30 d’oct. 2018
27 d’oct. 2018
Anar vestida de forma despullada
L'Andreu li ha dit a la seva filla que si han d'anar els dos junts a algun lloc no vol que ella vagi mig despullada, amb escots desmesurats fins al melic, sense sostenidors, els pits mig desbordats, els mugrons ressaltats per la prima roba elàstica del presumpte vestit i amb una minifaldilla tan mínima que ni tan sols li tapa del tot el cul.
Li ha dit que si vol anar així, ell no hi pot fer res. Però que el que sí pot decidir és que d'aquesta manera no va amb ella, perquè ja n'està tip.
La filla de l'Andreu és major d'edat, té vint anys i viu pel seu compte, en teoria independent. Té un cos sensual, rotund, amb una petita cintura i alhora un cul i uns pits prominents. De manera que quan a sobre va tan poc vestida crida bastant l'atenció.
La filla és adoptada, d'origen caribeny, no s'assembla en res a ell. Quan l'Andreu va amb ella pel carrer s'imagina que hi ha gent que deu pensar qualsevol cosa menys que són pare i filla. Perquè tot lliga: ell gran, i ella tan jove, exòtica i provocativa. L'Andreu s'adona que hi ha qui el mira amb reprovació, alhora que hi ha homes que se la miren a ella de manera libidinosa. L'incomoda tant una cosa com l'altra.
L'Andreu no només està tip de provocar aquestes mirades, i de "pensar en el que pensaran", sinó també de tenir a casa la seva filla "tan poc vestida" quan hi va de visita. Li desagrada profundament. I també ha decidit que d'aquesta manera no la vol a casa, i que per tant, si la filla hi vol anar de visita ha d'anar "vestida normal". En cas contrari, li ha dit, no cal que faci visites.
A aquests canvis (condicions) de l'Andreu la filla hi ha reaccionat rondinant una mica ("antiquat", "mira com ets", etc.), però ha cedit, i ja té clar com ha de vestir-se si vol anar a casa del pare, o quan vol que ell l'acompanyi on sigui.
En gran mesura ella ha cedit "pel propi interès", perquè encara que visqui independent, segueix sent molt dependent, tant materialment com emocionalment. De fet, és molt possible que la filla en el fons hagi agraït al seu pare aquesta exigència, encara que ella no ho hagi verbalitzat, ja que complir aquesta exigència segurament l'ajuda a normalitzar una mica la seva vida.
És una petita normalització, perquè el que cal normalitzar és molt més: la filla de l'Andreu està diagnosticada de TLP (trastorn límit de la personalitat), i aquest detall del vestuari de fet no deixa de ser només això, "un petit detall", ja que els reptes i riscos als quals ella s'enfronta a causa de les seves desregulacions emocionals són d'una immensa envergadura.
De vegades, en els pitjors moments, el repte de la filla és enfrontar un dilema tan bàsic com aquest: segueixo viva o em mato?
Li ha dit que si vol anar així, ell no hi pot fer res. Però que el que sí pot decidir és que d'aquesta manera no va amb ella, perquè ja n'està tip.
La filla de l'Andreu és major d'edat, té vint anys i viu pel seu compte, en teoria independent. Té un cos sensual, rotund, amb una petita cintura i alhora un cul i uns pits prominents. De manera que quan a sobre va tan poc vestida crida bastant l'atenció.
La filla és adoptada, d'origen caribeny, no s'assembla en res a ell. Quan l'Andreu va amb ella pel carrer s'imagina que hi ha gent que deu pensar qualsevol cosa menys que són pare i filla. Perquè tot lliga: ell gran, i ella tan jove, exòtica i provocativa. L'Andreu s'adona que hi ha qui el mira amb reprovació, alhora que hi ha homes que se la miren a ella de manera libidinosa. L'incomoda tant una cosa com l'altra.
L'Andreu no només està tip de provocar aquestes mirades, i de "pensar en el que pensaran", sinó també de tenir a casa la seva filla "tan poc vestida" quan hi va de visita. Li desagrada profundament. I també ha decidit que d'aquesta manera no la vol a casa, i que per tant, si la filla hi vol anar de visita ha d'anar "vestida normal". En cas contrari, li ha dit, no cal que faci visites.
A aquests canvis (condicions) de l'Andreu la filla hi ha reaccionat rondinant una mica ("antiquat", "mira com ets", etc.), però ha cedit, i ja té clar com ha de vestir-se si vol anar a casa del pare, o quan vol que ell l'acompanyi on sigui.
