Una explicació alternativa

La Marina explica que ha deixat uns diners a la seva filla perquè es pugui matricular d'un màster. Diu que els dies abans de deixar-li els diners, la relació amb la seva filla havia millorat molt, era especialment fàcil, fins i tot amb mostres d'afecte, però que a partir del moment que els hi va haver deixat, tot va canviar, de manera sobtada: la filla, la Berta, llavors va adoptar una altra vegada una actitud antipàtica, desagradable, fins i tot agressiva, tant, que la Marina li va dir que, per estar d'aquella manera era millor que fes la maleta i marxés de casa.

La Marina és ben conscient que la Berta no té una vida fàcil. Tot i ser molt intel.ligent i bastant funcional, la Berta arrossega el pes d'unes oscil.lacions emocionals molt fortes, tant, que entren dins del quadre d'un trastorn de la personalitat, perquè la seva inestabilitat és una situació cronificada, des de fa anys.

La Marina n'és conscient, però alhora que ho explica, també diu que sovint no sap, pel que fa al comportament de la Berta, què correspon al trastorn i què correspon a cara dura, mala llet, quina part hi ha de trets calculadors, manipuladors, "de mala persona"... I que aquesta pot ser l'explicació de per què, quan la Berta ha aconseguit el que vol, llavors la menysprea i la maltracta a ella, de vegades sense contemplacions.

A altres mares i pares amb filles i fills com la Berta els passa el mateix, que de vegades es fan la mateixa pregunta. Que de vegades pensen que, a banda dels problemes de personalitat del fill o filla, també tenen un punt "de maldat", o de "psicopatia"... Com que aquest tema de les etiquetes "mala persona", "maldat", "psicòpata", és bastant complicat, de moment el deixo al marge. I segueixo per una altra banda. Per una banda "alternativa".

La Berta, i les persones com ella, tenen tants problemes a l'hora de viure, de vegades són tan grans els seus sentiments de buidor, de frustració, de solitud, de por, d'impotència, que cal anar alerta amb les interpretacions que es fan del que diuen i del que fan.

En el cas de la Berta i la seva actitud positiva abans d'aconseguir el préstec, i insuportable a continuació, una explicació del canvi d'actitud podria ser aquesta. La Berta vol ser del tot independent, voldria no necessitar res de la seva mare. I aquests episodis de dependència que de moment no sap evitar, quan es produeixen, li provoquen un immens malestar. Un malestar amb ella mateixa, per no ser capaç, de moment, de ser més independent.

Ara bé, aquesta "explicació" sovint se li escapa, perquè en lloc de la raó (la capacitat d'entendre la seqüència), la domina el sentiment, el núvol de malestar que llavors l'envaeix, un malestar potser insuportable (a causa de la seva mala gestió emocional). I això ha de "sortir" per alguna banda, i una forma de sortir és aquesta explosió de crítiques, crits i malestars. Dirigida cap a la persona que té més a l'abast, la mare, i amb la qual a més ja té "el costum, el vici", de comportaments d'aquest tipus (en moments així). Perquè hi ha uns automatismes mentals que s'han gestat i consolidat al llarg dels anys i que, mentre no es modifiquin, fan inevitable que sigui així.

És a dir, el canvi d'actitud sobtat i l'aparició de l'agressivitat en aquest cas no seria el resultat d'una estratègia calculada, o d'una manera de ser "mala persona", sinó sobretot d'una personalitat fràgil, perduda, impregnada d'una gran quantitat de sofriment. Seguint aquest fil o possibilitat, llavors la visió que en crisis com aquesta podria tenir de la Berta la Marina, podria ser diferent. I més fàcil d'assumir, un cop descartades "les maldats".

Un dia, per telèfon, parlem de tot això amb la Marina.

I també d'això altre: que la Marina hauria de tenir sempre clar que cadascú és responsable de la seva vida, i per tant la Berta també: l'única responsable de la vida de la Berta és la Berta, per difícil que sigui la seva. I per tant, la Marina no té per què suportar segons quins comportaments, de manera que també hauria de tenir clar que ha d'establir alguns límits i els ha de fer respectar. Per exemple, aquest: "Si per a tu és normal que m'insultis i em cridis, per a mi no, no vull seguir sent el sac de boxa amb el qual t'esbraves quan estàs empipada, de manera que si segueixes així no podràs viure amb mi, t'hauràs de buscar la vida pel teu compte". I llavors ser conseqüent amb aquesta advertència, amb aquest límit fet explícit.

Actuar així no voldria dir estimar menys la Berta, "sinó estimar-la millor".

Teologies sobre salut mental

"Sabemos que la mayor parte de trastornos mentales se asocian con cambios más o menos extensos y profundos de árboles dendríticos y sus mapas sinápticos." Mara Diersen (1)

Sabem això, i a partir d'això que sabem, la psiquiatria bilologista està convençuda que la forma de resoldre els problemes mentals passa per intervenir de manera física (mitjançant la química, l'electricitat i la cirurgia), en aquesta xarxa cerebral, per tal de "reparar-la". I si de moment encara no ho aconsegueix, en l'únic que confia és que, més endavant, amb més "tecnologia i farmacologia psiquiàtrica", ja ho aconseguirà. Es tracta només de confiar en aquest tipus concret de progrés.

Ara bé, en la majoria de casos de problemes mentals (majoria, no parlo de totalitat), aquest abordatge estrictament "físic" té moltes limitacions. I també considerables riscos. I és que fins ara, les intervencions, més que de precisió, sovint són semblants a voler matar formigues amb ràfegues de metralladora: s'inunda de "metralla" tot el cos (amb la intenció que una part aconsegueixi arribar al cervell), i a sobre, de vegades... ni tan sols s'aconsegueix matar "les formigues".

De fet, una visita a un psiquiàtric (a un d'aquests llocs en què s'amunteguen els malalts mentals, sobremedicats i sense projecte rehabilitador, un d'aquests llocs "que encara existeixen", diguin el que diguin els alts responsables de salut mental), és la forma més fàcil de comprovar els resultats d'un abordatge de les malalties mentals que es podria qualificar de "bèl.lic", a la vista de grups de persones (en aquests llocs), a les quals sembla que els hagin fumigat el cervell amb napalm.

¿Això que dic és una "esmena a la totalitat" als recursos utilitzats per la psiquiatria biologista? En absolut: per descomptat existeixen medicaments psiquiàtrics que de vegades són d'una gran ajuda i que, de vegades, fins i tot assoleixen resultats "miraculosos". Per tant, d'esmenes a la totalitat, res de res.

Ara bé, que no faci una desqualificació general no és cap impediment per a, alhora, poder criticar els excessos i la sobergueria de la "teologia biologista" (i els seu inevitable integrisme). Uns excessos que abans he gosat qualificar de "bèl.lics", considero que de manera raonada, tenint en compte les víctimes que de vegades provoquen.

Del funcionament del cervell cada vegada en sabem més coses... i alhora, en seguim sabent molt poc (2). Dic que en sabem poc, i com que en sabem el que sabem (poc), la pretensió de resoldre els eventuals problemes mentals d'algú només amb mitjans "físics" (medicació, electricitat, cirurgia), és bastant absurda. Entre altres coses, perquè el que sembla que també obliden els "biologistes integristes" és que les paraules "també" modifiquen la química, les connexions i la configuració del cervell. De vegades de manera més eficaç i perdurable que els medicaments.

--
(1) "¿Cómo aprende (y recuerda) el cerebro?". Salvat, 2019.
(2) Faig servir aquí la primera persona del plural, però no perquè consideri cap especialista en aquesta matèria; els meus coneixements són exageradament limitats. De fet, malgrat el meu gran interès (indiscutible), als experts sovint ni tan sols els aconsegueixo entendre, a causa de la complexitat dels temes que parlen (i per tant m'haig d'aconformar "amb els resums divulgatius", amb les gran línies argumentals...).

Una altra història "de sentit"

El dia abans d'anar a veure l'Elisabet (també pels volts de Nadal), anem a veure l'Adriana, ingressada des de fa uns dies a una unitat d'aguts de psiquiatria, a causa d'una severa depressió. O a causa de la família que té, una explicació alternativa que, òbviament, "a la seva família" no li interessa plantejar-se-la.

Hi vaig amb la Lívia. Quan arribem, quan ens veu, a l'Adriana d'entrada li canvia la cara, se li il.lumina... però de seguida torna a canviar la cara, com si s'hagués adonat que aquesta reacció positiva no encaixa amb el seu paper actual; recupera el seu pessimisme, la seva actitud autodestructiva, fins i tot agressiva cap als altres, aquesta actitud en la qual està atrapada des que va començar l'actual etapa depressiva.

Per anar a veure l'Adriana cal fer un esforç. Perquè l'Adriana no és com l'Elisabet; si un petit esforç teu o detall amb l'Elisabet pràcticament sempre dóna fruit (si estava preocupada normalment es despreocupa, si estava trista s'alegra...), en el cas de l'Adriana no és així. Tens la sensació que l'Adriana és una roca, rígida, ancorada en el seu malestar.

No és fàcil, estar amb l'Adriana, a causa de la seva actual negativitat. Has d'estar tu realment fort, emocionalment sencer, per tal que la seva negror "no et contamini". El que et salva una mica, i alhora la salva, és que "per sota" de la seva negativitat i aspresa, si estàs atent, t'adones també del molt que pateix, i de les moltes ganes que té de deixar de patir, encara que et digui el contrari, encara que insisteixi en dir el contrari.

Quan marxem de la planta d'aguts de l'Adriana no ho fem mai contents, sinó entristits. Per ella, pel seu estat, i també pel lloc. El normal és sortir d'una unitat d'aguts així, abatut, aclaparat. Perquè a més de trobar-te la persona que vas a veure de la manera que te la trobes, malament, veus el lloc on està, envoltada per moltes altres persones que també estan bastant o molt malament.

Ens costa, hem de fer un esforç, per anar a veure l'Adriana (a diferència de l'Elisabet, que no ens costa mai). A més, un altre problema de la relació nostra amb l'Adriana és l'obligada relació amb la seva família, inevitable ara, ja que mentre està ingressada l'accés a l'Adriana no és factible sense el vistiplau de la família. De vegades, "aquesta gestió prèvia" (l'autorització familiar), és el que més mandra ens fa.

Quan tornem cap a casa, li parlo a la Lívia dels pensaments meus sobre "el sentit de les coses", i li reitero això que vaig dient de tant en tant, que a banda d'aquests moments o parèntesis (les visites a l'Elisabet, a l'Adriana, les converses amb algú altre...), el meu sentiment general, existencial, és més aviat de prescindibilitat, o d'absurditat, o de banalitat.

Ho dic, i alhora m'adono que m'estic despistant, que estic fent una generalització que no s'adiu amb la realitat. I llavors amplio l'explicació: li parlo a la Lívia també d'altres moments més quotidians, per a mi també rellevants, molt importants... Com per exemple quan al matí esmorzem junts, i diem alguna tonteria, i somriem o riem... Aquests moments tan "irrellevants" i, alhora, també "tan plens de sentit".

L'Elisabet i el dinar de Nadal

La Lívia havia convidat l'Elisabet a venir a dinar el dia de Nadal. L'Elisabet havia dit que li feia molta il.lusió, però després telefona i diu que no ho veu clar i que, el dia de Nadal, l'endemà, prefereix quedar-se a la residència.

Sense avisar-la, vaig "a casa seva", a la residència. La trobo a la sala d'estar, asseguda, quieta, sense fer res. Absent, amb cara d'avorrida. Quan em veu, es transforma de cop: se li il.lumina la cara, s'aixeca d'un bot, m'abraça i petoneja i em pregunta que què hi faig, aquí.

Li dic que ja ho veu, que l'he anat a veure. I que a més de veure-la li volia dir que a la Lívia i a mi ens semblava molt bé que el dia de Nadal fes el que volgués... però que si decidia venir a dinar amb nosaltres, ens faria molt contents. Que ens agradaria de debò, que estigués amb nosaltres. Li repeteixo uns dos o tres cops la il.lusió que ens faria, i a cada repetició ella eixampla el somriure, i se li enriolen més els ulls. I al final em diu que vindria, que és clar que sí.

