Ell, ella i el Maligne

A causa de la covid feia gairebé dos anys que no el veia. I si llavors, fa dos anys, de vegades ja tenia un discurs paranoic prou florit, ara és encara més florit i insistent.

Em torna a parlar del Maligne, del Dimoni, que diu que té segrestada la ment i la voluntat de la seva parella. Una parella de la qual tant en fa lloances com en diu pestes. Ara una cosa ara l'altra, de manera intermitent i reiterada.

Li pregunto: "De vegades la veus, a ella?" I dubta un moment, i llavors em diu que no, i de seguida torna a parlar del Maligne. No para de parlar, excitat, i arriba un punt que em diu que ella és una "parella virtual". Ho diu així, i no és que parli de res d'internet, perquè sembla que tot passa només a dins del seu cap.

Diu que és virtual perquè ella no vol saber res d'ell. I això que ella "té l'obligació de fer-li cas", ho remarca. Perquè ell és una bona persona, que li dóna tot el seu cor, absolutament. Perquè l'estima molt, perquè ella és meravellosa. 

I llavors, després de les lloances, canvia el discurs. I de cop resulta que ella ja no és meravellosa sinó que és una idiota, una estúpida, sobretot per això, perquè no li fa el cas que li hauria de fer, perquè el Maligne la té dominada... Ara estúpida, ara meravellosa, ara idiota, ara fantàstica... "Tot culpa del Maligne", ho va repetint.

Quan deixa aquest tema, llavors el seu discurs és bastant raonable, de vegades fins i tot del tot sensat. El tema més perillós és el d'aquesta dona, una dona no sé si amb alguna relació amb algú real, o del tot inventada. I si és un invent, és un invent de llarg recorregut, perquè fa molts anys que en parla. Alguna vegada m'ha dit que aquesta "relació" dura des que ell tenia vint anys, i ara s'acosta als seixanta.

Les preguntes que li faig són mínimes, només les justes perquè ell no senti que no li faig cas. No l'animo en cap moment a parlar d'aquest tema, i tampoc li dono la raó. Considero que ell té la necessitat d'esbravar-se, i jo faig d'escoltador.

D'altra banda, el que em neguiteja o incomoda més d'ell no és això que he explicat. El que se'm fa més estrany és el tipus de relació que té amb la seva mare. Viuen junts, i ella té alzheimer, bastant avançat.

Ell la tracta, li parla, moltes vegades, no com a mare, sinó com si fos la seva parella. Li diu floretes d'enamorat, i també la grapeja, li fa petons bavosos a la boca... Quan es comporta així, sobretot quan li fa aquesta mena de petons, la cuidadora que tenen despista, fa veure que no veu res. Ja s'hi ha acostumat, ja ha assumit que això va així, i que val més no ficar-s'hi, no dir res. 

A més, cal tenir en compte que aquest comportament no és nou. Abans de l'inici de la demència de la mare, quan ella tenia el cap del tot clar, de vegades ja li permetia aquests comportaments, que la tractés així. Suposo que perquè no es veia capaç de posar aquest límit al fill, a causa del seu desordre mental, i del difícil que era la convivència. O potser seria més adequat dir "la supervivència", tenint en compte la vida complicada a aquella casa, des que van començar els brots del fill. 

I ara ell aprofita que la seva mare ja ha perdut el cap per fer encara més el que vol.

La cuidadora en teoria ho és només de la mare, però a la pràctica ho gestiona tot. La va buscar un altre fill que viu lluny, i és una dona extraordinària. Fa molt més del que li toca, tant pel que fa a les hores que hi dedica com pel que fa al seu grau d'implicació en tots els aspectes d'aquesta ben peculiar "unitat familiar".

