Què has demanat?

Des d'una altra taula em mira fixament. Després d'una estona de mirar-me, s'aixeca, se m'acosta i em pregunta: "Què has demanat?"

Estem en un bar de menús barats, jo hi estic amb un conegut, l'única persona amb qui, alguna vegada, molt de tant en tant, vaig a menjar a algun lloc. Però avui aquest no és el tema, el de les meves peculiaritats pel que fa a anar a bars i restaurants.

Aquest conegut mira el de la pregunta, em mira a mi desconcertat, no sap quina cara posar.

Jo contesto: "De primer, això, i de segon allò altre". I ell diu que d'acord, que gràcies. I em segueix mirant mentre es beu una llimonada i es menja una bossa de patates.

Al cap d'una estona, des de la seva taula, em diu: "Tu ets  germà del MM?" Li dic que no, que només un amic, i li pregunto si avui el MM ha sortit, i em diu que no, que el MM surt els dilluns.

Una altra estona de silenci. De tant en tant em torna a mirar fixament. De cop em diu: "Sento veus, al cap". "Et molesten?", li pregunto, i ell em diu que sí, i que es pren pastilles. I llavors em pregunta: "Em fa mal el cap, tens un paracetamol?" I li dic que no, que ho sento.

El conec de vista, d'alguna vegada que he anat a veure el MM, però no sé el seu nom. Li pregunto com es diu, "Fèlix", em contesta. "Tens família?" I em diu que sí, mare i germans, que el pare va morir fa anys, que la mare és gran i té unes quantes malalties, que alguna vegada la veu, que els germans estan enfeinats. "Jo treballo de malalt", afegeix, i m'ho torna a repetir, "treballo de malalt".

"El MM em diu que tinc un lloro a dins del cap, que per això sento veus". I després segueix: "El MM explica acudits, en sap molts, acudits bons, ¿saps aquest de, van dos i cau el del mig?" I riu, i m'explica un parell d'acudits més, dels que diu que explica el MM, però ja no els recordo.

En un altre moment: "El MM és una bona persona, espavilat, però abans, quan s'enfadava, em pegava. Ara amb mi ja no s'enfada, ja no em pega, som amics".

La conversa amb ell és intermitent. Ell marca els reinicis i les pauses. Quan no diu res, parlo amb el conegut amb el qual compartim taula. I quan el Fèlix em torna a dir alguna cosa, llavors faig una pausa i estic per a ell. Ara l'un ara l'altre, anem fent així. De manera fàcil, perquè aquest conegut de seguida ha entès la situació i l'ha acceptat.

De fet, no és difícil d'entendre-la, la situació, només cal veure la cara i el posat del Fèlix, la manera de parlar, les coses que diu. El Fèlix és company del MM al psiquiàtric. Al psiquiàtric, aquest lloc on viuen el Fèlix i el MM, des de fa molts anys, i que jo en segueixo dient manicomi, perquè em sembla un nom més escaient, tenint en compte el seu funcionament.

"Avui aniràs a veure el MM?" Li dic que no, que avui no podré, que no tindré temps, però que si li pot donar records de part meva, li agrairé, i que li digui que tan aviat com pugui l'aniré a veure. I em diu que sí, que ja li ho dirà. I m'ho repeteix, que ja li ho dirà, i després d'una pausa, un cop més.

Al cap d'una estona s'aixeca de la seva taula i, sense que em miri, sense que em digui ni una paraula, se'n va. 

El Remigio

L'havia vist alguna vegada, fa molts anys. Els dos érem molt joves, ens movíem pel Pallars i la Ribagorça. Fèiem vida de neorurals, la gent del país ens deia "jipis". Ell, com molts altres d'aquells neorurals o jipis, era consumidor habitual de marihuana, i en alguna ocasió també d'altres substàncies. Jo, en canvi, no tastava res. 

Al cap d'un  temps jo me'n vaig anar cap a una altra banda, lluny. Vaig deixar de veure'l, de saber-ne res. Van passar molts anys, dècades, i llavors un dia vaig saber que se li havia complicat la salut, la vida, a causa tant de problemes  físics com mentals. Uns problemes que era obvi que tenien relació amb la seva vida de consums i desordres. Uns problemes que amb els anys havien anat empitjorant, fins a arribar a crisis psicòtiques i un atac de cor.

Fa pocs anys, després del segon atac de cor i d'estar ingressat uns quants dies, va decidir endreçar la seva vida. Fer bondat, no consumir més, cuidar-se. Alhora, es va il.lusionar amb algun projecte nou i, malgrat l'edat, va anar recuperant energia física i l'estabilitat mental. Però després d'un any de fer bondat, se'n va anar cansant, i a partir del cansament, va anar recuperant la rutina dels consums i els desordres.

Alguns amics seus no ho entenien, que tota la il.lusió que tenia per mantenir-se abstemi i fent una vida saludable hagués durat tan poc. Fa uns dies, un conegut comú em va dir que el Remigio havia mort. D'un altre atac de cor. Em va dir que era una llàstima, que amb l'esforç que havia fet per deixar els consums i el desordre, hagués recaigut.

Jo no ho vaig trobar estrany, li vaig dir que tota la vida del Remigio, des de l'adolescència, havia estat vinculada, condicionada, pels consums. Que després de tota la vida consumint, tenia incrustat, "en els circuits del seu cervell", que si sentia algun malestar, podia fer-lo desaparèixer consumint alguna cosa. Era una solució fàcil, instantània. Durant dècades, el seu cervell havia anat consolidant "aquest reforç cognitiu": consumeixo i se m'alleuja el malestar (també es podria anomenar "reforç destructiu", pels seus efectes més enllà del moment).

Aquesta havia acabat sent la seva peculiar "zona de confort". El pensament que, si estava malament, podia consumir i deixar d'estar malament. 

Com que això és veritat (si no ho fos no hi hauria tanta gent amb problemes de consums), és molt difícil, anar en contra d'aquests impulsos, quan hi ha adversitats i un és una persona amb un caràcter addictiu. Perquè altres estratègies per enfrontar les adversitats requereixen esforços, molts, i no són mai de resultats immediats. 

A aquest conegut que m'avisa de la mort del Remigio li dic això, que el Remigio havia mort "com havia viscut". I també li dic que, al capdavall, el Remigio encara havia tingut sort, perquè havia mort de cop. De cop, en lloc d'anar-se degradant lentament, convertit cada vegada més en una desferra física i mental, potser aparcat en una residència geriàtrica... 

Que, com a mínim, aquest últim atac de cor li havia estalviat aquesta altra possibilitat, gens agradable.

Obsessions i compulsions

De tant rentar-se les mans, l'Elsa les té blanquinoses, com si les hagués ficat a dins de lleixiu, i  alhora amb parts envermellides, a causa de la causticitat i l'abrasió de tantes rentades i detergents. També li passa amb la cara; la pell de la cara de vegades encara la té més agredida, alguna vegada fins al punt d'encetar-se-li.

Aquest rentat compulsiu, aquest ritual obsessiu, de vegades fins a fer-se mal, és una característica d'algunes persones amb trets del que s'etiqueta com a trastorn obsessiu-compulsiu. D'algunes, perquè les compulsions, els rituals concrets, poden ser de diferents tipus; els rituals de neteja de l'Elsa són només una variant dels diferents possibles rituals, tot i que bastant habitual.

Ignoro si l'Elsa té altres rituals que afectin altres àmbits de la seva vida, relacionats o no amb la higiene, però és probable que sí. Per exemple, rituals "exclusivament mentals", dels quals en general ningú se n'adona, però que poden mortificar moltíssim la vida de qui els pateix.

D'altra banda, el que fa més peculiar el cas de l'Elsa és que, aquesta compulsió amb els rituals de neteja de mans i cara, va junt amb una falta de netedat en altres àmbits. Per exemple, hi ha espais de casa seva, espais concrets, que poden acumular uns graus de brutícia molt elevats, i no com a fets puntuals, sinó cronificats, mantinguts al llarg dels anys. És una brutícia del tot sorprenent, a causa del contrast amb el ritual de neteja de les mans.

Desconec si aquesta coexistència d'hiperneteja per una banda, i deixadesa i brutícia per una altra, és també una característica de més persones amb aquesta etiqueta d'obsessives compulsives, o és que el cas de l'Elsa és una excepció.

L'Elsa fa una vida molt solitària, viu molt aïllada. Si penses en aquesta vida seva tan solitària, i alhora sota l'esclavitud de les seves obsessions i compulsions, amb els rituals reiterats, l'ús de sabons i desinfectants, junt amb la seva parcel.la paral.lela d'abandonament, se't fa molt estrany. I també et fa molta tristesa. Perquè veure que algú viu així, un dia i un altre, durant anys,  ha de ser mot dur. Molt. I pensar-hi t'entristeix.

I t'entristeix encara més si penses que, a causa de la seva vida radicalment solitària, sense relacions socials, les possibilitats que té de poder arribar algun dia a accedir a alguna ajuda psicològica és molt reduïda. Una ajuda que potser li podria permetre posar una mica d'ordre dins del seu cap, que potser la podria ajudar a reduir una mica els seus malestars, les compulsions, els rituals malaltissos... 

Amb la vida que fa, aquesta possibilitat de canvi sembla molt petita. Pràcticament inexistent. Caldria "un miracle". L'Elsa és una persona que, per dir-ho d'alguna manera, sembla que està "condemnada" a seguir vivint sempre aquesta vida tan dura i estranya, sobretot vista "des de fora", des de les coordenades quotidianes de les persones amb vides més normals.

Una és massa, cent no són suficients

Una cervesa, un got de vi... parlem amb el Daniel d'alcoholisme i d'addiccions a altres substàncies, i ell em recorda aquesta frase. Parlem d'aquest tema (sempre en parlem, quan quedem), i ho fem tenint clar que ens referim només a les persones amb problemes d'addiccions, persones amb un "caràcter addictiu", i no a les persones que, per exemple, es poden beure un got de vi (o fumar-se un porro), sense que fer-ho els suposi cap problema. 

Aquest és el tema, barrejat amb la complicació afegida quan, al problema d'addicció, l'acompanya la malaltia mental (com en el seu cas). 

Parlem també de les conductes horribles que un pot arribar a tenir quan està obsessionat, "embogit", per poder consumir (com va ser també el seu cas, per sort ja fa molts anys). I del comprensible que és, en aquests casos, que hi hagi persones que no vulguin saber res més de tu, a causa de les putades que els has fet. Parlem molt, alhora, ell amb tristesa, de la desesperació i el sofriment de les famílies amb fills amb aquests problemes.

El Daniel és un exemple de coratge, d'humilitat, de saviesa. I també de responsabilitat: considera que, a causa del seu passat, té un deute pendent amb la societat. I l'enfronta amb una dedicació important a iniciatives relacionades amb la rehabilitació de persones amb problemes d'addiccions. 

És una sort, un plaer, i un privilegi, poder parlar de tant en tant amb el Daniel. L'última vegada, fa pocs dies, quan ens acomiadem, a fora del bar on hem estat bevent un cafè, li dic que jo no he entrat mai sol a un bar, perquè per a mi anar a un bar és sempre un acte social. I ell em diu que el seu cas és el mateix, que entrar en un bar per a ell només té sentit si és per estar-hi amb algú i poder parlar-hi. Coincidim en això, però en canvi, no coincidim en el fet que ell diu que el cafè li agrada, i jo li dic que no ho sé. Que si als bars demano un cafè, és sobretot perquè és la consumició més barata.

Vaig conèixer la seva mare fa molts anys, quan ella estava desesperada, amb aquest fill que s'anava autodestruint. Uns quants anys després, quan aquella etapa horrible ja començava a formar part del passat, el vaig conèixer a ell. Des de llavors, de tant en tant hem anat quedant.

No és ell, és la malaltia

La malaltia forma part d'una persona, o és una part aliena a la persona? Si una persona té càncer, el seu càncer forma o no forma part de la seva persona? On comença o acaba una persona? És un conjunt de diferents parts? Si és així, de quines?

Què és una persona? Si parlem en concret de persones "amb problemes mentals", els problemes també formen part de la persona? O una persona és només allò no problemàtic? N'excloem tot allò "seu" que es relaciona amb els seus problemes mentals? 

Si establim línies divisòries, a partir de quins criteris ho fem? I si uns i altres no ens posem d'acord sobre les línies divisòries, com ho fem, per entendre'ns?

I també: tenen conseqüències, les eventuals dissociacions de les diferents parts o aspectes d'una persona? És a dir, el fet de considerar que, una persona amb problemes mentals, quan té comportaments conflictius, "no és ella, sinó que és la seva malaltia". Té conseqüències, aquesta separació o "externalització"?

Si és la malaltia, la responsable d'aquests comportaments conflictius, qui s'ha de fer càrrec de les eventuals conseqüències d'aquests comportaments? Es poden demanar responsabilitats, "a una malaltia"? Hi ha comportaments que no tenen responsables? 

