba la máscara (denominada bozal en el historial, en la nota del 17 de abril de 1971), luego llevaba la camisa de fuerza torácica que la tenía atada a la cama y correas de contención en las piernas y las muñecas, por lo tanto se parecía a una momia. La máscara para impedir que escupiera le cubría la boca y casi todo el rostro, como los bandidos durante un atraco. En el caso de Teresa, la máscara estaba atada a la cama con correas de cuero. Así, sólo podías ver los ojos de Teresa." (p. 86)
3
"A veces sale, da una vuelta por Imola, pero no le interesa mucho, aunque puede ir cuando quiera. Ahora quiere sobre todo vivir en paz, está muy contenta cuando viene a visitarla algún familiar; tiene una hija, quien rara vez la visita." (p. 89)
4
"Es por eso que me impresiona la ambivalencia de la gente, la gente común, ante el problema: por un lado siente cierta necesidad de compadecerse de los llamados enfermos mentales, o de personas con problemas, pero por otro lado no quiere tener nada que ver con ellos. De una manera u otra tiene tendencia a buscar un modo cómodo de guardar las distancias entre sí misma y los que sufren: esto lo consiguen a través de la psiquiatría. (...) El psiquiatra no es más que un ejecutor." (p. 243)
Giorgio Antonucci. "El prejuicio psiquiátrico", Katakrak Liburuak, 2018 (aquest llibre me'l trobo a una estació d'autobusos)
Resum: Giorgio Antonucci és un psiquiatre que quan arriba al psiquiàtric d'Imola a principis del 70 es troba la Teresa tal com la descriu en el segon fragment. S'assabenta de la seva història prèvia (fragment 1), i es proposa alliberar-la d'aquell horror (tant a la Teresa com a altres dones d'aquella secció del psiquiàtric, en condicions semblants a les de la Teresa). Ho fa en contra del criteri de la majoria de la resta dels professionals del centre. I aconsegueix el que es proposa (fragment 3; la Teresa segueix al psiquiàtric, "s'ha convertit en casa seva", però pot sortir i anar on vol). El llibre repassa tant històries clíniques com la de la Teresa, com el funcionament general dels psiquiàtrics llavors, i això porta Giorgio Antonucci a diferents conclusions, una de les quals és la reflexió final del fragment 4.
D'aquest text, potser el que em sobta i horroritza més és la referència a la màscara per evitar que la Teresa escopís, i que es veu que no era un artefacte només per a ella, sinó d'ús habitual en alguns casos... No en tenia cap referència, de l'existència d'aquestes màscares d'ús psiquiàtric... El museu dels horrors és inacabable.
Llegir testimonis com el de Giorgio Antonucci és necessari. Per tal que no ens oblidem "d'on venim", quan es parla de l'estat de la gestió de les persones amb problemes mentals avui.
Sí, avui hi ha moltes coses, moltíssimes, per millorar, però també està bé no oblidar el passat.
14 de jul. 2020
El tractament i el tracte
"Substituïm el tractament pel tracte". En diferents entrevistes i conferències, sento aquesta frase a alguns psiquiatres d'orientació psicoanalítica, i la frase m'agrada (1). I alhora penso en els límits, i també els riscos, d'aquesta idea, si no va acompanyada de matisacions, de referències a situacions i contextos diferents, etc.
Entenc el motiu d'aquesta "declaració de principis", i em sembla necessària la seva expressió i la seva reivindicació sempre que faci falta (cosa freqüent). Penso que moltes vegades la pràctica, de fet l'abús, "del tractament sense tracte", ha sigut una estafa a aquelles persones necessitades tant de tractament com de tracte (o potser només necessitades de tracte i que, en canvi, "pateixen un tractament innecessari").
En el cas de la psiquiatria la institucionalització d'aquesta estafa ha sigut aclaparador, a mitges a conseqüència de la falta de lucidesa i d'amplitud de mires dels professionals implicats en aquesta manera d'entendre la pràctica de la psiquiatria (no tots), i a mitges a causa de la limitació de recursos (en definitiva diners), invertits en salut mental; d'entrada, una pastilla és més barata que el temps d'un professional (i dic "d'entrada" perquè tampoc no és tan senzill com sembla, però si de cas de moment això ho deixo aparcat).
