La mare de l'Olga

El Ramon truca a l'Eva, la mare de l'Olga, per explicar-li que l'Olga ha tingut la primera sortida del centre on està ingressada des de fa unes setmanes. El Ramon és el pare de l'Olga, fa anys que ell i l'Eva estan separats. 

L'Eva i l'Olga tenen una relació dolenta, tan deteriorada que fa mesos que l'Olga no vol parlar amb l'Eva. En canvi, el pare de l'Olga, el Ramon, té una bona relació amb l'Olga.

El Ramon explica a l'Eva que ha vist bé a l'Olga: estable, il.lusionada, amb ganes d'anar seguit el programa del centre on està. És un centre per a persones amb problemes d'addiccions, al qual també hi arriben persones com l'Olga, amb patologia dual (addicció i problema mental).

El Ramon no té temps de donar a l'Eva més detalls de l'Olga, perquè l'Eva l'interromp. L'Eva es queixa, diu que és injust, que ella no hagi pogut veure l'Olga. Diu que l'Olga la maltracta, que la discrimina. Que ella és la seva mare, qui la va parir, qui la va dur nou mesos a la panxa, qui la va criar, i que sempre l'ha estimat... 

De mica en mica l'Eva va elevant la intensitat de les queixes, els retrets i les acusacions relacionades amb l'actitud de l'Olga cap a ella. I acaba acusant també el Ramon; li diu que ell és corresponsable de la situació actual. Diu al Ramon que ella és una víctima innocent dels dos.

El Ramon escolta en silenci. Ja hi està acostumat, no és la primera vegada, "ni la que fa vint"... Tot ve de bastant lluny. Sap, per experiència, que en aquests casos el millor és no dir res, perquè qualsevol cosa que digui el més probable és que només serveixi per empitjorar la situació. Per fer augmentar el grau d'indignació i de retrets de l'Eva.

D'altra banda, el Ramon pensa que, si li digués a l'Eva "el que li hauria de dir", la veritat, el que ell considera que és la veritat, podria ser terrible, el que llavors passes. Perquè li hauria de dir a l'Eva que, si l'Olga no la vol veure, no és perquè sí. Que no és només a causa dels conflictes i dificultats que té l'Olga amb ella mateixa (obvis, ben reals, importants), sinó també a causa de les actituds de l'Eva cap a ella. A causa del victimisme de l'Eva, dels seus xantatges emocionals, de les seves exigències i manipulacions... 

L'Olga no suporta la manera de ser de l'Eva; es desestabilitza completament, quan se sent atrapada en aquesta teranyina de manipulacions i acusacions de la seva mare. Se sent maltractada, i es desestabilitza. I sap que, a causa de les seves fragilitats, llavors pot acabar descarrilant, i això li fa pànic. Perquè els seus descarrilaments, les seves pèrdues de control, li passen factures molt importants i doloroses. 

El Ramon pensa que hauria de ser això, el que li hauria de dir, si li digués a l'Eva alguna cosa. Però calla. Calla perquè sap que és impossible, que l'Eva pugui escoltar aquestes paraules. Perquè escoltar-les la trasbalsaria. La trasbalsaria completament. L'obligaria, "o l'hauria d'obligar", a replantejar-se moltes coses, coses fonamentals. I bona part de la seva vida trontollaria. 

El Ramon pensa això perquè veu que l'Eva està convençuda que les seves actuacions i actituds, en relació amb l'Olga, han sigut sempre i són impecables. De fet, la mateixa Eva ho diu, fins i tot se'n vanta. L'Eva està convençuda que tots els problemes de relació amb l'Olga, tots, absolutament tots, són per culpa del rebuig injustificat de l'Olga cap a ella. Ella, l'Eva, no és responsable de res. L'Olga té la culpa de tot. Amb la complicitat del Ramon, el qual, "és obvi", també contribueix a la seva marginació de la vida de l'Olga.

Al Ramon l'entristeix, la mala relació entre l'Eva i l'Olga, i les vides difícils de les dues... Però també té clar que són elles, les que han de resoldre els seus problemes. Els seus problemes personals, cada una els seus, i el problema comú, de la mala relació entre les dues.

Portes destrossades

De vegades explico històries que semblen repticions d'històries ja explicades, històries de casos diferents però amb el mateix argument. Com que allò que tenen en comú em sembla prou important, no em sembla malament anar-ne afegint de noves. Com la d'avui.

Fa uns mesos, un dia, en un dels seus atacs de furia, la filla va destrossar la porta de la seva habitació colpejant-la amb una cadira, que també va quedar trinxada, per llençar.

Fa poc, els pares van posar una porta nova, i van aprofitar perquè vinguessin els pintors. El dia que tocava pintar la porta i l'habitació de la filla, ella va dir que volia dormir, que no la molestessin. El pare va mirar de convèncer-la, que es llevés i deixés que el pintor fes la seva feina. Però l'intent va acabar malament: la filla es va anar encenent i, en un altre atac de furia, es va posar a insultar els pares, els va dir que eren uns inútils, uns desgraciats, que tot el que li passava a ella era per culpa d'ells, a causa de la seva incompetència i malvolença, i sense deixar de cridar com una energúmena, primer va rebentar un altre cop la porta i una altra cadira, i després va marxar clavant també un cop de porta tan fort al sortir del pis que va estar a punt de desballetar la porta d'entrada.

Després va passar un dia, i un segon dia, sense que els pares sabessin res d'ella. Sense que ella els contestés les trucades que li feien. Estaven preocupats, cada vegada més preocupats, per si li havia passat alguna cosa.

Els conec, n'estic al cas, de la història de la seva filla, dels problemes que tenen amb ella. Parlo amb el seu pare quan fa dos dies que la filla ha marxat i encara no ha aparegut. El pare em diu que un conegut seu, amb un fill amb problemes semblants als de la seva filla (amb atacs de fúria i una convivència molt difícil), li hi ha dit que, ara que la filla de moment no hi és, poden aprofitar per arreglar la porta i acabar de pintar el pis amb tranquil.litat. També li ha dit que, a la filla, quan torni a donar senyals de vida, quan aparegui, li han de dir que, si vol seguir vivint amb ells, s'ha de comprometre a anar a un psicòleg.

Després d'explicar-me això, em pregunta quina és la meva opinió. Li dic que no em sembla un bon pla, el del seu conegut. No em sembla una bona idea ni arreglar ja la porta, ni posar-li la condició que vagi a un psicòleg. Que crec que la condició fonamental ha de ser una altra: que no hi hagi més insults a casa, que no hi hagi més crits, més desqualificacions, més amenaces ni més destrosses. Que la condició ha de ser aquesta, innegociable. I si no, al carrer, que s'espavili pel seu compte. Perquè aquesta filla té ja trenta-cinc anys. I ha arribat als trenta-cinc d'aquesta manera perquè, com que mai li han posat límits clars, s'ha permès seguir amb els seus descontrols, segura que quedarien impunes.

Li dic que és igual, o secundari, que la convivència llavors potser sigui eixuta, amb poca interacció, que no sigui del tot fàcil. Paciència. Però el respecte ha de ser innegociable.

I si a més va al psicòleg, per descomptat que millor, bona falta li fa. Però, li ho subratllo: si hi va a la força, sense estar convençuda de la necessitat d'anar-hi, no li servirà de res. La filla no farà cap progrés. A més, la condició del psicòleg pot ser també una trampa: la filla pot dir que accepta anar-hi, i fer-ho. I alhora, pot passar que a casa es segueixi comportant igual que fins ara, però amb aquest nou argument a favor seu: "Em vau dir que la condició era que anés al psicòleg, i jo estic complint!" Per això és important que la condició fonamental sigui l'altra, el comportament correcte a casa.

D'altra banda, pel que fa a la porta, segurament de moment és millor deixar-la tal com està. Destrossada per segona vegada. Per tal que, el dia que la filla torni a aparèixer, la trobi així: trinxada, el resultat del seu descontrol. Perquè "si no la veu", ves a saber la lectura que en pot fer, d'aquest anar destrossant i que, després, sense problemes, tot es vagi arreglant. És molt poc educatiu, no haver d'assumir les conseqüències del que es fa.

Com que ells, els pares, "són persones normals", i tenen ganes de tenir un pis també normal, endreçat, sense portes destrossades, els subratllo també que han de rumiar quines són, o volen que siguin, les seves prioritats: tenir les portes senceres, o deixar-li ben clar a la filla uns límits bàsics? Quina ha de ser la prioritat: la decoració, o l'aposta per una convivència civilitzada? L'estètica, o l'ètica de la responsabilitat? És clar, millor tot alhora, però si han de triar, de prioritzar, quina ha de ser, volen que sigui, la seva prioritat?

Perquè temps per arreglar la porta d'una habitació sempre n'hi ha i, al capdavall, si no s'arregla no passa res. Però tenir una filla desencarrilada, amb una vida descontrolada a causa de la falta de límits, és molt trist... Tant per a la mateixa filla (que necessita aquests límits, els necessita!), com per a ells, que tenen també una vida molt desgraciada i trista.

És a dir, i com a resum: ja que fins ara el que han fet no ha funcionat (això és obvi), els toca fer alguna cosa diferent.

Un cafè llarg

Al final és un cafè de gairebé quatre hores. No se'm fan llargues. Som tres, i els temes de conversa són d'aquests que no en pots parlar amb gaire gent: vides complicades a causa de problemes mentals, de vegades molt desballestades, amb situacions de violència, conductes impulsives, addiccions, al.lucinacions, paranoies, intents de suïcidi...

No és una conversa "acadèmica", parlem tota l'estona de casos i situacions reals, de persones conegudes, molt properes. Històries d'aquestes que sabem que només podem compartir entre nosaltres, o amb persones com nosaltres. Perquè si en parlem amb altra gent és fàcil sentir que hi ha una distància insalvable, que no ens entenen, encara que ens diguin que sí. Potser s'esforcen, però és difícil que es puguin fer una idea d'aquest món. Que se la puguin fer si no hi han estat en contacte, com hi estem nosaltres tres.

Si ara em posés a escriure tot el que surt aquesta vegada, durant aquest llarg cafè (quan ens trobem anem a un lloc que ja sabem que no els importa, que ens hi estem molta estona), m'hauria de passar hores escrivint. Més de quatre, perquè escriure és més lent que parlar, i a més gairebé no hi havia palla, tot era gra. Potser alguna estona, més endavant, n'explicaré alguna part, perquè han sortit coses molt emotives, que m'han afectat de debò. Però avui no, avui paro aquí, perquè a més, primer ho haig d'anar paint, i aquest és un d'aquests dies que el previsible és que la digestió sigui llarga.

Només una última cosa: com ja he explicat altres vegades, quan algun cop explico algun cas concret, sobretot si és delicat, sempre faig els canvis necessaris perquè les persones reals siguin difícilment reconeixibles. No només canvio els noms, sinó que també puc canviar els sexes, la configuració de les famílies, els entorns... El que consideri necessari. Això sí, a banda d'aquests canvis "emmascaradors", les històries són sempre absolutament reals.

I a sobre, la cervesa

Sovint penso en les lleis de Murphy, sobretot m'agrada aquesta formulació: "Per molt gran que sigui la contradicció i l'absurditat, sempre hi ha la possibilitat que encara ho sigui més".

L'altre dia vaig parlar de la meva contribució, durant uns anys, a la producció de vi (com a jornaler en una zona vitivinícola). Vaig dir, a tall de justificació no gaire justificable (per guanyar-nos la vida no tot pot valer), que durant aquells anys va ser la meva manera de guanyar-me la vida.

He esmentat les lleis de Murphy perquè el cas és que, uns anys després, i de manera llavors del tot desinteressada, sense cap compensació, vaig contribuir a posar en marxa una iniciativa dedicada a la producció de begudes alcohòliques. Així, tal com sona.

Va anar d'aquesta manera. Quan va començar a moure's el que llavors era una novetat, la creació de petits obradors dedicats a l'elaboració artesanal de cerveses, uns amics van decidir posar un marxa un d'aquells obradors, un dels primers. Els vaig voler ajudar, i vaig col.laborar amb ells, per allò de l'amistat. Ho vaig fer de la manera que llavors podia ser útil, com a informàtic: vaig donar d'alta un domini, vaig buscar un allotjament, vaig crear una web i en vaig fer el manteniment durant un temps (potser dos anys, no ho recordo bé), fins que ells ja se'n van ocupar.

