Obsessions i compulsions

De tant rentar-se les mans, l'Elsa les té blanquinoses, com si les hagués ficat a dins de lleixiu, i  alhora amb parts envermellides, a causa de la causticitat i l'abrasió de tantes rentades i detergents. També li passa amb la cara; la pell de la cara de vegades encara la té més agredida, alguna vegada fins al punt d'encetar-se-li.

Aquest rentat compulsiu, aquest ritual obsessiu, de vegades fins a fer-se mal, és una característica d'algunes persones amb trets del que s'etiqueta com a trastorn obsessiu-compulsiu. D'algunes, perquè les compulsions, els rituals concrets, poden ser de diferents tipus; els rituals de neteja de l'Elsa són només una variant dels diferents possibles rituals, tot i que bastant habitual.

Ignoro si l'Elsa té altres rituals que afectin altres àmbits de la seva vida, relacionats o no amb la higiene, però és probable que sí. Per exemple, rituals "exclusivament mentals", dels quals en general ningú se n'adona, però que poden mortificar moltíssim la vida de qui els pateix.

D'altra banda, el que fa més peculiar el cas de l'Elsa és que, aquesta compulsió amb els rituals de neteja de mans i cara, va junt amb una falta de netedat en altres àmbits. Per exemple, hi ha espais de casa seva, espais concrets, que poden acumular uns graus de brutícia molt elevats, i no com a fets puntuals, sinó cronificats, mantinguts al llarg dels anys. És una brutícia del tot sorprenent, a causa del contrast amb el ritual de neteja de les mans.

Desconec si aquesta coexistència d'hiperneteja per una banda, i deixadesa i brutícia per una altra, és també una característica de més persones amb aquesta etiqueta d'obsessives compulsives, o és que el cas de l'Elsa és una excepció.

L'Elsa fa una vida molt solitària, viu molt aïllada. Si penses en aquesta vida seva tan solitària, i alhora sota l'esclavitud de les seves obsessions i compulsions, amb els rituals reiterats, l'ús de sabons i desinfectants, junt amb la seva parcel.la paral.lela d'abandonament, se't fa molt estrany. I també et fa molta tristesa. Perquè veure que algú viu així, un dia i un altre, durant anys,  ha de ser mot dur. Molt. I pensar-hi t'entristeix.

I t'entristeix encara més si penses que, a causa de la seva vida radicalment solitària, sense relacions socials, les possibilitats que té de poder arribar algun dia a accedir a alguna ajuda psicològica és molt reduïda. Una ajuda que potser li podria permetre posar una mica d'ordre dins del seu cap, que potser la podria ajudar a reduir una mica els seus malestars, les compulsions, els rituals malaltissos... 

Amb la vida que fa, aquesta possibilitat de canvi sembla molt petita. Pràcticament inexistent. Caldria "un miracle". L'Elsa és una persona que, per dir-ho d'alguna manera, sembla que està "condemnada" a seguir vivint sempre aquesta vida tan dura i estranya, sobretot vista "des de fora", des de les coordenades quotidianes de les persones amb vides més normals.

Una és massa, cent no són suficients

Una cervesa, un got de vi... parlem amb el Daniel d'alcoholisme i d'addiccions a altres substàncies, i ell em recorda aquesta frase. Parlem d'aquest tema (sempre en parlem, quan quedem), i ho fem tenint clar que ens referim només a les persones amb problemes d'addiccions, persones amb un "caràcter addictiu", i no a les persones que, per exemple, es poden beure un got de vi (o fumar-se un porro), sense que fer-ho els suposi cap problema. 

Aquest és el tema, barrejat amb la complicació afegida quan, al problema d'addicció, l'acompanya la malaltia mental (com en el seu cas). 

Parlem també de les conductes horribles que un pot arribar a tenir quan està obsessionat, "embogit", per poder consumir (com va ser també el seu cas, per sort ja fa molts anys). I del comprensible que és, en aquests casos, que hi hagi persones que no vulguin saber res més de tu, a causa de les putades que els has fet. Parlem molt, alhora, ell amb tristesa, de la desesperació i el sofriment de les famílies amb fills amb aquests problemes.