Per a mi i la Lívia el dia de Nadal no és un dia especialment important, però fem "com si ho fos", perquè per a l'Elisabet sí que ho és... Li pregunto a l'Elisabet per què ens havia dit que volia quedar-se a la residència. I llavors m'explica que fa dies que té un restrenyiment molt fort, i que això li repercuteix en el cap, li afecta l'humor, l'encongeix. Que quan li passa això llavors es queda així, replegada, malament, i que tot ho veu difícil (l'Elisabet ja té tendència al restrenyiment, i l'arsenal de pastilles psiquiàtriques que es pren encara li compliquen més la vida, pel que fa a aquest problema).

Aquesta vegada hi ha el restrenyiment pel mig; una altra vegada pot ser un altre malestar, d'origen físic o mental... El cas és que la vida de l'Elisabet no és fàcil. Però malgrat les dificultats, de vegades grans, en els mals moments, moltes vegades trencar la deriva de la seva negativitat i pessimisme no és molt complicat. De vegades només cal trobar les paraules oportunes, oferir-li una abraçada, o un somriure... de vegades, amb molt poqueta cosa, li pot canviar l'estat d'ànim.

L'Elisabet és una persona bastant fàcil. En aquest cas, amb el mínim esforç d'anar-la a saludar a la residència (cosa que d'altra banda no és tampoc cap esforç), i remarcar-li "que ella és important per a nosaltres", ha sigut suficient (tot i que el malestar del restrenyiment de moment no hagi desaparegut).

Quan me'n vaig cap a casa, pel carrer tinc una sensació estranya, agradable: a ella sé que amb la visita li he donat una alegria, però el cas és que ella a mi m'ha donat una alegria tant o més gran: "podent anar-la a veure", m'ha donat això de què parlo els últims dies, "un sentit"... Es probable que la meva alegria i benestar siguin només una conseqüència d'aquest sentit.

La Marina

"¿Sabe qué es lo más terrible? La depresión anula el concepto de tiempo. 'Todo Es Para Siempre'. Hay que recordarse una y otra vez que es algo transitorio, que pasará." Espido Freire (1)

Veig pel carrer un grup de trenta noies d'uns vint anys, caminant a pas viu, gairebé en formació, en fila de dos. Al mig d'aquesta llarga fila de noies, caminant de manera menys airosa, una dona de més de setanta anys. Algú que no sabés qui són aquestes noies, podria pensar que la dona gran és la responsable del grup. Però no ho és.

Totes aquestes noies estan ingressades en un centre especialitzat en el tractament de l'anorèxia. Aquesta sortida al carrer forma part de les activitats programades: en fila i a pas viu, fan una caminada de potser mitja hora, sense aturar-se ni un moment, pels carrers del barri on està el centre.

La dona gran és la Marina. Les filles van demanar el seu ingrés al centre perquè no sabien què fer amb ella. La Marina estava en un estat depressiu sever, i amb una actitud hostil, a la contra, furiosa. Autodestructiva, i alhora agressiva cap a les filles. Al centre la van acceptar (és un centre privat, i la quota mensual és molt elevada). I com que el centre està especialitzat en l'anorèxia, la van diagnosticar com a anorèxica. I la tracten com a tal. És, òbviament, un desgavell absolut.

Fa anys que conec la Marina. Ens hem anat veient de tant en tant. Ara, des que està al centre, alguna vegada puc parlar amb ella per telèfon (poc, perquè té les comunicacions molt restringides). Sempre li dic el mateix, que ha de sortir d'aquí, que aquest lloc no li convé, que ha de tornar a casa. Que les filles li han de buscar algú que li faci companyia i les feines de la casa (viu sola), que necessita aquest suport, mentre estigui tan desvalguda i impotent (és una família amb diners, s'ho poden permetre). Li dic que és des de casa, "des de fora de la presó", des d'on amb una mica de sort i l'ajuda necessària, tindrà la possibilitat de sortir d'aquest estat depressiu tan dur que ara l'aclapara.

Ella diu que tot és impossible, que és definitiu, que no estarà mai més bé, que ja tot és igual. Que jo no ho entenc (però sí que ho entenc, perquè sé que quan s'està en el seu estat, tal com diu l'Espido Freire sembla absolutament impossible, que un dia s'acabi el malson de la depressió...).

Des que va començar aquesta etapa depressiva, l'han farcit de medicaments. Sense cap resultat, sense cap millora (ja fa uns quants mesos, potser més de mig any, que es medica regularment). Sí, els medicaments no falten, els que convinguin, però en canvi, en cap moment ha tingut accés a un bon psicòleg (o més ben dit, ni bo ni dolent, "a cap").

El dia que la veig pel carrer, formant part de la fila, segueixo el grup una estona, des d'una distància prudencial, discretament. No li dic res; no sé com fer-ho, encaixonada ella al mig d'aquesta formació militar d'adolescents a pas de legionari. Contemplo l'escena i sento una immensa tristesa. I quan m'aturo i veig com s'allunyen, i finalment la perdo de vista, em quedo amb aquesta tristesa. Que encara em dura, sempre que penso en ella.

--
(1) El Periódico, 19/04/2020

Dotze anys

"Lo que acabo de escribir es falso. Verdadero. Ni verdadero ni falso, como todo lo que se escribe sobre los locos, sobre los hombres." Jean Pau Sartre (1)

Després de dotze anys de dues sessions setmanals de teràpia, el psicoanalista, que fins aleshores no havia dit ni una paraula, li diu al seu client: "Disculpi que l'interrompi un moment, però no entenc l'idioma en què m'ha estat parlant". (2)

Una variant: Després de dotze anys de tractar amb psicofàrmacs un client, un psiquiatre, quan el client li diu, una altra vegada, que durant els dotze anys no ha notat cap millora, i en canvi sí molts efectes secundaris desagradables, el psiquiatre li diu: "Disculpi, no acabo d'entendre el que em diu, si de cas ja en parlarem un altre dia, més endavant, perquè ara l'important és consolidar la medicació".

També podria posar altres exemples dels quals en fossin protagonistes, posem per cas, un psicòleg conductista, o un de cognitiu-conductual, o... Podria i ho "hauria" de fer, per tal de ser just, però ara mateix no se m'acudeixen "ocurrències" equivalents com les dels dos casos anteriors, de manera que ho deixo només indicat: "Hauria de posar també altres exemples..."

De fet, tots aquests escenaris o acudits podria dir-se que tenen un origen comú, d'arrel religiosa (en el nostre cas, "el cristianisme cultural"). Per exemple:

Després de dotze anys de seguir les indicacions del seu director espiritual i pregar regularment a Déu per tal que l'alliberés o li alleugés el dolor insuportable de la depressió que patia, quan un dia es va queixar al director espiritual de què Déu no li feia gens de cas, el director li va dir: "Potser no has pregat amb prou devoció, o potser Déu, amb la seva infinita saviesa, incomprensible per a la ment humana, considera que aquest sofriment teu és el més beneficiós per a tu".

Dit d'una altra manera: això "dels dotze anys" és més fàcil que passi quan els professionals i terapeutes (de l'escola que sigui), tenen una estructura mental "religiosa", en el sentit que creuen profundament en els principis del marc mental terapèutic dins del qual es mouen (la seva "religió"). I dins del qual, i per tant no fora, consideren que han de trobar totes les alternatives, totes, que els puguin fer falta de cara a exercir la seva professió (de psicòleg, de psicoanalista, de psiquiatre biologista, etc.).

Quan a aquests professionals el que els mou és "la seva fe", quan no estan realment atents, quan no estan oberts a la possibilitat de veure "allò que potser desafiaria les seves creences" (quan, en definitiva, no són capaços d'assumir la incomoditat de les contradiccions, la por vinculada a les incerteses, etc.), el risc de provocar desgavells en els seus clients es multiplica.

D'altra banda, per al client en aquests casos no és fàcil, poder reaccionar. Perquè quan una persona està prou malament per a necessitar ajuda d'aquest tipus, el normal és que estigui en una situació de gran fragilitat, de desemparament i d'indefensió, de manera que té limitada la seva capacitat d'avaluació i de reacció, en relació amb el tractament que està rebent.

I així és com de vegades va passant un temps terapèuticament pobre, o fins i tot estèril, o encara més greu, un temps "d'empitjorament", a causa d'un tractament que, en lloc d'ajudar, potser perjudica el client...

--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 48)
(2) Adaptació d'un acudit recollit per T. Cathcart i D. Klein a "Heideger y un hipopótamo van al cielo" (Ed. Planeta, 2012, p. 44).

La història de la Teresa

1

"Teresa fue internada cuando tenía 21 años, después del nacimiento de su hija, durante el puerperio. (...) Se encontraba en un periodo de debilidad física y con problemas psicológicos normales en una mujer y seguramente ya no conseguía trabajar como antes. Entonces llamaron a un médico. A lo mejor era suficiente un simple periodo de descanso, pero el médico solicitó la intervención de un psiquiatra. La cogieron y la mandaron al manicomio. Un primer internamiento en Bolonia, donde fue tratada con electroshock y terapia insulínica, el segundo en Imola, donde lleva ya treinta años." (p. 89)

2

"Teresa estaba considerada la persona más peligrosa del pabellón de las peligrosas. (...) Cuando llegabas delante de la puerta únicamente podías mirar por la mirilla: sólo se veían los ojos y el pelo de Teresa, porque llevaba la máscara (denominada bozal en el historial, en la nota del 17 de abril de 1971), luego llevaba la camisa de fuerza torácica que la tenía atada a la cama y correas de contención en las piernas y las muñecas, por lo tanto se parecía a una momia. La máscara para impedir que escupiera le cubría la boca y casi todo el rostro, como los bandidos durante un atraco. En el caso de Teresa, la máscara estaba atada a la cama con correas de cuero. Así, sólo podías ver los ojos de Teresa." (p. 86)

3

"A veces sale, da una vuelta por Imola, pero no le interesa mucho, aunque puede ir cuando quiera. Ahora quiere sobre todo vivir en paz, está muy contenta cuando viene a visitarla algún familiar; tiene una hija, quien rara vez la visita." (p. 89)

4

"Es por eso que me impresiona la ambivalencia de la gente, la gente común, ante el problema: por un lado siente cierta necesidad de compadecerse de los llamados enfermos mentales, o de personas con problemas, pero por otro lado no quiere tener nada que ver con ellos. De una manera u otra tiene tendencia a buscar un modo cómodo de guardar las distancias entre sí misma y los que sufren: esto lo consiguen a través de la psiquiatría. (...) El psiquiatra no es más que un ejecutor." (p. 243)

Giorgio Antonucci. "El prejuicio psiquiátrico", Katakrak Liburuak, 2018 (aquest llibre me'l trobo a una estació d'autobusos)

Resum: Giorgio Antonucci és un psiquiatre que quan arriba al psiquiàtric d'Imola a principis del 70 es troba la Teresa tal com la descriu en el segon fragment. S'assabenta de la seva història prèvia (fragment 1), i es proposa alliberar-la d'aquell horror (tant a la Teresa com a altres dones d'aquella secció del psiquiàtric, en condicions semblants a les de la Teresa). Ho fa en contra del criteri de la majoria de la resta dels professionals del centre. I aconsegueix el que es proposa (fragment 3; la Teresa segueix al psiquiàtric, "s'ha convertit en casa seva", però pot sortir i anar on vol). El llibre repassa tant històries clíniques com la de la Teresa, com el funcionament general dels psiquiàtrics llavors, i això porta Giorgio Antonucci a diferents conclusions, una de les quals és la reflexió final del fragment 4.

D'aquest text, potser el que em sobta i horroritza més és la referència a la màscara per evitar que la Teresa escopís, i que es veu que no era un artefacte només per a ella, sinó d'ús habitual en alguns casos... No en tenia cap referència, de l'existència d'aquestes màscares d'ús psiquiàtric... El museu dels horrors és inacabable.

Llegir testimonis com el de Giorgio Antonucci és necessari. Per tal que no ens oblidem "d'on venim", quan es parla de l'estat de la gestió de les persones amb problemes mentals avui.

Sí, avui hi ha moltes coses, moltíssimes, per millorar, però també està bé no oblidar el passat.

El tractament i el tracte

"Substituïm el tractament pel tracte". En diferents entrevistes i conferències, sento aquesta frase a alguns psiquiatres d'orientació psicoanalítica, i la frase m'agrada (1). I alhora penso en els límits, i també els riscos, d'aquesta idea, si no va acompanyada de matisacions, de referències a situacions i contextos diferents, etc.