Dit tot això, i com que d'aquest tema ja n'he parlat moltes vegades (de l'estalvi "culpable" de paraules, acompanyat de l'abús de fàrmacs), ara ho enfocaré des del punt de vista contrari, és a dir, dels casos en què el prioritari és, hauria de ser, el "tractament", fins i tot de manera urgent. Parlaré de quan el cas és aquest, i alhora resulta que "només s'ofereix tracte", afable i benintencionat, un tracte mancat de repercussió terapèutica positiva pel que fa al conflicte que origina la recerca d'ajuda. Perquè això també passa; és a dir, "també es pot estafar d'aquesta manera", i les conseqüències poden ser tan greus com en el cas de l'estafa per la negació de l'accés a les paraules.
Qualsevol idea sensata, duta a un extrem, pot convertir-se en un desencert. De vegades també passa en el món de la psicoteràpia, quan a causa del rebuig, "per una qüestió de principis", de la farmacologia, s'ofereix un tracte "cordial", implicat, sostingut... però poc eficaç. Perquè de vegades és així: de vegades el més efectiu és una pastilla, per molt que pugui desagradar aquesta idea (aquesta realitat), als partidaris "a ultrança" de la paraula.
Ho explicaré amb un exemple. Si et trenques un braç, el que cal és que te l'enguixin, i "ben enguixat", de manera professional. Si un cop clar que el que hi ha és una fractura, que qui llavors t'enguixi sigui una persona muda o antipàtica, té poca importància. El rellevant és que t'enguixin bé (segons el tipus de fractura que tinguis). Evidentment, si a sobre el metge enguixador és simpàtic i amable, doncs encara millor, però insisteixo, en aquest cas la prioritat ha de ser "l'expertesa tècnica". (2)
Això, que és tan fàcil veure en els casos "de problemes físics", també pot tenir, de vegades, el seu equivalent en els casos de problemes mentals. Per exemple, tal com ja he dit, de vegades, una pastilla "en el moment adequat", pot ser més determinant i útil que munts de paraules i munts de sessions de psicoteràpia.
Per això he dit al principi que les generalitzacions, del tipus que siguin, i més si són dogmàtiques, són arriscades. I a més d'arriscades (o a conseqüència de ser-ho), poden ser "perilloses" des d'un punt de vista terapèutic, és a dir, des del punt de vista dels interessos de la persona que busca ajuda a causa dels seus malestars i sofriments.
--
(1) Fernando Colina, Laura Martín, José María Álvarez i Massimo Recalcati.
(2) I per descomptat, "com" t'has trencat el braç de moment no té gens d'importància, ni el que havies somniat la nit passada, etc.
Entenc el motiu d'aquesta "declaració de principis", i em sembla necessària la seva expressió i la seva reivindicació sempre que faci falta (cosa freqüent). Penso que moltes vegades la pràctica, de fet l'abús, "del tractament sense tracte", ha sigut una estafa a aquelles persones necessitades tant de tractament com de tracte (o potser només necessitades de tracte i que, en canvi, "pateixen un tractament innecessari").
En el cas de la psiquiatria la institucionalització d'aquesta estafa ha sigut aclaparador, a mitges a conseqüència de la falta de lucidesa i d'amplitud de mires dels professionals implicats en aquesta manera d'entendre la pràctica de la psiquiatria (no tots), i a mitges a causa de la limitació de recursos (en definitiva diners), invertits en salut mental; d'entrada, una pastilla és més barata que el temps d'un professional (i dic "d'entrada" perquè tampoc no és tan senzill com sembla, però si de cas de moment això ho deixo aparcat).
Dit tot això, i com que d'aquest tema ja n'he parlat moltes vegades (de l'estalvi "culpable" de paraules, acompanyat de l'abús de fàrmacs), ara ho enfocaré des del punt de vista contrari, és a dir, dels casos en què el prioritari és, hauria de ser, el "tractament", fins i tot de manera urgent. Parlaré de quan el cas és aquest, i alhora resulta que "només s'ofereix tracte", afable i benintencionat, un tracte mancat de repercussió terapèutica positiva pel que fa al conflicte que origina la recerca d'ajuda. Perquè això també passa; és a dir, "també es pot estafar d'aquesta manera", i les conseqüències poden ser tan greus com en el cas de l'estafa per la negació de l'accés a les paraules.