Aquesta vegada li dic a ella: "No hauries de pensar una mica més en tu mateixa? No hauries de posar algun límit, a la teva implicació?" I em diu que sí, que tinc tota la raó, però que a la mare, sobretot a ella, li ha agafat mot afecte, i que se sentiria malament si no fes tot el que fa i de la manera que ho fa. Que hauria de passar una cosa molt grossa, perquè deixes aquesta feina (competent com és, segur que no li costaria trobar una altra casa més fàcil).

Quan me'n vaig, tinc aquesta sensació d'alleujament que normalment tinc després d'anar de visita a cases en les quals les històries són complicades, estranyes, difícils. És veritat que m'agrada anar-hi, però en part és perquè sé "que només és una visita", una estona, i que després me'n vaig. I tot allò tan complicat ho deixo enrere, jo torno a la tranquil.litat de casa meva.

Surto al carrer i respiro a fons, a poc a poc. L'aire és fred, em prova, és una sensació agradable. Em sento alliberat. Alleujat. Em passa sovint, després de visites d'aquest tipus. Quina sort, poder anar cap a casa. 

Els avis, els fills amb problemes, i els nets

Quin és el paper que de vegades els toca jugar els avis, quan els seus fills, amb problemes mentals, han acabat tenint també fills? 

Cada cas és diferent; però en general és molt complicat. Perquè sovint, els avis, ja estan molt esgotats a causa de l'edat que tenen i del llarg calvari que arrosseguen des de fa anys a causa de la difícil, o "impossible", relació amb el fill o filla. I d'altra banda, saben que els nets no tenen la culpa de res, i per tant no se'n poden, o no volen, desentendre-se'n.

Penso en el Joan i la Maria, la filla dels quals, des de l'adolescència, els porta pel camí de l'amargura, i encara més des que va ser mare, de dos fills, dels quals des que van néixer se n'ocupa... quan se'n recorda.

Penso en la Carmina, i en la seva filla, amb el seu cap desballestat i amb tres fills de diferents pares amb diferents graus de tutela per part dels serveis socials.

Penso també molt en la filla de l'Antònia i el Manel, a punt de parir, mentre que ells ja han decidit i assumit que si les coses es compliquen (és el més probable), i els serveis socials intervenen, no reclamaran la tutela del net. Perquè no s'hi veuen amb cor, i ni tan sols creuen que sigui el millor per a ningú, tenint en compte la relació que té la seva filla amb ells, pèssima, espantosa. I ho diuen amb tristesa, amb una profunda i immensa tristesa. 

He posat exemples de filles. Per descomptat també hi ha fills amb els caps desmanegats que acaben tenint fills. De fet, sovint es troben i s'ajunten, els caps poc equilibrats d'ells i elles (el Manel ho explica així: "Déu els cria, i el vent els amuntega"). I les parelles d'aquest tipus fan una combinació explosiva, en general efímera, de vegades amb el temps just per arribar a deixar descendència. Feina i preocupacions per als avis.

Les biografies dels pares immadurs i irresponsables, d'aquest tipus de pares (que sigui dit de passada, no són els únics pares irresponsables), en general no queden marcades per la paternitat com en el cas de les mares, ni de bon tros. Són molt més desentesos. I les famílies d'aquests fills potser també es miren diferent, des d'una mica més lluny, aquests problemes. En general, les famílies de les filles sempre són les més implicades, quan apareixen els nets. En general, després hi pot haver excepcions. I n'hi ha, i tant que sí.

Ens agradaria que la vida fos més amable, més previsible, més ordenada. I de vegades és un espant. I quan és espantosa, és difícil aconseguir estar una mica tranquil: veus el desgavell que t'envolta, i et vas adonant que, facis el que facis, no podràs impedir aquest desgavell que de vegades també et té atrapat a tu. 

De vegades tens aquesta sensació, de què tot és un desastre. Una mena d'apocalipsi inevitable.

Sobre els restrenyiments / 2

Ho sento per la insistència, però la veritat és que la transcendència del tema la justifica, aquesta insistència, amb més motiu tenint en compte el desconcertant silenci que en general l'envolta, la poca atenció que se li dedica.