Entenc el motiu d'aquesta "declaració de principis", i em sembla necessària la seva expressió i la seva reivindicació sempre que faci falta (cosa freqüent). Penso que moltes vegades la pràctica, de fet l'abús, "del tractament sense tracte", ha sigut una estafa a aquelles persones necessitades tant de tractament com de tracte (o potser només necessitades de tracte i que, en canvi, "pateixen un tractament innecessari").

En el cas de la psiquiatria la institucionalització d'aquesta estafa ha sigut aclaparador, a mitges a conseqüència de la falta de lucidesa i d'amplitud de mires dels professionals implicats en aquesta manera d'entendre la pràctica de la psiquiatria (no tots), i a mitges a causa de la limitació de recursos (en definitiva diners), invertits en salut mental; d'entrada, una pastilla és més barata que el temps d'un professional (i dic "d'entrada" perquè tampoc no és tan senzill com sembla, però si de cas de moment això ho deixo aparcat).

Dit tot això, i com que d'aquest tema ja n'he parlat moltes vegades (de l'estalvi "culpable" de paraules, acompanyat de l'abús de fàrmacs), ara ho enfocaré des del punt de vista contrari, és a dir, dels casos en què el prioritari és, hauria de ser, el "tractament", fins i tot de manera urgent. Parlaré de quan el cas és aquest, i alhora resulta que "només s'ofereix tracte", afable i benintencionat, un tracte mancat de repercussió terapèutica positiva pel que fa al conflicte que origina la recerca d'ajuda. Perquè això també passa; és a dir, "també es pot estafar d'aquesta manera", i les conseqüències poden ser tan greus com en el cas de l'estafa per la negació de l'accés a les paraules.

Qualsevol idea sensata, duta a un extrem, pot convertir-se en un desencert. De vegades també passa en el món de la psicoteràpia, quan a causa del rebuig, "per una qüestió de principis", de la farmacologia, s'ofereix un tracte "cordial", implicat, sostingut... però poc eficaç. Perquè de vegades és així: de vegades el més efectiu és una pastilla, per molt que pugui desagradar aquesta idea (aquesta realitat), als partidaris "a ultrança" de la paraula.

Ho explicaré amb un exemple. Si et trenques un braç, el que cal és que te l'enguixin, i "ben enguixat", de manera professional. Si un cop clar que el que hi ha és una fractura, que qui llavors t'enguixi sigui una persona muda o antipàtica, té poca importància. El rellevant és que t'enguixin bé (segons el tipus de fractura que tinguis). Evidentment, si a sobre el metge enguixador és simpàtic i amable, doncs encara millor, però insisteixo, en aquest cas la prioritat ha de ser "l'expertesa tècnica". (2)

Això, que és tan fàcil veure en els casos "de problemes físics", també pot tenir, de vegades, el seu equivalent en els casos de problemes mentals. Per exemple, tal com ja he dit, de vegades, una pastilla "en el moment adequat", pot ser més determinant i útil que munts de paraules i munts de sessions de psicoteràpia.

Per això he dit al principi que les generalitzacions, del tipus que siguin, i més si són dogmàtiques, són arriscades. I a més d'arriscades (o a conseqüència de ser-ho), poden ser "perilloses" des d'un punt de vista terapèutic, és a dir, des del punt de vista dels interessos de la persona que busca ajuda a causa dels seus malestars i sofriments.

--
(1) Fernando Colina, Laura Martín, José María Álvarez i Massimo Recalcati.
(2) I per descomptat, "com" t'has trencat el braç de moment no té gens d'importància, ni el que havies somniat la nit passada, etc.

Freudians contra la teràpia cognitiva conductual

"Cada época conoce su particular forma de conformismo intelectual, su 'escolástica': designamos con esta palabra (...) esa forma de pseudosaber académico caracterizado por preferir las estructuras estables y cerradas a las cambiantes y abiertas, no admitir más problemas que aquellos previamente instituidos en la urdimbre de las respuestas (...) La ideología moralizante que justifica y adoba cada escolástica es muy variada (...)." Fernando Sabater (1)

Aquests dies escolto per internet algunes entrevistes i xerrades dels psiquatres Fernando Colina i José María Álvarez. Llegeixo també alguna entrevista a Massimo Recalcati, psicòleg interessat per les psicopatologies alimentàries. Els tres es fonamenten en una concepció psicoanalítica dels conflictes mentals. M'atrauen moltes de les idees que exposen.

Alhora, del que diuen hi ha una cosa que em sobta, i és que els tres coincideixen en l'opinió negativa que tenen de les teràpies cognitives conductuals. Fins a l'extrem que les consideren "un apèndix" de la psiquiatria biologista i farmacològica, tal com sona. Això em desconcerta. És a dir, em desconcerta que aquests defensors "de la cura i l'acompanyament a través de la paraula" manifestin aquest rebuig tan radical a aquesta altra opció basada també exclusivament en la paraula. I encara em desconcerta més que ho facin atribuint-li "un maridatge" amb els biologistes, una associació que em sembla del tot gratuïta. Absolutament gratuïta.

Que alguns professionals combinin els dos abordatges (farmacològic i cognitu conductual), no autoritza a cap generalització com la que fan ells. És tan absurd com afirmar que com que alguns professionals biologistes, per exemple, potser recomanen lectures poètiques, o anar en bicicleta, la poesia i el ciclisme són part de la concepció biologista i farmacològica de la salut mental.

Colina, Álvarez i Recalcati estableixen una pugna ja no entre "la paraula i la pastilla", sinó també "entre la paraula legítima i la ilegítima". I ho fan de manera tan contundent que quan parlen d'aquest tema donen la sensació de ser, més que terapeutes, "creients d'una religió": la seva fe és l'única veritable, de la qual han de fer apostolat, etc.

He començat dient que m'atrauen moltes de les idees que exposen aquestes persones. I ho segueixo mantenint, perquè les meves objeccions parcials no m'impedeixen seguir recollint de les seves exposicions i discursos tot allò que em sembla valuós, que és molt. Em sembla obvi que actualment negar l'existència i la importància de l'inconscient, i tot el que implica, la seva influència absoluta en les nostres vides, és una falta de lucidesa immensa.

Relacionat amb tot això, una altra cosa que em sorprén de Colina, Álvarez i Recalcati és que, de tant en tant, fan alguna referència a l'ús de psicofàrmacs en la seva experiència clínica diària, però ho diuen amb una boca petita, i sempre de passada, sense aturar-s'hi. Com si estiguessin parlant "d'una part fosca, vergonyosa", de la seva feina...

I trobo que "caldria", que s'hi aturessin. Trobo que, precisament ells, en lloc de ventilar el tema amb una frase telegràfica, mig extraviada, en veu baixa, caldria que parlessin més de l'ús de la farmacologia en la seva pràctica clínica quotidiana de base psicoanalítica. Perquè si ho fessin, si en parlessin, el seu discurs seria més "veritable", més sencer. És a dir, més autèntic el relat de la seva pràctica professional.

De fet, amb aquesta actitud "evitadora", es posen al mateix nivell que els "integristes biologistes", només que a l'altra banda del mur. Plens d'una seguretat absoluta, fins i tot celebren (literalment, de manera explícita), l'existència del mur (igual que els altres). Cosa d'altra banda comprensible: si consideres que els altres "estan equivocats", i que tu tens el monopoli de la veritat, és normal que vulguis mantenir-te en la teva illa de legitimitat i puresa, incontaminat.

Ho remarco: estic parlant dels integrismes (d'un tipus o de l'altre, biologistes o freudians). I per tant ara no parlo de tots els professionals que (equidistants, o decantats o no cap a alguna de les dues bandes), tenen una postura "intel.lectualment més saludable", més oberta (més predisposada a escoltar la discrepància, sense por als dubtes), i per tant menys apostòlica i excloent. Una actitud que alhora és probable que faci també més efectiva la seva pràctica terapèutica habitual (amb consciència d'infal.libiliat, sense dubtes, sense cauteles, les possibilitats d'intervencions desafortunades, i fins i tot de desastres, es poden multiplicar).

Tot és complicat. Perquè les paraules, com els fàrmacs, tan poden facilitar com complicar, tan poden salvar com condemnar. D'entrada, en principi, no hi ha bons i dolents, sinó més aviat "usos inadequats". De vegades molt inadequats, perquè també és veritat que hi ha alguns usos que fins i tot "haurien de ser proscrits": tant "les paraules que mai no s'haurien de dir", com "els medicaments que mai no s'haurien de receptar". Oblidar tot això (tan pel que fa a les paraules com als medicaments), és un "fracàs de la intel.ligència".

El problema és que mirem molt els abusos, intransigències i errors dels altres, fins i tot amb lupa, i en canvi ens mirem poc al mirall...

--
(1) "Para una ciencia ácrata". Dins de "Escritos politeístas", Editora Nacional, 1975 (p. 190). He triat aquesta cita sobretot per la seva referència a "les estructures estables i tancades", i perquè en conjunt aquesta idea de l'escolàstica de Savater em sembla adequada (en tant que "gràfica"), en relació amb el que jo he volgut exposar.

Mare i fill malalt mental

"(...) con los años, Leopoldo María deja casi de lado la figura del padre y hace caer todo el 'mal' familiar, y el suyo en particular, sobre la figura de la madre, de Felicidad, a la que quiso y detestó casi diría que a partes iguales."

Luis Antonio de Villena, a "Lúcidos bordes de abismo. Memoria personal de los Panero" (Fundación José Manuel Lara, 2014, p. 59), diu això de Leopoldo María Panero i la seva mare Felicidad Blanc. Una de les vegades que Villena es refereix al procés de degradació i embogiment de Leopoldo, diu:

"Cuando (al cabo de un mes, tal vez algo menos) Leopoldo regresó de París, puedo decir mayo de 1982, el Leopoldo que yo había conocido no existía ya. Venía mal. Descuidado en todos los aspectos y casi mudo. Nace el 'Leopoldo/problema' del que tendremos que huir, a menudo, incluso los amigos, por no poder hacernos cargo de él. Por resultarnos de todo punto excesivo. Es el momento en que oigo decir -nunca lo vi, por supuesto- que Leopoldo, extraviado, como perdido, compra un croasán y lo moja en el agua sucia de un charco o en la más repelente aún que corre delgada en los arroyos, junto a la acera. Sí estuve en esos momentos (pero poco, porque ambos tendíamos a partir) con un Leopoldo desastrado que olía fuertemente a suciedad. Que olía francamente mal. Varios lo comprobaron. (...) Algo se rompió en un Leopoldo que nunca estuvo bien, pero que en ese momento desbordó el vaso. Lo malo es que nunca volvió a estar bien." (p. 71, 72)

De vegades cita al mateix Leopoldo:

"Me miro al espejo y me doy miedo". "Nadie quiere a un loco. Te detestan hasta tus mejores amigos". "El Infierno es la única realidad de la existencia". (p. 151)

I al llarg del llibre (també hi surten els altres dos germans, Juan Luis i Michi), de manera reiterada va tornant a la mare:

"Tan sola como básicamente estaba, había decidido dedicarse por entero a ese hijo terrible que la necesitaba, la odiaba y la quería." (p. 119).

Llegeixo aquest llibre i sento esgarrifances. Al pensar en aquesta mare i aquest fill, en la seva relació terrible. Al pensar en altres mares i fills (o filles), amb relacions semblants, amb diferents graus de dolor, pànic, bogeria, desesperació, esgotament... Però sobretot, em fa pensar en una història d'aquest tipus per a mi molt propera, ara ja una mica llunyana, però que encara em neguiteja quan la recordo.

Històries de confinaments: la Cesca

Vaig explicar que l'Oriol no surt al carrer perquè té por d'encomanar-se. La Cesca, en canvi, sí que surt al carrer: quan té ganes de beure.

Quan va començar el confinament a la Cesca se li va desmuntar tot el que amb molts esforços havia anat posant en marxa amb l'objectiu de poder deixar de beure. Tancada a casa i sense les ajudes externes que tenia, el seu malestar va anar creixent de manera ràpida. No va suportar la pressió, i va començar a sortir de casa per tal de poder beure. I ho segueix fent de manera regular: se'n va a alguna botiga, es compra unes quantes cerveses i se les beu abans de tornar a casa.

