L'Elisabet és una fumadora compulsiva. A dins de la residència, a segons quines hores pot sortir al pati a fumar, però no sempre, ja que fora d'aquestes hores el pati està tancat.
Curiosament, durant les hores amb el pati tancat, l'Elisabet diu que no sent ansietat pel fet de no poder fumar. En canvi, durant les hores que el pati està obert, si no té cigarrets es desespera. És a dir, que a dins del cap té un interruptor que activa o desactiva "la necessitat imperiosa de fumar".
Clic: obsessió. Un altre clic: despreocupació.
El cas de l'Elisabet no és excepcional, es veu que hi ha bastantes persones a les quals els passa el mateix. Cosa que sembla que avala les teories que defensen que el tabac no genera una addicció física, sinó només psicològica (una conclusió de tot això seria que, si es vol deixar de fumar, la solució no són els pegats o xiclets de nicotina, sinó algun tipus de procés mental). (1)
Torno a l'Elisabet. El seu mecanisme mental no sempre ha funcionat igual, ja que hi ha hagut temporades en què de tant en tant no ha pogut resistir la compulsió de fumar d'amagat (per exemple, al lavabo). En aquests casos, de vegades l'han pescat, i llavors, temporalment, com a sanció, li han retallat algun dels permisos que tenia. De tota manera, sembla que actualment té un control més gran sobre els seus "clics" mentals.
Anar a veure l'Elisabet és com fer un màster de psicologia.
--
(1) Arthur Rowshan, a "El método Rowshan para dejar de fumar" (Planeta, 2006), explica bé aquests mecanismes mentals i posa exemples com el de l'Elisabet, de situacions en què els implicats fumadors fan aquest "clic" temporal sense angoixes ni desesperacions.
27 de maig 2019
26 de maig 2019
Encara creus que la policia ens protegeix?
És el text d'un cartell que veig enganxat a una paret del carrer, al costat d'altres cartells sobre desallotjaments, casals ocupats, els bancs, el capitalisme... "Encara creus que la policia ens protegeix?" Miro el cartell i penso en el Joan.
El Joan m'ha telefonat, i m'ha posat al corrent de la situació familiar: després d'una escalada de desafiaments, mals humors, menyspreus i insults, al final el Lluís va agredir a la seva mare. Ella ja li havia dit, alguna vegada, que si no era capaç de controlar-se acabaria avisant a la policia. I aquell cop ho va fer.
El Lluís només té 13 anys. Aquell dia, al cap d'una estona va sentir com arribava la policia a casa i, a continuació, va veure que un policia entrava a la seva habitació. El Lluís es va acollonir.
El policia, un home alt i cepat com un armari, de manera molt seriosa li va dir que el seu comportament era intolerable, però que com que era el primer cop no hi hauria "conseqüències policials". De moment, però que si es repetia un episodi com aquell, la vida se li complicaria molt. Que depenia d'ell que no fos així.
El Lluís va quedar molt impressionat. Que se't fiqui un policia, armat amb la pistola reglamentària a la teva habitació, impacta (a la teva habitació, un espai que fins aleshores consideraves absolutament teu i inviolable). I que a sobre aquest policia et digui que si no canvies, un altre dia se't poden endur i acabar potser en un centre de menors, fa que, a més d'acollonir-te, se t'abaixin els fums. Sobretot si només tens 13 anys.
El Lluís va entendre que s'havia passat de la ratlla, perquè espavilat ho és, i en el fons no és cap mala persona. El problema era que necessitava un límit, "una paret" que frenés el seu estat de descontrol creixent. Tenia una necessitat absoluta d'aquest límit, i no el va obtenir fins que, finalment, la seva mare va decidir avisar a la policia.
Avisar o amenaçar, i després no fer el que s'ha dit (tal com havia fet abans la seva mare), és el pitjor que en aquests casos es pot fer. S'ha de rumiar bé el que es dirà, i si es diu, s'ha de fer el que s'ha dit, encara que angoixin les conseqüències.
Ara les relacions entre el Lluís i la seva mare s'han normalitzat molt, tot és més fàcil. I si ell algun cop es comença a neguitejar i a descontrolar, de moment és capaç d'autocontenir-se.
S'ha resolt el problema? De manera immediata sí. En general és probable que no, perquè aquests processos el normal és que siguin llargs i complicats (això quan és el cas que es van encarrilant, ja que de vegades segueixen descarrilant-se, cada vegada més). Però en aquest cas s'ha posat fil a l'agulla, la dels límits, la de les conseqüències si no es respecten els límits, i això és fonamental. "Els fonaments", sense els quals no es pot construir res.
Aquell dia, durant "la visita" un dels policies li va dir a la mare que aquell cas no era en absolut excepcional (ni de bon tros dels més greus), ja que, malauradament, aquell tipus de visites cada cop els ocupaven més. Que no es podia ni imaginar les situacions familiars que de vegades es trobaven.
"Encara creus que la policia ens protegeix?" Doncs mira, si més no a la mare del Lluís sí que la va protegir (i a altres mares i pares com ella, amb fills o filles descontrolats, de tant en tant també). A ella la va protegir del seu fill, una cosa que fa molta vergonya explicar, però que cada vegada és menys excepcional.
Bé, també és veritat que "alguna vegada", "en aquests casos", els policies que t'arriben a casa (o allà on sigui), no tenen l'experiència dels que van anar a casa del Lluís. Per això és tan important que els policies rebin la formació necessària per tal de gestionar de manera encertada aquestes situacions.