El sistema que vaig explicar, de restrenyiments severs acompanyats, de forma episòdica i regular, de forts laxants, és la realitat quotidiana de molts malalts institucionalitzats. 

D'altra banda, avui (al marge de la majoria dels psiquiatres, que sembla que habiten en una altra dimensió), ja hi ha un consens general sobre que la microbiota, la població bacteriana dels intestins, té una importància innegable sobre l'estat de la ment. Segons quina sigui la composició d'aquesta microbiota (tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu), afavorirà un o un altre estat mental. És així perquè hi ha una doble connexió entre els intestins i el cervell, tant de tipus nerviós, a través del nervi vague, com de tipus sanguini, a través del sistema circulatori.

La composició de la microbiota intestinal és sofisticada, i quan es desequilibra d'alguna manera, genera repercussions sobre la resta del cos. I per tant, també sobre el cervell (per exemple, sobre els estats emocionals). Que la bona salut d'aquesta microbiota és important es recorda quan es prenen antibiòtics: després, sovint s'aconsella la ingesta de probiòtics, per tal d'afavorir la recomposició de la flora intestinal que l'antibiòtic ha malmès (una altra cosa és que aquests suplements siguin més o menys efectius, ara em refereixo a la teoria).

Un cop dit tot això, ara torno als restrenyiments, o més ben dit, al sistema cronificat i seqüencial de restrenyiments i laxants forts. Quin és el seu resultat? Doncs que cada vegada que es pren el laxant fort (en alguns casos cada setmana), s'evacua de cop bona part de la microbiota intestinal (o el que en pugui quedar i en l'estat que pugui estar, després d'aquestes sistemàtiques i repetides purgues).

Per tant, sembla que toca preguntar-se: quin serà el tipus de "comunicació" que hi haurà, en aquests casos, entre els budells i el cervell? Quina mena de missatges, via sistema nerviós i sistema circulatori, li arribaran al cervell? Quin tipus d'estat mental s'afavorirà?

I tal com ja vaig dir: ¿podria ser que de vegades el restrenyiment afavorit per un psicofàrmac, per exemple un antidepressiu (ja sigui durant la fase de restrenyiment, o la posterior, després de l'arrossegament de la microbiota a causa de la diarrea provocada), acabés generant uns efectes depressius d'igual o més envergadura que els efectes antidepressius que es volien aconseguir amb el medicament?

Una part important del problema és que els metges de capçalera, que són els que haurien de tenir aquesta visió de conjunt, de vegades no la tenen. I si la tenen, de vegades hi poden fer ben poc, ja que depenen dels especialistes. Per molt que puguin tenir aquesta visió de conjunt, ¿com podran gestionar aquest tema si, per la seva banda, el psiquiatre "segueix pautant el que creu que ha de pautar", desentenent-se de la rastellera d'efectes secundaris dels medicaments que recepta? ¿Quina és la situació del metge de capçalera, llavors, fins i tot en el cas que de vegades pugui pensar que els efectes secundaris potser no compensen (o sense el potser) els efectes principals (reals o presumptes) d'aquell medicament receptat pel psiquiatre? ¿Fins a quin punt estarà disposat a córrer el risc d'enfrontar-se al criteri de l'especialista? I el que és tant o més important: amb quina alternativa?

Aquest, de fet, és el gran problema, l'alternativa. Perquè l'alternativa a aquest embolic en general és força més complicada que l'opció de receptar pastilles. L'alternativa en general ha de ser "sistèmica", d'alguna manera "artesanal", i multifactorial (revisió de la medicació psiquiàtrica i d'altres patologies, suport psicològic i psicosocial, dieta, exercici, etc.). I si a sobre tenim en compte que el metge de capçalera potser té cinc minuts per gestionar cada visita, i a sobre després perd la pista de la persona fins que, quan toqui, hi ha una nova visita, no és difícil preveure quin és en general el resultat, sobretot en els casos (però no només) de persones institucionalitzades, pel que fa a aquest tema: pastilles, restrenyiments, laxants, pastilles, restrenyiments, laxants, pastilles, restrenyiments, laxants...

