L'Elisabet m'ho havia explicat més d'una vegada, però una cosa és que t'ho expliquin i una altra veure-ho. Ara ho veig, aquesta és l'escena: davant d'una porta tancada, uns vint-i-cinc homes i dones en fila reclamen a cor, tots alhora: "Volem sortir, volem sortir, volem sortir..."
Són els residents que tenen permís per sortir. D'edats diferents, entre trenta-cinc i gairebé setanta anys. L'hora de sortir són les deu, i són ja tres quarts d'onze. Tres quarts d'hora de retard, tres quarts d'hora en fila drets. Repeteixen la seva demanda. En veu alta i alhora resignada, amb les seves cares resignades, els seus posats resignats. La resignació d'haver assumit que malgrat algunes mostres de bona voluntat per part de la direcció de la residència psiquiàtrica on viuen, la realitat que s'imposa és la falta de personal, un personal migrat que per molt que s'esforci (i algunes de les auxiliars i infermeres s'esforcen molt) no dóna l'abast. (1)
Ben afilerats, amb les seves cares especials, les seves mirades o tics especials, alguns amb indumentàries també especials. Es queixen, resignats, amb aquesta resignació derrotada de saber que són com nens petits al pati d'una escola i que no els queda més remei que obeir la mestra. Alguns fa dècades que viuen a la residència, la majoria saben que no en sortiran mai. Surten els que són traslladats a altres centres semblants, o els que es moren.
Tinc entès que aquesta residència pública la gestiona una empresa privada. No tinc ni idea de mitjançant quina mena d'acords ho fa, i per tant tampoc sé a què o qui és imputable, d'entrada, l'obvia falta de personal de la residència, si a la mesquinesa de l'Administració o als interessos (mesquins) de l'empresa. L'únic que sé és que qui en paga les conseqüències són els residents, tant quan han de fer dilatades cuas per sortir com en molts altres moments. Viure a la residència és una successió de cues i d'esperes.
En aquest cas, tres quarts d'hora de retard, suposo que perquè en aquests moments no hi ha cap treballadora disponible que es pugui encarregar de controlar la sortida (per tal que només surtin els que tenen permís per fer-ho, amb la targeta corresponent que ho acredita). Tres quarts d'hora retallats de les dues hores que tenen per voltar pel carrer. Per descomptat, si es despisten a l'hora de tornar i arriben una mica més tard s'exposen a perdre autonomia, potser algun dia sense sortir. La importància d'incomplir els horaris és diferent, depèn de qui els incompleix. No és el mateix que els incompleixi la residència que els residents.
Suposo que per part de l'empresa que gestiona la residència, i de les persones que té contractades, hi pot haver la temptació de fer servir l'argument "de que són persones complicades", i que gestionar-les sovint costa més del que es pot imagina la gent que desconeix aquest món de les residències psiquiàtriques. (2)
És veritat, i tant que són persones que de vegades és complicat de gestionar-les. De vegades molt complicat, això ningú ho qüestiona. A veure, si no fossin difícils de gestionar voldria dir que no tindrien cap problema, i si no tinguessin cap problema no estarien "tancades" en una residència psiquiàtrica (només tenen permís per sortir una quarta part dels malalts interns, i aquest permís és condicional, està supeditat "al bon comportament"). (3)
Cada vegada que entro a la residència de l'Elisabet en surto trist. De vegades "encara més trist". Aquest cop és un dels dies especialment tristos.
--
(1) Dic que "en general" el personal contractat té una actitud implicada perquè també hi ha "alguna poma podrida", una cosa que no s'hauria de tolerar en un lloc així. Perquè si la vida de les persones ingressades ja és prou dura a causa dels seus problemes mentals i les condicions de l'ingrés (massificació, falta d'intimitat, horaris rígids, etc), només falta que una persona contractada (insensible o amargada, o amb mala baba), a sobre contribueixi a fer les coses encara més difícils i desagradables a les persones ingressades (i de rebot, a la resta de personal contractat, ja que com més gran és el malestar dels ingressats més difícil és gestionar el dia a dia de la residència).
(2) Fa uns dies van passar el reportatge "Veus contra l'estigma" (Sense Ficció, TV3), sobre la gestió de les persones amb malalties mentals importants. El resum era que el model de residències amb internaments de per vida avui estava desfasat, i que "una altra gestió és possible", de les persones amb aquests problemes. Potser un altre dia en parlaré amb més detall, del contingut d'aquest documental, perquè s'ho val.
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/veus-contra-lestigma/video/5691906/
(3) Continuant el que he dit a la nota anterior, un altra tema és el de "per què" només aquest petit percentatge d'usuaris té permís per sortir. Queda per a un altre dia (per què en aquests centres no hi ha un veritable programa de recuperació d'habilitats socials i d'autonomia? Per què no hi ha projectes de reinserció social? Per què...? Realment "només" és un problema de diners?).
30 de nov. 2017
21 de nov. 2017
Lectures sobre les depressions
Al Passavolant (apartat de temes familiars):
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/lectures-sobre-les-depressions.html
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/lectures-sobre-les-depressions.html
14 de nov. 2017
13 de nov. 2017
L'Abel s'ha mort
L'Abel el vaig conèixer fa anys, quan vaig començar a anar a veure l'Elisabet a la residència psiquiàtrica en la qual llavors vivien els dos, junt amb vuitanta persones més. L'Abel tenia les seves idees estranyes i fantasioses, però era simpàtic i tenia una mirada encara amb espurnes de vida. De vegades també estava absent, desconnectat de tot.
L'Abel sempre deia que no volia estar a la residència, que confiava poder-ne sortir. Vivia amb aquesta esperança, una esperança que li donava forces per anar vivint el dia a dia. Però era evident que l'Abel estava condemnat a envellir i morir a la residència: el sistema de salut mental del qual depenia la residència no tenia previst cap opció alternativa per a ell (ni per a les altres persones com ell). No dic que en aquests casos sigui fàcil una alternativa, només constato una realitat, en concret la realitat de l'Abel, o la de l'Elisabet.
Al llarg dels anys de mica l'Abel en mica es va anar deteriorant i se li va anar apagant la mirada. Seguia amb el seu desig de poder sortir de la residència, però suposo que cada vegada tenia més interioritzat que era molt poc probable un canvi. Suposo que cada cop se sentia més derrotat.
Fins que suposo que va perdre l'últim fil d'esperança, i va decidir deixar de menjar. Ja no esperava res, només volia morir-se. I ho deia. Per sort, no se'l va obligar a menjar. Se li deia que mengés, se li insistia, però no se l'obligava. Em sembla que darrerament també tenia algun problema físic complicat, potser les seves expectatives de vida de tota manera ja eren restringides. És probable que fos així, i que això afavorís que li respectessin la seva decisió de no menjar.
(hi ha casos de persones grans i deteriorades que malgrat les seves nul.les ganes de viure les obliguen a fer-ho, de vegades de manera violenta, lligant-les, intubant-les... de vegades l'últim tram de la vida d'algunes persones és d'una sordidesa i crueltat incomprensibles).
Sense menjar, l'Abel de mica en mica es va anar consumint. I finalment va poder marxar de la residència, de la única manera que podia fer-ho. Finalment va trobar la manera de poder descansar. Encara no tenia seixanta anys. Quan vaig saber que l'Abel s'havia mort me'n vaig alegrar.
Recordo l'Abel, al principi de tot, un dia al pati de la residència, dient que "a la gent que estem aquí no ens vol ningú". En el seu cas no era del tot cert, la seva mare, una dona que s'acostava als noranta anys, gran i cansada, l'anava a veure cada setmana, i des que el van traslladar a la nova residència hi anava més, dos cops cada setmana. Quan ella l'anava a veure ell sempre li deia que volia sortir. I ella, desolada i trista, tan derrotada com ell, li deia que no es preocupés, que tingués paciència, que tot s'arreglaria...
L'Abel sempre deia que no volia estar a la residència, que confiava poder-ne sortir. Vivia amb aquesta esperança, una esperança que li donava forces per anar vivint el dia a dia. Però era evident que l'Abel estava condemnat a envellir i morir a la residència: el sistema de salut mental del qual depenia la residència no tenia previst cap opció alternativa per a ell (ni per a les altres persones com ell). No dic que en aquests casos sigui fàcil una alternativa, només constato una realitat, en concret la realitat de l'Abel, o la de l'Elisabet.
Al llarg dels anys de mica l'Abel en mica es va anar deteriorant i se li va anar apagant la mirada. Seguia amb el seu desig de poder sortir de la residència, però suposo que cada vegada tenia més interioritzat que era molt poc probable un canvi. Suposo que cada cop se sentia més derrotat.
Fins que suposo que va perdre l'últim fil d'esperança, i va decidir deixar de menjar. Ja no esperava res, només volia morir-se. I ho deia. Per sort, no se'l va obligar a menjar. Se li deia que mengés, se li insistia, però no se l'obligava. Em sembla que darrerament també tenia algun problema físic complicat, potser les seves expectatives de vida de tota manera ja eren restringides. És probable que fos així, i que això afavorís que li respectessin la seva decisió de no menjar.
(hi ha casos de persones grans i deteriorades que malgrat les seves nul.les ganes de viure les obliguen a fer-ho, de vegades de manera violenta, lligant-les, intubant-les... de vegades l'últim tram de la vida d'algunes persones és d'una sordidesa i crueltat incomprensibles).
Sense menjar, l'Abel de mica en mica es va anar consumint. I finalment va poder marxar de la residència, de la única manera que podia fer-ho. Finalment va trobar la manera de poder descansar. Encara no tenia seixanta anys. Quan vaig saber que l'Abel s'havia mort me'n vaig alegrar.
Recordo l'Abel, al principi de tot, un dia al pati de la residència, dient que "a la gent que estem aquí no ens vol ningú". En el seu cas no era del tot cert, la seva mare, una dona que s'acostava als noranta anys, gran i cansada, l'anava a veure cada setmana, i des que el van traslladar a la nova residència hi anava més, dos cops cada setmana. Quan ella l'anava a veure ell sempre li deia que volia sortir. I ella, desolada i trista, tan derrotada com ell, li deia que no es preocupés, que tingués paciència, que tot s'arreglaria...
31 d’oct. 2017
Que no es quedi embarassada
(psv)
La Neli, la filla de la Carmina, vol tenir un fill. Està convençuda que un fill li resoldrà tots els seus problemes i que serà una gran mare. El vol tenir però resulta que no es pot "ni tenir ella mateixa".
La Neli té vint-i-dos anys, un trastorn de la personalitat greu, amb descontrols de diferents tipus, alimentaris, sexuals, amb atacs d'ira i d'agressivitat periòdics, amb fases de consums de diferents substàncies, amb episodis d'autolesions, amb pensaments i conductes suïcides... No ha tingut mai cap parella estable, només relacions amb persones canviants que s'aprofiten d'ella o que estan tan malament com ella. Per descomptat, econòmicament és del tot dependent.
Tal com estan les coses el millor seria que la Neli acceptés posar-se un implant subcutani, sobretot perquè els efectes anticonceptius duren tres anys. D'altra banda, si la Neli acceptés posar-se l'implant no seria tampoc cap garantia. Després si volgués se'l podria fer treure, o encara pitjor, en un atac de fúria i descontrol arrancar-se'l ella mateixa, de mala manera, potser amb un ganivet, fent-se una carnisseria.
Alhora, al marge de l'eficàcia de l'implant, la Neli pot agafar la sida o el que sigui, amb el tipus de relacions que té. A la Carmina li fa pànic tant un eventual embaràs de la Neli com moltes altres coses que li puguin passar o que pugui fer la Neli.
Si la Neli acaba tenint un fill, la vida de la Neli encara serà més caòtica i descontrolada del que ja ho és ara. I és clar, també ho serà la de la Carmina, que ja viu al límit de les seves capacitats de resistència. Fa molts anys que dura aquesta situació tan difícil. I sobretot, aquest és el problema més gran, si la Neli té un fill la vida d'aquest fill, amb la mare que li haurà tocat, serà terriblement complicada.
Per això la Carmina s'obsessiona amb els anticonceptius. No perquè cregui que hagi de ser la solució de la vida de la Neli, ni de bon tros, sinó només perquè és una mesura que pot servir per tal que la vida de la Neli no sigui encara més difícil i més desmanegada del que ja ho és ara.
La realitat és que la Neli quan li sembla segueix tenint relacions sexuals, i fer-li el sermó sobre que hauria de vigilar, abstenir-se de les relacions si no són amb garanties, etc., és inútil. Totalment inútil. Se l'hauria de tancar, en un manicomi o una presó, envoltada només de dones. Si no és capaç de controlar un afartament, una agressió en un moment d'ira o un intent de suïcidi, quin sentit té esperar que tingui unes relacions sexuals controlades i sensates? O pretendre que no en tingui?
Es pot plantejar que cal pressionar la Neli per tal que accepti posar-se l'implant? És éticament inadmissible una pressió d'aquest tipus? Tota explicació és una pressió i tota pressió és una amenaça?
La realitat és la que és. De vegades invivible. Inimaginable per a algú que no conegui casos com el de la Neli. Com s'ha d'abordar la situació?
En aquests casos el que està clar és que sense posar límits tot és impossible. Els límits (alguns límits, ben rumiats) són imprescindibles. En relació a aquest tema tan delicat i potencialment explosiu dels eventuals embarassos, a la Neli se li hauria de dir que és veritat que és major d'edat, que és veritat que no està judicialment incapacitada, que és veritat que en principi pot fer el que vulgui amb la seva vida. Fins i tot quedar-se embarassada.
Explicar-li això i alhora seguir el raonament. Dir-li que pot fer el que vulgui "com tothom". I que per tant, si ella demana (la Neli sempre demana, sovint molt, sovint malament, sovint amb retrets i agressivitat), els altres poden accedir o denegar. De manera que si ella demana i vol que els altres atenguin les seves demandes, ha de tenir present que li cal aprendre a pactar.
Per exemple, ara, amb la fantasia de tenir un fill i el tema dels anticonceptius. O assumir que si contra l'opinió de tothom segueix encaparrant-se en tenir un fill potser no podrà demanar ajuda a la família. I per tant haurà de buscar altres ajudes, potser s'haurà de refiar dels serveis socials, per tal de tirar endavant aquest fill.
Perquè la Carmina (que és qui sempre s'ocupa de la Neli) ja no pot assumir més coses. La Carmina no és una mala mare, en absolut, però a banda de la seva opinió sobre la dubtosa capacitat de la Neli de fer de mare, també té clar que ella, la Carmina, en aquestes circumstàncies no es veu amb forces per fer d'àvia. Encara que "en teoria" li pogués fer il.lusió tenir un net. Perquè a partir d'una edat fer d'àvia pot ser cansat, però ho pot compensar la il.lusió de la criatura. Mentre que fer d'àvia amb la "interferència permanent" d'una filla com la Neli la Carmina sap que seria una agonia.
De manera que precisament perquè la Neli és com és, encara amb més motiu la Carmina sap que no se li pot dir sempre que sí. Sap que està bé, que és necessari, establir alguns límits clars. I tenir un fill no és cap broma, i en les condicions de la Neli seria una tragèdia.
La Carmina no cau en la temptació de pensar que potser sí, que un fill podria ajudar la Neli a normalitzar la seva vida. Sap que seria el contrari, que un fill augmentaria la inseguretat de la Neli, que augmentaria encara més la seva ansietat (a causa de la seva incapacitat d'atendre adequadament la criatura). I amb la ansietat disparada encara serien més grans les seves crisis i els seus descontrols i desgavells. Amb l'agreujant que llavors no només en pagaria les conseqüències la Neli (i la Carmina), sinó també la criatura, indefensa del tot, del tot vulnerable.
En casos com el de la Neli quan neix una criatura és fàcil que l'evolució sigui aquesta. Dolenta. Si hi ha excepcions són això, excepcions. Els fills nascuts en aquestes condicions tenen molts números d'acabar anant a parar a sota de l'òrbita dels serveis socials, de vegades entrant en processos més llargs o curts d'acollida en d'altres famílies, o en processos d'adopcions definitives, unes adopcions que no sempre són fàcils. Perquè les mares biològiques d'aquestes criatures potser tenien un trastorn mental, o eren alcohòliques o consumidores d'altres substàncies, o vivien en un entorn molt conflictiu que va marcar les primeres setmanes, mesos o anys de la criatura... o tot plegat alhora. Són fills que quan són adoptats arriben amb una motxilla molt complicada (una motxilla de la qual de vegades les famílies adoptants no en saben res).
Però aquesta ja és una altra història, en relació a la qual si de cas només en faré un apunt: a les associacions de familiars de persones amb problemes mentals el percentatge de famílies amb fills adoptats és més elevat (molt més elevat) del que estadísticament correspondria.
La Neli, la filla de la Carmina, vol tenir un fill. Està convençuda que un fill li resoldrà tots els seus problemes i que serà una gran mare. El vol tenir però resulta que no es pot "ni tenir ella mateixa".
La Neli té vint-i-dos anys, un trastorn de la personalitat greu, amb descontrols de diferents tipus, alimentaris, sexuals, amb atacs d'ira i d'agressivitat periòdics, amb fases de consums de diferents substàncies, amb episodis d'autolesions, amb pensaments i conductes suïcides... No ha tingut mai cap parella estable, només relacions amb persones canviants que s'aprofiten d'ella o que estan tan malament com ella. Per descomptat, econòmicament és del tot dependent.
Tal com estan les coses el millor seria que la Neli acceptés posar-se un implant subcutani, sobretot perquè els efectes anticonceptius duren tres anys. D'altra banda, si la Neli acceptés posar-se l'implant no seria tampoc cap garantia. Després si volgués se'l podria fer treure, o encara pitjor, en un atac de fúria i descontrol arrancar-se'l ella mateixa, de mala manera, potser amb un ganivet, fent-se una carnisseria.
