Davant d'una emoció tòxica, invalidant, destructiva, no n'hi ha prou amb resistir. Perquè només resistir no resol res, i és molt cansat. I arriba un punt que el cansament ens desborda, ens venç. Per esgotament.
De vegades som incapaços d'identificar l'origen de les emocions que ens fan la vida impossible. Sembla que no tinguin cap explicació. "Existeixen", i ja està. O això és el que ens sembla, el que ens diem. D'altres vegades no volem, o no som capaços, de fer l'esforç de buscar la causa de les emocions que ens fan la vida impossible. De vegades ni tan sols amb les causes davant del nas som capaços de reconèixer-les.
Encara pitjor, de vegades ens esforcem moltíssim negant el protagonisme d'unes causes absolutament obvies per a qualsevol que no sigui nosaltres mateixos. Del negacionisme en fem la nostra bandera. De vegades actuem com el nostre pitjor enemic.
Sentir és una capacitat del nostre cervell més primitiu, raonar del més recent. Però no són "més autèntics" els sentiments pel fet de ser evolutivament més antics, ni millors els raonaments pel fet de ser més moderns. El que es tracta és d'aprofitar el que ens afavoreix (si en fem una bona gestió) de cada una de les dues facultats o capacitats.
Les emocions ens dominen. Encara que no ens n'adonem, governen les nostres vides. Per tal que no ens dominin tant, amb la raó podem intentar organitzar-les, controlar-les una mica. O per tal que si ens dominen, el domini sigui "a favor nostre". Perquè les emocions, a més de destruir-nos, també ens poden salvar, també ens poden alliberar. Quan no és així, quan ens porten cap a la destrucció, l'ajuda de la raó pot ser clau, per tal de modificar la deriva devastadora. O si més no per intentar-ho.
La Diana viu plena d'odi i ressentiment. Té vint-i-un anys, i una vida marcada per poderoses ansietats i desbordades impulsivitats. Sembla que tota la seva capacitat de raonar la utilitzi per blindar uns esquemes mentals tòxics, uns esquemes que a més de ser poc realistes (o a causa d'això), no li ofereixen cap eina que li pugui servir per sortir del seu cercle viciós d'ansietats i impulsivitats. La Diana es considera una víctima, i com a tal, segons ella, tots els seus odis, ansietats i impulsivitats tenen explicació i estan justificats.
La Diana té algunes raons objectives per considerar-se una víctima. Sobretot el fet de haver sigut abandonada per la seva mare poc després de néixer. A aquest fet traumàtic "fundacional", se n'hi ha d'afegir d'altres, per exemple el criar-se els primers anys de vida en un orfenat on imperava la precarietat, un orfenat en el qual, per exemple, sempre es quedava amb gana, perquè el menjar era molt escàs. Això passava en un país de l'Àfrica central.
D'aquell orfenat quan tenia quatre anys la van treure els seus pares adoptius. La van portar cap aquí, li van oferir una família. Va trobar sobretot una mare atenta, amorosa i alegra. El pare era una persona bastant absent a causa de la seva feina, i també distant a causa de la seva manera de ser, però el model i l'ambient familiars eren bons. També va ser ben acollida pel fill més gran que ja tenia aquella parella, i en l'ambient en què vivien (i a l'escola que va anar) no existia discriminació a causa del color de la seva pell. Això sí, "era una negra entre blancs", i sentir-se diferent no és fàcil, encara que et tractin bé.
Però el seu grau de resiliència devia ser petit. Vivia, anava creixent, amb aquell ressentiment i odi soterrats, pel fet d'haver sigut abandonada per la seva mare biològica. Estava obsessionada amb aquest fet. Aquest malestar la devorava per dins, li feia la vida impossible.
Amb aquest malestar i aquesta guerra interior va arribar a l'adolescència, i llavors va explotar tot. Les ansietats i les impulsivitats es van disparar, va començar el consum sense control de drogues (il.legals i legals), les conductes sexuals de risc, els desordres alimentaris, els atacs d'ira incontrolats...
Tot aquell descontrol, alhora, anava consolidant un sistema de creences del tot irracional. Irracional en el sentit que a partir d'aquelles creences era impossible que pogués aconseguir fer les paus amb ella mateixa, ni tenir el mínim control sobre la seva vida per tal d'anar ampliant la seva autonomia, emocional i material. El desordre conductual deteriorava les creences i el deteriorament de les creences deteriorava la conducta. Retroalimentant-se mútuament. Era com una camí sense retorn cap a l'autodestrucció definitiva.
És, perquè aquest és el punt actual. La Diana, als seus vint-i-un anys és com una nena petita ferida que no ha estat capaç de treballar i superar el dolor de l'abandonament que va patir. Viu ancorada en aquell punt, en un estat de guerra permanent contra tot el món. No ho ha superat, no ho ha digerit. I ho fa pagar (a part de a ella mateixa) a tothom que l'envolta, en primer lloc els seus pares, que sempre han estat intentant ajudar-la per tal que pugui sortir de la presó emocional en què viu. Ara mateix, des d'un punt de vista fred i racional, és molt difícil ser optimista pel que fa al futur de la Diana.