Si quan uns anys abans, quan treballava a les vinyes, tenia un determinat grau de consciència en relació amb els problemes de l'alcohol, i en relació amb les meves contradiccions, llavors aquests dos aspectes encara eren més clars. Perquè els casos de persones properes amb problemes importants o molt greus a causa de l'alcohol havia augmentat. Però malgrat tot, vaig contribuir a aquella iniciativa.

Quan ara hi penso trobo que no és només una contradicció, sinó també una mostra d'estupidesa, per dir-ho sense embuts. Però què hi farem, cadascú és víctima de les seves estupideses, i aquesta en concret és un exemple (entre uns quants), de les estupideses presents en la meva biografia.

És clar, si vull buscar excuses, atenuants, ho puc fer. Per exemple, em puc dir que aquestes cerveses artesanals són molt més cares que les cerveses barates que fan servir els joves en els seus botellots, o els indigents... Però és una excusa tonta, perquè també sé que d'alcohòlics n'hi ha de tots els nivells adquisitius i, naturalment, n'hi ha que només beuen begudes alcohòliques "d'alta gamma", sigui vi, cava, cervesa, xerès, rom, vodka, whisky, etc. D'alcohòlics d'aquest nivell adquisitiu també en conec.

Però què hi farem, misèries de la vida... Misèries que, en qualsevol cas, "millor és no oblidar-les".

(sobre l'ús moderat de l'alcohol, com que ja en vaig parlar la vegada anterior, avui no en dic res)

Les vinyes

En una reunió sobre el tema de l'alcoholisme es parla del difícil que és per a les persones alcohòliques viure en una societat en què l'alcohol és omnipresent: als anuncis, a les celebracions, als supermercats... Amb programes, tertúlies i reportatges sobre cellers, sommeliers, etc.

Mentre es parla d'això, jo penso en els anys, uns quants, que vaig treballar de jornaler a les vinyes. Podant els ceps, ensulfatant les vinyes, collint el raïm, de vegades també llaurant les vinyes... És a dir, treballant per tal de fer possible que les botigues estiguessin ben proveïdes de vins i caves, i així se'n poguessin anar consumint.

Amb la meva feina, contribuïa a posar al mercat mils i mils de litres de vi que, després, és clar, "algú" s'havia de beure. Perquè aquest era l'objectiu: que algú se l'anés bevent per tal que la cadena de producció del vi anés funcionant i tots els implicats en seguissin (seguíssim) vivint.

Llavors, tot i no tenir el grau de consciència que tinc ara en relació amb l'impacte de l'alcohol en la societat en què vivim, ja sentia una incomoditat, pel fet de fer aquella feina. Perquè a més ja havia conegut més d'una persona alcoholitzada, de vegades amb una vida bastant desgraciada, a causa del seu alcoholisme. Però seguia fent aquella feina, d'una banda perquè m'agradava, i d'una altra perquè, al poble on vivia, aquella per a mi era la manera més fàcil de guanyar-me la vida (tenia menys remordiments els mesos de l'any que em dedicava a les oliveres i els ametllers).

Sé, és clar, que també es pot fer un ús moderat i responsable del consum de begudes alcohòliques, i que hi ha moltes persones que en fan aquest ús. 

Però també sé que beure alcohol no té res de bo, no té cap propietat saludable. Per molt que alguns cellers promoguin campanyes científic-publicitàries per emmascarar aquesta realitat, o per atribuir al consum moderat d'alcohol efectes beneficiosos per a la salut, la realitat és que beure alcohol "per al cos" és dolent. 

Una altra cosa és el seu efecte psicoactiu, de vegades ben agradable, i aquí entra el tema del consum moderat, responsable... que, d'altra banda, només es poden permetre les persones que no tenen personalitats de caràcter addictiu.

El cas és que hi ha una cosa que no puc negar, i és el que ja he dit: que durant anys em vaig dedicar a contribuir a anar omplint de begudes alcohòliques les botigues. Mentre en aquesta reunió es va parlant dels problemes de l'alcoholisme, jo penso en això, sense dir res.

Haig d'anar a la perruqueria

Torno a la mare de fa poc, amb la que he parlat més d'una vegada. Una d'aquestes vegades m'explica que el seu fill primer li ha demanat, i després exigit, diners per anar a la perruqueria, i ella els hi ha donat.

- Per què els hi has donat? No dius que a casa no fa res, a banda de menysprear-te i insultar-te, a tu i al teu marit?

- Sí, però no té dret a anar a la perruqueria? No té dret a què li tallin els cabells tal com a ell li agrada? No té dret a sentir-se bé, "segons la seva personalitat"?

Parlar amb gent té aquests al.licients (per dir-ho d'alguna manera), perquè sempre tens l'oportunitat de sentir absurditats i despropòsits nous, sorprenents...

- Però a veure, la personalitat està als cabells? De quin cap et sembla que s'ha d'ocupar, el teu fill, del cap de pentinar, o del cap de pensar bé? ¿La personalitat del teu fill depèn de la llargada, el modelat i el color dels cabells? ¿I potser va canviant de personalitat, cada vegada que va a la perruqueria? ¿I els calbs, no tenen personalitat? ¿No veus que quan ell t'exigeix diners per anar a la perruqueria, si els hi dones (els hi dones perquè no vols enfrontar-t'hi, o perquè tu també tens aquesta tonteria al cap de la personalitat i els cabells pentinats segon com...), el que fas és impedir "que la seva personalitat de debò" pugui madurar una mica? 

Aparentment, la mare està preocupada perquè, quan el fill es mira al mirall, se senti a gust. I, en canvi, també aparentment, sembla que no la preocupi tant que el fill la insulti, que li exigeixi diners (i que de vegades els hi robi), que a casa no faci res, que sigui un dropo, que entri i surti quan li dona la gana, etc. 

D'altra banda, la mare té clar que el fill hauria d'anar a un psicòleg, diu que ho necessita, que li aniria bé, però que el fill diu que no hi vol anar. 

- Tens raó, el teu fill hauria d'anar a un psicòleg, però no el pots obligar que hi vagi, i si l'obligues, no ho aprofitarà, no li servirà de res. Si un dia hi va ha de ser perquè sigui conscient de la necessitat d'anar-hi, i perquè tingui la voluntat de canviar coses. Si no és així, si hi va només perquè tu vols que hi vagi, serà una pèrdua de temps. I de diners. Per tant, de moment, és millor que et gastis aquests diners anant tu al psicòleg, que també et convé, per tal que et doni eines per gestionar aquesta situació tan complicada. Eines tant per desaprendre tot el que tens mal après, com eines per aprendre a funcionar d'una altra manera en relació amb el teu fill. 

- Sí, segurament tens raó.

- Pensa-hi, t'aniria bé anar a un psicòleg, un psicòleg que t'ajudi a interioritzar que no has de tolerar de cap manera que el teu fill et maltracti. Perquè que ell tingui una vida desgraciada no vol dir que forçosament tu també l'hagis de tenir, que hagis de viure sempre d'aquesta manera reactiva. Segurament un bon psicòleg et podria ajudar a canviar coses, a reivindicar-te, a consolidar-te. Tant en benefici teu com, també, "del teu fill". Perquè si tu ets coherent, si et fas respectar, si li poses límits i compleixes el que li havies dit que passaria si els traspassava, li faràs un favor, al teu fill. Un favor immens. Perquè quan el teu fill t'insulta i et maltracta, alhora, de manera inconscient, t'està reclamant amb desesperació que li posis límits. És el mateix que passa amb els nens petits, i en aquest sentit ell ho és. També és veritat que, si fas les coses diferent, no tindràs cap garantia que ell reaccioni, que es comenci a fer responsable de la seva vida... Aquesta garantia no la tindràs, però ell, no ho dubtis, tindria més possibilitats de reaccionar.

Això també és violència

"Estic molt cansada d'ell", diu una mare del seu fill de vint anys. "Tenir-lo a casa és molt esgotador, fa el que vol, em menysprea, però per sort no és violent".

- M'havies dit que de vegades t'insultava...

- Sí, quan s'enfada m'insulta, i em culpa de tot; perd el control, i llavors diu barbaritats, m'amenaça, fins i tot em diu que em farà mal. La veritat és que en aquests casos li tinc molta por.

- Doncs això, aquest comportament d'ell, també és violència.

- Però fins ara no m'ha pegat mai.

- D'acord, fins ara no, però has dit que de vegades tens por, por que t'acabi agredint. I no tenim per què viure amb aquesta por. A més, potser un dia ho acabarà fent, agredir-te. Perquè la violència verbal, que per descomptat també és violència, afebleix l'autocontenció. No pot ser que tu visquis amb por. No li hauries de tolerar els insults, ni les desqualificacions, que no et respecti. Li hauries de dir que si segueix així, no el vols a casa, que haurà de marxar. Més ben dit, li hauries de dir que, si no es corregeix, el faràs fora de casa, tant si vol com si no vol. Però és clar, si li dius això, no hauria de ser només una amenaça, sinó que hauries d'estar disposada a fer-ho.

- Però jo no soc capaç de fer-lo fora de casa; què faria, pobre, al carrer? Encara tindria més problemes, i segur que es ficaria en més embolics.

- El responsable de la seva vida és ell, no tu. Això ho has de tenir ben clar. I si ell no ho té clar, és un problema que ha de resoldre ell. D'altra banda, si no ets capaç de posar-li límits, sobretot no l'amenacis amb coses que després no faràs. No li has de dir mai res que no siguis capaç d'executar. Per tant, segurament hauries d'enfortir-te tu, aprendre a ser capaç de posar aquests límits. A més, tolerant els abusos i maltractaments del teu fill no li fas cap favor a ell; al contrari, li reforces aquesta manera desgraciada i insuportable de ser. Si tu no li poses límits, ell interioritza que els insults i les amenaces són normals. És a dir, no li dones l'oportunitat de canviar. "No l'ajudes". Potser et sembla que l'estimes molt, però no ets (si ho vols amb aquestes paraules), "una bona mare", en relació amb aquesta situació. 

- Sí, però és molt difícil...

- És clar que ho és, ningú no ha dit que sigui fàcil. ¿Però que no ho és, també molt difícil, seguir a dins de l'infern d'ara? A més, pot ser que un dia passi això que dius que et fa por: que t'acabi pegant. És això, el que vols? Seguir vivint amb aquesta por i aquest risc? I amb la tristesa, com a mare, que el teu fill segueixi vivint amb els seus descontrols, sense aprendre res... Posar-li límits és la manera més adequada, i més urgent, actualment, d'actuar com una bona mare. No et confonguis. D'altra banda, i disculpa que t'ho digui així de clar, si no pots o no vols fer l'esforç de fer això, llavors si més no potser hauries d'aprendre, potser, a no lamentar-te; perquè lamentar-se i no fer res no és que no serveixi de res, és encara pitjor, perquè et rabeges en la teva desgràcia i encara la fas més gran i feixuga.

(Crec que és obvi que les referències "a ser una bona mare" d'aquesta història no es poden interpretar de cap manera com un aval al paper de "la mare cuidadora per obligació", ja que ho he plantejat precisament al revés. D'altra banda, en relació amb els pares, que haurien de ser corresponsables quan hi ha problemes familiars com aquests, pot ser  que n'hi hagi o no, de pares, i que si n'hi ha, llavors pot ser que s'inhibeixin. En qualsevol cas, si ens importen els fills, amb ajuda o sense, no ens queda més alternativa que arremangar-nos i mirar de posar ordre... En aquest cas concret sí que hi ha pare, i present. Però el que passa és que la mare el té completament desautoritzat i marginat. No he afegit aquest "detall" abans per tal de no fer massa complicada la història, però alguna altra estona sí que parlaré de quan passa això, perquè embolica molt les situacions, tant quan és la mare que desautoritza el pare com a l'inrevés. Tal com diuen les Lleis de Murphy, "qualsevol cosa que sigui complicada sempre ho pot ser encara més"...)

Repressions inconscients

És una reunió sobre problemes de salut mental i addiccions. Després que hagin parlat les altres persones em pregunten què en penso, del que s'ha anat dient. Ho explico i, durant l'explicació faig un incís, per completar-la amb un exemple, i quan vull tornar a agafar el fil principal m'adono que he oblidat el punt on estava. Ho dic, i alhora intento fer memòria.

Llavors, una psicòloga que també participa a la reunió intervé, diu que el que m'ha passat és un exemple d'un episodi o record complicat i que, per aquest motiu, de manera inconscient, he tingut aquest oblit.