Un últim apunt: hi ha mares o pares als quals, en casos com aquests, d'agressions dels fills, els costa molt decidir-se a avisar la policia. Uns per qüestions ideològiques (com els responsables del cartell, que suposo que deuen pensar "que tots els policies són mala gent"); uns altres "pel què diran" (els veïns, els coneguts...); uns altres perquè els sembla que és fer al fill o filla una mala passada ("mai ens ho perdonaria!"), etc.
Cada cas és diferent. La mare del Lluís al final va tenir clar que havia d'avisar. I avisant, es va fer un favor a ella i, el que és igual d'important o encara més, li va fer un favor immens al Lluís.
El Joan m'ha telefonat, i m'ha posat al corrent de la situació familiar: després d'una escalada de desafiaments, mals humors, menyspreus i insults, al final el Lluís va agredir a la seva mare. Ella ja li havia dit, alguna vegada, que si no era capaç de controlar-se acabaria avisant a la policia. I aquell cop ho va fer.
El Lluís només té 13 anys. Aquell dia, al cap d'una estona va sentir com arribava la policia a casa i, a continuació, va veure que un policia entrava a la seva habitació. El Lluís es va acollonir.
El policia, un home alt i cepat com un armari, de manera molt seriosa li va dir que el seu comportament era intolerable, però que com que era el primer cop no hi hauria "conseqüències policials". De moment, però que si es repetia un episodi com aquell, la vida se li complicaria molt. Que depenia d'ell que no fos així.
El Lluís va quedar molt impressionat. Que se't fiqui un policia, armat amb la pistola reglamentària a la teva habitació, impacta (a la teva habitació, un espai que fins aleshores consideraves absolutament teu i inviolable). I que a sobre aquest policia et digui que si no canvies, un altre dia se't poden endur i acabar potser en un centre de menors, fa que, a més d'acollonir-te, se t'abaixin els fums. Sobretot si només tens 13 anys.
El Lluís va entendre que s'havia passat de la ratlla, perquè espavilat ho és, i en el fons no és cap mala persona. El problema era que necessitava un límit, "una paret" que frenés el seu estat de descontrol creixent. Tenia una necessitat absoluta d'aquest límit, i no el va obtenir fins que, finalment, la seva mare va decidir avisar a la policia.
Avisar o amenaçar, i després no fer el que s'ha dit (tal com havia fet abans la seva mare), és el pitjor que en aquests casos es pot fer. S'ha de rumiar bé el que es dirà, i si es diu, s'ha de fer el que s'ha dit, encara que angoixin les conseqüències.
Ara les relacions entre el Lluís i la seva mare s'han normalitzat molt, tot és més fàcil. I si ell algun cop es comença a neguitejar i a descontrolar, de moment és capaç d'autocontenir-se.
S'ha resolt el problema? De manera immediata sí. En general és probable que no, perquè aquests processos el normal és que siguin llargs i complicats (això quan és el cas que es van encarrilant, ja que de vegades segueixen descarrilant-se, cada vegada més). Però en aquest cas s'ha posat fil a l'agulla, la dels límits, la de les conseqüències si no es respecten els límits, i això és fonamental. "Els fonaments", sense els quals no es pot construir res.
Aquell dia, durant "la visita" un dels policies li va dir a la mare que aquell cas no era en absolut excepcional (ni de bon tros dels més greus), ja que, malauradament, aquell tipus de visites cada cop els ocupaven més. Que no es podia ni imaginar les situacions familiars que de vegades es trobaven.
"Encara creus que la policia ens protegeix?" Doncs mira, si més no a la mare del Lluís sí que la va protegir (i a altres mares i pares com ella, amb fills o filles descontrolats, de tant en tant també). A ella la va protegir del seu fill, una cosa que fa molta vergonya explicar, però que cada vegada és menys excepcional.
Bé, també és veritat que "alguna vegada", "en aquests casos", els policies que t'arriben a casa (o allà on sigui), no tenen l'experiència dels que van anar a casa del Lluís. Per això és tan important que els policies rebin la formació necessària per tal de gestionar de manera encertada aquestes situacions.
Un últim apunt: hi ha mares o pares als quals, en casos com aquests, d'agressions dels fills, els costa molt decidir-se a avisar la policia. Uns per qüestions ideològiques (com els responsables del cartell, que suposo que deuen pensar "que tots els policies són mala gent"); uns altres "pel què diran" (els veïns, els coneguts...); uns altres perquè els sembla que és fer al fill o filla una mala passada ("mai ens ho perdonaria!"), etc.
Cada cas és diferent. La mare del Lluís al final va tenir clar que havia d'avisar. I avisant, es va fer un favor a ella i, el que és igual d'important o encara més, li va fer un favor immens al Lluís.
25 de maig 2019
Abusos infantils
A la llista d'indicadors a tenir en compte a l'hora de plantejar-se un possible diagnòstic de TLP hi ha un punt sobre els eventuals abusos o maltractaments durant la infantesa. Alguns autors el consideren l'indicador més característic d'aquest trastorn, mentre que altres en relativitzen la importància i consideren que la seva absència no té per què qüestionar un possible diagnòstic de TLP.
Si afegim que aquests maltractaments o abusos poden ser "reals o imaginaris", llavors el consens és més fàcil, en la mesura que sí que hi ha consens sobre que les persones amb característiques d'aquest trastorn tenen tendència a tenir de vegades una visió distorsionada d'allò que els ha passat, que han fet o els han fet.