La història me l'explica la seva mare. La Diana la vaig conèixer poc després de ser adoptada. Més tard li vaig perdre la pista, i ara l'he retrobat a través de la seva mare, que està del tot desbordada per la situació.
La Diana és com un conillet petit, fràgil, insegur, que es comporta com un gos rabiós que mossega la mà de qui que la vol amanyagar i ajudar.
15 de des. 2015
14 de des. 2015
Pots aconseguir el que vulguis
"Pots aconseguir el somni que vulguis". Aquesta frase és el reclam principal de l'anunci d'una entitat bancària. Deixo ara de banda l'objectiu de l'anunci (fer negoci concedint crèdits) i em quedo només amb la frase, força representativa del tipus de societat en què vivim.
És evident que no podem aconseguir tot el que volem. Ho podem aconseguir "de vegades sí i de vegades no". I les vegades que sí estan relacionades amb el nostre entorn, les nostres capacitats, determinació i sensatesa d'objectius. Només cal que un dels factors falli (en un grau variable, segons l'adequació, la fortalesa o racionalitat dels altres) perquè "allò que volem" no acabi sent mai "allò que assolim".
Per exemple: per molt que jo vulgui córrer els 100 metres en menys de 10 segons (tal com fan els millors atletes) no ho aconseguiré mai, "ni amb el préstec més favorable d'una entitat bancària". No ho aconseguiré per molt que m'esforci i perseveri, perquè mai he tingut les condicions requerides per a poder córrer els 100 metres amb un mínim de dignitat. I ara encara menys, perquè tinc més de seixanta anys, si corro esbufego, em fan mal els genolls, etc. Ho tinc tot "a favor" perquè sigui impossible que ho aconsegueixi.
Doncs bé, això tan obvi, que no tot és possible, de vegades no ho és, d'obvi. Sobretot en la societat consumista i infantilitzada en què vivim, en què de vegades sembla que les reflexions filosòfiques o el més elemental sentit comú l'hem substituït per les idees publicitàries dels anuncis d'un banc, un refresc, un perfum, un viatge en un creuer o una pomada per a les morenes.
Aquest estat de poca autoexigència intel.lectual per una banda, i per una altra la divulgació de la religió de l'hedonisme, d'un hedonisme que a més s'ha de poder satisfer sense esforç ni contrapartides, és un condicionant que ens complica la vida. Però de tota manera, en general a la majoria de la gent no ens impedeix anar tirant endavant, això sí, arrossegant segons els casos les nostres petites (o no tan petites, però suportables) frustracions.
Però quan aquesta forma de pensar també va acompanyada d'una personalitat mal construïda, d'una deficiència "estructural" més marcada, la situació es pot convertit en molt més difícil. Fins i tot ingovernable. Per exemple, una persona ansiosa i impulsiva, i alhora convençuda que ha de poder aconseguir tot el que vol, és una mena de bomba de rellotgeria ambulant. A causa de les seves deficiències, de la seva distorsionada percepció de la realitat i de la seva impulsivitat, té moltes més possibilitats d'acabar ficant-se en embolics. Fins i tot pot acabar prenent mal (o provocant-ne a la gent que l'envolta).
I aquí és on volia anar a parar. Quan algú té problemes de personalitat importants, corre el risc de, en un moment de crisi i descontrol, acabar entrant en el circuit psiquiàtric, en el qual, després d'adjudicar-li una etiqueta, és probable que se li pauti un tractament farmacològic. Però és difícil, lamentablement és molt difícil, que aquesta persona pugui accedir als recursos psicoterapèutics que necessita per tal d'intentar posar ordre a la seva vida (aprenent "a pensar bé" i a gestionar "el millor possible" les seves emocions conflictives). El més fàcil és que a cop de medicaments només s'acabi dissimulant el desgavell educatiu, emocional i impulsiu que l'afecta (no vull dir que la medicació no pot ajudar, però la feina de reeducar, endreçar, etc., no la pot fer cap medicament).
L'explicació de per què el funcionament és aquests és senzilla: en aquests casos dissimular -medicalitzar- és molt més barat que endreçar -oferir ajuda psicoterapèutica-. Però de vegades l'explicació ni tan sols és aquesta, sinó el convenciment ferm del gremi psiquiàtric de la "neurologicitat" (de l'essència física, biològica), de qualsevol estat emocional, i que per tant el primer (i de vegades únic) abordatge ha de ser el farmacològic.
Exposo tot això perquè quan et trobes amb casos en què s'ajunten aquesta estructura deficient de la personalitat amb aquesta deficient percepció de la realitat que promou la societat consumista i hedonista en què vivim, costa molt trobar les vies adequades per poder ajudar aquestes persones, ja que el repte que plantegen és immens (i la falta de recursos disponibles en aquests casos, "igual d'immensa").
És evident que no podem aconseguir tot el que volem. Ho podem aconseguir "de vegades sí i de vegades no". I les vegades que sí estan relacionades amb el nostre entorn, les nostres capacitats, determinació i sensatesa d'objectius. Només cal que un dels factors falli (en un grau variable, segons l'adequació, la fortalesa o racionalitat dels altres) perquè "allò que volem" no acabi sent mai "allò que assolim".