Alhora, al marge de l'eficàcia de l'implant, la Neli pot agafar la sida o el que sigui, amb el tipus de relacions que té. A la Carmina li fa pànic tant un eventual embaràs de la Neli com moltes altres coses que li puguin passar o que pugui fer la Neli.
Si la Neli acaba tenint un fill, la vida de la Neli encara serà més caòtica i descontrolada del que ja ho és ara. I és clar, també ho serà la de la Carmina, que ja viu al límit de les seves capacitats de resistència. Fa molts anys que dura aquesta situació tan difícil. I sobretot, aquest és el problema més gran, si la Neli té un fill la vida d'aquest fill, amb la mare que li haurà tocat, serà terriblement complicada.
Per això la Carmina s'obsessiona amb els anticonceptius. No perquè cregui que hagi de ser la solució de la vida de la Neli, ni de bon tros, sinó només perquè és una mesura que pot servir per tal que la vida de la Neli no sigui encara més difícil i més desmanegada del que ja ho és ara.
La realitat és que la Neli quan li sembla segueix tenint relacions sexuals, i fer-li el sermó sobre que hauria de vigilar, abstenir-se de les relacions si no són amb garanties, etc., és inútil. Totalment inútil. Se l'hauria de tancar, en un manicomi o una presó, envoltada només de dones. Si no és capaç de controlar un afartament, una agressió en un moment d'ira o un intent de suïcidi, quin sentit té esperar que tingui unes relacions sexuals controlades i sensates? O pretendre que no en tingui?
Es pot plantejar que cal pressionar la Neli per tal que accepti posar-se l'implant? És éticament inadmissible una pressió d'aquest tipus? Tota explicació és una pressió i tota pressió és una amenaça?
La realitat és la que és. De vegades invivible. Inimaginable per a algú que no conegui casos com el de la Neli. Com s'ha d'abordar la situació?
En aquests casos el que està clar és que sense posar límits tot és impossible. Els límits (alguns límits, ben rumiats) són imprescindibles. En relació a aquest tema tan delicat i potencialment explosiu dels eventuals embarassos, a la Neli se li hauria de dir que és veritat que és major d'edat, que és veritat que no està judicialment incapacitada, que és veritat que en principi pot fer el que vulgui amb la seva vida. Fins i tot quedar-se embarassada.
Explicar-li això i alhora seguir el raonament. Dir-li que pot fer el que vulgui "com tothom". I que per tant, si ella demana (la Neli sempre demana, sovint molt, sovint malament, sovint amb retrets i agressivitat), els altres poden accedir o denegar. De manera que si ella demana i vol que els altres atenguin les seves demandes, ha de tenir present que li cal aprendre a pactar.
Per exemple, ara, amb la fantasia de tenir un fill i el tema dels anticonceptius. O assumir que si contra l'opinió de tothom segueix encaparrant-se en tenir un fill potser no podrà demanar ajuda a la família. I per tant haurà de buscar altres ajudes, potser s'haurà de refiar dels serveis socials, per tal de tirar endavant aquest fill.
Perquè la Carmina (que és qui sempre s'ocupa de la Neli) ja no pot assumir més coses. La Carmina no és una mala mare, en absolut, però a banda de la seva opinió sobre la dubtosa capacitat de la Neli de fer de mare, també té clar que ella, la Carmina, en aquestes circumstàncies no es veu amb forces per fer d'àvia. Encara que "en teoria" li pogués fer il.lusió tenir un net. Perquè a partir d'una edat fer d'àvia pot ser cansat, però ho pot compensar la il.lusió de la criatura. Mentre que fer d'àvia amb la "interferència permanent" d'una filla com la Neli la Carmina sap que seria una agonia.
De manera que precisament perquè la Neli és com és, encara amb més motiu la Carmina sap que no se li pot dir sempre que sí. Sap que està bé, que és necessari, establir alguns límits clars. I tenir un fill no és cap broma, i en les condicions de la Neli seria una tragèdia.
La Carmina no cau en la temptació de pensar que potser sí, que un fill podria ajudar la Neli a normalitzar la seva vida. Sap que seria el contrari, que un fill augmentaria la inseguretat de la Neli, que augmentaria encara més la seva ansietat (a causa de la seva incapacitat d'atendre adequadament la criatura). I amb la ansietat disparada encara serien més grans les seves crisis i els seus descontrols i desgavells. Amb l'agreujant que llavors no només en pagaria les conseqüències la Neli (i la Carmina), sinó també la criatura, indefensa del tot, del tot vulnerable.
En casos com el de la Neli quan neix una criatura és fàcil que l'evolució sigui aquesta. Dolenta. Si hi ha excepcions són això, excepcions. Els fills nascuts en aquestes condicions tenen molts números d'acabar anant a parar a sota de l'òrbita dels serveis socials, de vegades entrant en processos més llargs o curts d'acollida en d'altres famílies, o en processos d'adopcions definitives, unes adopcions que no sempre són fàcils. Perquè les mares biològiques d'aquestes criatures potser tenien un trastorn mental, o eren alcohòliques o consumidores d'altres substàncies, o vivien en un entorn molt conflictiu que va marcar les primeres setmanes, mesos o anys de la criatura... o tot plegat alhora. Són fills que quan són adoptats arriben amb una motxilla molt complicada (una motxilla de la qual de vegades les famílies adoptants no en saben res).
Però aquesta ja és una altra història, en relació a la qual si de cas només en faré un apunt: a les associacions de familiars de persones amb problemes mentals el percentatge de famílies amb fills adoptats és més elevat (molt més elevat) del que estadísticament correspondria.
28 d’oct. 2017
Independentisme terapèutic
(PSV)
L'Anna fa anys que està atrapada en una situació complicada de baixa autoestima, ansietat crònica, compulsions amb el menjar, desinterès pels estudis i incapacitat per treballar. I solitud, molta solitud. Té vint-i-quatre anys, i des dels dotze la seva vida és complicada, tancada, encongida i dolorosa.
Ara feia mesos que estava sempre malhumorada, amb els horaris capgirats, passant-se les nits mirant sèries per internet i bona part del dia dormint. Un desgavell. Però aquestes últimes setmanes ha fet un canvi. El seu cap ha fet un clic i de manera sorprenent s'ha començat a interessar per la situació política. Segueix les notícies, va a les manifestacions, parla amb els seus pares del tema, es relaciona amb més gent...
Els pares de l'Anna estan sorpresos i encantats. A més, l'Anna s'ha interessat per la mateixa opció política que ells, tot i que a aquestes alçades això els preocupa ben poc. El que valoren és la seva "mobilització", després de tants anys de veure-la patir, i de patir també ells.
No tenen cap seguretat de res, però pensen que d'aquest moviment en pot venir un altre, que aquest interès pot portar a altres interessos, que aquesta mobilització pot portar a un inici de normalització de la seva vida social.
És diferent passar-te el dia pensant en tu mateix (amb les teves obsessions i manies) que ser capaç d'ocupar el cap amb alguna altra cosa. Per exemple, l'Anna sovint s'obsessiona amb el teu aspecte, amb si té o no té pels a les cames, o uns quilos de més que li semblen intolerables, o uns malucs que troben massa amples, o una alçada que segons ella és insuficient. I la llista de les seves obsessions no s'acaba aquí, inclou també el dubte sobre les seves capacitats intel.lectuals, o la manera com ella interpreta que és mirada pels altres, els retrets que fa als seus pares pel que segons ella "haurien d'haver fet i no van fer", etc. En els pitjors moments, el cap de l'Anna és un terrible instrument d'autotortura.
Els pares de l'Anna saben de sobres que els problemes de base d'ella no es poden resoldre només gràcies a un estímul potent com el d'ara. Saben que a l'Anna li cal fer una feina seriosa, d'autoconeixement, d'autoacceptació, de desculpabilització, que li cal fer un procés de reordenació de la seva escala de valors i dels seus objectius. Saben que li cal aprendre a tolerar la frustració, saben que li cap aprendre moltes coses, i que aquests aprenentatges no són fàcils de fer. Però pensen que ara, si més no és una mica més fàcil que, "si segueix movent-se", pugui anar fent aquest camí.
L'Anna s'ha començat a moure, i aquesta és una gran notícia. Poc s'ho poden imaginar, els senyors Rajoy i Puigdemont, que les seves trifulgues territorials i polítiques podrien servir perquè l'Anna sortís del seu estat de postració!
L'Anna fa anys que està atrapada en una situació complicada de baixa autoestima, ansietat crònica, compulsions amb el menjar, desinterès pels estudis i incapacitat per treballar. I solitud, molta solitud. Té vint-i-quatre anys, i des dels dotze la seva vida és complicada, tancada, encongida i dolorosa.
Ara feia mesos que estava sempre malhumorada, amb els horaris capgirats, passant-se les nits mirant sèries per internet i bona part del dia dormint. Un desgavell. Però aquestes últimes setmanes ha fet un canvi. El seu cap ha fet un clic i de manera sorprenent s'ha començat a interessar per la situació política. Segueix les notícies, va a les manifestacions, parla amb els seus pares del tema, es relaciona amb més gent...
Els pares de l'Anna estan sorpresos i encantats. A més, l'Anna s'ha interessat per la mateixa opció política que ells, tot i que a aquestes alçades això els preocupa ben poc. El que valoren és la seva "mobilització", després de tants anys de veure-la patir, i de patir també ells.
No tenen cap seguretat de res, però pensen que d'aquest moviment en pot venir un altre, que aquest interès pot portar a altres interessos, que aquesta mobilització pot portar a un inici de normalització de la seva vida social.
És diferent passar-te el dia pensant en tu mateix (amb les teves obsessions i manies) que ser capaç d'ocupar el cap amb alguna altra cosa. Per exemple, l'Anna sovint s'obsessiona amb el teu aspecte, amb si té o no té pels a les cames, o uns quilos de més que li semblen intolerables, o uns malucs que troben massa amples, o una alçada que segons ella és insuficient. I la llista de les seves obsessions no s'acaba aquí, inclou també el dubte sobre les seves capacitats intel.lectuals, o la manera com ella interpreta que és mirada pels altres, els retrets que fa als seus pares pel que segons ella "haurien d'haver fet i no van fer", etc. En els pitjors moments, el cap de l'Anna és un terrible instrument d'autotortura.
Els pares de l'Anna saben de sobres que els problemes de base d'ella no es poden resoldre només gràcies a un estímul potent com el d'ara. Saben que a l'Anna li cal fer una feina seriosa, d'autoconeixement, d'autoacceptació, de desculpabilització, que li cal fer un procés de reordenació de la seva escala de valors i dels seus objectius. Saben que li cal aprendre a tolerar la frustració, saben que li cap aprendre moltes coses, i que aquests aprenentatges no són fàcils de fer. Però pensen que ara, si més no és una mica més fàcil que, "si segueix movent-se", pugui anar fent aquest camí.
L'Anna s'ha començat a moure, i aquesta és una gran notícia. Poc s'ho poden imaginar, els senyors Rajoy i Puigdemont, que les seves trifulgues territorials i polítiques podrien servir perquè l'Anna sortís del seu estat de postració!
25 d’oct. 2017
Parlar amb algú
[psv]
"Si en un dels moments de malestar greus truqués a la meva mare i li digués que tinc pensaments suïcides, ella s'esveraria molt, i voldria fer alguna cosa, segur que voldria venir immediatament a casa meva. I si la convencés perquè no ho fes, perquè no vingués, es passaria la nit sense dormir i patint molt. I seria ben normal la seva reacció, perquè sentir que el teu fill et diu que té pensaments suïcides ha de ser espantós. Si passés això, que la truqués i li ho expliqués, ella s'ho passaria fatal, i alhora a mi parlar amb ella no em serviria de res.
"En canvi, si estant així de malament truco algun company del grup de Narcòtics Anònims, i puc parlar amb ell una estona, i explicar-li què em passa, com em sento, sí que m'és útil. Em serveix que m'escolti, perquè sé que ell sap de què parlo, perquè de vegades li ha passat o li passa el mateix. I parlant amb ell el meu malestar i la meva ansietat van minvant, de mica en mica tot es va asserenant, tot es va fent més controlable. I llavors també es van esvaint els pensaments suïcides.
"Quan estic així de malament haig de parlar del que em passa, haig de parlar amb algú, perquè si no el cap m'acabaria explotant, i potser sí que el risc de suïcidi acabaria sent alarmant. O la recaiguda en els consums, l'altra forma desadaptativa d'enfrontar l'insuportable malestar. Però no em serveix parlar amb qualsevol persona, haig de parlar amb algú que em pugui entendre. Perquè si parlo amb algú que no m'entén encara és pitjor, ja que amb la seva incomprensió (per exemple donat-me consells ben intencionats però inútils) encara pot créixer més el meu malestar, la meva ràbia, la meva desesperació i el meu descontrol mental.
"Necessito parlar amb algú per tal que la meva pressió mental es pugui alleugerir, per tal que el meu cap baixi el grau d'ebullició a què ha arribat, per tal que deixi de tenir la sensació que en qualsevol moment em pot explotar. Sí, explotar, això és el que sento, que em pot explotar. Haig de parlar amb algú capaç d'entendre aquesta sensació. Parlant potser no em desapareixerà del tot el malestar, aquest estat de bogeria (perquè això és el que és), però si més no me'n disminuirà la intensitat, se'm farà més suportable, més vivible. I la idea del suïcidi s'anirà esvaint, perquè ja no la necessitaré, perquè la vida ja no em serà invivible. Serà difícil però no insuportable.
"Però tot això la meva mare no ho pot entendre, tot i el molt que m'estima no ho pot arribar a entendre, encara que m'esforcés en explicar-li-ho (si ho intentés, que ja no ho intento). Potser no pot perquè en el fons no vol, perquè seria massa dolorós entendre-ho. O potser perquè no té la capacitat d'arribar a entendre aquest mon tan difícil que és el món del meu cap, dels meus pensaments, de les meves emocions, de les meves ansietats... quan tot se'm descontrola."
M'ho explica el Daniel mentre dinem junts. Intento assimilar tot el que diu. Ho intento, sabent que és molt difícil que ho aconsegueixi, perquè jo no he tingut mai experiències com aquestes. Amb el meu cap tan diferent, tan desconeixedor d'aquestes emocions tan extremes i descontrolades, com és possible que pugui arribar a entendre el que li passa al Daniel en aquests moments tan crítics?
Ell no rebutja les etiquetes, diu que se sent identificat amb la de "patologia dual". És a dir, la conjunció d'un trastorn mental i un problema d'addiccions. Diu que per a ell tenir interioritzada aquesta doble condició, el fet de no rebutjar-la, és un puntal fonamental del seu procés de recuperació de les addiccions. Del control de les addiccions i de la forma d'enfrontar-se al trastorn de la personalitat que li condiciona la vida, un trastorn obsessiu compulsiu.
M'explica també que el primer motiu de fracassos en els intents de superar les addiccions és el negacionisme. No reconèixer la realitat, l'estat de dependència, la pròpia fragilitat. I pel que fa als trastorns de la personalitat diu el mateix: que si acceptes el que et passa, llavors pots anar aprenent a gestionar els diferents símptomes del trastorn, mentre que en cas contrari segur que segueixes desbordat per la situació. No avances, tot es cronifica.
Diu que el primer pas ha de ser sempre controlar les conductes addictives, deixar els consums, ja que sense aquest control és impossible qualsevol altre objectiu, perquè l'obsessió pel consum ho distorsiona tot. És el pas previ imprescindible, eradicar els consums. I un cop assolida aquesta fita (si és que s'arriba a assolir), és quan llavors es pot iniciar la feina laboriosa i llarga de "reconstrucció" de la personalitat, una feina que és ineludible fer en aquests casos de patologia dual. Tant per limitar els efectes sobre la pròpia vida dels trets disfuncionals del trastorn com per evitar la recaiguda en les conductes addictives. Tot està relacionat.
El Daniel fa gairebé vint anys que va aconseguir deixar els consums, tant de l'alcohol com el d'altres substàncies, i entremig fins i tot ha deixat el tabac. Però sap que en els mals moments les temptacions de consumir reapareixen. No amb la força d'abans (la feina feta evidentment es nota), però de vegades reapareixen. Perquè el record d'aquelles formes ràpides d'alleujament està gravat als circuits neuronals: drogar-te t'alleuja realment el malestar en teoria insuportable. Consumir és una temptació poderosa precisament per això, perquè caure-hi funciona: durant una estona aconsegueixes estar en pau. Després, és clar, ve el que ve, sempre pitjor, però això és "després", és ja una altra història... La història que no has d'oblidar mai per tal de poder resistir la gran pressió dels mals moments.
Em diu que sap, que té perfectament assumit, que tota la vida s'haurà de mantenir vigilant, en guàrdia, perquè el que ha avançat i construït és molt, però que no ho podria conservar sense la feina de manteniment quotidiana que segueix fent. Malgrat els molts anys d'abstinència, segueix vinculat amb els Narcòtics Anònims, en els quals hi troba una doble compensació, tant la possibilitat de rebre ajuda quan la necessita com la de donar-la quan se li demana. Perquè escoltar als altres i poder-los ser útil també li és immensament útil a ell, tant pel que aprèn i reforça en aquests moments com per l'augment de l'autoestima que suposo poder fer aquesta funció. Em diu també que segueix anant de tant en tant a parlar amb la psicòloga que fa anys li fa el seguiment, i que se sent molt ajudat per aquesta relació amb ella.
No té una vida fàcil, però la viu amb il.lusió, amb valentia. Conscient que està viu però que podria estar mort, com tants coneguts seus. Conscient que en conjunt té la vida bastant sota control, però que la podria tenir del tot descontrolada. Conscient que té una considerable autonomia, i que podria no tenir-ne cap. Conscient que podria estar queixant-se tot el dia "de les coses que no té"... i que en canvi celebra les que té, que diu que són moltes, que per a ell són moltes. "Les meves petites coses quotidianes", diu. Petites i tan importants. Diu que se sent molt afortunat. Ho diu amb sinceritat, seré i amb un lleu somriure.