Com les altres vegades escric això mentre tinc molt present la història de l'Elisabet, morta fa poc. Mentre tinc present la seva vida tan marcada per la gran quantitat de psicofàrmacs que es prenia, per aquest cicle permanent de restrenyiments i laxants, i per les moltes conseqüències, físiques i mentals, d'aquesta dinàmica.

Sobre els restrenyiments

Als problemes de restrenyiment t'hi pots acostar de diferents maneres. Una d'aquestes maneres, quan es tracta de persones amb problemes mentals i molt medicades, és referint-te a la poca preocupació dels psiquiatres, en general, pel que fa als problemes de restrenyiment que provoquen alguns dels medicaments que pauten. Per a ells, sembla que només importen els efectes buscats d'aquests medicaments. En canvi, els efectes afegits, indesitjats, els consideren efectes secundaris que cal assumir. I punt.

I si no és ben bé així, "és com si ho fos", si observes la seva manera de funcionar: sovint tenen una manera de mirar "tan enfocada" que, tot allò que queda fora del seu focus, no ho veuen. I de vegades pot passar que allò que queda fora del focus sigui més dolorós que allò que s'enfoca. 

No s'adonen, o sembla que no s'adonen que, de vegades, els efectes indesitjats potser afavoreixen allò mateix que pretén combatre o aconseguir el medicament. Per exemple: un antidepressiu, per una banda, en principi actua com a tal, però si alhora per una altra banda també afavoreix l'estat depressiu (a causa dels seus efectes secundaris)... quin és el resultat final?

En alguns casos, més freqüènts del que molts psiquiatres volen reconèixer, els efectes secundaris dominen sobre els principals. No seria més honest, en aquests casos, referir-se als efectes secundaris del medicament com a principals, i als principals com a secundaris?

Segueixo. Quin serà el resultat final quan, a sobre, és el cas que el medicament no funciona gens com a antidepressiu, gens ni mica, i resulta que tangibles només ho són els efectes adversos? Potser, ai, el resultat serà una depressió pitjor que la que es volia tractar inicialment? (o una depressió nova, abans inexistent, perquè els problemes mentals inicials eren uns altres, no de caràcter depressiu).

Més coses. ¿Per què, en el vocabulari psiquiàtric (i mèdic en general), es fa servir aquest eufemisme dels "efectes secundaris"? Per què no es parla d'una manera més clara i directa, és a dir, d'efectes indesitjables, dolents? ¿O és que hi ha algun d'aquests efectes secundaris que surten a les llistes d'efectes secundaris que no ho sigui, indesitjable, dolent, molest, invalidant, dolorós? És a dir, a les llistes d'efectes secundaris, hi ha algun efecte positiu, favorable, agradable...?

Suposo que l'explicació d'aquest "dissimulació" és fàcil: els fabricants de medicaments tenen departaments de màrqueting i propaganda molt professionals, i saben bé les paraules que han de triar per tal d'afavorir el que interessa les empreses per a les quals treballen: com més vendes, millor.

Dit de manera més rotunda, potser exagerada, però potser també útil. Tal com deia Kant (o més ben dit, tal com deia que no havia de ser), en aquest cas "els malalts són el mitjà", i la veritable finalitat són els beneficis. Que entremig "s'alleugi algun símptoma o es curi alguna cosa", podria dir-se que és un "efecte secundari" del negoci farmacèutic...

Més suïcidis

Fa poc vaig parlar d'una noia que feia uns dies que s'havia suïcidat. Era la filla d'uns coneguts. Ara m'assabento d'un altre suïcidi, el fill d'una dona que conec només d'haver parlat amb ella un dia (durant una xerrada sobre trastorns de conducta).

