23 d’oct. 2020

Una explicació alternativa

La Marina explica que ha deixat uns diners a la seva filla perquè es pugui matricular d'un màster. Diu que els dies abans de deixar-li els diners, la relació amb la seva filla havia millorat molt, era especialment fàcil, fins i tot amb mostres d'afecte, però que a partir del moment que els hi va haver deixat, tot va canviar, de manera sobtada: la filla, la Berta, llavors va adoptar una altra vegada una actitud antipàtica, desagradable, fins i tot agressiva, tant, que la Marina li va dir que, per estar d'aquella manera era millor que fes la maleta i marxés de casa.

La Marina és ben conscient que la Berta no té una vida fàcil. Tot i ser molt intel.ligent i bastant funcional, la Berta arrossega el pes d'unes oscil.lacions emocionals molt fortes, tant, que entren dins del quadre d'un trastorn de la personalitat, perquè la seva inestabilitat és una situació cronificada, des de fa anys.

La Marina n'és conscient, però alhora que ho explica, també diu que sovint no sap, pel que fa al comportament de la Berta, què correspon al trastorn i què correspon a cara dura, mala llet, quina part hi ha de trets calculadors, manipuladors, "de mala persona"... I que aquesta pot ser l'explicació de per què, quan la Berta ha aconseguit el que vol, llavors la menysprea i la maltracta a ella, de vegades sense contemplacions.

A altres mares i pares amb filles i fills com la Berta els passa el mateix, que de vegades es fan la mateixa pregunta. Que de vegades pensen que, a banda dels problemes de personalitat del fill o filla, també tenen un punt "de maldat", o de "psicopatia"... Com que aquest tema de les etiquetes "mala persona", "maldat", "psicòpata", és bastant complicat, de moment el deixo al marge. I segueixo per una altra banda. Per una banda "alternativa".

La Berta, i les persones com ella, tenen tants problemes a l'hora de viure, de vegades són tan grans els seus sentiments de buidor, de frustració, de solitud, de por, d'impotència, que cal anar alerta amb les interpretacions que es fan del que diuen i del que fan.

En el cas de la Berta i la seva actitud positiva abans d'aconseguir el préstec, i insuportable a continuació, una explicació del canvi d'actitud podria ser aquesta. La Berta vol ser del tot independent, voldria no necessitar res de la seva mare. I aquests episodis de dependència que de moment no sap evitar, quan es produeixen, li provoquen un immens malestar. Un malestar amb ella mateixa, per no ser capaç, de moment, de ser més independent.

Ara bé, aquesta "explicació" sovint se li escapa, perquè en lloc de la raó (la capacitat d'entendre la seqüència), la domina el sentiment, el núvol de malestar que llavors l'envaeix, un malestar potser insuportable (a causa de la seva mala gestió emocional). I això ha de "sortir" per alguna banda, i una forma de sortir és aquesta explosió de crítiques, crits i malestars. Dirigida cap a la persona que té més a l'abast, la mare, i amb la qual a més ja té "el costum, el vici", de comportaments d'aquest tipus (en moments així). Perquè hi ha uns automatismes mentals que s'han gestat i consolidat al llarg dels anys i que, mentre no es modifiquin, fan inevitable que sigui així.

És a dir, el canvi d'actitud sobtat i l'aparició de l'agressivitat en aquest cas no seria el resultat d'una estratègia calculada, o d'una manera de ser "mala persona", sinó sobretot d'una personalitat fràgil, perduda, impregnada d'una gran quantitat de sofriment. Seguint aquest fil o possibilitat, llavors la visió que en crisis com aquesta podria tenir de la Berta la Marina, podria ser diferent. I més fàcil d'assumir, un cop descartades "les maldats".

Un dia, per telèfon, parlem de tot això amb la Marina.