Si diem que de vegades no hi ha responsabilitat personal perquè hi ha una malaltia, li fem un favor, a la persona "vinculada" a aquesta malaltia? ¿Li fem un favor, o li dificultem encara més la possibilitat de tenir una vida una mica millor? Una vida amb més opcions: amb la possibilitat d'establir una relació diferent amb la seva malaltia, una relació més empoderadora, una relació, en definitiva, més alliberadora, amb més possibilitats, malgrat la malaltia, d'assolir benestar i autoestima personal.

Un últim apunt.

Hi ha persones amb malalties mentals tan greus que són incapaces de tenir cap mena d'autocontrol (de manera crònica o episòdica). Són poques, però n'hi ha.

A partir d'aquest fet (d'aquesta excepció), ¿és un risc, igualar excepció i norma? És a dir, emparar-se en aquests casos excepcionals per justificar descontrols i desresponsabilitzacions que, altrament, moltes vegades, podrien ser abordats amb possibilitats reals de més control. I amb la possibilitat, llavors, des d'aquest sentiment de responsabilitat personal, de poder augmentar l'autoestima i l'autonomia.

En resum: què en fem, d'això de la responsabilitat personal, en els casos de persones amb problemes mentals? 

Final dels interrogants.

Dedicacions i contradiccions

De vegades he parlat (per posar dos exemples) de l'Adriana, o del Joan Pintor, dues persones a qui veig de tant en tant. Cada una amb els seus problemes, de diferents tipus. Hi ha altres persones també "amb problemes" que veig de tant en tant; algunes de manera més freqüent, altres més espaiada, segons els casos. I després, de vegades també quedo amb persones en teoria sense problemes, per parlar, junts, "dels problemes de les persones amb problemes". En resum: una dedicació considerable "al tema dels problemes".

Ara bé, la meva capacitat d'estar atent, del tot present, quan estic amb algú amb problemes (o també en general, amb qui sigui), és limitada. Arriba un punt que em canso, que em costa mantenir l'atenció. En sóc conscient, que les meves implicacions amb algú (amb problemes o no) està condicionada per aquesta limitació de la meva capacitat d'atenció. D'altra banda, és obvi, també estic limitat pels límits de la meva disponibilitat, perquè no podem estar en més d'un lloc alhora: els dies, les hores, són els que són.

Un altre límit que tinc, dels molts que tinc, és el del temps continuat de lectura, és a dir, el temps que puc mantenir una atenció de qualitat sobre un text. Per exemple, quan llegeixo un llibre sobre les depressions (o la bipolaritat, els trastorns de la personalitat, l'esquizofrènia, les addiccions...). Encara que el tema m'interessi, fins i tot que m'interessi molt, arriba un punt que em cansa, que se'm fa feixuc. 

De fet, arriba un punt que tot em cansa. Tot. I sovint, a aquest punt hi arribo més aviat quan estic amb algú, que quan estic, per exemple, amb un llibre. És a dir, que de vegades puc dedicar més temps a llegir sobre depressions (o addiccions, etc.), que a estar amb persones afectades per problemes de depressions o addiccions.

Això, és clar, és una contradicció. Molt gran. Perquè sé, no oblido, que l'important són les persones. Que les lectures només són (o haurien de ser) "recursos" per poder entendre i compartir després més bé els moments amb persones afectades pels temes d'aquestes lectures. 

D'altra banda, també tinc assumit que estem fets de contradiccions, i aquesta n'és una (entre moltes) de les meves. És així.

Per acabar: en el meu dia a dia hi ha també altres activitats, a banda de les relacionades "amb el món dels problemes i de les persones amb problemes". Però aquestes ja són altres històries...

Intel.ligències parcials: l'Andi

A l'Andi no sé quina etiqueta li correspondria, sé que té problemes de tipus obsessiu molt importants (i no sé si també altres tipus de "dificultats" mentals). Són problemes que, de tant en tant, el desestabilitzen fins al punt que, de vegades, al final esclata. Amb comportaments violents sobretot cap a objectes, amb el resultat, de vegades, de grans trencadisses. 

La seva agressivitat no és cap a persones (però sí, de vegades, autoagressiva). Després, quan recupera la calma, la raó, es submergeix en un profund malestar, a causa del que ha fet.

Deu tenir trenta anys, els seus pares diuen que ha après estratègies per, quan s'adona que comença a vorejar un estat perillós, procurar asserenar-se, per tal de no arribar al desbordament. De no arribar-hi a conseqüència del malestar insuportable provocat per les obsessions.

Els seus pares diuen que, en aquests moments, aquestes estratègies protectores les té ben integrades, i que moltes vegades li són efectives. Que abans d'arribar al descontrol, és molt conscient que ha d'intentar evitar que arribi, que hi quedi submergit i sense ja cap capacitat de reacció.

Els pregunto si saben quines són les causes que poden afavorir l'aparició d'aquestes situacions de perill. Diuen que ells estableixen una relació amb els moments o etapes que l'Andi assumeix responsabilitats i compromisos que el sobrepassen, que li són molt difícils de gestionar, i que fan que llavors vagi augmentant la seva ansietat. Fins que, al final, arriba el moment que ja no pot controlar res, i tot explota.

Els pregunto si ell té alguna necessitat, d'assumir aquests compromisos, si podria viure amb una activitat més limitada i, en conseqüència, menys estressant. I em diuen que sí, perquè a més, si cal, ells l'ajuden. Però que l'Andi aquesta necessitat, la de no assumir tants compromisos, no la té tan clara, que li sembla que està obligat a assumir-los, a causa dels seus valors ètics, per una qüestió de solidaritat, responsabilitat, etc.

És a dir, és una persona, segons sembla, molt conscient que, quan comença a perdre el control, ha de fer alguna cosa per evitar perdre'l, però que, en canvi, és molt poc conscient de la necessitat de tenir una vida més tranquil.la, que el mantingui allunyat "del seu precipici". 

No s'adona que l'important, el fonamental i prioritari, és anar a l'origen del problema. Com si el problema important només fos la crisi, i no allò que provoca la crisi. Com que té aquesta falta de lucidesa de conjunt, la seva energia la inverteix només a mirar d'apagar el foc quan es comença a encendre, en lloc de mirar de no acostar-se de les situacions que afavoreixen els incendis.

Fa anys, el vaig veure un parell o tres de vegades, i després li he anat seguint la pista a través dels seus pares. Hi penso sovint. Una persona molt intel.ligent (ho és, molt), amb una gran lucidesa en relació amb la necessitat de no perdre el control quan veu que la seva estabilitat comença a trontollar, i que alhora, de manera sorprenent, té amb una gran incapacitat per veure la seva situació "des de l'aire", de manera global. Que té la incapacitat d'entendre que, sense ocupar-se dels factors que l'acosten al precipici, la seva vida es converteix en això, en una vida "sempre amb el risc de caure pel precipici".

Hi penso de tant en tant perquè l'Andi és molt representatiu, en aquest sentit, de persones amb problemes semblants. Persones de vegades molt intel.ligents però incapaces d'anar a l'arrel dels seus problemes. I que a causa d'aquesta incapacitat, dediquen munts d'energies a intentar anar apagant els focs que se'ls van encenent, en lloc de dedicar-les, les energies, a allunyar-se dels boscos amb riscos d'incendis.

Sembla que, amb vides tan difícils, i sovint tan plenes de sofriment, hauria de ser més fàcil, poder-se adonar d'aquesta realitat, en lloc de només veure'n un fragment. Però moltes vegades no és així.

"Quan vosaltres dos us moriu, jo em suïcidaré"

És el que li va dir, ben tranquil, l'Oriol al seu pare, quan aquest li va dir que hauria de pensar en el futur, mirar d'aconseguir una feina estable i, així, tenir una pensió el dia que es jubilés. L'Oriol té trenta anys.

Des d'aquell dia, alguna altra vegada l'Oriol li ha dit al seu pare el mateix, amb la mateixa "naturalitat": que quan ell es mori, quan es morin els dos, el pare i la mare, ell es suïcidarà.

Al seu pare, és clar, sobretot la primera vegada, a causa de la sorpresa, aquella resposta el va impressionar i trasbalsar molt. Després, de mica en mica, va ser capaç d'anar-la entomant d'una altra manera, sense tanta angoixa, perquè a més va pensar que, del que pogués passar quan ell morís, ell ja no se n'assabentaria. Precisament perquè estaria mort. A la mare, en canvi, pair aquestes respostes del fill li costava molt més.

La història, "l'historial de l'Oriol", era llarg i accidentat. Quan era adolescent ja era un noi emocionalment molt inestable. Els seus pares havien fet el que havien pogut, perquè l'Oriol no abandonés els estudis. I quan els va abandonar, més endavant van insistir perquè fes algun grau de formació professional. Al final ho van aconseguir, que es decidís a fer-lo, i va ser capaç d'acabar-lo. Això va fer que els pares es quedessin una mica més tranquils, perquè aleshores l'Oriol ja tenia un títol. A la vegada, l'Oriol se sentia més segur, perquè ja no era "un fracassat escolar, i tenia més possibilitats de treballar. De cara als altres, "era una persona normal".

Va començar algunes feines, però li duraven poc. Se'n cansava, es queixava dels companys, deia que no el tractaven bé, que no el valoraven prou, que ell era el que més treballava... El seu grau de distorsió del que passava era molt gran, i repetit cada vegada que començava una nova feina. Per descomptat, no s'adonava que, si a tot arreu li passava el mateix, "ell hi havia de tenir alguna cosa a veure", amb els seus fracassos.

Al final, com que era hàbil en la cosa informàtica, va començar a fer pel seu compte algunes feines que li encarregaven coneguts. Les feia a casa seva, de manera que la seva relació amb la gent, que era una de les coses que més li costava gestionar, era molt petita. Amb aquesta activitat informàtica, amb la que aconseguia alguns diners, pocs, més una petita paga social que rebia, més els complements que hi afegien els seus pares quan convenia, tenia una vida econòmicament força resolta.

Arribar a aquest punt havia sigut una proesa, gairebé un miracle. El fracàs escolar inicial de l'Oriol, o els fracassos laborals posteriors, de fet havien sigut una fotesa, al costat dels daltabaixos mentals que havia patit, inclosos intents de suïcidi. Les visites durant anys i anys a psicòlegs i psiquiatres, els brots de violència, les amenaces d'agressions als pares i a altres persones...

Amb el pas del temps, molt de mica en mica, i amb les moltes ajudes dels diferents professionals de la salut mental que havia tingut, i probablement també amb una part considerable de sort, havia arribat a aquella estabilitat, realment inimaginable, anys enrere. Una estabilitat que, d'altra banda, també tenia les seves esquerdes, perquè de tant en tant encara li agafaven rampells autodestructius. La vida de l'Oriol ja no era un horror absolut com abans, era força més fàcil, però encara tenia aquelles parts de foscor.

Malgrat tots els progressos que havia fet, al pare li semblava que l'Oriol encara havia d'aspirar a més. Que si havia arribat fins a aquell punt, no hi havia motius per pensar que no pogués assolir altres fites. Per això, de vegades encara li deia que havia de pensar en el futur.

I era llavors, quan el pare treia aquest tema, que l'Oriol de vegades li deia, tranquil, sense fer cap drama, que ell no hi veia cap problema, en no pensar en el futur. Perquè quan ells no hi fossin, es suïcidaria.

El Valen, 3

Segueixo amb la història del Valen. Ara, per dir que potser és necessari afegir alguna cosa més, al que n'he dit fins ara.

Hi ha persones que, a partir de casos com el seu, afirmen, de vegades de manera categòrica (com a protagonistes o terceres persones), que si un no fa aquests canvis és només perquè no vol: "Que si es vol, es pot". Que només és una qüestió de fe i voluntat, etc.

I això no és veritat, no és tan senzill.

Cada cas és cada cas, diferent: el temperament, el caràcter, les circumstàncies, les possibilitats i limitacions de cadascú, les gravetats, etc.

Quan algú "es trenca", es trenca per algun dels seus punts febles, diferents en cada persona: una depressió, un càncer, una llaga d'estómac, problemes coronaris, hèrnies discals, malalties víriques, migranyes... És a dir, davant d'una adversitat semblant, una persona es pot trencar de diferents maneres. I alhora, necessitar "més o menys adversitat", per arribar a trencar-se. 

Tots som diferents, i la nostra capacitat de suportar pressions i "agressions" també és diferent.

Seguint aquest mateix plantejament, un cop trencats, no tots tenim les mateixes capacitats per enfrontar el trencament, perquè "les eines psicològiques" que té cadascú no són les mateixes. En alguns casos, són més bones, en altres, més deficients. I la qualitat d'aquestes eines condiciona l'abast de "les reparacions" que es poden fer. Els canvis, i també la seva velocitat o lentitud. 