La noia tenia un diagnòstic de trastorn límit de la personalitat, i el noi, o home (ell passava dels trenta anys, ella encara no en tenia vint), un diagnòstic de trastorn antisocial. Són etiquetes orientatives, i que, d'altra banda, com que estan "una al costat de l'altra" (en el mateix bloc o "calaix" de la classificació del DSM, el manual de malalties mentals americà), tenen coses en comú. De fet, tant ella com ell de vegades havien parlat del suïcidi, i fins i tot havien fet ja algun intent.

Recordo la mare del noi. El seu cansament, i també la manera colpidora com deia que, quan el fill estava a la presó, era quan ella respirava una mica. I que el que li feia més por era la sortida. La manera com explicava això impressionava, quan remarcava el sentiment contradictori que li generava el fet d'arribar a sentir, i dir ("sentir-se dir") allò.

Recordo que llavors va parlar també de l'eventual mort del fill. I en algun moment s'hi va referir com a una sortida pel que feia a l'acabament d'aquell malson que ella vivia. Un malson i sofriment que, afegia, no eren només seus (a causa de les amenaces, extorsions i agressions del fill), sinó també del fill, el qual, que a causa del seu malestar interior, arribava als descontrols exteriors, caòtics i violents. Unes crisis (reiterades), que després anaven seguides de penediments, de l'avergonyiment pel fet d'haver-se comportat com s'havia comportat, sobretot pel que fa a les agressions a la mare. 

Era un fill conscient de la seva falta episòdica de consciència i de control, i es veu que pel que fa al tema de la mort, ell mateix també ho deia, que per viure d'aquella manera millor era morir-se.

(En cap dels dos casos, el dels pares de la noia, i el de la mare d'aquest home o noi, no m'ha dit ningú, ni ho he preguntat, com es van matar. En casos així, si m'expliquen el que ha passat, escolto, però en general no pregunto)

Les morts de persones que estimem les vivim cadascú segons la manera com som, allò que pensem, el que ens ha passat a la vida, la relació que teníem amb aquella persona, etc. Cada cas és diferent, cada un de nosaltres som diferents. Els pares de la noia que es va suïcidar ara estan destrossats. Al final, va passar allò que tant temien, allò que els horroritzava pensar que pogués passar, que la filla un dia s'acabés suïcidant. I ara segurament tenen un sentiment de culpabilitat, "per no haver fet prou per tal d'evitar el suïcidi de la filla". 

I és que costa, fer aquest aprenentatge, assumir això; en un cas així, intentar no culpabilitzar-se, entendre que la responsabilitat de viure o deixar de viure d'aquestes persones és d'elles, ja no és dels pares. Que tot és molt tràgic, i que a aquesta tragèdia no serveix de res afegir-hi la tragèdia dels propis sentiments de culpabilitat; al contrari, encara ho empitjoren més tot.

Hi ha qui diu que el pitjor que et pot passar a la vida és que se't mori un fill. I si és suïcidant-se, doncs encara més malament. Però potser no és el pitjor. La mare del noi, si penso en el que em va dir quan vam parlar, penso que potser viu el suïcidi del fill d'una manera diferent. Molt trista, infinitament trista, però potser menys dramàtica, menys traumàtica que els altres pares, els de la noia, tenint en compte que ella ja hi havia pensat molt i que, en alguna mesura, en alguns moments, fins i tot "ho havia desitjat"...

O potser no, potser malgrat totes les raons, ara, les emocions i els remordiments, la desborden igual, o potser encara més que als pares de la noia (precisament pel fet que ella, en algun moment, "ho havia desitjat").

Tapes dures

Llegeixo el "Manual de psicopatología", de la Laura Martín i el Fernando Colina (La Revolución Delirante, 2020). 