El Daniel és un exemple de coratge, d'humilitat, de saviesa. I també de responsabilitat: considera que, a causa del seu passat, té un deute pendent amb la societat. I l'enfronta amb una dedicació important a iniciatives relacionades amb la rehabilitació de persones amb problemes d'addiccions. 

És una sort, un plaer, i un privilegi, poder parlar de tant en tant amb el Daniel. L'última vegada, fa pocs dies, quan ens acomiadem, a fora del bar on hem estat bevent un cafè, li dic que jo no he entrat mai sol a un bar, perquè per a mi anar a un bar és sempre un acte social. I ell em diu que el seu cas és el mateix, que entrar en un bar per a ell només té sentit si és per estar-hi amb algú i poder parlar-hi. Coincidim en això, però en canvi, no coincidim en el fet que ell diu que el cafè li agrada, i jo li dic que no ho sé. Que si als bars demano un cafè, és sobretot perquè és la consumició més barata.

Vaig conèixer la seva mare fa molts anys, quan ella estava desesperada, amb aquest fill que s'anava autodestruint. Uns quants anys després, quan aquella etapa horrible ja començava a formar part del passat, el vaig conèixer a ell. Des de llavors, de tant en tant hem anat quedant.

No és ell, és la malaltia

La malaltia forma part d'una persona, o és una part aliena a la persona? Si una persona té càncer, el seu càncer forma o no forma part de la seva persona? On comença o acaba una persona? És un conjunt de diferents parts? Si és així, de quines?

Què és una persona? Si parlem en concret de persones "amb problemes mentals", els problemes també formen part de la persona? O una persona és només allò no problemàtic? N'excloem tot allò "seu" que es relaciona amb els seus problemes mentals? 

Si establim línies divisòries, a partir de quins criteris ho fem? I si uns i altres no ens posem d'acord sobre les línies divisòries, com ho fem, per entendre'ns?

I també: tenen conseqüències, les eventuals dissociacions de les diferents parts o aspectes d'una persona? És a dir, el fet de considerar que, una persona amb problemes mentals, quan té comportaments conflictius, "no és ella, sinó que és la seva malaltia". Té conseqüències, aquesta separació o "externalització"?

Si és la malaltia, la responsable d'aquests comportaments conflictius, qui s'ha de fer càrrec de les eventuals conseqüències d'aquests comportaments? Es poden demanar responsabilitats, "a una malaltia"? Hi ha comportaments que no tenen responsables? 

Si diem que de vegades no hi ha responsabilitat personal perquè hi ha una malaltia, li fem un favor, a la persona "vinculada" a aquesta malaltia? ¿Li fem un favor, o li dificultem encara més la possibilitat de tenir una vida una mica millor? Una vida amb més opcions: amb la possibilitat d'establir una relació diferent amb la seva malaltia, una relació més empoderadora, una relació, en definitiva, més alliberadora, amb més possibilitats, malgrat la malaltia, d'assolir benestar i autoestima personal.

Un últim apunt.

Hi ha persones amb malalties mentals tan greus que són incapaces de tenir cap mena d'autocontrol (de manera crònica o episòdica). Són poques, però n'hi ha.

A partir d'aquest fet (d'aquesta excepció), ¿és un risc, igualar excepció i norma? És a dir, emparar-se en aquests casos excepcionals per justificar descontrols i desresponsabilitzacions que, altrament, moltes vegades, podrien ser abordats amb possibilitats reals de més control. I amb la possibilitat, llavors, des d'aquest sentiment de responsabilitat personal, de poder augmentar l'autoestima i l'autonomia.

En resum: què en fem, d'això de la responsabilitat personal, en els casos de persones amb problemes mentals? 

Final dels interrogants.

Dedicacions i contradiccions

De vegades he parlat (per posar dos exemples) de l'Adriana, o del Joan Pintor, dues persones a qui veig de tant en tant. Cada una amb els seus problemes, de diferents tipus. Hi ha altres persones també "amb problemes" que veig de tant en tant; algunes de manera més freqüent, altres més espaiada, segons els casos. I després, de vegades també quedo amb persones en teoria sense problemes, per parlar, junts, "dels problemes de les persones amb problemes". En resum: una dedicació considerable "al tema dels problemes".