Per exemple: per molt que jo vulgui córrer els 100 metres en menys de 10 segons (tal com fan els millors atletes) no ho aconseguiré mai, "ni amb el préstec més favorable d'una entitat bancària". No ho aconseguiré per molt que m'esforci i perseveri, perquè mai he tingut les condicions requerides per a poder córrer els 100 metres amb un mínim de dignitat. I ara encara menys, perquè tinc més de seixanta anys, si corro esbufego, em fan mal els genolls, etc. Ho tinc tot "a favor" perquè sigui impossible que ho aconsegueixi.
Doncs bé, això tan obvi, que no tot és possible, de vegades no ho és, d'obvi. Sobretot en la societat consumista i infantilitzada en què vivim, en què de vegades sembla que les reflexions filosòfiques o el més elemental sentit comú l'hem substituït per les idees publicitàries dels anuncis d'un banc, un refresc, un perfum, un viatge en un creuer o una pomada per a les morenes.
Aquest estat de poca autoexigència intel.lectual per una banda, i per una altra la divulgació de la religió de l'hedonisme, d'un hedonisme que a més s'ha de poder satisfer sense esforç ni contrapartides, és un condicionant que ens complica la vida. Però de tota manera, en general a la majoria de la gent no ens impedeix anar tirant endavant, això sí, arrossegant segons els casos les nostres petites (o no tan petites, però suportables) frustracions.
Però quan aquesta forma de pensar també va acompanyada d'una personalitat mal construïda, d'una deficiència "estructural" més marcada, la situació es pot convertit en molt més difícil. Fins i tot ingovernable. Per exemple, una persona ansiosa i impulsiva, i alhora convençuda que ha de poder aconseguir tot el que vol, és una mena de bomba de rellotgeria ambulant. A causa de les seves deficiències, de la seva distorsionada percepció de la realitat i de la seva impulsivitat, té moltes més possibilitats d'acabar ficant-se en embolics. Fins i tot pot acabar prenent mal (o provocant-ne a la gent que l'envolta).
I aquí és on volia anar a parar. Quan algú té problemes de personalitat importants, corre el risc de, en un moment de crisi i descontrol, acabar entrant en el circuit psiquiàtric, en el qual, després d'adjudicar-li una etiqueta, és probable que se li pauti un tractament farmacològic. Però és difícil, lamentablement és molt difícil, que aquesta persona pugui accedir als recursos psicoterapèutics que necessita per tal d'intentar posar ordre a la seva vida (aprenent "a pensar bé" i a gestionar "el millor possible" les seves emocions conflictives). El més fàcil és que a cop de medicaments només s'acabi dissimulant el desgavell educatiu, emocional i impulsiu que l'afecta (no vull dir que la medicació no pot ajudar, però la feina de reeducar, endreçar, etc., no la pot fer cap medicament).
L'explicació de per què el funcionament és aquests és senzilla: en aquests casos dissimular -medicalitzar- és molt més barat que endreçar -oferir ajuda psicoterapèutica-. Però de vegades l'explicació ni tan sols és aquesta, sinó el convenciment ferm del gremi psiquiàtric de la "neurologicitat" (de l'essència física, biològica), de qualsevol estat emocional, i que per tant el primer (i de vegades únic) abordatge ha de ser el farmacològic.
Exposo tot això perquè quan et trobes amb casos en què s'ajunten aquesta estructura deficient de la personalitat amb aquesta deficient percepció de la realitat que promou la societat consumista i hedonista en què vivim, costa molt trobar les vies adequades per poder ajudar aquestes persones, ja que el repte que plantegen és immens (i la falta de recursos disponibles en aquests casos, "igual d'immensa").
11 de des. 2015
Aclariment sobre les pelis
Pot ser que de vegades parli de pel.lícules que per a un bon cinèfil no tinguin cap valor ni atractiu. Però és que jo no sóc cap cinèfil, haig de reconèixer que en aquest sentit sóc molt inculte.
De les pel.lícules el que m'interessa (si més no en aquest espai) sobretot és "la història que m'expliquen" i l'eventual utilitat que en puc treure. Sóc algú a qui li agrada que li expliquin històries, o veure-les, i m'importa poc si el moviment de la càmera és enginyós, la fotografia brillant, els escenaris atractius... Fins i tot si la feina dels actors no és del tot bona, ho puc tolerar, si em presenten un relat atractiu (tot i que en aquest cas és obvi que la credibilitat de les actuacions i la coherència dels personatges són molt importants, i si fallen massa ho poden dinamitar tot). Però el cert és que per exemple hi pot haver pel.liculetes amb poques pretensions que a causa del relat que em presenten les trobi interessants. És a dir, no sóc cap sibarita filmogràfic, i en canvi sí que sóc un cercador d'històries que em diguin alguna cosa. En aquest cas concret (d'aquestes pàgines), coses sobre la salut mental, les addiccions, les conductes de risc, etc.
De manera que si per casualitat hi ha algun cinèfil que llegeix aquestes pàgines, quan aparegui algun comentari sobre una peli potser el més saludable (per a ell) que pot fer és saltar-se l'entrada. Apa, ara ja està dit.