El que hi ha a la caixa d'eines de cadascú és molt important. 

Una altra cosa és que a la caixa s'hi puguin afegir eines noves. D'això es tracta, en aquests casos. També requereix feina, perquè no pots anar a una ferreteria i comprar les que et falten. Però en alguna mesura sempre és possible, incorporar noves eines (noves possibilitats). En relació amb això (la gestió de la caixa d'eines), són importants les ajudes que puguem tenir. En primer lloc, per adonar-nos "de les eines que ja tenim" (moltes vegades ho ignorem). En segon lloc, per aprendre la forma més eficient d'utilitzar-les. I en tercer lloc, per saber quina eina en concret que no tenim ens podria ajudar, de cara a poder fer el procés que volem fer.

Per això he dit que és mentida, que en tots els casos, "si un vol, pot". No és sempre així: de vegades sí, i altres vegades depèn (de vegades es pot potser només una mica, o ves a saber...).

Dit això, llavors, és clar, també hi pot haver qui faci seva aquesta idea, no per acceptar els seus límits i, llavors, en la mesura del possible, mirar d'anar-los reduint (és a dir, anar ampliant les seves possibilitats), sinó per consolidar encara més el seu victimisme. Però aquest ja és un altre tema, també molt interessant, però diferent. Si de cas un altre dia. 

El Valen, continuació

Vaig fer un resum de la història del Valen i no vaig dir res del que, de fet, em va sobtar i impressionar més, del que em va explicar, del que m'ha anat explicant.

Ja vaig dir que el Valen és una persona molt extravertida, però crec que no vaig dir que també és molt optimista, molt positiva. De fet, quan passo per la porteria, el primer que em diu és sempre el mateix, somrient: "Com va avui?". I jo li contesto també sempre el mateix: "Bé, però que no tant com tu!", perquè el seu estat d'ànim sempre és extraordinari.

Quan li vaig dir que era una sort, ser com era, saber-se agafar la vida tan bé, i no com moltes persones amb vides també difícils com la seva, però que viuen aclaparades, queixoses, autocompadint-se constantment, etc., gairebé no em va deixar acabar.

Em va dir que ell no havia sigut sempre així, que abans era tot el contrari. Que abans era com les persones que havia esmentat: pessimista, negatiu, queixós, trist, inactiu, sempre tancat a casa, sense sortir-ne durant mesos... Però que va arribar un punt que va començar a entendre que hi havia coses que eren com eren, que no es podien canviar, però que sí que es podia canviar com es vivien. I que aquella consciència va ser l'inici d'una gran transformació. 

Em va dir que el procés de canvi, de "reconstrucció", havia sigut molt llarg, d'anys, de dècades. Que li havia costat molt. Però que en bona part amb l'ajuda dels professionals que el tractaven, va anar entenent aquesta diferència: entre les coses com són, i com es viuen. I que, per tant, ja que li havia tocat aquesta vida difícil, com a mínim el que havia d'intentar era no fer-se-la encara més difícil amb la seva negativitat.

Li vaig dir (i li he repetit després alguna altra vegada), de manera absolutament sincera, i amb admiració, que podia estar molt orgullós, del procés que havia fet, perquè era una veritable proesa. Perquè una cosa així, reformar-se o reinventar-se d'aquesta manera, canviar el "programa" pessimista i derrotista per un de més adequat, més amable i més empoderador (un que, en definitiva, faci la vida una mica més fàcil i una mica més agradable), és ben bé això, una proesa.

Alguna vegada li he dit que d'aquest tema en parlo "amb coneixement de causa", perquè conec moltes històries de persones amb vides difícils i caràcters difícils, i el seu cas forma part de les excepcions. Li dic que, en aquest sentit, crec que és la persona més extraordinària que conec. 

El Valen

Quan tenia onze anys el seu pare va marxar de casa. La seva mare es va ensorrar, no feia res més que plorar tot el dia. Ell, amb onze anys, es va trobar que s'havia d'ocupar del seu germà petit, que només tenia un any. Una càrrega massa feixuga, després d'haver-se quedat sense pare i, a efectes pràctics, també sense mare.

Va resistir com va poder, cada vegada més malament, amb més ansietat, aclaparat, fins que, als quinze anys, es va trencar. Va entrar en un estat de gran inestabilitat emocional, oscil.lant de manera incontrolada entre estats depressius i eufòrics, junt amb una vida desordenada i consum de substàncies. Van començar les visites als psicòlegs, als psiquiatres, també els ingressos d'urgències. No s'estabilitzava, malgrat els medicaments que li anaven receptant. 

A la seva vida hi havien entrat les pastilles d'efectes psicoactius, els psicòlegs, els psiquiatres, però no n'havien sortit els factors que li feien la vida difícil. 

Ara té trenta-cinc anys. Diu que la seva vida és molt diferent, que ha canviat molt, a millor. Que no és que sigui fàcil, però que ha aconseguit una considerable estabilitat. Un dia a dia possible de gestionar, amb matins bons, durant els quals pot estar actiu, i tranquil, i unes tardes més apagades, més feixugues, durant les quals fa poca cosa o res. Que té assumit que és així, i que valora molt, molt,  haver pogut arribar a aquest punt.

Als matins treballa, i està molt content de poder treballar. Sent que l'autoestima li ha crescut, que ell s'ha consolidat. S'havia passat molts anys sense treballar, del tot incapaç, sense forces ni ganes. La feina d'ara li ha proporcionat una fundació dedicada a buscar feina a persones amb algun grau de discapacitat. Anys enrere, ja havia intentat treballar, també amb l'ajuda d'aquesta mateixa fundació, però no va funcionar, encara no estava prou estable.

El Valen substitueix el porter, que ara està de vacances, de la casa on viu la Lívia. Al Valen li agrada parlar, és molt comunicatiu. Només va caldre, en lloc de passar pel seu costat amb una protocol.lària salutació, aturar-se una mica. I ara un dia ara un altre, va anar sortint la seva història, sobretot a partir del moment que li vaig preguntar, si no era que l'incomodava parlar-ne, quina era la raó per la qual la fundació li havia facilitat aquesta feina.

Li queden pocs dies, aviat torna la persona que substitueix. Però hem quedat que, quan ja no estigui aquí, un dia podríem quedar per fer un cafè. Li ha semblat molt bona idea, i m'ha donat les gràcies per la proposta.

Jo també li he donat les gràcies, per la seva franquesa i alegria. Abans, li havia explicat una mica per quins motius m'interessaven a mi, els temes de salut mental.

Queda pendent aquest cafè. O cafès, ja es veurà...

Confidencialitat i màscares

Ja ho he explicat altres vegades, però em sembla oportuna la reiteració, el recordatori.

Als grups d'Alcohòlics Anònims, igual que a altres grups d'ajuda mútua relacionats amb les addiccions o els problemes mentals, una norma bàsica és la confidencialitat de tot el que s'hi diu. Aquesta confidencialitat sempre se sobreentén, o jo la dono per sobreentesa, també quan parlo amb algun conegut de temes relacionats amb la salut mental, sigui la seva o la d'una tercera persona.

A mi em sembla important, necessari, parlar de la salut mental. I una manera de fer-ho és aquesta, explicar històries. No històries inventades, sinó reals. Històries de persones que he conegut, o que conec (directament o a través d'altres persones). Quan explico històries d'aquestes, ho faig de manera que la identitat dels protagonistes quedi emmascarada, que no sigui fàcil identificar-los. .

Si jo firmés els meus escrits amb el meu nom real, i alhora només conegués persones d'un únic col.lectiu, aquesta precaució  no seria suficient. I per tant deixaria de ser legítima, perquè malgrat les màscares, algú podria establir relacions amb les persones concretes. Ara bé, com que tinc contactes amb grups diferents, a més d'amb persones no vinculades a cap grup, tenint en compte aquesta barreja d'històries, de diferents entorns, més la utilització de màscares (més o menys deformadores segons els casos), crec que es multipliquen molt, les dificultats d'identificació. No és una dificultat absoluta, però sí molt elevada. Perquè a sobre, del que escric, calculo que el més probable és que moltes de les persones sobre les quals escric no en llegeixin mai res.

Encara més: la gent que em coneix i que sap que sóc jo qui escric aquests textos, normalment ignora tots els àmbits en què em moc. Potser en coneix algun, però d'altres, no en sap res. Aquesta és encara una altra barrera o factor afegit de cara a dificultar identificacions.

De vegades és possible saber de qui parlo? De vegades és possible, perquè les cauteles no sempre són igual de grans. Quan són menors, és perquè em sembla menor el risc, les conseqüències, d'una eventual identificació. Cada cas és cada cas, i en funció d'aquestes diferències, presento les històries una manera o una altra.

De vegades és molt important, augmentar els emmascaraments, i altres vegades té poca importància. En el segon cas, per exemple, perquè potser és una persona que ja no viu, o perquè les probabilitats que aquesta persona, o algú del seu entorn, arribi a llegir aquests textos sigui tan remota, tant, que sigui gairebé impossible.

D'altra banda, per multiplicar les dificultats d'identificacions, de vegades, quan em sembla aconsellable, potser també barrejo dues històries, com si fos una. O en barrejo tres. O una la divideixo, en trec alguns elements. O canvio edats, sexes o altres detalls. Amb aquesta idea, la d'augmentar l'emmascarament, la dificultat d'identificació. 

Altres vegades, aquests canvis o fusions potser tenen un propòsit diferent: el de poder explicar millor un tipus de problemàtica concreta. 

Això sí, que quedin ben clares un parell de coses: d'una banda, que malgrat les modificacions, considero que les històries continuen sent ben reals. D'una altra banda, que mai altero una història amb el propòsit de fer-la més extrema, més impactant. Moltes ja ho són prou (de vegades fins i tot n'ometo detalls que podrien donar una sensació de morbositat). Perquè l'únic objectiu d'aquests escrits és el que he dit, poder explicar, de la manera més clara possible, problemes i situacions complicades, de vegades molt complicades, relacionades amb les vides de persones amb problemes mentals (o d'addiccions, o els dos problemes alhora, cosa força habitual).

Dit tot això, també pot passar el següent. I és que, alguna vegada, algú identifiqui algun protagonista... i resulti que s'equivoca. Quan això passa (i alguna vegada passa), i me n'assabento, sempre em sembla curiós. O relativament curiós, perquè sé que ajuda a aquestes eventuals confusions l'acumulació d'històries, una acumulació que, amb la superposició de relats de vegades amb trets semblants, s'afavoreix. Cosa que fa que, al final, la feina emmascaradora en conjunt sigui més efectiva.

Per acabar: em semblava oportú dir i que quedés clar (repetir-ho, perquè ja ho havia dit altres vegades), el que avui he explicat sobre les confidencialitats i els emmascaraments. Ara ja està.

--
El maig de l'any passat també en vaig parlar, "Noms i privacitats":
https://horitzontal.blogspot.com/p/1.html

Un dia em suïcidaré

De tant en tant ho deia: "Un dia em suïcidaré". I un dia ho va fer. Era molt jove. Llavors estava en un centre dedicat al tractament d'addiccions. Feia molts anys que li costava molt viure, tot li era difícil i dolorós, molt difícil i molt dolorós.

El seu entorn familiar era un desastre, amb un pare maltractador i una mare preocupada sobretot per les aparences. Per exemple, alguna vegada que la mare havia anat a veure la filla durant algun dels seus ingressos, potser li deia: "Estàs molt gorda!". Un comentari del tot fora de lloc, sobretot en aquelles circumstàncies. Grassa ho estava, i prou que li dolia; en bona part era efecte de la medicació que li feien prendre.

Li havien diagnosticat Trastorn Límit de la Personalitat (TLP). És una cosa sabuda, que entre les persones amb aquest diagnòstic l'índex de suïcidis consumats és elevat. I els intents, molt més elevats. I els pensaments suïcides en algun moment, potser la norma.

Una companya d'aquesta noia, companya al centre on estava quan es va suïcidar, ara està a un altre centre. En aquest centre d'ara ho ha explicat a un company, i és a través d'aquest company que m'he assabentat de la història. O que "me'n torno a assabentar": fa uns mesos, una mica per casualitat, la psicòloga que tenia com a referent la noia que es va suïcidar, un dia que, junt amb altres persones, vam estar parlant amb ella de la patologia dual (addiccions més malaltia mental), s'hi va referir. Va esmentar aquesta noia, sense donar-ne detalls, només per a recordar això del risc de suïcidi entre les persones que tenen el diagnòstic de TLP.

Qui m'ho explica ara, aquest noi, també té una vida difícil, també amb trets de TLP. Quan em parla del suïcidi d'aquesta noia, subratlla dues coses. La primera, la importància de poder parlar de casos com aquest, en lloc d'intentar ignorar-los o ocultar-los. Perquè existeixen, cosa que saps encara més bé si tens problemes semblants i parles amb gent com tu. Tal com és el seu cas.