L'he conegut fa poc, he tingut aquesta sort. Ens hem vist dues vegades i han sigut... ara no sé triar l'adjectiu. M'ha ajudat a entendre, em sembla, una mica més coses que fa anys estic intentant entendre.
"Si en un dels moments de malestar greus truqués a la meva mare i li digués que tinc pensaments suïcides, ella s'esveraria molt, i voldria fer alguna cosa, segur que voldria venir immediatament a casa meva. I si la convencés perquè no ho fes, perquè no vingués, es passaria la nit sense dormir i patint molt. I seria ben normal la seva reacció, perquè sentir que el teu fill et diu que té pensaments suïcides ha de ser espantós. Si passés això, que la truqués i li ho expliqués, ella s'ho passaria fatal, i alhora a mi parlar amb ella no em serviria de res.
"En canvi, si estant així de malament truco algun company del grup de Narcòtics Anònims, i puc parlar amb ell una estona, i explicar-li què em passa, com em sento, sí que m'és útil. Em serveix que m'escolti, perquè sé que ell sap de què parlo, perquè de vegades li ha passat o li passa el mateix. I parlant amb ell el meu malestar i la meva ansietat van minvant, de mica en mica tot es va asserenant, tot es va fent més controlable. I llavors també es van esvaint els pensaments suïcides.
"Quan estic així de malament haig de parlar del que em passa, haig de parlar amb algú, perquè si no el cap m'acabaria explotant, i potser sí que el risc de suïcidi acabaria sent alarmant. O la recaiguda en els consums, l'altra forma desadaptativa d'enfrontar l'insuportable malestar. Però no em serveix parlar amb qualsevol persona, haig de parlar amb algú que em pugui entendre. Perquè si parlo amb algú que no m'entén encara és pitjor, ja que amb la seva incomprensió (per exemple donat-me consells ben intencionats però inútils) encara pot créixer més el meu malestar, la meva ràbia, la meva desesperació i el meu descontrol mental.
"Necessito parlar amb algú per tal que la meva pressió mental es pugui alleugerir, per tal que el meu cap baixi el grau d'ebullició a què ha arribat, per tal que deixi de tenir la sensació que en qualsevol moment em pot explotar. Sí, explotar, això és el que sento, que em pot explotar. Haig de parlar amb algú capaç d'entendre aquesta sensació. Parlant potser no em desapareixerà del tot el malestar, aquest estat de bogeria (perquè això és el que és), però si més no me'n disminuirà la intensitat, se'm farà més suportable, més vivible. I la idea del suïcidi s'anirà esvaint, perquè ja no la necessitaré, perquè la vida ja no em serà invivible. Serà difícil però no insuportable.
"Però tot això la meva mare no ho pot entendre, tot i el molt que m'estima no ho pot arribar a entendre, encara que m'esforcés en explicar-li-ho (si ho intentés, que ja no ho intento). Potser no pot perquè en el fons no vol, perquè seria massa dolorós entendre-ho. O potser perquè no té la capacitat d'arribar a entendre aquest mon tan difícil que és el món del meu cap, dels meus pensaments, de les meves emocions, de les meves ansietats... quan tot se'm descontrola."
M'ho explica el Daniel mentre dinem junts. Intento assimilar tot el que diu. Ho intento, sabent que és molt difícil que ho aconsegueixi, perquè jo no he tingut mai experiències com aquestes. Amb el meu cap tan diferent, tan desconeixedor d'aquestes emocions tan extremes i descontrolades, com és possible que pugui arribar a entendre el que li passa al Daniel en aquests moments tan crítics?
Ell no rebutja les etiquetes, diu que se sent identificat amb la de "patologia dual". És a dir, la conjunció d'un trastorn mental i un problema d'addiccions. Diu que per a ell tenir interioritzada aquesta doble condició, el fet de no rebutjar-la, és un puntal fonamental del seu procés de recuperació de les addiccions. Del control de les addiccions i de la forma d'enfrontar-se al trastorn de la personalitat que li condiciona la vida, un trastorn obsessiu compulsiu.
M'explica també que el primer motiu de fracassos en els intents de superar les addiccions és el negacionisme. No reconèixer la realitat, l'estat de dependència, la pròpia fragilitat. I pel que fa als trastorns de la personalitat diu el mateix: que si acceptes el que et passa, llavors pots anar aprenent a gestionar els diferents símptomes del trastorn, mentre que en cas contrari segur que segueixes desbordat per la situació. No avances, tot es cronifica.
Diu que el primer pas ha de ser sempre controlar les conductes addictives, deixar els consums, ja que sense aquest control és impossible qualsevol altre objectiu, perquè l'obsessió pel consum ho distorsiona tot. És el pas previ imprescindible, eradicar els consums. I un cop assolida aquesta fita (si és que s'arriba a assolir), és quan llavors es pot iniciar la feina laboriosa i llarga de "reconstrucció" de la personalitat, una feina que és ineludible fer en aquests casos de patologia dual. Tant per limitar els efectes sobre la pròpia vida dels trets disfuncionals del trastorn com per evitar la recaiguda en les conductes addictives. Tot està relacionat.
El Daniel fa gairebé vint anys que va aconseguir deixar els consums, tant de l'alcohol com el d'altres substàncies, i entremig fins i tot ha deixat el tabac. Però sap que en els mals moments les temptacions de consumir reapareixen. No amb la força d'abans (la feina feta evidentment es nota), però de vegades reapareixen. Perquè el record d'aquelles formes ràpides d'alleujament està gravat als circuits neuronals: drogar-te t'alleuja realment el malestar en teoria insuportable. Consumir és una temptació poderosa precisament per això, perquè caure-hi funciona: durant una estona aconsegueixes estar en pau. Després, és clar, ve el que ve, sempre pitjor, però això és "després", és ja una altra història... La història que no has d'oblidar mai per tal de poder resistir la gran pressió dels mals moments.
Em diu que sap, que té perfectament assumit, que tota la vida s'haurà de mantenir vigilant, en guàrdia, perquè el que ha avançat i construït és molt, però que no ho podria conservar sense la feina de manteniment quotidiana que segueix fent. Malgrat els molts anys d'abstinència, segueix vinculat amb els Narcòtics Anònims, en els quals hi troba una doble compensació, tant la possibilitat de rebre ajuda quan la necessita com la de donar-la quan se li demana. Perquè escoltar als altres i poder-los ser útil també li és immensament útil a ell, tant pel que aprèn i reforça en aquests moments com per l'augment de l'autoestima que suposo poder fer aquesta funció. Em diu també que segueix anant de tant en tant a parlar amb la psicòloga que fa anys li fa el seguiment, i que se sent molt ajudat per aquesta relació amb ella.
No té una vida fàcil, però la viu amb il.lusió, amb valentia. Conscient que està viu però que podria estar mort, com tants coneguts seus. Conscient que en conjunt té la vida bastant sota control, però que la podria tenir del tot descontrolada. Conscient que té una considerable autonomia, i que podria no tenir-ne cap. Conscient que podria estar queixant-se tot el dia "de les coses que no té"... i que en canvi celebra les que té, que diu que són moltes, que per a ell són moltes. "Les meves petites coses quotidianes", diu. Petites i tan importants. Diu que se sent molt afortunat. Ho diu amb sinceritat, seré i amb un lleu somriure.
L'he conegut fa poc, he tingut aquesta sort. Ens hem vist dues vegades i han sigut... ara no sé triar l'adjectiu. M'ha ajudat a entendre, em sembla, una mica més coses que fa anys estic intentant entendre.
23 d’oct. 2017
Depressions i ús dels condicionals
[psv]
"No es tracta de determinar què pot curar més, si el camí espiritual, els medicaments o la psicoteràpia. Tots tres camins plegats poden ajudar la persona depressiva i contribuir a la seva curació, donant-se suport i reforçant-se mútuament."
En lloc de l'afirmació categòrica, de manera prudent l'autor opta pel condicional, "poden". Ho diu a "Camins a través de la depressió" Anselm Grün, monjo benedictí de Münsterschwarzach (Alemanya). (1)
D'altra banda, en les 150 pàgines del llibre s'hi troba a faltar un aprofundiment en aquest sentit. És a dir, una referència clara als condicionals, sobretot al fet que quan les persones amb problemes depressius busquen ajuda es poden trobar amb bons o mals psiquiatres, amb bons o mals psicòlegs i amb bons o mals directors espirituals.
Faig un incís. Com que no sóc creient, ho remarco: és obvi que per a una persona creient i amb problemes depressius la seva creença i l'orientació d'un bon director espiritual pot ser (reincideixo en el condicional) una gran ajuda.
Continuo. Quan dic bo o dolent (psiquiatre, psicòleg, director espiritual o qualsevol altre referent en alguna mesura "terapèutic") ho dic a partir d'aquesta referència objectivable: que sigui algú capaç o incapaç d'alleujar o ajudar a superar els malestar de les personers víctimes d'estats emocionals depressius. Sense oblidar que, a més dels bons i els dolents, hi ha també "els pitjor que dolents", aquells que no és que no aportin res positiu, sinó que aporten negativitat, de vegades molta. És a dir, aquells que contribueixen a cronificar o empitjorar el malestar que haurien d'intentar alleujar. Siguin psiquiatres, psicòlegs, directors espirituals o qui sigui.
D'aquests, "dels pitjors que dolents", també n'hi ha. I cal estar a l'aguait, per tal de poder-los detectar i apartar-se'n (cosa de vegades complicada, ja que per fer-ho més complicat de vegades una mateixa persona pot ser útil a algú i desaconsellable per a algú altre).
El llibre de Anselm Grün és un llibre curiós, amarat de cap a peus de referències bíbliques. El que més m'ha sorprès és la interpretació que fa dels miracles de Jesús, en els que en tots hi veu malalties depressives (el paralític és un depressiu, el cec també...), les limitacions físiques dels quals segons ell són una manifestació del seu estat depressió ocult.
Una altra cosa que m'ha sorprès, però menys, perquè ja l'he trobat en altres assagistes teòlegs que han tractat el tema de la depressió, és la valoració positiva que quan els convé fan de del sofriment del depressiu. Ara no m'hi embranco, perquè és un tema també complicat (alguna vegada ja l'he comentat, potser una altra estona hi tornaré).
Bé, els Evangelis (igual que l'Antic Testament, que Anselm Grün també cita sovint), són textos que al llarg de la història s'han interpretat de moltes maneres. D'altra banda, Anselm Grün, com a assessor espiritual i psicòleg de persones depressives (segons es dedueix del llibre) suposo que és normal que vegi exemples de depressions en tot el que l'envolta, en els textos bíblics, les vides de sants i la gent amb què conviu o l'envolta. Suposo que això ens passa a tots, que quan tenim un problema o interès determinat és fàcil que acabem només veiem el món a través del filtre distorsionador d'aquest problema o interès.
Anselm Grün té aquesta manera peculiar d'escriure de molta gent d'església i alhora amb estudis d'una determinada matèria (medicina, psicologia...), gent que barreja el seu àmbit de competència particular i laic amb la seva competència teològica o pastoral. I el resultat és que tot acaba sent una mateixa cosa. Una i envitricollada, ja que amb aquestes exposicions no saps "si van o venen", amb els seus esforços, de vegades admirables (però d'incerta eficàcia), per harmonitzar els dos àmbits, ciència i creença. No vull generalitzar, hi ha autors que amb aquesta doble condició professional i religiosa tenen molta cura en no fer aquesta mena de barreges.
Els llibres com aquest de Anselm Grün són de mal avaluar a causa del que acabo de dir, perquè a més entremig d'aquesta mena d'escudella barrejada hi ha també idees molt elementals, sensates i útils.
Per tal que no se'm digui que a aquesta mena d'autors religiosos només els busco les pessigolles (allò que em sembla confonedor, o de vegades clarament contradictori o negatiu), posaré un exemple d'una idea del llibre que m'ha semblat molt interessant, i que crec que és de les vegades que l'he trobat expressada amb més claredat:
"Les persones depressives acostumen a sentir-se exhaustes al començament d'un nou dia. Voldrien quedar-se al llit. Per tant, no té gaire sentit que s'obliguin a llevar-se. Activar la voluntat és una altra cosa. M'adono que no tinc ganes de llevar-me. No ho jutjo. M'ho permeto. Però alhora responc al desgrat i em dic: 'Tot i que no tinc ganes de llevar-me, em llevo. Estic deprimit. Però, amb tot, faré aquest primer pas de sortir del llit. (...)'. No es tracta de reprimir la depressió amb la voluntat, sinó d'entrar en contacte amb la voluntat a través de la depressió. Aleshores, malgrat la malaltia, notaré la força que encara hi ha en la meva voluntat. N'hi ha prou per llevar-me i -només per avui- decidir-me per la vida."
Per a mi aquesta idea té l'interès afegit que em recorda la meva mare, en tant que aquest era un aspecte que ella tenia molt interioritzat i que de vegades ella esmentava com a part de la seva forma d'enfrontar els difícils estats depressius que va haver de viure: l'esforç titànic que feia per assolir unes fites mínimes que ella mateixa s'havia imposat.
D'aquesta cita també em sembla remarcable la penúltima frase, "només per avui". El mateix que diuen els Alcohòlics Anònims, dels quals potser està treta. Perquè pensar en "tota la vida d'esforç" és difícil de suportar, però pensar només en "avui" sens dubte és més assimilable.
Anselm Grün en aquest fragment explica bé aquesta idea "de l'actitud esforçada", aparentment incompatible amb un estat de depressió severa. Després, cadascú ha de trobar quines són les seves possibilitats i els seus límits: potser només llevar-se, potser llevar-se i "també" anar a comprar el pa, potser llevar-se, el pa i un petit tomb... o potser ni llevar-se, només esforçar-se per girar el cap, i així, en lloc d'estar tot el dia al llit i de cara a la paret, ser capaç de mirar cap a la finestra, i així poder veure que es fa de dia, els núvols que passen...
Malgrat la sensació d'embolic que en conjunt em transmet el llibre, només per aquest fragment ja em compensa haver-lo llegit (a banda que hi hagi també altres idees que també m'han agradat).
--
(1) Editorial Claret, 2009 (cites, p. 150 i 23). Anselm Grün, a més de monjo, mossèn i teòleg és "famós per unir l'espiritualitat tradicional cristiana amb la psicologia moderna (...) és reconegut mundialment pels seus escrits sobre espiritualitat, i és l'autor de més de 300 llibres relatius al tema. Més de 14 milions de còpies dels seus llibres s'han venut i s'han traduit a una trentena d'idiomes" (segons la viquipèdia en castellà).
27 de set. 2017
Escoltar
Christophe André, al seu esplèndid llibre sobre els estats d'ànim (1) explica que mai s'ha avorrit fent de psiquiatre, escoltant la gent que arriba a la seva consulta. Diu que li encanta escoltar la gent parlar dels seus estats d'ànim, perquè fer-ho l'enriqueix i li obre la ment. Jo no sóc cap professional de la salut mental, i les meves converses sobre emocions i sentiments es redueixen a les que tinc amb alguns coneguts. Dic amb alguns perquè la gent que conec la divideixo en dos grups: les persones que parlen "de coses" (el temps, esports, política, tecnologia, viatges, robes, sabates...) i les que parlen "d'elles mateixes", de les seves vivències, de les seves emocions, pors, il.lusions... A mi m'agraden les converses del segon grup. I com que en el primer grup hi dominen els homes i en el segon les dones, en general m'atrau més parlar amb les dones que amb els homes. Bé, és una generalització, amb moltes excepcions. Parlar dels sentiments és una de les coses que més m'agraden, em fascina. O més ben dit: el que em fascina és escoltar com els altres parlen dels seus sentiments, o parlar dels sentiments dels altres. Sí, sóc una mica trampós, ho reconec, perquè en general parlo poc de mi mateix. En parlo poc per dos motius: d'una banda, perquè em cal tenir molta confiança en qui parlo, per fer-ho; sóc de mena reservat, fins i tot poruc. D'una altra, perquè sovint la gent el que té ganes, sobretot, és de parlar del que li passa. Necessita algú que l'escolti, i a mi m'agrada fer-ho. De manera que si l'altra parla (d'emocions, de sentiments) i jo escolto, fem una bona combinació. Hi ha excepcions: quan algú parla de manera circular, repetint una vegada i una altra el mateix, un dia i un altre... En aquests casos és feixuc, i procuro buscar la manera d'evitar aquests automatismes, i si no me'n surto, llavors procuro espaiar les trobades. Perquè trobo que quan és així ningú en surt beneficiat, ni qui parla, perquè no reflexiona, no s'observa, "no elabora res", només posa en marxa cada cop "la mateixa cinta gravada". Ni qui escolta, perquè aquesta monòtona reiteració no t'aporta res, només la constatació que és una situació reiterada i incòmoda, estèril i pesada. Que per anar bé cal modificar. El difícil sovint és trobar com trencar aquestes derives (d'això també en parla el Christophe André). Però al marge d'aquests casos, parlar del món de les emocions em fascina. Ja sigui escoltant algú que parla d'ell mateix, els dos sols, o amb més gent, conversant de manera més teòrica sobre les emocions en general. Sobretot, la primera opció, sol amb algú altre, és la que dóna més bons resultats. El que no tinc tan clar és perquè hi ha persones a les que els és fàcil, els va bé, parlar amb mi. De debò que no ho sé, perquè encara que m'agradi escolar la gent quan parla d'aquestes coses, no em considero cap gran escoltador (en canvi tinc coneguts als que admiro precisament per aquesta habilitat) ni sóc expert en res. Potser l'únic atractiu meu "és que escolto" (més bé o mé regular). I quan busques ser escoltat, quan en tens necessitat, és tan important poder trobar algú que t'escolti... -- (1) Christophe André. Los estados de ánimo, el aprendizaje de la serenidad. Kairós, 2009
15 de set. 2017
Edat avançada i depressions
[PSV]
En alguna altra ocasió ja he comentat que l'aparició de depressions és normal quan ens anem envellint, quan a causa dels mals crònics que ens van colonitzant el cos, dels dolors que els acompanyen i de les desagradables limitacions que se'ns van acumulant, la vida se'ns comença a fer feixuga de debò. Cada vegada més i més feixuga. No és que fer-se gran hagi d'implicar sempre patir aquestes calamitats, però sovint ho implica. I no és que patir aquestes calamitats hagi d'anar obligatòriament associat a deprimir-se, però moltes vegades hi va.