En gran mesura ella ha cedit "pel propi interès", perquè encara que visqui independent, segueix sent molt dependent, tant materialment com emocionalment. De fet, és molt possible que la filla en el fons hagi agraït al seu pare aquesta exigència, encara que ella no ho hagi verbalitzat, ja que complir aquesta exigència segurament l'ajuda a normalitzar una mica la seva vida.
És una petita normalització, perquè el que cal normalitzar és molt més: la filla de l'Andreu està diagnosticada de TLP (trastorn límit de la personalitat), i aquest detall del vestuari de fet no deixa de ser només això, "un petit detall", ja que els reptes i riscos als quals ella s'enfronta a causa de les seves desregulacions emocionals són d'una immensa envergadura.
De vegades, en els pitjors moments, el repte de la filla és enfrontar un dilema tan bàsic com aquest: segueixo viva o em mato?
23 d’oct. 2018
Llegir sobre un tema per entendre'n altres
"Trabajar con personas con autismo te hace reorganizar y recolocar muchos de tus valores y creencias acerca de las personas, las relaciones y las necesidades de cada una de ellas. Te obliga a cuestionarte principios que siempre habías dado por hecho, valorar otras formas de ser tan legítimas como las de la mayoría, ser más tolerante con las peculiaridades de cada uno y respetar las formas de pensar y experimentar diferentes." Juan Martos, María Llorente (1)
Podem substituir la paraula autisme per esquizofrènia, bipolaritat, trastorn límit, trastorn obsessiu compulsiu, etc., i el sentit seria el mateix.
Perquè l'aproximació "al món diferent d'una persona diferent" (sigui la que sigui aquesta diferència), ens convida a replantejar-nos les nostres rutines mentals i idees preconcebudes. I ens obra tres possibilitats:
-D'una banda, la de conèixer millor aquesta persona concreta, amb les seves peculiaritats i dificultats.
-D'una altra, la d'estar més capacitats per entendre, en general, "les persones diferents".
-I finalment, la d'estar més capacitats per conèixer-nos millor nosaltres mateixos (en la mesura que, al capdavall, fins i tot amb les persones més diferents hi tenim semblances).
Són, això sí, tres "possibilitats": que siguem capaços d'aprofitar-les és una altra història.
A banda de les relacions directes, una altra manera de submergir-te en un d'aquests mons diferents és a través de les lectures (en el cas de les persones, com jo, a les quals ens agrada llegir). Perquè des de les lectures, a partir d'elles (del que hi trobem), després també podem tenir l'opció d'interactuar d'una altra manera amb la realitat.
I a l'inrevés també: pel que fa als llibres, la realitat alhora incideix en la capacitat d'assimilació d'allò que llegim. Hi ha una influència en les dues direccions, lectures i realitat.
Per exemple. La meva experiència amb persones "de l'espectre autista" és molt limitada i, en canvi, les meves lectures sobre aquest tema són considerables (des que fa més de 40 anys una amiga me'n va parlar per primer cop).
D'on ve aquesta atracció per aquestes lectures concretes? Suposo que del fet que d'una banda aquestes lectures m'han facilitat una mica la gestió dels pocs contactes que tinc amb persones de l'espectre autista. I sobretot, d'una altra banda, perquè m'han ajudat a entendre persones afectades amb altres problemes (persones més presents en la meva vida i amb les quals hi tinc més contacte).
De forma paradoxal, aquesta aproximació i reflexió sobre un determinat problema, a mi també em dóna eines per pensar en altres problemes: llegir sobre l'autisme em pot facilitar claus per aproximar-me al trastorn límit, llegir sobre l'esquizofrènia em pot facilitar claus per aproximar-me a la bipolaritat o les depressions, llegir sobre el trastorn obsessiu compulsiu també em pot servir per entendre aspectes del trastorn límit o la bipolaritat, etc.
Sense oblidar-me que, alhora, llegir sobre qualsevol d'aquests temes també em serveix per entendre'm millor a mi mateix i a la gent "normal" que m'envolta.
Em pot servir... i em serveix.
Jo no sóc professional de res, només una persona amb alguns amics, coneguts i familiars amb algun problema mental. Però el que sí constato és que aquesta heterogeneïtat de fonts d'informació meves (no només fruit de l'atzar, sinó també buscades conscientment) em permet fer mapes de situacions que a mi em són útils. Tant per pensar sobre els diferents tipus de problemes com per relacionar-me, quan s'escau, amb persones afectades per diferents problemes.
Perquè al final, malgrat totes les diferències o peculiaritats que vulguem, el problema, o el tema, només és un: "existir". Com l'enfrontem cadascú de nosaltres?