La segona cosa que em subratlla és que, si se'n parla, s'ha de fer l'esforç d'intentar entendre el cas, la història, la persona, les raons, en lloc de quedar-se només amb el titular i els laments. Mirar d'entendre la trajectòria i el sofriment d'aquestes persones, de vegades uns sofriments embogidors, insuportables, i el cansament que amb el pas dels anys van acumulant, i la desesperació, a causa de vides tan dures... I com és que arriben, com a últim recurs per a escapar del dolor i la desesperació, al suïcidi. Per tal de deixar de patir d'una vegada. (1)

Està "autoritzat" a parlar d'aquesta manera, perquè no fa especulacions. Parla des de la seva experiència. D'una banda, a causa dels casos de suïcidis que coneix, massa casos. D'una altra banda, perquè parla, tal com he dit, des de la seva vida també molt difícil a causa dels seus trets TLP, inclosos els pensaments suïcides que de tant en tant l'envaeixen. Tot i que, fins ara, encara conserva l'esperança, la il.lusió (de fet això és el que fa que encara segueixi viu), que arribarà un dia que el malestar serà menor, que la vida li serà una mica més fàcil. 

Des del seu punt de vista, parlar dels suïcidis en general, i també de casos concrets, no és estimular idees suïcides en altres persones, com hi ha qui diu. Al contrari, defensa que és necessari parlar-ne per tal d'agafar consciència d'aquesta realitat, i com a forma de treballar la prevenció. I afegeix que, d'altra banda, és gairebé també una obligació, parlar-ne. Parlar-ne amb respecte, sense fer cap mena de judici, perquè ocultar-ho "és seguir ocultant tot el dolor" que patia aquella persona que no va poder suportar més la seva vida. No parlar-ne, diu, és una manera de "seguir negant" aquella persona, a ella i al seu sofriment, aquell sofriment tan gran que, al final, de tan insuportable, la va dur a aquella decisió desesperada. 

El tema, el món complicat dels suïcidis, agafat per una banda o una altra, a partir d'una persona o una altra, o parlant en general, és inacabable. Ara podria seguir parlant d'altres suïcidis, d'altres vides desgraciades plenes de dolor que no veien cap sortida i van acabar triant aquesta. Parlar de les persones que viuen amb pensaments suïcides, i de les que fan intents de suïcidi, i de les que consumen el suïcidi. Podria seguir parlant també de les persones que defensen la necessitat de parlar dels suïcidis, i de les que diuen que és contraproduent... 

Però avui, potser que ja n'hi ha prou, d'aquest tema.

--
(1) També diu, igual que els professionals que es dediquen a aquest àmbit de la salut mental, que en canvi, el que no s'ha de fer és parlar de com es consumen els suïcidis, la manera. Que això sí que pot ser contraproduent. Igual que, per descomptat, no se n'ha de parlar mai de forma frívola, morbosa, buscant titulars, etc. Cosa que, de manera lamentable, de vegades encara és massa habitual que passi.

El Daniel: més NA (l'ajuda mútua)

El Daniel des de fa anys està molt implicat en grups de Narcòtics Anònims (NA). Diu que quan arriba gent nova a un grup de NA, o quan en general algú vol deixar les addiccions (a través de l'opció que sigui), hi ha un factor determinant: la necessitat de, en algun moment, "un canvi de paradigma" (així ho diu ell). Un canvi que sovint marca la diferència de cara a poder aconseguir mantenir-se o no abstemi i, alhora, a gust, en pau, amb un mateix.

Diu que una persona amb problemes d'addiccions és una persona centrada només en ella mateixa, les vint-i-quatre hores del dia: tot gira al seu voltant i al voltant de la seva necessitat de consumir, no veu res ni ningú més. Els altres només existeixen com a possibles facilitadors, o dificultadors, de la necessitat de consumir. Família, amistats, coneguts, desconeguts... només són vistos així, de manera instrumental.

En els grups de NA (ell parla d'aquests grups perquè són els que coneix, però no nega que hi hagi altres opcions que puguin fer la mateixa funció), com que tenen integrat el concepte de "servei als altres", quan els nous van incorporant aquesta dimensió fins aleshores inexistent en la seva vida d'addictes, és a dir, quan poden començar a passar de pensar només en "jo, jo, jo", i començar a pensar en "tu", "vosaltres", i no de manera instrumental sinó interessada de debò per l'altre, és quan llavors poden començar a gestionar els seus problemes d'addiccions d'una manera diferent. I amb més possibilitats d'èxit.

És un canvi que no és gens fàcil, sobretot avui, en aquesta societat tan individualista en què vivim, du el Daniel. Però que alhora és imprescindible, si el propòsit no és només no consumir (ja prou difícil), sinó "no consumir i alhora estar una mica a gust a la vida", una mica en pau amb un mateix. És a dir, mantenir-se abstemi "gràcies" a aquest sentit d'utilitat que dona la cura dels altres. 

El Daniel encara va més enllà: diu que, per a ell, aquest sentit d'utilitat és el que, en definitiva, fa que encara segueixi viu.

Ho diu així, seguir viu. Perquè diu que la seva vida no és que ara sigui fàcil. Perquè els seus problemes no són només les addiccions, mantenir-se abstemi, sinó que també arrossega problemes de personalitat importants que de vegades li generen molts malestars, que li provoquen crisis. Malestars i crisis de vegades molt grans, fins al punt de, de vegades, tenir idees suïcides. Ho repeteix: que si no fos per aquest sentit d'utilitat que el lliga de manera sòlida a la vida, segurament ja s'hauria suïcidat.

El Daniel diu que ell era un cas de manual, durant molts anys esclavitzat per les drogues, i alhora culpabilitzant tothom de la seva mala vida. Als seus pares en primer lloc, als quals feia la vida impossible. I que va ser gràcies als grups de NA, que va començar a conèixer, a través de les reunions, aquesta idea "de cura mútua". Una idea que per a ell, centrat fins aleshores absolutament en ell mateix, era una novetat. Diu que va ser com una llum que va aparèixer a la seva vida, una llum, o direcció, que li oferia alguna possibilitat de futur. Afegeix que, actualment, segueix pensant que és el factor més determinant, de cara a poder seguir mantenint-se abstemi. Mantenir-se abstemi i, alhora, no viure aquesta vida d'abstemi com una tortura, sinó amb dignitat i una serena alegria. Content, orgullós, del que va fent i aconseguint.

Poder parlar amb el Daniel és un privilegi, poder escoltar el que explica, amb la claredat, la lucidesa i sinceritat amb què ho fa. De tant en tant quedem per fer un cafè, i el cafè s'allarga i s'allarga.

A més, el Daniel sempre m'agraeix la possibilitat de quedar. Igual que jo, que també li agraeixo que puguem quedar. Si fa uns anys m'haguessin dit que un dia seria així, que tindria aquestes relacions i aquestes converses amb persones com el Daniel, i que a sobre em donarien les gràcies, no m'ho hauria cregut. I potser fins i tot no m'hauria semblat interessant, aquesta possibilitat. Ara, en canvi, "aquest sentit d'utilitat", que en el meu cas passa també per aquests cafès compartits, crec que, com en el cas del Daniel, és el lligam més fort que tinc amb la vida. I no és en absolut cap "frase".

Jo no tinc problemes com els del Daniel, ni com els d'altres persones de les quals de vegades parlo. Però encara que no tingui problemes com els seus, com que la vida em sembla bastant absurda i incomprensible (per poc que m'aturi a pensar-hi, em sembla això, molt absurda i incomprensible), si no tingués aquest sentiment d'utilitat possible gràcies a aquestes implicacions (i algunes altres), també em costaria molt, trobar algun "què" una mica consistent que em semblés que justifiqués seguir vivint.

De l'infern a l'estabilitat: el Tomàs

Tenia unes explosions d'ira i de violència que espantaven tothom, es ficava en tota mena d'embolics, tenia diferents conductes de risc, bevia de manera abusiva i també consumia altres substàncies. Culpava els seus pares de tot. 

Era un fill adoptat. Havia passat per un munt de psiquiatres i psicòlegs. Parlaven d'un trastorn de la personalitat sever, deien que era trist, però que es podia fer poca cosa, en el seu cas. El donaven gairebé per perdut.

Quan tenia una de les seves crisis de descontrol, ira i violència, els seus pares s'ho passaven molt malament. De vegades havien trucat a la policia. Se sentien desbordats, no sabien què fer. Els amenaçava verbalment, tot i que mai va arribar a agredir-los. La violència física la dirigia cap a les coses, i unes quantes vegades havia provocat destrosses molt importants a la casa, i fora de casa també. 

Han passat uns quants anys, i sembla que s'hagi produït un miracle. Literalment. Està molt més tranquil. Ja no consumeix. Té molt bona relació amb els pares, i també amb el seu germà, amb el qual havien perdut tot contacte, perquè el germà, per autoprotegir-se, se n'havia apartat completament.

En el seu miracle hi va influir molt que, quan estava pitjor, se'n va anar a viure amb una noia, i la relació amb ella, que semblava que era impossible que durés, va durar. Era un contrast molt gran, ella amb una vida absolutament ordenada, i ell del tot desordenada. Ella equilibrada, i ell del tot desequilibrat. Però contra tot pronòstic, malgrat les dificultats, seguien junts, i a poc a poc ell va anar incorporant una mica d'ordre, uns inicis d'autocontenció, una incipient estructura.

Molt a poc a poc, es va anar asserenant. Van anar minvant les seves explosions d'ira i els seus descontrols. Va reprendre estudis que només tenia començats i, després, va començar a treballar.

De mica en mica, va anar restablint el contacte amb els seus pares. I va anar valorant, i reconeixent, tot el que havien fet per ell. La seva estimació i la paciència infinita que havien tingut. El molt que havien patit. Va veure això, que no només havia patit ell, que és l'únic que veia abans, sinó també ells. Tots. I des d'aquesta consciència, va anar fent un procés de reconciliació, de relligament.

No ha deixat d'anar a festes com les que anava abans, festes que sempre l'han atret molt, on la gent, normalment, es descontrola bastant. Però ell, ara, encara que aquests dies begui de manera puntual una mica, ja no perd mai el control. És molt conscient d'allò que li convé, i d'allò que no.

Al llarg dels anys, des de l'etapa més horrorosa i fins ara, he anat seguint la seva història a través d'una parenta seva. L'última vegada que hi he parlat ha sigut fa poc, i ella ho ha dit així: "És com un miracle!"

A favor seu, diu, hi ha jugat que és molt intel.ligent i, sobretot, que aquesta intel.ligència ha sigut capaç de posar-la "a favor seu", no en contra (cosa que en aquests casos de vegades passa i, llavors, la gran intel.ligència d'aquestes persones és la seva pitjor enemiga, perquè els serveix per blindar-se davant de cap possibilitat de reflexió, de canvi).

Aquesta parenta diu que de vegades els pares encara tenen por, del que li pugui passar a ell. Por que un dia la vida d'aquest fill es torni a extraviar, a causa d'alguna crisi. Però afegeix que ella creu que, encara que això passés, llavors el Tomàs segurament podria trobar el camí del redreçament, perquè ara tindria ja incrustada l'experiència, la referència, "de la bona vida actual", com una realitat viscuda, i per tant recuperable. Una referència que un només s'adona que és un veritable tresor si abans no ha existit mai en la seva vida i un dia la té. Perquè abans només hi havia "el buit", un gran buit i malestar, a causa de la seva absència.

Diu que el Tomàs segueix tenint un caràcter fort, però ara, de manera sorprenent, modulat per una gran bondat, una bondat i empatia cap als altres que és com si sempre haguessin estat dins seu, però ofegades a causa de tanta ràbia i dolor.

Una cervesa, continuació

Quan torno a trobar el Genís, el de la cervesa i l'hospital (1), assegut a un banc, m'assec al seu costat i li dic que em va impressionar molt, el que em va dir l'altre dia. Ell llavors em torna a explicar el que ja m'havia explicat: el dia de l'incident, l'ambulància, etc., perquè suposo que es pensa que és això, el que em va impressionar. Però no ho és.

Faig un preàmbul, li dic que no sé si en vol parlar, que si de cas que ho digui, i llavors li pregunto quan va ser, que va començar a tenir problemes amb l'alcohol.

Em diu que no té cap problema per parlar-ne, perquè encara que no ho vagi proclamant, tampoc l'amaga, la seva relació complicada amb l'alcohol. Diu que feia molts anys que bebia habitualment, cada dia, de manera excessiva, sense que ho considerés estrany ni que li generés cap problema. Que pensava així, cap problema, tot i que algunes vegades arribava borratxo a casa.