Em deixa bocabadat, trobo una estupidesa, el que diu. Per dues raons. La primera és que no em coneix de res, és el primer dia que la veig, no sap res de mi, a banda del poc que he dit abans del meu lapsus. La segona és que sempre he tingut mala memòria (o mala memòria d'aquest tipus, perquè de memòries n'hi ha de diferents): quan explico alguna cosa, i també "quan me l'explico a mi mateix" (quan només la penso), si introdueixo una idea subordinada, sobretot si m'hi entretinc, de vegades després no recordo on havia fet la interrupció, què estava dient.

M'ha passat sempre (sempre en un sentit històric, no vull dir que em passi sempre que faig un incís d'aquests), i tot i que és molest, no hi dono gaire importància. Ho tinc ben identificat: si passo de A a B, pot ser que després, si vull tornar a A, no recordi "què era o on era", perquè B m'ha tapat A, s'hi ha sobreposat. Sobretot, si no he tingut la previsió de memoritzar "l'ancoratge".

De manera telegràfica, i no sé fins a quin punt prou entenedora, després de la intervenció de la psicòloga explico això, alhora que em sento una mica ridícul pel fet d'estar-me explicant, ja que sembla que sigui un nen petit defensant-se de l'acusació de la mestra.

Ella encara fa un altre comentari, que no acabo d'entendre. Però jo ja no dic res més, i la reunió segueix endavant.

D'aquesta psicòloga no en sabia res, només que és una persona important, en aquestes reunions. De manera que em desanima una mica, el que ha passat, no pel fet que m'hagi assenyalat, cosa que em preocupa poca, sinó perquè a causa del seu protagonisme i influència en les reunions, m'adono que aquestes reunions (són periòdiques), poden estar condicionades per aquest tipus de pensament seu (psicoanalític?), quan les explicacions de vegades poden ser molt més senzilles.

D'altra banda, penso que aquest tipus d'incidents també són una possibilitat d'aprenentatge: aprendre a entomar intervencions com aquesta, entomar-les de la manera més relaxada i constructiva possible. A més, val a dir que, a banda d'aquest incident, altres coses que ella diu són d'una gran sensatesa, del tot oportunes i útils, en relació amb el que és la convivència amb persones amb malestars mentals i problemes d'addiccions.

De moment, a la pròxima reunió hi aniré.

Sobre el dolor

Fa temps que et fa mal un queixal, posem que és un mal més o menys suportable, però empipador, perquè és constant. Cansat, vas al dentista, i et diu que no hi ha res a fer, que l'única alternativa és arrencar-lo. Li dius que d'acord, i te l'arrenca. Però sense anestèsia de cap mena (pel motiu que sigui, per exemple perquè això passa fa cent anys). I el dolor és brutal.

El dolor agut de vegades es pot evitar, com per exemple si et posen anestèsia quan t'arrenquen un queixal. Altres vegades és més complicat, evitar-lo. A veure: ¿com evites la fuetada terrible d'un atac del trigemin, quan no saps mai quan es pot produir? L'única manera de no patir aquesta violenta tortura (quan els tractaments preventius per evitar l'atac no són efectius), seria viure en un estat de sedació prou important com per no notar les descàrregues. Però és clar, això ja no és viure.

Alhora, els dolors que algú pateix es poden acumular: els aguts amb els crònics, i de diferents tipus els dos. I si a aquests dolors a sobre hi afegeixes els dolors o sofriments psíquics, emocionals (divisibles també en tota mena de varietats i intensitats), i a continuació hi afegeixes totes les possibles influències entre els diferents tipus de dolors i sofriments (com es potencien, i fins i tot com, "entre ells", de vegades en creen de nous), el resultat és que "les possibles vides plenes de dolor", quan algú té la desgràcia de ser-ne víctima, són infinites.

Un dolor prou invasiu, invalidant, embogidor (agut, crònic, psíquic, o una barreja dels tres), et pot dur a la desesperació. Sigui d'un tipus o d'un altre, el dolor et pot dur a no voler seguir vivint. Per exemple, quan creus que els atacs de dolor agut continuaran, o el dolor crònic et continuarà rosegant de manera permanent, o el dolor psíquic et seguirà fent la vida invivible. 

Si arribes a aquest punt de desesperació, aquest punt no és un punt objectiu, sinó subjectiu, segons la manera de ser de cadascú: els propis valors, la pròpia capacitat de suportar el dolor, etc. I si hi arribes, "si hi ets", estàs sol. Perquè a dins teu només hi ets tu. 

El mal que sents tu no el pot sentir ningú més; els altres potser es poden imaginar el que sents, però només això, imaginar-ho. Fins i tot en el cas que hagin passat, o estiguin passant, una experiència semblant. La teva experiència, "la teva en concret", és només teva, exclusivament.

Per això és tan difícil, saber trobar "el lloc adequat", quan estàs a la vora d'algú que és víctima de dolors i sofriments. 

Només avui

Estem xerrant amb el Daniel i li truquen. Mira qui és i no contesta. M'explica que és un conegut del grup de Narcòtics Anònims (NA). Diu que aquest conegut, malgrat anar a les reunions, no deixa de consumir, i que li hauria de dir clarament que, mentre no deixi de consumir, no té sentit ni que li truqui ni que vagi a les reunions. Perquè fa perdre el temps als altres, ja que només ho fa per esbravar-se.

El programa dels NA té aquesta característica: no n'hi ha prou que tinguis "el desig" de deixar de consumir, sinó que has de tenir també la determinació de fer-ho, la consciència que has de fer aquest gran esforç. Perquè l'esforç que has de fer és molt gran. L'assistència a les reunions, i les trucades als companys entre reunions, tenen la funció d'afavorir poder mantenir aquest esforç, el de mantenir l'abstinència. 

"Només durant avui, em mantindré abstemi". Aquest va ser el gran invent dels creadors d'Alcohòlics Anònims (dels quals després van sortir els NA i altres grups amb la mateixa filosofia). Pensar que has d'aconseguir "no beure mai més" és molt difícil; sembla impossible, quan estàs atrapat per l'alcohol, o per altres drogues. En canvi, pensar, i proposar-te, "només avui no consumiré", encara que no sigui fàcil (si ets un alcohòlic), és més assumible. "Només avui". I demà torna a ser "només avui". I el següent dia igual, i l'altre, i l'altre... dia a dia, "només avui". 

La segona característica dels programes dels AA i NA no és tan fàcil d'explicar, sobretot si no ets creient. Fa referència a la confiança en l'ajuda del que anomenen el "Poder Superior", per tal d'aconseguir mantenir-te abstemi. Cal tenir en compte els orígens dels grups AA i NA, la societat americana dels anys 50, en la qual la referència a Déu, en aquest sentit de Poder Superior, era normal. Però com que amb el pas del temps els AA i NA s'han anat estenent per tot el món, i alhora les societats han anat canviant, han hagut d'anar reinterpretant, de manera més àmplia, aquesta idea de poder superior, per tal de poder acollir tothom. (1)

Si no és un déu, qui o què pot ser aquesta ajuda superior? Doncs "allò que a tu et serveixi": la natura, la força de l'univers, el poder de la saviesa dels companys que han aconseguit superar l'addicció, el criteri del psicòleg que t'ajudi... Tu tries, mentre li atorguis o reconeguis "aquest poder".

Avui, dins dels grups de NA i AA hi ha persones dels dos tipus, creients i no creients, ajudant-se mútuament, sense problemes. Naturalment, per a les persones religioses la seva fe segueix sent fonamental, en relació amb el seu procés d'aconseguir l'abstinència, i potser ho tenen més fàcil, perquè no s'han "d'inventar" una ajuda superior alternativa. 

En qualsevol cas, creient o no, l'important és acceptar "que tu sol no pots", que ja has acumulat massa fracassos, que et cal aquest acte d'humilitat. Acceptar que, amb el que has anat fent fins ara, tot i tenir el desig de deixar les drogues, no ho has aconseguit. Has anat fracassant, una vegada i una altra... Per tant, necessites fer una cosa diferent. I et "rendeixes" davant d'aquesta evidència. I decideixes confiar en aquest "poder" (el que sigui en cada cas), acompanyat de l'ajuda dels teus companys del grup.

Rendit, i amb aquesta determinació de posar ordre a la teva vida, llavors pots estar atent i receptiu a allò que et diguin els companys. Perquè encara que d'entrada potser t'incomodi sentir-ho, o que ho menyspreïs, o que ho rebutgis, és precisament allò que necessites sentir. No és fàcil, perquè quan ets un addicte "et penses que ho saps tot": que saps "el que no saps", que controles el que no controles, etc. Per això has fracassat tantes vegades.

Rendició. Només avui. Poder superior. Aquest podria ser un resum dels "12 passos", la bíblia dels AA i NA. 

Bé, per si de cas afegeixo que els grups de AA i NA òbviament no són l'única opció que hi ha per deixar les drogues. Hi ha altres opcions. AA i NA tenen, això sí, l'avantatge que són gratuïts (o de pagament mínim, simbòlic i voluntari), cosa ben important, ja que en general la gent no té el munt de diners necessaris per pagar tractaments en centres privats (i els recursos públics tenen les limitacions derivades de les limitacions pressupostàries). I sobretot, els programes dels AA i NA, els famosos "12 passos", són programes efectius: setanta anys de funcionament i resultats ho demostren.

Torno al Daniel i el seu cansament en relació amb les trucades d'aquest conegut. Perquè a sobre, de vegades quan li truca està drogat, de manera que encara té menys sentit parlar amb ell. És una persona que no fa cap canvi, que no aporta res al grup d'autoajuda: només distorsió, "soroll". En lloc de sumar, resta.

Parlar amb algú drogat no serveix absolutament de res. És clar, durant el procés de deixar les drogues hi pot haver recaigudes, i n'hi ha; als grups de NA i AA això es té present, però també es té molt clar que s'ha de conservar sempre el propòsit ferm, acompanyat de l'esforç diari, per tal d'anar aconseguint viure sense consumir. Com que no és el cas d'aquest company, el Daniel està cansat de les seves trucades, i també de la seva assistència a les reunions.

Si una persona no ha arribat al punt de tenir del tot clar que vol viure sense consumir, si no està disposada a fer tots els esforços que hagi de fer per tal d'aconseguir-ho, no serveix de res intentar convèncer-lo, fer-li sermons. És perdre el temps. I pagar-li teràpies, del tipus que sigui, també és perdre el temps i llençar els diners.

Hi ha familiars que això tampoc no ho acaben d'entendre, i que amb la millor intenció (o amb molta por, o remordiments de consciència, sentiments de culpabilitat, o el que sigui), en llencen molts, de diners, amb el propòsit d'intentar salvar el seu fill, filla, germà... Però l'únic que es pot salvar és qui té el problema, ell mateix. Els altres, "si ell està disposat" a fer el que toqui per deixar de consumir, llavors el poden ajudar, però si no és així, si ell no ho té clar, si no vol fer aquest esforç, si diu "que no és capaç", etc., no hi ha res a fer.

No hi ha absolutament res a fer.

--
(1) El recurs a un poder superior no és un recurs gens original, perquè les ajudes superiors els humans sempre les hem buscat, a causa de les nostres fragilitats i impotències. Per tant, no és un invent dels AA i NA, és només "una inclusió" en el seu programa, a diferència de l'"avui no", que sí que ho és, original. D'altra banda, això de l'originalitat és irrellevant, perquè el que és rellevant és que, tal com diu el Daniel, els programes dels AA i NA funcionen.

Les mans

Han quedat per dinar juntes. Dinen i, després del cafè, la Bet diu que va al lavabo. Al cap d'una estona torna amb les mans esteses, com si fos una cirurgiana després de rentar-se-les, abans de posar-se els guants per operar. Però a diferència d'una cirurgiana, ella les du encara ben ensabonades, amb una bona bromera. Les mans i els avantbraços, fins als colzes.

Passa entre les taules així, fins que arriba a la taula de la Vilma. S'asseu amb les mans a la vora de la taula, i les deixa quietes; el sabó, la bromera són molt evidents, criden molt l'atenció. Però la Bet no fa cap comentari, i la Vilma, tot i que està molt sorpresa i desconcertada, tampoc; dissimula, ni tan sols gosa mirar si la gent d'altres taules les observen.

La Vilma pensa que la Bet podria fer servir el tovalló per eixugar-se, si es que abans no se les ha aixugat perquè al lavabo no hi havia tovallola, o no estava neta. Però la Bet no s'eixuga; es limita a mantenir els braços i les mans quietes. Mentrestant, parla amb naturalitat, com si no hi hagués res d'estrany en aquella situació. De mica en mica, la bromera va minvant, i al final a la Bet se li eixuguen soles, del tot, les mans i els braços.