Qualsevol idea sensata, duta a un extrem, pot convertir-se en un desencert. De vegades també passa en el món de la psicoteràpia, quan a causa del rebuig, "per una qüestió de principis", de la farmacologia, s'ofereix un tracte "cordial", implicat, sostingut... però poc eficaç. Perquè de vegades és així: de vegades el més efectiu és una pastilla, per molt que pugui desagradar aquesta idea (aquesta realitat), als partidaris "a ultrança" de la paraula.
Ho explicaré amb un exemple. Si et trenques un braç, el que cal és que te l'enguixin, i "ben enguixat", de manera professional. Si un cop clar que el que hi ha és una fractura, que qui llavors t'enguixi sigui una persona muda o antipàtica, té poca importància. El rellevant és que t'enguixin bé (segons el tipus de fractura que tinguis). Evidentment, si a sobre el metge enguixador és simpàtic i amable, doncs encara millor, però insisteixo, en aquest cas la prioritat ha de ser "l'expertesa tècnica". (2)
Això, que és tan fàcil veure en els casos "de problemes físics", també pot tenir, de vegades, el seu equivalent en els casos de problemes mentals. Per exemple, tal com ja he dit, de vegades, una pastilla "en el moment adequat", pot ser més determinant i útil que munts de paraules i munts de sessions de psicoteràpia.
Per això he dit al principi que les generalitzacions, del tipus que siguin, i més si són dogmàtiques, són arriscades. I a més d'arriscades (o a conseqüència de ser-ho), poden ser "perilloses" des d'un punt de vista terapèutic, és a dir, des del punt de vista dels interessos de la persona que busca ajuda a causa dels seus malestars i sofriments.
--
(1) Fernando Colina, Laura Martín, José María Álvarez i Massimo Recalcati.
(2) I per descomptat, "com" t'has trencat el braç de moment no té gens d'importància, ni el que havies somniat la nit passada, etc.
18 de juny 2020
Freudians contra la teràpia cognitiva conductual
"Cada época conoce su particular forma de conformismo intelectual, su 'escolástica': designamos con esta palabra (...) esa forma de pseudosaber académico caracterizado por preferir las estructuras estables y cerradas a las cambiantes y abiertas, no admitir más problemas que aquellos previamente instituidos en la urdimbre de las respuestas (...) La ideología moralizante que justifica y adoba cada escolástica es muy variada (...)." Fernando Sabater (1)
Aquests dies escolto per internet algunes entrevistes i xerrades dels psiquatres Fernando Colina i José María Álvarez. Llegeixo també alguna entrevista a Massimo Recalcati, psicòleg interessat per les psicopatologies alimentàries. Els tres es fonamenten en una concepció psicoanalítica dels conflictes mentals. M'atrauen moltes de les idees que exposen.
Alhora, del que diuen hi ha una cosa que em sobta, i és que els tres coincideixen en l'opinió negativa que tenen de les teràpies cognitives conductuals. Fins a l'extrem que les consideren "un apèndix" de la psiquiatria biologista i farmacològica, tal com sona. Això em desconcerta. És a dir, em desconcerta que aquests defensors "de la cura i l'acompanyament a través de la paraula" manifestin aquest rebuig tan radical a aquesta altra opció basada també exclusivament en la paraula. I encara em desconcerta més que ho facin atribuint-li "un maridatge" amb els biologistes, una associació que em sembla del tot gratuïta. Absolutament gratuïta.
Que alguns professionals combinin els dos abordatges (farmacològic i cognitu conductual), no autoritza a cap generalització com la que fan ells. És tan absurd com afirmar que com que alguns professionals biologistes, per exemple, potser recomanen lectures poètiques, o anar en bicicleta, la poesia i el ciclisme són part de la concepció biologista i farmacològica de la salut mental.
Colina, Álvarez i Recalcati estableixen una pugna ja no entre "la paraula i la pastilla", sinó també "entre la paraula legítima i la ilegítima". I ho fan de manera tan contundent que quan parlen d'aquest tema donen la sensació de ser, més que terapeutes, "creients d'una religió": la seva fe és l'única veritable, de la qual han de fer apostolat, etc.
