"Sea patriota, delate a un subversivo." Indícios Pánicos, Cristina Peri Rossi (1)
Quan es va dictar la primera ordre de confinament en van quedar exempts, de manera explícita, els gossos i els seus propietaris. Aleshores, alguns pares de persones amb problemes d'autisme es van queixar, van dir que els seus fills també necessitaven poder sortir al carrer, i al cap d'uns dies es va afegir aquesta nova excepció.
Com que una persona amb trets autistes no té per què ser fàcilment identificable, es veu que quan aquestes persones surten al carrer de vegades alguns veïns les increpen, perquè consideren que es salten l'ordre de confinament. De vegades, alguns veïns fins i tot avisen la policia.
Per tal d'evitar aquestes desagradables escenes, algunes mares han proposat la idea que al sortir al carrer, aquestes persones s'identifiquin lligant-se al braç un mocador blau. Aquesta proposta ha rebut algunes adhesions, i també algunes crítiques, perquè altres familiars de persones amb problemes d'autisme, i algunes associacions relacionades amb l'autisme, consideren que és una forma de reforçar l'estigma social que sovint ja afecta aquestes persones.
D'altra banda, al marge de les persones amb autisme, a dins de les cases hi ha moltes altres persones amb diferents problemes mentals a les quals el confinament se'ls pot fer molt dur. I per tant poden pensar: per què nosaltres no podem sortir, si les persones afectades d'autisme ho poden fer?
(I encara més complicat: només són les persones amb problemes mentals, les afectades de manera més especial pel confinament? Que passa amb les dones maltractades, que aquests dies de vegades "encara ho són més", a causa del confinament també del maltractador? I què passa amb els nens hiperactius? Etc.)
Com s'ha de gestionar tot aquest embolic? Hi ha alguna manera que permeti evitar que no siguin massa arbitràries les decisions sobre qui i per què pot saltar-se una mica el confinament? I d'altra banda, pel que fa al tema dels mocadors blaus identificadors, és una bona idea, o és dolenta?
Sobre això dels mocadors, m'imagino ara aquesta escena: pels carrers, moltes persones amb mocadors de diferents colors al braç. Per exemple, a més dels autistes amb mocadors blaus, els esquizofrènics amb mocadors vermells, els bipolars amb mocadors grocs, els trastorns límit de la personalitat amb mocadors violeta, els nens amb TDAH amb mocadors taronja...
Hi hauria un munt de colors, al carrer, perquè persones amb problemes mentals, de diferents tipus, n'hi ha més de les que ens pensem. I si a sobre hi incloguéssim les persones neuròtiques (amb quin color de mocador?), llavors al final potser tots estaríem al carrer... Però aleshores, què passaria amb el problema dels contagis del coronavirus?
No ho sé, potser m'estic embolicant, o desvariejo... Però el cas és que hi ha una cosa que no acabo de veure clara, aquesta: com és que als gossos, pel que fa a aquest tema, ara se'ls reconeixen "necessitats especials", i en canvi costa més que se'ls reconeguin a algunes persones, tant o més necessitades que els gossos?
No és que tingui cap solució, només aquesta perplexitat...
--
(1) Bruguera, 1981, p. 172 (1970, 1a. edició, Editorial Nuestra América). És un llibre de contes, la frase pertany a "La estampida".
31 de març 2020
19 de març 2020
Una altra història de trilers: la ketamina
"El precio de los nuevos medicamentos se fija después de la consulta a diferentes comisiones y de largas negociaciones entre los industriales y los poderes públicos, Sería más lógico y más transparente reembolsar los nuevos medicamentos por su valor añadido. (...) Un progreso del 4% o 5% en el número de personas curadas (...) no tiene ninguna razón para traducirse en un precio 10, 15 o hasta 100 veces superior al del producto de referencia." Philippe Pignarre (1)
Fa gairebé vint anys es van fer les primeres proves amb la ketamina com a medicament antidepressiu (després d'altres usos mèdics, a banda dels "lúdics"). Avui dia, la seva eficàcia com a antidepressiu és reconeguda. El seu punt fort és que els seus efectes són molt ràpids (a diferència de la resta d'antidepressius), i el feble és que només es pot fer servir en casos molt concrets i de manera puntual, no de manera regular, ja que el seu ús continuat té diferents inconvenients.
Aquests efectes i límits de la ketamina avui dia estan ben estudiats i provats, i el protocol del seu ús adequat també. Ara bé, resulta que "aquesta molècula" té un problema important: no és patentable, a causa de la seva antiguitat, i per tant la seva elaboració i comercialització no és interessant per a les farmacèutiques.
Els problemes de vegades poden ser irresolubles, i de vegades solucionables. "La solució" en aquest cas ha consistit en fer una petita modificació de la molècula, no amb la finalitat de millorar els seus efectes terapèutics (no els millora), sinó per tal que sigui patentable. Aquest és l'origen de l'esketamina: una modificació "cosmètica" de la ketamina amb finalitats comercials. (2)
De l'esketamina, des de fa uns mesos, de tant en tant se'n parla als mitjans de comunicació, sempre amb titulars esperançadors, impactants: "Nou antidepressiu, d'efectes immediats, per a les depressions refractàries!" En aquests articles sovint es citen testimonis dels responsables dels serveis de psiquiatria de grans hospitals. El que no expliquen (periodistes i entrevistats), és la part econòmica, o ho fan només molt de passada. No remarquen que si una dosi de ketamina pot valdre, per exemple, deu euros, una d'esketamina sembla que en valdrà 500. (3)
Per dissimular aquest atracament (aquesta estratègia facinerosa), fan servir una teranyina d'arguments, amb l'evident propòsit de confondre els lectors: com més palla millor, ja que així és més difícil centrar-se en el gra.
Per exemple, que els efectes de l'esketamina siguin iguals que els de la ketamina, si s'arriba a dir, només és de passada, com si fos irrellevant. En canvi, donen molt protagonisme a la forma d'administració de l'esketamina, mitjançant un inhalador, diferent de la de la ketamina, injectable. Però no ens diuen per quin motiu, si la inhalació suposa de debò un avantatge, no es presenta la ketamina en format inhalable. En resum: no ens diuen "que el dispensador inhalable" fonamentalment forma part de l'estratègia comercial per justificar la desmesurada multiplicació del preu (no ha dit ningú que no sigui possible, fer una presentació inhalable de la ketamina).
Sí que ens diuen que, per motius de seguretat, l'esketamina inhalable només s'administrarà sota control als hospitals. Cosa que vol dir que el seu ús també requerirà "logística hospitalària", i que per tant no serà tanta la diferència amb la logística requerida en el cas de la ketamina.
L'altre gran argument "propagandístic" a favor de l'esketamina i en contra de la ketamina és que la ketamina, a més d'un medicament, "també és una droga il.legal", i per tant normalitzar aquest nou ús farmacològic antidepressiu podria afavorir abusos. I es queden tan amples, amb aquesta argumentació absurda. Com si tots fóssim curts de gambals.