Passa una estona més, parlen d'una cosa i una altra, fins que decideixen marxar. Paguen, surten al carrer i s'acomiaden de manera cordial. Sense que en cap moment hagin fet cap comentari sobre els braços ensabonats. Queden que, un altre dia, tornaran a quedar per anar a dinar plegades una altra vegada.

Una altra història d'antidepressius

Fa dies que li pica el cap, molt. Va al metge de capçalera i li recepta un antihistamínic, un ansiolític i un antidepressiu. La picor no li marxa, i llavors va al dermatòleg, el qual li diu que mantingui el tractament prescrit i que hi afegeixi un xampú de farmàcia.

Decideix tallar-se els cabells, per si això contribueix una mica a alleugerir-li la picor, ja que la segueix mortificant molt. Va a la perruqueria, la perruquera li dona un cop d'ull ràpid al cap i li diu: "Tens polls!"

Deixa de prendre's tots els medicaments, l'antihistamínic, l'antidepressiu, l'ansiolític i el xampú del dermatòleg. Fa el tractament contra els polls que li recomana la perruquera i s'acaba la tortura de les picors. La protagonista és una germana de la Lívia. Ens ho explica un dia que l'anem a veure. 

Que és un cas excepcional? Aquest mateix diu, llavors la Lívia li explica això a la seva germana.

Dos o tres anys enrere també tenia picors al cap. Va anar a la metgessa de capçalera, i la metgessa li va receptar dos o tres medicaments, un devia ser un antihistamínic i els altres ja no recorda quins. Al cap d'uns dies, com que seguien les picors va decidir anar a urgències. A urgències hi havia de guàrdia una metgessa llatinoamericana. Li va mirar al cap i, immediatament, li va dir que tenia llémenes, ous de poll.

Igual que la seva germana, va deixar els medicaments receptats, va fer el que li van dir per liquidar polls i llémenes, i es van acabar les picors.

Ara podria acabar fent algun comentari sobre aquests dos casos, "anecdòtics", sobre la seva possible extrapolació a altres tipus de problemes de salut (física o mental), consultes i prescripcions de medicaments, etc.

Però avui no ho faré, fa massa calor.

Sant Sebastià

Passo a saludar la Bego i el Sebastià. Són germans, viuen al mateix pis des de fa anys. El Sebastià és més gran que la Bego. Sempre s'ha ocupat d'ella, des que era adolescent i ella ja es ficava en embolics. Tots dos passen dels setanta anys. Cap dels dos té parella; amics sí, cadascú els seus, i alguns comuns.

El Sebastià està bastant al cas del funcionament del psiquiàtric de la ciutat, i jo aprofito per fer-li preguntes. M'agrada que el Sebastià m'expliqui aspectes i anècdotes del funcionament d'aquest psiquiàtric, del que jo no en tinc una bona opinió.

Estem els tres asseguts al voltant de la taula del menjador de casa seva. La Bego no escolta gaire, s'entreté amb l'ordinador portàtil que té obert. De tant en tant, la Bego interromp la conversa que tenim amb el Sebastià. Ell potser està a mitja frase, i ella es fica pel mig, per dir qualsevol cosa que no té res a veure amb la conversa. Quan la Bego interromp, el Sebastià calla, i quan la Bego acaba, llavors ell reprèn el que estava dient, exactament en el mateix punt que ho havia deixat, com si no hagués passat res, amb la seva veu relaxada i inalterable.

Les interrupcions es van repetint de tant en tant, i el Sebastià va repetint les seves pauses i esperes. I jo ho contemplo, com si fos l'espectador d'una obra de teatre.

Quan parla ella l'escolto com si fos un fil musical, un murmuri que s'activa de tant en tant. Parla de fotos seves, de com les ha manipulat o les vol manipular. De vegades gesticula amb la mà com si m'estigués ensenyant les fotos de la pantalla, però resulta que de la pantalla només en veig la tapa, perquè a ella la tinc al davant. Ella, però, sembla que no se n'adoni. És divertit.

Fa molts anys, la Bego va estar ingressada, més d'una vegada, al psiquiàtric del qual parlem amb el Sebastià. Crec que si després s'ha pogut mantenir força estable, sense nous ingressos, en bona part ha sigut gràcies a la vigilància constant i atenta del Sebastià. Sembla que de vegades ella n'és conscient, del paper del Sebastià en la seva vida, mentre que altres vegades sembla que no n'és gens, i que pensa que tot el mèrit ha sigut d'ella: que gràcies a la seva perspicàcia i saviesa ha sigut capaç d'anar esquivant els molts perills que hi ha hagut al llarg del camí de la seva vida...

Potser per això avui fa el paper que fa, interrompent la conversa sobre el psiquiàtric, perquè potser se sent incòmoda (tot i que ella sap que jo sé que ha passat pel psiquiàtric, perquè amb ella algun cop també n'hem parlat, dels seus ingressos).

Per sort, al Sebastià li és igual, la forma peculiar de comportar-se de la Bego. Té molt assumit el seu paper: ocupar-se de la seva germana, sobretot des que la mare va morir, ja fa molts anys. I ho fa amb naturalitat, impertorbable, sempre amb la paciència que calgui, que de vegades és molta. 

Sant Sebastià.

Descontrol i renecs

Estem al tren, al vagó hi ha molt poca gent. Una dona jove parla per telèfon amb algú, li diu que encara arribarà més tard, perquè el tren ara està aturat. Abans, el tren ja ha passat amb més d'una hora de retard.

Sento que diu que no podrà atendre els primers "pacients". És potser una psicòloga? O alguna altra mena de terapeuta? Acaba la trucada. Està molt nerviosa, ara parla sola, o més que parlar, renega. "Malparits de la Renfe!, Cabrons!, Hòstia puta!" Es remou neguitosa al seient. De manera inesperada clava un cop de puny fort a la finestra, sort que les finestres són a prova de cops. Després s'aixeca, segueix amb els renecs, i clava cops a la porta que dona accés a la plataforma.

Em venen ganes de dir-li que es relaxi, que respiri a poc a poc, perquè per molt que renegui el tren no anirà més de pressa. El tren arribarà "quan arribi", ni mig segon abans. És clar, no li dic res, perquè no només seria inútil, histèrica com està, sinó que és probable que a sobre em toques rebre a mi. De manera que només contemplo l'escena, com si ella fos l'actriu d'un monòleg teatral. Una bona obra: bon guió i bona representació.

Deu tenir quaranta anys, o alguns més. Va vestida amb uns pantalons florejats, de tela fina, amples, i amb una brusa prima de color llis també ampla. Porta polseres als canells. És una dona físicament atractiva, esvelta, bonica, però en l'estat que està, d'elevat i progressiu descontrol, en lloc d'atracció el que fa és por.

Penso en el tipus de "pacients" que deu tenir; me la imagino fent potser de psicòloga, o potser de "coach", o fent alguna sessió amb bols tibetans, o amb agulles d'acupuntura, potser amb algun bastonet d'encens cremant i una llum suau...

Tot són només imaginacions. L'únic que sé és això, que s'ha referit als "pacients" que sembla que havia d'atendre i que no podrà fer-ho. Ara m'imagino aquests pacients, aquestes persones, que potser a més de ser pacients hauran de tenir paciència amb la seva terapeuta (terapeuta o el que sigui), si quan ella arriba a on hagi d'arribar, encara no ha pogut controlar el seu estat de fúria desfermada i el seu vocabulari ple de renecs.

De vegades, d'alguns professionals de la salut mental que m'he trobat he pensat això, "que transmeten males vibracions". De vegades he pensat que potser els convindria prendre's algun ansiolític (o fer exercicis de relaxació), abans d'obrir el despatx de les consultes...

Intervenir o no

Amb problemes mentals importants, el fill d'un conegut els últims mesos havia anat evolucionant de manera força positiva, fins al punt que hi havia la possibilitat que es pogués incorporar aviat a un treball protegit. D'altra banda, també semblava que tot estava agafat bastant amb pinces, perquè potser els més il.lusionats en aquella opció laboral eren els pares, més que el mateix fill.

Llavors, inesperadament, el fill, segurament desbordat a causa de la pressió que sentia, va fer un retrocés important, traumàtic, i va acabar  ingressat (un altre cop), en una unitat de psiquiatria. Els seus pares no s'ho esperaven, es van desconcertar. I després de la sotragada, van rebaixar una mica les expectatives i la pressió. Però no van acabar d'entendre el que havia passat i, més endavant, van tornar a pressionar el fill per tal que es reintegrés un altre cop al projecte d'inserció laboral.

Un dia vaig quedar amb aquest pare. Em va posar al dia del que havia passat darrerament. La història de seguida me'n va recordar una altra. I li vaig explicar aquesta altra història.

Fa molts anys vaig anar a la consulta d'un psiquiatre per demanar-li la seva opinió sobre un cas que a mi em preocupava, el d'una persona amb una vida complicada a causa dels seus problemes mentals. Uns parents seus eren partidaris d'intervenir contra la seva voluntat (consideraven que no fer res només contribuïa a afavorir que la situació anés empitjorant). En canvi, uns altres parents pensaven que era millor no intervenir, perquè fer-ho podia tenir efectes catastròfics.

Aquell psiquiatre em va dir que hi ha situacions, o persones (no recordo si va posar l'accent en les situacions o les persones), que eren "de vidre", i que en aquests casos s'havia d'anar amb molt de compte, a l'hora de fer cap intervenció. Perquè potser intervenint amb el propòsit d'afavorir una millora es podia provocar que tot empitjorés, potser molt: es podia provocar que, "el vidre", massa tensionat, es trenqués. Aquella imatge, la referència a la fragilitat del vidre, a la cautela necessària a l'hora de prendre segons quines decisions, a mi em va quedar gravada. 

En aquell cas, els familiars al final es van posar d'acord en no fer res. I després, el temps va demostrar que no fer res havia sigut un encert, ja que les coses van anar evolucionant d'una manera força positiva. Molt millor del que cap d'aquells familiars (tant els que eren partidaris d'intervenir com els partidaris de no fer-ho), s'haguessin pogut imaginar.

Després d'explicar aquesta història a aquell pare li vaig dir que no la hi havia explicat com una invitació a la inhibició, en absolut, sinó només en relació amb la necessitat, en aquests casos, de procurar estar molt atents. Perquè, és clar, ens agradaria que hi hagués pautes clares, fiables, en moments així, però la realitat és que no hi ha cap garantia que, en casos com aquests, encara que es prengui la decisió que en un moment determinat pugui semblar més adequada, després el resultat sigui positiu. 

És a dir, que fer de pare, en aquests casos, obliga a conviure amb la incertesa, a assumir que no hi ha mai garanties. Ja que "tant fent com no fent", actuant o inhibint-se, les coses després poden anar bé, regular o malament. Jo li havia posat un exemple d'inhibició amb resultats positius, però la realitat és que també hi ha inhibicions amb resultats negatius (i en el cas d'intervenir, igual: hi pot haver resultats positius o negatius).

No sé si li va servir de res, el que li vaig dir, però em va semblar que, "ja que vaig optar per dir-li alguna cosa", aquesta era la més sensata que li podia dir.

Juanca

- Juanca!
- Juanca Molinero, el mejor del mundo entero!

Quan el saludaves, el Juanca sempre et contestava això. Encara ho fa, però "el mejor del mundo entero" s'ha desdibuixat molt, gairebé del tot.

Quan era jove el Juanca era una persona intel.ligent, autònoma, amb iniciatives. Havia estudiat, havia tingut algunes bones feines, però va començar a tontejar amb els porros i l'alcohol. Després van arribar les amfetamines, l'èxtasi, la cocaïna i també diferents pastilles de farmàcia. Cada vegada més drogues, i en més quantitats. Fins que el cap li va esclatar i, a causa d'una greu crisi psicòtica, va acabar ingressat en una unitat psiquiàtrica d'aguts.

Va ser el primer d'una sèrie d'ingressos que, a partir de llavors, de tant en tant van anar arribant. Se li havia obert la porta de la bogeria, i ja no va saber, o li va faltar voluntat, per intentar tancar-la. O si més no, intentar no tenir-la tan oberta. Aquell cap que li havia explotat per primera vegada, després, al tornar-se a inundar de tant en tant amb més drogues, va anar patint més explosions, que el duien un altre cop a una planta d'aguts, fins que s'estabilitzava una mica.