I també d'això altre: que la Marina hauria de tenir sempre clar que cadascú és responsable de la seva vida, i per tant la Berta també: l'única responsable de la vida de la Berta és la Berta, per difícil que sigui la seva. I per tant, la Marina no té per què suportar segons quins comportaments, de manera que també hauria de tenir clar que ha d'establir alguns límits i els ha de fer respectar. Per exemple, aquest: "Si per a tu és normal que m'insultis i em cridis, per a mi no, no vull seguir sent el sac de boxa amb el qual t'esbraves quan estàs empipada, de manera que si segueixes així no podràs viure amb mi, t'hauràs de buscar la vida pel teu compte". I llavors ser conseqüent amb aquesta advertència, amb aquest límit fet explícit.

Actuar així no voldria dir estimar menys la Berta, "sinó estimar-la millor".

2 d’oct. 2020

Teologies sobre salut mental

"Sabemos que la mayor parte de trastornos mentales se asocian con cambios más o menos extensos y profundos de árboles dendríticos y sus mapas sinápticos." Mara Diersen (1)

Sabem això, i a partir d'això que sabem, la psiquiatria bilologista està convençuda que la forma de resoldre els problemes mentals passa per intervenir de manera física (mitjançant la química, l'electricitat i la cirurgia), en aquesta xarxa cerebral, per tal de "reparar-la". I si de moment encara no ho aconsegueix, en l'únic que confia és que, més endavant, amb més "tecnologia i farmacologia psiquiàtrica", ja ho aconseguirà. Es tracta només de confiar en aquest tipus concret de progrés.

Ara bé, en la majoria de casos de problemes mentals (majoria, no parlo de totalitat), aquest abordatge estrictament "físic" té moltes limitacions. I també considerables riscos. I és que fins ara, les intervencions, més que de precisió, sovint són semblants a voler matar formigues amb ràfegues de metralladora: s'inunda de "metralla" tot el cos (amb la intenció que una part aconsegueixi arribar al cervell), i a sobre, de vegades... ni tan sols s'aconsegueix matar "les formigues".

De fet, una visita a un psiquiàtric (a un d'aquests llocs en què s'amunteguen els malalts mentals, sobremedicats i sense projecte rehabilitador, un d'aquests llocs "que encara existeixen", diguin el que diguin els alts responsables de salut mental), és la forma més fàcil de comprovar els resultats d'un abordatge de les malalties mentals que es podria qualificar de "bèl.lic", a la vista de grups de persones (en aquests llocs), a les quals sembla que els hagin fumigat el cervell amb napalm.

¿Això que dic és una "esmena a la totalitat" als recursos utilitzats per la psiquiatria biologista? En absolut: per descomptat existeixen medicaments psiquiàtrics que de vegades són d'una gran ajuda i que, de vegades, fins i tot assoleixen resultats "miraculosos". Per tant, d'esmenes a la totalitat, res de res.

Ara bé, que no faci una desqualificació general no és cap impediment per a, alhora, poder criticar els excessos i la sobergueria de la "teologia biologista" (i els seu inevitable integrisme). Uns excessos que abans he gosat qualificar de "bèl.lics", considero que de manera raonada, tenint en compte les víctimes que de vegades provoquen.

Del funcionament del cervell cada vegada en sabem més coses... i alhora, en seguim sabent molt poc (2). Dic que en sabem poc, i com que en sabem el que sabem (poc), la pretensió de resoldre els eventuals problemes mentals d'algú només amb mitjans "físics" (medicació, electricitat, cirurgia), és bastant absurda. Entre altres coses, perquè el que sembla que també obliden els "biologistes integristes" és que les paraules "també" modifiquen la química, les connexions i la configuració del cervell. De vegades de manera més eficaç i perdurable que els medicaments.

--
(1) "¿Cómo aprende (y recuerda) el cerebro?". Salvat, 2019.
(2) Faig servir aquí la primera persona del plural, però no perquè consideri cap especialista en aquesta matèria; els meus coneixements són exageradament limitats. De fet, malgrat el meu gran interès (indiscutible), als experts sovint ni tan sols els aconsegueixo entendre, a causa de la complexitat dels temes que parlen (i per tant m'haig d'aconformar "amb els resums divulgatius", amb les gran línies argumentals...).