27 de gen. 2019
5 de gen. 2019
Sense novetats als serveis de psiquiatria
Veiem el que ens permetem veure: segons els esquemes mentals que tenim, la nostra visió és més àmplia, més restringida, decantada cap a una banda o cap a l'altra. Com més grans són els nostres prejudicis menors són les possibilitats de veure tot allò que queda fora dels nostres autoconvenciments: no podem veure (ni tan sols intuir) el que prèviament hem decidit que no existeix.
"Existe una escasa variedad en cuanto a opciones de tratamiento para la depresión bipolar resistente (...) El uso de antidepresivos ha mostrado una eficacia controvertida (...) La reciente validación científica de la eficacia de los antipsicóticos atípicos, especialemnte quetiapina en monoterapia y la combinación de olanzapina con fluoxetina ofrece nuevas estrategias (...) Finalmente, en casos más difíciles la TEC ha resultado ser la opción más eficaz. Actualmente se están investigando como opciones de futuro, nuevos compuestos con mecanismos de acción alternativa a la inhibición estándar del sistema neurotransmisor monoaminérgico (...)"
Són fragments del llibre "Depresiones bipolares y unipolares" (1), d'Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria de l'Hospital Clínic, i Víctor Pérez, director de la Unitat de Psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau (si més no tenien aquests càrrecs en el moment de la publicació del llibre, 2012). En concret, són fragments de les conclusions del capítol 5, "Tratamiento de la depresión bipolar en pacientes con respuesta inicial insuficiente". (2)
Ho llegeixo i penso un cop més en la meva mare, "víctima" d'aquesta perspectiva exclusivament farmacològica: més de mitja vida medicada, tot i que no es va poder demostrar mai cap efecte positiu dels medicaments. (3)
Fins al dia que va morir, cap psiquiatra (dels diferents que es van anar ocupant successivament de les seves desestabilitzacions emocionals) no es va interessar mai per la seva biografia com a via per a abordar els seus malestars i les seves desestabilitzacions, sinó que tots van insistir de manera exclusiva, reiterada i tossuda amb l'aposta farmacològica.
Però d'aquesta opinió meva sobre l'abordatge exclusivament farmacològic de les desestabilitzacions emocionals de la meva mare ja n'he parlat altres vegades. Si de tot plegat en torno a parlar avui és perquè em segueix sobtant, i alhora entristint, i indignant, que vagin passant els anys i els màxims responsables de salut mental dels grans hospitals segueixin encallats i entossudits en la seva visió "estrictament biologista", una visió segons la qual les biografies són irrellevants (ja que aquests professionals només veuen "cossos" susceptibles de reaccionar a substàncies químiques). (4)
És una pena que no hi hagi canvis, que sovint l'única opció "terapèutica" que troben les persones que avui pateixen els mals emocionals que va patir la meva mare sigui també (segons als centres de salut als quals vagin) només aquesta: pastilles i debats sobre pastilles, i alhora absència de paraules, de temps, d'interès per la biografia de la persona. En definitiva, absència de veritable empatia. (5)
--
(1) Editorial Médica Panamericana, 2012
(2) Com a autors d'aquest capítol 5è figuren N. Cruz, A. González-Pinto, A. Nivoli, F. Colom i E. Vieta.
(3) En el seu cas, les seves pujades i baixades no tenien cap relació amb les pautes farmacològiques: les variacions dels estats d'ànim eren aparentment del tot arbitràries. I quan no ho eren estaven relacionades no amb medicacions sinó amb episodis biogràfics (no repetiré ara la relació d'aquests episodis perquè ja l'he exposat en algun altre moment).
(4) La farmacologia o, com a alternativa, l'electroconvulsió (els electroxocs o TEC); és l'única referència que surt a l'apartat "Estratègies no farmacològiques" d'aquest 5è capítol.
(5) Per si de cas repetiré el que sempre dic sobre aquest tema: no estic en contra de la medicació (per a algunes persones és d'una immensa ajuda), sinó en contra del seu mal ús. En el cas de la meva mare, dècades de prescripció reiterada i d'ineficàcia també reiterada fan que dir-ne mal ús de fet sigui molt lleu, caldria buscar adjectius més contundents.
"Existe una escasa variedad en cuanto a opciones de tratamiento para la depresión bipolar resistente (...) El uso de antidepresivos ha mostrado una eficacia controvertida (...) La reciente validación científica de la eficacia de los antipsicóticos atípicos, especialemnte quetiapina en monoterapia y la combinación de olanzapina con fluoxetina ofrece nuevas estrategias (...) Finalmente, en casos más difíciles la TEC ha resultado ser la opción más eficaz. Actualmente se están investigando como opciones de futuro, nuevos compuestos con mecanismos de acción alternativa a la inhibición estándar del sistema neurotransmisor monoaminérgico (...)"