He començat dient que m'atrauen moltes de les idees que exposen aquestes persones. I ho segueixo mantenint, perquè les meves objeccions parcials no m'impedeixen seguir recollint de les seves exposicions i discursos tot allò que em sembla valuós, que és molt. Em sembla obvi que actualment negar l'existència i la importància de l'inconscient, i tot el que implica, la seva influència absoluta en les nostres vides, és una falta de lucidesa immensa.
Relacionat amb tot això, una altra cosa que em sorprén de Colina, Álvarez i Recalcati és que, de tant en tant, fan alguna referència a l'ús de psicofàrmacs en la seva experiència clínica diària, però ho diuen amb una boca petita, i sempre de passada, sense aturar-s'hi. Com si estiguessin parlant "d'una part fosca, vergonyosa", de la seva feina...
I trobo que "caldria", que s'hi aturessin. Trobo que, precisament ells, en lloc de ventilar el tema amb una frase telegràfica, mig extraviada, en veu baixa, caldria que parlessin més de l'ús de la farmacologia en la seva pràctica clínica quotidiana de base psicoanalítica. Perquè si ho fessin, si en parlessin, el seu discurs seria més "veritable", més sencer. És a dir, més autèntic el relat de la seva pràctica professional.
De fet, amb aquesta actitud "evitadora", es posen al mateix nivell que els "integristes biologistes", només que a l'altra banda del mur. Plens d'una seguretat absoluta, fins i tot celebren (literalment, de manera explícita), l'existència del mur (igual que els altres). Cosa d'altra banda comprensible: si consideres que els altres "estan equivocats", i que tu tens el monopoli de la veritat, és normal que vulguis mantenir-te en la teva illa de legitimitat i puresa, incontaminat.
Ho remarco: estic parlant dels integrismes (d'un tipus o de l'altre, biologistes o freudians). I per tant ara no parlo de tots els professionals que (equidistants, o decantats o no cap a alguna de les dues bandes), tenen una postura "intel.lectualment més saludable", més oberta (més predisposada a escoltar la discrepància, sense por als dubtes), i per tant menys apostòlica i excloent. Una actitud que alhora és probable que faci també més efectiva la seva pràctica terapèutica habitual (amb consciència d'infal.libiliat, sense dubtes, sense cauteles, les possibilitats d'intervencions desafortunades, i fins i tot de desastres, es poden multiplicar).
Tot és complicat. Perquè les paraules, com els fàrmacs, tan poden facilitar com complicar, tan poden salvar com condemnar. D'entrada, en principi, no hi ha bons i dolents, sinó més aviat "usos inadequats". De vegades molt inadequats, perquè també és veritat que hi ha alguns usos que fins i tot "haurien de ser proscrits": tant "les paraules que mai no s'haurien de dir", com "els medicaments que mai no s'haurien de receptar". Oblidar tot això (tan pel que fa a les paraules com als medicaments), és un "fracàs de la intel.ligència".
El problema és que mirem molt els abusos, intransigències i errors dels altres, fins i tot amb lupa, i en canvi ens mirem poc al mirall...
--
(1) "Para una ciencia ácrata". Dins de "Escritos politeístas", Editora Nacional, 1975 (p. 190). He triat aquesta cita sobretot per la seva referència a "les estructures estables i tancades", i perquè en conjunt aquesta idea de l'escolàstica de Savater em sembla adequada (en tant que "gràfica"), en relació amb el que jo he volgut exposar.
Aquests dies escolto per internet algunes entrevistes i xerrades dels psiquatres Fernando Colina i José María Álvarez. Llegeixo també alguna entrevista a Massimo Recalcati, psicòleg interessat per les psicopatologies alimentàries. Els tres es fonamenten en una concepció psicoanalítica dels conflictes mentals. M'atrauen moltes de les idees que exposen.
Alhora, del que diuen hi ha una cosa que em sobta, i és que els tres coincideixen en l'opinió negativa que tenen de les teràpies cognitives conductuals. Fins a l'extrem que les consideren "un apèndix" de la psiquiatria biologista i farmacològica, tal com sona. Això em desconcerta. És a dir, em desconcerta que aquests defensors "de la cura i l'acompanyament a través de la paraula" manifestin aquest rebuig tan radical a aquesta altra opció basada també exclusivament en la paraula. I encara em desconcerta més que ho facin atribuint-li "un maridatge" amb els biologistes, una associació que em sembla del tot gratuïta. Absolutament gratuïta.