--
(1) "El niño al que se le olvidó como mirar". La Esfera de los Libros, 2017 (p. 256). L'estic llegint ara, potser és el llibre sobre l'autisme més clar i alhora ric en detalls dels que he llegit sobre aquest tema. Un altre gran llibre que he llegit fa poc és "Mírame a los ojos" (John Elder Robison, Capitán Swing, 2017), en aquest cas autobiogràfic, apassionant, però segurament menys adequat si un vol fer-se una idea general de les diferents peculiaritats de l'autisme.
Podem substituir la paraula autisme per esquizofrènia, bipolaritat, trastorn límit, trastorn obsessiu compulsiu, etc., i el sentit seria el mateix.
Perquè l'aproximació "al món diferent d'una persona diferent" (sigui la que sigui aquesta diferència), ens convida a replantejar-nos les nostres rutines mentals i idees preconcebudes. I ens obra tres possibilitats:
-D'una banda, la de conèixer millor aquesta persona concreta, amb les seves peculiaritats i dificultats.
-D'una altra, la d'estar més capacitats per entendre, en general, "les persones diferents".
-I finalment, la d'estar més capacitats per conèixer-nos millor nosaltres mateixos (en la mesura que, al capdavall, fins i tot amb les persones més diferents hi tenim semblances).
Són, això sí, tres "possibilitats": que siguem capaços d'aprofitar-les és una altra història.
A banda de les relacions directes, una altra manera de submergir-te en un d'aquests mons diferents és a través de les lectures (en el cas de les persones, com jo, a les quals ens agrada llegir). Perquè des de les lectures, a partir d'elles (del que hi trobem), després també podem tenir l'opció d'interactuar d'una altra manera amb la realitat.
I a l'inrevés també: pel que fa als llibres, la realitat alhora incideix en la capacitat d'assimilació d'allò que llegim. Hi ha una influència en les dues direccions, lectures i realitat.
Per exemple. La meva experiència amb persones "de l'espectre autista" és molt limitada i, en canvi, les meves lectures sobre aquest tema són considerables (des que fa més de 40 anys una amiga me'n va parlar per primer cop).
D'on ve aquesta atracció per aquestes lectures concretes? Suposo que del fet que d'una banda aquestes lectures m'han facilitat una mica la gestió dels pocs contactes que tinc amb persones de l'espectre autista. I sobretot, d'una altra banda, perquè m'han ajudat a entendre persones afectades amb altres problemes (persones més presents en la meva vida i amb les quals hi tinc més contacte).
De forma paradoxal, aquesta aproximació i reflexió sobre un determinat problema, a mi també em dóna eines per pensar en altres problemes: llegir sobre l'autisme em pot facilitar claus per aproximar-me al trastorn límit, llegir sobre l'esquizofrènia em pot facilitar claus per aproximar-me a la bipolaritat o les depressions, llegir sobre el trastorn obsessiu compulsiu també em pot servir per entendre aspectes del trastorn límit o la bipolaritat, etc.
Sense oblidar-me que, alhora, llegir sobre qualsevol d'aquests temes també em serveix per entendre'm millor a mi mateix i a la gent "normal" que m'envolta.
Em pot servir... i em serveix.
Jo no sóc professional de res, només una persona amb alguns amics, coneguts i familiars amb algun problema mental. Però el que sí constato és que aquesta heterogeneïtat de fonts d'informació meves (no només fruit de l'atzar, sinó també buscades conscientment) em permet fer mapes de situacions que a mi em són útils. Tant per pensar sobre els diferents tipus de problemes com per relacionar-me, quan s'escau, amb persones afectades per diferents problemes.
Perquè al final, malgrat totes les diferències o peculiaritats que vulguem, el problema, o el tema, només és un: "existir". Com l'enfrontem cadascú de nosaltres?
--
(1) "El niño al que se le olvidó como mirar". La Esfera de los Libros, 2017 (p. 256). L'estic llegint ara, potser és el llibre sobre l'autisme més clar i alhora ric en detalls dels que he llegit sobre aquest tema. Un altre gran llibre que he llegit fa poc és "Mírame a los ojos" (John Elder Robison, Capitán Swing, 2017), en aquest cas autobiogràfic, apassionant, però segurament menys adequat si un vol fer-se una idea general de les diferents peculiaritats de l'autisme.