De les pel.lícules el que m'interessa (si més no en aquest espai) sobretot és "la història que m'expliquen" i l'eventual utilitat que en puc treure. Sóc algú a qui li agrada que li expliquin històries, o veure-les, i m'importa poc si el moviment de la càmera és enginyós, la fotografia brillant, els escenaris atractius... Fins i tot si la feina dels actors no és del tot bona, ho puc tolerar, si em presenten un relat atractiu (tot i que en aquest cas és obvi que la credibilitat de les actuacions i la coherència dels personatges són molt importants, i si fallen massa ho poden dinamitar tot). Però el cert és que per exemple hi pot haver pel.liculetes amb poques pretensions que a causa del relat que em presenten les trobi interessants. És a dir, no sóc cap sibarita filmogràfic, i en canvi sí que sóc un cercador d'històries que em diguin alguna cosa. En aquest cas concret (d'aquestes pàgines), coses sobre la salut mental, les addiccions, les conductes de risc, etc.
De manera que si per casualitat hi ha algun cinèfil que llegeix aquestes pàgines, quan aparegui algun comentari sobre una peli potser el més saludable (per a ell) que pot fer és saltar-se l'entrada. Apa, ara ja està dit.
10 de des. 2015
Creuant el límit
He vist "Creuant el límit" (Xavi Giménez, 2010) i m'ha decebut molt. Hauria pogut ser una pel.lícula interessant sobre els centres per a adolescents amb problemes de conducta greus, però és una fantasmada. En tant que desmesurada i irreal, no té cap interès, llevat que el que busquis sigui els ingredients "d'una peli de terror". Diu que està basada en fets reals, però no dóna cap pista d'aquests fets (on? quan? ...?) de manera que aquesta referència als fets reals només s'entén com una estratègia publicitària.
El tema dels fills conflictius amb els quals els pares no saben què fer-ne és prou potent com perquè valgui la pena portar-lo a la pantalla: què se n'ha de fer, d'aquests menors que ningú sap com gestionar, a causa de les seves conductes del tot descontrolades i violentes? Quins són els límits ètics a l'hora d'intentar reconduir les seves conductes? I si amb els límits "políticament correctes" (o legalment admesos) no ens en sortim, què fem? Quin grau de mesures coercitives es poden fer servir per tal que un menor no s'autodestrueixi? (i per tal que no agredeixi als altres).
De vegades es donen respostes fàcils, sobretot quan qui les dóna no està implicat en la feina de gestionar directament el tipus de problemes que generen aquestes persones. I que quedi clar que amb aquestes preguntes i consideracions no estic advocant en absolut per cap mena de permissivitat sense control pel que fa al grau de "violència legítima" que es pot arribar a exercir en aquest casos.
Ho remarco: la paraula "violència" em sembla imprescindible si volem parlar amb propietat (tocant de peus a terra) d'aquest tema. En tota societat, quan hi ha transgressions "crítiques" i el transgressor no vol o no és capaç de contenir-se, no hi ha més remei que recórrer a la "violència legítima defensiva". En aquests casos, les actituds tolerants l'únic que fan és no aturar el descontrol dels descontrolats, i per tant cronifiquen el malviure de les víctimes (sigui qui sigui la persona maltractada, la víctima, una dona, un fill, un avi, un indigent, un homosexual...).
El que vull dir amb tot plegat és que és un tema molt complicat, i que no es pot ventilar amb respostes fàcils. Per descomptat, pel.licules com aquesta no contribueixen a alimentar cap debat útil, al contrari. Només serveixen per alimentar els gustos morbosos d'un determinat públic, que segons sembla deu ser bastant ampli, tenint en compte que l'oferta "d'escombraries cinematogràfiques" d'aquest tipus que es perpetren és considerable.
El tema dels fills conflictius amb els quals els pares no saben què fer-ne és prou potent com perquè valgui la pena portar-lo a la pantalla: què se n'ha de fer, d'aquests menors que ningú sap com gestionar, a causa de les seves conductes del tot descontrolades i violentes? Quins són els límits ètics a l'hora d'intentar reconduir les seves conductes? I si amb els límits "políticament correctes" (o legalment admesos) no ens en sortim, què fem? Quin grau de mesures coercitives es poden fer servir per tal que un menor no s'autodestrueixi? (i per tal que no agredeixi als altres).
De vegades es donen respostes fàcils, sobretot quan qui les dóna no està implicat en la feina de gestionar directament el tipus de problemes que generen aquestes persones. I que quedi clar que amb aquestes preguntes i consideracions no estic advocant en absolut per cap mena de permissivitat sense control pel que fa al grau de "violència legítima" que es pot arribar a exercir en aquest casos.
Ho remarco: la paraula "violència" em sembla imprescindible si volem parlar amb propietat (tocant de peus a terra) d'aquest tema. En tota societat, quan hi ha transgressions "crítiques" i el transgressor no vol o no és capaç de contenir-se, no hi ha més remei que recórrer a la "violència legítima defensiva". En aquests casos, les actituds tolerants l'únic que fan és no aturar el descontrol dels descontrolats, i per tant cronifiquen el malviure de les víctimes (sigui qui sigui la persona maltractada, la víctima, una dona, un fill, un avi, un indigent, un homosexual...).