Són fragments del llibre "Depresiones bipolares y unipolares" (1), d'Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria de l'Hospital Clínic, i Víctor Pérez, director de la Unitat de Psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau (si més no tenien aquests càrrecs en el moment de la publicació del llibre, 2012). En concret, són fragments de les conclusions del capítol 5, "Tratamiento de la depresión bipolar en pacientes con respuesta inicial insuficiente". (2)
Ho llegeixo i penso un cop més en la meva mare, "víctima" d'aquesta perspectiva exclusivament farmacològica: més de mitja vida medicada, tot i que no es va poder demostrar mai cap efecte positiu dels medicaments. (3)
Fins al dia que va morir, cap psiquiatra (dels diferents que es van anar ocupant successivament de les seves desestabilitzacions emocionals) no es va interessar mai per la seva biografia com a via per a abordar els seus malestars i les seves desestabilitzacions, sinó que tots van insistir de manera exclusiva, reiterada i tossuda amb l'aposta farmacològica.
Però d'aquesta opinió meva sobre l'abordatge exclusivament farmacològic de les desestabilitzacions emocionals de la meva mare ja n'he parlat altres vegades. Si de tot plegat en torno a parlar avui és perquè em segueix sobtant, i alhora entristint, i indignant, que vagin passant els anys i els màxims responsables de salut mental dels grans hospitals segueixin encallats i entossudits en la seva visió "estrictament biologista", una visió segons la qual les biografies són irrellevants (ja que aquests professionals només veuen "cossos" susceptibles de reaccionar a substàncies químiques). (4)
És una pena que no hi hagi canvis, que sovint l'única opció "terapèutica" que troben les persones que avui pateixen els mals emocionals que va patir la meva mare sigui també (segons als centres de salut als quals vagin) només aquesta: pastilles i debats sobre pastilles, i alhora absència de paraules, de temps, d'interès per la biografia de la persona. En definitiva, absència de veritable empatia. (5)
--
(1) Editorial Médica Panamericana, 2012
(2) Com a autors d'aquest capítol 5è figuren N. Cruz, A. González-Pinto, A. Nivoli, F. Colom i E. Vieta.
(3) En el seu cas, les seves pujades i baixades no tenien cap relació amb les pautes farmacològiques: les variacions dels estats d'ànim eren aparentment del tot arbitràries. I quan no ho eren estaven relacionades no amb medicacions sinó amb episodis biogràfics (no repetiré ara la relació d'aquests episodis perquè ja l'he exposat en algun altre moment).
(4) La farmacologia o, com a alternativa, l'electroconvulsió (els electroxocs o TEC); és l'única referència que surt a l'apartat "Estratègies no farmacològiques" d'aquest 5è capítol.
(5) Per si de cas repetiré el que sempre dic sobre aquest tema: no estic en contra de la medicació (per a algunes persones és d'una immensa ajuda), sinó en contra del seu mal ús. En el cas de la meva mare, dècades de prescripció reiterada i d'ineficàcia també reiterada fan que dir-ne mal ús de fet sigui molt lleu, caldria buscar adjectius més contundents.
4 de gen. 2019
Diners de butxaca (l'Elisabet)
A l'Elisabet li encanta comprar-se roba, sabates i "bolsos", és el seu esport preferit: mirar aparadors, entrar a les botigues, emprovar-se robes i comprar-ne...
Quan surt al carrer (té permís per sortir cada dia), s'entusiasma tant amb aquestes compres que sovint es gasta tots els diners de butxaca així, i després no en té per a les seves dues "necessitats bàsiques", el tabac i els cafès. Sense tabac i cafè, per a l'Elisabet la vida és invivible, impossible. I sense botigues també.
Sap que quan li passa això, que es queda sense diners, s'ho passa molt malament, però tot i que li passa sovint és incapaç d'aprendre la lliçó. Diu que sí, que és veritat, que ja se n'adona, que n'ha d'aprendre, que no tornarà a passar "mai més"... i torna a passar, una vegada i una altra, potser el mateix dia, o l'endemà.
A l'Elisabet no se li donen els diners un cop al mes, ni cada setmana. Se li donen cada dos dies, per tal de minimitzar aquests riscos. Durant un temps va ser cada dia, i va ser quan va anar millor; després es va canviar la norma, sobretot perquè a la residència van desbordats de feina (són bastants les persones a les quals se'ls administren els diners així).