Ara bé, la meva capacitat d'estar atent, del tot present, quan estic amb algú amb problemes (o també en general, amb qui sigui), és limitada. Arriba un punt que em canso, que em costa mantenir l'atenció. En sóc conscient, que les meves implicacions amb algú (amb problemes o no) està condicionada per aquesta limitació de la meva capacitat d'atenció. D'altra banda, és obvi, també estic limitat pels límits de la meva disponibilitat, perquè no podem estar en més d'un lloc alhora: els dies, les hores, són els que són.

Un altre límit que tinc, dels molts que tinc, és el del temps continuat de lectura, és a dir, el temps que puc mantenir una atenció de qualitat sobre un text. Per exemple, quan llegeixo un llibre sobre les depressions (o la bipolaritat, els trastorns de la personalitat, l'esquizofrènia, les addiccions...). Encara que el tema m'interessi, fins i tot que m'interessi molt, arriba un punt que em cansa, que se'm fa feixuc. 

De fet, arriba un punt que tot em cansa. Tot. I sovint, a aquest punt hi arribo més aviat quan estic amb algú, que quan estic, per exemple, amb un llibre. És a dir, que de vegades puc dedicar més temps a llegir sobre depressions (o addiccions, etc.), que a estar amb persones afectades per problemes de depressions o addiccions.

Això, és clar, és una contradicció. Molt gran. Perquè sé, no oblido, que l'important són les persones. Que les lectures només són (o haurien de ser) "recursos" per poder entendre i compartir després més bé els moments amb persones afectades pels temes d'aquestes lectures. 

D'altra banda, també tinc assumit que estem fets de contradiccions, i aquesta n'és una (entre moltes) de les meves. És així.

Per acabar: en el meu dia a dia hi ha també altres activitats, a banda de les relacionades "amb el món dels problemes i de les persones amb problemes". Però aquestes ja són altres històries...

Intel.ligències parcials: l'Andi

A l'Andi no sé quina etiqueta li correspondria, sé que té problemes de tipus obsessiu molt importants (i no sé si també altres tipus de "dificultats" mentals). Són problemes que, de tant en tant, el desestabilitzen fins al punt que, de vegades, al final esclata. Amb comportaments violents sobretot cap a objectes, amb el resultat, de vegades, de grans trencadisses. 

La seva agressivitat no és cap a persones (però sí, de vegades, autoagressiva). Després, quan recupera la calma, la raó, es submergeix en un profund malestar, a causa del que ha fet.

Deu tenir trenta anys, els seus pares diuen que ha après estratègies per, quan s'adona que comença a vorejar un estat perillós, procurar asserenar-se, per tal de no arribar al desbordament. De no arribar-hi a conseqüència del malestar insuportable provocat per les obsessions.

Els seus pares diuen que, en aquests moments, aquestes estratègies protectores les té ben integrades, i que moltes vegades li són efectives. Que abans d'arribar al descontrol, és molt conscient que ha d'intentar evitar que arribi, que hi quedi submergit i sense ja cap capacitat de reacció.

Els pregunto si saben quines són les causes que poden afavorir l'aparició d'aquestes situacions de perill. Diuen que ells estableixen una relació amb els moments o etapes que l'Andi assumeix responsabilitats i compromisos que el sobrepassen, que li són molt difícils de gestionar, i que fan que llavors vagi augmentant la seva ansietat. Fins que, al final, arriba el moment que ja no pot controlar res, i tot explota.

Els pregunto si ell té alguna necessitat, d'assumir aquests compromisos, si podria viure amb una activitat més limitada i, en conseqüència, menys estressant. I em diuen que sí, perquè a més, si cal, ells l'ajuden. Però que l'Andi aquesta necessitat, la de no assumir tants compromisos, no la té tan clara, que li sembla que està obligat a assumir-los, a causa dels seus valors ètics, per una qüestió de solidaritat, responsabilitat, etc.

És a dir, és una persona, segons sembla, molt conscient que, quan comença a perdre el control, ha de fer alguna cosa per evitar perdre'l, però que, en canvi, és molt poc conscient de la necessitat de tenir una vida més tranquil.la, que el mantingui allunyat "del seu precipici". 