De vegades passava temporades una mica estable, bastant abstemi, fins que se li tornava a desorganitzar la vida. En part perquè li havia quedat un cervell ferit i, sobretot, perquè seguia sense renunciar a les substàncies psicoactives. Per a ell eren un verí, un camí directe i encatifat cap al caos. La porta li havia quedat sense pany per tancar-la, tot era molt complicat.

Han passat quaranta anys, d'aquell Juanca Molinero, abans vital, intel.ligent, autònom. Ara només en queda l'antiga cantarella, "el mejor del mundo entero". Aquest paper d'embolicar. I a dins del paper d'embolicar només ruïnes, desesperança, dolor, tristesa. I deliris, potser per tal d'ofegar la feixuga consciència de tanta destrucció i derrota.

MM

- Busques el MM?
- Sí.
- Jo sóc amic seu. Sóc el seu millor amic! Tens un euro?

Recordo aquest home d'altres vegades, avui és la primera persona que trobo quan entro. No li dono cap euro, i no li dic tampoc que no en tinc; li somric i arronso una mica les espatlles... Ell ho ha intentat i, sense dir-me res més, es gira i en silenci va a seure a un banc.

MM no és cap abreviatura, però aquí hi ha gent que anomena així el Jonàs. A ell li agrada, se sent diferent, important. Una vegada em van explicar l'origen d'aquest sobrenom, crec que era algun personatge d'una sèrie, però ja no ho recordo.

Vaig al pavelló de MM, del Jonàs, i pregunto si hi és. Em diuen que no, que l'han traslladat a un altre pavelló. Pregunto si puc preguntar el motiu del trasllat, i em diuen que l'edat. L'edat? Sí, el nou pavelló és el de geriatria, em diuen. Pregunto que com és, si ell està la mar de bé, i em diuen que són les normes.

Les normes, ja hi som...

Em quedo una mica trasbalsat, o irritat. Vaig al pavelló de geriatria, i l'escena que em trobo, que ja veig abans d'arribar-hi, m'impacta: gent molt gran i molt deteriorada, aparcada en cadires de rodes davant de l'entrada, gent molt més deteriorada, molt més, que la del pavelló anterior. A més, a l'anterior el Jonàs era dels que estava millor, potser el que més: era absolutament autònom, assenyat, no causava cap mena de problemes... De fet, el més absurd de tot (estúpid, cruel...), és que el Jonàs estigui engarjolat aquí, sigui quin sigui el pavelló. Perquè amb un mínim de suport el Jonàs segur que podria viure en un pis tutelat compartit. Però no s'ha fet cap intent en aquest sentit, ni hi ha cap projecte de fer-lo. Seguirà aquí, fins que es mori. Es morirà aquí, tancat.

I és que les normes són les normes, que per això s'estableixen. I la gent que s'hi adapti. I si no s'hi adapta, no cal capficar-s'hi: només cal augmentar la medicació. Per això en aquest lloc és tan fàcil veure tantes persones amb moviments lents i rígids, d'autòmats, amb mirades inexpressives...

Venir aquí de visita té aquesta pega, que has de pair que encara hi hagi llocs així. Diuen els seus gestors que no se n'ha de dir manicomis. Se n'hauria de dir d'una altra manera? Home, doncs que els gestionin d'una vegada d'una altra manera, perquè només canviant el nom no n'hi ha prou.

Les classes de piano

Quan era petita anava a classes de piano. No estava especialment dotada per a la música, i el professor era molt sever amb ella, la renyava (que anés a classes de piano era sobretot cosa de la seva mare). Però el professor de piano no només la renyava, de vegades també la grapejava; durant les classes, passava de la severitat i les crítiques, a una afectuositat acompanyada d'abusos. Ella tenia deu anys, ell era un capellà.

Anar a les classes de piano la terroritzava. Ell, alhora, li deia que "allò" era el seu secret, que no ho podia explicar a ningú. I ella callava. Al final, va deixar d'anar a les classes, perquè a causa dels seus dos terrors, se li van paralitzar les mans: li van quedar encarcarades, no podia tocar el piano. Ningú no s'explicava perquè li passava allò a les mans.

El que li havia passat no ho va explicar mai a ningú, ni mentre van durar els abusos, ni després. A causa de la por que li feia parlar-ne, i de la vergonya que sentia, perquè també se'n considerava culpable: ella, la víctima absoluta, tenia aquest sentiment de culpabilitat, de brutícia, d'indignitat. Un sentiment seu que l'afavoria la condició de capellà de l'abusador: a ella li semblava que devia haver fet alguna cosa malament, indigna, ja que si no, aquell capellà no s'hauria comportat com es va comportar.

Tot i que es van acabar les classes de piano i els abusos, les mans seves seguien enrigidides, i el pas dels anys no va fer tampoc que en recuperés la normalitat. Es va casar, va tenir fills, els fills van créixer, es van emancipar i, llavors, quan es va tornar a quedar sola amb el marit, ell, que no havia sigut mai massa considerat amb ella, la va començar a tractar amb menyspreu i a maltractar verbalment. En general només a casa, però alguna vegada també en públic. Els fills vivien lluny, no en sabien res.

Quan vorejava els seixanta anys, va explicar per primer cop a una amiga tant els abusos de quan era una nena com els maltractaments del marit. L'amiga li va dir que ho hauria d'explicar als fills, i que si el marit no es corregia, l'hauria de deixar. Ella, però, li va dir que ni una cosa ni l'altra, "que no volia donar als fills aquesta preocupació".

Aquesta història me la va explicar fa poc aquesta amiga. Uns mesos abans, una altra coneguda em va explicar una història semblant, la d'una dona del seu poble amb la qual parla de tant en tant. A aquesta dona, quan era petita el seu padrastre va abusar d'ella, i ara (des de fa anys), el seu marit la maltracta verbalment, i alguna vegada també físicament. Aquesta coneguda li diu que el deixi (ho podria fer, té suficients recursos propis), però ella diu que no s'hi veu amb cor, "perquè què pensaria la gent". Dels maltractaments del marit hi ha alguna altra persona del poble que n'està al cas, però dels abusos quan era petita no n'havia parlat mai, fins fa poc, quan ho va explicar a aquesta coneguda. 

Tant una dona com l'altre es mediquen des de fa anys, amb ansiolítics i antidepressius. En lloc de posar fi a situacions que no s'haurien d'acceptar, i de rebre l'ajuda psicològica necessària (per tal que, si encara fan mal els efectes traumàtics dels abusos infantils, es pugui alleugerir una mica aquest mal), se'ls ofereixen pastilles. És a dir, la farmacologia com a tapadora i anestèsia de situacions que, en lloc d'anestesiar-se i tapar-se, no s'haurien de tolerar mai.

Els intents de suïcidi de la Belén

La Belén ha fet molts intents de suïcidi. Una de les vegades va estar ingressada a una UCI durant un mes. A conseqüència d'aquell intent i d'aquell ingrés, li van quedar seqüeles físiques importants, i des de llavors la seva vida és encara més difícil. No ha sigut l'única vegada que, a causa d'intents de suïcidi, ha acabat a una UCI. D'altra banda, són també molts, els centres, de diferents tipus, pels quals ha passat al llarg dels anys, a causa dels seus problemes mentals. Sense que en cap cas es veiés cap millora; de fet, fins i tot ha fet intents de suïcidi estant ingressada en plantes d'aguts de psiquiatria, uns llocs on hi ha molta vigilància.

És una mena de lluita entra ella, per una banda, que vol morir-se (perquè el seu sofriment anímic li és insuportable, i no té cap mena d'esperança ni il.lusió), i per una altra banda la seva família, sobretot la seva mare (junt amb els diferents professionals de la salut mental que es van ocupant d'ella).

Quan dic que la Belén fa intents de suïcidi vull dir això, perquè no són "intents de cridar l'atenció". Sé que seria més convincent, si en posés exemples concrets, del que dic, de les diferents barbaritats que ella ha arribat a fer, però si els posés trobo que seria morbós, i a més crec que és innecessari. Crec que no calen, aquests detalls. Però reitero que en aquests casos la seva intenció és realment  matar-se. I si fins ara no ho ha aconseguit és una mena de miracle, tenint en compte tot el que ha arribat a fer, i el just que ha anat que més d'una vegada no acabés morint.  

Per trencar aquest horror, i aquesta desesperança, hauria de passar una altra mena de miracle: que ella tornés a tenir una mica de ganes de viure, alguna il.lusió, que no se sentís tan absolutament buida, adolorida emocionalment i derrotada...

Quan tens un fill o una filla en aquest estat, arriba un punt que l'únic que pots fer és anar-te mentalitzant que pot passar que acabi matant-se. I que no depèn de tu, que un dia ho aconsegueixi o no. Perquè no el pots tenir sempre encadenat per tal d'evitar que es suïcidi. Ho has d'assumir, perquè és així, i perquè és l'única manera que tens, com a mare o pare, de poder reduir una mica el teu propi sofriment: tant el que et provoca sentir el seu sofriment, com el que et provoca el pensament de la possibilitat de la seva mort.

És l'aprenentatge que hauria d'intentar fer la mare de la Belén, però de moment viu enmig d'un remolí d'emocions desbordades, terror i esgotament que la paralitza. 

Discussions a la casa del costat

Són una parella jove, deuen tenir entre vint-i-cinc i trenta anys. Fa uns mesos que viuen a la casa del costat. Com que fa bon temps, tinc les finestres obertes, i de vegades quan parlen els sento. Sobretot a ell, que parla més fort.

Discuteixen bastant. Cada dia, diferents vegades. Ell es queixa, li fa retrets a ella. Són converses desagradables de sentir, i sovint tanco la finestra. Millor quedar-me sense ventilació que incòmode amb la seva discussió.

Tenen un gos i un gat. Quan discuteixen, entremig, de tant en tant, ell li diu alguna cosa al gos o al gat. Això ho fa amb un to de veu molt suau, carinyós. Després, reprèn la discussió amb ella, amb el mateix to estrident, irritat, agressiu i desagradable d'abans.

Aquests parèntesis amb el gos i el gat es van repetint. Em crida l'atenció aquesta capacitat d'ell de passar, en un instant, de la màxima irritació a la màxima dolcesa. I després al revés. Com si tingués un interruptor.

Potser el té, al cap, aquest interruptor... I potser li aniria bé, anar a un lampista, a un psicòleg, perquè li revisi la instal.lació. Si hi tingués confiança, amb delicadesa, potser li parlaria d'això. De gossos, parelles, lampistes... Li diria que està molt bé tractar afectuosament el gos i el gat, però que potser també estaria bé, si s'ho proposés, poder tractar una mica així la seva parella... Però no hi tinc confiança, seria una imprudència. I amb els veïns cal anar amb compte; si pot ser s'han d'evitar els embolics, és important tenir-hi bones relacions.

És clar, tampoc sé quin paper hi juga, ella, en aquesta història. Perquè una cosa és que ella parli suau, i fluix (normalment no entenc el que diu ella), i una altra el que diu quan parla. Potser aquesta història és més complicada.

D'altra banda, també és curiós el fet que tots dos fumen molta marihuana (me n'arriba l'olor), i fumar-ne tanta sembla que els hauria de relaxar, però a ell potser li fa l'efecte contrari... O potser no, i si no en fumés, estaria encara més irritat, histèric i insuportable. Ves a saber, misteris del cànnabis, o dels cablejats... 

Una tele en colors

El tio del Martí era farmacèutic. Quan les teles en colors eren una novetat, el laboratori fabricant de Dacortin (un dels noms comercials de la prednisona, un corticoide), li va oferir "l'obsequi" d'una tele en colors si arribava a un determinat volum de vendes de Dacortin. I el tio del Martí va aconseguir la tele en colors.

No em va sorprendre gens, l'anècdota que el Martí, un dia, em va explicar del seu tio farmacèutic. I menys ara, que acabo de llegir "Crònica d'una societat intoxicada" (Columna, 2024), del Joan-Ramon Laporte, un patracol de més de 500 pàgines, moltes dedicades als desvergonyiments de les farmacèutiques i dels organismes reguladors (1). 

Tot ve de lluny i, a sobre, ha anat empitjorant sense parar. La diferència és que, ara, els principals "objectius dianes" dels laboratoris són les agències reguladores de medicaments, les revistes científiques, els grans especialistes mèdics... Hi ha molta gent que es deixa untar. 

Al final, les víctimes de l'abús i el desordre som tots: en cas de malaltia potser mal medicats, de vegades innecessàriament, o amb medicaments equivocats, o amb dosis excessives, o amb medicaments pitjors i més cars que d'altres sense patents... I amb el resultat també d'un sistema de salut econòmicament dessagnat a causa de la voracitat de les farmacèutiques.