És veritat, obvi, que la ketamina té "usos recreatius il.legals" (des de fa dècades), però aquests usos no variarien pel fet que es comercialitzés (si es fes) com a medicament. Cal tenir també present que "al consumidor lúdic" de ketamina sempre li serà més fàcil, i econòmic, aconseguir la substància en el mercat il.legal que a través de tots els requisits mèdics. Però tant se val, quan es tracta de confondre o espantar la gent, el tema "drogues" sovint funciona molt bé.
Com que de l'esketamina se'n va fent propaganda, d'una manera progressiva i amb una estratègia ben estudiada (a diferent de la ketamina, de la qual només se n'ha parlat dels seus efectes antidepressius en els entorns mèdics), d'aquí poc hi començarà a haver "una demanda d'aquest nou medicament", per part de les persones amb depressions refractàries que en teoria es podrien beneficiar dels efectes d'aquest medicament. De manera que aquesta pressió social (dels afectats, associacions d'afectats i familiars), "ajudarà" a què l'esketamina s'acabi incorporant a la llista de medicaments receptables i subvencionats per la Seguretat Social.
El gran perjudicat d'aquesta incorporació òbviament serà el conjunt de la societat: no cal ser cap eminència matemàtica per adonar-se que, al finançar un preu de 500 euros per un medicament que en podria valdre 10, aquesta diferència de 490 euros no estarà disponible per a altres necessitats/patologies.
Quan estem malalts de malalties greus tots busquem "miracles", i quan som buscadors de miracles ens tornem molt fràgils, indefensos (poc racionals, poc crítics). Una de les pitjors malalties són les depressions severes, de manera que les persones "en aquest estat de fragilitat" (i els seus familiars) són molt vulnerables davant de les estratègies de les farmacèutiques (i dels seus "col.laboradors", els diferents "comissionistes" al seu servei, com ara els caps dels serveis mèdics, els polítics implicats, etc.).
El cas de l'esketamina no és excepcional (malauradament), però és especialment interessant per diferents motius. Perquè és un cas molt clar. Perquè és actual. Perquè també hi ha implicats importants professionals d'aquí. Perquè la seva millora terapèutica és zero (comparada amb la ketamina). I perquè el preu de l'esketamina "és de rècord" (un veritable bandolerisme, tenint en compte el preu de referència de la ketamina).
La conclusió d'aquesta història és que cal anar molt alerta, sempre que als mitjans de comunicació comencen a sortir titulars parlant d'aquesta o l'altra novetat mèdica revolucionaria per tractar una malaltia. En aquests casos, no ens hem de despistar amb l'impacte del titular, sinó que hem d'agafar la lupa, rumiar si tot encaixa, i per descomptat, és imprescindible, buscar altres fonts d'informació.
I al buscar informació, hem de buscar sempre també la corresponent "a la cartera", perquè moltes vegades (no dic que sempre) és on hi ha la clau mestra, "l'explicació definitiva", de tot el rebombori mediàtic i del presumpte avanç mèdic de torn.
--
(1) "El gran secreto de las industria farmacéutica", Gedisa, 2005. Encara que hagin passat 15 anys, el text segueix sent d'absoluta actualitat. I si algú està interessat en un text més recent, pot donar un cop d'ull llibre d'Antonio Sitges-Serra, "Si puede, no vaya al médico" (Debate, 2019). Dedica bastant espai als abusos de les farmacèutiques; per sort, encara hi ha metges com Sitges-Serra amb prestigi professional (va ser cap de cirurgia de l'Hospital del Mar), que s'atreveixen a parlar del que molts prefereixen no parlar.
(2) "Janssen Pharmaceutical Companies of Johnson & Johnson ha anunciado que el Comité de Medicamentos de Uso Humano de la Agencia Europea del Medicamento ha recomendado la aprobación de Spravato (esketamina en pulverización nasal) (...)." www.redaccionmedica.com (18/10/2019). En relació amb la ketamina, l'esketamina és un "enantiòmer", una imatge especular de la primera; de vegades aquestes "variants especulars" tenen propietats diferents, però en el cas de la ketamina/esketamina ningú ha dit que sigui així, i per tant només queda "l'explicació comercial".
(3) Entrevista a Eduard Vieta (cap de psiquiatria de l'Hospital Clínic), a VilaWeb (21/04/2019): "(...) ha de sortir un medicament per a la depressió l’any que ve que millora la depressió en un dia. Fins ara calia esperar dues o tres setmanes abans no millora una depressió d'ençà que es comença a tractar. (...) És un inhalador, derivat de la ketamina. La ketamina és també utilitzada com a droga recreativa però en realitat s’utilitza com a anestèsic per adormir els cavalls mentre estan drets. Doncs amb un derivat de la ketamina s’ha desenvolupat aquest medicament que pot ser un gran avenç." Aquesta entrevista és un bon exemple "d'estratègia desinformativa" d'una persona molt important; al referir-se a la ketamina en diu "anestèsic per cavalls", "droga recreativa" (tot això és cert), però ni una paraula sobre el seu demostrat ús com a antidepressiu. Alhora, cal posar atenció a aquesta altra expressió (per a referir-se a l'esketamina), "derivat de la ketamina", passant per alt que la "derivació" és només "cosmètica", per tal de fer possible la seva patent. De manera que sembla obvi que la pregunta que toca és aquesta: per què parla així ("què el motiva a fer-ho?") aquest catedràtic de la Facultat de Medicina i màxim responsable de psiquiatria del Clínic?
Fa gairebé vint anys es van fer les primeres proves amb la ketamina com a medicament antidepressiu (després d'altres usos mèdics, a banda dels "lúdics"). Avui dia, la seva eficàcia com a antidepressiu és reconeguda. El seu punt fort és que els seus efectes són molt ràpids (a diferència de la resta d'antidepressius), i el feble és que només es pot fer servir en casos molt concrets i de manera puntual, no de manera regular, ja que el seu ús continuat té diferents inconvenients.
Aquests efectes i límits de la ketamina avui dia estan ben estudiats i provats, i el protocol del seu ús adequat també. Ara bé, resulta que "aquesta molècula" té un problema important: no és patentable, a causa de la seva antiguitat, i per tant la seva elaboració i comercialització no és interessant per a les farmacèutiques.