No s'adona que l'important, el fonamental i prioritari, és anar a l'origen del problema. Com si el problema important només fos la crisi, i no allò que provoca la crisi. Com que té aquesta falta de lucidesa de conjunt, la seva energia la inverteix només a mirar d'apagar el foc quan es comença a encendre, en lloc de mirar de no acostar-se de les situacions que afavoreixen els incendis.

Fa anys, el vaig veure un parell o tres de vegades, i després li he anat seguint la pista a través dels seus pares. Hi penso sovint. Una persona molt intel.ligent (ho és, molt), amb una gran lucidesa en relació amb la necessitat de no perdre el control quan veu que la seva estabilitat comença a trontollar, i que alhora, de manera sorprenent, té amb una gran incapacitat per veure la seva situació "des de l'aire", de manera global. Que té la incapacitat d'entendre que, sense ocupar-se dels factors que l'acosten al precipici, la seva vida es converteix en això, en una vida "sempre amb el risc de caure pel precipici".

Hi penso de tant en tant perquè l'Andi és molt representatiu, en aquest sentit, de persones amb problemes semblants. Persones de vegades molt intel.ligents però incapaces d'anar a l'arrel dels seus problemes. I que a causa d'aquesta incapacitat, dediquen munts d'energies a intentar anar apagant els focs que se'ls van encenent, en lloc de dedicar-les, les energies, a allunyar-se dels boscos amb riscos d'incendis.

Sembla que, amb vides tan difícils, i sovint tan plenes de sofriment, hauria de ser més fàcil, poder-se adonar d'aquesta realitat, en lloc de només veure'n un fragment. Però moltes vegades no és així.

"Quan vosaltres dos us moriu, jo em suïcidaré"

És el que li va dir, ben tranquil, l'Oriol al seu pare, quan aquest li va dir que hauria de pensar en el futur, mirar d'aconseguir una feina estable i, així, tenir una pensió el dia que es jubilés. L'Oriol té trenta anys.

Des d'aquell dia, alguna altra vegada l'Oriol li ha dit al seu pare el mateix, amb la mateixa "naturalitat": que quan ell es mori, quan es morin els dos, el pare i la mare, ell es suïcidarà.

Al seu pare, és clar, sobretot la primera vegada, a causa de la sorpresa, aquella resposta el va impressionar i trasbalsar molt. Després, de mica en mica, va ser capaç d'anar-la entomant d'una altra manera, sense tanta angoixa, perquè a més va pensar que, del que pogués passar quan ell morís, ell ja no se n'assabentaria. Precisament perquè estaria mort. A la mare, en canvi, pair aquestes respostes del fill li costava molt més.

La història, "l'historial de l'Oriol", era llarg i accidentat. Quan era adolescent ja era un noi emocionalment molt inestable. Els seus pares havien fet el que havien pogut, perquè l'Oriol no abandonés els estudis. I quan els va abandonar, més endavant van insistir perquè fes algun grau de formació professional. Al final ho van aconseguir, que es decidís a fer-lo, i va ser capaç d'acabar-lo. Això va fer que els pares es quedessin una mica més tranquils, perquè aleshores l'Oriol ja tenia un títol. A la vegada, l'Oriol se sentia més segur, perquè ja no era "un fracassat escolar, i tenia més possibilitats de treballar. De cara als altres, "era una persona normal".

Va començar algunes feines, però li duraven poc. Se'n cansava, es queixava dels companys, deia que no el tractaven bé, que no el valoraven prou, que ell era el que més treballava... El seu grau de distorsió del que passava era molt gran, i repetit cada vegada que començava una nova feina. Per descomptat, no s'adonava que, si a tot arreu li passava el mateix, "ell hi havia de tenir alguna cosa a veure", amb els seus fracassos.

Al final, com que era hàbil en la cosa informàtica, va començar a fer pel seu compte algunes feines que li encarregaven coneguts. Les feia a casa seva, de manera que la seva relació amb la gent, que era una de les coses que més li costava gestionar, era molt petita. Amb aquesta activitat informàtica, amb la que aconseguia alguns diners, pocs, més una petita paga social que rebia, més els complements que hi afegien els seus pares quan convenia, tenia una vida econòmicament força resolta.