12 d’oct. 2018
Fills homicides - 2
És habitual sentir a dir a una mare que el pitjor que li podria passar seria que se li morís un fill. Però potser encara hi ha una cosa pitjor: que el teu fill et mati (com el cas que vaig explicar). El que passa és que és un escenari en el qual ni s'hi pensa, de tan improbable.
En aquesta segona possibilitat si hi penses només hi pots pensar així, "com a possibilitat", ja que com a realitat és impossible: a partir del fet consumat (la pròpia mort) no és possible pensar.
Però, i com a possibilitat? Com a possibilitat llavors són dues les coses que pots pensar: d'una banda pots pensar en la teva "desaparició", i d'una altra en l'estat en què quedaria el teu fill, condemnat a conviure amb el pes del record de l'homicidi o assassinat que hagués comès.
¿És el pitjor, que se't mori un fill, o és "encara pitjor" que et mati i que, a banda de la teva desaparició prematura i violenta, ell es vegi obligat a viure cada dia de la seva vida amb aquest pes?
Hi ha un altre possible escenari o dilema també trasbalsador: què és pitjor, que es mori el teu fill o que mati algú, qui sigui? Tu ara no ets la víctima, però "saps la barbaritat que ha comès el teu fill", i has de viure amb aquesta realitat.
Recordo fa uns anys les declaracions del pare d'Anders Breivik. El 2011, Anders Breivik (32 anys) va matar 77 persones, la majoria estudiants, en una illa noruega. Deia el pare, si no ho recordo malament, que tant de bo el fill s'hagués matat ell, en lloc de fer aquella carnisseria (no recordo que fes cap referència als pensaments o sentiments de la mare).
És morbós o malaltís, parlar d'aquestes coses? A mi no m'ho sembla: saber que el Marcel ha matat la seva mare (com ja vaig explicar), m'ha posat davant del nas aquest tema. Per a mi el del Marcel no és un cas "llunyà": a la Neus, la seva mare, la coneixia una mica, hi havia parlat alguna vegada, i sobretot n'havia sentit a parlar molt, d'ella i del seu fill.
Jo no sóc una mare, sóc un pare. I si faig l'exercici de fer-me aquesta mena de preguntes pensant en mi i el meu fill, si em responc tinc molt clar que preferiria que ell es matés abans que em matés (o que matés algú). I no perquè, si el mort fos jo, em preocupi acabar de manera precipitada la meva vida (tot i que encara hi estic ben a gust, vivint). Però la possibilitat de "desaparició" no m'inquieta.
En canvi, el que si em generaria malestar seria imaginar-me el meu fill havent de viure amb el pes d'haver-me matat (si és que segueixo fent aquest exercici d'imaginació, ja que no tinc cap motiu per pensar-hi com una possibilitat real). De fet, si segueixo amb aquesta mena de divagacions, crec que en un hipotètic cas així ell (el meu fill) no ho suportaria, i també s'acabaria matant.
No sé quina vida li espera al Marcel (a banda del seu gairebé segur pas per la presó) però no serà de cap manera una vida fàcil, la seva. Això si és capaç de viure-la, amb el pes immens a l'esquena de la mort de la seva mare, amb el record d'haver-la llançat per la finestra.
En aquesta segona possibilitat si hi penses només hi pots pensar així, "com a possibilitat", ja que com a realitat és impossible: a partir del fet consumat (la pròpia mort) no és possible pensar.
Però, i com a possibilitat? Com a possibilitat llavors són dues les coses que pots pensar: d'una banda pots pensar en la teva "desaparició", i d'una altra en l'estat en què quedaria el teu fill, condemnat a conviure amb el pes del record de l'homicidi o assassinat que hagués comès.
¿És el pitjor, que se't mori un fill, o és "encara pitjor" que et mati i que, a banda de la teva desaparició prematura i violenta, ell es vegi obligat a viure cada dia de la seva vida amb aquest pes?
Hi ha un altre possible escenari o dilema també trasbalsador: què és pitjor, que es mori el teu fill o que mati algú, qui sigui? Tu ara no ets la víctima, però "saps la barbaritat que ha comès el teu fill", i has de viure amb aquesta realitat.
Recordo fa uns anys les declaracions del pare d'Anders Breivik. El 2011, Anders Breivik (32 anys) va matar 77 persones, la majoria estudiants, en una illa noruega. Deia el pare, si no ho recordo malament, que tant de bo el fill s'hagués matat ell, en lloc de fer aquella carnisseria (no recordo que fes cap referència als pensaments o sentiments de la mare).