Ara, doncs, se li donen cada dos dies, però sovint és incapaç de fer "una previsió fins l'endemà": la pulsió del present, de la compra compulsiva, és irresistible, i moltes vegades el segon dia ja té el moneder buit. O potser ja el té buit al migdia del primer.
Quan es queda sense diners, llavors, per tal de no patir el "mono" del tabac i el cafè, ha de demanar "préstecs" als companys i companyes de la residència. De vegades ho veus: acaba de rebre els diners que li toquen i ja té un núvol de creditors al voltant, que a més del deute li reclamen "els interessos" que haguessin acordat.
A dins de la residència, tot i que està prohibit (per tal d'evitar embolics) d'amagat es fan tota mena de transaccions i préstecs. Cadascú sap a qui pot demanar, els interessos que li cobrarà, els regals que pot fer per tal de subornar a algú...
Com que està prohibit, de vegades els responsables prefereixen fer veure que no veuen les transgressions, i de tant en tant donen un toc a algú, per tal que la gent freni una mica. La residència és com un parvulari, amb nenes i nens petits (potser de seixanta anys) que volen fer la seva i que saben que han de vigilar que no els pesquin, perquè si es salten les normes els renyaran.
De vegades els préstecs entre els fumadors només són "de pipades"; per exemple, qui està en una situació desesperada perquè no té tabac demana a algú tres o quatre pipades, amb el compromís que quan torni a tenir tabac ha de deixar fer cinc o sis pipades (els interessos sempre hi són) a qui li hagi deixat a ell fer les pipades.
L'Elisabet de vegades valora de manera positiva el repartiment fragmentat dels diners, cada dos dies; diu que li va bé, que li facilita no ficar-se en tants embolics. I altres vegades, quan està més engrescada, ho veu diferent i diu que li aniria millor cobrar de cop tota la setmanada, o tot el mes, i que d'aquesta manera s'administraria millor.
Abans era així, cobrava cada setmana, i llavors el seu volum de deutes i desordre econòmic era molt més gran. I els seus malestars provocats per aquests desordres també eren molt més grans, sobretot a causa de l'angoixa de sentir-se assetjada per la gent amb qui tenia deutes.
No és tant un problema de diners, sinó sobretot de malestars: els diners que es gasta i malgasta són seus, els de la pensió d'invalidesa que té gràcies als anys que va treballar. Sí, els diners són seus... i també són seus els maldecaps per la mala gestió que de vegades fa dels seus diners.
Quan surt al carrer (té permís per sortir cada dia), s'entusiasma tant amb aquestes compres que sovint es gasta tots els diners de butxaca així, i després no en té per a les seves dues "necessitats bàsiques", el tabac i els cafès. Sense tabac i cafè, per a l'Elisabet la vida és invivible, impossible. I sense botigues també.
Sap que quan li passa això, que es queda sense diners, s'ho passa molt malament, però tot i que li passa sovint és incapaç d'aprendre la lliçó. Diu que sí, que és veritat, que ja se n'adona, que n'ha d'aprendre, que no tornarà a passar "mai més"... i torna a passar, una vegada i una altra, potser el mateix dia, o l'endemà.
A l'Elisabet no se li donen els diners un cop al mes, ni cada setmana. Se li donen cada dos dies, per tal de minimitzar aquests riscos. Durant un temps va ser cada dia, i va ser quan va anar millor; després es va canviar la norma, sobretot perquè a la residència van desbordats de feina (són bastants les persones a les quals se'ls administren els diners així).
Ara, doncs, se li donen cada dos dies, però sovint és incapaç de fer "una previsió fins l'endemà": la pulsió del present, de la compra compulsiva, és irresistible, i moltes vegades el segon dia ja té el moneder buit. O potser ja el té buit al migdia del primer.
Quan es queda sense diners, llavors, per tal de no patir el "mono" del tabac i el cafè, ha de demanar "préstecs" als companys i companyes de la residència. De vegades ho veus: acaba de rebre els diners que li toquen i ja té un núvol de creditors al voltant, que a més del deute li reclamen "els interessos" que haguessin acordat.
A dins de la residència, tot i que està prohibit (per tal d'evitar embolics) d'amagat es fan tota mena de transaccions i préstecs. Cadascú sap a qui pot demanar, els interessos que li cobrarà, els regals que pot fer per tal de subornar a algú...