A banda d'aquesta possibilitat d'una visió distorsionada del propi passat, la realitat és que els casos de veritables abusos infantils no són excepcionals (només cal llegir els diaris).
De fet, sense ser cap professional ni expert en el tema, conec més d'un cas de persones que van patir abusos de petites, i que a sobre ho han mantingut en absolut secret, sense dir-ho a ningú, durant dècades. De vegades durant gairebé tota la vida, a causa de la vergonya que els feia "que els hi hagués passat" (1). Cosa que fa pensar que hi ha persones que moren sense haver-ho dit mai a ningú, de manera que no en queda memòria: amb la mort de l'afectat, "és com si allò no hagués passat mai".
El Carles em diu que, pel que fa al seu fill, el Ramon, buscant explicacions a les seves grans desestabilitzacions emocionals (les seves desmesurades ansietats i les seves conflictives impulsivitats), de vegades havia tingut aquest dubte: i si el Ramon havia patit una experiència d'aquest tipus? I si aquesta fos una de les explicacions, o la principal explicació (el desencadenant) de tots els seus problemes?
Diu el Carles que a partir del moment que va veure per primer cop la llista de característiques del TLP (una llista de nou punts de la qual se n'ha de reunir cinc, no tots), i que va veure que en aquesta llista hi havia els abusos o maltractaments, li va venir aquesta inquietud.
Han anat passant els anys, i aprofitant una temporada en general bona del Ramon, aprofitant un dia en concret també bo (un dia tranquil, relaxat), el Carles li ha preguntat, amb cura, però també amb claredat, si de petit havia patit algun episodi d'aquests. I el Ramon li ha dit que no, i li ho ha dit tranquil, mirant-lo als ulls (cosa que no sempre fa).
I el Carles l'ha cregut, i s'ha sentit alleujat.
--
(1) Quan dic que conec vull dir que són persones que m'ho han explicat elles mateixes, no casos "que m'ha explicat o he llegit".
Si afegim que aquests maltractaments o abusos poden ser "reals o imaginaris", llavors el consens és més fàcil, en la mesura que sí que hi ha consens sobre que les persones amb característiques d'aquest trastorn tenen tendència a tenir de vegades una visió distorsionada d'allò que els ha passat, que han fet o els han fet.
A banda d'aquesta possibilitat d'una visió distorsionada del propi passat, la realitat és que els casos de veritables abusos infantils no són excepcionals (només cal llegir els diaris).
De fet, sense ser cap professional ni expert en el tema, conec més d'un cas de persones que van patir abusos de petites, i que a sobre ho han mantingut en absolut secret, sense dir-ho a ningú, durant dècades. De vegades durant gairebé tota la vida, a causa de la vergonya que els feia "que els hi hagués passat" (1). Cosa que fa pensar que hi ha persones que moren sense haver-ho dit mai a ningú, de manera que no en queda memòria: amb la mort de l'afectat, "és com si allò no hagués passat mai".
El Carles em diu que, pel que fa al seu fill, el Ramon, buscant explicacions a les seves grans desestabilitzacions emocionals (les seves desmesurades ansietats i les seves conflictives impulsivitats), de vegades havia tingut aquest dubte: i si el Ramon havia patit una experiència d'aquest tipus? I si aquesta fos una de les explicacions, o la principal explicació (el desencadenant) de tots els seus problemes?
Diu el Carles que a partir del moment que va veure per primer cop la llista de característiques del TLP (una llista de nou punts de la qual se n'ha de reunir cinc, no tots), i que va veure que en aquesta llista hi havia els abusos o maltractaments, li va venir aquesta inquietud.
Han anat passant els anys, i aprofitant una temporada en general bona del Ramon, aprofitant un dia en concret també bo (un dia tranquil, relaxat), el Carles li ha preguntat, amb cura, però també amb claredat, si de petit havia patit algun episodi d'aquests. I el Ramon li ha dit que no, i li ho ha dit tranquil, mirant-lo als ulls (cosa que no sempre fa).
I el Carles l'ha cregut, i s'ha sentit alleujat.
--
(1) Quan dic que conec vull dir que són persones que m'ho han explicat elles mateixes, no casos "que m'ha explicat o he llegit".
24 de maig 2019
La sexualitat
Una altra "crònica" del Carles:
"Quan el Ramon tenia uns onze anys les parets de la seva habitació de casa de la Montse estaven plenes de fotos de dones nues, d'aquestes que surten al Playboy. El primer cop que ho vaig veure li vaig preguntar com era que tenia decorada l'habitació d'aquella manera, i em va explicar que els nusos eren bonics, artístics, i que la Montse li havia pagat les revistes de les que n'havia tret aquelles fotos i cartells. Va afegir que era bo viure la sexualitat amb naturalitat, i que aquells cartells a l'habitació eren una forma de normalitzar el tema.
"Em va sobtar tot. Tant les fotos penjades com les explicacions del Ramon als seus onze anys. Crec que llavors només li vaig comentar que allò se'm feia una mica estrany, i el tema va quedar aparcat. D'una banda, perquè estava en territori de la Montse, i el que menys em convenia era obrir nous fronts amb ella (ja s'obrien sols de tant en tant). I d'una altra banda, suposo que a causa de la meva inseguretat pel que fa a aquest tema de la sexualitat. Una inseguretat motivada per l'etiqueta de persona antiquada, poc liberal, de família conservadora i religiosa que jo tenia en relació a la Montse, en la mesura que ella era la progressista, desinhibida, etc.