Els problemes de vegades poden ser irresolubles, i de vegades solucionables. "La solució" en aquest cas ha consistit en fer una petita modificació de la molècula, no amb la finalitat de millorar els seus efectes terapèutics (no els millora), sinó per tal que sigui patentable. Aquest és l'origen de l'esketamina: una modificació "cosmètica" de la ketamina amb finalitats comercials. (2)
De l'esketamina, des de fa uns mesos, de tant en tant se'n parla als mitjans de comunicació, sempre amb titulars esperançadors, impactants: "Nou antidepressiu, d'efectes immediats, per a les depressions refractàries!" En aquests articles sovint es citen testimonis dels responsables dels serveis de psiquiatria de grans hospitals. El que no expliquen (periodistes i entrevistats), és la part econòmica, o ho fan només molt de passada. No remarquen que si una dosi de ketamina pot valdre, per exemple, deu euros, una d'esketamina sembla que en valdrà 500. (3)
Per dissimular aquest atracament (aquesta estratègia facinerosa), fan servir una teranyina d'arguments, amb l'evident propòsit de confondre els lectors: com més palla millor, ja que així és més difícil centrar-se en el gra.
Per exemple, que els efectes de l'esketamina siguin iguals que els de la ketamina, si s'arriba a dir, només és de passada, com si fos irrellevant. En canvi, donen molt protagonisme a la forma d'administració de l'esketamina, mitjançant un inhalador, diferent de la de la ketamina, injectable. Però no ens diuen per quin motiu, si la inhalació suposa de debò un avantatge, no es presenta la ketamina en format inhalable. En resum: no ens diuen "que el dispensador inhalable" fonamentalment forma part de l'estratègia comercial per justificar la desmesurada multiplicació del preu (no ha dit ningú que no sigui possible, fer una presentació inhalable de la ketamina).
Sí que ens diuen que, per motius de seguretat, l'esketamina inhalable només s'administrarà sota control als hospitals. Cosa que vol dir que el seu ús també requerirà "logística hospitalària", i que per tant no serà tanta la diferència amb la logística requerida en el cas de la ketamina.
L'altre gran argument "propagandístic" a favor de l'esketamina i en contra de la ketamina és que la ketamina, a més d'un medicament, "també és una droga il.legal", i per tant normalitzar aquest nou ús farmacològic antidepressiu podria afavorir abusos. I es queden tan amples, amb aquesta argumentació absurda. Com si tots fóssim curts de gambals.
És veritat, obvi, que la ketamina té "usos recreatius il.legals" (des de fa dècades), però aquests usos no variarien pel fet que es comercialitzés (si es fes) com a medicament. Cal tenir també present que "al consumidor lúdic" de ketamina sempre li serà més fàcil, i econòmic, aconseguir la substància en el mercat il.legal que a través de tots els requisits mèdics. Però tant se val, quan es tracta de confondre o espantar la gent, el tema "drogues" sovint funciona molt bé.
Com que de l'esketamina se'n va fent propaganda, d'una manera progressiva i amb una estratègia ben estudiada (a diferent de la ketamina, de la qual només se n'ha parlat dels seus efectes antidepressius en els entorns mèdics), d'aquí poc hi començarà a haver "una demanda d'aquest nou medicament", per part de les persones amb depressions refractàries que en teoria es podrien beneficiar dels efectes d'aquest medicament. De manera que aquesta pressió social (dels afectats, associacions d'afectats i familiars), "ajudarà" a què l'esketamina s'acabi incorporant a la llista de medicaments receptables i subvencionats per la Seguretat Social.
El gran perjudicat d'aquesta incorporació òbviament serà el conjunt de la societat: no cal ser cap eminència matemàtica per adonar-se que, al finançar un preu de 500 euros per un medicament que en podria valdre 10, aquesta diferència de 490 euros no estarà disponible per a altres necessitats/patologies.
Quan estem malalts de malalties greus tots busquem "miracles", i quan som buscadors de miracles ens tornem molt fràgils, indefensos (poc racionals, poc crítics). Una de les pitjors malalties són les depressions severes, de manera que les persones "en aquest estat de fragilitat" (i els seus familiars) són molt vulnerables davant de les estratègies de les farmacèutiques (i dels seus "col.laboradors", els diferents "comissionistes" al seu servei, com ara els caps dels serveis mèdics, els polítics implicats, etc.).
El cas de l'esketamina no és excepcional (malauradament), però és especialment interessant per diferents motius. Perquè és un cas molt clar. Perquè és actual. Perquè també hi ha implicats importants professionals d'aquí. Perquè la seva millora terapèutica és zero (comparada amb la ketamina). I perquè el preu de l'esketamina "és de rècord" (un veritable bandolerisme, tenint en compte el preu de referència de la ketamina).
La conclusió d'aquesta història és que cal anar molt alerta, sempre que als mitjans de comunicació comencen a sortir titulars parlant d'aquesta o l'altra novetat mèdica revolucionaria per tractar una malaltia. En aquests casos, no ens hem de despistar amb l'impacte del titular, sinó que hem d'agafar la lupa, rumiar si tot encaixa, i per descomptat, és imprescindible, buscar altres fonts d'informació.
I al buscar informació, hem de buscar sempre també la corresponent "a la cartera", perquè moltes vegades (no dic que sempre) és on hi ha la clau mestra, "l'explicació definitiva", de tot el rebombori mediàtic i del presumpte avanç mèdic de torn.
--
(1) "El gran secreto de las industria farmacéutica", Gedisa, 2005. Encara que hagin passat 15 anys, el text segueix sent d'absoluta actualitat. I si algú està interessat en un text més recent, pot donar un cop d'ull llibre d'Antonio Sitges-Serra, "Si puede, no vaya al médico" (Debate, 2019). Dedica bastant espai als abusos de les farmacèutiques; per sort, encara hi ha metges com Sitges-Serra amb prestigi professional (va ser cap de cirurgia de l'Hospital del Mar), que s'atreveixen a parlar del que molts prefereixen no parlar.
(2) "Janssen Pharmaceutical Companies of Johnson & Johnson ha anunciado que el Comité de Medicamentos de Uso Humano de la Agencia Europea del Medicamento ha recomendado la aprobación de Spravato (esketamina en pulverización nasal) (...)." www.redaccionmedica.com (18/10/2019). En relació amb la ketamina, l'esketamina és un "enantiòmer", una imatge especular de la primera; de vegades aquestes "variants especulars" tenen propietats diferents, però en el cas de la ketamina/esketamina ningú ha dit que sigui així, i per tant només queda "l'explicació comercial".
(3) Entrevista a Eduard Vieta (cap de psiquiatria de l'Hospital Clínic), a VilaWeb (21/04/2019): "(...) ha de sortir un medicament per a la depressió l’any que ve que millora la depressió en un dia. Fins ara calia esperar dues o tres setmanes abans no millora una depressió d'ençà que es comença a tractar. (...) És un inhalador, derivat de la ketamina. La ketamina és també utilitzada com a droga recreativa però en realitat s’utilitza com a anestèsic per adormir els cavalls mentre estan drets. Doncs amb un derivat de la ketamina s’ha desenvolupat aquest medicament que pot ser un gran avenç." Aquesta entrevista és un bon exemple "d'estratègia desinformativa" d'una persona molt important; al referir-se a la ketamina en diu "anestèsic per cavalls", "droga recreativa" (tot això és cert), però ni una paraula sobre el seu demostrat ús com a antidepressiu. Alhora, cal posar atenció a aquesta altra expressió (per a referir-se a l'esketamina), "derivat de la ketamina", passant per alt que la "derivació" és només "cosmètica", per tal de fer possible la seva patent. De manera que sembla obvi que la pregunta que toca és aquesta: per què parla així ("què el motiva a fer-ho?") aquest catedràtic de la Facultat de Medicina i màxim responsable de psiquiatria del Clínic?