És morbós o malaltís, parlar d'aquestes coses? A mi no m'ho sembla: saber que el Marcel ha matat la seva mare (com ja vaig explicar), m'ha posat davant del nas aquest tema. Per a mi el del Marcel no és un cas "llunyà": a la Neus, la seva mare, la coneixia una mica, hi havia parlat alguna vegada, i sobretot n'havia sentit a parlar molt, d'ella i del seu fill.
Jo no sóc una mare, sóc un pare. I si faig l'exercici de fer-me aquesta mena de preguntes pensant en mi i el meu fill, si em responc tinc molt clar que preferiria que ell es matés abans que em matés (o que matés algú). I no perquè, si el mort fos jo, em preocupi acabar de manera precipitada la meva vida (tot i que encara hi estic ben a gust, vivint). Però la possibilitat de "desaparició" no m'inquieta.
En canvi, el que si em generaria malestar seria imaginar-me el meu fill havent de viure amb el pes d'haver-me matat (si és que segueixo fent aquest exercici d'imaginació, ja que no tinc cap motiu per pensar-hi com una possibilitat real). De fet, si segueixo amb aquesta mena de divagacions, crec que en un hipotètic cas així ell (el meu fill) no ho suportaria, i també s'acabaria matant.
No sé quina vida li espera al Marcel (a banda del seu gairebé segur pas per la presó) però no serà de cap manera una vida fàcil, la seva. Això si és capaç de viure-la, amb el pes immens a l'esquena de la mort de la seva mare, amb el record d'haver-la llançat per la finestra.
11 d’oct. 2018
Fills homicides
Surt al diari la notícia que un home havia llençat per la finestra d'un quart pis una dona. La dona havia mort de manera instantània, a causa de l'impacte.
Li expliquen a la meva companya que la dona de la notícia era la Neus, una amiga seva, i que qui l'havia llençat al carrer per la finestra havia sigut el Marcel, el seu fill, un fill amb un llarg historial de problemes amb les drogues. Se suposa que el Marcel devia demanar diners a la mare, i ella potser no en tenia o no n'hi va voler donar. I llavors ell, segurament a causa de la síndrome d'abstinència, va perdre el control, va embogir... i va acabar com va acabar.
No sé si hi ha consens sobre si els problemes d'addiccions s'han de considerar malalties mentals o no. Si es considera que ho són, un dels efectes és que l'índex de conductes violentes de les persones amb problemes mentals es dispara, i deixa de ser vàlid l'argument que les persones amb problemes mentals no són més violents que el conjunt de la població: entre les persones amb problemes d'addiccions l'índex de conductes antisocials (de diferents tipus) és molt elevat.
L'exemple que he posat al principi és un cas extrem, però sense arribar a l'assassinat o homicidi hi ha tot un ventall de conductes violentes, des de les amenaces i els furts amb coaccions fins a les agressions físiques de diferent intensitat: necessites consumir, "imperiosament", i si no tens diners per pagar-te el consum ets capaç d'arribar a fer coses que, sense el descontrol de l'estat d'abstinència, et serien inimaginables i intolerables.
No totes les persones amb problemes d'addiccions tenen aquest perfil, n'hi ha de molt més discretes. D'una banda, et pots trobar persones alcoholitzades al carrer dormint en cartrons, amb actituds molt passives. O et pots assabentar que aquella persona que coneixes, "tan normal", quan arriba a casa cada dia s'emborratxa, i de moment ho aconsegueix ocultar. Potser és una persona que gràcies als recursos econòmics de què disposa es pot anar autodestruint sense entrar en el món de les conductes antisocials.
Considerar que les addiccions són o no són malalties té repercussions importants: el Marcel, en el primer cas en teoria hauria d'anar a un centre de salut mental, i en el segon se suposa que a la presó. El més probable és que acabi a la presó.
A la presó hi ha moltes persones com ell, amb problemes d'addiccions. Un percentatge elevat d'aquestes persones també té un trastorn mental, diagnosticat o no, i en qualsevol dels dos casos en general no tractat. Potser també és el cas del Marcel, del qual fins ara crec que mai no s'havia dit que tingués cap problema mental.
Li expliquen a la meva companya que la dona de la notícia era la Neus, una amiga seva, i que qui l'havia llençat al carrer per la finestra havia sigut el Marcel, el seu fill, un fill amb un llarg historial de problemes amb les drogues. Se suposa que el Marcel devia demanar diners a la mare, i ella potser no en tenia o no n'hi va voler donar. I llavors ell, segurament a causa de la síndrome d'abstinència, va perdre el control, va embogir... i va acabar com va acabar.