El que vull dir amb tot plegat és que és un tema molt complicat, i que no es pot ventilar amb respostes fàcils. Per descomptat, pel.licules com aquesta no contribueixen a alimentar cap debat útil, al contrari. Només serveixen per alimentar els gustos morbosos d'un determinat públic, que segons sembla deu ser bastant ampli, tenint en compte que l'oferta "d'escombraries cinematogràfiques" d'aquest tipus que es perpetren és considerable.
6 de des. 2015
La Camèlia - codependència i falta de límits
La Camèlia m'ha demanat si deixaria que el seu fill s'instal.lés una temporada a casa meva (la faig servir només de manera esporàdica) i li he dit que no.
El seu fill té més de trenta anys, va tenir problemes amb l'heroïna i ara fa potser vuit anys que pren metadona. És una persona que té una cara amable i una altra de dictatorial, i eventualment fins i tot violenta. Des del meu punt de vista, la Camèlia és una dona maltractada pel seu fill.
La Camèlia és codependent. D'una banda, perquè ella també té problemes amb l'alcohol, i d'una altra, perquè se sent tan responsable de la situació del seu fill que justifica tots els seus excessos. De fet, "és com si no els veiés", o si més no de cara als altres els nega.
Segons ella, el seu fill és una persona admirable que està fent molts esforços per deixar les addiccions (a més de la metadona, alcohol i cànnabis). Cosa que és certa, a la seva manera fa aquests esforços. Segons ella, aquests esforços justifiquen que ella demani les ajudes que li sembla que ell necessita. Però quan demana ajudes no accepta, no entén, que se li puguin negar. Per això, quan m'ha demanat la casa i li he dit que no, s'ha enfadat molt. Com si jo tingués l'obligació de dir-li que sí.
Li he dit que no per dos motius diferents. Un m'afecta només a mi, a l'ús que jo faig de la casa, als meus compromisos familiars, als meus gustos i les meves tranquil.litats.
L'altre té relació amb ella i el seu fill. Li he dit que no perquè el seu fill és una d'aquestes persones amb problemes d'addiccions que està convençuda que ho sap tot (igual que la seva mare), que creu que qui no pensa com ell és un ignorant (fins i tot un imbècil; la consideració despectiva pot pujar de to segons el seu grau d'exaltació).
És una persona arrogant i alhora molt intel.ligent. Però l'ús que en fa, de la seva intel.ligència, és contraproduent. La seva intel.ligència teòrica és brillant però la seva "intel.ligència operativa" és una calamitat, perquè si fos més lúcid ja s'hauria adonat que amb el tipus de problemes que té el seu criteri, com que està contaminat i distorsionat, no és el més adequat.
El seu tipus d'intel.ligència li serveix per argumentar d'una manera aparentment molt coherent i rotunda (però equivocada) "per què no ha de fer el que hauria de fer". Ell ho té tot clar, ho sap tot molt bé i els altres no saben res, aquest és el seu punt de partida (i d'arribada). Desplega els arguments que convinguin per explicar i justificar què no vol fer el que el entesos en el tema d'addiccions diuen que s'ha de fer en aquests casos. I el que acaba fent és el que està demostrat que només són formes d'evadir-se de la veritable feina a què s'hauria d'enfrontar.
En casos com el seu entre els entesos hi ha el consens generalitzat que seguir el propi criteri és la manera més segura de seguir empantanegat, esclavitzat amb les addiccions. Malvivint i alhora, és clar, fent malviure als altres.
De fet, el primer problema d'aquestes persones amb problemes greus d'addiccions, siguin intel.ligents o no, és que no són capaces d'assumir que, després d'un llarg currículum de fracassos, el que els cal és ficar-se la sobergueria a la butxaca, ser humils i intentar seguir les pautes de la gent que hi entén, que té experiència en els processos de superar addiccions. Però fer això, poder tenir aquesta humilitat, en general els és molt difícil, i alguns no ho aconsegueixen mai.
També cal dir que aquesta humilitat no és garantia de res, perquè aquests problemes són molt complicats. Però "fer les coses bé" si més no augmenta les possibilitats de poder aconseguir algun resultat positiu. No garanteix però possibilita.
La Camèlia tolera totes les demandes del seu fill, de vegades forassenyades pel contingut i intolerables per les formes. És incapaç de posar límits al seu fill. I alhora vol que els altres acceptin i aguantin al seu fill, aquesta persona acostumada fer el que vol i a plantejar exigències fora de lloc, de vegades de manera impertinent o fins i tot agressiva. El resultat (un dels resultats) és que la Camèlia i el seu fill cada vegada estan més sols.
La Camèlia fa anys que amb la seva actitud s'està autodestruint (de fet passa per períodes depressius bastant greus), i a més, en contra del que ella es pensa, no està ajudant el seu fill, ja que amb la seva falta de límits i amb la seva submissió reforça el sentit d'irresponsabilitat d'ell.