18 de març 2020
Estudi i treball
"Estupefacció: sorpresa, que no s'ha de confondre amb la por o la meravella."
Samuel Johnson (1709-1784) (1)
A algunes façanes dels edificis del complex psiquiàtric hi ha uns plafons ceràmics de grans dimensions. Són dos models que es van repetint: amb lletres grans, acompanyant uns dibuixos, en uns diu "Estudi", i en uns altres "Treball". Però a dins del psiquiàtric no hi ha ningú que estudiï ni que treballi, i com que les persones ingressades són moltes, moltíssimes, són moltes, moltíssimes, les persones que ni estudien, ni treballen ni fan res. Fonamentalment, vegeten.
Sens dubte, les persones que van impulsar el projecte d'aquest centre tenien el propòsit que les persones ingressades a causa de les seves malalties mentals (a més de rebre els tractaments que s'escaiguessin), estiguessin actives, que en els casos que fos possible estudiessin, o que treballessin, de manera que així, un cop superada la seva crisi, estiguessin més capacitades de cara a la seva reinserció social, al sortir del psiquiàtric.
Han passat cent anys, i durant els cent anys han passat moltes coses. El cas, però, és que avui aquí no hi ha ni "estudi" ni "treball": aquest centre segueix sent, sobretot, "un gran magatzem" de persones amb malalties mentals. És a dir, és l'antítesi de tot al que han aspirat els moviments de renovació psiquiàtrica, de la "psiquiatria comunitària", etc.
Algun dia potser sortirà als llibres d'història: "Ja ben encetat el segle XXI, encara hi havia centres psiquiàtrics que, sense projectes de reinserció social, funcionaven sobretot com a magatzems de persones; funcionaven així amb el vistiplau implícit dels polítics i la ciutadania, ja que uns i altres preferien ignorar el que passava a aquests llocs".
--
(1) Culturas, La Vanguardia, 14/3/2020. He dubtat entre aquesta cita i aquesta altra de Mario Benedetti: "A medida que transcurren los años, vamos de asombro en asombro, de estupor en estupor." (Vivir adrede, Punto de Lectura, 2009).
Samuel Johnson (1709-1784) (1)
A algunes façanes dels edificis del complex psiquiàtric hi ha uns plafons ceràmics de grans dimensions. Són dos models que es van repetint: amb lletres grans, acompanyant uns dibuixos, en uns diu "Estudi", i en uns altres "Treball". Però a dins del psiquiàtric no hi ha ningú que estudiï ni que treballi, i com que les persones ingressades són moltes, moltíssimes, són moltes, moltíssimes, les persones que ni estudien, ni treballen ni fan res. Fonamentalment, vegeten.
Sens dubte, les persones que van impulsar el projecte d'aquest centre tenien el propòsit que les persones ingressades a causa de les seves malalties mentals (a més de rebre els tractaments que s'escaiguessin), estiguessin actives, que en els casos que fos possible estudiessin, o que treballessin, de manera que així, un cop superada la seva crisi, estiguessin més capacitades de cara a la seva reinserció social, al sortir del psiquiàtric.
Han passat cent anys, i durant els cent anys han passat moltes coses. El cas, però, és que avui aquí no hi ha ni "estudi" ni "treball": aquest centre segueix sent, sobretot, "un gran magatzem" de persones amb malalties mentals. És a dir, és l'antítesi de tot al que han aspirat els moviments de renovació psiquiàtrica, de la "psiquiatria comunitària", etc.
Algun dia potser sortirà als llibres d'història: "Ja ben encetat el segle XXI, encara hi havia centres psiquiàtrics que, sense projectes de reinserció social, funcionaven sobretot com a magatzems de persones; funcionaven així amb el vistiplau implícit dels polítics i la ciutadania, ja que uns i altres preferien ignorar el que passava a aquests llocs".
--
(1) Culturas, La Vanguardia, 14/3/2020. He dubtat entre aquesta cita i aquesta altra de Mario Benedetti: "A medida que transcurren los años, vamos de asombro en asombro, de estupor en estupor." (Vivir adrede, Punto de Lectura, 2009).
17 de març 2020
El semàfor vermell
"El mundo es más complejo que nuestra capacidad de entenderlo." Alessio Figalli (1)
Quan l'Olívia veu que el gos, en lloc d'estar pel mig i tombar d'una banda a l'altra, està quiet, "encongit", a un racó, sap que a ella li cal ser prudent, anar amb compte amb el que li diu a la seva filla, i que encara millor si no li diu res. Perquè quan el gos està així, vol dir que el grau de tensió de la seva filla és elevat, i que per tant, qualsevol cosa, "qualsevol fotesa", pot provocar una descàrrega elèctrica, una explosió d'ira, una allau de fúria...
La Francesca diu que a ella li passa el mateix, que quan la seva filla arriba a casa, fins i tot abans que el gos la vegi, el gos de vegades s'amaga darrere una butaca, i no surt; es veu que detecta si la filla ve de bona lluna o no, i si és que no, "desapareix". I així, gràcies a l'actitud del gos, la Francesca ja sap que "en aquell moment" li cal anar molt alerta, amb el que li diu a la filla, perquè en dies així qualsevol detall mínim pot provocar un terratrèmol.
L'Olívia i la Francesca sempre estan pendents del que fan els seus gossos, ja que han descobert "que fer cas de les seves indicacions" els facilita la difícil convivència amb les seves filles.
--
(1) La Vanguardia / LC, 6/3/2020. Alessio Figalli és matemàtic.
Quan l'Olívia veu que el gos, en lloc d'estar pel mig i tombar d'una banda a l'altra, està quiet, "encongit", a un racó, sap que a ella li cal ser prudent, anar amb compte amb el que li diu a la seva filla, i que encara millor si no li diu res. Perquè quan el gos està així, vol dir que el grau de tensió de la seva filla és elevat, i que per tant, qualsevol cosa, "qualsevol fotesa", pot provocar una descàrrega elèctrica, una explosió d'ira, una allau de fúria...
La Francesca diu que a ella li passa el mateix, que quan la seva filla arriba a casa, fins i tot abans que el gos la vegi, el gos de vegades s'amaga darrere una butaca, i no surt; es veu que detecta si la filla ve de bona lluna o no, i si és que no, "desapareix". I així, gràcies a l'actitud del gos, la Francesca ja sap que "en aquell moment" li cal anar molt alerta, amb el que li diu a la filla, perquè en dies així qualsevol detall mínim pot provocar un terratrèmol.