Quan arriba a casa ho fa borratxa. I se sent fatal. D'una banda, a causa de la barreja dels efectes de l'alcohol i la medicació psiquiàtrica que es pren, i d'una altra banda, perquè es menysprea per no ser capaç de controlar la seva impulsivitat. Però malgrat aquests dos grans malestars, l'endemà torna a sortir, torna a beure, i torna a sentir-se doblement fatal.

La Cesca viu amb la seva mare, i la seva mare està desbordada, esgotada, trista. No sap què fer. Abans, quan les coses anaven malament (amb alts i baixos, la història fa molts anys que dura), la mare si més no tenia el recurs de sortir de casa de tant en tant, airejar-se una mica, una estona, anar a veure alguna amiga, prendre algun cafè acompanyada, xerrar amb algú... i així, mentrestant, "descansar de la filla".

Quan la Cesca està a casa, de vegades està borratxa. O, després d'una ressaca, penedida, plorosa, derrotada i desvalguda. O abans d'una nova sortida, ansiosa i com una fera engabiada... A casa de la Cesca no hi ha mai tranquil.litat.

Per a molta gent aquests dies són difícils. Per a algunes persones, com l'Oriol o la Cesca (i per als seus familiars), encara ho són més, de difícils.

Històries de confinaments: l'Oriol

L'Oriol en general porta prou bé aquests dies de confinament. Respecta de manera escrupolosa l'ordre de quedar-se tancat a casa, no tant perquè és una ordre, com a causa de la por que té a encomanar-se. Viu sol, i de vegades la solitud li pesa. Abans es podia esbravar al gimnàs, però ara no té aquesta opció.

Dic que en general està bé. Després hi ha les excepcions. De vegades el cap li rutlla de manera estranya, es comença a alterar, i llavors té ocurrències que sobten. Per exemple, diu que quan s'acabi el confinament matarà el Pedro Sánchez, perquè és un imbècil i tot ho fa malament. Que li posarà una bomba, o li clavarà un tret, o li tallarà el coll... "Si no fos perquè no puc sortir de casa, el mataria ara mateix, tant al Pedro Sánchez com a tots els seus ministres!"

Quan diu aquestes barbaritats, els seus pares es preocupen (de tant en tant parlen per telèfon). Sobretot qui més es preocupa és la seva mare, i no tant pel que en aquests casos l'Oriol diu o amenaça, sinó perquè a causa del seu malestar l'Oriol faci algun intent de suïcidi. O més ben dit, "algun nou intent", ja que no seria el primer cop.

L'Oriol de vegades té aquesta xerrameca amenaçadora, "Mataré aquest, l'altre..." (un  veí, o l'encarregat del supermercat, o al Pedro Sánchez...), però al capdavall el veritable i últim destinatari del seu malestar, la seva fúria i la seva agressivitat sempre és ell mateix.

Des de la finestra

Quan l'Elisabet està a l'hospital, les visites estan totes prohibides. Com que per sort té amb ella el seu mòbil, li fem un truc i li preguntem què veu per la finestra. Ens ho diu, i llavors sabem a quina part de l'edifici està. Aleshores, la Lívia i jo hi anem, i des del carrer li fem un nou truc. Li diem que som al carrer, que s'acosti a la finestra, i de seguida la veiem darrere una de les finestres. Ens saludem amb la mà i, durant una estona, anem parlant amb ella per telèfon.

L'Elisabet està encantada amb la visita sorpresa, i com que ha anat tan bé, a partir de llavors la repetim cada dia, ja que d'aquesta manera ella pot trencar una mica la rutina del confinament hospitalari.

Quan després de totes les proves negatives la tornen a dur a la residència, com que ha de passar la quarantena (pel fet d'haver estat a l'hospital), també l'anem a veure. Com que les visites, igual que a l'hospital, a causa del risc de contagi també estan prohibides, li fem un crit des del carrer (o una telefonada d'avís). I llavors ella obre la finestra de l'habitació de la residència on teòricament està confinada (ho dic d'aquesta manera perquè de vegades fa trampes, s'escapa de l'habitació). I així podem parlar una estona, nosaltres des del carrer i ella des de la finestra.

Algunes vegades les visites les fem la Lívia i jo junts, però en general sols, un o l'altre, per tal de no cridar tant l'atenció. De fet, a la residència ja n'estan al cas, d'aquestes converses des del carrer, i no hi posen cap objecció. Al contrari, suposo que les valoren positivament, ja que són una manera de fer-li a l'Elisabet una mica més fàcils i agradables aquests dies de quarantena.

Abans de tot això del virus, un dia a la setmana quedàvem amb ella i anàvem a un bar a prendre un cafè. Ara no podem anar junts al bar, però en canvi la veiem més sovint, gairebé cada dia. Durant aquestes visites des del carrer, un dia li dic que com que ens estem saltant molts cafès compartits, i ves a saber els que encara ens haurem de saltar, quan torni la normalitat i torni la rutina de les trobades al bar, el primer dia, per celebrar-ho i compensar-ho, com a mínim haurem de demanar cadascú una galleda de cafè.

I l'Elisabet riu, i diu que sí; l'Elisabet té aquesta virtut, que li és fàcil il.lusionar-se, alegrar-se i riure, per mica que li diguis qualsevol tonteria o ocurrència una mica simpàtica.

No és fàcil, el que fa l'Elisabet, perquè de vegades el seu cap li fa la guitza, de diferents maneres, de vegades hostils, feixugues, sigui amb idees obsessives, o fins i tot amb percepcions més o menys delirants... Gestionar tot això és complicat, i tanmateix el cas és que ella en gran mesura ho aconsegueix (l'edat, fer-se gran, en aquest sentit també l'ha ajudat molt).

De fet, aquesta vitalitat, aquesta faceta de l'Elisabet, aquesta capacitat de poder viure, malgrat la duresa de la seva vida, moltes estones amb optimisme i rialles, és una forma de veritable saviesa. Potser la forma de saviesa més important de totes.

Nicotina contra el virus

L'Elisabet fa dècades que es fuma un paquet de tabac cada dia (i algunes temporades, més). Després de tants anys d'empassar-se fum, de vegades té uns bons atacs de tos: l'Elisabet forma "una unitat indivisible" amb la seva tos episòdica i el seu paquet de tabac.

Ara, amb l'embolic del coronavirus, si tens gent al teu voltant tossir és un problema, perquè es disparen les pors i les alarmes. I com que l'Elisabet té un nou episodi de tos fort (un més), els responsables de la residència on viu decideixen enviar-la a l'hospital. Per si de cas. Un cop allí, a l'hospital diuen que se la queden, i s'hi està uns quants dies. Li van fent proves, però per sort totes van sortint negatives: cap indici del virus.

Aquests dies ha sortit alguna notícia als mitjans de comunicació dient que les persones fumadores, a causa de la concentració de nicotina dels seus pulmons, sembla que estan més protegides contra el coronavirus. Aparentment té la seva lògica: costa imaginar que un virus pugui prosperar, per exemple, en uns pulmons com els de l'Elisabet, negres, enquitranats i saturats de nicotina (la nicotina és un insecticida d'ús hortícola molt potent...).

Al no poder fumar (pel fet d'estar a l'hospital), a l'Elisabet la tos li ha minvat, i com que alhora en les proves segueix sense haver-hi cap indici del virus, al final li donen l'alta. De manera que torna a la residència psiquiàtrica on viu, però quan hi arriba, es troba que ha de passar la preceptiva quarantena. L'ha de passar encara que totes les proves hagin sortit bé (cap indici del virus), ja que és el que indica el protocol, pel fet de venir del carrer i a sobre haver estat en un hospital.

Després dels atacs de tos, de la incertesa inicial i les pors, de l'experiència del pas per l'hospital i les diferents proves, i de l'aïllament al tornar a la residència (sense poder-se relacionar amb les altres persones), d'entrada l'Elisabet diu que no fumarà més. Diu que s'ho ha pensat bé, que ja veu que això de fumar té molts inconvenients i que provoca molts mals de cap. Convençuda, diu que és un bon moment per començar una nova etapa, sense fumar, que ara es vol cuidar, perquè la salut és important, etc.

L'endemà, però, ja s'ho ha repensat: demana si pot fumar algun cigarret, i li donen permís per fer-ho. I ella la mar de contenta, perquè així, a més, amb la justificació del cigarret, té permís per sortir de l'habitació i anar a la terrassa a fumar-se'l. De manera que torna "a la seva normalitat fumadora", i a sobre amb el premi de poder fer una quarantena relaxada.

A la residència la majoria de gent fuma, i l'Elisabet, més aviat o més tard, hauria tornat a fumar (el tant per cent de fumadors del col.lectiu del món residencial psiquiàtric deu ser el més elevat de tota la societat). Si de cas, l'únic que sobta és aquest pas tan ràpid, d'un dia per l'altre, de la determinació de no fumar "mai més", a tornar a fumar amb tota naturalitat.

De fet, no sé per què dic que sobta: l'Elisabet és així, de manera que el que realment hauria sobtat hauria sigut que la història hagués anat diferent.

Dedicació, utilització, esclavitud

"Obra de tal manera que no tractis mai l'altre només com un mitjà per tal d'aconseguir el que vols." Immanuel Kant (adaptació lliure d'una de les seves formulacions de l'imperatiu categòric)

A les associacions de familiars de malalts mentals (o d'altres malalties), és un tema recurrent la necessitat d'autocuidar-se de les persones cuidadores. S'argumenta que, en cas contrari, "si elles no es cuiden, al final tampoc no podran cuidar el familiar malalt".

És un argument de sentit comú, el de la necessitat de l'autocura. D'altra banda, és un argument que només contempla la persona cuidadora com a tal, només en relació amb aquesta faceta, és a dir, en tant que "útil" pel que fa als interessos de la persona cuidada (ara em refereixo sobretot a familiars, a les persones que fan aquesta feina sense contrapartides econòmiques, i per tant no em refereixo, ara, a les persones contractades com a cuidadores, tot i que en el seu cas part d'aquestes reflexions també serien escaients).

Aquest és l'escenari: l'interès que es considera prioritari és el de la persona cuidada (i en segon lloc, sovint els interessos d'aquelles altres persones de l'entorn que, "si la persona cuidadora principal fallés", haurien d'assumir "responsabilitats cuidadores").

Però, que passa amb "els propis interessos" de la persona cuidadora? I si resulta que no encaixen, són incompatibles, amb el temps i les energies que li xuclen la seva feina com a cuidadora? Perquè en general, quan a aquesta persona se li reconeixen els seus interessos, sempre és també d'una manera interessada: "Distreu-te una estona, fes el que t'agrada", i potser es diu també a continuació, o no, la segona part: "ja que així, després, amb les bateries recarregades, podràs seguir exercint com a persona cuidadora". L'important és això segon, la feina que fa, no la persona que és.

Ara bé, de vegades potser passa que el més convenient per a la persona cuidadora (la persona de la família que té assumit aquest rol), seria deixar de fer el que fa. Deixar de fer de persona cuidadora. Pel motiu que sigui, potser perquè té il.lusions que són incompatibles amb aquesta dedicació, o senzillament perquè n'està tipa. Deixar aquesta dedicació o, com a mínim, reduir-la, compartir-la...

En aquests casos, si es detecta aquesta intenció, sovint tot l'entorn, de manera egoista, procura que res no canviï. I amb aquest objectiu llavors de vegades es poden arribar a fer les maniobres que facin falta per tal que no hi hagi canvis: s'inculquen o alimenten en el familiar cuidador sentits de culpabilitat, o de responsabilitats desmesurades, amb xantatges emocionals pel mig... Les opcions són moltes, i de vegades molt subtils.

El resultat és que en aquests casos la persona cuidadora pot sentir malestars o cansaments (potser molt importants), relacionats amb la feina que fa, però de vegades li costa definir-los, concretar-los (a causa de les pressions i les manipulacions de l'entorn). I encara li costa més pensar en alternatives concretes, en l'eventual introducció de canvis "a favor seu".

He parlat tota l'estona de persones cuidadores, i com tantes altres vegades, hauria sigut més clar parlar de dones cuidadors, ja que la gran majoria de vegades són dones, les persones cuidadores. També sovint, per una qüestió sobretot educativa, elles són especialment vulnerables a les manipulacions i xantatges emocionals. Per això sovint la seva situació es podria descriure "com d'empresonament".