Avui la reacció habitual davant d'aquest escenari de pèrdua i desgavell irreversible propi de la vellesa, la reacció per part de les persones que envolten a qui pateix una situació d'aquestes, més que intentar comprendre-la, consisteix en procurar negar-la. Una forma de negació és pensar que aquest estat es pot "equilibrar" amb la farmacològica.
Quan la vida és frustrant a causa de raons objectives i immodificables de vegades la farmacologia pot ser una ajuda. Una ajuda limitada, sobretot d'efectes cosmètics. Però que no s'han de menysprear, perquè aquests efectes tenen la seva importància i utilitat. Tanmateix, alhora, no s'ha de perdre la lucidesa de veure amb claredat quin és l'escenari sencer.
En aquests casos que la medicació més o menys funciona, el que fa es reduir la simptomatologia més visible de la depressió, cosa que sovint sobretot alleuja... els professionals o familiars (si allò que molesta i afeixuga no és veu tant, sembla que existeix menys). Es veu menys, però existeixen igual els seus fonaments: la decrepitud, l'emergència de dolors que es van cronificant, la reducció de l'autonomia, la necessita de dependència...
És un objectiu noble, combatre el desencant de la vida a cop de pastilles (perquè una vida desencantada costa molt de viure, i tots els recursos són vàlids). Però la bona voluntat no és el mateix que la lucidesa. I la lucidesa el que ens diu és que de vegades la vida és trista, inexorablement trista, i que contra aquesta tristesa no hi ha pastilles que valguin.
No hi ha pastilles que valguin... llevat que el propòsit sigui una disminució general de la vitalitat "de tot l'organisme i tota la ment", per tal que en aquest estat d'estaborniment ja no sigui tan feixuc el fet d'existir, el desencant de la vida. Que no ho sigui per la senzilla raó que no hi ha ja tampoc la capacitat de sentir cap encant, de tenir cap il.lusió. Tot queda esmortuït. (1)
És cert que algú pot dir que tot això és literatura, divagacions. D'acord. De manera que si es vol un altre tipus de referència més real sobre aquest tema, només cal anar a donar un tomb per alguna residència geriàtrica, i llavors sobretot visitar els pisos o zones dedicats a la gent més deteriorada. Allí, sense cap paraula, sense necessitat de cap explicació, només mirant, s'entén tot això de seguida.
--
(1) Esmortuir (o esmorteir, esmortir). Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Fer menys viu, intens, violent". El Diccionari Català-Valencià-Balear és més contundent: "Deixar com mort; privar dels sentits i aparentment de la vida (...) 'Amb una garrotada l'esmortiren'". Per exemple, amb una "garrotada" de pastilles...
En alguna altra ocasió ja he comentat que l'aparició de depressions és normal quan ens anem envellint, quan a causa dels mals crònics que ens van colonitzant el cos, dels dolors que els acompanyen i de les desagradables limitacions que se'ns van acumulant, la vida se'ns comença a fer feixuga de debò. Cada vegada més i més feixuga. No és que fer-se gran hagi d'implicar sempre patir aquestes calamitats, però sovint ho implica. I no és que patir aquestes calamitats hagi d'anar obligatòriament associat a deprimir-se, però moltes vegades hi va.
Avui la reacció habitual davant d'aquest escenari de pèrdua i desgavell irreversible propi de la vellesa, la reacció per part de les persones que envolten a qui pateix una situació d'aquestes, més que intentar comprendre-la, consisteix en procurar negar-la. Una forma de negació és pensar que aquest estat es pot "equilibrar" amb la farmacològica.
Quan la vida és frustrant a causa de raons objectives i immodificables de vegades la farmacologia pot ser una ajuda. Una ajuda limitada, sobretot d'efectes cosmètics. Però que no s'han de menysprear, perquè aquests efectes tenen la seva importància i utilitat. Tanmateix, alhora, no s'ha de perdre la lucidesa de veure amb claredat quin és l'escenari sencer.
En aquests casos que la medicació més o menys funciona, el que fa es reduir la simptomatologia més visible de la depressió, cosa que sovint sobretot alleuja... els professionals o familiars (si allò que molesta i afeixuga no és veu tant, sembla que existeix menys). Es veu menys, però existeixen igual els seus fonaments: la decrepitud, l'emergència de dolors que es van cronificant, la reducció de l'autonomia, la necessita de dependència...
És un objectiu noble, combatre el desencant de la vida a cop de pastilles (perquè una vida desencantada costa molt de viure, i tots els recursos són vàlids). Però la bona voluntat no és el mateix que la lucidesa. I la lucidesa el que ens diu és que de vegades la vida és trista, inexorablement trista, i que contra aquesta tristesa no hi ha pastilles que valguin.
No hi ha pastilles que valguin... llevat que el propòsit sigui una disminució general de la vitalitat "de tot l'organisme i tota la ment", per tal que en aquest estat d'estaborniment ja no sigui tan feixuc el fet d'existir, el desencant de la vida. Que no ho sigui per la senzilla raó que no hi ha ja tampoc la capacitat de sentir cap encant, de tenir cap il.lusió. Tot queda esmortuït. (1)
És cert que algú pot dir que tot això és literatura, divagacions. D'acord. De manera que si es vol un altre tipus de referència més real sobre aquest tema, només cal anar a donar un tomb per alguna residència geriàtrica, i llavors sobretot visitar els pisos o zones dedicats a la gent més deteriorada. Allí, sense cap paraula, sense necessitat de cap explicació, només mirant, s'entén tot això de seguida.
--
(1) Esmortuir (o esmorteir, esmortir). Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: "Fer menys viu, intens, violent". El Diccionari Català-Valencià-Balear és més contundent: "Deixar com mort; privar dels sentits i aparentment de la vida (...) 'Amb una garrotada l'esmortiren'". Per exemple, amb una "garrotada" de pastilles...
4 de set. 2017
Noms i privacitats
"Los nombres y algunos detalles circunstanciales los he cambiado (...) pero mi propósito ha sido preservar el 'talante' esencial de sus vidas." Oliver Sacks (1)
De vegades parlo d'algú fent servir el seu nom real. De vegades li canvio el nom. De vegades també canvio detalls del seu context, o tot el seu context. De vegades parlo d'un home quan en realitat és una dona, o a l'inrevés. De vegades, a alguna d'aquestes persones de les quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar, llavors potser n'hi adjudico un altre (de manera intencionada, o potser perquè em despisto). De vegades potser canvio altres coses... L'acumulació de possibles modificacions en una mateixa història està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones.
Per això en parlo.
De vegades parlo d'algú fent servir el seu nom real. De vegades li canvio el nom. De vegades també canvio detalls del seu context, o tot el seu context. De vegades parlo d'un home quan en realitat és una dona, o a l'inrevés. De vegades, a alguna d'aquestes persones de les quals vull ocultar-ne la identitat primer li adjudico un nom, i si més endavant en torno a parlar, llavors potser n'hi adjudico un altre (de manera intencionada, o potser perquè em despisto). De vegades potser canvio altres coses... L'acumulació de possibles modificacions en una mateixa història està en relació directa amb la necessitat de preservar, quan cal, la identitat d'algunes d'aquestes persones.
Fa molts anys que escric aquests petits articles i crec que faig raonablement bé aquesta feina d'ocultació (quan és necessari que la faci, no sempre). Sobretot crec que la faig bé en els casos més delicats, en aquells que em sembla del tot imprescindible que el mateix protagonista no es pugui arribar a reconèixer, en el cas eventual (i en general improbable), que arribés a llegir el que en dic. Ni que ell es reconegués, ni que el reconegués algú que el conegués i que ho llegís.
Una prova del que dic és que, de vegades, rellegint alguna d'aquestes notes especialment "emmascarada", escrita fa anys, d'entrada ni jo mateix tinc present de qui estic parlant. De vegades haig de fer un esforç considerable, per tal d'acabar recordant que la història és la història d'en tal o la tal.
És clar, hi ha una altra manera encara més segura, de no posar en perill cap identitat ni intimitat: callar, no explicar-ne res. Però no faig això, callar, perquè crec que hi ha històries que penso que s'han d'explicar. Perquè el món real està ple d'històries complicades, doloroses, tristes, de les quals no se'n parla, o no se'n parla prou. I el resultat és que aquestes històries, és a dir, la vida d'aquestes persones, "és com si no existissin". Sigui per falta d'informació, sigui perquè vivim atrafegats, o despistats... O perquè, en definitiva, en relació amb aquestes històries volem viure així: ignorant-les.
És clar, aquesta voluntat d'ignorar és normal, humana; perquè si fem com el Bon Samarità i ens aturem "quan trobem algú maltractat per la vida", la nostra vida se'ns pot complicar. Per això, en general, és més còmode seguir vivint com si no veiéssim aquestes històries (aquestes realitats, aquestes persones). Com si no existissin.
--
(1) Prefaci de 'El hombre que confundió a su mujer con un sombrero'
[tb PSV]
3 de set. 2017
El secret de l'Albert
[tb PSV]
L'Albert té un secret, i és que de vegades té al.lucionacions i deliris. Fa anys, molts, que li van diagnosticar una esquizofrènia, i des de llavors es medica. La medicació li va força bé, no li elimina del tot els símptomes psicòtics, però els hi redueix molt. El suficient perquè sigui capaç de mantenir-los ocults davant dels altres.
No en parla amb ningú. Treballa a un centre de dia de gent gran i és capaç de fer bé la seva feina. Té un horari reduït, però el seu lloc de treball no és de treball adaptat, sinó un lloc de treball normal. Al centre ningú sap que l'Albert té aquests problemes.
L'Albert guarda gelosament el seu secret, i alhora necessita parlar-ne, perquè sense compartir amb ningú aquest tipus de càrregues la vida es molt feixuga. Per sort, en pot parlar amb el seu psiquiatre, el qual alhora li fa de psicòleg. I també per sort (ja que les visites amb el psiquiatre són espaiades), ha trobat una altra manera de poder-ne parlar sense que alhora vegi perillar la seva intimitat.
Ha descobert que pot parlar del que li passa amb alguns dels avis que té al seu càrrec al centre de dia. En pot parlar perquè tot el que els hi explica poc després ho obliden. Els pot dir el que sigui, allò que més por li faria que la gent del seu voltant conegués, amb la seguretat que al cap de ben poc, de vegades al cap d'uns segons, ho hauran oblidat. De manera que se sent escoltat, i alhora no se sent en perill. Amb la mateixa seguretat que si parlés davant del mirall (de vegades també ho fa, a casa), però parlant "a algú", parlant amb persones que senten el que diu, algunes de les quals potser també entenen alguna cosa... temporalment, i després no els en queda cap rastre. I per tant l'Albert no es neguiteja.
De tant en tant parlo amb l'Albert. Normalment no parlem d'aquests temes, només surten algun cop, en petites dosis, molt de tant en tant. En aquests casos només escolto, no pregunto mai. El que sí li dic sempre és que l'admiro molt, per la seva valentia i el seu coratge, per la seva capacitat de gestionar la seva difícil vida. Li dic que ell per a mi és un heroi.
Suposo que és per això, perquè l'escolto, perquè no el judico, perquè no li pregunto res, perquè l'admiro i sap que l'admiració és sincera, que de vegades m'explica alguna cosa d'aquestes. Només alguna.
I és clar, perquè sap que no en parlo amb ningú. Ara tampoc ho faig, perquè per tal de ser fidel a la confiança que ell em té, l'Albert de fet no és l'Albert, ni la història no és ben bé aquesta: hi ha prou elements perquè ningú sigui capaç de reconèixer-lo a ell, a partir d'aquest escrit. El més probable és que ni tan sols ell s'hi reconegués.
Tot és veritat i tot és diferent, però el que sí és cert és aquesta invenció genial seva de parlar dels seus problemes amb persones que, al cap de poc, o ja d'entrada, no recorden res.
L'Albert té un secret, i és que de vegades té al.lucionacions i deliris. Fa anys, molts, que li van diagnosticar una esquizofrènia, i des de llavors es medica. La medicació li va força bé, no li elimina del tot els símptomes psicòtics, però els hi redueix molt. El suficient perquè sigui capaç de mantenir-los ocults davant dels altres.
No en parla amb ningú. Treballa a un centre de dia de gent gran i és capaç de fer bé la seva feina. Té un horari reduït, però el seu lloc de treball no és de treball adaptat, sinó un lloc de treball normal. Al centre ningú sap que l'Albert té aquests problemes.
L'Albert guarda gelosament el seu secret, i alhora necessita parlar-ne, perquè sense compartir amb ningú aquest tipus de càrregues la vida es molt feixuga. Per sort, en pot parlar amb el seu psiquiatre, el qual alhora li fa de psicòleg. I també per sort (ja que les visites amb el psiquiatre són espaiades), ha trobat una altra manera de poder-ne parlar sense que alhora vegi perillar la seva intimitat.
Ha descobert que pot parlar del que li passa amb alguns dels avis que té al seu càrrec al centre de dia. En pot parlar perquè tot el que els hi explica poc després ho obliden. Els pot dir el que sigui, allò que més por li faria que la gent del seu voltant conegués, amb la seguretat que al cap de ben poc, de vegades al cap d'uns segons, ho hauran oblidat. De manera que se sent escoltat, i alhora no se sent en perill. Amb la mateixa seguretat que si parlés davant del mirall (de vegades també ho fa, a casa), però parlant "a algú", parlant amb persones que senten el que diu, algunes de les quals potser també entenen alguna cosa... temporalment, i després no els en queda cap rastre. I per tant l'Albert no es neguiteja.
De tant en tant parlo amb l'Albert. Normalment no parlem d'aquests temes, només surten algun cop, en petites dosis, molt de tant en tant. En aquests casos només escolto, no pregunto mai. El que sí li dic sempre és que l'admiro molt, per la seva valentia i el seu coratge, per la seva capacitat de gestionar la seva difícil vida. Li dic que ell per a mi és un heroi.
Suposo que és per això, perquè l'escolto, perquè no el judico, perquè no li pregunto res, perquè l'admiro i sap que l'admiració és sincera, que de vegades m'explica alguna cosa d'aquestes. Només alguna.
I és clar, perquè sap que no en parlo amb ningú. Ara tampoc ho faig, perquè per tal de ser fidel a la confiança que ell em té, l'Albert de fet no és l'Albert, ni la història no és ben bé aquesta: hi ha prou elements perquè ningú sigui capaç de reconèixer-lo a ell, a partir d'aquest escrit. El més probable és que ni tan sols ell s'hi reconegués.
Tot és veritat i tot és diferent, però el que sí és cert és aquesta invenció genial seva de parlar dels seus problemes amb persones que, al cap de poc, o ja d'entrada, no recorden res.
21 d’ag. 2017
Pensaments suïcides
[tb. PSV]
Al sortir del bar em quedo un moment sol amb l'Elisabet. Li pregunto si avui podrà fer la migdiada, i em diu que no la fa mai, des de fa temps. Que abans, quan la feia, després de vegades es trobava molt malament, amb el cap amb pensaments suïcides que l'angoixaven molt.
Li dic que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt, uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint, normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.
Després surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment quan veus l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan amenaçadors.
Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no escoltar-les.
Al sortir del bar em quedo un moment sol amb l'Elisabet. Li pregunto si avui podrà fer la migdiada, i em diu que no la fa mai, des de fa temps. Que abans, quan la feia, després de vegades es trobava molt malament, amb el cap amb pensaments suïcides que l'angoixaven molt.
Li dic que ha de ser molt difícil viure amb aquests pensaments i sentiments. I ella diu que sí, amb un somriure trist. És un aspecte que s'afegeix al que ja m'havia explicat alguna vegada: que als matins cada dia es lleva malament, en ocasions amb pensaments psicòtics que l'anguniegen molt, uns pensaments i uns malestars que per sort després se li van esvaint, normalment al llarg de l'hora següent. Li recordo ara això dels matins i diu que els malestars de després de les migdiades eren molt pitjors.
Després surt més gent del bar, i deixem estar aquests comentaris. Ha sigut curt, "però ha sigut". I penso que a ella li deu anar bé, si algun cop ve a tomb, poder parlar d'aquests inferns. Normalment quan veus l'Elisabet està de força bon humor (amb algunes de les seves idees estranyes, però de bon humor). Costa d'imaginar que de vegades pugui tenir a dins seu aquests altres humors tan terribles, tan negres, tan amenaçadors.
Però els té. I hi ha de conviure. Gairebé sempre en solitud, perquè no li és fàcil poder-ne parlar, en gran mesura perquè als altres en general aquestes coses ens fan por i preferim no escoltar-les.
29 de maig 2017
Contencions
[tb. PSV]
L'altre dia parlava del brot psicòtic de l'Elena i del fet que la van haver de contenir físicament, és a dir, que la van haver de lligar, perquè amb la contenció química, els medicaments, no aconseguien moderar el seu descontrol i la seva agressivitat. Les contencions físiques tenen mala premsa, en part perquè de vegades se n'ha abusat (i de vegades se'n segueix abusant), i en part per ignorància.