No sé si hi ha consens sobre si els problemes d'addiccions s'han de considerar malalties mentals o no. Si es considera que ho són, un dels efectes és que l'índex de conductes violentes de les persones amb problemes mentals es dispara, i deixa de ser vàlid l'argument que les persones amb problemes mentals no són més violents que el conjunt de la població: entre les persones amb problemes d'addiccions l'índex de conductes antisocials (de diferents tipus) és molt elevat.
L'exemple que he posat al principi és un cas extrem, però sense arribar a l'assassinat o homicidi hi ha tot un ventall de conductes violentes, des de les amenaces i els furts amb coaccions fins a les agressions físiques de diferent intensitat: necessites consumir, "imperiosament", i si no tens diners per pagar-te el consum ets capaç d'arribar a fer coses que, sense el descontrol de l'estat d'abstinència, et serien inimaginables i intolerables.
No totes les persones amb problemes d'addiccions tenen aquest perfil, n'hi ha de molt més discretes. D'una banda, et pots trobar persones alcoholitzades al carrer dormint en cartrons, amb actituds molt passives. O et pots assabentar que aquella persona que coneixes, "tan normal", quan arriba a casa cada dia s'emborratxa, i de moment ho aconsegueix ocultar. Potser és una persona que gràcies als recursos econòmics de què disposa es pot anar autodestruint sense entrar en el món de les conductes antisocials.
Considerar que les addiccions són o no són malalties té repercussions importants: el Marcel, en el primer cas en teoria hauria d'anar a un centre de salut mental, i en el segon se suposa que a la presó. El més probable és que acabi a la presó.
A la presó hi ha moltes persones com ell, amb problemes d'addiccions. Un percentatge elevat d'aquestes persones també té un trastorn mental, diagnosticat o no, i en qualsevol dels dos casos en general no tractat. Potser també és el cas del Marcel, del qual fins ara crec que mai no s'havia dit que tingués cap problema mental.
4 d’oct. 2018
Anar de visita i marxar
Vaig parlar de la Remei, de la seva vida complicada sobretot a causa de la convivència amb el seu fill (amb un diagnòstic d'esquizofrènia).
Puc anar a veure la Remei, estar amb ella un parell d'hores i gestionar bé la conversa o els silencis durant aquesta estona. Ho puc fer amb una relativa facilitat, malgrat el panorama desolador d'ella i de casa seva.
Alhora, m'adono que si en lloc d'una visita així (un dia molt de tant en tant), estigués cada dia amb la Remei i el seu fill, el Ramon, tot seria completament diferent. Tot se'm faria molt feixuc. Sé que no seria capaç d'estar a l'altura d'aquesta exigència, de mantenir l'estat d'atenció i empatia necessari, una hora rere l'altra, un dia rere l'altre. Un any rere l'altre (una dècada rere l'altra), tal com li passa a la Remei. Potser m'ensorraria, o si no adoptaria automatismes que em desconnectessin i distanciessin de la duresa de la situació. Per tal de poder sobreviure.
De fet, ni tan sols sé si seria capaç de gestionar bé visites de dues hores si fossin diàries, en lloc d'espaiades. Si m'ho imagino, el que sento és por.
És molt diferent fer de passavolant que estar sempre al peu del canó d'una història d'aquesta envergadura, tan enrevessada i esgotadora. El paper de visitant és fàcil: fas la visita, i després t'acomiades i te'n vas. T'alliberes, aquesta és la sensació que tens quan marxes. Una sensació meravellosa, i que alhora t'incomoda, com si fossis un fugitiu...
Aquesta reflexió i aquesta sensació m'acompanyen quan vaig a veure la Remei, o quan cada setmana vaig a veure l'Elisabet (d'ella n'he parlat altres vegades, viu en una residència psiquiàtrica). O quan, de manera més irregular, de tant en tant vaig a veure alguna d'aquestes persones que conec que tenen vides difícils. Faig la visita i me'n vaig, és fàcil.
Posats a imaginar, sobretot el que em costa més és imaginar-me a mi mateix amb un cap complicat com el d'aquestes persones, caòtic, de vegades delirant, paranoic, impulsiu, o de vegades a dins del pou d'una depressió, captiu en general de grans sofriments emocionals...
Si intento fer aquest exercici radical d'empatia, el resultat més tangible és que se'm posen els pèls de punta.
Aquesta sensació "de pèls de punta" m'agrada mantenir-la accessible, recuperable, sobretot quan penso en les vides d'aquestes persones. Em sembla imprescindible de cara a poder entendre "una mica" la dificultat de les seves vides.