Sovint, "el seu procés educatiu" va ser tan eficaç, va ser tan reeixida, la configuració d'un tipus de personalitat "oblidada d'una mateixa i abocada als altres", que revertir, ni que sigui en part, aquests "patrons de personalitat" (enfocats a les necessitats dels altres), costa molt, o fins i tot és impossible. Sobretot, en el cas de dones grans, que de petites van viure una molt intensa i prolongada "immersió educativa" en aquest sentit.

D'acord, hi ha persones que necessiten ser cuidades... però per què es dóna per fet, i com la cosa més natural del món, que en general siguin les mares, filles o germanes, les que acabin assumint (les que "hagin d'assumir"), aquesta responsabilitat?

El Martí, la Matilda i l'Eloi

El Martí i la Matilda, els pares de l'Eloi, fa anys que estan separats. L'Eloi té problemes mentals, i a causa d'aquests problemes encara és econòmicament dependent dels seus pares (té 26 anys), tot i que de manera habitual no viu amb ells (des de fa un temps, viu en habitacions llogades). L'Eloi té bastanta relació amb la seva mare, és el seu principal referent, i molt poca amb el seu pare. De fet, amb el seu pare hi té una estranya relació de dependència-rebuig.

El pare es queixa d'aquesta situació, "de la seva marginació". Voldria veure més sovint l'Eloi (la Matilda el veu sovint), voldria saber-ne més coses, voldria tenir-hi una relació més fàcil (però quan s'escau, desaprofita les ocasions que té amb comentaris inoportuns). I com que tot això no és com el Martí vol, es queixa. Alhora, està convençut que l'únic responsable de la seva difícil i escassa relació amb l'Eloi és l'Eloi. És l'Eloi qui ha de canviar, i quan l'Eloi canviï, tot serà normal. Això és el que pensa el Martí.

Al Martí ni li passa pel cap, que ell hi pugui tenir alguna cosa a veure, pel que fa a aquest tipus de relació complicada amb l'Eloi. Ni li passa pel cap, "que potser ell hauria de fer alguna cosa" (o unes quantes). Ell considera que ho fa tot bé (i si algú li insinua alguna cosa en sentit contrari, "no ho sent"). Segons ell, una mostra de la seva lucidesa és que al final ha acabat entenent que el que ha de fer és tenir paciència: esperar a que es produeixi aquest canvi. El de l'Eloi.

El Martí no s'adona, per exemple, que ell és un gran manipulador, que ha "mercantilitzat" la relació amb l'Eloi, que li fa xantatges emocionals i econòmics... Al contrari, li sembla que tot ho fa la mar de bé, no fa cap mena d'autocrítica. Ell no s'adona del seu paper, de les seves contradiccions i manipulacions, però l'Eloi sí, perquè encara que tingui els problemes que té, l'Eloi és molt observador i intel.ligent (sobretot quan té el cap centrat). Pel que fa a aquest tema, l'Eloi és més lúcid que el seu pare.

Però tot és encara més complicat, perquè encara que l'Eloi és conscient de les manipulacions del seu pare, com que és una persona fràgil i ansiosa, de vegades "es permet caure" en les trampes o temptacions del seu pare. Sobretot de tipus material: quan l'Eloi desitja una cosa i la seva mare no està disposada a facilitar-la-hi, de vegades l'Eloi té una lluita interior, entre la seva "fidelitat a ell mateix" ("ser com vol ser" i no caure en el sistema manipulador del seu pare), i satisfer el desig que en aquell moment té (per exemple, poder-se comprar un mòbil nou).

Com que dins seu lliura aquesta batalla, quan "cau derrotat" (passa de vegades, no sempre), és a dir, quan és el cas que al final acaba demanant al seu pare allò que desitja (cosa que alhora el seu pare espera, per tal de poder fer llavors "el paper de pare generós"), després l'Eloi s'odia, per haver fet "el que sabia que no havia de fer", el que no volia fer. S'odia ell mateix, i alhora odia el seu pare, al qual fa responsable d'aquesta relació tòxica.

La Matilda, en aquests casos, es manté al marge, no s'hi fica. Ella, si el tema és, posem per cas, "un mòbil nou", i ha decidit que no toca (pel motiu que sigui), es manté ferma en la seva decisió. Aquesta fermesa, i en definitiva coherència, d'entrada a l'Eloi l'empipa, i li fa retrets, de vegades de forma enfurismada. Però malgrat aquests moments conflictius i de discrepàncies amb ella (que no són excepcionals, fer de mare de l'Eloi no és gens fàcil), l'Eloi se sent molt més segur, protegit, "i encarrilat", en l'entorn estructurat i previsible de la seva mare, que en el desestructurat i manipulador del seu pare.

A més, l'Eloi també veu que ella sempre ha estat al seu costat, encara que de vegades fos "per dir-li el que no volia sentir" (o per posar-li límits molt severs i veritables ultimàtums). A diferència del seu pare, que no és fiable ni pel que fa a les seves opinions i decisions, ni pel que fa a la seva disponibilitat (de vegades, en moments de crisi, senzillament "desapareix").

De vegades l'Eloi parla amb la seva mare de les dificultats que té amb el seu pare. Ella llavors sempre li diu el mateix, que cadascú és responsable de la seva vida, ell, el seu pare, ella, cadascú de la seva... I que si vol tenir una relació diferent amb el seu pare, "la diferència" l'ha de posar ell. Que és l'única alternativa. Que això és fer-se adult: "deixar el nen petit que es queixa", aprendre i créixer. Deixar d'esperar que els altres canviïn, i canviar un mateix.

Li diu també que si tant el molesta com fa les coses el seu pare, el que ha de procurar és "no fer-les com ell". Perquè en això consisteix bona part del problema: l'Eloi menysprea el seu pare, i alhora es menysprea ell, perquè veu que en algunes coses (la volubilitat, la falta de constància, els problemes addictius, etc.), són molt semblants. Tan semblants, que no el suporta.

Tot això l'Eloi ho entén, però alhora ho oblida. Ho entén, ho oblida, ho entén, ho oblida... De manera que la Matilda, de tant en tant, quan ve a tomb (buscant els moments adequats; amb l'Eloi sempre cal anar amb compte), li ho recorda.

Entre recordatoris i oblits, va passant el temps. I de mica en mica alguna petita cosa va canviant. Tant l'Eloi com la Matilda tenen aquesta sensació, que a mesura que passen els anys (sí, anys, tot és molt lent), el grau de consciència és més gran i els aprenentatges es van apuntalant. De mica en mica.

Dies de confinament: la Cristina

La Cristina va pel carrer i es troba una patrulla de la policia. L'aturen, i un policia li pregunta on va, i ella diu que cap a casa. Llavors li pregunta d'on ve, i ella li diu que si realment vol que li expliqui, i ell li diu que sí.

La Cristina li diu que ha anat a veure el seu fill, un home amb problemes mentals i d'addiccions. Que hi va de tant en tant, perquè el seu fill viu sense diners, per tal d'evitar el risc que se'ls gasti en el que no se'ls ha de gastar. El va a veure i llavors van a fer la compra per uns quants dies, per tal que pugui anar menjant. I també li compra tabac, perquè és fumador, i sense tabac es desespera. I que...

Llavors el policia li fa un gest amb la mà, indicant que ja és suficient, i a continuació li diu: "Vagi, vagi, i animis!"

I la Cristina segueix cap a casa. El cas és que les incomoditats que provoca la crisi del coronavirus per a ella són molt insignificants, al costat de tot el trasbals de la història del seu fill, una història molt llarga i difícil, que dura ja des de fa molts anys...

Dies de confinament: el Joaquim - 2

"Pero lo que sí sabemos es que todos los desequilibrios psiquátricos se deben a cambios específicos en el funcionamineto de las neuronas y las sinapsis, y también sabemos que la psicoterapia actúa sobre las funciones cerebrales, produciendo cambios físicos en el encéfalo." Eric R. Kandel (1)

L'Armand em va explicar la història del Joaquim que vaig explicar ahir. A mi la història em sembla interessant per diferents motius. D'una banda, la decisió del Joaquim de deixar llavors la medicació em sembla que va ser un error molt clar (i la postura del seu pare pel que fa a aquest tema, un altre error). El fracàs, l'aparició del brot psicòtic més aviat o més tard, no estava garantit però era molt previsible.

Era previsible, per molt que ni el Joaquim ni el seu pare hi pensessin (o preferissin no pensar-hi). A més, pel que fa a deixar la medicació, hauria sigut una altra història que el Joaquim l'hagués deixat perquè considerés que viure de manera permanent amb els efectes secundaris de la medicació era pitjor que el risc d'un brot. Però ell no va fer aquesta reflexió: senzillament estava tip de la medicació, i alhora pensava que ja no la necessitava.

Hi ha persones que sí que tenen aquesta consciència i opten per aquest risc. Persones per a les quals la vida medicada amb psicofàrmacs és tan feixuga a causa dels malestars físics, i grisa a causa de les incapacitats intel.lectuals que els provoca la medicació que, de manera del tot conscient, prefereixen si més no poder gaudir la llibertat i felicitat dels períodes d'estabilitat, "no contaminats per efectes secundaris de la medicació", i assumir la contrapartida, que en qualsevol moment pot arribar la desestabilització, el daltabaix. És un risc que per a elles val la pena, perquè mentrestant, entremig, han pogut viure d'una manera més plena.

Encara hi ha una tercera opció. Perquè de vegades l'intent del Joaquim de prescindir de la medicació i conservar l'estabilitat pot arribar a ser "una opció real". És a dir, que de vegades (cal remarcar aquest "de vegades"), es pot arribar a prescindir de les pastilles, o arribar a minimitzar molt el seu ús, i sense exposar-se excessivament a crisis. Ara bé, per a ser una opció real, o més ben dit, per tal de ser "una possibilitat" (de garanties no n'hi ha mai, cada cas és diferent), calen uns requisits. En el cas del Joaquim, això vol dir que ell abans hauria de fer molta feina. Molta.

La primera feina que hauria de fer el Joaquim, imprescindible, seria arribar a assumir del tot que té un problema mental important, cosa que segons sembla encara no ha assumit (o no ho ha fet de manera suficient).

La segona, hauria d'assumir que el responsable de la seva vida és ell, i que per tant ha de deixar de culpabilitzar els altres, pel que fa a les dificultats de la seva vida (es veu que aquesta feina també la té pendent).

I la tercera, relacionada amb les dues anteriors, hauria de ser fer un treball terapèutic molt intens, per tal de conèixer-se millor: les trampes que es fa, les situacions de risc que li cal evitar, aprendre a detectar els "avisos" de desestabilització, etc. (i de moment, sembla que tampoc no està molt predisposat a fer aquesta feina).

Per tant, en el cas del Joaquim, de moment "tan verd de consciència", ara el més sensat és (seria) aprofitar l'ajuda de la medicació. I si arriba un dia que pot prescindir del tot de la medicació (no hi ha motiu per descartar-ho ja d'entrada), o reduir-la de forma més o menys significativa (ja seria un gran avanç), doncs molt bé, però ja es veurà. De fet, dependrà molt del que ell vagi fent.

--
(1) "La nueva biología de la mente. Qué nos dicen los trastornos cerebrales sobre nosotros mismos". Paidós, 2019 (p. 39)

Dies de confinament: el Joaquim

"No se trata de decir 'Yo no tengo una enfermedad', sinó de decir 'Tengo una enfermedad, pero voy a tratar de llevarla lo mejor posible.'" Álvaro Pascual-Leone (1)

Les simplificacions de vegades ens ajuden a viure, i de vegades ens compliquen poder entendre les complexitats de la vida. Aquesta història és un exemple del segon cas.

Fa una setmana van ingressar en una unitat d'aguts el fill del Xavier, el Joaquim, a causa d'un brot psicòtic. No és la primera vegada que té un brot, però feia potser tres anys que més o menys es mantenia estable. Fins i tot havia començat a fer algunes feines.

Des de l'anterior ingrés, el Joaquim es medicava, i sembla que li anava bé. Però es queixava dels efectes secundaris de la medicació i, sobretot per això, de vegades no seguia les pautes de forma estricta. Fa tres mesos, en contra del criteri del psiquiatre que el visitava, va deixar la medicació, del tot, ja que segons ell ja no li feia falta.

D'entrada no va passar res, va seguir amb les rutines diàries i amb alguna petita feina que de vegades li sortia. Després, molt de mica en mica, va anar canviant: es va tornar més susceptible, més irritable, i alhora es va començar a capficar amb històries estranyes (d'energies ocultes, extraterrestre...). Eren, però, uns canvis que, tot i progressius, de moment no eren greus, i no alteraven massa la vida familiar.