L'Olívia i la Francesca sempre estan pendents del que fan els seus gossos, ja que han descobert "que fer cas de les seves indicacions" els facilita la difícil convivència amb les seves filles.
--
(1) La Vanguardia / LC, 6/3/2020. Alessio Figalli és matemàtic.
16 de març 2020
Saber caure
"Si sólo hay emoción y reacción, no se pueden aprender las reglas de la interacción." Carla Sharp (1)
Vaig parlar de la Noèlia i del seu desafortunat salt al carrer des de la finestra de la seva habitació. Fa més dies vaig parlar d'un home que, a l'intentar saltar la tàpia del "manicomi" on estava ingressat (òbviament contra la seva voluntat, ja que en cas contrari hauria sortit per la porta), es va trencar el peu. La conclusió és que els salts (de tàpies o des de finestres) són perillosos, sobretot si no estàs entrenat a fer salts.
El Marc Màrquez diuen que és el pilot de motos que cau més vegades, sovint a més de 200 km/h. Algun dia potser es matarà, però de moment acumula munts de caigudes, sense conseqüències irreversibles. De moment. Fa molts anys, un altre pilot de motos, també campió del món, l'Ángel Nieto, sobre aquest tema deia una cosa així: "L'important no és no caure mai, sinó, si caus, saber caure".
Les persones com la Noèlia "no saben caure", tant si salten per la finestra com si fan "altres salts". Per exemple, salts emocionals, a causa de les seves ansietats, paranoies, pors, solituds, sensacions d'abandonament... Per això, sovint, a causa "d'un excés de velocitat", quan els arriba un revolt una mica difícil, cauen. I com que quan cauen a sobre "van sense casc" (per exemple sense eines psicològiques per suportar la frustració), encara es fan més mal.
Es fan mal, ja sigui un mal que de vegades les envia a un quiròfan, i altres vegades a una planta de psiquiatria. O als dos llocs alhora.
Si amb l'edat i a força de caigudes aquestes persones van aprenent a moderar una mica la velocitat, i a caure menys, i a caure "una mica millor" (quan malgrat tot cauen), les seves vides es poden anar allunyant dels precipicis que sovint voregen.
Per tal d'aconseguir-ho, han d'assumir el que els passa, i entendre que la responsabilitat de les seves vides és seva, exclusivament seva, i que si tenen problemes no serveix de res voler donar les culpes als altres. Sense aquest primer pas no hi ha res a fer.
Per exemple, s'han d'adonar elles mateixes que és millor intentar evitar "les carreteres que voregen precipicis" (consums de tòxics, proximitat de persones tòxiques, desordres horaris, excés de pressió acadèmica o laboral, etc.). Han d'entendre que és massa arriscat anar sempre per la vida "amb el gas a fons", com si la vida fos una cursa de motos. Han d'entendre que amb les vides que tenen és imprescindible que facin "esforços de desacceleració".
Han d'entendre que tot és molt difícil, però que si van fent aprenentatges, si van incorporant eines que els puguin servir a l'hora de gestionar la seva complicada vida quotidiana (sobretot eines per gestionar de manera més efectiva les emocions i la impulsivitat, els seus principals enemics), amb temps i paciència (cosa que sovint els escasseja), podran acabar tenint una vida una mica més fàcil. És a dir, una vida no sempre tan a la vora del precipici.
--
(1) La Vanguardia, 9/1/2019. Carla Sharp és especialista en trastorns de la personalitat.
Vaig parlar de la Noèlia i del seu desafortunat salt al carrer des de la finestra de la seva habitació. Fa més dies vaig parlar d'un home que, a l'intentar saltar la tàpia del "manicomi" on estava ingressat (òbviament contra la seva voluntat, ja que en cas contrari hauria sortit per la porta), es va trencar el peu. La conclusió és que els salts (de tàpies o des de finestres) són perillosos, sobretot si no estàs entrenat a fer salts.
El Marc Màrquez diuen que és el pilot de motos que cau més vegades, sovint a més de 200 km/h. Algun dia potser es matarà, però de moment acumula munts de caigudes, sense conseqüències irreversibles. De moment. Fa molts anys, un altre pilot de motos, també campió del món, l'Ángel Nieto, sobre aquest tema deia una cosa així: "L'important no és no caure mai, sinó, si caus, saber caure".
Les persones com la Noèlia "no saben caure", tant si salten per la finestra com si fan "altres salts". Per exemple, salts emocionals, a causa de les seves ansietats, paranoies, pors, solituds, sensacions d'abandonament... Per això, sovint, a causa "d'un excés de velocitat", quan els arriba un revolt una mica difícil, cauen. I com que quan cauen a sobre "van sense casc" (per exemple sense eines psicològiques per suportar la frustració), encara es fan més mal.
Es fan mal, ja sigui un mal que de vegades les envia a un quiròfan, i altres vegades a una planta de psiquiatria. O als dos llocs alhora.
Si amb l'edat i a força de caigudes aquestes persones van aprenent a moderar una mica la velocitat, i a caure menys, i a caure "una mica millor" (quan malgrat tot cauen), les seves vides es poden anar allunyant dels precipicis que sovint voregen.
Per tal d'aconseguir-ho, han d'assumir el que els passa, i entendre que la responsabilitat de les seves vides és seva, exclusivament seva, i que si tenen problemes no serveix de res voler donar les culpes als altres. Sense aquest primer pas no hi ha res a fer.
Per exemple, s'han d'adonar elles mateixes que és millor intentar evitar "les carreteres que voregen precipicis" (consums de tòxics, proximitat de persones tòxiques, desordres horaris, excés de pressió acadèmica o laboral, etc.). Han d'entendre que és massa arriscat anar sempre per la vida "amb el gas a fons", com si la vida fos una cursa de motos. Han d'entendre que amb les vides que tenen és imprescindible que facin "esforços de desacceleració".
Han d'entendre que tot és molt difícil, però que si van fent aprenentatges, si van incorporant eines que els puguin servir a l'hora de gestionar la seva complicada vida quotidiana (sobretot eines per gestionar de manera més efectiva les emocions i la impulsivitat, els seus principals enemics), amb temps i paciència (cosa que sovint els escasseja), podran acabar tenint una vida una mica més fàcil. És a dir, una vida no sempre tan a la vora del precipici.
--
(1) La Vanguardia, 9/1/2019. Carla Sharp és especialista en trastorns de la personalitat.
15 de març 2020
La Noèlia i les finestres
"Me arden las sienes pero no es jaqueca, sinó la búsqueda sobria de un precario equilibrio." Mario Benedetti (1)
La Noèlia feia dies que estava amb els ànims baixos, deprimida, i llavors a sobre va agafar un encostipat fort, potser la grip. S'estava a casa tot el dia, estirada al llit o al sofà, mirant la tele o l'ordinador, o dormint, amb una actitud del tot passiva.