És una situació enverinada, tòxica i explosiva, i ha arribat un punt que ningú de fora pot fer res. Viu emmurallada a dins de les seves idees blindades, a dins del seu malviure, sense escoltar ningú que li pugui dir el que no vol sentir. Si quan algú se li acosta no li dóna la raó, no escolta; qualsevol comentari discrepant ella el viu com un atac.
Les coses així, el futur no és gens esperançador. Si ella o el seu fill no fan algun canvi, ho tenen molt malparat. I costa imaginar que siguin capaços de fer un canvi d'aquest tipus. De manera que és fàcil que tot vagi empitjorant encara més. En aquests casos, que passi el temps i que le coses no millorin vol dir que empitjoren, perquè es cronifiquen, és fan més difícils d'abordar, a causa de la cronificació.
La Camèlia no suporta la idea que el seu fill es pugui autodestruir (o acabar d'autodestruir-se), i com que no suporta aquesta idea, no és capaç de posar límits al seu fill. El fill viu com un nen capriciós, com un dictador, i ella ho tolera, i tolerant-ho es va immolant. No és un cas excepcional, en aquest món de les addiccions és una història més freqüent del que sembla. Lamentablement.
Jo li he dit que no i estic tranquil. D'alguna cosa m'ha de servir haver conegut altres casos semblants. Perquè una cosa és l'empatia, la solidaritat (a la Camèlia li tinc un gran apreci, m'encantaria poder fer alguna cosa per ella), i una altra que et vulguin implicar en iniciatives que veus sense sentit, fins i tot desmesuradament forassenyades.
Que els altres es vulguin immolar (o no sàpiguen evitar la seva immolació) és obvi que entristeix, sobretot si són persones que t'estimes, però de vegades no hi pots fer res. Arriba un punt que l'únic que pots fer és mantenir una distància prudent per tal que no t'arrosseguin en el seu procés autodestructiu. Ara amb la Camèlia he arribat a aquest punt, el de garantir-me aquesta distància. Més endavant ja ho veurem, però ara és així.
El seu fill té més de trenta anys, va tenir problemes amb l'heroïna i ara fa potser vuit anys que pren metadona. És una persona que té una cara amable i una altra de dictatorial, i eventualment fins i tot violenta. Des del meu punt de vista, la Camèlia és una dona maltractada pel seu fill.
La Camèlia és codependent. D'una banda, perquè ella també té problemes amb l'alcohol, i d'una altra, perquè se sent tan responsable de la situació del seu fill que justifica tots els seus excessos. De fet, "és com si no els veiés", o si més no de cara als altres els nega.
Segons ella, el seu fill és una persona admirable que està fent molts esforços per deixar les addiccions (a més de la metadona, alcohol i cànnabis). Cosa que és certa, a la seva manera fa aquests esforços. Segons ella, aquests esforços justifiquen que ella demani les ajudes que li sembla que ell necessita. Però quan demana ajudes no accepta, no entén, que se li puguin negar. Per això, quan m'ha demanat la casa i li he dit que no, s'ha enfadat molt. Com si jo tingués l'obligació de dir-li que sí.
Li he dit que no per dos motius diferents. Un m'afecta només a mi, a l'ús que jo faig de la casa, als meus compromisos familiars, als meus gustos i les meves tranquil.litats.
L'altre té relació amb ella i el seu fill. Li he dit que no perquè el seu fill és una d'aquestes persones amb problemes d'addiccions que està convençuda que ho sap tot (igual que la seva mare), que creu que qui no pensa com ell és un ignorant (fins i tot un imbècil; la consideració despectiva pot pujar de to segons el seu grau d'exaltació).
És una persona arrogant i alhora molt intel.ligent. Però l'ús que en fa, de la seva intel.ligència, és contraproduent. La seva intel.ligència teòrica és brillant però la seva "intel.ligència operativa" és una calamitat, perquè si fos més lúcid ja s'hauria adonat que amb el tipus de problemes que té el seu criteri, com que està contaminat i distorsionat, no és el més adequat.
El seu tipus d'intel.ligència li serveix per argumentar d'una manera aparentment molt coherent i rotunda (però equivocada) "per què no ha de fer el que hauria de fer". Ell ho té tot clar, ho sap tot molt bé i els altres no saben res, aquest és el seu punt de partida (i d'arribada). Desplega els arguments que convinguin per explicar i justificar què no vol fer el que el entesos en el tema d'addiccions diuen que s'ha de fer en aquests casos. I el que acaba fent és el que està demostrat que només són formes d'evadir-se de la veritable feina a què s'hauria d'enfrontar.
En casos com el seu entre els entesos hi ha el consens generalitzat que seguir el propi criteri és la manera més segura de seguir empantanegat, esclavitzat amb les addiccions. Malvivint i alhora, és clar, fent malviure als altres.
De fet, el primer problema d'aquestes persones amb problemes greus d'addiccions, siguin intel.ligents o no, és que no són capaces d'assumir que, després d'un llarg currículum de fracassos, el que els cal és ficar-se la sobergueria a la butxaca, ser humils i intentar seguir les pautes de la gent que hi entén, que té experiència en els processos de superar addiccions. Però fer això, poder tenir aquesta humilitat, en general els és molt difícil, i alguns no ho aconsegueixen mai.