No havia tingut mai cap accident, malgrat que conduia sovint. De vegades, l'endemà d'una borratxera ni tan sols sabia com havia arribat a casa. Però que anava fent, i que així van anar passant els anys, molts. Fins que un dia, fa quinze anys, va tenir una topada amb un altre cotxe.

Va acabar a la comissaria, li van retirar el carnet durant un any, i el conductor de l'altre cotxe el va demanadar pels danys i perjudicis que li havia causat. I el jutge el va condemnar a pagar un milió de pessetes.

No li dic que, fa quinze anys, en feia un grapat que ja circulaven els euros, de manera que em quedo només amb què, "fa els anys que sigui", el van condemnar a pagar una quantitat important de diners, fos la que fos en concret. Però prou elevada com perquè només la pogués anar pagant de mica en mica, després d'arribar a un acord amb el denunciant sobre els terminis (em fa aquest afegit a la informació inicial).

Diu que entre la topada, la comissaria, la denuncia i la indemnització, va tenir clar que, allò, no podia seguir igual. I va demanar ingressar en un centre públic de desintoxicació, del tot determinat a no tornar a beure. I afegeix que aquella claredat, aquella determinació, des de llavors no se li ha afeblit mai, i que per això es va prenent de manera habitual l'aversiu, l'Antabús, per sentir-se més protegit.

Al final, com que no l'ha esmentada, li pregunto com portava la seva dona la seva vida desordenada a causa de l'alcohol. I em diu: "Ja t'ho pots imaginar, malament".

I és clar, aquest "malament", que no costa gens d'entrendre, alhora resulta curiós que només surti ara, quan li ho pregunto de manera explícita (i ell, d'altra banda, només em contesta de manera mínima). Abans, en cap moment del seu relat s'hi havia referit. En cap moment. Ni en relació amb les seves arribades a casa borratxo, ni tampoc després, en relació amb els factors que van fer que es decidís a no beure mai més.

Un misteri, això de la seva dona, un misteri sobre el que es podrien fer diferents especulacions però que, a falta de més informació, serien només això, especulacions.

--
(1) https://horitzontal.blogspot.com/2025/07/una-cervesa.html
Primer no li vaig posar nom, ara sí, Genís, inventat, tal com faig normalment en aquests escrits, no posar els noms reals (a banda de canviar, si em sembla oportú, amb el mateix objectiu de mantenir la privacitat i l'anonimat, altres detalls).

Narcòtics i carismàtics

¿Tenen alguna cosa en comú, un grup de Narcòtics Anònims (NA), i un de Renovació Carismàtica Cristiana (RCC)? Hi havia pensat altres vegades (llavors, fent la comparació potser amb els maçons, o els neocatecumenals), i hi he tornat a pensar a l'anar a una reunió d'un grup de NA que es fa a una sala compartida (en dies diferents, és clar), amb un grup de RCC. 

La sala convida a pensar-hi, perquè a les parets hi ha cartells dels dos grups, "convivint sense problemes". I a més, de manera prou curiosa, si no et fixes en el significat concret de les frases, textos o "pregàries" (també les dels NA), dels cartells, resulta que tenen un aire, un "fons", molt  semblant. 

És un espai curiós. En conjunt hi dominen els elements dels carismàtics (de manera justificada, perquè l'espai el cedeixen unes monges). Per exemple, a una de les cantonades de la sala hi ha una escultura (no sé si de guix o de pasta de fusta d'Olot), d'una gran Mare de Déu, de més d'un metre d'alçada.

Dels grups RCC en sabia ben poca cosa, per no dir que gairebé no res. El primer contacte que hi tinc, presencial, és un dia que, al passar pel davant d'una església, normalment molt silenciosa, sento molts cants i hi entro a tafanejar. Resulta que és un grup de RCC, que hi fa una mena de celebració, amb molts cants, instruments, moviments de cos i de braços, i unes cares que em recorden les dels assistents a celebracions de neocatecumenals, que conec més. (1)

Per integrar-se a un grup de NA (o de RCC), considero que cal ser "d'una determinada manera". Crec que no tothom s'hi pot sentir còmode, i que, per tant, no tothom es pot beneficiar del que pot aportar pertànyer a un grup de NA (que és el tema que a mi m'interessa). Suposo que el més determinant és que cal tenir, per dir-ho d'alguna manera, "una mena de sentiment religiós i ritualista", encara que no es tingui cap creença sobrenatural. (2) (3)

Aquesta és la raó per la qual, per exemple, jo, encara que de tant en tant posi en relleu la utilitat que poden tenir els grups de NA per a algunes persones amb problemes d'addiccions (o els grups d'Alcohòlics Anònims), alhora també tingui clar que, si fos el cas que fos jo qui tingués problemes amb l'alcohol, seria una alternativa que crec que no em serviria, perquè no seria capaç d'integrar-m'hi tal com s'hi integren les persones a les quals aquests grups els són de gran ajuda.

Per això, també trobo normal que hi hagi persones que s'acosten a grups de NA, però que no s'hi senten còmodes, i que llavors busquen altres alternatives. Després, és clar, també hi ha els que s'hi acosten i abandonen, perquè de fet no tenen clara la decisió de deixar els consums, o no volen fer l'esforç, sens dubte "immens", que cal fer per deixar-los. Però aquesta ja és una altra història.  

--
(1) La principal diferència entre carismàtics i neocatecumenals vaig pensar que, més que el tipus de celebració, era l'edat dels assistents: els primers, persones majoritàriament grans, els segons, sobretot parelles joves, amb criatures i molts adolescents.
(2) La primera vegada que vaig pensar en aquest tipus de comparació, va ser entre un grup de NA i un de maçons. Com que no sóc maçó, i no fan reunions obertes, no he estat a cap reunió seva, de manera que el que en sé és només a partir del que he llegit, i de les converses amb un conegut que ho és, unes converses en què, per descomptat, ell mai ha explicat res del que entre ells consideren confidencial.
(3) Conec persones del tot atees que estan perfectament integrades en grups de NA. L'explicació, des del meu punt de vista, és que "religiós", per dir-ho d'alguna manera, se'n pot ser de formes diferents, encara que no creguis en res sobrenatural. Per això, els militants "radicals" comunistes, anarquistes, animalistes, vegans... fins i tot els fanàtics d'un equip de futbol, els inclouria també en aquesta mateixa categoria. Segons tinc entès (i no sé si ben entès), una de les dues teories sobre el sentit llatí original de la paraula religió, "religio", fa referència a "religare", unir, cosa que considero que "lligaria" amb el que he dit.

Més alcohols

L'altre dia parlava del veí de la cervesa, l'ambulància i l'hospital. Al poble, d'alcohòlics "públics" n'hi ha alguns, i dels altres, discrets o d'incògnit, potser més. Dels primers, el mateix dia que vaig parlar amb el veí de l'ambulància, a la tarda en vaig veure passar un.

Anava en cotxe. Feia la mirada que fa quan ja porta al damunt una càrrega considerable d'alcohol, els ullets brillants i un somriure peculiar. Conduïa ell, anava sol, i corria bastant.

De tant en tant surt a les notícies: un conductor que anava begut ha tingut un accident i... El "i", de vegades és que ha envestit un altre cotxe. I de vegades, dels de l'altre cotxe, algú ha mort. 

Altres vegades qui es mata és el que va begut; per descomptat, és millor que es mati ell, que no pas que mati algú altre.

Vivim en una societat en què l'alcohol és omnipresent, i a sobre, es promociona de totes les maneres possibles. Els arguments? Un, que forma part de la nostra cultura, com si no hi hagués parts de la nostra cultura que seria millor abocar a la galleda de la brossa. 

Jo, com que estic tip que en moltes celebracions si dius que no vols "ni un través de dit" de vi, ni brindar amb cava "quan toca brindar", quan m'insisteixen perquè begui "encara que només sigui una mica", perquè fa festa, perquè sempre s'ha fet, etc., ara, ja de manera sistemàtica i rotunda, dic que no bec perquè no em dona la gana. I que a més, estic tip d'aquestes insistències (i això que, si volgués ser "més amable", no em passaria res, si en begués una mica).

L'altre argument és l'econòmic: hi ha milers d'empreses i persones que viuen de la producció de vins, cerveses i altres begudes alcohòliques. ¿Què passaria, si aquesta "indústria nacional" es deixés de fomentar o se li posessin entrebancs?

En canvi, si es promocionés i s'incentivés el consum i la venda de marihuana, de manera semblant a com es promociona el vi, els seus promocionadors serien detinguts i engarjolats a correcuita. I amb un gran desplegament mediàtic. 

¿Algú s'imagina una batuda massiva de pagesos dedicats a les vinyes, bodeguers, distribuïdors, botiguers i consumidors de begudes alcohòliques? ¿Algú s'imagina la destrucció de vinyes de manera semblant a com es destrueixen les plantacions de marihuana, quan se'n localitzen? 

Mira quines coses...

Una cervesa

Viu al mateix carrer. Quan ens trobem, ens aturem i parlem una mica, en general val a dir que sobre coses trivials. Fa molts anys que ens coneixem, de fet, dècades. 

Un dia, quan jo arribava a casa, una veïna em va dir que, el dia abans, se l'havien endut amb una ambulància d'emergències, però que no sabia res més, ni el motiu de l'ambulància ni com estava. Uns dies després, coincideixo amb ell al carrer. Li dic que m'havien dit que havia tingut alguna avaria important, i em diu que sí, i me l'explica.

El dia de l'ambulància, estava a casa i de cop li va agafar dolor al pit, taquicàrdia, sentia la pell enrogida, li costava respirar, el cap li rodava, i va caure a terra. No recorda exactament com, però al final va aconseguir trucar al telèfon d'Urgències; hi van anar, i se'l van endur. El van tenir a l'hospital fins a l'endemà.

Em diu que el que li va passar va ser l'efecte d'un dels diferents medicaments que es pren; se'n pren uns quants, a causa dels seus diferents problemes de salut. És gran, té vuitanta i alguns anys. Tot i que normalment en aquests casos no pregunto pel medicament o medicaments concrets, aquesta vegada ho faig, perquè hi ha alguna cosa que em crida l'atenció i de moment no l'endevino.

Llavors em diu que era un medicament "per l'alcohol". Per l'alcohol? "Sí, per no beure alcohol, sóc alcohòlic". Afegeix que fa temps li van dir que aquest medicament el podria ajudar a prevenir les recaigudes. Em diu també que, el dia de l'ambulància, s'havia begut una cervesa. Ho subratlla, només una.

Li pregunto si el medicament és l'Antabus, i em diu que sí. L'Antabus és un medicament de tipus "aversiu", per desincentivar el consum d'alcohol, a causa dels efectes que provoca si es beu alcohol. De vegades els efectes poden ser molt extremes, com en el seu cas (1). Però no sempre, hi ha gent que pot beure alcohol, encara que s'hagi pres l'Antabús, i la reacció és molt més petita. A cadascú li fa l'efecte que li fa. A ell, només una cervesa el va deixar fatal, prou malament perquè l'ingressessin a l'hospital.

El més rellevant d'aquesta història, per a mi, és que a ell el conec des de fa molt temps. Hem parlat unes quantes vegades, sense que mai hagués sortit el tema de l'alcohol, ni de refiló. Suposo que, aquest cop, van coincidir diferents factors: "la visibilitat" de la vinguda de l'ambulància, potser un avergonyiment seu i, sobretot, suposo que, quan ens vam trobar, ell estigués en un moment favorable, predisposat, pel motiu que fos, a dir obertament que era alcohòlic (o alcohòlic "amb el propòsit de ser alcohòlic abstemi", perquè si no fos així, no es prendria regularment l'Antabús, tal com em va dir). 

Això, aquest detall, que de manera inesperada, després de tants anys, s'obrís aquesta "finestra" que fins llavors havia estat tancada, és el que més m'ha impressionat. 

--
(1) Amb el mateix propòsit, a més de l'Antabus (disulfiram), també s'utilitza el Colme (cianamida càlcica).

Viure amb por

"Em vaig adonar que faltava un ganivet de la cuina, gran, d'un pam i mig. No tenia dubtes sobre que ella l'havia agafat. Vaig anar a la seva habitació i li vaig dir que volia parlar amb ella. Sense obrir la porta, em va dir que no volia parlar que la deixés tranquil.la. Vaig insistir, li vaig dir que obrís. Ella va començar a parlar-me malament, es va anar alterant, em va començar a cridar. De cop, va obrir i va sortir amb el ganivet a la mà, embogida, amenaçant-me, dient que ja no em suportava més. No sé com, vaig aconseguir no perdre la calma, i vaig poder conservar una distància de dos metres amb ella. Amb aquells dos metres entremig, de mica en mica, ella va anar sortint d'aquell estat d'exaltació. Al final, em va donar el ganivet. I es va disculpar. Va acabar així, però sé que hauria pogut acabar malament, en l'estat de descontrol en què estava. Des d'aquell dia, mai més vaig estar tranquil.la a casa, quan ella hi era."