De cop, el divendres al vespre va dir que volia sortir, que feia massa dies que estava tancada. El seu pare li va dir que no era la millor idea, i que a més, si es trobava millor, el que hauria d'haver fet era anar de dia a classe, i no ara de nit de festa. La Noèlia va rondinar una mica, poc, i es va tancar a la seva habitació.
Al cap d'una estona, el seu pare va sentir crits al carrer. Va entrar corrent a l'habitació de la Noèlia; la finestra estava oberta, s'hi va abocar, i va veure la Noèlia a baix, estesa a la vorera del carrer, cridant i plorant. Havia soltat des de la finestra (un primer pis), i havia caigut malament. Se li va acabar la nit de festa abans de començar-la.
A urgències li van dir que en un dels peus només hi tenia una forta contusió. Però que l'altre estava pitjor, que se l'havia trencat, i a sobre mal trencat. Va acabar al quiròfan.
Ara la Noèlia es mou per dins de casa amb una cadira de rodes, i li han dit que la convalescència serà llarga. De fet, la Noèlia encara no s'havia recuperat del tot d'un "incident" anterior. Fa uns deu mesos, un dia, furiosa (a causa d'una discussió amb els seus pares), va clavar un cop de puny a una finestra, i es va fer bastant mal (o poc, tenint en compte els riscos de trencar vidres a cops de puny).
Va haver de passar també pel quiròfan, ja que a banda de cosir-li la carnisseria que es va fer, els vidres també li havien tallat els lligaments de l'avantbraç, i calia reconnectar-los. Però algun lligament va fallar, i li va quedar la mobilitat reduïda (quan va saltar per la finestra, encara anava algun dia a sessions de rehabilitació del braç).
Una altra vegada, també després d'una discussió, va sortir enfurismada de casa i va tenir un accident amb la moto. Segons ella, per culpa d'un ximple que anava en cotxe. El cas és que es va erosionar de manera important un braç i una cama, i com que la ferida era gran i en algun lloc lletja, va estar un munt de temps anant a què li fessin les cures.
La Noèlia fa poc va fer divuit anys, i ja té tot aquest "currículum" (és més llarg, he esmentat només "alguns" dels incidents). Als seus divuit anys la Noèlia ha fet ja un gran consum de recursos sanitaris. Als que ja he esmentat (de tipus quirúrgic i traumatològic), cal afegir-hi els psiquiàtrics. Perquè la Noèlia és usuària habitual de les consultes de psiquiatres i psicòlegs, des de fa anys. El motiu principal d'aquestes visites són les amenaces i els intents de suïcidi (i els estats depressius, i les autolesions, sobretot talls als braços, amb la finalitat d'apaivagar l'ansietat).
Hi ha dies que els pares de la Noèlia estan completament desbordats i desesperats. I si hi ha un període de relativa calma, si "de moment no passa res", no obstant sempre tenen el neguit "de quan tornarà a passar" (i "què serà", el que llavors passi).
Entre l'episodi del cop de puny a la finestra i el del salt per la finestra, un dia vaig conèixer la Noèlia. Anava amb els seus pares (a ells els conec fa temps). Érem al carrer, i vam parlar només quatre paraules. La Noèlia, tot i que tenia un bon dia, em va fer la sensació d'una persona molt fràgil, molt insegura, vulnerable, i alhora també molt poc reflexiva, impulsiva, i molt capriciosa. L'avantatge que té és que és molt jove, i que per tant té encara moltes possibilitats d'anar millorant.
Segons les classificacions oficials de les malalties mentals, la Noèlia té (o pateix) un trastorn límit de la personalitat (TLP). Hi ha estudis que diuen que una tercera part d'aquestes persones evolucionen de manera molt positiva, i acaben fent una vida força normal. Que una altra tercera part més o menys es va mantenint, amb vides difícils, però mínimament sota control. I que l'última tercera part no milloren, mai, o que fins i tot empitjoren.
Una altra dada dels estudis: aproximadament un 10% del total d'aquestes persones s'acaba suïcidant.
--
(1) Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 34)
La Noèlia feia dies que estava amb els ànims baixos, deprimida, i llavors a sobre va agafar un encostipat fort, potser la grip. S'estava a casa tot el dia, estirada al llit o al sofà, mirant la tele o l'ordinador, o dormint, amb una actitud del tot passiva.
De cop, el divendres al vespre va dir que volia sortir, que feia massa dies que estava tancada. El seu pare li va dir que no era la millor idea, i que a més, si es trobava millor, el que hauria d'haver fet era anar de dia a classe, i no ara de nit de festa. La Noèlia va rondinar una mica, poc, i es va tancar a la seva habitació.
Al cap d'una estona, el seu pare va sentir crits al carrer. Va entrar corrent a l'habitació de la Noèlia; la finestra estava oberta, s'hi va abocar, i va veure la Noèlia a baix, estesa a la vorera del carrer, cridant i plorant. Havia soltat des de la finestra (un primer pis), i havia caigut malament. Se li va acabar la nit de festa abans de començar-la.
A urgències li van dir que en un dels peus només hi tenia una forta contusió. Però que l'altre estava pitjor, que se l'havia trencat, i a sobre mal trencat. Va acabar al quiròfan.
Ara la Noèlia es mou per dins de casa amb una cadira de rodes, i li han dit que la convalescència serà llarga. De fet, la Noèlia encara no s'havia recuperat del tot d'un "incident" anterior. Fa uns deu mesos, un dia, furiosa (a causa d'una discussió amb els seus pares), va clavar un cop de puny a una finestra, i es va fer bastant mal (o poc, tenint en compte els riscos de trencar vidres a cops de puny).
Va haver de passar també pel quiròfan, ja que a banda de cosir-li la carnisseria que es va fer, els vidres també li havien tallat els lligaments de l'avantbraç, i calia reconnectar-los. Però algun lligament va fallar, i li va quedar la mobilitat reduïda (quan va saltar per la finestra, encara anava algun dia a sessions de rehabilitació del braç).
Una altra vegada, també després d'una discussió, va sortir enfurismada de casa i va tenir un accident amb la moto. Segons ella, per culpa d'un ximple que anava en cotxe. El cas és que es va erosionar de manera important un braç i una cama, i com que la ferida era gran i en algun lloc lletja, va estar un munt de temps anant a què li fessin les cures.
La Noèlia fa poc va fer divuit anys, i ja té tot aquest "currículum" (és més llarg, he esmentat només "alguns" dels incidents). Als seus divuit anys la Noèlia ha fet ja un gran consum de recursos sanitaris. Als que ja he esmentat (de tipus quirúrgic i traumatològic), cal afegir-hi els psiquiàtrics. Perquè la Noèlia és usuària habitual de les consultes de psiquiatres i psicòlegs, des de fa anys. El motiu principal d'aquestes visites són les amenaces i els intents de suïcidi (i els estats depressius, i les autolesions, sobretot talls als braços, amb la finalitat d'apaivagar l'ansietat).