"No era la primera vegada que algun tema relacionat amb la sexualitat a mi em sobtava. Ni va ser tampoc l'última. Les darreres, de fet són molt recents, tant, que ara no em ve de gust ni esmentar-les. Explico això perquè penso que una part dels problemes del Ramon estan relacionats amb la manera com viu la seva sexualitat. D'una manera sovint confusa, desorientada, sense referents sòlids.
"Quan parlant amb el Ramon surt el tema de la sexualitat, el missatge que intento transmetre-li és el mateix de tots els altres àmbits de la seva vida: que la clau de la seva serenitat interior no és la satisfacció dels seus desitjos immediats, sinó la llibertat. Li dic que sense negar ni reprimir els desitjos, hem de ser els amos dels nostres actes, no els esclaus dels nostres impulsos. Li dic que no és una qüestió de puritanisme, sinó de sentit comú, una qüestió de la qual ja en parlaven els filòsofs grecs fa 2.500 anys.
"Una de les darreres vegades que vam parlar amb el Ramon de tot això li vaig passar aquest text de Gandhi:
"Vigila el que penses, perquè el que penses es transforma en accions.
"Vigila les teves accions, perquè es transformen en costums.
"Vigila els costums, perquè configuren el teu caràcter.
"Vigila el teu caràcter, perquè definirà el teu destí.
"Vigila el teu destí, perquè és la teva vida."
"Quan el Ramon tenia uns onze anys les parets de la seva habitació de casa de la Montse estaven plenes de fotos de dones nues, d'aquestes que surten al Playboy. El primer cop que ho vaig veure li vaig preguntar com era que tenia decorada l'habitació d'aquella manera, i em va explicar que els nusos eren bonics, artístics, i que la Montse li havia pagat les revistes de les que n'havia tret aquelles fotos i cartells. Va afegir que era bo viure la sexualitat amb naturalitat, i que aquells cartells a l'habitació eren una forma de normalitzar el tema.
"Em va sobtar tot. Tant les fotos penjades com les explicacions del Ramon als seus onze anys. Crec que llavors només li vaig comentar que allò se'm feia una mica estrany, i el tema va quedar aparcat. D'una banda, perquè estava en territori de la Montse, i el que menys em convenia era obrir nous fronts amb ella (ja s'obrien sols de tant en tant). I d'una altra banda, suposo que a causa de la meva inseguretat pel que fa a aquest tema de la sexualitat. Una inseguretat motivada per l'etiqueta de persona antiquada, poc liberal, de família conservadora i religiosa que jo tenia en relació a la Montse, en la mesura que ella era la progressista, desinhibida, etc.
"No era la primera vegada que algun tema relacionat amb la sexualitat a mi em sobtava. Ni va ser tampoc l'última. Les darreres, de fet són molt recents, tant, que ara no em ve de gust ni esmentar-les. Explico això perquè penso que una part dels problemes del Ramon estan relacionats amb la manera com viu la seva sexualitat. D'una manera sovint confusa, desorientada, sense referents sòlids.
"Quan parlant amb el Ramon surt el tema de la sexualitat, el missatge que intento transmetre-li és el mateix de tots els altres àmbits de la seva vida: que la clau de la seva serenitat interior no és la satisfacció dels seus desitjos immediats, sinó la llibertat. Li dic que sense negar ni reprimir els desitjos, hem de ser els amos dels nostres actes, no els esclaus dels nostres impulsos. Li dic que no és una qüestió de puritanisme, sinó de sentit comú, una qüestió de la qual ja en parlaven els filòsofs grecs fa 2.500 anys.
"Una de les darreres vegades que vam parlar amb el Ramon de tot això li vaig passar aquest text de Gandhi:
"Vigila el que penses, perquè el que penses es transforma en accions.
"Vigila les teves accions, perquè es transformen en costums.
"Vigila els costums, perquè configuren el teu caràcter.
"Vigila el teu caràcter, perquè definirà el teu destí.
"Vigila el teu destí, perquè és la teva vida."
23 de maig 2019
"No ho hem fet bé"
Un dels dies que parlo amb el Carles fa (em fa, es fa) aquesta reflexió sobre la responsabilitat dels pares en relació a l'educació dels fills (procuro reproduir el que diu, tot i que òbviament no és una transcripció literal, paraula per paraula; ara bé, crec que les idees sí que estan ben recollides):
"Hi ha una mena de pares que no ho hem fet gaire bé. Ens pensàvem que érem la mar d'espavilats, amb les nostres idees alternatives, neorurals, progressistes, de vegades fins i tot una mica místiques o esotèriques... No ens agradava al model de les famílies més normals, de costums més tradicionals i regulars, famílies, en general, amb principis d'autoritat més definits i límits clars...
"De vegades, quan faig aquesta mena de reflexió vinculant-la amb els problemes que alguns hem tingut amb els fills, hi ha qui se'n riu una mica, que em diu que m'he tornat conservador. Bé, si conservador vol dir conservar la capacitat de reflexionar, ja m'està bé. No sé com m'he tornat, però sé que hi ha una manera molt clara d'avaluar la feina dels pares. Si els fills, quan és l'hora, són capaços d'independitzar-se en tots els sentits, en la mesura que tenen les eines emocionals i logístiques adequades per a fer-ho (una autoestima sòlida i una intel.ligència pràctica solvent), vol dir que hem fet bé la feina de pares.
