A l'Elisabet li encanta comprar-se roba, sabates i "bolsos", és el seu esport preferit: mirar aparadors, entrar a les botigues, emprovar-se robes i comprar-ne...
Quan surt al carrer (té permís per sortir cada dia), s'entusiasma tant amb aquestes compres que sovint es gasta tots els diners de butxaca així, i després no en té per a les seves dues "necessitats bàsiques", el tabac i els cafès. Sense tabac i cafè, per a l'Elisabet la vida és invivible, impossible. I sense botigues també.
Sap que quan li passa això, que es queda sense diners, s'ho passa molt malament, però tot i que li passa sovint és incapaç d'aprendre la lliçó. Diu que sí, que és veritat, que ja se n'adona, que n'ha d'aprendre, que no tornarà a passar "mai més"... i torna a passar, una vegada i una altra, potser el mateix dia, o l'endemà.
A l'Elisabet no se li donen els diners un cop al mes, ni cada setmana. Se li donen cada dos dies, per tal de minimitzar aquests riscos. Durant un temps va ser cada dia, i va ser quan va anar millor; després es va canviar la norma, sobretot perquè a la residència van desbordats de feina (són bastants les persones a les quals se'ls administren els diners així).
Ara, doncs, se li donen cada dos dies, però sovint és incapaç de fer "una previsió fins l'endemà": la pulsió del present, de la compra compulsiva, és irresistible, i moltes vegades el segon dia ja té el moneder buit. O potser ja el té buit al migdia del primer.
Quan es queda sense diners, llavors, per tal de no patir el "mono" del tabac i el cafè, ha de demanar "préstecs" als companys i companyes de la residència. De vegades ho veus: acaba de rebre els diners que li toquen i ja té un núvol de creditors al voltant, que a més del deute li reclamen "els interessos" que haguessin acordat.
A dins de la residència, tot i que està prohibit (per tal d'evitar embolics) d'amagat es fan tota mena de transaccions i préstecs. Cadascú sap a qui pot demanar, els interessos que li cobrarà, els regals que pot fer per tal de subornar a algú...
Com que està prohibit, de vegades els responsables prefereixen fer veure que no veuen les transgressions, i de tant en tant donen un toc a algú, per tal que la gent freni una mica. La residència és com un parvulari, amb nenes i nens petits (potser de seixanta anys) que volen fer la seva i que saben que han de vigilar que no els pesquin, perquè si es salten les normes els renyaran.
De vegades els préstecs entre els fumadors només són "de pipades"; per exemple, qui està en una situació desesperada perquè no té tabac demana a algú tres o quatre pipades, amb el compromís que quan torni a tenir tabac ha de deixar fer cinc o sis pipades (els interessos sempre hi són) a qui li hagi deixat a ell fer les pipades.
L'Elisabet de vegades valora de manera positiva el repartiment fragmentat dels diners, cada dos dies; diu que li va bé, que li facilita no ficar-se en tants embolics. I altres vegades, quan està més engrescada, ho veu diferent i diu que li aniria millor cobrar de cop tota la setmanada, o tot el mes, i que d'aquesta manera s'administraria millor.
Abans era així, cobrava cada setmana, i llavors el seu volum de deutes i desordre econòmic era molt més gran. I els seus malestars provocats per aquests desordres també eren molt més grans, sobretot a causa de l'angoixa de sentir-se assetjada per la gent amb qui tenia deutes.
No és tant un problema de diners, sinó sobretot de malestars: els diners que es gasta i malgasta són seus, els de la pensió d'invalidesa que té gràcies als anys que va treballar. Sí, els diners són seus... i també són seus els maldecaps per la mala gestió que de vegades fa dels seus diners.