Hi ha dies que els pares de la Noèlia estan completament desbordats i desesperats. I si hi ha un període de relativa calma, si "de moment no passa res", no obstant sempre tenen el neguit "de quan tornarà a passar" (i "què serà", el que llavors passi).
Entre l'episodi del cop de puny a la finestra i el del salt per la finestra, un dia vaig conèixer la Noèlia. Anava amb els seus pares (a ells els conec fa temps). Érem al carrer, i vam parlar només quatre paraules. La Noèlia, tot i que tenia un bon dia, em va fer la sensació d'una persona molt fràgil, molt insegura, vulnerable, i alhora també molt poc reflexiva, impulsiva, i molt capriciosa. L'avantatge que té és que és molt jove, i que per tant té encara moltes possibilitats d'anar millorant.
Segons les classificacions oficials de les malalties mentals, la Noèlia té (o pateix) un trastorn límit de la personalitat (TLP). Hi ha estudis que diuen que una tercera part d'aquestes persones evolucionen de manera molt positiva, i acaben fent una vida força normal. Que una altra tercera part més o menys es va mantenint, amb vides difícils, però mínimament sota control. I que l'última tercera part no milloren, mai, o que fins i tot empitjoren.
Una altra dada dels estudis: aproximadament un 10% del total d'aquestes persones s'acaba suïcidant.
--
(1) Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 34)
10 de març 2020
Treu-te la jaqueta
Reunió amb la treballadora social de l'Elisabet. Hi anem l'Elisabet, la Lívia i jo. Abans ens hem trobat al carrer, hem pres un cafè junts i hem xerrat una estona. Després anem a la residència; ens saluda la treballadora social i ens convida a entrar a un despatxet.
Entrem, i la treballadora social li diu a l'Elisabet que es tregui la jaqueta, i l'Elisabet li diu que es troba bé amb la jaqueta posada. Llavors la treballadora social li diu "que tindrà calor", i l'Elisabet li contesta que no en té. La treballadora social insisteix, li diu que a dins de casa el normal és anar sense jaqueta... Al final, l'Elisabet cedeix i es treu la jaqueta. L'Elisabet no és una nena, té 66 anys.
Jo ho contemplo bocabadat, sense gosar dir res (el motiu de la reunió és rellevant, i per tant val més no començar ja malament). A més, el cas és que jo he entrat també al despatx amb la jaqueta posada, i no me l'he tret. I la Lívia igual, tampoc no se l'ha tret. De manera que en conjunt l'escena és bastant absurda.
També penso, mentre passa tot això, que la treballadora social potser espera de nosaltres que li donem suport, que nosaltres ens traguem també la jaqueta, "per donar exemple". O que com a mínim diguem alguna cosa així: "Elisabet, fes-li cas, treu-te la jaqueta". Doncs no.
D'altra banda, aquest estira i arronsa amb la jaqueta encara és més surrealista si es té en compte que la majoria de persones usuàries de la residència, durant els mesos d'hivern, van per dins de la residència de manera habitual amb jaqueta, o amb abric (o amb gruixos de jerseis). Naturalment, hi van perquè s'hi senten més a gust, perquè si tinguessin calor o els engavanyés aquesta roba, se la traurien.
De vegades tens aquesta sensació estranya, que de vegades s'inverteixen energies en coses intranscendents i discutibles, la sensació que es cremen energies en foteses. O potser pitjor, que de vegades potser s'actua (de manera inconscient o conscient), sobretot per refermar l'autoritat, encara que l'ocasió no ho justifiqui: "jo mano i tu obeeixes". En aquests casos potser pots guanyar la partida (la partida "de la força"), però perds molt més del que guanyes, perquè perds "legitimitat moral". Una legitimitat que un altre dia et caldrà (de fet et cal "cada dia"), i com que la tindràs malmesa, qüestionada, llavors, quan la intervenció sigui realment important i necessària, et serà més difícil gestionar la situació.
PD: poso aquest exemple perquè em sembla rellevant, però alhora també vull remarcar (seria injust si no ho fes), que, en conjunt, el funcionament general de la residència (i també el d'aquesta treballadora social en concret), és molt satisfactori.
Entrem, i la treballadora social li diu a l'Elisabet que es tregui la jaqueta, i l'Elisabet li diu que es troba bé amb la jaqueta posada. Llavors la treballadora social li diu "que tindrà calor", i l'Elisabet li contesta que no en té. La treballadora social insisteix, li diu que a dins de casa el normal és anar sense jaqueta... Al final, l'Elisabet cedeix i es treu la jaqueta. L'Elisabet no és una nena, té 66 anys.
Jo ho contemplo bocabadat, sense gosar dir res (el motiu de la reunió és rellevant, i per tant val més no començar ja malament). A més, el cas és que jo he entrat també al despatx amb la jaqueta posada, i no me l'he tret. I la Lívia igual, tampoc no se l'ha tret. De manera que en conjunt l'escena és bastant absurda.
També penso, mentre passa tot això, que la treballadora social potser espera de nosaltres que li donem suport, que nosaltres ens traguem també la jaqueta, "per donar exemple". O que com a mínim diguem alguna cosa així: "Elisabet, fes-li cas, treu-te la jaqueta". Doncs no.
D'altra banda, aquest estira i arronsa amb la jaqueta encara és més surrealista si es té en compte que la majoria de persones usuàries de la residència, durant els mesos d'hivern, van per dins de la residència de manera habitual amb jaqueta, o amb abric (o amb gruixos de jerseis). Naturalment, hi van perquè s'hi senten més a gust, perquè si tinguessin calor o els engavanyés aquesta roba, se la traurien.
De vegades tens aquesta sensació estranya, que de vegades s'inverteixen energies en coses intranscendents i discutibles, la sensació que es cremen energies en foteses. O potser pitjor, que de vegades potser s'actua (de manera inconscient o conscient), sobretot per refermar l'autoritat, encara que l'ocasió no ho justifiqui: "jo mano i tu obeeixes". En aquests casos potser pots guanyar la partida (la partida "de la força"), però perds molt més del que guanyes, perquè perds "legitimitat moral". Una legitimitat que un altre dia et caldrà (de fet et cal "cada dia"), i com que la tindràs malmesa, qüestionada, llavors, quan la intervenció sigui realment important i necessària, et serà més difícil gestionar la situació.
PD: poso aquest exemple perquè em sembla rellevant, però alhora també vull remarcar (seria injust si no ho fes), que, en conjunt, el funcionament general de la residència (i també el d'aquesta treballadora social en concret), és molt satisfactori.
9 de març 2020
El Josep Maria: jo controlo
Amb la Mila, quan ens vèiem pel carrer, sempre ens havíem saludat, però només això, quatre paraules de cortesia i res més. Amb el seu fill, el Josep Maria, sí que de vegades hem parlat més; el Josep Maria no és cap secret que beu més del compte, però ell, de cara enfora, sempre ha negat que fos un problema, ha fet sempre el discurs que ell "controla la situació".