Fa uns dies va sortir una carta al diari d'una dona que es queixava de les contencions físiques. Deia que a ella l'havien ingressat en un servei d'urgències psiquiàtriques i que s'havia sentit humiliada perquè l'havien lligat. Deia que s'hauria de trobar una altra forma de contenció, sense especificar quina. Tampoc explicava l'estat en què estava quan la van lligar.
La teoria és molt bonica, lligar algú és lleig, de manera que en casos de brots psicòtics i agressivitat o autoagressivitat s'han de buscar altres formes de contenció. Sí, la teoria està molt bé. Però quan la farmacologia falla (perquè no és prou efectiva o ràpida), quins són "els altres mitjans de contenció" del descontrol i l'agressivitat?
Faig un incís: la contenció farmacològica també té els seus detractors, uns detractors que en part tenen motius raonables per criticar-la (perquè de vegades se n'abusa), o que s'hi oposen "per principis", perquè hi ha qui considera que mai, en cap circumstància, està justificat que una persona sigui continguda.
Continuo. Com a acompanyant he estat moltes vegades a unitats psiquiàtriques d'urgències, i he presenciat diferents escenes de descontrol i agressivitat que han acabat amb contencions químiques o físiques, és a dir, amb medicació o corretges, o tot alhora. Mai he tingut la sensació que els professionals responsables d'aquestes mesures extremes les apliquessin de manera precipitada i irresponsable, sinó literalment empesos per la necessitat "de fer alguna cosa" davant d'una situació que esdevenia ingovernable, si no s'intervenia d'alguna manera.
No dic que en algun cas no hi pugui haver algun abús, però crec que en general serà una excepció i que la norma és una actitud moderada i compassiva.
En canvi, a alguna residència psiquiàtrica sí que de vegades he tingut la sensació d'un excés de medicació, un excés cronificat, diria que institucionalitza. Però ara parlava dels serveis d'urgències i de les unitats d'aguts, que a més són els dispositius en els quals es pot plantejar l'ús de la contenció física, ja que en una residència psiquiàtrica de llarga estada, quan la situació es descontrola normalment s'envia la persona descontrolada a una unitat d'aguts, fins que recupera la normalitat prèvia a la crisi.
Recapitulo. A la persona que en la seva carta al diari reclamava l'eliminació de les contencions físiques, sense que qüestioni jo en absolut el seu malestar i el seu sentiment d'humiliació i impotència (pel fet d'haver estat lligada contra la seva voluntat), se li hauria de preguntar com creu que s'haurien de gestionar aquestes situacions. Perquè segurament, la majoria de persones que es veuen obligades a decidir l'aplicació d'aquestes mesures extremes de contenció estarien encantades si hi hagués una altra opció menys traumàtica.
Segur que la psiquiatria pot evolucionar molt. Segur que ho farà, perquè els primers interessats en què ho faci són els professionals que s'hi dediquen. De moment, estem en el moment en què estem, amb infinits avantatges respecte d'èpoques passades (d'aquest obvi progrés no ens n'hauríem d'oblidar mai). I hem de confiar que en el futur es pugui humanitzar "encara més" l'atenció a les persones amb problemes mentals. També en els moments més conflictius, de crísis psicòtiques, en aquests moments en què arriba un punt que sembla que només queda el recurs tan poc bonic (i tan fàcilment criticable si un no té la responsabilitat de gestionar una situació tan conflictiva com aquestes) de la camisa de força o el llit amb corretges.
L'altre dia parlava del brot psicòtic de l'Elena i del fet que la van haver de contenir físicament, és a dir, que la van haver de lligar, perquè amb la contenció química, els medicaments, no aconseguien moderar el seu descontrol i la seva agressivitat. Les contencions físiques tenen mala premsa, en part perquè de vegades se n'ha abusat (i de vegades se'n segueix abusant), i en part per ignorància.
Fa uns dies va sortir una carta al diari d'una dona que es queixava de les contencions físiques. Deia que a ella l'havien ingressat en un servei d'urgències psiquiàtriques i que s'havia sentit humiliada perquè l'havien lligat. Deia que s'hauria de trobar una altra forma de contenció, sense especificar quina. Tampoc explicava l'estat en què estava quan la van lligar.
La teoria és molt bonica, lligar algú és lleig, de manera que en casos de brots psicòtics i agressivitat o autoagressivitat s'han de buscar altres formes de contenció. Sí, la teoria està molt bé. Però quan la farmacologia falla (perquè no és prou efectiva o ràpida), quins són "els altres mitjans de contenció" del descontrol i l'agressivitat?
Faig un incís: la contenció farmacològica també té els seus detractors, uns detractors que en part tenen motius raonables per criticar-la (perquè de vegades se n'abusa), o que s'hi oposen "per principis", perquè hi ha qui considera que mai, en cap circumstància, està justificat que una persona sigui continguda.
Continuo. Com a acompanyant he estat moltes vegades a unitats psiquiàtriques d'urgències, i he presenciat diferents escenes de descontrol i agressivitat que han acabat amb contencions químiques o físiques, és a dir, amb medicació o corretges, o tot alhora. Mai he tingut la sensació que els professionals responsables d'aquestes mesures extremes les apliquessin de manera precipitada i irresponsable, sinó literalment empesos per la necessitat "de fer alguna cosa" davant d'una situació que esdevenia ingovernable, si no s'intervenia d'alguna manera.
No dic que en algun cas no hi pugui haver algun abús, però crec que en general serà una excepció i que la norma és una actitud moderada i compassiva.
En canvi, a alguna residència psiquiàtrica sí que de vegades he tingut la sensació d'un excés de medicació, un excés cronificat, diria que institucionalitza. Però ara parlava dels serveis d'urgències i de les unitats d'aguts, que a més són els dispositius en els quals es pot plantejar l'ús de la contenció física, ja que en una residència psiquiàtrica de llarga estada, quan la situació es descontrola normalment s'envia la persona descontrolada a una unitat d'aguts, fins que recupera la normalitat prèvia a la crisi.
Recapitulo. A la persona que en la seva carta al diari reclamava l'eliminació de les contencions físiques, sense que qüestioni jo en absolut el seu malestar i el seu sentiment d'humiliació i impotència (pel fet d'haver estat lligada contra la seva voluntat), se li hauria de preguntar com creu que s'haurien de gestionar aquestes situacions. Perquè segurament, la majoria de persones que es veuen obligades a decidir l'aplicació d'aquestes mesures extremes de contenció estarien encantades si hi hagués una altra opció menys traumàtica.
Segur que la psiquiatria pot evolucionar molt. Segur que ho farà, perquè els primers interessats en què ho faci són els professionals que s'hi dediquen. De moment, estem en el moment en què estem, amb infinits avantatges respecte d'èpoques passades (d'aquest obvi progrés no ens n'hauríem d'oblidar mai). I hem de confiar que en el futur es pugui humanitzar "encara més" l'atenció a les persones amb problemes mentals. També en els moments més conflictius, de crísis psicòtiques, en aquests moments en què arriba un punt que sembla que només queda el recurs tan poc bonic (i tan fàcilment criticable si un no té la responsabilitat de gestionar una situació tan conflictiva com aquestes) de la camisa de força o el llit amb corretges.
26 de maig 2017
L'Elena; anestèsia i psicosi
[tb. PSV]
Fa quatre o cinc mesos a l'Elena la van operar d'una pròtesi de genoll. La part "mecànica" de l'operació, la col.locació de la pròtesi, va anar la mar de bé. En canvi, l'anestèsia li va provocar uns efectes devastadors. Quan l'Elena es va despertar de l'anestèsia ho va fer en ple brot psicòtic, amb al.lucinacions, deliris i actituds molt agressives. Estava en un estat de tanta excitació i descontrol que a més de la contenció química amb medicaments també la van haver de lligar.
Després, de mica en mica, a l'anar passant els dies, els símptomes psicòtics van anar minvant, però molt lentament. I això sempre que se li mantingués la medicació antipsicòtica que se li havia començat a donar, ja que sense aquesta medicació revifaven les al.lucinacions i els deliris.
Ara l'Elena fa una vida aparentment normal, i si la veus una estona i no estàs al cas de la seva situació, pots pensar que no li passa res. Però malgrat la medicació antipsicòtica que es segueix prenent, en alguns moments encara té episodis d'al.lucinacions i deliris. Això sí, val a dir que són uns episodis molt moderats, comparats amb els primers episodis, després de l'operació. Com que ara està gairebé sempre a casa (surt molt poc), qui viu aquests episodis i els ha de gestionar de la millor manera que pot és el seu marit, que a causa de tanta tensió continuada està desbordat i esgotat.
Abans de l'operació l'Elena no havia tingut mai cap problema mental, ni el més mínim. L'anestèsia li devia alterar alguna cosa al cervell, i aquella alteració s'ha cronificat. Parlant de l'Elena, una coneguda em diu que igual que a algunes persones joves el consum de marihuana els pot provocar un brot psicòtic (aquesta coneguda ha tingut la desgràcia de comprovar-ho amb un fill seu), a l'Elena li deu haver passat una cosa semblant. En lloc de amb la marihuana, amb l'anestèsia.
La majoria d'adolescents que consumeixen marihuana no pateixen brots psicòtics, només alguns, pocs, aquells el cervell dels quals té una fragilitat especial en relació als principis actius de la marihuana. Els que tenen aquesta fragilitat o sensibilitat, en determinades circumstàncies el consum de marihuana els fa brotar, fa que tinguin un episodi psicòtic. De vegades puntual, i de vegades és pitjor, perquè l'episodi pot ser l'inici d'una esquizofrènia (és un risc real del qual, de manera sorprenent, se'n parla poc).
Segurament l'Elena devia tenir una fragilitat semblant en relació a l'anestèsia en concret que li van aplicar. Ha tingut la mala sort que el pas pel quiròfan l'ha convertit en una malalta mental. No sé quin és el risc estadístic que a algú li passi el que li ha passat a l'Elena. Suposo que deu ser petit, perquè sinó se'n parlaria més. En qualsevol cas, a ella li ha tocat.
Fa quatre o cinc mesos a l'Elena la van operar d'una pròtesi de genoll. La part "mecànica" de l'operació, la col.locació de la pròtesi, va anar la mar de bé. En canvi, l'anestèsia li va provocar uns efectes devastadors. Quan l'Elena es va despertar de l'anestèsia ho va fer en ple brot psicòtic, amb al.lucinacions, deliris i actituds molt agressives. Estava en un estat de tanta excitació i descontrol que a més de la contenció química amb medicaments també la van haver de lligar.
Després, de mica en mica, a l'anar passant els dies, els símptomes psicòtics van anar minvant, però molt lentament. I això sempre que se li mantingués la medicació antipsicòtica que se li havia començat a donar, ja que sense aquesta medicació revifaven les al.lucinacions i els deliris.
Ara l'Elena fa una vida aparentment normal, i si la veus una estona i no estàs al cas de la seva situació, pots pensar que no li passa res. Però malgrat la medicació antipsicòtica que es segueix prenent, en alguns moments encara té episodis d'al.lucinacions i deliris. Això sí, val a dir que són uns episodis molt moderats, comparats amb els primers episodis, després de l'operació. Com que ara està gairebé sempre a casa (surt molt poc), qui viu aquests episodis i els ha de gestionar de la millor manera que pot és el seu marit, que a causa de tanta tensió continuada està desbordat i esgotat.
Abans de l'operació l'Elena no havia tingut mai cap problema mental, ni el més mínim. L'anestèsia li devia alterar alguna cosa al cervell, i aquella alteració s'ha cronificat. Parlant de l'Elena, una coneguda em diu que igual que a algunes persones joves el consum de marihuana els pot provocar un brot psicòtic (aquesta coneguda ha tingut la desgràcia de comprovar-ho amb un fill seu), a l'Elena li deu haver passat una cosa semblant. En lloc de amb la marihuana, amb l'anestèsia.
La majoria d'adolescents que consumeixen marihuana no pateixen brots psicòtics, només alguns, pocs, aquells el cervell dels quals té una fragilitat especial en relació als principis actius de la marihuana. Els que tenen aquesta fragilitat o sensibilitat, en determinades circumstàncies el consum de marihuana els fa brotar, fa que tinguin un episodi psicòtic. De vegades puntual, i de vegades és pitjor, perquè l'episodi pot ser l'inici d'una esquizofrènia (és un risc real del qual, de manera sorprenent, se'n parla poc).
Segurament l'Elena devia tenir una fragilitat semblant en relació a l'anestèsia en concret que li van aplicar. Ha tingut la mala sort que el pas pel quiròfan l'ha convertit en una malalta mental. No sé quin és el risc estadístic que a algú li passi el que li ha passat a l'Elena. Suposo que deu ser petit, perquè sinó se'n parlaria més. En qualsevol cas, a ella li ha tocat.
3 de maig 2017
La Patrícia
[tb. a PSV]
Ha corregut la veu que la Patrícia ha mort. Que l'han trobat morta al bosc. Ha corregut la veu, i que ha mort és gairebé segur, ja que en cas contrari algú hauria desmentit el rumor. Que hagi mort d'una manera o d'una altra, que l'hagin trobat al bosc o a un altre lloc, això ja és una altra història. A la residència, els detalls de les notícies de vegades poden ser bastant fantasiosos: entre la imaginació de cadascú i les alteracions a causa de les successives explicacions, les notícies es poden anar transformant molt, de vegades de manera increïble.
El que és del tot cert és que la Patrícia fa uns quants dies es va escapar. No tenia mai permís per fer sortides, de manera que devia aprofitar alguna badada del vigilant de la porta. Era una idea fixa de la Patrícia, escapar-se, no volia estar allí. Altres vegades s'havia escapat, sempre l'havien acabat trobant i duent un altre cop a la residència. Sempre contra la seva voluntat, però sense que oposés resistència, era una persona molt pacífica.
A banda de la seva fixació per marxar, a dins de la residencia la Patrícia no generava cap problema. Respectava les normes i en els immensos temps lliures que tenia es dedicava a llegir, a meditar. Sí, a meditar, era una resident molt particular. Cridava l'atenció per això, per discreta, cultivada i tranquil.la. Quan la veies, costava pensar que fos una persona amb problemes mentals.
Amb quins problemes? Cap de les seves companyes ho sabia, perquè dins de la residència ningú parla dels seus diagnòstics psiquiàtrics. L'Elisabet, que era força amiga seva i que és qui m'explica tot això, tampoc sap quin era el diagnòstic de la Patrícia. Ni què feia durant les seves escapades, com li anaven les coses. Es ficava en problemes, la Patrícia? De quin tipus? Per quins motius? Quan s'escapava i la tornaven a portar ningú sabia què havia passat, i ella no ho explicava.
Una explicació podria ser que mentre estava ingressada la medicació la mantenia estable, i que quan s'escapava, al deixar de prendre-se-la, es desestabilitzava i se li complicava la vida, de la forma que fos. Alguna cosa així havia de passar, sinó seria massa inexplicable que estigués ingressada i que quan s'escapava, una vegada i una altra la tornessin a dur a la residència.
Tal com he dit, tot això m'ho explica l'Elisabet. L'Elisabet sempre m'ha parlat amb afecte i respecte de la Patrícia, i ara la trobarà a faltar. A la residència hi ha gent que està molt malament, i a l'Elisabet li anava molt bé tenir el referent d'una persona com la Patrícia, educada, tranquil.la. I amb una faceta o inquietud espiritual que l'Elisabet també té.
Quan passen coses com aquesta m'agradaria poder preguntar als professionals del centre què ha passat, però no ho puc fer. O més ben dit, sé de sobres que ells no ho poden fer, passar-me informació dels residents. De manera que m'haig d'aconformar amb les explicacions de l'Elisabet, i donar-els hi una credibilitat limitada.
A la residencia en casos així la informació que faciliten els encarregats a la resta de residents sempre és telegràfica, la imprescindible per justificar mínimament que, per exemple, una persona no tornarà mai més. Suposo que es fa així, a banda de pel tema de la confidencialitat, amb la intenció de no intranquil.litzar els residents amb notícies tristes, desagradables, ves a saber si fins i tot, en ocasions, amb aspectes morbosos.
Ha corregut la veu que la Patrícia ha mort. Que l'han trobat morta al bosc. Ha corregut la veu, i que ha mort és gairebé segur, ja que en cas contrari algú hauria desmentit el rumor. Que hagi mort d'una manera o d'una altra, que l'hagin trobat al bosc o a un altre lloc, això ja és una altra història. A la residència, els detalls de les notícies de vegades poden ser bastant fantasiosos: entre la imaginació de cadascú i les alteracions a causa de les successives explicacions, les notícies es poden anar transformant molt, de vegades de manera increïble.
El que és del tot cert és que la Patrícia fa uns quants dies es va escapar. No tenia mai permís per fer sortides, de manera que devia aprofitar alguna badada del vigilant de la porta. Era una idea fixa de la Patrícia, escapar-se, no volia estar allí. Altres vegades s'havia escapat, sempre l'havien acabat trobant i duent un altre cop a la residència. Sempre contra la seva voluntat, però sense que oposés resistència, era una persona molt pacífica.
A banda de la seva fixació per marxar, a dins de la residencia la Patrícia no generava cap problema. Respectava les normes i en els immensos temps lliures que tenia es dedicava a llegir, a meditar. Sí, a meditar, era una resident molt particular. Cridava l'atenció per això, per discreta, cultivada i tranquil.la. Quan la veies, costava pensar que fos una persona amb problemes mentals.
Amb quins problemes? Cap de les seves companyes ho sabia, perquè dins de la residència ningú parla dels seus diagnòstics psiquiàtrics. L'Elisabet, que era força amiga seva i que és qui m'explica tot això, tampoc sap quin era el diagnòstic de la Patrícia. Ni què feia durant les seves escapades, com li anaven les coses. Es ficava en problemes, la Patrícia? De quin tipus? Per quins motius? Quan s'escapava i la tornaven a portar ningú sabia què havia passat, i ella no ho explicava.