"Ja sé que a banda de la influència dels pares (amb els seus models educatius, el seu exemple, la gestió de l'afectivitat en l'ambient familiar, els estímuls o la manca d'estímuls, etc.) hi ha d'altres factors rellevants. Per exemple, l'ambient escolar, la influència de les amistats (sobretot durant l'adolescència), la dictadura social de les modes, etc. I també sé que hi ha famílies clàssiques, estructurades i normatives, amb fills molt conflictius.
"Però sense deixar de tenir tot això en compte, quan en un determinat tipus de famílies els fills, en general, creixen més responsables, amb una autoestima més consolidada, més capacitats per a afrontar la vida i independitzar-se, i en canvi en un altre tipus de famílies els resultats d'aquest tipus són més migrats, el que no podem fer és entossudir-nos en què el que ha passat no té (alguna) relació amb el que hem fet.
"Capficar-nos o culpabilitzar-nos si no hem fet les coses de la millor manera no ens soluciona res, perquè el passat ja no el podem esmenar. Però ser conscients que ens hem equivocat és important, perquè ens recorda que som fal.libles.
"I amb aquesta consciència és més fàcil que estiguem alerta, i si ho estem, també és més fàcil que minimitzem les possibilitats de seguir-nos equivocant (en el que ens toqui gestionar ara). O que siguem capaços de minimitzar els efectes de les equivocacions, si al capdavall no les podem o sabem evitar."
"Hi ha una mena de pares que no ho hem fet gaire bé. Ens pensàvem que érem la mar d'espavilats, amb les nostres idees alternatives, neorurals, progressistes, de vegades fins i tot una mica místiques o esotèriques... No ens agradava al model de les famílies més normals, de costums més tradicionals i regulars, famílies, en general, amb principis d'autoritat més definits i límits clars...
"De vegades, quan faig aquesta mena de reflexió vinculant-la amb els problemes que alguns hem tingut amb els fills, hi ha qui se'n riu una mica, que em diu que m'he tornat conservador. Bé, si conservador vol dir conservar la capacitat de reflexionar, ja m'està bé. No sé com m'he tornat, però sé que hi ha una manera molt clara d'avaluar la feina dels pares. Si els fills, quan és l'hora, són capaços d'independitzar-se en tots els sentits, en la mesura que tenen les eines emocionals i logístiques adequades per a fer-ho (una autoestima sòlida i una intel.ligència pràctica solvent), vol dir que hem fet bé la feina de pares.
"Ja sé que a banda de la influència dels pares (amb els seus models educatius, el seu exemple, la gestió de l'afectivitat en l'ambient familiar, els estímuls o la manca d'estímuls, etc.) hi ha d'altres factors rellevants. Per exemple, l'ambient escolar, la influència de les amistats (sobretot durant l'adolescència), la dictadura social de les modes, etc. I també sé que hi ha famílies clàssiques, estructurades i normatives, amb fills molt conflictius.
"Però sense deixar de tenir tot això en compte, quan en un determinat tipus de famílies els fills, en general, creixen més responsables, amb una autoestima més consolidada, més capacitats per a afrontar la vida i independitzar-se, i en canvi en un altre tipus de famílies els resultats d'aquest tipus són més migrats, el que no podem fer és entossudir-nos en què el que ha passat no té (alguna) relació amb el que hem fet.
"Capficar-nos o culpabilitzar-nos si no hem fet les coses de la millor manera no ens soluciona res, perquè el passat ja no el podem esmenar. Però ser conscients que ens hem equivocat és important, perquè ens recorda que som fal.libles.
"I amb aquesta consciència és més fàcil que estiguem alerta, i si ho estem, també és més fàcil que minimitzem les possibilitats de seguir-nos equivocant (en el que ens toqui gestionar ara). O que siguem capaços de minimitzar els efectes de les equivocacions, si al capdavall no les podem o sabem evitar."
14 de maig 2019
9 de maig 2019
La Montse i el Carles
Els problemes entre la Montse i el Carles venien de lluny, de molt abans que nasqués el Ramon, el fill que tenen en comú. De fet, l'estrany és que la Montse i el Carles haguessin arribat a viure junts tants anys, que no s'haguessin separat abans de quan ho van fer.
Diu el Carles que la Montse, quan la va conèixer, era una dona d'una gran vitalitat, atractiva, dinàmica, creativa, sensible. I que alhora, junt amb aquella exuberància, se li endevinava una part fràgil (la d'una persona vulnerable, que necessita que la mimin, que se n'ocupin). I que segurament va ser la combinació d'aquells dos aspectes el que el va atraure d'ella.
La Montse era així. I alhora, diu el Carles, després va anar veient que també era d'altres maneres. Algunes molt complicades.
Per exemple, una de les coses que alguna vegada la Montse li havia dit al Carles era que ella tenia dret a ser-li infidel, perquè ella estava molt enamorada d'ell i, per tant, encara que li fos infidel, no posava en perill la relació. I que, en canvi, ell no tenia dret a ser-li infidel a ella, perquè ell no estava tan enamorat. La Montse deia coses com aquestes.
Quan el Carles li deia a la Montse que era molt difícil mantenir la relació en aquelles condicions, i que segurament seria millor deixar-ho estar, llavors la Montse potser es posava a plorar desesperadament, deia que si la deixava no ho suportaria, i potser li deia que es mataria. I el Carles s'espantava, es quedava paralitzat, i no feia res.
Sobre aquest mateix tema de les infidelitats, la Montse també havia tingut una altra teoria. De vegades li havia dit al Carles que un altre motiu que justificava les seves infidelitats era que ell de tant en tant anava a veure els seus pares (els d'ell), i que com que els seus pares no l'acceptaven a ella, doncs això també era una infidelitat.