Quantes estones, dies, al llarg de setmanes, mesos, potser anys, de vegades calen perquè algú t'expliqui una cosa així? La persona que m'explica aquesta escena la conec des de fa molts anys; de tant en tant hem anat quedant i parlant. La història d'aquesta persona amb la seva filla va acabar malament, però avui la història és una altra. Avui, el tema és aquest del temps que de vegades cal compartir amb algú, abans no surt una part de la seva vida fonamental. Una part que, a més, "l'altra necessita compartir". I, tanmateix, no ho fa, perquè li costa, potser perquè li fa vergonya, o té dubtes... però que, quan un dia pot superar aquest bloqueig, quan pot compartir "allò", en un entorn protegit, en què se sent segura, per a aquesta persona suposa un gran alleujament. Hi ha persones que viuen tota la seva vida sense haver parlat mai amb ningú d'allò que, per a elles, és el més important, allò que potser ha condicionat més la seva vida, de manera negativa. Per exemple, d'episodis que l'han trasbalsat molt, potser de manera dramàtica. Viuen de manera contínua dins d'un silenci feixuc, tancades en una presó sense paraules, sense que ningú sàpiga què passa amb els seus pensaments amenaçadors, amb les seves emocions descontrolades... D'històries semblants a la que he explicat, de progenitors, fills, i ganivets, encara que potser sobti, en conec més d'una. Les he conegut de la mateixa manera: després d'haver estat compartint, al llarg de mesos, o anys, estones amb algú. Estones potser amb més silencis que paraules. Fins que, un dia, de manera inesperada, "surt". La meva mare un dia també em va explicar una història d'aquestes. Penso que me'n va poder parlar perquè, abans, hi havia hagut un espai compartit d'aquests, de creixent confiança. Durant bastant temps. Un espai i unes condicions d'aquest tipus "suficients". Era també una història de ganivets, i de por, o pànic. De la que, d'altra banda, era complicat saber fins a quin punt tenia relació amb amenaces reals d'aquella envergadura. En qualsevol cas, "la por sí que era real". Absolutament. A més, era una por que ja venia d'altres pors, anteriors, que llavors es van accentuar. Unes pors que, amb la intensitat que fos, crec que ja no la van abandonar mai.

La dona de la meva vida

Diu que durant el cap de setmana ha conegut una dona meravellosa, i que n'està completament enamorat. Diu que ella també sent el mateix per ell.

Una setmana després diu que han decidit casar-se, perquè tots dos estan molt enamorats i no té sentit esperar-se. Que ja han pensat en tenir fills, perquè volen fer una família, que als dos els fa molta il.lusió. Està eufòric, contentíssim; diu que ja ha conegut els pares d'ella, i que ells també estan molt contents.

Una setmana després, fa mala cara. Està molt trist. Diu que s'ha acabat, que era l'amor de la seva vida, una dona meravellosa, però que no li corresponia prou. Diu que el problema és que ella té una malaltia mental, que ell ja ho sabia, però que el que passa és que ell no se sent estimat i valorat com creu que es mereix. Perquè ell és una bona persona, responsable, treballador, generós, afectuós, simpàtic, divertit... Que se sent ferit, perquè ell no es mereixia el que li ha passat. I que li costarà molt superar-ho.

La setmana següent, encara està depressiu, trist, victimista i queixos, diu que l'ha afectat molt, el trencament, que no sap si ho podrà superar. Però una setmana més tard, ja ha reviscolat: s'ha tornat a transformar. Està exultant, contentíssim. Diu que ha conegut una altra dona, que aquesta sí que és la definitiva, segur, que ho sent a dins del cor, que és per a tota la vida, que són ànimes bessones, i que la setmana vinent ja han quedat per anar a conèixer els pares.

Treballa de porter a l'edifici de la Lívia. Quan es va jubilar el porter anterior (el dels extraterrestres, les bombes atòmiques i les "navajas traperas", el que de petit havia viscut a les barraques de Montjuic, del qual n'havia parlat més d'un cop), l'administrador de la finca, en lloc de buscar pel seu compte un nou porter, va contractar una empresa perquè se n'ocupés. I l'empresa triada és una empresa (vinculada a una fundació) que dona feina a persones amb graus de discapacitat, físics  mentals.

Des d'aleshores, han passat per la porteria unes quantes persones, cadascuna amb la seva història i les seves peculiaritats. Algunes més despertes i eficients, altres menys, algunes més simpàtiques, altres no tant... En general, entranyables, persones que fan tendresa, sobretot si coneixes una mica les seves vides.

El porter d'ara és com un nen petit, alhora voluntariós i desvalgut, somniador, també lluitador... En el seu cas, el tema de la discapacitat en part és física i en part mental, cosa que no li impedeix fer la feina raonablement bé. D'altra banda, de vegades diu que considera que aquesta feina està per sota de les seves capacitats, i que li agradaria aconseguir una feina millor, més ben pagada. I que si la troba, deixarà aquesta empresa-fundació on està ara. Que ell ha de progressar.

Quan diu això, li dic que no es precipiti, que el mercat laboral és molt complicat; que ara, per sort, té feina. I que a més, aquesta feina no està gens malament. Segons els dies i els seus estats d'ànim, de vegades em dona la raó. I de vegades no: em diu que ell ha de ser ambiciós, que ha d'aspirar a més.

Abans he fet servir la paraula tendresa, per referir-me als porters o porteres que han anat passant per la finca. Aquest és també el sentiment que inspira aquest porter d'ara. Tendresa, a causa de les seves limitacions, de la seva fragilitat i fantasies, de la seva innocència, de la seva autopercepció, poc realista...

Tendresa, i també temor que, alguna ventada de la vida (alguna fantasia amorosa frustrada, algun impuls sobtat que el faci deixar la feina, alguna persona que abusi de la seva bona fe i credulitat...) faci que acabi prenent mal.

Els nens i el gos

Des de la butaca mira per la finestra i diu: "Si que hi ha gent, avui, i molts nens que corren".

A l'altre costat de la finestra hi ha un solar buit, només amb herbes. "És curiós, tanta gent, els veus?

Li dic que jo no hi veig ningú. Em mira, es queda en silenci i, després, diu que de vegades li passa, que veu coses. Que el metge li ha dit que és de la medicació, però que és complicat, perquè la medicació li serveix per estabilitzar o reduir el progrés del Parkinson.

Segueix mirant per la finestra i em diu: "Mira com corren. Caram, i hi han fet una casa, abans no hi era".

És com si, per una banda, a dins del cap, hi tingués l'explicació del metge, una explicació que entén que integra. I alhora, per una altra banda, allò que veu ho veu tan real, que no qüestiona la seva realitat. Com si visqués a cavall de dos mons, sense connexió entre ells, ara en un, ara en un altre.

Més tard, asseguts a una altra habitació que dona a un pati, em diu: "Mira aquest gos, està rosegant els bastons".

Al pati hi ha dues canyes a terra, i alguns testos amb flors. Res més.

És una conversa lenta, amb moltes pauses i silencis. Després d'un silenci llarg, diu que el metge li ha dit que s'hi anirà acostumant. I sembla que sí, però ho fa a la seva manera, veient els nens que corren, el gos, la casa, de vegades convençuda, o bastant convençuda, que són reals, i altres moments, intercalats, dominant les paraules del metge.

D'altra banda, ho porta bé, ho relativitza: "Això rai, si s'acabés aquí".

I és que després hi ha les altres coses. Veure doble, o triple, "el que realment hi ha", una memòria recent cada cop més fràgil i menys fiable, la dificultat per moure's, per vestir-se, calçar-se, el mal d'esquena, la pèrdua del control de les mans, que pot fer que no aconsegueixi posar la clau al pany, o treure les pastilles del pastiller, o posar-se les sabates, l'oblit de com funciona la cafetera, el microones, per quina banda s'obre la nevera... Un munt de pèrdues i limitacions, en constant creixement, que han fet que, llevat d'algunes estones curtes, sempre tingui alguna companyia.

Aquesta tarda, la companyia sóc jo. Fem broma sobre el seu rosari de pèrdues i calamitats. Li dic que està de sort, perquè veu per la finestra nens que corren, i gent, i un gos que rosega bastons... Mira, és una distracció, li dic. I, en canvi, sortosament, no veu res amenaçador, cosa que de vegades passa, en aquests casos. Ella, tot el que veu és amable, o si més no intranscendent. Vaja, que mirar per la finestra és com si mirés la tele.

I diu que sí... però que també mira la tele, perquè quan la mira només veu la tele.

És una tarda lenta, tota l'estona amb una boira de tristesa. Perquè, a més, saps que el que anirà venint serà cada vegada pitjor.

Telepizza

"El meu fill té Telepizza". M'ho diu en un missatge una dona que havia conegut uns dies abans. Em fa gràcia: l'aplicació del mòbil de convertir la veu en text li ha fet aquesta mala passada: Telepizza, és a dir, Trastorn Límit de la Personalitat...

Tenir un fill amb problemes mentals d'envergadura és un bon problema, pels pares. Si ets la mare i, a sobre, el pare fa anys que se'n va desentendre, el problema encara és més greu. Si per seguir-ho complicant els recursos econòmics que tens són bastant limitats, encara més complicat. Si a sobre ets gran, la teva salut és precària, i tens problemes de mobilitat, encara pitjor. I si, de propina, ets cega, llavors sí que ja pots dir "que ho tens tot" (tot allò que, és clar, no voldries tenir...).

Aquest és el cas, la situació, d'aquesta mare amb un fill que, a més de tenir Telepizza, també té problemes d'envergadura amb l'alcohol. Vaja, una situació "fàcil", per a aquesta mare...

Abusos i confessionaris

Diu que quan era adolescent va cometre abusos sexuals. I que quan es confessava, i explicava el que havia fet, diu que no li parlaven del mal que infligia, sinó "de pecats i penitències". Diu que si llavors, en lloc d'haver-li parlat de pecats, li haguessin parlat de responsabilitats, de víctimes, del mal provocat, i de les possibles seqüeles, i n'hi haguessin parlat de manera ben clara, contundent, absolutament rotunda, segurament li hauria sigut molt més útil, de cara a erradicar més de pressa aquells comportaments. 

És a dir, que si els capellans, en lloc de parlar-li "d'ofenses a Déu", li haguessin parlat, amb tota claredat "del mal a la víctima", i dels efectes a curt i llarg termini que podia provocar en la víctima, segurament s'hauria vist obligat a corregir-se més ràpid. Però que no era així, com si aquest tipus d'abusos llavors no es consideressin prou greus, o incomodés parlar-ne. (1)

Aquesta part de la seva vida, que encara li pesa, diu que, d'una banda, li ha servit per domesticar el seu orgull, o com a mínim per a intentar domesticar-lo. Diu que li agradaria tenir una biografia transparent, o com a mínim més endreçada, però que hi ha el que hi ha, encara que sigui de fa molts anys. I que el record d'aquesta realitat passada, de l'adolescència, ara l'ajuda a ser més humil. 

L'altra utilitat, diu, ha sigut la d'anar aprenent a no precipitar-se a l'hora de fer judicis sobre les vides d'altres persones, sobretot quan en les seves vides hi ha hagut episodis conflictius. Amb més motiu, quan els judicis són sobre fets ocorreguts fa molt temps. Perquè amb el pas del temps, les persones actuals poden tenir molt poc a veure amb les persones dels errors passats. 

Diu que, per sort, tothom pot canviar. Igual que ell. La qual cosa no vol dir, i ho subratlla, que una persona deixi de ser responsable dels seus actes "d'etapes anteriors". Pel que fa a aquest tema, diu que, evidentment, la primera responsabilitat és la de no negar el que va passar. Ni relativitzar-ho. Perquè una "eventual" relativització (si fos el cas), només estaria legitimada per fer-la la persona agredida. De la mateixa manera que només seria aquesta persona qui, si volgués, podria perdonar els fets passats.

Diu que, al cap de bastants anys, en va poder parlar "amb qui n'havia de parlar". I que per a ell, parlar-ne, va ser molt important, perquè era una cosa que tenia pendent. Una obligació que tenia pendent. Perquè la primera "reparació", en aquests casos de vegades ja l'única possible, és aquesta, el reconeixement i l'acceptació del que llavors pugui passar.

Diu que, en el seu cas, la resposta que va rebre, relativitzadora en relació amb aquells fets, el va alleujar. Però que podia no haver sigut així. I d'altra banda, afegeix que, parlant d'aquests temes, llavors es va assabentar d'altres històries d'abusos de persones que coneixia, històries que s'havien mantingut sempre en silenci, i que les persones implicades, víctimes i victimaris, unes i altres, no només les segones, semblava que volien que seguissin silenciades.