També cal dir que aquesta humilitat no és garantia de res, perquè aquests problemes són molt complicats. Però "fer les coses bé" si més no augmenta les possibilitats de poder aconseguir algun resultat positiu. No garanteix però possibilita.
La Camèlia tolera totes les demandes del seu fill, de vegades forassenyades pel contingut i intolerables per les formes. És incapaç de posar límits al seu fill. I alhora vol que els altres acceptin i aguantin al seu fill, aquesta persona acostumada fer el que vol i a plantejar exigències fora de lloc, de vegades de manera impertinent o fins i tot agressiva. El resultat (un dels resultats) és que la Camèlia i el seu fill cada vegada estan més sols.
La Camèlia fa anys que amb la seva actitud s'està autodestruint (de fet passa per períodes depressius bastant greus), i a més, en contra del que ella es pensa, no està ajudant el seu fill, ja que amb la seva falta de límits i amb la seva submissió reforça el sentit d'irresponsabilitat d'ell.
És una situació enverinada, tòxica i explosiva, i ha arribat un punt que ningú de fora pot fer res. Viu emmurallada a dins de les seves idees blindades, a dins del seu malviure, sense escoltar ningú que li pugui dir el que no vol sentir. Si quan algú se li acosta no li dóna la raó, no escolta; qualsevol comentari discrepant ella el viu com un atac.
Les coses així, el futur no és gens esperançador. Si ella o el seu fill no fan algun canvi, ho tenen molt malparat. I costa imaginar que siguin capaços de fer un canvi d'aquest tipus. De manera que és fàcil que tot vagi empitjorant encara més. En aquests casos, que passi el temps i que le coses no millorin vol dir que empitjoren, perquè es cronifiquen, és fan més difícils d'abordar, a causa de la cronificació.
La Camèlia no suporta la idea que el seu fill es pugui autodestruir (o acabar d'autodestruir-se), i com que no suporta aquesta idea, no és capaç de posar límits al seu fill. El fill viu com un nen capriciós, com un dictador, i ella ho tolera, i tolerant-ho es va immolant. No és un cas excepcional, en aquest món de les addiccions és una història més freqüent del que sembla. Lamentablement.
Jo li he dit que no i estic tranquil. D'alguna cosa m'ha de servir haver conegut altres casos semblants. Perquè una cosa és l'empatia, la solidaritat (a la Camèlia li tinc un gran apreci, m'encantaria poder fer alguna cosa per ella), i una altra que et vulguin implicar en iniciatives que veus sense sentit, fins i tot desmesuradament forassenyades.
Que els altres es vulguin immolar (o no sàpiguen evitar la seva immolació) és obvi que entristeix, sobretot si són persones que t'estimes, però de vegades no hi pots fer res. Arriba un punt que l'únic que pots fer és mantenir una distància prudent per tal que no t'arrosseguin en el seu procés autodestructiu. Ara amb la Camèlia he arribat a aquest punt, el de garantir-me aquesta distància. Més endavant ja ho veurem, però ara és així.
4 de des. 2015
Mitges veritats - Rafa Euba
A "Psiquiatría para el no iniciado" el psiquiatra Rafa Euba (1) diu que la transformació dels psiquiàtrics durant els anys seixanta i setanta del segle passat va ser possible gràcies a l'aparició dels primers medicaments efectius per als problemes mentals.
És només una veritat a mitges. Que l'aparició dels primers antipsicòtics va ser determinant de cara a facilitar el control d'alguns símptomes molt greus és indubtable, i també és cert que l'externalització de molts malalts fins llavors ingressats va ser possible gràcies a aquests nous medicaments.
El que oblida Rafa Euba és que junt amb l'aparició dels nous medicaments es va produir un altre canvi encara més important. Un canvi de mirada, un canvi en la forma com eren vistes les persones ingressades en els manicomis.
El que ell no diu, i no està bé que no ho digui, és que fins aleshores els manicomis no hi havia només persones amb malalties susceptibles de ser tractades de manera eficaç amb aquells nous medicaments (persones amb problemes psicòtics), sinó que també estaven plens d'un munt de gent amb patologies de tota mena, o de vegades només rareses, "diferències", que de vegades per comoditat familiar o social, o pel que fos, s'havien anat emmagatzemant allí. Deficients mentals, alcohòlics, persones amb paràlisi cerebral, vells demenciats... sobretot, si eren persones que a més d'algun problema d'aquests no tenien recursos i per tant no podien accedir o beneficiar-se d'ajudes més humanitàries.
Als anys seixanta i setanta es va produir una doble revolució, una de farmacològica i una altra de social (i sigui dit de passada, de moment les dues segueixen incompletes, la primera perquè la ciència psicofarmacològica encara és molt rupestre, la segona perquè el que també ha d'avançar encara molt és l'empatia cap a les persones que pateixen problemes mentals).
Explicar la història de la psiquiatria com si només existís la farmacologia és fer trampa. Com també ho és explicar-la com si no existís la farmacologia, parlant només, per exemple, des d'una perspectiva social, sistèmica, conductista, psicoanalítica, etc. O parlant-ne només per demonitzar-la.