La Montse de vegades estava molt i molt contenta, i de vegades molt i molt trista. Podia passar d'un estat a l'altre amb molta facilitat, de manera sobtada: potser acabava de conèixer una persona, i ja li semblava que aquella persona era absolutament meravellosa, i s'hi sentia molt unida. I potser un altre dia passava una fotesa, i llavors li semblava que aquella persona, poc abans tan fantàstica, de cop era insuportable, i li veia tots els defectes (reals o imaginaris).
A la Montse el que li feia més il.lusió era tenir un fill (tanta il.lusió com por li feia al Carles). La Montse s'imaginava que tenir un fill seria absolutament meravellós, idíl.lic, i que gràcies al fill, al fet de ser mare, tots els problemes que ella havia tingut i tenia s'esvairien.
Al final es va quedar embarassada i va tenir aquell fill que tant desitjava. Però les coses no van anar com ella les havia pensat. D'entrada, el part va ser ja bastant complicat, i el postpart també (amb una anèmia, una depressió, problemes per alletar el fill...). En general, el fet de tenir un fill va ser bastant diferent de tot el que havia somniat.
Tot era més complicat del que ella havia previst, de vegades molt més. Per exemple, un dia, quan el Carles va tornar a casa, va trobar el fill, el Ramon, que potser tenia dos mesos, plorant com un desesperat, tancat a l'habitació, mentre la Montse, a la sala, tenia la tele engegada i amb el volum molt alt. Estava allí, tensa, crispada, mirant fixament la pantalla, ignorant els plors. Quan el Carles li va preguntar si no sentia els plors del Ramon, la Montse li va dir que no suportava aquells plors desesperats, i llavors ella també es va posar a plorar, desconsolada.
Quan el Ramon tenia dos anys, un dia la Montse li va dir al Carles que renuncies a la pàtria potestat del Ramon, ja que així, al demanar una plaça a la guarderia municipal, tindria un punt més, i per tant més possibilitats que l'admetessin. I quan el Carles li va dir que era absurd i que no ho faria, la Montse es va posar feta una fúria, i li va dir que buscaria una advocada feminista, i que faria que al Ramon li traguessin el cognom del Carles, i que...
Entre la Montse i el Carles de vegades passaven coses com aquestes. El Carles diu que són només alguns exemples, que en podria afegir molts més. Al final, la Montse i el Carles es van separar. I al separar-se, per al Carles es van acabar una part dels conflictes: les manipulacions emocionals com a parella, la tensió de la convivència, les històries promiscues, etc.
Uns altres conflictes van continuar, perquè és clar, hi havia el Ramon pel mig, i els calia arribar a acords. I de vegades els acords eren complicats, i a sobre, potser saltaven pels aires com a conseqüència d'algun impuls de la Montse.
El Carles diu que si hagués seguit amb la Montse, si no s'haguessin separat, segurament ell hauria acabat molt malament. De fet, un dels motius per separar-se va ser que ell se sentia cada vegada pitjor, i no era només una sensació subjectiva, sinó que començava a acumular diferents mals físics, tangibles, alguns greus (que, de manera significativa, després de separar-se de mica en mica van anar desapareixent).
Molts anys després, el Carles va començar a entendre una mica la Montse i el que havia viscut quan estaven junts. Va ser quan va llegir un llibre sobre el trastorn límit de la personalitat (TLP), del qual mai n'havia sentit a parlar. Llegint el llibre es va adonar que moltes de les característiques que s'associen amb aquest trastorn les reconeixia en la Montse.
Diu el Carles que amb el pas dels anys la Montse s'ha anat asserenant, i que es veu que aquesta és també una característica que s'associa amb el TLP: diuen (els especialistes) que amb els anys les emocions desbordades i els aspectes impulsius i disfuncionals d'aquestes persones tenen tendència a anar minvant.
També diu el Carles que haver-se informat sobre el TLP li ha servit per tenir una visió de la Montse diferent. I que malgrat tot el que va passar fa anys, ara té un sentiment de tendresa cap a ella.
Diu el Carles que la Montse, quan la va conèixer, era una dona d'una gran vitalitat, atractiva, dinàmica, creativa, sensible. I que alhora, junt amb aquella exuberància, se li endevinava una part fràgil (la d'una persona vulnerable, que necessita que la mimin, que se n'ocupin). I que segurament va ser la combinació d'aquells dos aspectes el que el va atraure d'ella.
La Montse era així. I alhora, diu el Carles, després va anar veient que també era d'altres maneres. Algunes molt complicades.
Per exemple, una de les coses que alguna vegada la Montse li havia dit al Carles era que ella tenia dret a ser-li infidel, perquè ella estava molt enamorada d'ell i, per tant, encara que li fos infidel, no posava en perill la relació. I que, en canvi, ell no tenia dret a ser-li infidel a ella, perquè ell no estava tan enamorat. La Montse deia coses com aquestes.
Quan el Carles li deia a la Montse que era molt difícil mantenir la relació en aquelles condicions, i que segurament seria millor deixar-ho estar, llavors la Montse potser es posava a plorar desesperadament, deia que si la deixava no ho suportaria, i potser li deia que es mataria. I el Carles s'espantava, es quedava paralitzat, i no feia res.
Sobre aquest mateix tema de les infidelitats, la Montse també havia tingut una altra teoria. De vegades li havia dit al Carles que un altre motiu que justificava les seves infidelitats era que ell de tant en tant anava a veure els seus pares (els d'ell), i que com que els seus pares no l'acceptaven a ella, doncs això també era una infidelitat.