Voluntat de morir, autonomia i tutela

Sobre el dret a decidir fins quan volem viure, un dels arguments que en alguns casos es fan servir per qüestionar-lo és el fet de patir una malaltia mental. Per a algunes persones, aquestes malalties poden invalidar el dret a demanar l'eutanàsia, encara que es compleixin els requisits que la llei estableix, ja que consideren que la malaltia impedeix a l'eventual demandant prendre decisions de manera prou raonada i plenament responsable.

Amb aquest plantejament, a una persona amb un diagnòstic, per exemple, de bipolaritat, o de trastorn límit de la personalitat, o d'esquizofrènia, se li podria negar el dret a demanar l'eutanàsia, encara que el seu estat, a banda de la malaltia mental, entrés dins dels supòsits que contempla la llei. 

Ningú defensa que una persona bipolar, durant un estat eufòric, o una persona amb un trastorn límit de la personalitat en un estat d'elevat descontrol emocional, o una persona etiquetada com a esquizofrènica en moments d'al.lucinacions o deliris, estigui capacitada per decidir, de forma conscient, raonada i responsable, què vol fer amb la seva vida. De manera que, en aquests casos, una petició d'eutanàsia no pot prosperar mai. 

Ara bé, qualsevol d'aquestes tres persones, en altres moments, no eufòrics, no emocionalment convulsos, no delirants ni al.lucinatoris (si té aquests altres moments, cosa força normal), pot tenir llavors la mateixa capacitat de reflexió, de valoració i de decisió raonada i responsable que qualsevol altra persona sense cap etiqueta psiquiàtrica.

Per tant, durant aquests moments o etapes d'estabilitat, de lucidesa, té el mateix dret a decidir què vol fer amb la seva vida. I si un motiu per decidir que hi vol posar punt final són les seves crisis periòdiques "de bogeria", a causa dels diferents i greus sofriments que li provoquen aquests episodis, ningú no té dret a qüestionar-li la seva decisió, si la seva decisió és aquesta. Ni a intentar impedir que la vulgui dur a terme, amb més motiu si ho fa "dins dels marcs que la llei estableix". 

Decidir que no es vol seguir vivint perquè la vida és massa difícil de viure, massa insuportable, massa dolorosa, és una decisió subjectiva i estrictament personal, en relació amb la qual ningú no hi hauria de posar impediments. Encara que qui decideixi això sigui una persona amb crisis emocionals immenses, si quan ho decideix és en moments de serenitat i gaudint de totes les seves facultats racionals. 

Quan una decisió d'aquestes es pren de manera reflexionada, no impulsiva, i no és una decisió canviant, sinó que es manté, discriminar llavors algú en relació amb la possibilitat d'acollir-se a l'opció de l'eutanàsia, amb l'argument de l'etiqueta psiquiàtrica que se li ha adjudicat, és una falta de respecte, una falta de compassió, i una falta de justícia. Tres faltes  greus, i que sovint estan vinculades, barrejades, amb les creences o les ideologies de qui s'oposa a la lliure decisió de l'altre (una oposició que, a sobre, s'exerceix amb una actitud autoritària i paternalista, perquè s'argumenta que s'actua "pel bé de l'altre", encara que aquest suposat bé que se li vol imposar l'altre el rebutgi).

Ho torno a subratllar, i ben subratllat, per si és que cal: estic parlant tota l'estona de persones amb problemes mentals importants, greus, però que malgrat la gravetat de la seva malaltia mental, passen per moments o etapes d'absoluta lucidesa, i que és en aquests moments, des d'aquesta lucidesa, que expressen de manera clara i reiterada la seva voluntat de no voler seguir vivint.

Annex 1

Per fer més senzilla avui l'exposició no he incorporat cap referència a l'opció del suïcidi, en relació amb la qual no cal fer tràmits, demanar autoritzacions, esperar aprovacions, etc. Només apunto, perquè hi ha casos en què té molta relació amb l'exposat, que hi ha persones que, a causa del seu grau de dependència, si volen posar punt final a la seva vida no tenen aquesta opció "autònoma" i, per tant, depenen completament de la voluntat dels altres. 

Annex 2

El que he exposat no són divagacions teòriques, sinó que estan motivades per casos reals (alguns apareguts als mitjans de comunicació), casos de persones en aquesta situació a les que se'ls ha denegat poder accedir al dret a l'eutanàsia, o que havent-los estat aprovada, després s'ha paralitzat a causa de les escletxes que conté la llei que la regula, unes escletxes que permeten violar l'esperit de la llei i fan prevaldre creences (religioses) i ideologies (autoritàries) relatives al dret, que no es reconeix, d'una persona a decidir sobre el final de la seva vida.

Annex 3

Un altre dia parlaré d'un altre tema relacionat amb aquest, el d'aquelles persones també amb malalties mentals greus, però gairebé sense parèntesis de lucidesa, persones que ofegades en el seu sofriment permanent manifesten "una voluntat irracional" de morir, amb intents reiterats per tal d'aconseguir-ho, i a les quals els impedeixen morir "empresonant-les" de dues maneres: físicament, ingressant-les en institucions psiquiàtriques, i mentalment, amb medicació administrada si cal contra la seva voluntat. Queda pendent parlar-ne.

1,65 quilos

Recullo del carrer el DSM-IV-TR, de l'Associació Americana de Psiquiatria, la "Bíblia" dels psiquiatres. A casa, peso el llibre: 1,65 quilos. Miro quantes pàgines té: 1.049. (1)

1,65 quilos i 1.049 pàgines de malalties mentals. Moltes malalties. D'altra banda, ara aquest DSM-IV-TR (del 2000), ja és obsolet, perquè el 2013 es va publicar el DSM-V, i el 2022 el DSM-V-TR. 

No sé els pesos i pàgines del DSM-V i el DSM-V-TR, però el catàleg de malalties que inclouen ha anat augmentant. Hi ha qui opina que hi ha col.lectius interessats en aquest augment. No només el sector farmacèutic, sinó també el psicoterapèutic. Té la seva lògica: al capdavall, com més malalties susceptibles de ser tractades (d'una manera o una altra), més possibilitats de negoci.

D'aquest engruiximent del catàleg de malalties ("obesitat mòrbida", se'n podria dir...?), en diuen progrés. Perquè diuen que respon a un augment de la sensibilitat social cap al món de les malalties, trastorns o malestars mentals. Potser sí, però alhora, el cas és que, gràcies a l'augment d'aquesta sensibilització (que de vegades, algunes vegades, potser és més aviat "sensibleria"), sembla que ens anem acostant a la lògica culminació d'aquest inquietant procés: estar vius, "existir", aviat implicarà, com a part de la naturalesa humana, com a norma, tenir problemes mentals. Falta poc, a la vista del bon ritme dels DSM.

Que viure implica conviure de vegades amb malalties, i de manera més habitual amb malestars, limitacions frustrants, etc., és evident. Però sembla que si més no és discutible, que qualsevol malestar es pugui arribar a considerar un estat mental poc o molt patològic, i que, per tant, mereixi també tenir el seu espai en els DSM (o en l'apartat de malalties mentals del CIE, el seu equivalent de l'OMS). 

Sembla que aquesta és una "tendència moderna", una tendència que fomenta que, les persones, davant les seves adversitats, es puguin refugiar en l'opció de sentir-se víctimes, abans que responsables i protagonistes, de les pròpies vides i reptes. Com si, col.lectivament, com a resultat d'aquest augment de sensibilitat davant dels problemes mentals (de vegades potser sentimentalisme, o sensibleria, o "estovament de caràcter"...), s'hagués renunciat a exercir aquesta responsabilitat personal.

Potser és així perquè hem anat assumint que, davant "l'adversitat emocional", si dic que "estic malalt", alhora dono per fet que hi ha un professional de la salut, la persona que hi entén, que és qui ha d'ocupar-se de la meva curació. I d'aquesta manera, jo, en lloc de responsable i actiu, em converteixo en expectatiu i passiu. Em converteixo en un "creient i client i pacient" dels professionals (i amb la propina afegida que, si les coses no em van bé, sempre tinc l'opció, llavors, de donar-los les culpes a ells).

Una última cosa. El que he exposat no és en absolut una negació, relativització o frivolitzassió del món dels problemes mentals. Però com que a això ja m'hi he referit moltes vegades, ara ho deixo de banda. 

--
(1) L'edició en castellà del DSM-IV-TR que em trobo és de la Editorial Masson, una reedició de l'edició del 2002.
Del DSM-V-TR només en sé que en castellà l'ha publicat TEA Ediciones i que val 150 euros.
Del DSM-V en trobo aquesta edició digital en castellà (Editorial Médica Panamericana, 2014):
https://www.federaciocatalanatdah.org/wp-content/uploads/2018/12/dsm5-manualdiagnsticoyestadisticodelostrastornosmentales-161006005112.pdf

Menor o major

Reactiva o orgànica, menor o major... La classificació de les depressions en aquestes dues categories, d'una banda té sentit i, alhora, d'una altra banda, de vegades en té menys. Perquè és una divisió que també pot servir per ocultar aspectes bàsics dels problemes emocionals d'algú. Pot servir, de vegades, "per invisibilitzar les vides" de les persones afectades per una depressió.

Parlar d'una depressió menor, relacionada amb les circumstàncies adverses per les que passa algú, té tot el sentit. La majoria de depressions són d'aquest tipus. I parlar d'una depressió d'origen orgànic (quan és clar que la depressió és el resultat, per exemple, d'un Parkinson, o d'una disfunció de les tiroides, o d'altres problemes clarament físics, hormonals, circulatoris, neurològics...), també té tot el sentit.

Però parlar d'una depressió endògena o orgànica, causada, o més ben dit, atribuïda, a un desequilibri en els neurotransmissors, és entrar en un terreny més complicat. Que no vol dir que no s'hi pugui entrar, però que si es fa, s'ha de fer amb molta cautela.

El ventall de les possibles causes d'una depressió és ampli, i establir quina part d'organicitat i quina part de biografia poden intervenen en la seva aparició no sempre és fàcil. De vegades és molt complicat. De vegades, potser és impossible de saber.

Molts psiquiatres, davant del dubte, o per estalviar-se els dubtes, davant d'un cas greu de depressió, de les etiquetades com a "majors", persistents, de llarg recorregut, no tenen dubtes: el seu origen ha de ser orgànic ("un problema dels neurotransmissors, de la dopamina", diuen, si han descartat abans les diferents malalties que poden provocar una depressió). Com que en aquests casos no contemplen l'eventual impacte de la biografia, no tenen tampoc dubtes sobre que l'únic abordatge efectiu d'aquestes depressions pot ser el farmacològic.

La realitat, però, és que els psiquiatres no tenen cap prova diagnòstica "que demostri" aquesta opinió seva. Però com que aquesta opinió està avalada pels manuals psiquiàtrics de referència actuals (el DSM i el CIE), estan convençuts dels seus diagnòstics.

Aquests diagnòstics de depressions endògenes, de vegades (i cal subratllar aquest "de vegades", perquè no pretenc fer cap generalització), amaguen casos de depressions reactives (de diferent gravetat), davant de les quals no es té interès (perquè es creu que no té cap sentit tenir aquest interès), en pensar en l'eventual importància de la biografia i el context vital d'aquella persona, en relació amb l'aparició de la seva depressió suposadament endògena.

És a dir, una depressió greu, persistent, pel fet de la seva gravetat i persistència, es descarta que pugui ser una depressió reactiva. I com que es descarta, no es té interès en les biografies i les circumstàncies vitals de qui la pateix. El pas següent, coherent des d'aquest marc conceptual, és, tal com he dit, apostar per la medicació. Cosa que implica que, en aquells casos que la depressió té un origen biogràfic, si s'aborden així, el que es fa és "intentar tapar" la manifestació depressiva resultat del malestar existencial. Si s'aconsegueix tapar mínimament bé, es considera el diagnòstic encertat i el tractament satisfactori.

El resultat d'aquesta "teoria de les depressions" (d'aquesta "creença"), és que pot passar, i passa, que algunes persones amb desequilibris i malestars emocionals molt elevats, i amb una depressió que reuneix (segons les classificacions oficials), les característiques de gravetat i persistència necessàries per a diagnosticar una depressió endògena, són medicades de vegades durant anys, o dècades, o tota la vida, sense que aconsegueixin cap millora, llevat d'alguns efectes només "cosmètics" (de manera inevitable, ja que "el mal" és un altre). I alhora, amb una segona part "perversa", ja que han de fer front als efectes secundaris, de vegades molt importants, dels medicaments que es prenen. 

Aquests efectes secundaris, a la vegada, augmenten el malestar, de manera que es va retroalimentant "el sistema pervers", alhora que es segueix mantenint en la invisibilitat "l'origen de tot plegat": les causes del malestar de base, en general relacionades amb les circumstàncies vitals de la persona afectada.