Una explicació podria ser que mentre estava ingressada la medicació la mantenia estable, i que quan s'escapava, al deixar de prendre-se-la, es desestabilitzava i se li complicava la vida, de la forma que fos. Alguna cosa així havia de passar, sinó seria massa inexplicable que estigués ingressada i que quan s'escapava, una vegada i una altra la tornessin a dur a la residència.
Tal com he dit, tot això m'ho explica l'Elisabet. L'Elisabet sempre m'ha parlat amb afecte i respecte de la Patrícia, i ara la trobarà a faltar. A la residència hi ha gent que està molt malament, i a l'Elisabet li anava molt bé tenir el referent d'una persona com la Patrícia, educada, tranquil.la. I amb una faceta o inquietud espiritual que l'Elisabet també té.
Quan passen coses com aquesta m'agradaria poder preguntar als professionals del centre què ha passat, però no ho puc fer. O més ben dit, sé de sobres que ells no ho poden fer, passar-me informació dels residents. De manera que m'haig d'aconformar amb les explicacions de l'Elisabet, i donar-els hi una credibilitat limitada.
A la residencia en casos així la informació que faciliten els encarregats a la resta de residents sempre és telegràfica, la imprescindible per justificar mínimament que, per exemple, una persona no tornarà mai més. Suposo que es fa així, a banda de pel tema de la confidencialitat, amb la intenció de no intranquil.litzar els residents amb notícies tristes, desagradables, ves a saber si fins i tot, en ocasions, amb aspectes morbosos.
22 de març 2017
Mal d'ull
[tb a PSV]
El Ramon m'acompanya en cotxe a l'estació. Primer parlem de banalitats, fins que li pregunto què li sembla que li passa a la seva mare, que últimament està molt ensorrada. Llavors la conversa es comença a complicar, em diu que les dones són molt terribles, malvades, que tenen poders malignes. Intueixo que malgrat la generalització es refereix a algú en concret, però encara no endevino qui, si és la seva mare o alguna altra dona. (1)
Em diu que hi ha coses que no es poden dir, que s'han de callar, perquè són molt greus, molt terribles. Jo pràcticament no obro la boca, només escolto, deixo que segueixi el seu discurs. L'estació queda una mica lluny, i ell de mica en mica va completant el relat. Al final ho concreta, diu que hi ha una dona que el vol a ell, una nimfòmana, però que ell no en vol saber res. Aquesta dona dolenta i malvada s'ha sentit rebutjada per ell, i ella, amb el seu desig sexual insatisfet, un desig sexual furiós i incontenible, rabiosa amb ell, ha fet mal d'ull a la seva mare. Per això, em diu, la seva mare està tan malament, i per això és tan difícil trobar una solució, i torna a fer servir el plural, diu que les dones són malvades, terribles...
Pobre Ramon, sempre et pregunta si tens parella, i si li dius que si, llavors et pregunta que com et va. I si li dius que bé, et diu que quina sort, que això és molt important. Però ell no ha tingut mai cap parella, crec que ni una amiga. I se'n va ja cap els quaranta anys. I les seves perspectives de futur són molt complicades.
He anat a veure la seva mare perquè sabia que ella estava molt malament. I no és estrany: viu amb aquest fill, i la vida junts és molt difícil. Mentre parlo amb ella a casa seva, veig el fill a la seva habitació que camina amunt i avall, com un tigre engabiat, amb els cascos posats, amb la música tan forta que jo, tot i que ell l'escolta amb els cascos, també la sento. Estona i estona així, quatre passes amunt, girar, quatre passes avall, girar...
El Ramon amb la seva mare té una relació molt estranya. Per exemple, de vegades ell li fa a ella unes carícies i uns petons que semblen fora de lloc, que sembla que no toquen entre fill i mare. Estar-hi present, contemplar-ho, em fa sentir incòmode. La mare es deixa fer, sobretot perquè crec que ja no sap què fer. M'imagino com s'ha de sentir ella, estant allí tot el dia, cada dia, sempre... Anar a casa seva és d'aquestes visites que fan que, quan marxes, et sentis alleujat, alliberat d'un gran pes. Alliberat i alhora una mica culpable de tenir aquest sentiment.
Tanmateix, si es mira en conjunt aquest estat del Ramon és un bon estat. Ha passat per èpoques molt pitjors, alguna vegada havia acabat ingressat en una unitat d'aguts. En general contra la seva voluntat, amb les corresponents escenes de resistència, intervenció de la policia, etc. Té un diagnostic d'esquizofrènia, des de fa anys.
Amb els problemes que té, és incapaç d'adonar-se que en gran mesura si la seva mare està tant ensorrada i derrotada és precisament a causa de la convivència amb ell, d'aquesta convivència tan dura, en què els períodes bons es caracteritzen per eventuals deliris, i els dolents per al.lucinacions. Potser no és que ell no ho pugui entendre, potser sobretot és que entendre-ho li resultaria insuportable. Entre d'altres coses, o principalment, perquè és una persona del tot dependent. En tots els sentits, no només l'econòmic.
He dit que l'enfonsament de la mare "en part" està causat per la convivència amb ell. Hi ha més parts. Aquests dies, una altra filla, que en general també viu fent equilibris, està ingressada a causa d'un brot psicòtic. Aquesta filla no viu amb la mare, en teoria és més autònoma. Fa dos mesos, però, va desaparèixer. Normalment es trucaven cada dia, però va deixar de contestar el telèfon. Va marxar del pis on vivia sense dir res a ningú. Aquesta filla també té un diagnòstic d'esquizofrènia.
Fins al cap d'un mes no en van tenir notícies. No a través d'ella, sinó de no se quin organisme que els va avisar. Es veu que l'havia detingut la policia del nord d'Itàlia, per haver robat en un supermercat, i no sabien què fer-ne. Després de les explicacions corresponents, una altra filla la va anar a buscar (no és el primer cop que l'han d'anar a buscar a un lloc llunyà). I un cop ja aquí, després d'ingressar-la (perquè estava fatal, en ple brot), també van anar sabent que feia mesos que no pagava el lloguer del pis on vivia, ni els serveis... uns deutes que de moment haurà d'assumir, com tantes altres vegades, la mare. Aquesta filla té una paga d'invalidesa, i ben administrada li és suficient per poder sobreviure (de vegades pot passar mesos sense problemes). Però mal administrada (sobretot amb compres absurdes, o encara pitjor, amb l'adquisició de marihuana, que per a ella és una bomba) els diners són del tot insuficients.
De tant en tant telefono la Carmen, la mare del Ramon, i més de tant en tant la vaig a veure. Sempre tinc remordiments, per l'espaiament de les visites.
De vegades penso que potser sí que és veritat, "que algú li ha fet mal d'ull" a la Carmen, perquè sembla mentida que li hagin tocat tantes calamitats. I no n'he fet la llista sencera, de les seves calamitats, perquè si la fes sencera, llavors potser ja semblaria que m'ho invento tot. I no, no m'invento res: la seva vida encara és més complicada del que he explicat.
--
(1) Quan vaig a veure la Carmen al marxar normalment prefereixo anar caminant fins a l'estació, tot i que el Ramon sempre s'ofereix a portar-me, perquè li agrada molt conduir. Aquest cop accepto la invitació perquè, malgrat les ganes de caminar i d'airejar-me, estic interessat en sentir el que em pugui dir ell estant els dos sols, a fora de casa. I l'encerto. Pel que fa a anar en cotxe conduint ell, hi vaig tranquil, perquè és prudent, el porta bé. Que jo sàpiga, fins ara no ha tingut mai cap accident, ni tan sols un petit incident, i fa molts anys que condueix (hi ha alguna altra persona sense els seus problemes mentals amb la que quan vaig amb ella en cotxe vaig molt més intranquil). De tota manera, també és cert que, tal com he dit, prefereixo anar caminant.
El Ramon m'acompanya en cotxe a l'estació. Primer parlem de banalitats, fins que li pregunto què li sembla que li passa a la seva mare, que últimament està molt ensorrada. Llavors la conversa es comença a complicar, em diu que les dones són molt terribles, malvades, que tenen poders malignes. Intueixo que malgrat la generalització es refereix a algú en concret, però encara no endevino qui, si és la seva mare o alguna altra dona. (1)
Em diu que hi ha coses que no es poden dir, que s'han de callar, perquè són molt greus, molt terribles. Jo pràcticament no obro la boca, només escolto, deixo que segueixi el seu discurs. L'estació queda una mica lluny, i ell de mica en mica va completant el relat. Al final ho concreta, diu que hi ha una dona que el vol a ell, una nimfòmana, però que ell no en vol saber res. Aquesta dona dolenta i malvada s'ha sentit rebutjada per ell, i ella, amb el seu desig sexual insatisfet, un desig sexual furiós i incontenible, rabiosa amb ell, ha fet mal d'ull a la seva mare. Per això, em diu, la seva mare està tan malament, i per això és tan difícil trobar una solució, i torna a fer servir el plural, diu que les dones són malvades, terribles...
Pobre Ramon, sempre et pregunta si tens parella, i si li dius que si, llavors et pregunta que com et va. I si li dius que bé, et diu que quina sort, que això és molt important. Però ell no ha tingut mai cap parella, crec que ni una amiga. I se'n va ja cap els quaranta anys. I les seves perspectives de futur són molt complicades.
He anat a veure la seva mare perquè sabia que ella estava molt malament. I no és estrany: viu amb aquest fill, i la vida junts és molt difícil. Mentre parlo amb ella a casa seva, veig el fill a la seva habitació que camina amunt i avall, com un tigre engabiat, amb els cascos posats, amb la música tan forta que jo, tot i que ell l'escolta amb els cascos, també la sento. Estona i estona així, quatre passes amunt, girar, quatre passes avall, girar...
El Ramon amb la seva mare té una relació molt estranya. Per exemple, de vegades ell li fa a ella unes carícies i uns petons que semblen fora de lloc, que sembla que no toquen entre fill i mare. Estar-hi present, contemplar-ho, em fa sentir incòmode. La mare es deixa fer, sobretot perquè crec que ja no sap què fer. M'imagino com s'ha de sentir ella, estant allí tot el dia, cada dia, sempre... Anar a casa seva és d'aquestes visites que fan que, quan marxes, et sentis alleujat, alliberat d'un gran pes. Alliberat i alhora una mica culpable de tenir aquest sentiment.
Tanmateix, si es mira en conjunt aquest estat del Ramon és un bon estat. Ha passat per èpoques molt pitjors, alguna vegada havia acabat ingressat en una unitat d'aguts. En general contra la seva voluntat, amb les corresponents escenes de resistència, intervenció de la policia, etc. Té un diagnostic d'esquizofrènia, des de fa anys.
Amb els problemes que té, és incapaç d'adonar-se que en gran mesura si la seva mare està tant ensorrada i derrotada és precisament a causa de la convivència amb ell, d'aquesta convivència tan dura, en què els períodes bons es caracteritzen per eventuals deliris, i els dolents per al.lucinacions. Potser no és que ell no ho pugui entendre, potser sobretot és que entendre-ho li resultaria insuportable. Entre d'altres coses, o principalment, perquè és una persona del tot dependent. En tots els sentits, no només l'econòmic.
He dit que l'enfonsament de la mare "en part" està causat per la convivència amb ell. Hi ha més parts. Aquests dies, una altra filla, que en general també viu fent equilibris, està ingressada a causa d'un brot psicòtic. Aquesta filla no viu amb la mare, en teoria és més autònoma. Fa dos mesos, però, va desaparèixer. Normalment es trucaven cada dia, però va deixar de contestar el telèfon. Va marxar del pis on vivia sense dir res a ningú. Aquesta filla també té un diagnòstic d'esquizofrènia.
Fins al cap d'un mes no en van tenir notícies. No a través d'ella, sinó de no se quin organisme que els va avisar. Es veu que l'havia detingut la policia del nord d'Itàlia, per haver robat en un supermercat, i no sabien què fer-ne. Després de les explicacions corresponents, una altra filla la va anar a buscar (no és el primer cop que l'han d'anar a buscar a un lloc llunyà). I un cop ja aquí, després d'ingressar-la (perquè estava fatal, en ple brot), també van anar sabent que feia mesos que no pagava el lloguer del pis on vivia, ni els serveis... uns deutes que de moment haurà d'assumir, com tantes altres vegades, la mare. Aquesta filla té una paga d'invalidesa, i ben administrada li és suficient per poder sobreviure (de vegades pot passar mesos sense problemes). Però mal administrada (sobretot amb compres absurdes, o encara pitjor, amb l'adquisició de marihuana, que per a ella és una bomba) els diners són del tot insuficients.
De tant en tant telefono la Carmen, la mare del Ramon, i més de tant en tant la vaig a veure. Sempre tinc remordiments, per l'espaiament de les visites.
De vegades penso que potser sí que és veritat, "que algú li ha fet mal d'ull" a la Carmen, perquè sembla mentida que li hagin tocat tantes calamitats. I no n'he fet la llista sencera, de les seves calamitats, perquè si la fes sencera, llavors potser ja semblaria que m'ho invento tot. I no, no m'invento res: la seva vida encara és més complicada del que he explicat.
--
(1) Quan vaig a veure la Carmen al marxar normalment prefereixo anar caminant fins a l'estació, tot i que el Ramon sempre s'ofereix a portar-me, perquè li agrada molt conduir. Aquest cop accepto la invitació perquè, malgrat les ganes de caminar i d'airejar-me, estic interessat en sentir el que em pugui dir ell estant els dos sols, a fora de casa. I l'encerto. Pel que fa a anar en cotxe conduint ell, hi vaig tranquil, perquè és prudent, el porta bé. Que jo sàpiga, fins ara no ha tingut mai cap accident, ni tan sols un petit incident, i fa molts anys que condueix (hi ha alguna altra persona sense els seus problemes mentals amb la que quan vaig amb ella en cotxe vaig molt més intranquil). De tota manera, també és cert que, tal com he dit, prefereixo anar caminant.
16 de febr. 2017
La medalla de la Miraculosa
[tb. a PSV, 16/02/2017]
"Oh María sin pecado concebida rogad por nos que recurrimos a Vos". És el text en miniatura (he necessitat una lupa per poder-lo llegir) que envolta la imatge de la Miraculosa de la petita medalla de llautó, o d'algun altre metall platejat i lleuger, que tinc aquests dies damunt de la taula.
L'Elisabet du sempre penjada al coll, amb un cordillet, una medalla com aquesta. Porta contenta la seva medalla de la Miraculosa perquè diu que li fa companyia, que la fa pensar en la Mare de Déu, que duent-la se sent protegida. També li fa pensar en una tia seva monja, la qual, quan l'Elisabet i les seves germanes eren petites, els regalava medalles d'aquestes.
Un dia que a l'Elisabet li vaig preguntar d'on havia tret la medalla em va explicar que hi havia un usuari de la residència que, quan podia sortir al carrer, de tant en tant passava per no sé quina parròquia i el rector n'hi donava unes quantes, i després ella les repartia entre l'altra gent de la residència. Li vaig dir si n'hi podia demanar una per a mi, perquè em feia il.lusió, i em va dir que sí. l al cap de dues o tres setmanes em va dur la meva medalla. I ara m'agrada tenir-la.
M'agrada parlar d'aquestes coses amb l'Elisabet, de les medalles, les marededeus, les mises, el resar... m'agrada, sobretot, perquè a ella li agrada poder-ne parlar. Ja és estrany, que tenint de fet altres persones més properes als seus sentiments religiosos, de vegades s'acabi esplaiant més amb mi. Precisament amb mi, que sóc un descregut com un campanar (per descomptat, quan estic amb ella sóc molt respectuós, m'oblido completament de les meves actituds anticlericals).
Amb ella, quan ve a tomb, parlem d'aquestes coses. Per exemple, un altre dia em va ensenyar un llibre de Santa Teresa que duia a la bossa, i en vam estar parlant. Ella em va dir que Santa Teresa era "una santa", i jo li vaig explicar que la meva mare admirava molt Santa Teresa, que sempre tenia a la seva tauleta de nit les seves obres completes i que de tant en tant les rellegia. Després, un parell de setmanes més tard li vaig preguntar a l'Elisabet si havia seguit llegint aquell llibre, però em va dir que se n'havia cansat. Li passa sovint, que va tenint algunes iniciatives, però no li duren.
L'Elisabet en general és de tracte fàcil, algunes vegades, poques, potser una mica difícil, però sempre és entendridora. Té una vida complicada, perquè ha de conviure sempre amb els seus embolics mentals (de vegades també en parla, de com la dominen els pensaments invasius). A dins seu els seus pensaments, i a fora el seu entorn: viu envoltada per unes vuitanta persones amb diferents problemes, a la residència psiquiàtrica que des de fa anys és casa seva. A la residència pràcticament no hi ha altes, en general són malalts que s'han anat cronificant, de manera (aparentment) irreversible, a causa de la pròpia malaltia i d'una certa deixadesa institucional.
Fa uns dies l'Elisabet va tenir un bon ensurt, quan una altra interna, en mig d'un brot, va començar a cremar papers a l'habitació de l'Elisabet, alhora que l'escridassava. Per sort no va passar res greu (ni va fer mal a l'Elisabet ni es va calar foc a l'habitació), perquè de seguida hi va anar una auxiliar. A les habitacions no hi poden anar amb encenedors, ni amb tabac, però aquella companya havia agafat l'encenedor comunitari, lligat simbòlicament amb un cordill, que tenen al pati interior de la residència, l'únic lloc on poden fumar.