Que alguns professionals combinin els dos abordatges (farmacològic i cognitu conductual), no autoritza a cap generalització com la que fan ells. És tan absurd com afirmar que com que alguns professionals biologistes, per exemple, potser recomanen lectures poètiques, o anar en bicicleta, la poesia i el ciclisme són part de la concepció biologista i farmacològica de la salut mental.
Colina, Álvarez i Recalcati estableixen una pugna ja no entre "la paraula i la pastilla", sinó també "entre la paraula legítima i la ilegítima". I ho fan de manera tan contundent que quan parlen d'aquest tema donen la sensació de ser, més que terapeutes, "creients d'una religió": la seva fe és l'única veritable, de la qual han de fer apostolat, etc.
He començat dient que m'atrauen moltes de les idees que exposen aquestes persones. I ho segueixo mantenint, perquè les meves objeccions parcials no m'impedeixen seguir recollint de les seves exposicions i discursos tot allò que em sembla valuós, que és molt. Em sembla obvi que actualment negar l'existència i la importància de l'inconscient, i tot el que implica, la seva influència absoluta en les nostres vides, és una falta de lucidesa immensa.
Relacionat amb tot això, una altra cosa que em sorprén de Colina, Álvarez i Recalcati és que, de tant en tant, fan alguna referència a l'ús de psicofàrmacs en la seva experiència clínica diària, però ho diuen amb una boca petita, i sempre de passada, sense aturar-s'hi. Com si estiguessin parlant "d'una part fosca, vergonyosa", de la seva feina...
I trobo que "caldria", que s'hi aturessin. Trobo que, precisament ells, en lloc de ventilar el tema amb una frase telegràfica, mig extraviada, en veu baixa, caldria que parlessin més de l'ús de la farmacologia en la seva pràctica clínica quotidiana de base psicoanalítica. Perquè si ho fessin, si en parlessin, el seu discurs seria més "veritable", més sencer. És a dir, més autèntic el relat de la seva pràctica professional.
De fet, amb aquesta actitud "evitadora", es posen al mateix nivell que els "integristes biologistes", només que a l'altra banda del mur. Plens d'una seguretat absoluta, fins i tot celebren (literalment, de manera explícita), l'existència del mur (igual que els altres). Cosa d'altra banda comprensible: si consideres que els altres "estan equivocats", i que tu tens el monopoli de la veritat, és normal que vulguis mantenir-te en la teva illa de legitimitat i puresa, incontaminat.
Ho remarco: estic parlant dels integrismes (d'un tipus o de l'altre, biologistes o freudians). I per tant ara no parlo de tots els professionals que (equidistants, o decantats o no cap a alguna de les dues bandes), tenen una postura "intel.lectualment més saludable", més oberta (més predisposada a escoltar la discrepància, sense por als dubtes), i per tant menys apostòlica i excloent. Una actitud que alhora és probable que faci també més efectiva la seva pràctica terapèutica habitual (amb consciència d'infal.libiliat, sense dubtes, sense cauteles, les possibilitats d'intervencions desafortunades, i fins i tot de desastres, es poden multiplicar).
Tot és complicat. Perquè les paraules, com els fàrmacs, tan poden facilitar com complicar, tan poden salvar com condemnar. D'entrada, en principi, no hi ha bons i dolents, sinó més aviat "usos inadequats". De vegades molt inadequats, perquè també és veritat que hi ha alguns usos que fins i tot "haurien de ser proscrits": tant "les paraules que mai no s'haurien de dir", com "els medicaments que mai no s'haurien de receptar". Oblidar tot això (tan pel que fa a les paraules com als medicaments), és un "fracàs de la intel.ligència".
El problema és que mirem molt els abusos, intransigències i errors dels altres, fins i tot amb lupa, i en canvi ens mirem poc al mirall...
--
(1) "Para una ciencia ácrata". Dins de "Escritos politeístas", Editora Nacional, 1975 (p. 190). He triat aquesta cita sobretot per la seva referència a "les estructures estables i tancades", i perquè en conjunt aquesta idea de l'escolàstica de Savater em sembla adequada (en tant que "gràfica"), en relació amb el que jo he volgut exposar.