Un gran desgavell. I malgrat tant desvergonyiment i abús (el JR Laporte ho explica molt bé), no sembla que tot això tingui aturador.

--
(1) El Martí també em va dir que anys enrere havia conegut els Laporte, pare i fill, perquè havia fet de cambrer al bar al qual, sobretot el pare (Josep Laporte, farmacòleg i polític, ja mort), anava a prendre el cafè. I així em vaig assabentar també que els Laporte vivien al mateix carrer, una mica més avall, d'on jo vaig viure quan era petit, de manera que, probablement, alguna vegada, pel carrer m'hi devia creuar.

Experiments amb ratolins

En els textos sobre depressions i farmacologia és bastant habitual trobar la referència als experiments dels ratolins ficats a dins d'una palangana d'aigua, de la qual no en poden sortir. L'experiment consisteix en donar a un grup de ratolins un medicament al qual s'atribueixen propietats antidepressives, i a un altre grup de ratolins, "el grup de control", no res.

Els ratolins, tots, d'entrada es van movent per tal de no ofegar-se, però els segons arriba un punt que se'n cansen, s'abandonen, i acaben ofegant-se. En canvi, els primers, els "drogats", segueixen durant més temps fent esforços per no enfonsar-se, per no ofegar-se a dins de la palangana.

Això, diuen, és una demostració de l'efectivitat de les molècules o medicaments antidepressius que s'han donat als ratolins, i un aval, naturalment, als fonaments de la psiquiatria estrictament biologista.

Aquests dies m'he tornat a trobar en un llibre aquesta referència a l'experiment dels ratolins nedadors. En aquest cas (l'excepció), no com a mostra del que he explicat, sinó de la poca utilitat real (i de l'estupidesa, crueltat), d'aquest tipus d'experiments com a via per a entendre, i "atendre", amb sensatesa, els eventuals problemes de tipus depressiu de les persones. (1)

Aquest retrobament amb l'experiment dels ratolins i les palanganes ha fet que relacionés aquest tema amb el que diuen algunes persones (i també l'autor del llibre), sobre els problemes de salut mental: que si estàs vivint en unes condicions intolerables (laborals, familiars, d'entorns d'amistats, etc.), l'aspiració, l'opció sensata, no ha de ser que et donin un medicament que t'ajudi a suportar aquesta situació intolerable, sinó que et facin veure la necessitat de canviar coses. És a dir, una opció que apunti a l'entorn "depressor": que l'identifiqui. I que un cop modificat suggereixi modificar-lo, desactivar-lo. O que et convidi a allunyar-te'n. Coses que semblen de bastant sentit comú (però que es veu que pel corrent de la psiquiatria estrictament biologista no ho és tant, perquè es veu que té "un altre tipus de sentit comú").

Torno als ratolins, ja que amb els ratolins i les palanganes segurament és més fàcil entendre-ho. Si tenim un ratolí a dins d'una palangana plena d'aigua, estressat perquè sent que pot ofegar-se, si penses "en els seus interessos" (no en els dels experimentadors), no li has de donar un medicament perquè segueixi esforçant-se per no ofegar-se. El que has de fer, si la rata realment t'importa, és treure la rata de la palangana ("sentit comú!"). O posar-li una rampa perquè en pugui sortir sola. I com més aviat millor. Això és el que has de fer, insisteixo, "si el ratolí de debò t'importa". I si no fem això, si no intentem fer-ho, és que el que ens interessa és una altra cosa. Potser, "un món de palanganes plenes d'aigua", per tal de tenir els ratolins sempre controlats (espantats, submisos, deprimits...).

Amb aquesta exposició no vull donar a entendre que menyspreu la utilitat de qualsevol medicament psicoactiu. En absolut. L'únic que vull dir, i a més de manera rotunda, és el que he dit: que quan hi ha un ratolí "a dins d'una palangana d'aigua", de la qual no pot sortir-ne, el primer que cal fer, i de manera urgent (sí, ja ho he dit, però cal repetir-ho tantes vegades com sigui necessari, perquè moltes vegades això tan obvi és el que no es fa), és ajudar el ratolí a sortir de la palangana. 

És a dir: cal parar atenció "a les condicions de vida del ratolí", de la persona, que s'ha enfonsat en una depressió, i veure què es pot fer per modificar aquestes condicions de vida complicades, opressives, "depressives". Després (després!), segons les circumstàncies, si "l'entorn ofegador ja no existeix" i, malgrat això, la persona segueix sentint que s'ofega, podria ser el moment de pensar en l'ús d'alguna substància psicoactiva. Però mai com a primera opció, mai com a forma "d'ajudar la persona a suportar -normalitzar- unes condicions de vida indesitjables, insuportables".

És clar, també hi ha un altre escenari que s'ha de tenir present. Li pots explicar a algú això que acabo d'explicar, fer-li veure, ajudar-lo a que ell mateix vegi, que les seves condicions de vida, el seu entorn, són la causa més probable dels seus problemes depressius. I llavors preguntar-li què vol fer. I si la seva resposta és que no vol modificar res (pel motiu que sigui, creences, por, falta de determinació, mandra, pressió social, etc.), òbviament no pots fer res més. Perquè el responsable de la seva vida és cadascú.

En aquest cas, llavors, si el resultat de no canviar res és que a aquesta persona només li queda l'opció del consum de substàncies psicoactives, per tal de poder suportar la vida que viu, és a dir, "la seva vida a dins de la palangana plena d'aigua", encara que sigui trist se li ha de respectar la seva decisió. 

De persones drogaddictes n'hi ha de moltes menes. Unes consumeixen substàncies prohibides, i unes altres substàncies legals o receptades. I és normal, perquè quan et drogues (sigui amb substàncies prohibides o no prohibides), és perquè hi trobes una manera de fugir dels teus malestars. Hi trobes un veritable alleujament, un benefici, si més no temporal. Per això deixar les drogues, qualsevol, costa tant.

Com a observador, en els casos de "consumidors per pròpia voluntat" de substàncies psicoactives receptades, si vols pots pensar en les característiques de les vides d'algunes d'aquestes persones consumidores. En el seu entorn, que potser exerceix sobre elles una influència molt important (de manera hàbil, seductora o manipuladora), fins al punt de ser capaç de convèncer "els ratolins" per tal que no es plantegin sortir de la palangana plena d'aigua.

Aquestes coses també passen. I més sovint del que potser ens pensem.

--

(1) El llibre al qual m'he referit és "Crònica d'una societat intoxicada", del Joan-Ramon Laporte (Columna, 2024). Dedica bastantes pàgines als antidepressius (i també als neurolèptics). Són unes pàgines a les quals estaria bé que les persones amb problemes depressius, i que es mediquen, hi donessin un cop d'ull. Si ho fessin, potser llavors algunes veurien la seva vida des d'una altra perspectiva. D'altra banda, el Laporte, pel que fa al tema dels ratolins nedadors, posa altres exemples d'experiments fets amb ratolins amb la finalitat d'avaluar l'efecte de molècules candidates a medicaments antidepressius. Per exemple, en lloc de ficar-los a una palangana amb aigua, penjar-los per la cua. I observar llavors la diferència entre els drogats i els que no, en el temps que triguen en deixar de fer esforços per alliberar-se de la tortura que els estan infligint. O posar-los en gàbies amb el terra electrificat, amb el mateix propòsit. És a dir, experiments tots segons el mateix patró d'inutilitat, d'idiotesa (segons la definició del diccionari), i de crueltat (ídem), ja que per a un ratolí (persona), el dilema no hauria de ser mai "quant de temps vol resistir penjat per la cua i drogat", sinó poder exigir que el despengin. Una societat "que et penja per la cua", o que et fica a dins de la palangana plena d'aigua, i llavors t'ofereix (i et cobra!), substàncies psicoactives per tal que puguis suportar la tortura, sens dubte afavoreix "diferents interessos"... però no són els nostres, els de la majoria de la gent.

El pirata

El Joseph, després d'haver desaprofitat una altra oportunitat per deixar de viure al carrer, hi torna a dormir. Els serveis socials li havien buscat una habitació, però hi va durar poc: un dia, begut, va muntar un gran escàndol, va pegar un company del pis i el van fer fora.

Quan ja feia unes setmanes que tornava a estar al carrer se li va infectar un ull. Al cap d'uns dies, com que l'ull anava empitjorant, va anar al metge. Li van donar unes gotes, unes ampolletes de sèrum fisiològic i unes gases, i li van remarcar que era molt important que mantingués l'ull ben net, per afavorir el control de la infecció.

Al carrer, amb les mans no gaire netes, dormint a terra, no és fàcil gestionar bé un ull infectat que requereix, a més de les gotes del tractament, molta neteja. I l'ull, en lloc d'anar-li millorant, li va anar empitjorant. De vegades el veies, amb una gasa a sobre la motxilla, ja feta servir, de tonalitats sospitoses, amb la qual de tant en tant s'anava fregant l'ull malalt... de manera que, en lloc de reduir la infecció de l'ull, hi anava afegint microbis.

Un dia va desaparèixer. De dia no estava al lloc on acostumava a captar, al costat d'una entitat bancària, i de nit tampoc era a sota del ràfec ample d'un edifici, amb algun cartró i un sac de dormir, on durant aquella etapa dormia habitualment.

Al cap de dues o tres setmanes, quan va tornar a parèixer duia un pegat negre de pirata a l'ull, subjectat amb una goma. Si s'aixecava el pegat, l'ull tenia molt mala pinta. No hi veia gens, i era irreversible: hi havia perdut tota la visió. Es veu que havia estat ingressat durant aquelles setmanes, però no li havien pogut salvar l'ull.

Es queixava de la pèrdua de l'ull, però alhora estava content perquè es veu que, la treballadora social, mentrestant havia fet gestions perquè, quan li donessin l'altra, pogués dormir a una habitació. I també li havia buscat un lloc per anar a menjar.

No és fàcil, entendre el que explica el Joseph, perquè parla molt malament el castellà (és hongarès), i a més, segurament, té alguna mena de discapacitat mental.

Durarà aquesta nova etapa a cobert, dormint en un llit? Ja es veurà. De moment, les estones que capta sempre té al costat una llauna de cervesa, i això, tenint en compte el seu currículum, no és cap bon averany.

Em fa mandra saludar la Teresa

Per la vorera de l'altra banda del carrer veig que s'acosta la Teresa. Camina seriosa, amb el cap una mica acotat, sembla encaboriada. No em costaria gens travessar el carrer i saludar-la, preguntar-li com li van les coses, però no ho faig. Em fa mandra.

Conec la Teresa des de fa uns quants anys, hem parlat unes quantes vegades. Al carrer, a algun bar, a casa seva. Té un fill amb molts problemes. La Teresa m'havia explicat que de petit ja era un nen difícil. Quan la vaig conèixer, el fill ja era adolescent, i els seus problemes eren de molta envergadura. L'havia adoptat quan tenia un any, junt amb el seu marit. Però el seu marit també tenia problemes mentals, i van acabar separant-se. A partir de llavors, del fill se'n va ocupar ella sola.

La Teresa treballava d'administrativa, i encara treballa. A la feina és molt eficient, ordenada, resolutiva. En canvi, a casa, amb aquest fill no se'n sortia, no sabia posar-li límits. En part, perquè ja li semblava bé, consentir-lo una mica, perquè pensava que com que era adoptat (i a sobre amb el pare no hi podia comptar), calia que ella no fos massa rígida, per tal que ell se sentís estimat. D'aquesta manera, el fill va anar creixent amb aquest model d'afecte poc consistent i poruc, sense límits clars, sentint-se ell cada vegada més l'amo de la situació. Es va anar convertint en un dictador.

Durant els anys que vaig mantenir el contacte amb ella, de tant en tant li recordava la necessitat de posar límits al fill, de deixar-li clar que qui havia de posar les normes a casa era ella. Posar límits i mantenir-los, encara que costés. Perquè això era de fet el que necessitava realment el fill, que li posessin límits, encara que els rebutgés. I perquè, a més, ella també s'havia d'autoprotegir. Perquè els desafiaments del fill, primer només verbals, s'anaven acostant als físics, fins que aquests, les agressions, també van arribar.

Ella deia que sí, que ho entenia, la necessitat de posar límits, de no permetre segons quines conductes, sobretot les agressions, però que tenia por. La por que si intentava posar-los el fill reaccionés encara més violentament. I així, amb aquesta por, amb aquesta falta d'autoritat, han anat passant el temps, els anys, amb el fill cada vegada més dictador i imprevisible.