Tanmateix, qui té el control (tal com és habitual en aquests casos), no és ell, sinó l'alcohol: quan el Josep Maria se sent incòmode, o ansiós, o deprimit... o fins i tot sense sentir-se especialment malament, l'habitual (el seu "hàbit"), és que begui. I que de vegades begui molt.
A causa de la beguda, de vegades les relacions del Josep Maria amb la gent del seu voltant no han sigut fàcils, i la seva vida laboral ha sigut intermitent i complicada. Com que qui ha tingut sempre més a la vora, físicament i emocionalment, ha sigut la seva mare, també ha sigut ella qui més ha patit la situació; no viuen junts, però gairebé, al mateix replà de l'escala, ella en un pis i ell en un altre. El cas és que si ell arriba borratxo a casa, i llavors de vegades potser empassega, o crida, o clava cops, la seva mare ho sent, i plora.
El Josep Maria té 60 anys, i com que aquesta relació amb l'alcohol l'arrossega des dels 20 (o des d'abans), fa 40 anys que la seva mare té aquest malviure, aquesta espina clavada, de manera ininterrompuda. D'altra banda, també és cert que el Josep Maria és molt bona persona, "quan no beu". De manera que és una molt bona persona que, a causa de la seva relació amb l'alcohol (i de vegades també la cocaïna), fa la vida difícil als altres (al marge del seu propi procés de degradació).
He dit que amb la Mila no hi havia parlat mai més de quatre paraules, però aquesta vegada la veig amb una cara més trista, més derrotada, i m'aturo. Li pregunto primer, per dir alguna cosa; "Com va?" I ella diu: "Anar fent". Llavors, com que s'ha quedat parada a la vorera, indecisa, li pregunto què fa el Josep Maria.
Quan esmento el Josep Maria tot canvia. És com si hagués trucat a una porta i s'hagués obert de bat a bat, i llavors en sortís un torrent de paraules incontenibles, habitualment reprimides. Al mig del carrer (per sort no passa ningú), la Mila parla i no para, enfila laments, desolacions, tristeses... Parla dels munts de llàgrimes que ella ha vessat, em diu que ningú no es pot imaginar el que suposa tenir un fill així, des de fa tants anys, i tenir-lo a sobre a l'altre costat de la paret.
Diu que res no l'aconsola, perquè fins i tot en els moments de penediment del Josep Maria, quan ell diu que ja veu el mal que li ha fet a ella (i el que ell es fa), quan diu que "ara" ho deixarà, que "aquesta vegada segur que sí", ella ja sap que el penediment en aquell moment és sincer, però que no canviarà res, perquè en definitiva els bons propòsits només són paraules. Sap que aquestes escenes fa anys, dècades, que es van repetint.
Tot seguit la Mila continua i parla del seu marit, també alcohòlic, diu que només li ha faltat això, després de viure amb un marit alcoholitzat, tenir un fill igual. Diu que sembla que el fill hauria d'haver après alguna cosa, amb aquell desastre de pare (fa molts anys que va morir, amb el fetge destrossat), però que no, que el Josep Maria no ha après res, i que a aquestes alçades ja es veu que no ho aprendrà...
Al cap d'una estona llarga, quan ella ja s'ha esbravat, calla. Es fa un silenci. Jo tampoc no sé què dir. I llavors ens acomiadem, ella amb la seva tristesa, i jo també amb una part de la seva tristesa.
Tanmateix, qui té el control (tal com és habitual en aquests casos), no és ell, sinó l'alcohol: quan el Josep Maria se sent incòmode, o ansiós, o deprimit... o fins i tot sense sentir-se especialment malament, l'habitual (el seu "hàbit"), és que begui. I que de vegades begui molt.
A causa de la beguda, de vegades les relacions del Josep Maria amb la gent del seu voltant no han sigut fàcils, i la seva vida laboral ha sigut intermitent i complicada. Com que qui ha tingut sempre més a la vora, físicament i emocionalment, ha sigut la seva mare, també ha sigut ella qui més ha patit la situació; no viuen junts, però gairebé, al mateix replà de l'escala, ella en un pis i ell en un altre. El cas és que si ell arriba borratxo a casa, i llavors de vegades potser empassega, o crida, o clava cops, la seva mare ho sent, i plora.
El Josep Maria té 60 anys, i com que aquesta relació amb l'alcohol l'arrossega des dels 20 (o des d'abans), fa 40 anys que la seva mare té aquest malviure, aquesta espina clavada, de manera ininterrompuda. D'altra banda, també és cert que el Josep Maria és molt bona persona, "quan no beu". De manera que és una molt bona persona que, a causa de la seva relació amb l'alcohol (i de vegades també la cocaïna), fa la vida difícil als altres (al marge del seu propi procés de degradació).
He dit que amb la Mila no hi havia parlat mai més de quatre paraules, però aquesta vegada la veig amb una cara més trista, més derrotada, i m'aturo. Li pregunto primer, per dir alguna cosa; "Com va?" I ella diu: "Anar fent". Llavors, com que s'ha quedat parada a la vorera, indecisa, li pregunto què fa el Josep Maria.
Quan esmento el Josep Maria tot canvia. És com si hagués trucat a una porta i s'hagués obert de bat a bat, i llavors en sortís un torrent de paraules incontenibles, habitualment reprimides. Al mig del carrer (per sort no passa ningú), la Mila parla i no para, enfila laments, desolacions, tristeses... Parla dels munts de llàgrimes que ella ha vessat, em diu que ningú no es pot imaginar el que suposa tenir un fill així, des de fa tants anys, i tenir-lo a sobre a l'altre costat de la paret.
Diu que res no l'aconsola, perquè fins i tot en els moments de penediment del Josep Maria, quan ell diu que ja veu el mal que li ha fet a ella (i el que ell es fa), quan diu que "ara" ho deixarà, que "aquesta vegada segur que sí", ella ja sap que el penediment en aquell moment és sincer, però que no canviarà res, perquè en definitiva els bons propòsits només són paraules. Sap que aquestes escenes fa anys, dècades, que es van repetint.
Tot seguit la Mila continua i parla del seu marit, també alcohòlic, diu que només li ha faltat això, després de viure amb un marit alcoholitzat, tenir un fill igual. Diu que sembla que el fill hauria d'haver après alguna cosa, amb aquell desastre de pare (fa molts anys que va morir, amb el fetge destrossat), però que no, que el Josep Maria no ha après res, i que a aquestes alçades ja es veu que no ho aprendrà...
Al cap d'una estona llarga, quan ella ja s'ha esbravat, calla. Es fa un silenci. Jo tampoc no sé què dir. I llavors ens acomiadem, ella amb la seva tristesa, i jo també amb una part de la seva tristesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)