30 de maig 2020
Mare i fill malalt mental
"(...) con los años, Leopoldo María deja casi de lado la figura del padre y hace caer todo el 'mal' familiar, y el suyo en particular, sobre la figura de la madre, de Felicidad, a la que quiso y detestó casi diría que a partes iguales."
Luis Antonio de Villena, a "Lúcidos bordes de abismo. Memoria personal de los Panero" (Fundación José Manuel Lara, 2014, p. 59), diu això de Leopoldo María Panero i la seva mare Felicidad Blanc. Una de les vegades que Villena es refereix al procés de degradació i embogiment de Leopoldo, diu:
"Cuando (al cabo de un mes, tal vez algo menos) Leopoldo regresó de París, puedo decir mayo de 1982, el Leopoldo que yo había conocido no existía ya. Venía mal. Descuidado en todos los aspectos y casi mudo. Nace el 'Leopoldo/problema' del que tendremos que huir, a menudo, incluso los amigos, por no poder hacernos cargo de él. Por resultarnos de todo punto excesivo. Es el momento en que oigo decir -nunca lo vi, por supuesto- que Leopoldo, extraviado, como perdido, compra un croasán y lo moja en el agua sucia de un charco o en la más repelente aún que corre delgada en los arroyos, junto a la acera. Sí estuve en esos momentos (pero poco, porque ambos tendíamos a partir) con un Leopoldo desastrado que olía fuertemente a suciedad. Que olía francamente mal. Varios lo comprobaron. (...) Algo se rompió en un Leopoldo que nunca estuvo bien, pero que en ese momento desbordó el vaso. Lo malo es que nunca volvió a estar bien." (p. 71, 72)
De vegades cita al mateix Leopoldo:
"Me miro al espejo y me doy miedo". "Nadie quiere a un loco. Te detestan hasta tus mejores amigos". "El Infierno es la única realidad de la existencia". (p. 151)
I al llarg del llibre (també hi surten els altres dos germans, Juan Luis i Michi), de manera reiterada va tornant a la mare:
"Tan sola como básicamente estaba, había decidido dedicarse por entero a ese hijo terrible que la necesitaba, la odiaba y la quería." (p. 119).
Llegeixo aquest llibre i sento esgarrifances. Al pensar en aquesta mare i aquest fill, en la seva relació terrible. Al pensar en altres mares i fills (o filles), amb relacions semblants, amb diferents graus de dolor, pànic, bogeria, desesperació, esgotament... Però sobretot, em fa pensar en una història d'aquest tipus per a mi molt propera, ara ja una mica llunyana, però que encara em neguiteja quan la recordo.
Luis Antonio de Villena, a "Lúcidos bordes de abismo. Memoria personal de los Panero" (Fundación José Manuel Lara, 2014, p. 59), diu això de Leopoldo María Panero i la seva mare Felicidad Blanc. Una de les vegades que Villena es refereix al procés de degradació i embogiment de Leopoldo, diu:
"Cuando (al cabo de un mes, tal vez algo menos) Leopoldo regresó de París, puedo decir mayo de 1982, el Leopoldo que yo había conocido no existía ya. Venía mal. Descuidado en todos los aspectos y casi mudo. Nace el 'Leopoldo/problema' del que tendremos que huir, a menudo, incluso los amigos, por no poder hacernos cargo de él. Por resultarnos de todo punto excesivo. Es el momento en que oigo decir -nunca lo vi, por supuesto- que Leopoldo, extraviado, como perdido, compra un croasán y lo moja en el agua sucia de un charco o en la más repelente aún que corre delgada en los arroyos, junto a la acera. Sí estuve en esos momentos (pero poco, porque ambos tendíamos a partir) con un Leopoldo desastrado que olía fuertemente a suciedad. Que olía francamente mal. Varios lo comprobaron. (...) Algo se rompió en un Leopoldo que nunca estuvo bien, pero que en ese momento desbordó el vaso. Lo malo es que nunca volvió a estar bien." (p. 71, 72)
De vegades cita al mateix Leopoldo:
"Me miro al espejo y me doy miedo". "Nadie quiere a un loco. Te detestan hasta tus mejores amigos". "El Infierno es la única realidad de la existencia". (p. 151)
I al llarg del llibre (també hi surten els altres dos germans, Juan Luis i Michi), de manera reiterada va tornant a la mare:
"Tan sola como básicamente estaba, había decidido dedicarse por entero a ese hijo terrible que la necesitaba, la odiaba y la quería." (p. 119).