Llavors van arribar les restriccions a causa del coronavirus i l'ordre de confinament, i tot es va començar a accelerar. Tancat a casa, la susceptibilitat i la irritabilitat del Joaquim es van anar intensificant, i també el grau d'obsessió amb les idees estranyes de forces ocultes, conspiracions i marcians.

Després de la susceptibilitat i la irritabilitat van aparèixer també les primeres mostres de menyspreu cap als seus pares, i a continuació els insults, cada cop més freqüents i irats. L'agressivitat verbal anava en augment, i seguint aquesta progressió va arribar un dia en què, ja en ple brot psicòtic, pensant ser el salvador de la humanitat i que s'havia d'enfrontar "a les forces del mal", personalitzades en el seu pare, va estar a punt d'agredir-lo. Al Xavier li va agafar por de debò, va tenir clar que el descontrol i el risc ja eren massa grans, i va avisar la policia. I el Joaquim va acabar ingressat.

El Xavier explica aquesta història a l'Armand. Li diu a l'Armand que tot el que ha passat ha sigut conseqüència del confinament, ja que el Joaquim fins aleshores "anava prou bé", havia trobat les seves maneres estabilitzadores (amb les diferents ocupacions que s'havia buscat), per compensar la falta de medicació. El Xavier (igual que el Joaquim), és una d'aquestes persones més aviat contràries a tota mena de medicament; considera que els medicaments són artificials, dolents, "química", etc.

Com que el Xavier posa tota l'atenció en el confinament, com a causa de la crisi psicòtica del Joaquim, l'Armand, sense relativitzar l'impacte del confinament, li pregunta també a partir de quin moment va passar cada cosa, l'aparició de la irritabilitat, de les idees estranyes, i la seva evolució. Procura que el Xavier faci un mapa més detallat, que surti de la simplificació (confinament i crisi), i vagi ubicant les fases, les gradacions, durant aquests últims tres o quatre mesos.

A mesura que l'Armand va preguntant i el Xavier concretant, l'Armand va subratllant, del que el mateix Xavier va dient, allò que és indicatiu d'un inici anterior al confinament. I al final sembla obvi que, mirat en conjunt, el confinament segurament només ha actuat com a detonant: l'olla feia temps que bullia, la pressió cada vegada era més gran... i ha acabat explotant. El confinament el que ha fet ha sigut accelerar el moment de l'explosió: el brot probablement hauria arribat igual, més aviat o més tard (si no a causa d'un confinament, a causa de qualsevol altra contrarietat difícil d'assimilar per un Joaquim cada vegada més desestabilitzat; potser a causa d'una eventual frustració laboral, o sentimental, etc.).

El Xavier diu que potser sí, i diu "potser" perquè li costa renunciar a la seva idea (a la seva "il.lusió"), la del seu fill capaç de gestionar els seus problemes i fragilitats mentals sense medicaments, només amb els seus propis recursos.

L'Armand li diu al Xavier que el que ha fet el Joaquim (les feines i ocupacions que s'havia buscat), és tot molt positiu, i que per tant se li ha de valorar molt, perquè realment té molt mèrit. I que quan sigui possible hauria d'intentar recuperar-ho. Però que sembla que no és suficient, i que per tant potser és el moment de fer una nova valoració de conjunt. Una valoració que hauria de fer el Joaquim per la seva banda i, al marge que ell la faci o no, també l'haurien de fer el Xavier i la mare del Joaquim, la Paula. Sobretot, per tal de tenir alguna alternativa, "algun full de ruta", el dia que li donin l'alta al Joaquim.

L'Armand li diu al Xavier que, a la vista dels fets, sembla que al Joaquim la medicació ara li va bé: l'ajuda a mantenir l'estabilitat, minimitza el risc de crisis. I que per tant, en lloc de pensar uns i altres de manera prioritària en formes d'evitar la medicació, segurament seria més realista acceptar la seva utilitat actual (i si de cas, d'acord amb el psiquiatre, intentar arribar a pautes i dosis que minimitzin tot el que es pugui la presència d'efectes secundaris).

L'Armand li diu que d'aquesta manera, quan s'acabin "els dos confinaments", el psiquiàtric i el general causat pel coronavirus, el Joaquim segurament tindrà més possibilitats de no tornar-se a estavellar.

--
(1) TV3, Els Matins, 22/2/2019

Històries de confinaments

"Sea patriota, delate a un subversivo." Indícios Pánicos, Cristina Peri Rossi (1)

Quan es va dictar la primera ordre de confinament en van quedar exempts, de manera explícita, els gossos i els seus propietaris. Aleshores, alguns pares de persones amb problemes d'autisme es van queixar, van dir que els seus fills també necessitaven poder sortir al carrer, i al cap d'uns dies es va afegir aquesta nova excepció.

Com que una persona amb trets autistes no té per què ser fàcilment identificable, es veu que quan aquestes persones surten al carrer de vegades alguns veïns les increpen, perquè consideren que es salten l'ordre de confinament. De vegades, alguns veïns fins i tot avisen la policia.

Per tal d'evitar aquestes desagradables escenes, algunes mares han proposat la idea que al sortir al carrer, aquestes persones s'identifiquin lligant-se al braç un mocador blau. Aquesta proposta ha rebut algunes adhesions, i també algunes crítiques, perquè altres familiars de persones amb problemes d'autisme, i algunes associacions relacionades amb l'autisme, consideren que és una forma de reforçar l'estigma social que sovint ja afecta aquestes persones.

D'altra banda, al marge de les persones amb autisme, a dins de les cases hi ha moltes altres persones amb diferents problemes mentals a les quals el confinament se'ls pot fer molt dur. I per tant poden pensar: per què nosaltres no podem sortir, si les persones afectades d'autisme ho poden fer?

(I encara més complicat: només són les persones amb problemes mentals, les afectades de manera més especial pel confinament? Que passa amb les dones maltractades, que aquests dies de vegades "encara ho són més", a causa del confinament també del maltractador? I què passa amb els nens hiperactius? Etc.)

Com s'ha de gestionar tot aquest embolic? Hi ha alguna manera que permeti evitar que no siguin massa arbitràries les decisions sobre qui i per què pot saltar-se una mica el confinament? I d'altra banda, pel que fa al tema dels mocadors blaus identificadors, és una bona idea, o és dolenta?

Sobre això dels mocadors, m'imagino ara aquesta escena: pels carrers, moltes persones amb mocadors de diferents colors al braç. Per exemple, a més dels autistes amb mocadors blaus, els esquizofrènics amb mocadors vermells, els bipolars amb mocadors grocs, els trastorns límit de la personalitat amb mocadors violeta, els nens amb TDAH amb mocadors taronja...

Hi hauria un munt de colors, al carrer, perquè persones amb problemes mentals, de diferents tipus, n'hi ha més de les que ens pensem. I si a sobre hi incloguéssim les persones neuròtiques (amb quin color de mocador?), llavors al final potser tots estaríem al carrer... Però aleshores, què passaria amb el problema dels contagis del coronavirus?

No ho sé, potser m'estic embolicant, o desvariejo... Però el cas és que hi ha una cosa que no acabo de veure clara, aquesta: com és que als gossos, pel que fa a aquest tema, ara se'ls reconeixen "necessitats especials", i en canvi costa més que se'ls reconeguin a algunes persones, tant o més necessitades que els gossos?

No és que tingui cap solució, només aquesta perplexitat...

--
(1) Bruguera, 1981, p. 172 (1970, 1a. edició, Editorial Nuestra América). És un llibre de contes, la frase pertany a "La estampida".

Una altra història de trilers: la ketamina

"El precio de los nuevos medicamentos se fija después de la consulta a diferentes comisiones y de largas negociaciones entre los industriales y los poderes públicos, Sería más lógico y más transparente reembolsar los nuevos medicamentos por su valor añadido. (...) Un progreso del 4% o 5% en el número de personas curadas (...) no tiene ninguna razón para traducirse en un precio 10, 15 o hasta 100 veces superior al del producto de referencia." Philippe Pignarre (1)

Fa gairebé vint anys es van fer les primeres proves amb la ketamina com a medicament antidepressiu (després d'altres usos mèdics, a banda dels "lúdics"). Avui dia, la seva eficàcia com a antidepressiu és reconeguda. El seu punt fort és que els seus efectes són molt ràpids (a diferència de la resta d'antidepressius), i el feble és que només es pot fer servir en casos molt concrets i de manera puntual, no de manera regular, ja que el seu ús continuat té diferents inconvenients.

Aquests efectes i límits de la ketamina avui dia estan ben estudiats i provats, i el protocol del seu ús adequat també. Ara bé, resulta que "aquesta molècula" té un problema important: no és patentable, a causa de la seva antiguitat, i per tant la seva elaboració i comercialització no és interessant per a les farmacèutiques.

Els problemes de vegades poden ser irresolubles, i de vegades solucionables. "La solució" en aquest cas ha consistit en fer una petita modificació de la molècula, no amb la finalitat de millorar els seus efectes terapèutics (no els millora), sinó per tal que sigui patentable. Aquest és l'origen de l'esketamina: una modificació "cosmètica" de la ketamina amb finalitats comercials. (2)

De l'esketamina, des de fa uns mesos, de tant en tant se'n parla als mitjans de comunicació, sempre amb titulars esperançadors, impactants: "Nou antidepressiu, d'efectes immediats, per a les depressions refractàries!" En aquests articles sovint es citen testimonis dels responsables dels serveis de psiquiatria de grans hospitals. El que no expliquen (periodistes i entrevistats), és la part econòmica, o ho fan només molt de passada. No remarquen que si una dosi de ketamina pot valdre, per exemple, deu euros, una d'esketamina sembla que en valdrà 500. (3)

Per dissimular aquest atracament (aquesta estratègia facinerosa), fan servir una teranyina d'arguments, amb l'evident propòsit de confondre els lectors: com més palla millor, ja que així és més difícil centrar-se en el gra.
Per exemple, que els efectes de l'esketamina siguin iguals que els de la ketamina, si s'arriba a dir, només és de passada, com si fos irrellevant. En canvi, donen molt protagonisme a la forma d'administració de l'esketamina, mitjançant un inhalador, diferent de la de la ketamina, injectable. Però no ens diuen per quin motiu, si la inhalació suposa de debò un avantatge, no es presenta la ketamina en format inhalable. En resum: no ens diuen "que el dispensador inhalable" fonamentalment forma part de l'estratègia comercial per justificar la desmesurada multiplicació del preu (no ha dit ningú que no sigui possible, fer una presentació inhalable de la ketamina).

Sí que ens diuen que, per motius de seguretat, l'esketamina inhalable només s'administrarà sota control als hospitals. Cosa que vol dir que el seu ús també requerirà "logística hospitalària", i que per tant no serà tanta la diferència amb la logística requerida en el cas de la ketamina.

L'altre gran argument "propagandístic" a favor de l'esketamina i en contra de la ketamina és que la ketamina, a més d'un medicament, "també és una droga il.legal", i per tant normalitzar aquest nou ús farmacològic antidepressiu podria afavorir abusos. I es queden tan amples, amb aquesta argumentació absurda. Com si tots fóssim curts de gambals.

És veritat, obvi, que la ketamina té "usos recreatius il.legals" (des de fa dècades), però aquests usos no variarien pel fet que es comercialitzés (si es fes) com a medicament. Cal tenir també present que "al consumidor lúdic" de ketamina sempre li serà més fàcil, i econòmic, aconseguir la substància en el mercat il.legal que a través de tots els requisits mèdics. Però tant se val, quan es tracta de confondre o espantar la gent, el tema "drogues" sovint funciona molt bé.

Com que de l'esketamina se'n va fent propaganda, d'una manera progressiva i amb una estratègia ben estudiada (a diferent de la ketamina, de la qual només se n'ha parlat dels seus efectes antidepressius en els entorns mèdics), d'aquí poc hi començarà a haver "una demanda d'aquest nou medicament", per part de les persones amb depressions refractàries que en teoria es podrien beneficiar dels efectes d'aquest medicament. De manera que aquesta pressió social (dels afectats, associacions d'afectats i familiars), "ajudarà" a què l'esketamina s'acabi incorporant a la llista de medicaments receptables i subvencionats per la Seguretat Social.