L'Elisabet aquell dia, amb el foc, els insults i l'agressió, va tenir un bon ensurt. El va poder superar amb més facilitat perquè a aquella companya durant uns dies se la van endur a una unitat d'aguts (amb la intervenció de la policia, per ajudar els infermers, perquè ella estava mot agressiva). Va estar una setmana fora, i quan va tornar estava estabilitzada. Aparentment: al cap d'uns dies va tornar a calar foc a les tovalloles del lavabo, i també per sort, l'auxiliar que estava de guàrdia aquell vespre va sentir l'olor de fum i va poder apagar les tovalloles. I es van tornar a endur aquella pobre dona un altre cop a la unitat d'aguts, també amb la intervenció de la policia.
Per això deia que la vida de l'Elisabet és difícil. També deia que a l'Elisabet dur al damunt la medalla de la Immaculada li fa companyia, perquè la fa pensar en la Mare de Déu, i això l'ajuda. A mi, veure la medalla em fa pensar en l'Elisabet, m'ajuda a tenir-la present a ella.
"Oh María sin pecado concebida rogad por nos que recurrimos a Vos". És el text en miniatura (he necessitat una lupa per poder-lo llegir) que envolta la imatge de la Miraculosa de la petita medalla de llautó, o d'algun altre metall platejat i lleuger, que tinc aquests dies damunt de la taula.
L'Elisabet du sempre penjada al coll, amb un cordillet, una medalla com aquesta. Porta contenta la seva medalla de la Miraculosa perquè diu que li fa companyia, que la fa pensar en la Mare de Déu, que duent-la se sent protegida. També li fa pensar en una tia seva monja, la qual, quan l'Elisabet i les seves germanes eren petites, els regalava medalles d'aquestes.
Un dia que a l'Elisabet li vaig preguntar d'on havia tret la medalla em va explicar que hi havia un usuari de la residència que, quan podia sortir al carrer, de tant en tant passava per no sé quina parròquia i el rector n'hi donava unes quantes, i després ella les repartia entre l'altra gent de la residència. Li vaig dir si n'hi podia demanar una per a mi, perquè em feia il.lusió, i em va dir que sí. l al cap de dues o tres setmanes em va dur la meva medalla. I ara m'agrada tenir-la.
M'agrada parlar d'aquestes coses amb l'Elisabet, de les medalles, les marededeus, les mises, el resar... m'agrada, sobretot, perquè a ella li agrada poder-ne parlar. Ja és estrany, que tenint de fet altres persones més properes als seus sentiments religiosos, de vegades s'acabi esplaiant més amb mi. Precisament amb mi, que sóc un descregut com un campanar (per descomptat, quan estic amb ella sóc molt respectuós, m'oblido completament de les meves actituds anticlericals).
Amb ella, quan ve a tomb, parlem d'aquestes coses. Per exemple, un altre dia em va ensenyar un llibre de Santa Teresa que duia a la bossa, i en vam estar parlant. Ella em va dir que Santa Teresa era "una santa", i jo li vaig explicar que la meva mare admirava molt Santa Teresa, que sempre tenia a la seva tauleta de nit les seves obres completes i que de tant en tant les rellegia. Després, un parell de setmanes més tard li vaig preguntar a l'Elisabet si havia seguit llegint aquell llibre, però em va dir que se n'havia cansat. Li passa sovint, que va tenint algunes iniciatives, però no li duren.
L'Elisabet en general és de tracte fàcil, algunes vegades, poques, potser una mica difícil, però sempre és entendridora. Té una vida complicada, perquè ha de conviure sempre amb els seus embolics mentals (de vegades també en parla, de com la dominen els pensaments invasius). A dins seu els seus pensaments, i a fora el seu entorn: viu envoltada per unes vuitanta persones amb diferents problemes, a la residència psiquiàtrica que des de fa anys és casa seva. A la residència pràcticament no hi ha altes, en general són malalts que s'han anat cronificant, de manera (aparentment) irreversible, a causa de la pròpia malaltia i d'una certa deixadesa institucional.
Fa uns dies l'Elisabet va tenir un bon ensurt, quan una altra interna, en mig d'un brot, va començar a cremar papers a l'habitació de l'Elisabet, alhora que l'escridassava. Per sort no va passar res greu (ni va fer mal a l'Elisabet ni es va calar foc a l'habitació), perquè de seguida hi va anar una auxiliar. A les habitacions no hi poden anar amb encenedors, ni amb tabac, però aquella companya havia agafat l'encenedor comunitari, lligat simbòlicament amb un cordill, que tenen al pati interior de la residència, l'únic lloc on poden fumar.
L'Elisabet aquell dia, amb el foc, els insults i l'agressió, va tenir un bon ensurt. El va poder superar amb més facilitat perquè a aquella companya durant uns dies se la van endur a una unitat d'aguts (amb la intervenció de la policia, per ajudar els infermers, perquè ella estava mot agressiva). Va estar una setmana fora, i quan va tornar estava estabilitzada. Aparentment: al cap d'uns dies va tornar a calar foc a les tovalloles del lavabo, i també per sort, l'auxiliar que estava de guàrdia aquell vespre va sentir l'olor de fum i va poder apagar les tovalloles. I es van tornar a endur aquella pobre dona un altre cop a la unitat d'aguts, també amb la intervenció de la policia.
Per això deia que la vida de l'Elisabet és difícil. També deia que a l'Elisabet dur al damunt la medalla de la Immaculada li fa companyia, perquè la fa pensar en la Mare de Déu, i això l'ajuda. A mi, veure la medalla em fa pensar en l'Elisabet, m'ajuda a tenir-la present a ella.
3 de febr. 2017
Donald Ewen Cameron
Donald Ewen Cameron (1901-1967) va ser president de l'Associació Americana de Psiquiatria entre 1952-1953. Durant la seva presidència es va publicar la primera edició del DSM, el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals. Va dur a terme experiments amb la idea de "formatar el cervell" (buscant deixar-lo en blanc utilitzant combinacions d'electroxocs, psicofàrmacs i privacions sensorials), per posteriorment "introduir-hi el programari adequat", per tal que les persones es comportessin segons els models de comportament desitjats. Va col.laborar amb la CIA en programes de control mental, fent servir malalts com a conillets d'índies. Aquests experiments van servir posteriorment per dissenyar protocols de tortura.
D'aquest resum telegràfic el més sorprenent és que tot i comportar-se com una mena de Josef Mengele americà i viure en un país democràtic i abanderat (en teoria) dels drets humans, va aconseguir el més alt càrrec dins de la seva professió. Segons sembla, no es va penedir mai dels seus experiments. Quan va morir els seus familiars van cremar els seus arxius.
És bo recordar Donald Ewen Cameron, entre d'altres coses per posar de manifest que assolir un alt càrrec (en el seu cas el més alt càrrec relacionat amb la salut mental als Estats Units) no és sinònim ni de competència professional ni de decència ètica.
A continuació, adjunto alguns fragments del primer capítol de "La doctrina del xoc", de la Naomi Klein (Paidós, 2007, un llibre del tot recomanable), sobre el cas de Gail Kastner, una de les seves víctimes hospitalàries.
--
Capítulo 1. El laboratorio de la tortura / Ewen Cameron, la CIA y la maníaca obsesión por erradicar y recrear la mente humana
“Ya no hablo con periodistas”, dijo la voz tensa que se oía al otro lado del hilo telefónico. Y luego una diminuta ventana de esperanza: “¿Qué quiere?”.
Me doy cuenta de que tengo unos veinte segundos para convencerla, y no será fácil. ¿Cómo puedo explicarle a Gail Kastner lo que quiero de ella, el viaje que me ha llevado a llamar a su puerta?
La verdad suena tan extraña: “Estoy escribiendo un libro sobre el shock. Y sobre los países que sufren shocks: guerras, atentados terroristas, golpes de Estado y desastres naturales. Luego, de cómo vuelven a ser víctimas del shock a manos de las empresas y los políticos que explotan el miedo y la desorientación frutos del primer shock para implantar una terapia de shock económica. Después, cuando la gente se atreve a resistirse a estas medidas políticas se les aplica un tercer shock si es necesario, mediante acciones policiales, intervenciones militares e interrogatorios en prisión. Quiero hablar con usted porque creo que es una de las personas que ha sobrevivido al mayor número de shocks. Usted fue víctima de los experimentos clandestinos de la CIA con electroshocks y otras “técnicas especiales de interrogatorio”. Y por cierto, creo que los frutos de las investigaciones para las cuales usted fue una cobaya humana se están utilizando con los prisioneros de Guantánamo y Abu Ghraib”.
(...)
Son las pequeñas fracturas de su espina dorsal, que se vuelven más dolorosas a medida que la artritis se extiende por su cuerpo. El dolor de espalda es sólo uno de los recuerdos de las sesenta y tres veces que descargaron entre 150 y 200 voltios de electricidad en los lóbulos frontales de su cerebro, mientras su cuerpo se convulsionaba violentamente encima de la camilla, causándole diminutas fracturas, roturas de ligamentos, mordeduras en los labios y dientes rotos.
(...)
Durante toda su vida adulta, la mente de Gail le ha fallado. Los hechos se evaporan inmediatamente de su cabeza, y los recuerdos, si es que permanecen (muchos no lo hacen), son como instantáneas esparcidas por el suelo.
(...)
Durante varios años, a Gail la desconcertaban mucho sus lagunas memorísticas, así como otros detalles. Por ejemplo, no sabía la razón por la cual un pequeño destello eléctrico de la puerta del garaje le provocaba un ataque de pánico incontrolable. O por qué le temblaban las manos cuando enchufaba el secador de pelo. Sobre todo, no entendía por qué recordaba la mayor parte de su vida adulta pero casi nada antes de los veinte años.
(...)
En 1992, Gail y Jacob se detuvieron frente a un quiosco que exhibía un titular sensacionalista: “Lavado de cerebro: las víctimas recibirán compensaciones”. Kastner empezó a leer el artículo por encima, y varias expresiones le llamaron inmediatamente la atención: “parloteo de bebé”, “pérdida de memoria”, “incontinencia urinaria”. “Vamos a comprar el periódico”, dijo Jacob. En un café cercano, la pareja leyó la increíble historia de cómo, en la década de los cincuenta, la CIA había financiado a un médico en Montreal para que realizara extraños experimentos en los pacientes psiquiátricos. Les privaba de sueño y los aislaba durante semanas, y luego les administraba altas dosis de electroshocks, así como cócteles de drogas experimentales como el psicodélico LSD y el alucinógeno PCP (fenciclidina), conocido más comúnmente como polvo de ángel. Los experimentos transportaban a los pacientes a estados preverbales e infantiles, y se habían realizado en el Alian Memorial Institute de la Universidad McGill, bajo la supervisión de su director, el doctor Ewen Cameron.
(...)
Los enfermos iban a Cameron en busca de alivio a causa de ligeros trastornos mentales de poca importancia (depresión posparto, ansiedad, incluso terapia de parejas) y fueron utilizados, sin su conocimiento o consentimiento, como cobayas humanas para satisfacer la sed de información de la CIA acerca de las técnicas de control mental.
(...)
Al igual que los economistas defensores del libre mercado, que están convencidos de que sólo mediante un desastre de enormes proporciones – una gran destrucción – se puede preparar el terreno para sus “reformas”, Cameron creía que podía recrear mentes que no funcionaban, y reconstruir personalidades sobre esa ansiada tabla rasa, si infligía dolor y traumatizaba el cerebro de sus pacientes.
Gail conocía vagamente la historia que implicaba a la CIA y a la Universidad McGill, pero jamás le había prestado atención. Ella nunca había tenido nada que ver con el Alian Memorial Institute. Pero ahora, sentada con Jacob en ese café, leyendo las palabras de los otros pacientes – “pérdida de memoria”, “regresión” – no dudó. “Comprendí que esas personas debieron de pasar por lo mismo que yo había pasado.” Dije: “Jacob, ahí está la razón”.
En la tienda del shock
Kastner escribió al Alian Memorial Institute y solicitó su historial médico. Primero le dijeron que no tenían ninguno. Finalmente lo logró: 138 páginas. El doctor que la había ingresado era Ewen Cameron. Las cartas, notas y cuadros médicos del expediente de Gail cuentan una historia desgarradora: la de una joven de dieciocho años durante los años cincuenta, y sus limitadas opciones, y la de las instituciones públicas y médicos que abusaron de su poder. La documentación empieza con el diagnóstico del doctor Cameron con motivo del ingreso de Gail: estudiante de enfermería en McGill, Gail saca excelentes notas, y Cameron la describe como, “hasta ahora, un individuo razonablemente bien equilibrado”.
(...)
Gail causó buena impresión entre las enfermeras, según las entradas manuscritas de éstas en el historial, pues compartían vínculos ya que la chica estudiaba enfermería. La describen como “alegre, sociable y simpática”. Pero durante los meses que pasó bajo su cuidado, Gail sufrió una transformación radical en su personalidad, meticulosamente documentada en el archivo: al cabo de unas semanas, “mostraba un comportamiento infantil, expresaba ideas extrañas y aparentemente estaba en estado de alucinación [sic] y era destructiva”. Las notas indican que esta joven de inteligencia normal apenas llegaba a contar hasta seis. Luego se volvió “manipuladora, hostil y muy agresiva”. Finalmente, “pasiva y apática”, incapaz de reconocer a los miembros de su propia familia. El diagnóstico final es de, “esquizofrenia […] con claros rasgos histéricos”, un cuadro mucho más serio que la ligera “ansiedad” que sufría cuando fue ingresada.
Sin duda la metamorfosis tenía algo que ver con los tratamientos que también constan en el expediente médico de Gail Kastner: altas dosis de insulina, que le inducían múltiples comas; extrañas combinaciones de ansiolíticos y antidepresivos; largos períodos en los que permanecía en estado de inconsciencia inducida merced a los calmantes una cantidad de electroshocks ocho veces superior a la media que se solía administrar en la época. A menudo las enfermeras consignan los intentos de Kastner de escapar de sus médicos: “Trata de huir, […] afirma que el tratamiento es erróneo y nocivo. […] Se niega a recibir su electro después de recibir la inyección”. Estas quejas invariablemente conllevaban un nuevo viaje hacia lo que los colegas más jóvenes de Cameron llamaban la “tienda del shock”.
La búsqueda de la pureza
Después de releer varias veces su historial médico, Gail Kastner se convirtió en una especie de arqueóloga de su propia vida. Leía y estudiaba todo lo que pudiera ser una explicación potencial de lo que le había sucedido en el hospital. Descubrió que Ewen Cameron, un norteamericano de origen escocés, había alcanzado la cúspide de su profesión: la presidencia de la Asociación Americana de Psiquiatría, de la Asociación Canadiense de Psiquiatría y de la Asociación Mundial de la Psiquiatría.
(...)
Para “borrar la pauta” de sus pacientes, Cameron utilizó un instrumento relativamente nuevo, llamado Page-Russell, que administraba hasta seis descargas consecutivas en vez de una. Frustrado por el hecho de que sus pacientes seguían aferrándose a los retazos de sus personalidades originales, Cameron los desorientó aún más con anfetaminas, ansiolíticos y drogas alucinógenas: clorpromacina, barbitúricos, pentotal sódico, óxido de nitrógeno (el conocido “gas de la risa”), metanfetamina, Seconal, Nembutal, Veronal, Melicone, Thorazine, largactil e insulina. Cameron escribió en un artículo en 1956 que gracias a estos fármacos, el paciente “se desinhibía y sus defensas se debilitaban”.
(...)
Con pacientes bajo estado de shock y drogados hasta un extremo vegetativo, éstos no podían sino escuchar los mensajes, durante dieciséis o veinte horas al día durante semanas. En una ocasión, Cameron le hizo escuchar a un paciente la cinta de forma ininterrumpida durante 101 días.
A mediados de los años cincuenta, varios investigadores de la CIA se interesaron por los métodos de Cameron. Era el principio de la histeria de la Guerra Fría, y la agencia acababa de lanzar un programa de operaciones encubiertas para investigar lo que llamaban “técnicas especiales de interrogación”.
(...)
No es ningún consuelo para Gail, que tendrá que vivir para siempre con su columna vertebral dañada y sus recuerdos quebrados, pero en sus escritos Cameron veía sus actos de destrucción como un proceso de creación, un regalo para sus desafortunados pacientes que bajo su cuidadosa labor de repautación, volverían a nacer de nuevo.
En este sentido Cameron fracasó espectacularmente. No importa el grado de regresión que alcanzaron sus pacientes: jamás llegaron a aceptar o absorber por completo los mensajes incansablemente grabados en las cintas. Aunque fue un genio en la destrucción de personalidades, fue incapaz de reconstruirlas. Un estudio de seguimiento llevado a cabo después de que Cameron dejara el Allan Memorial Institute determinó que el 75 % de sus pacientes había empeorado después de sus tratamientos. De los pacientes que desarrollaban una vida laboral normal antes de la hospitalización, más de la mitad fueron incapaces de retomar sus trabajos y otros muchos, como Gail, sufrieron una batería de dolencias físicas y mentales desconocidas.
(...)
El problema, obvio visto en retrospectiva, fue la premisa en la que descansaba la teoría de Cameron: la idea de que antes de curar al enfermo, todo lo que existe en su mente debe eliminarse sin excepción. Cameron estaba seguro de que si borraba los hábitos, costumbres, pautas y recuerdos de sus pacientes, lograría algún día alcanzar el prístino estado mental de la tabla rasa. Pero a pesar de lo mucho que se esforzó, drogando, desorientando y aplicando tratamientos de choque a sus pacientes, jamás lo consiguió. Resultó ser verdad lo contrario: cuanto más insistía, más destrozaba a los sujetos de sus estudios. Sus mentes no estaban “limpias”; más bien quedaban en ruinas, su memoria fracturada y su confianza traicionada.
(...)
[p. 49 a 55, 57,58,77]
D'aquest resum telegràfic el més sorprenent és que tot i comportar-se com una mena de Josef Mengele americà i viure en un país democràtic i abanderat (en teoria) dels drets humans, va aconseguir el més alt càrrec dins de la seva professió. Segons sembla, no es va penedir mai dels seus experiments. Quan va morir els seus familiars van cremar els seus arxius.