La Montse de vegades estava molt i molt contenta, i de vegades molt i molt trista. Podia passar d'un estat a l'altre amb molta facilitat, de manera sobtada: potser acabava de conèixer una persona, i ja li semblava que aquella persona era absolutament meravellosa, i s'hi sentia molt unida. I potser un altre dia passava una fotesa, i llavors li semblava que aquella persona, poc abans tan fantàstica, de cop era insuportable, i li veia tots els defectes (reals o imaginaris).
A la Montse el que li feia més il.lusió era tenir un fill (tanta il.lusió com por li feia al Carles). La Montse s'imaginava que tenir un fill seria absolutament meravellós, idíl.lic, i que gràcies al fill, al fet de ser mare, tots els problemes que ella havia tingut i tenia s'esvairien.
Al final es va quedar embarassada i va tenir aquell fill que tant desitjava. Però les coses no van anar com ella les havia pensat. D'entrada, el part va ser ja bastant complicat, i el postpart també (amb una anèmia, una depressió, problemes per alletar el fill...). En general, el fet de tenir un fill va ser bastant diferent de tot el que havia somniat.
Tot era més complicat del que ella havia previst, de vegades molt més. Per exemple, un dia, quan el Carles va tornar a casa, va trobar el fill, el Ramon, que potser tenia dos mesos, plorant com un desesperat, tancat a l'habitació, mentre la Montse, a la sala, tenia la tele engegada i amb el volum molt alt. Estava allí, tensa, crispada, mirant fixament la pantalla, ignorant els plors. Quan el Carles li va preguntar si no sentia els plors del Ramon, la Montse li va dir que no suportava aquells plors desesperats, i llavors ella també es va posar a plorar, desconsolada.
Quan el Ramon tenia dos anys, un dia la Montse li va dir al Carles que renuncies a la pàtria potestat del Ramon, ja que així, al demanar una plaça a la guarderia municipal, tindria un punt més, i per tant més possibilitats que l'admetessin. I quan el Carles li va dir que era absurd i que no ho faria, la Montse es va posar feta una fúria, i li va dir que buscaria una advocada feminista, i que faria que al Ramon li traguessin el cognom del Carles, i que...
Entre la Montse i el Carles de vegades passaven coses com aquestes. El Carles diu que són només alguns exemples, que en podria afegir molts més. Al final, la Montse i el Carles es van separar. I al separar-se, per al Carles es van acabar una part dels conflictes: les manipulacions emocionals com a parella, la tensió de la convivència, les històries promiscues, etc.
Uns altres conflictes van continuar, perquè és clar, hi havia el Ramon pel mig, i els calia arribar a acords. I de vegades els acords eren complicats, i a sobre, potser saltaven pels aires com a conseqüència d'algun impuls de la Montse.
El Carles diu que si hagués seguit amb la Montse, si no s'haguessin separat, segurament ell hauria acabat molt malament. De fet, un dels motius per separar-se va ser que ell se sentia cada vegada pitjor, i no era només una sensació subjectiva, sinó que començava a acumular diferents mals físics, tangibles, alguns greus (que, de manera significativa, després de separar-se de mica en mica van anar desapareixent).
Molts anys després, el Carles va començar a entendre una mica la Montse i el que havia viscut quan estaven junts. Va ser quan va llegir un llibre sobre el trastorn límit de la personalitat (TLP), del qual mai n'havia sentit a parlar. Llegint el llibre es va adonar que moltes de les característiques que s'associen amb aquest trastorn les reconeixia en la Montse.
Diu el Carles que amb el pas dels anys la Montse s'ha anat asserenant, i que es veu que aquesta és també una característica que s'associa amb el TLP: diuen (els especialistes) que amb els anys les emocions desbordades i els aspectes impulsius i disfuncionals d'aquestes persones tenen tendència a anar minvant.
També diu el Carles que haver-se informat sobre el TLP li ha servit per tenir una visió de la Montse diferent. I que malgrat tot el que va passar fa anys, ara té un sentiment de tendresa cap a ella.
8 de maig 2019
Quan pensem que ho sabem tot (el Valentí)
Vaig a dinar a casa del Joan. Ha convidat també al Valentí, al qual no conec (només n'he sentit a parlar). El Valentí té un fill, el Daniel, amb problemes mentals des de fa anys. A causa d'aquests problemes, el Daniel (que ara té 32 anys) de tant en tant acaba ingressat en un psiquiàtric.
Li pregunto al Valentí el motiu dels ingressos, i diu que "perquè el Daniel està malament". Diu que ell, només de mirar-lo, se n'adona, quan el Daniel no està bé. Diu que és així perquè és qui millor el coneix.
Li torno a preguntar per què el Daniel acaba ingressat, els motius concrets. Si és a causa d'intents o amenaces de suïcidi, d'al.lucinacions o deliris, de conductes agressives cap a ell mateix o algú altre... I diu que no, que al Daniel no li passa res de tot això, que el que li passa és (ho repeteix), "que està malament", i que en aquests casos "ell (el Valentí) se n'adona molt bé".
El Valentí, amb una barreja de queixa i d'orgull, alhora diu que s'ha de fer càrrec de tot. Que la seva dona veu diferent els problemes del Daniel, i que per tant no hi pot comptar. Que la filla (tenen també una filla) l'ignora, a ell i al germà. Que els metges s'equivoquen, perquè el Daniel no té una malaltia. Que els medicaments que li donen no li van bé...