El gran perjudicat d'aquesta incorporació òbviament serà el conjunt de la societat: no cal ser cap eminència matemàtica per adonar-se que, al finançar un preu de 500 euros per un medicament que en podria valdre 10, aquesta diferència de 490 euros no estarà disponible per a altres necessitats/patologies.

Quan estem malalts de malalties greus tots busquem "miracles", i quan som buscadors de miracles ens tornem molt fràgils, indefensos (poc racionals, poc crítics). Una de les pitjors malalties són les depressions severes, de manera que les persones "en aquest estat de fragilitat" (i els seus familiars) són molt vulnerables davant de les estratègies de les farmacèutiques (i dels seus "col.laboradors", els diferents "comissionistes" al seu servei, com ara els caps dels serveis mèdics, els polítics implicats, etc.).

El cas de l'esketamina no és excepcional (malauradament), però és especialment interessant per diferents motius. Perquè és un cas molt clar. Perquè és actual. Perquè també hi ha implicats importants professionals d'aquí. Perquè la seva millora terapèutica és zero (comparada amb la ketamina). I perquè el preu de l'esketamina "és de rècord" (un veritable bandolerisme, tenint en compte el preu de referència de la ketamina).

La conclusió d'aquesta història és que cal anar molt alerta, sempre que als mitjans de comunicació comencen a sortir titulars parlant d'aquesta o l'altra novetat mèdica revolucionaria per tractar una malaltia. En aquests casos, no ens hem de despistar amb l'impacte del titular, sinó que hem d'agafar la lupa, rumiar si tot encaixa, i per descomptat, és imprescindible, buscar altres fonts d'informació.

I al buscar informació, hem de buscar sempre també la corresponent "a la cartera", perquè moltes vegades (no dic que sempre) és on hi ha la clau mestra, "l'explicació definitiva", de tot el rebombori mediàtic i del presumpte avanç mèdic de torn.

--
(1) "El gran secreto de las industria farmacéutica", Gedisa, 2005. Encara que hagin passat 15 anys, el text segueix sent d'absoluta actualitat. I si algú està interessat en un text més recent, pot donar un cop d'ull llibre d'Antonio Sitges-Serra, "Si puede, no vaya al médico" (Debate, 2019). Dedica bastant espai als abusos de les farmacèutiques; per sort, encara hi ha metges com Sitges-Serra amb prestigi professional (va ser cap de cirurgia de l'Hospital del Mar), que s'atreveixen a parlar del que molts prefereixen no parlar.
(2) "Janssen Pharmaceutical Companies of Johnson & Johnson ha anunciado que el Comité de Medicamentos de Uso Humano de la Agencia Europea del Medicamento ha recomendado la aprobación de Spravato (esketamina en pulverización nasal) (...)." www.redaccionmedica.com (18/10/2019). En relació amb la ketamina, l'esketamina és un "enantiòmer", una imatge especular de la primera; de vegades aquestes "variants especulars" tenen propietats diferents, però en el cas de la ketamina/esketamina ningú ha dit que sigui així, i per tant només queda "l'explicació comercial".
(3) Entrevista a Eduard Vieta (cap de psiquiatria de l'Hospital Clínic), a VilaWeb (21/04/2019): "(...) ha de sortir un medicament per a la depressió l’any que ve que millora la depressió en un dia. Fins ara calia esperar dues o tres setmanes abans no millora una depressió d'ençà que es comença a tractar. (...) És un inhalador, derivat de la ketamina. La ketamina és també utilitzada com a droga recreativa però en realitat s’utilitza com a anestèsic per adormir els cavalls mentre estan drets. Doncs amb un derivat de la ketamina s’ha desenvolupat aquest medicament que pot ser un gran avenç." Aquesta entrevista és un bon exemple "d'estratègia desinformativa" d'una persona molt important; al referir-se a la ketamina en diu "anestèsic per cavalls", "droga recreativa" (tot això és cert), però ni una paraula sobre el seu demostrat ús com a antidepressiu. Alhora, cal posar atenció a aquesta altra expressió (per a referir-se a l'esketamina), "derivat de la ketamina", passant per alt que la "derivació" és només "cosmètica", per tal de fer possible la seva patent. De manera que sembla obvi que la pregunta que toca és aquesta: per què parla així ("què el motiva a fer-ho?") aquest catedràtic de la Facultat de Medicina i màxim responsable de psiquiatria del Clínic?

Estudi i treball

"Estupefacció: sorpresa, que no s'ha de confondre amb la por o la meravella."
Samuel Johnson (1709-1784) (1)

A algunes façanes dels edificis del complex psiquiàtric hi ha uns plafons ceràmics de grans dimensions. Són dos models que es van repetint: amb lletres grans, acompanyant uns dibuixos, en uns diu "Estudi", i en uns altres "Treball". Però a dins del psiquiàtric no hi ha ningú que estudiï ni que treballi, i com que les persones ingressades són moltes, moltíssimes, són moltes, moltíssimes, les persones que ni estudien, ni treballen ni fan res. Fonamentalment, vegeten.

Sens dubte, les persones que van impulsar el projecte d'aquest centre tenien el propòsit que les persones ingressades a causa de les seves malalties mentals (a més de rebre els tractaments que s'escaiguessin), estiguessin actives, que en els casos que fos possible estudiessin, o que treballessin, de manera que així, un cop superada la seva crisi, estiguessin més capacitades de cara a la seva reinserció social, al sortir del psiquiàtric.

Han passat cent anys, i durant els cent anys han passat moltes coses. El cas, però, és que avui aquí no hi ha ni "estudi" ni "treball": aquest centre segueix sent, sobretot, "un gran magatzem" de persones amb malalties mentals. És a dir, és l'antítesi de tot al que han aspirat els moviments de renovació psiquiàtrica, de la "psiquiatria comunitària", etc.

Algun dia potser sortirà als llibres d'història: "Ja ben encetat el segle XXI, encara hi havia centres psiquiàtrics que, sense projectes de reinserció social, funcionaven sobretot com a magatzems de persones; funcionaven així amb el vistiplau implícit dels polítics i la ciutadania, ja que uns i altres preferien ignorar el que passava a aquests llocs".

--
(1) Culturas, La Vanguardia, 14/3/2020. He dubtat entre aquesta cita i aquesta altra de Mario Benedetti: "A medida que transcurren los años, vamos de asombro en asombro, de estupor en estupor." (Vivir adrede, Punto de Lectura, 2009).

El semàfor vermell

"El mundo es más complejo que nuestra capacidad de entenderlo." Alessio Figalli (1)

Quan l'Olívia veu que el gos, en lloc d'estar pel mig i tombar d'una banda a l'altra, està quiet, "encongit", a un racó, sap que a ella li cal ser prudent, anar amb compte amb el que li diu a la seva filla, i que encara millor si no li diu res. Perquè quan el gos està així, vol dir que el grau de tensió de la seva filla és elevat, i que per tant, qualsevol cosa, "qualsevol fotesa", pot provocar una descàrrega elèctrica, una explosió d'ira, una allau de fúria...

La Francesca diu que a ella li passa el mateix, que quan la seva filla arriba a casa, fins i tot abans que el gos la vegi, el gos de vegades s'amaga darrere una butaca, i no surt; es veu que detecta si la filla ve de bona lluna o no, i si és que no, "desapareix". I així, gràcies a l'actitud del gos, la Francesca ja sap que "en aquell moment" li cal anar molt alerta, amb el que li diu a la filla, perquè en dies així qualsevol detall mínim pot provocar un terratrèmol.

L'Olívia i la Francesca sempre estan pendents del que fan els seus gossos, ja que han descobert "que fer cas de les seves indicacions" els facilita la difícil convivència amb les seves filles.

--
(1) La Vanguardia / LC, 6/3/2020. Alessio Figalli és matemàtic.

Saber caure

"Si sólo hay emoción y reacción, no se pueden aprender las reglas de la interacción." Carla Sharp (1)

Vaig parlar de la Noèlia i del seu desafortunat salt al carrer des de la finestra de la seva habitació. Fa més dies vaig parlar d'un home que, a l'intentar saltar la tàpia del "manicomi" on estava ingressat (òbviament contra la seva voluntat, ja que en cas contrari hauria sortit per la porta), es va trencar el peu. La conclusió és que els salts (de tàpies o des de finestres) són perillosos, sobretot si no estàs entrenat a fer salts.

El Marc Màrquez diuen que és el pilot de motos que cau més vegades, sovint a més de 200 km/h. Algun dia potser es matarà, però de moment acumula munts de caigudes, sense conseqüències irreversibles. De moment. Fa molts anys, un altre pilot de motos, també campió del món, l'Ángel Nieto, sobre aquest tema deia una cosa així: "L'important no és no caure mai, sinó, si caus, saber caure".

Les persones com la Noèlia "no saben caure", tant si salten per la finestra com si fan "altres salts". Per exemple, salts emocionals, a causa de les seves ansietats, paranoies, pors, solituds, sensacions d'abandonament... Per això, sovint, a causa "d'un excés de velocitat", quan els arriba un revolt una mica difícil, cauen. I com que quan cauen a sobre "van sense casc" (per exemple sense eines psicològiques per suportar la frustració), encara es fan més mal.

Es fan mal, ja sigui un mal que de vegades les envia a un quiròfan, i altres vegades a una planta de psiquiatria. O als dos llocs alhora.

Si amb l'edat i a força de caigudes aquestes persones van aprenent a moderar una mica la velocitat, i a caure menys, i a caure "una mica millor" (quan malgrat tot cauen), les seves vides es poden anar allunyant dels precipicis que sovint voregen.

Per tal d'aconseguir-ho, han d'assumir el que els passa, i entendre que la responsabilitat de les seves vides és seva, exclusivament seva, i que si tenen problemes no serveix de res voler donar les culpes als altres. Sense aquest primer pas no hi ha res a fer.

Per exemple, s'han d'adonar elles mateixes que és millor intentar evitar "les carreteres que voregen precipicis" (consums de tòxics, proximitat de persones tòxiques, desordres horaris, excés de pressió acadèmica o laboral, etc.). Han d'entendre que és massa arriscat anar sempre per la vida "amb el gas a fons", com si la vida fos una cursa de motos. Han d'entendre que amb les vides que tenen és imprescindible que facin "esforços de desacceleració".

Han d'entendre que tot és molt difícil, però que si van fent aprenentatges, si van incorporant eines que els puguin servir a l'hora de gestionar la seva complicada vida quotidiana (sobretot eines per gestionar de manera més efectiva les emocions i la impulsivitat, els seus principals enemics), amb temps i paciència (cosa que sovint els escasseja), podran acabar tenint una vida una mica més fàcil. És a dir, una vida no sempre tan a la vora del precipici.

--
(1) La Vanguardia, 9/1/2019. Carla Sharp és especialista en trastorns de la personalitat.

La Noèlia i les finestres

"Me arden las sienes pero no es jaqueca, sinó la búsqueda sobria de un precario equilibrio." Mario Benedetti (1)

La Noèlia feia dies que estava amb els ànims baixos, deprimida, i llavors a sobre va agafar un encostipat fort, potser la grip. S'estava a casa tot el dia, estirada al llit o al sofà, mirant la tele o l'ordinador, o dormint, amb una actitud del tot passiva.

De cop, el divendres al vespre va dir que volia sortir, que feia massa dies que estava tancada. El seu pare li va dir que no era la millor idea, i que a més, si es trobava millor, el que hauria d'haver fet era anar de dia a classe, i no ara de nit de festa. La Noèlia va rondinar una mica, poc, i es va tancar a la seva habitació.

Al cap d'una estona, el seu pare va sentir crits al carrer. Va entrar corrent a l'habitació de la Noèlia; la finestra estava oberta, s'hi va abocar, i va veure la Noèlia a baix, estesa a la vorera del carrer, cridant i plorant. Havia soltat des de la finestra (un primer pis), i havia caigut malament. Se li va acabar la nit de festa abans de començar-la.

A urgències li van dir que en un dels peus només hi tenia una forta contusió. Però que l'altre estava pitjor, que se l'havia trencat, i a sobre mal trencat. Va acabar al quiròfan.