Llegeixo aquest llibre i sento esgarrifances. Al pensar en aquesta mare i aquest fill, en la seva relació terrible. Al pensar en altres mares i fills (o filles), amb relacions semblants, amb diferents graus de dolor, pànic, bogeria, desesperació, esgotament... Però sobretot, em fa pensar en una història d'aquest tipus per a mi molt propera, ara ja una mica llunyana, però que encara em neguiteja quan la recordo.
7 de maig 2020
Històries de confinaments: la Cesca
Vaig explicar que l'Oriol no surt al carrer perquè té por d'encomanar-se. La Cesca, en canvi, sí que surt al carrer: quan té ganes de beure.
Quan va començar el confinament a la Cesca se li va desmuntar tot el que amb molts esforços havia anat posant en marxa amb l'objectiu de poder deixar de beure. Tancada a casa i sense les ajudes externes que tenia, el seu malestar va anar creixent de manera ràpida. No va suportar la pressió, i va començar a sortir de casa per tal de poder beure. I ho segueix fent de manera regular: se'n va a alguna botiga, es compra unes quantes cerveses i se les beu abans de tornar a casa.
Quan arriba a casa ho fa borratxa. I se sent fatal. D'una banda, a causa de la barreja dels efectes de l'alcohol i la medicació psiquiàtrica que es pren, i d'una altra banda, perquè es menysprea per no ser capaç de controlar la seva impulsivitat. Però malgrat aquests dos grans malestars, l'endemà torna a sortir, torna a beure, i torna a sentir-se doblement fatal.
La Cesca viu amb la seva mare, i la seva mare està desbordada, esgotada, trista. No sap què fer. Abans, quan les coses anaven malament (amb alts i baixos, la història fa molts anys que dura), la mare si més no tenia el recurs de sortir de casa de tant en tant, airejar-se una mica, una estona, anar a veure alguna amiga, prendre algun cafè acompanyada, xerrar amb algú... i així, mentrestant, "descansar de la filla".
Quan la Cesca està a casa, de vegades està borratxa. O, després d'una ressaca, penedida, plorosa, derrotada i desvalguda. O abans d'una nova sortida, ansiosa i com una fera engabiada... A casa de la Cesca no hi ha mai tranquil.litat.
Per a molta gent aquests dies són difícils. Per a algunes persones, com l'Oriol o la Cesca (i per als seus familiars), encara ho són més, de difícils.
Quan va començar el confinament a la Cesca se li va desmuntar tot el que amb molts esforços havia anat posant en marxa amb l'objectiu de poder deixar de beure. Tancada a casa i sense les ajudes externes que tenia, el seu malestar va anar creixent de manera ràpida. No va suportar la pressió, i va començar a sortir de casa per tal de poder beure. I ho segueix fent de manera regular: se'n va a alguna botiga, es compra unes quantes cerveses i se les beu abans de tornar a casa.
Quan arriba a casa ho fa borratxa. I se sent fatal. D'una banda, a causa de la barreja dels efectes de l'alcohol i la medicació psiquiàtrica que es pren, i d'una altra banda, perquè es menysprea per no ser capaç de controlar la seva impulsivitat. Però malgrat aquests dos grans malestars, l'endemà torna a sortir, torna a beure, i torna a sentir-se doblement fatal.
La Cesca viu amb la seva mare, i la seva mare està desbordada, esgotada, trista. No sap què fer. Abans, quan les coses anaven malament (amb alts i baixos, la història fa molts anys que dura), la mare si més no tenia el recurs de sortir de casa de tant en tant, airejar-se una mica, una estona, anar a veure alguna amiga, prendre algun cafè acompanyada, xerrar amb algú... i així, mentrestant, "descansar de la filla".
Quan la Cesca està a casa, de vegades està borratxa. O, després d'una ressaca, penedida, plorosa, derrotada i desvalguda. O abans d'una nova sortida, ansiosa i com una fera engabiada... A casa de la Cesca no hi ha mai tranquil.litat.
Per a molta gent aquests dies són difícils. Per a algunes persones, com l'Oriol o la Cesca (i per als seus familiars), encara ho són més, de difícils.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)