Torno a recordar que parlo d'uns casos, no de tots. I afegeixo ara, per tal de defugir encara més les simplificacions, que en aquesta equació relacionada amb l'origen de les depressions és innegable que hi pot haver aspectes genètics i de temperament que hi poden intervenir. És a dir, aspectes que, "en determinades circumstàncies" (com les adversitats biogràfiques, els condicionants quotidians, etc.), poden actuar com a catalitzadors que afavoreixen l'aparició de la depressió. Com a catalitzadors, és a dir, que sense les causes, aquesta capacitat catalitzadora no arribaria a actuar i, per tant, la depressió (severa o lleu), no acabaria "prenent cos". 

Un últim aclariment o recordatori: no estic en contra dels "medicaments psicoactius", considero que de vegades són molt útils, i sens dubte han canviat la vida, l'han fet més fàcil i vivible, a moltes persones amb problemes mentals importants. No hi estic en contra, només estic en contra de la seva prescripció abusiva i del seu ús com a "tapadora" de malestars existencials.

Ja acabo. Naturalment, que jo, un graduat en fracàs escolar, amb l'experiència "professional" d'haver fet de jornaler al camp o o haver-me dedicat a pasturar ovelles (aquest és el meu currículum, si digués una altra cosa seria un mentider), mereix ben poca credibilitat. Ho reconec. Però aquest "atreviment" meu, la seva explicació, ja és una altra història. Avui no toca.

Professionals codependents

¿Hi pot haver una relació de codependència entre una persona amb problemes d'addiccions i el o la professional que té com a referent per a tractar les seves addiccions? I encara més: si les relacions de codependència són entre persones, ¿hi pot haver també una relació de codependència entre una persona amb problemes d'addiccions, i el centre, organització o dispositiu de salut, al qual està vinculat per gestionar els seus problemes d'addiccions? 

És a dir, ¿hi pot haver un recurs per al tractament de les addiccions que, a causa de les seves característiques, de la seva forma d'entendre el món dels addictes, de vegades afavoreixi l'establiment de relacions de codependència amb els seus usuaris? "Com a entitat", a banda de les característiques de les relacions personals entre un terapeuta concret i un usuari concret.

Normalment, només es parla de les relacions de codependència entre una persona amb problemes d'addiccions i algun familiar seu. En aquests casos, la família "entén tan bé" el que li passa a l'addicte, i l'estima tant, se sent tan afectada a causa de les ansietats de l'addicte, dels seus hàbits tòxics, de les seves recaigudes, i els fa tanta llàstima, que en lloc de posar-li límits, de fer-lo responsable de les seves decisions i de les conseqüències d'aquestes decisions, se'n fan còmplices. I li toleren el que no li haurien de tolerar, fins i tot mentides i robatoris reiterats.

-Pobre, se sent tan malament! No pot suportar la seva ansietat, no pot controlar els seus impulsos. Necessita alleujar-se per deixar de patir.

De vegades la relació de codependència existeix perquè el familiar codependent, ell, també té problemes d'addiccions. O no en té, però té una dependència emocional tan gran de l'altre, i una por tan gran en relació amb el que podria passar, "si l'abandones", que transigeix una vegada i una altra. Transigeix davant de conductes que, "racionalment", moltes vegades sap que no hauria de tolerar. Però que a causa de les seves inseguretats i pors, les tolera.

He començat amb dues preguntes: Poden existir relacions de codependència entre un professional i un usuari? Poden existir relacions d'aquest tipus entre "un centre", a causa dels seus criteris, i els usuaris que atén? 

Des del meu punt de vista, la resposta és que sí en els dos casos. I quan passa (de vegades passa), naturalment no es de cap ajuda per a la persona addicta. Al contrari, perquè llavors es reforcen les seves conductes addictives, el seu món addictiu de justificacions i procrastinacions. Es reforcen encara més que en els casos de relacions de codependència entre familiars, ja que l'autoritat dels professionals emmascara l'eventual existència d'aquesta codependència en la seva relació en principi terapèutica.

I és que una relació de codependència amb un familiar ja se sap, que pot existir. I es pot arribar a reconèixer, que existeix, i que és tòxica, indesitjable. Però és més difícil acceptar, posar en evidència, que aquest tipus de relació també pugui existir amb un terapeuta (o amb un "centre", a causa de l'opció i criteris terapèutics del centre).

La meva experiència és que d'aquesta possibilitat no se'n parla, i que si t'acostes al tema, les autodefenses dels eventualment interpel.lats són la norma. Perquè qüestiones la seva feina com a professionals. Suposo que l'explicació que sigui així és perquè sempre és més fàcil, veure la disfunció en la família, a la qual tu et proposes ajudar, que poder pensar que "en el sistema relacional" entre l'addicte i tu, com a professional, tu, com els familiars, també pot ser que no estiguis del tot on hauries d'estar.

Acabo. Amb el que he exposat m'he referit només a un tipus de relació que considero que de vegades pot existir, però que alhora tinc clar que és l'excepció. La meva intenció era només parlar d'aquesta excepció, que quedi ben clar.

La Bàrbara

Totes les històries personals, si les mires de prop, són interessants. Algunes, a sobre, per una cosa o una altra són especialment curioses. I després hi ha les històries increïbles, que et deixen del tot bocabadat, completament. La història de la Bàrbara és una d'aquestes històries.

La Bàrbara és búlgara, va arribar aquí fa potser vint-i-cinc anys. Va fer diferents feines, netejant cases i cuidant gent gran. Va arribar a cas dels pares de la Lívia perquè un home que hi anava a ajudar-los els la va presentar.

La Lívia conserva dos tipus de records de la Bàrbara, d'aquella etapa a casa dels seus pares, ara ja fa molts anys. El record de tots els seus embolics i problemes, a causa del seu cap desballestat, i el de l'afecte que alhora inspirava, perquè era una bona persona.

Des de llavors, de tant en tant la Bàrbara ha anat trucant a la Lívia, i li ha anat explicant quina era la seva situació en aquell moment, sempre complicada; al final de la trucada quedaven que un altre dia tornarien a parlar, o que quedarien per veure's. Quan passava un temps sense que la Bàrbara no hagués dit res, i llavors la Lívia li trucava, el telèfon que li havia donat l'última vegada la Bàrbara ja no funcionava. O sortia una altra persona i deia que no sabia res de la Bàrbara. Així una vegada i una altra, al llarg dels anys. 

Fa potser un any, o dos, un dia que van parlar, la Lívia li va dir que, perquè no passés el de sempre, podrien quedar l'endemà mateix per veure's. Van quedar, però l'endemà la Bàrbara no es va presentar.

Fa unes setmanes, durant una altra trucada de la Bàrbara, la Lívia li va tornar a proposar de quedar. La Bàrbara va dir que d'acord, que li feia molta il.lusió, però l'endemà tampoc es va presentar.

Fa dos dies, la Bàrbara va tornar a trucar; era al matí, i la Lívia, per tal d'assegurar la trobada, li va proposar de quedar llavors mateix. I aquest cop la Bàrbara sí que es va presentar.

Com que jo tenia molta curiositat per conèixer la Bàrbara, després d'anys de sentir parlar d'ella, vam quedar amb la Lívia que, quan es trobés amb la Bàrbara, li preguntaria si li semblava bé, que jo passés a saludar-la, al bar a on haguessin anat a prendre un cafè. I la Lívia després em va trucar per dir-me que hi podia anar.

Al llarg dels anys, la Lívia m'havia anat explicant episodis de quan la Bàrbara estava a casa dels seus pares, uns episodis que al final van obligar la Lívia a buscar una altra cuidadora, perquè la Bàrbara era del tot imprevisible, no es podia confiar en ella. La Lívia també m'havia anat explicant el que la Bàrbara li explicava, més endavant, quan li telefonava. 

Eren històries que semblava impossible que poguessin ser totes certes, de tan extremes, insòlites, difícils, impensables, moltes vegades doloroses, i no sé quins altres adjectius més seria necessari afegir-hi. Però ho eren, certes, perquè la Bàrbara era així, vaja, és així; segurament ara no tan eixelebrada i caòtica, però deunidó.

La Bàrbara ha estat ingressada diferents vegades a causa dels seus problemes de salut mental. Ha tingut tres fills, de dos pares diferents, i dels tres n'hi van treure la tutela. Els dos petits encara estan tutelats, per la DGAIA, i el gran té una vida raonablement estable, però sense contacte amb la seva mare. Amb qui aquest fill gran sí que manté la relació és amb el pare, o més ben dit, amb la persona que li ha fet sempre de pare, l'home amb qui es va aparellar la Bàrbara quan ja estava embarassada d'un altre home.

Aquell pare biològic, més el pare adoptiu, igual que el pare de les dues altres criatures, tots tres tenen també problemes mentals, i dos han estat ingressats algun cop.

La Bàrbara és enamoradissa, i a banda d'aquests homes, ha anat tenint altres històries, cosa que ha sigut un motiu que ha dificultat la relació amb els seus fills tutelats, perquè des de la DGAIA l'han vist inestable, amb domicilis i parelles canviants, dificultats per comunicar-se amb ella quan intentaven localitzar-la, etc. Tot això, afegit a les seves oscil.lacions emocionls, de vegades molt acusades.

Vaja, que la Bàrbara "ho té tot". També problemes amb l'alcohol. Ara beu poc, o això diu ella, però ha passat etapes molt descontrolades. En relació amb l'alcohol, la pitjor va ser quan va estar vivint al carrer, llavors bebia molt, diu que una cosa portava l'altra.

A més d'haver viscut al carrer, també ha estat acollida a una casa per a dones maltractades. Aquest episodi va arribar al final de la seva relació amb l'home a través del qual va arribar a casa dels pares de la Lívia. Es van conèixer a les Rambles, ella acabava d'arribar de Bulgària, no sabia què fer, com sobreviure, i aquell home la va acollir. Van ser parella durant uns anys, la relació de  mica en mica es va anar degradant i, al final, els maltractaments eren ja molt greus. Per això va acabar en aquella casa d'acollida, en una direcció desconeguda, per tal d'evitar ser localitzada pel seu maltractador.

La Bàrbara s'explica molt bé, és una narradora extraordinària de la seva pròpia història, i no parla amb afany de protagonisme, sinó només perquè li surt així, de manera espontània, sense cap mena de filtre. Per exemple, quan parla de les dificultats que li ha posat la DGAIA perquè pugui veure els seus fills, reconeix que ella no ho posa gens fàcil, amb la seva vida caòtica. I quan parla del fill gran, que el pare adoptiu sempre ha procurat protegir d'una relació propera amb la Bàrbara, ella diu el mateix, que ja ho entén, i que sort n'ha tingut, aquest fill, d'aquest pare.

Diu tot això, i que li dol, perquè li agradaria veure els seus fills, poder-s'hi relacionar de manera normal, però que ella, amb la seva inestabilitat i imprevisibilitat, els seus nòvios canviants, els seus ingressos psiquiàtrics, no ho posa fàcil.

La Bàrbara també explica que li agrada escriure, diu que de vegades escriu sobre les coses que li passen. Diu que si ho publiqués, amb tot el que li ha passat, seria un gran llibre, i que un metge l'ha animat a fer-ho.

Llavors afegeix que el problema és que, perquè te'l publiquin, l'has de presentar escrit amb una màquina d'escriure. Cosa que tampoc és un problema, perquè a algunes tendes de segona mà encara venen màquines d'escriure. Però que llavors el problema és trobar la cinta entintada, que això és el més difícil de trobar, però que ella sap un lloc que encara en venen. Però que el problema, aleshores, és trobar cintes de colors, que això sí que és molt i molt difícil de trobar. La Lívia i jo ens quedem bocabadats.

La Bàrbara fa tendresa. I alhora, t'adones que segurament és arriscat, tenir-la massa a la vora. Conèixer-la personalment, sentir-li explicar episodis de la seva vida, també m'ha facilitat que pugues entendre millor la postura de la Lívia al llarg dels anys, en relació amb la Bàrbara. D'una banda, interessada a saber de tant en tant què anava fent la Bàrbara, perquè li té afecte, i d'una altra banda, mantenint una distància, a causa del temor de ser "absorbida" per les inestabilitats, crisis i daltabaixos cíclics de la Bàrbara.

Abans d'acomiadar-nos, la Bàrbara encara té temps d'obsequiar-nos amb una altra explicació ben curiosa. Diu que li han dit que té TLP, un trastorn límit de la personalitat, però que això és cosa dels metges, que ella no creu que tingui res, que no creu que tingui cap problema mental (tot i que, abans, ha estat parlant dels seus ingressos, i de la seva inestabilitat emocional, i de la medicació que es pren...). 

Però a continuació afegeix que ja li va bé, "que els metges ho pensin, que ella té aquest TLP", perquè li ha servit per poder rebre una paga. I amb la paga, li és més fàcil anar sobrevivint.