Ara la Noèlia es mou per dins de casa amb una cadira de rodes, i li han dit que la convalescència serà llarga. De fet, la Noèlia encara no s'havia recuperat del tot d'un "incident" anterior. Fa uns deu mesos, un dia, furiosa (a causa d'una discussió amb els seus pares), va clavar un cop de puny a una finestra, i es va fer bastant mal (o poc, tenint en compte els riscos de trencar vidres a cops de puny).

Va haver de passar també pel quiròfan, ja que a banda de cosir-li la carnisseria que es va fer, els vidres també li havien tallat els lligaments de l'avantbraç, i calia reconnectar-los. Però algun lligament va fallar, i li va quedar la mobilitat reduïda (quan va saltar per la finestra, encara anava algun dia a sessions de rehabilitació del braç).

Una altra vegada, també després d'una discussió, va sortir enfurismada de casa i va tenir un accident amb la moto. Segons ella, per culpa d'un ximple que anava en cotxe. El cas és que es va erosionar de manera important un braç i una cama, i com que la ferida era gran i en algun lloc lletja, va estar un munt de temps anant a què li fessin les cures.

La Noèlia fa poc va fer divuit anys, i ja té tot aquest "currículum" (és més llarg, he esmentat només "alguns" dels incidents). Als seus divuit anys la Noèlia ha fet ja un gran consum de recursos sanitaris. Als que ja he esmentat (de tipus quirúrgic i traumatològic), cal afegir-hi els psiquiàtrics. Perquè la Noèlia és usuària habitual de les consultes de psiquiatres i psicòlegs, des de fa anys. El motiu principal d'aquestes visites són les amenaces i els intents de suïcidi (i els estats depressius, i les autolesions, sobretot talls als braços, amb la finalitat d'apaivagar l'ansietat).

Hi ha dies que els pares de la Noèlia estan completament desbordats i desesperats. I si hi ha un període de relativa calma, si "de moment no passa res", no obstant sempre tenen el neguit "de quan tornarà a passar" (i "què serà", el que llavors passi).

Entre l'episodi del cop de puny a la finestra i el del salt per la finestra, un dia vaig conèixer la Noèlia. Anava amb els seus pares (a ells els conec fa temps). Érem al carrer, i vam parlar només quatre paraules. La Noèlia, tot i que tenia un bon dia, em va fer la sensació d'una persona molt fràgil, molt insegura, vulnerable, i alhora també molt poc reflexiva, impulsiva, i molt capriciosa. L'avantatge que té és que és molt jove, i que per tant té encara moltes possibilitats d'anar millorant.

Segons les classificacions oficials de les malalties mentals, la Noèlia té (o pateix) un trastorn límit de la personalitat (TLP). Hi ha estudis que diuen que una tercera part d'aquestes persones evolucionen de manera molt positiva, i acaben fent una vida força normal. Que una altra tercera part més o menys es va mantenint, amb vides difícils, però mínimament sota control. I que l'última tercera part no milloren, mai, o que fins i tot empitjoren.

Una altra dada dels estudis: aproximadament un 10% del total d'aquestes persones s'acaba suïcidant.

--
(1) Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 34)

Treu-te la jaqueta

Reunió amb la treballadora social de l'Elisabet. Hi anem l'Elisabet, la Lívia i jo. Abans ens hem trobat al carrer, hem pres un cafè junts i hem xerrat una estona. Després anem a la residència; ens saluda la treballadora social i ens convida a entrar a un despatxet.

Entrem, i la treballadora social li diu a l'Elisabet que es tregui la jaqueta, i l'Elisabet li diu que es troba bé amb la jaqueta posada. Llavors la treballadora social li diu "que tindrà calor", i l'Elisabet li contesta que no en té. La treballadora social insisteix, li diu que a dins de casa el normal és anar sense jaqueta... Al final, l'Elisabet cedeix i es treu la jaqueta. L'Elisabet no és una nena, té 66 anys.

Jo ho contemplo bocabadat, sense gosar dir res (el motiu de la reunió és rellevant, i per tant val més no començar ja malament). A més, el cas és que jo he entrat també al despatx amb la jaqueta posada, i no me l'he tret. I la Lívia igual, tampoc no se l'ha tret. De manera que en conjunt l'escena és bastant absurda.

També penso, mentre passa tot això, que la treballadora social potser espera de nosaltres que li donem suport, que nosaltres ens traguem també la jaqueta, "per donar exemple". O que com a mínim diguem alguna cosa així: "Elisabet, fes-li cas, treu-te la jaqueta". Doncs no.

D'altra banda, aquest estira i arronsa amb la jaqueta encara és més surrealista si es té en compte que la majoria de persones usuàries de la residència, durant els mesos d'hivern, van per dins de la residència de manera habitual amb jaqueta, o amb abric (o amb gruixos de jerseis). Naturalment, hi van perquè s'hi senten més a gust, perquè si tinguessin calor o els engavanyés aquesta roba, se la traurien.

De vegades tens aquesta sensació estranya, que de vegades s'inverteixen energies en coses intranscendents i discutibles, la sensació que es cremen energies en foteses. O potser pitjor, que de vegades potser s'actua (de manera inconscient o conscient), sobretot per refermar l'autoritat, encara que l'ocasió no ho justifiqui: "jo mano i tu obeeixes". En aquests casos potser pots guanyar la partida (la partida "de la força"), però perds molt més del que guanyes, perquè perds "legitimitat moral". Una legitimitat que un altre dia et caldrà (de fet et cal "cada dia"), i com que la tindràs malmesa, qüestionada, llavors, quan la intervenció sigui realment important i necessària, et serà més difícil gestionar la situació.

PD: poso aquest exemple perquè em sembla rellevant, però alhora també vull remarcar (seria injust si no ho fes), que, en conjunt, el funcionament general de la residència (i també el d'aquesta treballadora social en concret), és molt satisfactori.

El Josep Maria: jo controlo

Amb la Mila, quan ens vèiem pel carrer, sempre ens havíem saludat, però només això, quatre paraules de cortesia i res més. Amb el seu fill, el Josep Maria, sí que de vegades hem parlat més; el Josep Maria no és cap secret que beu més del compte, però ell, de cara enfora, sempre ha negat que fos un problema, ha fet sempre el discurs que ell "controla la situació".

Tanmateix, qui té el control (tal com és habitual en aquests casos), no és ell, sinó l'alcohol: quan el Josep Maria se sent incòmode, o ansiós, o deprimit... o fins i tot sense sentir-se especialment malament, l'habitual (el seu "hàbit"), és que begui. I que de vegades begui molt.

A causa de la beguda, de vegades les relacions del Josep Maria amb la gent del seu voltant no han sigut fàcils, i la seva vida laboral ha sigut intermitent i complicada. Com que qui ha tingut sempre més a la vora, físicament i emocionalment, ha sigut la seva mare, també ha sigut ella qui més ha patit la situació; no viuen junts, però gairebé, al mateix replà de l'escala, ella en un pis i ell en un altre. El cas és que si ell arriba borratxo a casa, i llavors de vegades potser empassega, o crida, o clava cops, la seva mare ho sent, i plora.

El Josep Maria té 60 anys, i com que aquesta relació amb l'alcohol l'arrossega des dels 20 (o des d'abans), fa 40 anys que la seva mare té aquest malviure, aquesta espina clavada, de manera ininterrompuda. D'altra banda, també és cert que el Josep Maria és molt bona persona, "quan no beu". De manera que és una molt bona persona que, a causa de la seva relació amb l'alcohol (i de vegades també la cocaïna), fa la vida difícil als altres (al marge del seu propi procés de degradació).

He dit que amb la Mila no hi havia parlat mai més de quatre paraules, però aquesta vegada la veig amb una cara més trista, més derrotada, i m'aturo. Li pregunto primer, per dir alguna cosa; "Com va?" I ella diu: "Anar fent". Llavors, com que s'ha quedat parada a la vorera, indecisa, li pregunto què fa el Josep Maria.

Quan esmento el Josep Maria tot canvia. És com si hagués trucat a una porta i s'hagués obert de bat a bat, i llavors en sortís un torrent de paraules incontenibles, habitualment reprimides. Al mig del carrer (per sort no passa ningú), la Mila parla i no para, enfila laments, desolacions, tristeses... Parla dels munts de llàgrimes que ella ha vessat, em diu que ningú no es pot imaginar el que suposa tenir un fill així, des de fa tants anys, i tenir-lo a sobre a l'altre costat de la paret.

Diu que res no l'aconsola, perquè fins i tot en els moments de penediment del Josep Maria, quan ell diu que ja veu el mal que li ha fet a ella (i el que ell es fa), quan diu que "ara" ho deixarà, que "aquesta vegada segur que sí", ella ja sap que el penediment en aquell moment és sincer, però que no canviarà res, perquè en definitiva els bons propòsits només són paraules. Sap que aquestes escenes fa anys, dècades, que es van repetint.

Tot seguit la Mila continua i parla del seu marit, també alcohòlic, diu que només li ha faltat això, després de viure amb un marit alcoholitzat, tenir un fill igual. Diu que sembla que el fill hauria d'haver après alguna cosa, amb aquell desastre de pare (fa molts anys que va morir, amb el fetge destrossat), però que no, que el Josep Maria no ha après res, i que a aquestes alçades ja es veu que no ho aprendrà...

Al cap d'una estona llarga, quan ella ja s'ha esbravat, calla. Es fa un silenci. Jo tampoc no sé què dir. I llavors ens acomiadem, ella amb la seva tristesa, i jo també amb una part de la seva tristesa.

És la meva esquizofrènia

És una regla de tres que no falla: com més desocupada està l'Elisabet, més es descentra i més idees de compres capricioses, tenyits o tallats de cabell i altres presumptes "necessitats urgents" l'obsessionen. En canvi, si atrapada en un estat d'aquests obsessius i de demandes reiterades i insistents, llavors troba o li proposen ocupacions, desapareixen soles les obsessions.

Tanmateix, fins i tot en els pitjors moments, actualment l'Elisabet conserva sovint, ni que sigui només de forma puntual, una considerable capacitat de lucidesa. I també de sentit de l'humor. Un dia d'aquests dolents de queixes i demandes, centrades sobretot (en aquest cas), en la "necessitat" d'anar a la perruqueria, em fa una bona demostració de la seva lucidesa i sentit de l'humor. Després de les queixes (que segueixen el seu patró habitual en aquests casos), jo li comento el meu punt de vista (també seguint el meu guió habitual). Li dic que té uns cabells molt bonics, amb un aspecte molt saludable, i que a més li queda molt bé el color blanc que han anat agafant, sempre, els tingui de la mida que els tingui. Tot això és absolutament cert. Li dic que té aquesta sort, i que també és veritat que tenyits d'altres colors, i tallats més curts o més llargs, també li queden bé, que si vol fins i tot se'ls pot tenyir de color verd o violeta, o del color que sigui, però que, ja que "sense fer res" ja està molt guapa, potser no cal que es capfiqui pensant en tenyits i tallats i despeses de perruqueria. Perquè a més, els diners ja sap que no li sobren.

Li dic això, i a continuació també el que ja he exposat abans i ella ja sap, que quan està ocupada no té (o en té poques) cabòries d'aquestes. I que per tant l'objectiu, en lloc d'abandonar-se en rumiacions sobre compres i perruqueries, ha de ser aconseguir tenir el dia cada vegada més ocupat. Per sort la política de la residència actual també és aquesta (no ser només un "lloc-magatzem", sinó un lloc que afavoreixi l'ocupació de les persones residents, tant per estimular la seva autonomia com la seva autoestima).

L'Elisabet s'adona d'aquesta relació entre ocupacions i centrament, entre desocupació i obsessions. I a més té la sort que està realment contenta, quan té obligacions i activitats concretes per fer. No és una persona que defugi les feines, al contrari, les demana.

Aquesta conversa sobre perruqueries, compres, cabòries, activitats i propòsits aquesta vegada la tenim abans de separar-nos, quan ella està a punt d'entrar a la residència. I llavors, gairebé com a comiat, ella em diu: "A mi em sembla que tot això és culpa de l'esquizofrènia paranoide".

I em quedo bocabadat, i divertit. I alhora li dic que no em prengui el pèl, que tot això que hem parlat, en una mesura o altra ens passa a tots, que no té res a veure amb el que ella diu de l'esquizofrènia. I que per tant si vol pot dir aquestes coses com una "ocurrència", com una broma, però que no s'ho ha de creure ni ho ha de fer servir d'excusa.

I ella riu, i jo ric, i ens separem així, els dos rient.