Durant un temps llarg, de tant en tant la Teresa m'anava trucant, i llavors quedàvem. Les trobades sempre eren iguals, amb el mateix guió. Amb els mateixos laments i queixes, i la mateixa explicació de la seva indecisió, de la seva falta de reacció. Deia que ella no era capaç d'actuar diferent. De fet, potser només em trucava perquè tenia ganes d'esbravar-se amb algú, i no de pensar en com canviar coses. 

M'abocava les seves queixes, i això era tot. És clar, aquestes dinàmiques arriba un punt que cansen i, en aquest cas, suposo que al final els dos ens en vam cansar: ella de sentir-me a mi (de sentir el que li deia i que no volia sentir), i jo de sentir-la a ella.

És una història que m'entristeix, però alhora estic tranquil, amb aquest distanciament. I amb la meva decisió de no haver travessat el carrer, aquest dia. Perquè no té sentit pensar que es pot ajudar algú si, alhora, "aquest algú no es vol ajudar". És perdre el temps.

A través d'una altra persona fa poc m'he assabentat que el seu fill està molt malament. Que ja no viu amb ella i que s'ha ficat en embolics importants. Es veu que ara els serveis socials s'ocupen d'ell. Ja ho he dit, una història trista.

El germà que no està boig

"El meu germà no està boig, però està malament."

El germà que no està boig, i qui l'anomena, són d'una família aficionada al tema psicoanalític, cosa que no ha evitat (al contrari, potser ha afavorit), que molta gent de la família tingui un cap poc endreçat. Com 'el que no està boig però no està bé', que pot protagonitzar escenes de violència verbal terribles, amb l'agreujant que, després, no se'n disculpa. Això, a banda de ser una persona que viu bastant aïllada, amb poques relacions socials, i sense parlar amb ningú de la família dels problemes emocionals que és obvi que pateix. Sense que ell en parli, i sense que ningú de la família n'hi digui res. "Per respecte", diuen.

El germà que no està boig no és un adolescent, va camí dels setanta anys. Va créixer en un ambient o cultura familiar en què dels problemes personals de cadascú no se'n parlava. Mai. Abans he dit que ningú no li deia res de les seves rareses i exabruptes "per respecte", però segurament seria més adequat dir que si no n'hi deien res era per por. Per la por del que pogués passar si es parlava "del que passava"... De manera que era millor aparentar que no passava res.

Hi ha moltes maneres de tenir vides desgraciades... i de fer desgraciades les vides dels altres. Els altres, és clar, també poden ser els fills.

El germà que no està boig té un fill. Aquest fill s'acosta ja als quaranta anys, i és un home també amb bastants problemes. Diferents dels del seu pare, però considerables. Tampoc no en parla, dels seus problemes. Aquest fill, alhora, també té un fill, un fill que sembla probable que, amb l'entorn familiar que té, acabi també traginant alguna motxilla feixuga. Ja se'n veuen els primers indicis.

És una història familiar d'aquestes en què sembla que els seus membres no són capaços de trencar amb les dinàmiques del passat. De reflexionar-hi, i corregir el que sigui necessari corregir. De manera que la història intergeneracional prossegueix, "conservant aquesta identitat familiar" caracteritzada per inseguretats, pors i errors, i no per empoderaments, per alliberaments...

Per acabar: he parlat d'un pare, un fill i un net. No és ben bé així. Sí que són tres generacions, però els protagonistes reals no són només masculins. Ho he fet així per fer-ho més senzill i, alhora, menys identificable, cosa que en aquest cas també em semblava important.

La Carlota i les seves identitats

La Carlota havia sigut sempre una nena insegura, inestable, li costava relacionar-se amb els altres nens. Quan tenia quinze anys va pensar que potser era lesbiana, i que si ho acceptava, segurament la seva vida no seria tan difícil.

Va començar a socialitzar-se com a lesbiana, però els seus malestars i les seves inseguretats no van minvar. Més aviat van augmentar, en part pel mateix fet d'estar en l'edat adolescent, que ja ho fa tot més difícil. A partir de llavors va viure deu anys com a lesbiana, amb les seves oscil.lacions emocionals, amb les seves inseguretats a l'hora de relacionar-se amb altres persones, amb la gent en general.

Quan tenia vint-i-cinc anys va pensar que potser era transsexual, i d'aquest pensament, acompanyada d'un nou entorn de persones que ho eren, va passar al convenciment que ella també ho era. I va començar a viure segons aquesta nova identitat. Però les seves inseguretats i malestars aquesta vegada tampoc no van minvar, malgrat el suport que tenia tant de la seva família com del nou entorn en què es movia.

La seva família sempre li havia donat tot el suport. Els seus pares i germans (igual que quan la Carlota va pensar que era lesbiana), estaven esperançats que, amb aquella última "descoberta", amb aquella nova identitat, potser s'acabarien d'una vegada tots els seus patiments.

Com que no va ser així, al cap de tres anys la Carlota va decidir amputar-se els pits, perquè va pensar que era això, el que li impedia sentir-se a gust com a home trans. Aquesta vegada no només no va servir de res, l'amputació, sinó que el resultat va ser que el malestar i la sensació d'estranyesa encara es van incrementar.

Des de petita, un dels problemes que havia tingut era que moltes vegades se sentia observada, que no se sentia ben mirada per la gent del seu voltant. Aquesta incomoditat no va desaparèixer, ni a partir dels quinze anys com a lesbiana (tot i que feia una vida molt discreta), ni a partir del vint-i-cinc, com a trans. Al contrari, llavors va augmentar, perquè aleshores sí que era més mirada, o mirat, a causa del seu nou aspecte.

La història de la Carlota me l'explica un dia la Rosalia, cosina seva. La Rosalia, igual que els pares i germans de la Carlota, sempre ha donat suport a les decisions de la Carlota.

La Rosalia em diu que, al llarg dels anys, la Carlota, o Carles, havia anat a la consulta d'alguns psiquiatres i psicòlegs, i que des de feia uns sis anys els professionals coincidien que tenia un trastorn límit de la personalitat (TLP). També em diu que, després de la transició, ha deixat aquells professionals. Que ara ha optat per una psicòloga "que no és trànsfoba". Li pregunto si sap, a banda de no ser trànsfoba, quina mena de psicoteràpia fa, aquesta psicòloga, i em diu que no ho sap, però que l'important és que l'ha triat la Carlota (també li pregunto si els anteriors professionals havien demostrat algun principi de suposada transfòbia, i em diu que tampoc ho sap).

Llavors li dic que la història de la Carlota és bastant complicada (i trista, dolorosa), i que també és ben complicat el tema de la transsexualitat. Li dic que, sense qüestionar en absolut els sentiments de ningú (cadascú sent el que sent), ni el que decideix fer amb la seva vida, vist des de fora es podria pensar que, "potser" (i aquest potser el reitero, el subratllo), el tema de la transsexualitat de la Carlota, com abans el del seu lesbianisme, potser no era, no és, una qüestió d'una "identitat oculta que calia descobrir i acceptar", sinó potser (potser, potser, potser...), un miratge més, o il.lusió, fantasia, de les que poden tenir les persones afectades per un TLP.

Li dic això i li explico que, en aquest tipus de persones, és bastant habitual (és una de les característiques del TLP), que pensin que "canviant alguna cosa" els canviarà la vida: canviant de nom, d'escola, de pentinat, de pares... o d'identitat de gènere. Igual que també tenen tendència a pensar, per exemple, que tenint alguna cosa que no tenen (un conill, un gos, un vestit, un telèfon nou...) solucionaran els seus problemes existencials.

I que és clar, no és així, perquè els seus profunds malestars (indiscutibles), les seves oscil.lacions emocionals (obvies), les seves desesperacions i sofriments (absolutament reals), el que necessiten probablement "és una altra cosa".

Li ho repeteixo: que m'estic referint a les persones com la Carlota. A les persones que, a més dels conflictes d'identitat de gènere, sembla que també reuneixen les característiques d'un TLP. O dit al revés: a les persones que, "a causa del seu TLP", poden tenir aquestes inseguretats en relació amb la seva identitat de gènere.

Li explico això de la millor manera que sé, però tinc la sensació que la Rosalia és tan lleial a la Carlota que és com si sentís obligada "a no escoltar". Com si escoltar fos perillós (ho subratllo, escoltar, només això). Com si qualsevol cosa que algú digués que pogués insinuar el més petit dubte en relació amb el sentiment i el procés de transició de la Carlota, impliqués que se l'estigués desqualificant. Que s'estigués qüestionant la seva llibertat i lucidesa... Com si només pel fet de plantejar això que jo li he plantejat, ho repeteixo, "només plantejar-ho", com una possibilitat, qui ho plantegi entrés automàticament en la categoria de "persona transfòbica" (segons la terminologia del col.lectiu trans).

Tinc aquesta sensació, quan parlo amb la Rosalia. La mateixa que quan alguna vegada he plantejat aquest mateix tema a algú pertanyent o simpatitzant del col.lectiu trans. Persones per a les quals, de vegades, sembla que és més important la militància, la doctrina, el fonamentalisme vinculat a aquests sentiments i a aquesta ideologia trans, que "la persona concreta" i els seus eventuals malestars i sofriments. Uns malestars i sofriments per als quals sembla que són incapaços de veure-hi cap altra causa que "la transfòbia social existent".

Ho diré d'una altra manera: a mi, que aquesta cosina de la Rosalia sigui trans o no ho sigui, que es digui Carlota o Carles, m'importa poc. Però si "una Carlota", o "un Carles", és una persona emocionalment inestable i insegura, i a causa d'aquestes fragilitats té una vida difícil, això ja és una altra cosa. No pel fet que aquesta persona sigui trans o no, sinó a causa del seu malestar i inestabilitat. 

Crec que, en aquests casos, rebutjar "la possibilitat" que l'opció de la transició hagi contribuït a ocultar un malestar de fons (i que a causa d'aquesta ocultació, el malestar segueix "viu" i condicionant la vida de la persona afectada, faci el que faci), és molt trist.

I crec que, per part de l'entorn "transamic" d'aquesta persona, és una falta bastant greu. De sensibilitat i empatia, i també una falta de lucidesa, d'intel.ligència. Perquè si es diu que es respecta i s'estima aquesta persona, el full de ruta no hauria de ser el contingut en cap ideologia (i, per tant, tampoc el de la "teologia dogmàtica trans"), sinó l'enfocat "al benestar més gran possible" de la persona afectada.

Si no hi ha aquest ordre de prioritats, llavors el que hi ha és fonamentalisme. Fonamentalisme i les seves conseqüències, de vegades, concretades en vides "encara més difícils" del que ja ho eren abans. 

El cas de la Carlota o Carles (tant se val) n'és un bon exemple.

La Samantha, l'anglès i el castellà

La Samantha té seixanta anys i en fa un que va a una psicòloga. Diu que li va molt bé, perquè a més amb la psicòloga hi pot parlar tant en anglès com en castellà. Ella és anglesa, i diu que és una sort poder parlar amb la psicòloga en els dos idiomes: dels temes emocionals en anglès, mentre que per parlar de manera més racional, li va millor el castellà. Diu que està demostrat que, al parlar de les emocions, l'idioma matern ho facilita, de la mateixa manera que va bé no utilitzar-lo quan el que es tracta és de distanciar-se de les emocions, poder-les observar "des de fora"; llavors, un segon idioma té avantatges.

La Samantha havia fet diferents intents per trobar una psicòloga, fins que va trobar aquesta. És llatinoamericana, però durant vint anys va viure a Anglaterra, fins que va decidir traslladar-se a Barcelona. Com que parla perfectament el castellà i l'anglès, en pot fer servir un o l'altre, quan parla amb la Samantha.

Fa molts anys que conec la Samantha. Hem parlat moltes vegades, però això que m'explica aquest cop, l'alternança d'idiomes durant les sessions de teràpia, és una novetat. Em sembla interessant, suposo que té sentit. 

Els pares de la Samantha eren anglesos, ella va néixer a Anglaterra, i hi va viure fins als vint-i-cinc anys. Llavors, durant un viatge a Espanya, va conèixer un noi espanyol. Ell, a causa de la seva feina viatjava molt, feia llargues estades a diferents països. Ella sovint l'acompanyava. Van tenir un fill, i al cap d'un temps en van adoptar un altre. Llavors la Samantha ja no l'acompanyava, es quedava amb els fills a Barcelona.

