A causa de la covid feia gairebé dos anys que no el veia. I si llavors, fa dos anys, de vegades ja tenia un discurs paranoic prou florit, ara és encara més florit i insistent.
Em torna a parlar del Maligne, del Dimoni, que diu que té segrestada la ment i la voluntat de la seva parella. Una parella de la qual tant en fa lloances com en diu pestes. Ara una cosa ara l'altra, de manera intermitent i reiterada.
Li pregunto: "De vegades la veus, a ella?" I dubta un moment, i llavors em diu que no, i de seguida torna a parlar del Maligne. No para de parlar, excitat, i arriba un punt que em diu que ella és una "parella virtual". Ho diu així, i no és que parli de res d'internet, perquè sembla que tot passa només a dins del seu cap.
Diu que és virtual perquè ella no vol saber res d'ell. I això que ella "té l'obligació de fer-li cas", ho remarca. Perquè ell és una bona persona, que li dóna tot el seu cor, absolutament. Perquè l'estima molt, perquè ella és meravellosa.
I llavors, després de les lloances, canvia el discurs. I de cop resulta que ella ja no és meravellosa sinó que és una idiota, una estúpida, sobretot per això, perquè no li fa el cas que li hauria de fer, perquè el Maligne la té dominada... Ara estúpida, ara meravellosa, ara idiota, ara fantàstica... "Tot culpa del Maligne", ho va repetint.
Quan deixa aquest tema, llavors el seu discurs és bastant raonable, de vegades fins i tot del tot sensat. El tema més perillós és el d'aquesta dona, una dona no sé si amb alguna relació amb algú real, o del tot inventada. I si és un invent, és un invent de llarg recorregut, perquè fa molts anys que en parla. Alguna vegada m'ha dit que aquesta "relació" dura des que ell tenia vint anys, i ara s'acosta als seixanta.
Les preguntes que li faig són mínimes, només les justes perquè ell no senti que no li faig cas. No l'animo en cap moment a parlar d'aquest tema, i tampoc li dono la raó. Considero que ell té la necessitat d'esbravar-se, i jo faig d'escoltador.
D'altra banda, el que em neguiteja o incomoda més d'ell no és això que he explicat. El que se'm fa més estrany és el tipus de relació que té amb la seva mare. Viuen junts, i ella té alzheimer, bastant avançat.
Ell la tracta, li parla, moltes vegades, no com a mare, sinó com si fos la seva parella. Li diu floretes d'enamorat, i també la grapeja, li fa petons bavosos a la boca... Quan es comporta així, sobretot quan li fa aquesta mena de petons, la cuidadora que tenen despista, fa veure que no veu res. Ja s'hi ha acostumat, ja ha assumit que això va així, i que val més no ficar-s'hi, no dir res.
A més, cal tenir en compte que aquest comportament no és nou. Abans de l'inici de la demència de la mare, quan ella tenia el cap del tot clar, de vegades ja li permetia aquests comportaments, que la tractés així. Suposo que perquè no es veia capaç de posar aquest límit al fill, a causa del seu desordre mental, i del difícil que era la convivència. O potser seria més adequat dir "la supervivència", tenint en compte la vida complicada a aquella casa, des que van començar els brots del fill.
I ara ell aprofita que la seva mare ja ha perdut el cap per fer encara més el que vol.
La cuidadora en teoria ho és només de la mare, però a la pràctica ho gestiona tot. La va buscar un altre fill que viu lluny, i és una dona extraordinària. Fa molt més del que li toca, tant pel que fa a les hores que hi dedica com pel que fa al seu grau d'implicació en tots els aspectes d'aquesta ben peculiar "unitat familiar".
Aquesta vegada li dic a ella: "No hauries de pensar una mica més en tu mateixa? No hauries de posar algun límit, a la teva implicació?" I em diu que sí, que tinc tota la raó, però que a la mare, sobretot a ella, li ha agafat mot afecte, i que se sentiria malament si no fes tot el que fa i de la manera que ho fa. Que hauria de passar una cosa molt grossa, perquè deixes aquesta feina (competent com és, segur que no li costaria trobar una altra casa més fàcil).
Quan me'n vaig, tinc aquesta sensació d'alleujament que normalment tinc després d'anar de visita a cases en les quals les històries són complicades, estranyes, difícils. És veritat que m'agrada anar-hi, però en part és perquè sé "que només és una visita", una estona, i que després me'n vaig. I tot allò tan complicat ho deixo enrere, jo torno a la tranquil.litat de casa meva.
Surto al carrer i respiro a fons, a poc a poc. L'aire és fred, em prova, és una sensació agradable. Em sento alliberat. Alleujat. Em passa sovint, després de visites d'aquest tipus. Quina sort, poder anar cap a casa.