Li pregunto: "I el teu fill, ell, què pensa del que li passa?" I contesta que el Daniel és obedient, i afegeix que no pensa res. I es queda tan ample.
El Valentí és queixa de tot i tothom. Parla molt, de manera incontinent, sense aturador. No pregunta ni escolta; si hi ha alguna pausa, alguna interrupció, ell de seguida torna a agafar el seu fil. Només explica el que ell pensa, el que fa (tot bé), el que fan o deixen de fer els altres (en general malament)...
El Valentí és fuster, ebenista, molt bo. Massa, perquè si algú no treballa tan bé com ell, es neguiteja. Aquest és un motiu més de frustració en relació al Daniel, el qual treballa (quan pot, quan està estable) a la fusteria del pare: "Porta'm l'informador!", i el Daniel potser es queda encantat, amb la mirada perduda, o li porta un tornavís. I el pare es desespera.
Tot el que explica el Valentí és estrany. L'escolto i, sobretot, no aconsegueixo saber per què el Daniel de tant en tant acaba ingressat. Els raonaments del Valentí són un batibull de contradiccions. Però hi ha d'haver algun motiu per tal que, quan el Valentí porta el Daniel al psiquiàtric, l'acabin "realment" ingressant. I el mantinguin ingressat potser durant un més (es veu que ja ha passat unes quantes vegades).
Quin és el motiu dels ingressos? Perquè de broma podria dir "que protegir-lo del seu pare", però és clar, no és un tema per fer bromes... Quin deu ser el veritable motiu?
Faig un incís: d'aquest mateix psiquiàtric en conec algun cas d'ingressos desmesuradament llargs (fins i tot indefinits). Decebedors. Però sé que no toquen les generalitzacions, i el fet és que en relació al Daniel, sobre aquest punt no puc tenir opinió; si de cas, de moment, només puc tenir una primera impressió "sobre el seu pare".
Al final del dinar, abans d'acomiadar-nos, introdueixo una altra falca en el monòleg del Valentí. Li dic que potser hauria d'escoltar més el seu fill, per tal de, potser, poder entendre millor què li passa.
Sembla que durant un instant m'escolta, però suposo que és un miratge, perquè la pausa és mínima, i de seguida torna a desfermar la seva incontinència verbal.
Li pregunto al Valentí el motiu dels ingressos, i diu que "perquè el Daniel està malament". Diu que ell, només de mirar-lo, se n'adona, quan el Daniel no està bé. Diu que és així perquè és qui millor el coneix.
Li torno a preguntar per què el Daniel acaba ingressat, els motius concrets. Si és a causa d'intents o amenaces de suïcidi, d'al.lucinacions o deliris, de conductes agressives cap a ell mateix o algú altre... I diu que no, que al Daniel no li passa res de tot això, que el que li passa és (ho repeteix), "que està malament", i que en aquests casos "ell (el Valentí) se n'adona molt bé".
El Valentí, amb una barreja de queixa i d'orgull, alhora diu que s'ha de fer càrrec de tot. Que la seva dona veu diferent els problemes del Daniel, i que per tant no hi pot comptar. Que la filla (tenen també una filla) l'ignora, a ell i al germà. Que els metges s'equivoquen, perquè el Daniel no té una malaltia. Que els medicaments que li donen no li van bé...
Li pregunto: "I el teu fill, ell, què pensa del que li passa?" I contesta que el Daniel és obedient, i afegeix que no pensa res. I es queda tan ample.
El Valentí és queixa de tot i tothom. Parla molt, de manera incontinent, sense aturador. No pregunta ni escolta; si hi ha alguna pausa, alguna interrupció, ell de seguida torna a agafar el seu fil. Només explica el que ell pensa, el que fa (tot bé), el que fan o deixen de fer els altres (en general malament)...
El Valentí és fuster, ebenista, molt bo. Massa, perquè si algú no treballa tan bé com ell, es neguiteja. Aquest és un motiu més de frustració en relació al Daniel, el qual treballa (quan pot, quan està estable) a la fusteria del pare: "Porta'm l'informador!", i el Daniel potser es queda encantat, amb la mirada perduda, o li porta un tornavís. I el pare es desespera.
Tot el que explica el Valentí és estrany. L'escolto i, sobretot, no aconsegueixo saber per què el Daniel de tant en tant acaba ingressat. Els raonaments del Valentí són un batibull de contradiccions. Però hi ha d'haver algun motiu per tal que, quan el Valentí porta el Daniel al psiquiàtric, l'acabin "realment" ingressant. I el mantinguin ingressat potser durant un més (es veu que ja ha passat unes quantes vegades).
Quin és el motiu dels ingressos? Perquè de broma podria dir "que protegir-lo del seu pare", però és clar, no és un tema per fer bromes... Quin deu ser el veritable motiu?
Faig un incís: d'aquest mateix psiquiàtric en conec algun cas d'ingressos desmesuradament llargs (fins i tot indefinits). Decebedors. Però sé que no toquen les generalitzacions, i el fet és que en relació al Daniel, sobre aquest punt no puc tenir opinió; si de cas, de moment, només puc tenir una primera impressió "sobre el seu pare".
Al final del dinar, abans d'acomiadar-nos, introdueixo una altra falca en el monòleg del Valentí. Li dic que potser hauria d'escoltar més el seu fill, per tal de, potser, poder entendre millor què li passa.
Sembla que durant un instant m'escolta, però suposo que és un miratge, perquè la pausa és mínima, i de seguida torna a desfermar la seva incontinència verbal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)