Semblava que al fill adoptat potser li passava alguna cosa, perquè se'l veia insegur, inquiet, però van anar passant els anys sense donar-hi massa importància. Fins que va arribar a l'adolescència, i llavors tot es va complicar, van començar els problemes importants. No tenia amics, no s'adaptava a l'escola, no estudiava, culpava els pares dels seus malestars, tenia atacs de fúria... Després van arribar les drogues. Primer l'alcohol, a continuació la marihuana, i més endavant tota mena de substàncies, acompanyades de conductes cada vegada més conflictives. 

Fins que un dia va arribar el primer ingrés en una unitat de psiquiatria. I els primers diagnòstics. Uns diagnòstics que van anar canviant, ara una etiqueta, ara una altra. Quan ja tenia vint-i-dos anys va semblar que l'etiqueta que li corresponia era la d'un trastorn límit de la personalitat.

La Samantha, cada vegada més desbordada a causa d'aquest fill (que tot i el pas del temps i els fracassos, semblava incapaç d'adonar-se del que li passava i de la necessitat d'intentar agafar el control de la seva vida), va entendre que ella també necessitava ajuda. Per tal de poder gestionar aquella situació tan complicada i no quedar-se enfonsada en un estat d'ansietat i depressió. Perquè a més, amb el pare no hi podia comptar: s'havien separat i, a banda de passar-li ell uns diners, s'havia desimplicat molt dels problemes d'aquell fill. I quan intervenia, sovint era contraproduent, perquè acostumava a fer el contrari del que era aconsellable.

D'històries com la del fill de la Samantha n'he explicat moltes, algunes molt iguals, i igual de tristes. De manera regular (malauradament), en vaig coneixent de noves. En canvi, d'aquest tema de les teràpies bilingües, no per caprici sinó pels seus avantatges terapèutics, no en sabia res.

Deu intents

Va fer un intent de suïcidi.
Un segon intent.
Un tercer.
Un quart.
Un cinquè.
Un sisè.
Un setè.
Un vuitè.
Un novè.
Al desè, es va suïcidar.

Era molt intel.ligent,
i la intel.ligència, en lloc d'ajudar-la, 
li servia per fer-ho tot més difícil.
Vivia extraviada en un laberint 
d'idees distorsionades
i dolors emocionals extrems,
a la vora de la bogeria.
No es deixava ajudar.
No soportava més seguir vivint.
Era molt jove.

La Martina i el Lluís

"La piedra de la locura se aloja, según las circunstancias, en muy cambiantes y confusos lugares del organismo: cerca del bazo, cerca del hígado, cerca de los riñones, cerca del cerebro, cerca de los oídos, en los testículos..." Ángel Torero (1)

Vaig conèixer la Martina i el Lluís a mitjans dels anys setanta. Llavors, sobretot em va cridar l'atenció ell, el Lluís: era un noi molt especial, seductor, ocurrent, elegant. Volia ser artista, i a mi em va semblar poc realista. Era una persona diferent de la majoria, curiosa.

Durant els anys següents, de tant en tant els vaig anar veient, a les diferents cases on van anar vivint, a més de coincidir en algunes trobades a altres cases. Quan ens trobàvem, cada vegada  parlava menys amb el Lluís, perquè m'atreien poc les seves converses (les seves divagacions i fantasies). Parlava menys amb ell i més amb ella, la Martina, una noia que no s'assemblava de res al Lluís: era discreta, sensata, laboriosa, es preocupava perquè les necessitats materials estiguessin cobertes... 

La Martina s'havia enamorat molt del Lluís, i com que n'estava tan enamorada, li ho aguantava tot. I tot era molt, perquè el Lluís, a més de moltes fantasies, tenia problemes amb l'alcohol, cosa que de tant en tant el convertia en una persona complicada, imprevisible. 

No era un company fiable, algú que a la Martina li pogués donar seguretat. Però ella, malgrat totes les dificultats, seguia al seu costat. I al seu costat primer va arribar un fill, i després més. I amb els fills la complicació encara es va fer més complicada, o més òbvia, perquè no semblava que al Lluís la paternitat l'ajudés a posar seny i tocar més de peus a terra, sinó que era com si cada vegada s'anés allunyant més de la realitat.

No en dono detalls concrets, del que anava passant, perquè encara que en conegui molts, no em sentiria còmode compartint-los. El Lluís ja fa uns anys que va morir, alcoholitzat i bastant fora de la realitat, però la Martina encara viu, i pel que tinc entès té una vida difícil. L'últim que vaig saber de la Martina, fa uns anys, va ser que patia una depressió greu. I des d'aleshores, les vegades que he fet intents per posar-me en contacte amb ella, no ho he aconseguit.

Tinc la sensació (però ningú m'ho ha confirmat), que la seva família la vol protegir, i que a les persones amb qui es va relacionar la Martina durant aquells anys, ens consideren responsables de la vida tan complicada que ella ha tingut. Si és així, és injust, perquè algunes d'aquelles persones, entre les que m'hi incloc, sempre vam intentar fer-li costat i ajudar-la. I fins i tot li havíem dit, alguna vegada, que com era que seguia al costat del Lluís, si viure amb ell era tan complicat.

És curiós que, amb la família del Lluís, hagi passat una cosa semblant. Alguns bons amics seus (en tenia d'aquests, a més d'altres molt poc aconsellables), van procurar que tingués alternatives de vida més saludables. I de fet el Lluís va passar algunes etapes força estable. No només això: moltes persones conserven un bon record d'ell. Perquè el Lluís també era capaç de ser competent, era hàbil amb les feines manuals, treballador i complidor. I en el tracte podia ser molt amable, agradable.

Però entremig podien tornar les altres etapes, complicades, alimentades de vegades per les seves idees poc sensates, o per les companyies poc adequades, o per l'abús del vi. I de vegades, per tot plegat alhora. Però per a la família del Lluís no hi havia diferències: les bones amistats, les que havien intentat rescatar-lo, van ser acusades igualment de ser les culpables de la vida desordenada i alcoholitzada del Lluís. 

Sobre això de les culpabilitats adjudicades a les amistats per les famílies de la Martina i el Lluís, la realitat és que ni la Martina ni el Lluís van saber gestionar les seves vides. Com tothom, els dos eren els responsables de les seves vides, els únics responsables, i no se'n van sortir bé: cada un va fracassar a la seva manera. El Lluís, amb les seves fantasies, amb algunes amistats poc aconsellables i amb l'alcohol. I la Martina, aguantant el que no hauria d'haver aguantant, acumulant tensions molt elevades i, al final, caient en crisis depressives.

La Martina i el Lluís eren uns idealistes. Volien sortir del ramat: viure una vida "alternativa", diferent, i van invertir molts esforços per tal de construir aquest somni. No era un mal projecte, el seu, però la realitat és que van acabar vivint una història podria dir-se que bastant absurda. Dissimulada, això sí, per les formes externes d'aquella vida diferent que havien escollit (rural, en un entorn idíl.lic...). 

Durant aquells anys, d'aquella generació i d'aquell cercle de gent, la Martina i el Lluís no van ser els únics que van acabar vivint vides amb contradiccions de diferents tipus, i de vegades pagant peatges emocionals (i físics) importants. Però a ells potser també els hauria passat el mateix, amb vides més convencionals. Perquè cada un ja era com era, i a més, viure segurament no és fàcil per a ningú, sigui la que sigui l'opció de vida que triïs.

--
(1) Camilo José Cela. "Homenaje al Bosco, II. La extracción de la piedra de la locura o El inventor del garrote". Seix Barral, 1999

Marihuana, brots psicòtics i teràpies

Quan era adolescent va començar amb els porros i l'alcohol. Al cap d'un temps va tenir el primer brot psicòtic i va acabar ingressat. Els psiquiatres van associar el brot amb el consum de marihuana, li van dir que ell tenia aquesta vulnerabilitat, i que hauria d'evitar la marihuana completament.

Passat el brot, li van donar l'alta; estava espantat, decidit a no consumir més marihuana. Però els bons propòsits li van durar poc. Primer de manera esporàdica, i després més seguida, va reprendre els consums. I va anar augmentant les dosis, perquè veia que no li passava res. Fins que va arribar el segon brot, i el segon ingrés.

Quan li van donar l'alta d'aquest segon ingrés, amb les mateixes indicacions que la vegada anterior, va dir que aquella vegada sí que ho havia entès, que ja tenia molt clar que no podia consumir mai més ni marihuana i alcohol.

Aquest cop va passar més temps abstinent, però al final també va recaure. De mica en mica, d'amagat, anava consumint. I va tornar a tenir símptomes psicòtics, no tan extrems com les altres vegades, però freqüents. Vivia perillosament, vorejant el precipici de la bogeria, i alhora intentant amagar el seu descontrol. A més, llavors hi havia afegit la cocaïna, a la marihuana i l'alcohol.

Els seus pares, des del primer brot, havien anat buscant recursos, ajudes per oferir-li, per tal que ell aconseguís deixar els consums. Però d'aquests intents no n'havia funcionat cap. Sobretot, perquè malgrat els brots i els ingressos, ell no acabava de fer-se a la idea de la seva situació, del seu cervell fràgil i de la seva extrema vulnerabilitat, dels riscos que corria a causa dels consums.

Llavors els seus pares li van parlar d'un nou centre. Un centre que, amb el seu tractament, deien que tenien un elevat índex de deshabituacions. I ell va dir que estava disposat a seguir aquella via. Aquest és el moment actual.

És un centre privat, bastant car, i a banda de treballar amb l'addicte, demanen també una implicació molt elevada a la família. Fan un seguiment intens de l'addicte, al principi diari, i es reuneixen amb la família més d'un cop a la setmana. No només per informar de l'evolució del fill sinó, sobretot, per supervisar i orientar el comportament dels membres de la família en relació amb el fill. 

Les indicacions a la família són de diferents tipus. Per exemple, els diuen que si ells beuen, encara que només sigui mig got de vi per dinar, i això no els suposi a ells cap problema, també han de deixar de beure. No només si el fill va a casa, sinó sempre. Els diuen que si volen que el fill deixi les drogues, ells també han de deixar el seu mig got de vi, encara que ells no tinguin cap problema amb el vi. Perquè el fill ha de veure aquest exemple i tenir aquesta seguretat. 

Els diuen que si l'estimen, és això el que han de fer. Els venen a dir, per tant, que si no ho fan és que no l'estimen. Més que una pressió sobre els pares, és un xantatge emocional.

És un plantejament perillós, perquè al fill li pot servir per desresponsabilitzar-se. Perquè amb aquest plantejament, ell ja no és l'únic responsable absolut de la seva vida, sinó que, segons facin o deixin de fer els seus pares, ell també pot no sentir-se tan responsable. Perquè si les coses no van bé, una part de la responsabilitat els la pot transferir a ells: si ells fallen (si no són tan estrictes com se'ls demana), el fill els podrà culpar. 

Mala cosa, perquè així queda obreta, i temptadora, la possibilitat d'aquesta excusa. I els addictes són especialistes, en trobar excuses! Només falta això, que els n'ofereixis de noves...

Com que és un plantejament que condiciona el procés de l'addicte a l'actuació de la gent del seu entorn, costa d'imaginar que aquesta persona pugui anar adquirint la capacitat d'actuar "a partir d'ella mateixa", davant de qualsevol situació que podria desestabilitzar-la i apropar-la a una recaiguda. Perquè és diferent "mirar al voltant per veure què fan els altres", que tenir clar que, facin el que facin els altres, tu has de fer el que et convé. Una altra cosa és que els altres t'ajudin, que t'ho posin fàcil (millor si ho fan), però no perquè hi estiguin obligats, perquè l'obligació (la responsabilitat), és exclusivament teva.

D'altra banda, sobre l'estratègia d'aquest centre també pots pensar malament. I si d'alguna manera el propòsit és allargar el temps de tractament? Dic pensar malament perquè, com que és un centre privat, com més duri el tractament més duraran els pagaments.

Com que la informació que fins ara tinc d'aquest centre és només a través d'un conegut i la que he trobat a internet, de moment no dic quin centre és (potser ho faré més endavant, si em semblen versemblants les meves especulacions actuals). Ara bé, el que sí que puc dir ja, a partir de la informació que difon el centre, a través de diferents canals i estratègies comunicatives (és obvi que tenen un bon assessor d'això), a mi m'inspira ben poca confiança: em fa la sensació d'uns venedors de qualsevol mercaderia (en el seu cas les teràpies de deshabituació), interessats, sobretot, en ampliar el seu mercat i fidelitzar els seus clients.