El llibre és de tapes dures i llom poc flexible i, com a conseqüència, incòmode de llegir, ja que costa mantenir les pàgines obertes. D'altra banda, les tapes, a més de rígides, són de cartró porós i gris clar, cosa que fa que, si no tens les mans ben netes, si bades potser hi deixis ditades, unes ditades que després ja no hi ha manera de treure-les: esdevenen "perpètues" (en els llibres de tapes més o menys setinades, sovint és fàcil de treure-les).

Com que jo de vegades llegeixo menjant, aquestes característiques del llibre les trobo molt inadequades: em compliquen mantenir el llibre obert i, a sobre, pateixo pel risc de deixar-hi les eventuals ditades. De manera que el dilema és, o ajornar la lectura, o afrontar la incomoditat i el risc de les taques.

Aquestes característiques que jo considero deficiències no crec que siguin tema de pressupost editorial, perquè hi ha edicions de llibres econòmics, amb lloms i portades flexibles, que suporten bé l'ús i alhora són fàcils de llegir (de passar-ne les pàgines i mantenir el llibre obert). Hi ha llibres barats i pràctics d'aquest tipus.

En el cas d'aquest llibre (i potser m'equivoco), a mi em dóna la sensació que el tipus d'enquadernació (tapes dures, tipus de relligat, i porositat de les tapes), té a veure potser amb el propòsit de donar una determinada imatge, com a llibre-objecte: el llibre potser s'ha pensat per tal que sigui un llibre "que quedi bé" damunt la taula (quan no el llegeixes), o a la prestatgeria.

És una tonteria, tot això que dic? Per què parlo tant de l'enquadernació, en lloc de parlar del contingut?

A veure, si passo al contingut, des del meu punt de vista aquesta rigidesa del llibre-objecte trobo que és un reflex d'una altra rigidesa, d'idees, de la qual ja n'he parlat altres vegades, quan parlo dels llibres del Fernando Colina i de la gent de la seva òrbita ideològica. M'hi he referit ja altres vegades, però en tornaré a fer un resum.

Els textos del Fernando Colina (i els d'altres persones ideològicament afins a ell), d'una banda em sedueixin, em semblen molt interessants, a causa de la importància que atorguen a "la paraula" i al tipus de relació professional-usuari en l'àmbit terapèutic. En aquest sentit, trobo que Fernando Colina diu coses d'una gran sensatesa, i que malauradament se senten poc. Ara bé, d'una altra banda, en canvi, amb el seu rebuig de tot el que faci el més mínim tuf de "biologisme", considero que afebleix la seva postura, ja que es situa en un punt podríem dir que "integrista". I amb aquest integrisme, en definitiva el que fa (considero jo) és limitar la qualitat de l'oferta de recursos que ofereix a les persones que reclamen la seva ajuda professional. Bé, com que d'això ja n'he parlat altres vegades, ara ho deixo així, només amb aquest resum (que d'altra banda no sé si és del tot encertat i clar, a causa de les presses i la brevetat). 

Per acabar, repetiré també el que sempre dic quan parlo d'aquest tema: aquestes objeccions i visions crítiques no m'impedeixen aprofitar les parts i aspectes d'aquests textos que em semblen notables, que són moltes i valoro, ja que trobo que aporten unes perspectives imprescindibles, i que a més estan exposades amb una extrema sensibilitat i lucidesa. 

De fet, és precisament per això que acabo de dir que, després que me l'haguessin suggerit, em vaig comprar aquest "Manual de psicopatología" de la Laura Martín i el Fernando Colina. 

Si no m'ho pagues, em suïcido

(dedicat al P. i a la M.)

Què has de fer, si un fill et diu que, si no li pagues alguna cosa, es suïcidarà? Què has de fer, si tens por que arribi a complir la seva amenaça? Què has de fer, si alguna vegada abans ja ha fet intents de suïcidi, i potser ha anat de ben poc que aconseguís matar-se? 