Puc anar a veure la Remei, estar amb ella un parell d'hores i gestionar bé la conversa o els silencis durant aquesta estona. Ho puc fer amb una relativa facilitat, malgrat el panorama desolador d'ella i de casa seva.
Alhora, m'adono que si en lloc d'una visita així (un dia molt de tant en tant), estigués cada dia amb la Remei i el seu fill, el Ramon, tot seria completament diferent. Tot se'm faria molt feixuc. Sé que no seria capaç d'estar a l'altura d'aquesta exigència, de mantenir l'estat d'atenció i empatia necessari, una hora rere l'altra, un dia rere l'altre. Un any rere l'altre (una dècada rere l'altra), tal com li passa a la Remei. Potser m'ensorraria, o si no adoptaria automatismes que em desconnectessin i distanciessin de la duresa de la situació. Per tal de poder sobreviure.
De fet, ni tan sols sé si seria capaç de gestionar bé visites de dues hores si fossin diàries, en lloc d'espaiades. Si m'ho imagino, el que sento és por.
És molt diferent fer de passavolant que estar sempre al peu del canó d'una història d'aquesta envergadura, tan enrevessada i esgotadora. El paper de visitant és fàcil: fas la visita, i després t'acomiades i te'n vas. T'alliberes, aquesta és la sensació que tens quan marxes. Una sensació meravellosa, i que alhora t'incomoda, com si fossis un fugitiu...
Aquesta reflexió i aquesta sensació m'acompanyen quan vaig a veure la Remei, o quan cada setmana vaig a veure l'Elisabet (d'ella n'he parlat altres vegades, viu en una residència psiquiàtrica). O quan, de manera més irregular, de tant en tant vaig a veure alguna d'aquestes persones que conec que tenen vides difícils. Faig la visita i me'n vaig, és fàcil.
Posats a imaginar, sobretot el que em costa més és imaginar-me a mi mateix amb un cap complicat com el d'aquestes persones, caòtic, de vegades delirant, paranoic, impulsiu, o de vegades a dins del pou d'una depressió, captiu en general de grans sofriments emocionals...
Si intento fer aquest exercici radical d'empatia, el resultat més tangible és que se'm posen els pèls de punta.
Aquesta sensació "de pèls de punta" m'agrada mantenir-la accessible, recuperable, sobretot quan penso en les vides d'aquestes persones. Em sembla imprescindible de cara a poder entendre "una mica" la dificultat de les seves vides.
3 d’oct. 2018
Tranquil.litza't!
"Tranquil.litza't! Relaxa't! No estiguis ansiosa!" Ho diu el Ramon a la seva mare, la Remei. Li ho diu parlant fort, contundent, imperatiu, amb la cara a dos pams de la cara de la Remei, que no s'atreveix a mirar-lo.
La Remei de neguitosa ho està. No li falten motius per estar-ho, i l'actitud del Ramon fa que el neguit se li multipliqui. Però el Ramon no s'adona de res, al contrari, segueix insistint:
"Tu pots tranquil.litzar-te! T'ho dic jo que ho sé! Només depèn de tu! Si no ho fas és perquè no vols! Relaxa't d'una vegada! Has d'estar contenta! Mira quin dia tan bonic que fa! Asserena't! Gaudeix que ha vingut ell a veure't!"
I aquest "ell" que esmenta sóc jo, que no sé on ficar-me, que m'he anat arraconant, que no sé què dir, que em sento envaït per una immensa tristesa, veient la Remei tan desvalguda, tan vulnerable davant l'actitud del Ramon.
Li dic al Ramon, suau, fluix, que no es preocupi, que si vol pot anar a fer el que hagi de fer, que ja ens espavilarem la Remei i jo. I ell sembla que em fa cas, que decideix anar-se'n cap a la seva habitació, però no s'acaba de decidir i reprèn el seu sermó imperatiu. I aquest moviment, que sembla que se'n va però que s'ho repensa i continua amb la seva exhortació, es repeteix tres o quatre cops, fins que al final marxa de debò. Si més no de moment. I llavors comença a baixar la tensió.
La Remei de mica en mica va recuperant "el seu estat d'ansietat i malestar habituals", sense l'increment que li provoca la presència insistent i invasiva del Ramon. I es queixa: "Per què em toca tot el dolent a mi?"
I és que de dolent a la Remei n'hi ha tocat molt. Des de fa molts anys, sobretot (però no només) a causa d'aquest fill amb un diagnòstic d'esquizofrènia paranoide amb el qual viu. O sobreviu.