El llibre de Rafa Euba està ben escrit, és àgil, distret, atractiu, fàcil de llegir, però de vegades és trampós. Per exemple, en un altre moment diu que actualment hi ha medicaments per a totes les malalties mentals. I de la manera que ho diu fa entendre que hi ha munts de medicaments diferents, específics para cada una de les malalties mentals.
Si digués que per a cada diagnòstic s'hi associen uns medicaments determinats, però que el total d'aquests medicaments, els realment contrastats, són només un grapat, amb els quals s'aborden TOTES les malalties (amb un grau d'eficàcia molt variable), la visió que donaria no seria tan imponent. És a dir, hauria de dir també que "entre el munt de medicaments teòricament disponibles" hi ha molta morralla (però se de cas d'això ja en parlarem més en un altre moment). És clar, dir-ho així no seria tan bonic... però seria molt més real.
Als psiquiatres en general els costa molt no ser triomfalistes quan parlen de medicacions, i encara els costa més ser equànimes, a l'hora de donar una visió global de les malalties mentals. En general estan contaminats "pel biaix farmacològic", de manera que, quan es dediquen a la divulgació, sovint divulguen de manera parcial i distorsionada, és a dir, malament.
En casos com el de Rafa Euba, de persones que a més tenen facilitat i gràcia escrivint, i que saben atrapar l'interès del lector, aquest biaix és encara més preocupant, ja que a causa de les seves habilitats com a escriptors és fàcil que transmetin aquestes distorsions de manera eficaç (aquestes mitges veritats, i per tant també mitges mentides).
--
(1) Rafa Euba. Psiquiatría para el no iniciado. Desclée De Brouwer, 2007
És només una veritat a mitges. Que l'aparició dels primers antipsicòtics va ser determinant de cara a facilitar el control d'alguns símptomes molt greus és indubtable, i també és cert que l'externalització de molts malalts fins llavors ingressats va ser possible gràcies a aquests nous medicaments.
El que oblida Rafa Euba és que junt amb l'aparició dels nous medicaments es va produir un altre canvi encara més important. Un canvi de mirada, un canvi en la forma com eren vistes les persones ingressades en els manicomis.
El que ell no diu, i no està bé que no ho digui, és que fins aleshores els manicomis no hi havia només persones amb malalties susceptibles de ser tractades de manera eficaç amb aquells nous medicaments (persones amb problemes psicòtics), sinó que també estaven plens d'un munt de gent amb patologies de tota mena, o de vegades només rareses, "diferències", que de vegades per comoditat familiar o social, o pel que fos, s'havien anat emmagatzemant allí. Deficients mentals, alcohòlics, persones amb paràlisi cerebral, vells demenciats... sobretot, si eren persones que a més d'algun problema d'aquests no tenien recursos i per tant no podien accedir o beneficiar-se d'ajudes més humanitàries.
Als anys seixanta i setanta es va produir una doble revolució, una de farmacològica i una altra de social (i sigui dit de passada, de moment les dues segueixen incompletes, la primera perquè la ciència psicofarmacològica encara és molt rupestre, la segona perquè el que també ha d'avançar encara molt és l'empatia cap a les persones que pateixen problemes mentals).
Explicar la història de la psiquiatria com si només existís la farmacologia és fer trampa. Com també ho és explicar-la com si no existís la farmacologia, parlant només, per exemple, des d'una perspectiva social, sistèmica, conductista, psicoanalítica, etc. O parlant-ne només per demonitzar-la.
El llibre de Rafa Euba està ben escrit, és àgil, distret, atractiu, fàcil de llegir, però de vegades és trampós. Per exemple, en un altre moment diu que actualment hi ha medicaments per a totes les malalties mentals. I de la manera que ho diu fa entendre que hi ha munts de medicaments diferents, específics para cada una de les malalties mentals.
Si digués que per a cada diagnòstic s'hi associen uns medicaments determinats, però que el total d'aquests medicaments, els realment contrastats, són només un grapat, amb els quals s'aborden TOTES les malalties (amb un grau d'eficàcia molt variable), la visió que donaria no seria tan imponent. És a dir, hauria de dir també que "entre el munt de medicaments teòricament disponibles" hi ha molta morralla (però se de cas d'això ja en parlarem més en un altre moment). És clar, dir-ho així no seria tan bonic... però seria molt més real.
Als psiquiatres en general els costa molt no ser triomfalistes quan parlen de medicacions, i encara els costa més ser equànimes, a l'hora de donar una visió global de les malalties mentals. En general estan contaminats "pel biaix farmacològic", de manera que, quan es dediquen a la divulgació, sovint divulguen de manera parcial i distorsionada, és a dir, malament.
En casos com el de Rafa Euba, de persones que a més tenen facilitat i gràcia escrivint, i que saben atrapar l'interès del lector, aquest biaix és encara més preocupant, ja que a causa de les seves habilitats com a escriptors és fàcil que transmetin aquestes distorsions de manera eficaç (aquestes mitges veritats, i per tant també mitges mentides).
--
(1) Rafa Euba. Psiquiatría para el no iniciado. Desclée De Brouwer, 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)