Com que està prohibit, de vegades els responsables prefereixen fer veure que no veuen les transgressions, i de tant en tant donen un toc a algú, per tal que la gent freni una mica. La residència és com un parvulari, amb nenes i nens petits (potser de seixanta anys) que volen fer la seva i que saben que han de vigilar que no els pesquin, perquè si es salten les normes els renyaran.
De vegades els préstecs entre els fumadors només són "de pipades"; per exemple, qui està en una situació desesperada perquè no té tabac demana a algú tres o quatre pipades, amb el compromís que quan torni a tenir tabac ha de deixar fer cinc o sis pipades (els interessos sempre hi són) a qui li hagi deixat a ell fer les pipades.
L'Elisabet de vegades valora de manera positiva el repartiment fragmentat dels diners, cada dos dies; diu que li va bé, que li facilita no ficar-se en tants embolics. I altres vegades, quan està més engrescada, ho veu diferent i diu que li aniria millor cobrar de cop tota la setmanada, o tot el mes, i que d'aquesta manera s'administraria millor.
Abans era així, cobrava cada setmana, i llavors el seu volum de deutes i desordre econòmic era molt més gran. I els seus malestars provocats per aquests desordres també eren molt més grans, sobretot a causa de l'angoixa de sentir-se assetjada per la gent amb qui tenia deutes.
No és tant un problema de diners, sinó sobretot de malestars: els diners que es gasta i malgasta són seus, els de la pensió d'invalidesa que té gràcies als anys que va treballar. Sí, els diners són seus... i també són seus els maldecaps per la mala gestió que de vegades fa dels seus diners.
3 de gen. 2019
El Ramon i el gas
El Ramon li ha preguntat al seu pare si respirant gas, en una habitació tancada, una persona es pot morir. Si és com adormir-se, que et mors fàcil i sense adonar-te'n, o si costa, perquè sents malestars, que tens dificultats per respirar, i t'has d'esforçar per no sortir de l'habitació.
El pare del Ramon li ha contestat que no ho sap, que no coneix tants detalls, però que si una persona es vol morir i tria aquesta manera de fer-ho, no està bé. Perquè a més de morir-se (si és que es mor, potser només aconsegueix, a causa de la intoxicació, acumular unes seqüeles que encara li compliquen més la vida) pot ser que també mati unes quantes persones més.
Que això és el que ha passat alguna vegada, que algú ha obert l'aixeta del gas per matar-se, o que li ha quedat oberta sense adonar-se'n, i que després, de manera no intencionada, a causa per exemple d'una petita guspira d'un interruptor o qualsevol altra cosa, el gas acumulat ha explotat. I a més de la persona que es volia matar (o que s'havia despistat) moren uns quants veïns, a causa de l'ona expansiva o de l'ensorrament de la casa.
El pare del Ramon no li diu: "Per què m'ho preguntes? Estàs pensant en suïcidar-te?" De moment li sembla que és millor no fer-ho, que és millor aprofitar la finestra que ha obert el Ramon per fer-li el comentari que li ha fet sobre els "danys a tercers". Coneix el seu fill i sap que és un argument important.
En un altre moment potser vindrà a tomb parlar més directament del tema, però cal esperar aquest altre moment. De fet, que de vegades el Ramon pensa en el suïcidi no és cap secret, ve de lluny.
El pare del Ramon li ha contestat que no ho sap, que no coneix tants detalls, però que si una persona es vol morir i tria aquesta manera de fer-ho, no està bé. Perquè a més de morir-se (si és que es mor, potser només aconsegueix, a causa de la intoxicació, acumular unes seqüeles que encara li compliquen més la vida) pot ser que també mati unes quantes persones més.
Que això és el que ha passat alguna vegada, que algú ha obert l'aixeta del gas per matar-se, o que li ha quedat oberta sense adonar-se'n, i que després, de manera no intencionada, a causa per exemple d'una petita guspira d'un interruptor o qualsevol altra cosa, el gas acumulat ha explotat. I a més de la persona que es volia matar (o que s'havia despistat) moren uns quants veïns, a causa de l'ona expansiva o de l'ensorrament de la casa.
El pare del Ramon no li diu: "Per què m'ho preguntes? Estàs pensant en suïcidar-te?" De moment li sembla que és millor no fer-ho, que és millor aprofitar la finestra que ha obert el Ramon per fer-li el comentari que li ha fet sobre els "danys a tercers". Coneix el seu fill i sap que és un argument important.
En un altre moment potser vindrà a tomb parlar més directament del tema, però cal esperar aquest altre moment. De fet, que de vegades el Ramon pensa en el suïcidi no és cap secret, ve de lluny.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)