Amb el pas del temps, a la Remei se li ha anat fent tot encara més feixuc. A causa de l'edat, se li ha anat deteriorant la salut, amb els mals d'esquena, dels braços, de cap, els estats depressius...
No només això: a sobre cada vegada li falla més la memòria, i ella n'és ben conscient, i això fa que pateixi encara més. Sent com se li va encongint la seva autonomia, com li va minvant l'energia (i tanta que n'havia tingut!), alhora que el pes de la difícil convivència amb el Ramon cada cop és més gran.
M'estic un parell d'hores amb ella, és tot el que puc fer. Procuro que aquesta mica de temps sigui per a ella un petit parèntesi. No de veritable tranquil.litat, perquè seria molt pretensiós pretendre-ho, però sí d'un menor malestar.
Tinc la sensació de ser un espectador que contempla com un edifici es va esquerdant, enfonsant. Un edifici vell que es va ensorrant a trossos, de manera inevitable. Tot s'ensorra, i l'atmosfera de l'escena és polsegosa i trista, emocionalment devastadora, tota amarada de dolor i sofriment, sense cap mena de consol.
Me'n vaig atordit i trist, després que, a l'acomiadar-me de la Remei, el Ramon hagi protagonitzat una altra escena tensa i desagradable.
Pobre Remei. I pobre Ramon, tan víctima com ella, cada un obligat a conviure amb els seus problemes, les seves penalitats i les seves presons.
La Remei de neguitosa ho està. No li falten motius per estar-ho, i l'actitud del Ramon fa que el neguit se li multipliqui. Però el Ramon no s'adona de res, al contrari, segueix insistint:
"Tu pots tranquil.litzar-te! T'ho dic jo que ho sé! Només depèn de tu! Si no ho fas és perquè no vols! Relaxa't d'una vegada! Has d'estar contenta! Mira quin dia tan bonic que fa! Asserena't! Gaudeix que ha vingut ell a veure't!"
I aquest "ell" que esmenta sóc jo, que no sé on ficar-me, que m'he anat arraconant, que no sé què dir, que em sento envaït per una immensa tristesa, veient la Remei tan desvalguda, tan vulnerable davant l'actitud del Ramon.
Li dic al Ramon, suau, fluix, que no es preocupi, que si vol pot anar a fer el que hagi de fer, que ja ens espavilarem la Remei i jo. I ell sembla que em fa cas, que decideix anar-se'n cap a la seva habitació, però no s'acaba de decidir i reprèn el seu sermó imperatiu. I aquest moviment, que sembla que se'n va però que s'ho repensa i continua amb la seva exhortació, es repeteix tres o quatre cops, fins que al final marxa de debò. Si més no de moment. I llavors comença a baixar la tensió.
La Remei de mica en mica va recuperant "el seu estat d'ansietat i malestar habituals", sense l'increment que li provoca la presència insistent i invasiva del Ramon. I es queixa: "Per què em toca tot el dolent a mi?"
I és que de dolent a la Remei n'hi ha tocat molt. Des de fa molts anys, sobretot (però no només) a causa d'aquest fill amb un diagnòstic d'esquizofrènia paranoide amb el qual viu. O sobreviu.
Amb el pas del temps, a la Remei se li ha anat fent tot encara més feixuc. A causa de l'edat, se li ha anat deteriorant la salut, amb els mals d'esquena, dels braços, de cap, els estats depressius...
No només això: a sobre cada vegada li falla més la memòria, i ella n'és ben conscient, i això fa que pateixi encara més. Sent com se li va encongint la seva autonomia, com li va minvant l'energia (i tanta que n'havia tingut!), alhora que el pes de la difícil convivència amb el Ramon cada cop és més gran.
M'estic un parell d'hores amb ella, és tot el que puc fer. Procuro que aquesta mica de temps sigui per a ella un petit parèntesi. No de veritable tranquil.litat, perquè seria molt pretensiós pretendre-ho, però sí d'un menor malestar.
Tinc la sensació de ser un espectador que contempla com un edifici es va esquerdant, enfonsant. Un edifici vell que es va ensorrant a trossos, de manera inevitable. Tot s'ensorra, i l'atmosfera de l'escena és polsegosa i trista, emocionalment devastadora, tota amarada de dolor i sofriment, sense cap mena de consol.
Me'n vaig atordit i trist, després que, a l'acomiadar-me de la Remei, el Ramon hagi protagonitzat una altra escena tensa i desagradable.
Pobre Remei. I pobre Ramon, tan víctima com ella, cada un obligat a conviure amb els seus problemes, les seves penalitats i les seves presons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)