Arribar a aquest punt havia sigut una proesa, gairebé un miracle. El fracàs escolar inicial de l'Oriol, o els fracassos laborals posteriors, de fet havien sigut una fotesa, al costat dels daltabaixos mentals que havia patit, inclosos intents de suïcidi. Les visites durant anys i anys a psicòlegs i psiquiatres, els brots de violència, les amenaces d'agressions als pares i a altres persones...

Amb el pas del temps, molt de mica en mica, i amb les moltes ajudes dels diferents professionals de la salut mental que havia tingut, i probablement també amb una part considerable de sort, havia arribat a aquella estabilitat, realment inimaginable, anys enrere. Una estabilitat que, d'altra banda, també tenia les seves esquerdes, perquè de tant en tant encara li agafaven rampells autodestructius. La vida de l'Oriol ja no era un horror absolut com abans, era força més fàcil, però encara tenia aquelles parts de foscor.

Malgrat tots els progressos que havia fet, al pare li semblava que l'Oriol encara havia d'aspirar a més. Que si havia arribat fins a aquell punt, no hi havia motius per pensar que no pogués assolir altres fites. Per això, de vegades encara li deia que havia de pensar en el futur.

I era llavors, quan el pare treia aquest tema, que l'Oriol de vegades li deia, tranquil, sense fer cap drama, que ell no hi veia cap problema, en no pensar en el futur. Perquè quan ells no hi fossin, es suïcidaria.

El Valen, 3

Segueixo amb la història del Valen. Ara, per dir que potser és necessari afegir alguna cosa més, al que n'he dit fins ara.

Hi ha persones que, a partir de casos com el seu, afirmen, de vegades de manera categòrica (com a protagonistes o terceres persones), que si un no fa aquests canvis és només perquè no vol: "Que si es vol, es pot". Que només és una qüestió de fe i voluntat, etc.

I això no és veritat, no és tan senzill.

Cada cas és cada cas, diferent: el temperament, el caràcter, les circumstàncies, les possibilitats i limitacions de cadascú, les gravetats, etc.

Quan algú "es trenca", es trenca per algun dels seus punts febles, diferents en cada persona: una depressió, un càncer, una llaga d'estómac, problemes coronaris, hèrnies discals, malalties víriques, migranyes... És a dir, davant d'una adversitat semblant, una persona es pot trencar de diferents maneres. I alhora, necessitar "més o menys adversitat", per arribar a trencar-se. 

Tots som diferents, i la nostra capacitat de suportar pressions i "agressions" també és diferent.

Seguint aquest mateix plantejament, un cop trencats, no tots tenim les mateixes capacitats per enfrontar el trencament, perquè "les eines psicològiques" que té cadascú no són les mateixes. En alguns casos, són més bones, en altres, més deficients. I la qualitat d'aquestes eines condiciona l'abast de "les reparacions" que es poden fer. Els canvis, i també la seva velocitat o lentitud. 

El que hi ha a la caixa d'eines de cadascú és molt important. 

Una altra cosa és que a la caixa s'hi puguin afegir eines noves. D'això es tracta, en aquests casos. També requereix feina, perquè no pots anar a una ferreteria i comprar les que et falten. Però en alguna mesura sempre és possible, incorporar noves eines (noves possibilitats). En relació amb això (la gestió de la caixa d'eines), són importants les ajudes que puguem tenir. En primer lloc, per adonar-nos "de les eines que ja tenim" (moltes vegades ho ignorem). En segon lloc, per aprendre la forma més eficient d'utilitzar-les. I en tercer lloc, per saber quina eina en concret que no tenim ens podria ajudar, de cara a poder fer el procés que volem fer.

Per això he dit que és mentida, que en tots els casos, "si un vol, pot". No és sempre així: de vegades sí, i altres vegades depèn (de vegades es pot potser només una mica, o ves a saber...).

Dit això, llavors, és clar, també hi pot haver qui faci seva aquesta idea, no per acceptar els seus límits i, llavors, en la mesura del possible, mirar d'anar-los reduint (és a dir, anar ampliant les seves possibilitats), sinó per consolidar encara més el seu victimisme. Però aquest ja és un altre tema, també molt interessant, però diferent. Si de cas un altre dia.