Per descomptat, si et trobes amb aquest cas, és perquè no tens un fill "normal". Perquè normal no ho és, amenaçar de treure't la vida si no et concedeixen el que vols. Potser també saps, a més, que quan t'ho diu ho pensa: saps que, en aquell moment, no és cap actuació. Perquè també saps que la vida del teu fill no és gens fàcil, a causa de les seves desregulacions emocionals, dels seus pensaments distorsionats, de la seva forta impulsivitat, de la seva baixa autoestima, dels seus períodes depressius... Saps que li passa tot això, i que el resultat de tot això és que ell és una mena de bomba de rellotgeria ambulant.

Ho saps, i alhora dubtes, quan et torna a amenaçar. Dubtes perquè també saps que, com més vegades cedeixis (i ja has cedit moltes vegades), més li reforces el seu sistema de xantatges. Què has de fer, per tant, quan et torna a amenaçar?

Arriba un dia que potser entens que no et pots passar tota la vida així, sotmetent-te als seus xantatges. Que si vols que la vida sigui diferent (la seva i la teva), tu també has de fer alguna cosa diferent. I veus que això, entre altres coses, passa per assumir, acceptar, interioritzar, de manera absoluta, que l'únic responsable de la vida del teu fill és ell. No tu. I que per tant, quan t'amenaça no has de claudicar. 

Entens que has d'aprendre a dir que no, que li has de transmetre, explicar-li que, si es mata, òbviament, sentiràs un dolor i una tristesa molt grans (de les quals ell en serà la causa, però no el culpable; no has d'entrar en el seu joc o esquema de culpabilitzacions). Que sentiràs aquesta tristesa, però que l'únic responsable de la seva vida, i per tant també d'aquesta decisió, és ell, no tu. 

Dir-li això, i alhora assumir la possibilitat que el teu fill pugui acabar fent el que diu. Que pugui acabar suïcidant-se. Assumir això, i interioritzar que, si ho fa, tu no seràs culpable del que hagi fet. T'ho has d'anar repetint, una vegada i una altra, fins que et quedi ben gravat (i si vols, "també et pots dir" que, si això passa, la veritable víctima seràs tu, que seguiràs viu, sempre amb el pes de la seva mort...).

Has d'anar fent aquest aprenentatge, perquè a més, de cara al teu fill, aquesta és la millor manera d'ajudar-lo. L'única: no cedir als seus xantatges, rebutjar la responsabilitat que et vol adjudicar, repetir-li les vegades que calgui que el responsable, l'únic responsable (de la seva vida, i també de la seva eventual mort prematura), és ell. Només ell.

A més, si et falta fermesa, si et sents insegur, has de pensar que no cedir als xantatges no és fer-li la vida més difícil. Al contrari: no cedir és donar-li la possibilitat, com a mínim la possibilitat (que l'aprofiti o no ja és una altra cosa), que un dia arribi a tenir una vida diferent, una mica més fàcil. Perquè no cedir de fet és ajudar-lo, convidar-lo, o obligar-lo, a buscar "altres maneres" d'enfrontar els seus problemes. Per difícil que sigui la seva vida (i saps que ho és molt, ho tens ben clar, i no li ho negues mai), ell ha d'entendre, ha d'assumir, que el responsable és ell. Que tu el pots ajudar, si primer "ell s'ajuda" (intentant fer-se responsable de la seva vida), però que aquesta possible ajuda teva està completament desvinculada de la dinàmica dels xantatges.

Perquè a més, si ell no assumeix això, encara que no es mati, el que no podrà fer serà viure, viure de debò. Perquè una vida subordinada a les manipulacions i esclava de les distorsions, de la impulsivitat, més que una vida és una desgràcia cronificada, continua. És així: si ell no fa aquests aprenentatges que ha de fer, si no és capaç de fer-lo, no tindrà mai una veritable vida, no la podrà tenir de cap manera. I, de passada, et destrossarà la teva vida (te la seguirà destrossant). I sigui dit de passada: permetre això, que te la vagi destrossant, també és donar-li a ell molt mal exemple (és, en definitiva, una forma més "de no ajudar-lo").

Com que el risc és real, quan arriba un nou xantatge la decisió no és fàcil. És com una aposta, o una loteria: la teoria i les estadístiques et diuen que això, no cedir en aquests casos, és el millor que pots fer. Però també et diuen que hi ha alguns casos en què els suïcidis s'acaben consumant.

Fa pocs dies, la Mercedes, després d'un nou xantatge al qual els seus pares no van cedir, es va suïcidar.

Millor que no se'n parli...

La Magda: quan era petita, el seu avi abusava d'ella.
La Raquel: igual que la Magda, el seu avi havia abusat d'ella.
La Carla: dos germans seus la grapejaven.
La Mireia: un oncle abusava d'ella.
La Clàudia: quan era adolescent, el seu germà la va violar.
L'Emília: un cosí seu abusava d'ella i, més tard, el seu padrastre la va violar.

Aquestes històries tenen en comú que de totes en conec la víctima o algun familiar (i que, durant aquest últim any, hi he parlat alguna vegada). 

El resultat d'aquests abusos han sigut vides difícils, de vegades extremadament complicades i doloroses, amb importants inseguretats, inestabilitats emocionals i, en alguns casos, fins i tot intents de suïcidi. Per exemple, l'Emília, trenta anys després dels abusos que va patir de petita, a banda dels traumes psicològics encara arrossega els problemes intestinals que li va provocar llavors l'ampolla de lleixiu que es va beure amb la intenció de suïcidar-se.

En la majoria de casos, hi ha un altre tret en comú: quan en un moment o altre van ser capaces (les que ho van ser) d'explicar el que els havia passat, en lloc de comprensió i compassió, de vegades es van trobar amb la falta de suport familiar. I el que més sobta és que aquesta incomprensió també la van rebre per part d'algunes mares, les persones que més haurien d'haver entès el seu sofriment, i que més haurien d'haver protegit aquestes nenes o adolescents.

La falta d'empatia i suport de vegades encara ha sigut més greu. Perquè a sobre, de vegades, s'han volgut relativitzar els fets, s'ha volgut minimitzar el patiment de les víctimes i les conseqüències de les agressions. Això s'ha fet, sovint, basant-se en arguments que indignen i alhora fan avergonyir. El primer, "la defensa de la família" i, el segon, "si se sabés, què diria la gent...?"

És a dir, que en aquests casos s'ha considerat que "les convencions" eren més importants que els sofriments de les agredides, amb la qual cosa aquestes nenes o adolescents encara s'han sentit o es van sentir més desemparades. Una calamitat absoluta.

Encara pitjor (tot pot ser sempre encara pitjor...). De vegades, a sobre s'ha acusat les víctimes dels conflictes familiars que "elles" provocaven. Que elles provocaven a causa de la seva inestabilitat emocional. S'ha volgut ignorar que, en gran manera, aquesta inestabilitat era precisament resultat de l'agressió prèvia. S'ha volgut negar qualsevol relació entre els problemes de conducta d'aquestes nenes, adolescents o dones, i els abusos que havien patit. 

És a dir, que la víctima, en lloc de ser compadida i protegida, amb el negacionisme i l'acusació ha sigut novament agredida. I agredida precisament per les persones que tenia com a referents, i que potser alhora li deien (mares incloses), "que l'estimaven infinitament". És molt difícil sortir-ne indemne, d'una situació així (a més de l'Emília, la Diana, la Raquel i la Clàudia també han fet intents de suïcidi).

De vegades, als mitjans de comunicació surt alguna dona coneguda que, finalment, s'atreveix a explicar l'infern que va patir. Sens dubte, les que s'atreveixen a fer-ho són una minoria. 

La realitat, "les dimensions de la realitat", sens dubte és molt més greu: els abusos a menors (sobretot a nenes), dins de l'àmbit familiar, ha sigut, i segueix sent, "una veritable pandèmia".