És bo recordar Donald Ewen Cameron, entre d'altres coses per posar de manifest que assolir un alt càrrec (en el seu cas el més alt càrrec relacionat amb la salut mental als Estats Units) no és sinònim ni de competència professional ni de decència ètica.
A continuació, adjunto alguns fragments del primer capítol de "La doctrina del xoc", de la Naomi Klein (Paidós, 2007, un llibre del tot recomanable), sobre el cas de Gail Kastner, una de les seves víctimes hospitalàries.
--
Capítulo 1. El laboratorio de la tortura / Ewen Cameron, la CIA y la maníaca obsesión por erradicar y recrear la mente humana
“Ya no hablo con periodistas”, dijo la voz tensa que se oía al otro lado del hilo telefónico. Y luego una diminuta ventana de esperanza: “¿Qué quiere?”.
Me doy cuenta de que tengo unos veinte segundos para convencerla, y no será fácil. ¿Cómo puedo explicarle a Gail Kastner lo que quiero de ella, el viaje que me ha llevado a llamar a su puerta?
La verdad suena tan extraña: “Estoy escribiendo un libro sobre el shock. Y sobre los países que sufren shocks: guerras, atentados terroristas, golpes de Estado y desastres naturales. Luego, de cómo vuelven a ser víctimas del shock a manos de las empresas y los políticos que explotan el miedo y la desorientación frutos del primer shock para implantar una terapia de shock económica. Después, cuando la gente se atreve a resistirse a estas medidas políticas se les aplica un tercer shock si es necesario, mediante acciones policiales, intervenciones militares e interrogatorios en prisión. Quiero hablar con usted porque creo que es una de las personas que ha sobrevivido al mayor número de shocks. Usted fue víctima de los experimentos clandestinos de la CIA con electroshocks y otras “técnicas especiales de interrogatorio”. Y por cierto, creo que los frutos de las investigaciones para las cuales usted fue una cobaya humana se están utilizando con los prisioneros de Guantánamo y Abu Ghraib”.
(...)
Son las pequeñas fracturas de su espina dorsal, que se vuelven más dolorosas a medida que la artritis se extiende por su cuerpo. El dolor de espalda es sólo uno de los recuerdos de las sesenta y tres veces que descargaron entre 150 y 200 voltios de electricidad en los lóbulos frontales de su cerebro, mientras su cuerpo se convulsionaba violentamente encima de la camilla, causándole diminutas fracturas, roturas de ligamentos, mordeduras en los labios y dientes rotos.
(...)
Durante toda su vida adulta, la mente de Gail le ha fallado. Los hechos se evaporan inmediatamente de su cabeza, y los recuerdos, si es que permanecen (muchos no lo hacen), son como instantáneas esparcidas por el suelo.
(...)
Durante varios años, a Gail la desconcertaban mucho sus lagunas memorísticas, así como otros detalles. Por ejemplo, no sabía la razón por la cual un pequeño destello eléctrico de la puerta del garaje le provocaba un ataque de pánico incontrolable. O por qué le temblaban las manos cuando enchufaba el secador de pelo. Sobre todo, no entendía por qué recordaba la mayor parte de su vida adulta pero casi nada antes de los veinte años.
(...)
En 1992, Gail y Jacob se detuvieron frente a un quiosco que exhibía un titular sensacionalista: “Lavado de cerebro: las víctimas recibirán compensaciones”. Kastner empezó a leer el artículo por encima, y varias expresiones le llamaron inmediatamente la atención: “parloteo de bebé”, “pérdida de memoria”, “incontinencia urinaria”. “Vamos a comprar el periódico”, dijo Jacob. En un café cercano, la pareja leyó la increíble historia de cómo, en la década de los cincuenta, la CIA había financiado a un médico en Montreal para que realizara extraños experimentos en los pacientes psiquiátricos. Les privaba de sueño y los aislaba durante semanas, y luego les administraba altas dosis de electroshocks, así como cócteles de drogas experimentales como el psicodélico LSD y el alucinógeno PCP (fenciclidina), conocido más comúnmente como polvo de ángel. Los experimentos transportaban a los pacientes a estados preverbales e infantiles, y se habían realizado en el Alian Memorial Institute de la Universidad McGill, bajo la supervisión de su director, el doctor Ewen Cameron.
(...)
Los enfermos iban a Cameron en busca de alivio a causa de ligeros trastornos mentales de poca importancia (depresión posparto, ansiedad, incluso terapia de parejas) y fueron utilizados, sin su conocimiento o consentimiento, como cobayas humanas para satisfacer la sed de información de la CIA acerca de las técnicas de control mental.
(...)
Al igual que los economistas defensores del libre mercado, que están convencidos de que sólo mediante un desastre de enormes proporciones – una gran destrucción – se puede preparar el terreno para sus “reformas”, Cameron creía que podía recrear mentes que no funcionaban, y reconstruir personalidades sobre esa ansiada tabla rasa, si infligía dolor y traumatizaba el cerebro de sus pacientes.
Gail conocía vagamente la historia que implicaba a la CIA y a la Universidad McGill, pero jamás le había prestado atención. Ella nunca había tenido nada que ver con el Alian Memorial Institute. Pero ahora, sentada con Jacob en ese café, leyendo las palabras de los otros pacientes – “pérdida de memoria”, “regresión” – no dudó. “Comprendí que esas personas debieron de pasar por lo mismo que yo había pasado.” Dije: “Jacob, ahí está la razón”.
En la tienda del shock
Kastner escribió al Alian Memorial Institute y solicitó su historial médico. Primero le dijeron que no tenían ninguno. Finalmente lo logró: 138 páginas. El doctor que la había ingresado era Ewen Cameron. Las cartas, notas y cuadros médicos del expediente de Gail cuentan una historia desgarradora: la de una joven de dieciocho años durante los años cincuenta, y sus limitadas opciones, y la de las instituciones públicas y médicos que abusaron de su poder. La documentación empieza con el diagnóstico del doctor Cameron con motivo del ingreso de Gail: estudiante de enfermería en McGill, Gail saca excelentes notas, y Cameron la describe como, “hasta ahora, un individuo razonablemente bien equilibrado”.
(...)
Gail causó buena impresión entre las enfermeras, según las entradas manuscritas de éstas en el historial, pues compartían vínculos ya que la chica estudiaba enfermería. La describen como “alegre, sociable y simpática”. Pero durante los meses que pasó bajo su cuidado, Gail sufrió una transformación radical en su personalidad, meticulosamente documentada en el archivo: al cabo de unas semanas, “mostraba un comportamiento infantil, expresaba ideas extrañas y aparentemente estaba en estado de alucinación [sic] y era destructiva”. Las notas indican que esta joven de inteligencia normal apenas llegaba a contar hasta seis. Luego se volvió “manipuladora, hostil y muy agresiva”. Finalmente, “pasiva y apática”, incapaz de reconocer a los miembros de su propia familia. El diagnóstico final es de, “esquizofrenia […] con claros rasgos histéricos”, un cuadro mucho más serio que la ligera “ansiedad” que sufría cuando fue ingresada.
Sin duda la metamorfosis tenía algo que ver con los tratamientos que también constan en el expediente médico de Gail Kastner: altas dosis de insulina, que le inducían múltiples comas; extrañas combinaciones de ansiolíticos y antidepresivos; largos períodos en los que permanecía en estado de inconsciencia inducida merced a los calmantes una cantidad de electroshocks ocho veces superior a la media que se solía administrar en la época. A menudo las enfermeras consignan los intentos de Kastner de escapar de sus médicos: “Trata de huir, […] afirma que el tratamiento es erróneo y nocivo. […] Se niega a recibir su electro después de recibir la inyección”. Estas quejas invariablemente conllevaban un nuevo viaje hacia lo que los colegas más jóvenes de Cameron llamaban la “tienda del shock”.
La búsqueda de la pureza
Después de releer varias veces su historial médico, Gail Kastner se convirtió en una especie de arqueóloga de su propia vida. Leía y estudiaba todo lo que pudiera ser una explicación potencial de lo que le había sucedido en el hospital. Descubrió que Ewen Cameron, un norteamericano de origen escocés, había alcanzado la cúspide de su profesión: la presidencia de la Asociación Americana de Psiquiatría, de la Asociación Canadiense de Psiquiatría y de la Asociación Mundial de la Psiquiatría.
(...)
Para “borrar la pauta” de sus pacientes, Cameron utilizó un instrumento relativamente nuevo, llamado Page-Russell, que administraba hasta seis descargas consecutivas en vez de una. Frustrado por el hecho de que sus pacientes seguían aferrándose a los retazos de sus personalidades originales, Cameron los desorientó aún más con anfetaminas, ansiolíticos y drogas alucinógenas: clorpromacina, barbitúricos, pentotal sódico, óxido de nitrógeno (el conocido “gas de la risa”), metanfetamina, Seconal, Nembutal, Veronal, Melicone, Thorazine, largactil e insulina. Cameron escribió en un artículo en 1956 que gracias a estos fármacos, el paciente “se desinhibía y sus defensas se debilitaban”.
(...)
Con pacientes bajo estado de shock y drogados hasta un extremo vegetativo, éstos no podían sino escuchar los mensajes, durante dieciséis o veinte horas al día durante semanas. En una ocasión, Cameron le hizo escuchar a un paciente la cinta de forma ininterrumpida durante 101 días.
A mediados de los años cincuenta, varios investigadores de la CIA se interesaron por los métodos de Cameron. Era el principio de la histeria de la Guerra Fría, y la agencia acababa de lanzar un programa de operaciones encubiertas para investigar lo que llamaban “técnicas especiales de interrogación”.
(...)
No es ningún consuelo para Gail, que tendrá que vivir para siempre con su columna vertebral dañada y sus recuerdos quebrados, pero en sus escritos Cameron veía sus actos de destrucción como un proceso de creación, un regalo para sus desafortunados pacientes que bajo su cuidadosa labor de repautación, volverían a nacer de nuevo.
En este sentido Cameron fracasó espectacularmente. No importa el grado de regresión que alcanzaron sus pacientes: jamás llegaron a aceptar o absorber por completo los mensajes incansablemente grabados en las cintas. Aunque fue un genio en la destrucción de personalidades, fue incapaz de reconstruirlas. Un estudio de seguimiento llevado a cabo después de que Cameron dejara el Allan Memorial Institute determinó que el 75 % de sus pacientes había empeorado después de sus tratamientos. De los pacientes que desarrollaban una vida laboral normal antes de la hospitalización, más de la mitad fueron incapaces de retomar sus trabajos y otros muchos, como Gail, sufrieron una batería de dolencias físicas y mentales desconocidas.
(...)
El problema, obvio visto en retrospectiva, fue la premisa en la que descansaba la teoría de Cameron: la idea de que antes de curar al enfermo, todo lo que existe en su mente debe eliminarse sin excepción. Cameron estaba seguro de que si borraba los hábitos, costumbres, pautas y recuerdos de sus pacientes, lograría algún día alcanzar el prístino estado mental de la tabla rasa. Pero a pesar de lo mucho que se esforzó, drogando, desorientando y aplicando tratamientos de choque a sus pacientes, jamás lo consiguió. Resultó ser verdad lo contrario: cuanto más insistía, más destrozaba a los sujetos de sus estudios. Sus mentes no estaban “limpias”; más bien quedaban en ruinas, su memoria fracturada y su confianza traicionada.
(...)
[p. 49 a 55, 57,58,77]
26 de gen. 2017
Els vasos comunicants
Segons els biologistes purs, la depressió és un trastorn orgànic, un desequilibri químic cerebral que es pot reequilibrar amb l'administració d'aquells components que compensen directament o afavoreixen indirectament aquesta falta d'equilibri.
Segons els psicologistes purs, la depressió és un trastorn psicològic, un desequilibri o malestar mental que es pot reequilibrar amb el treball sobre aquells aspectes psicològics desestructurats, estructurant-los a través de la paraula, l'autoconeixement i la modificació de la conducta.
De vegades la puresa és una virtut (la puresa d'un desinfectant sanitari, per tal d'evitar infeccions), però en l'àmbit de les teories relacionades amb l'atenció a la salut mental la rigidesa teòrica pot ser un gran inconvenient
Sabem que si ens donen una alegria (o ens la donem nosaltres, per exemple fent una cosa que ens agrada o enorgulleix), ens sentim més bé, estem contents. I sabem que si ens prenem una substància psicoactiva (un fàrmac antidepressiu o una droga estimulant legal o il.legal) podem alterar el nostre estat mental i també sentir-nos més bé.
Quan ens feliciten perquè hem fet una bona feina, o quan una persona que ens cau bé ens fan un petó (i encara més si ens enamorem) se'ns altera l'estat emocional. I prenent antidepressius o cocaïna també. Les emocions són sensibles als dos tipus d'estímuls.
Tant si l'origen del canvi és una relació o una substància, el benestar aconseguit té sempre una base biològica: a través de les paraules modifiquem la biologia, i a través de la química també. No hi ha oposició, sinó complementarietat, circulació de doble sentit.
Som un sistema de vasos comunicants: les paraules ens alteren la química i la química ens altera les paraules.
Ara bé, són uns vasos comunicants que no funcionen sempre de la mateixa manera en totes les persones, ni en una mateixa persona al llarg de tota la seva vida. De manera que, segons els casos i els moments, de vegades potser el més assenyat és insistir en l'opció de la química, i de vegades en la de les paraules. O en la combinació de química i paraules que es consideri més indicada. L'important és tenir clar que l'objectiu és aconseguir el benestar de la persona que pateix. Com calgui, sense prejudicis.
Hi ha moltes persones amb problemes mentals a les quals només se'ls ofereix pastilles. I potser algunes bones paraules de tant en tant, però fonamentalment pastilles. I dic bones paraules en el sentit de benintencionades, cosa que ni tan sols vol dir que siguin sempre les més adequades: hi pot haver paraules benintencionades que encara ens ensorrin més (l'art d'acompanyar amb les paraules oportunes no és fàcil, però això si de cas ja és un altre tema).
També hi ha casos de sentit contrari, persones presoneres dels psicologistes, o presoneres del seu psicologisme particular, amb un rebuig irracional a una eventual ajuda química.
No és dolent ser partidari (com a metge o malalt) d'una o altra opció. El dolent és no ser capaç de veure que hi pot haver altres opcions que potser poden funcionar. I el pitjor de tot és insistir una vegada i una altra en la opció inicialment preferida, quan passa el temps (de vegades mesos, de vegades anys, de vegades dècades...) sense aconseguir cap resultat, sense plantejar-se que amb una altra opció "potser" es podria aconseguir alguna millora.
Passa molt més del que sembla.
Segons els psicologistes purs, la depressió és un trastorn psicològic, un desequilibri o malestar mental que es pot reequilibrar amb el treball sobre aquells aspectes psicològics desestructurats, estructurant-los a través de la paraula, l'autoconeixement i la modificació de la conducta.
De vegades la puresa és una virtut (la puresa d'un desinfectant sanitari, per tal d'evitar infeccions), però en l'àmbit de les teories relacionades amb l'atenció a la salut mental la rigidesa teòrica pot ser un gran inconvenient
Sabem que si ens donen una alegria (o ens la donem nosaltres, per exemple fent una cosa que ens agrada o enorgulleix), ens sentim més bé, estem contents. I sabem que si ens prenem una substància psicoactiva (un fàrmac antidepressiu o una droga estimulant legal o il.legal) podem alterar el nostre estat mental i també sentir-nos més bé.
Quan ens feliciten perquè hem fet una bona feina, o quan una persona que ens cau bé ens fan un petó (i encara més si ens enamorem) se'ns altera l'estat emocional. I prenent antidepressius o cocaïna també. Les emocions són sensibles als dos tipus d'estímuls.
Tant si l'origen del canvi és una relació o una substància, el benestar aconseguit té sempre una base biològica: a través de les paraules modifiquem la biologia, i a través de la química també. No hi ha oposició, sinó complementarietat, circulació de doble sentit.
Som un sistema de vasos comunicants: les paraules ens alteren la química i la química ens altera les paraules.
Ara bé, són uns vasos comunicants que no funcionen sempre de la mateixa manera en totes les persones, ni en una mateixa persona al llarg de tota la seva vida. De manera que, segons els casos i els moments, de vegades potser el més assenyat és insistir en l'opció de la química, i de vegades en la de les paraules. O en la combinació de química i paraules que es consideri més indicada. L'important és tenir clar que l'objectiu és aconseguir el benestar de la persona que pateix. Com calgui, sense prejudicis.
Hi ha moltes persones amb problemes mentals a les quals només se'ls ofereix pastilles. I potser algunes bones paraules de tant en tant, però fonamentalment pastilles. I dic bones paraules en el sentit de benintencionades, cosa que ni tan sols vol dir que siguin sempre les més adequades: hi pot haver paraules benintencionades que encara ens ensorrin més (l'art d'acompanyar amb les paraules oportunes no és fàcil, però això si de cas ja és un altre tema).
També hi ha casos de sentit contrari, persones presoneres dels psicologistes, o presoneres del seu psicologisme particular, amb un rebuig irracional a una eventual ajuda química.
No és dolent ser partidari (com a metge o malalt) d'una o altra opció. El dolent és no ser capaç de veure que hi pot haver altres opcions que potser poden funcionar. I el pitjor de tot és insistir una vegada i una altra en la opció inicialment preferida, quan passa el temps (de vegades mesos, de vegades anys, de vegades dècades...) sense aconseguir cap resultat, sense plantejar-se que amb una altra opció "potser" es podria aconseguir alguna millora.
Passa molt més del que sembla.
22 de gen. 2017
Solitud
L'aïllament, la solitud, potser perquè no es té família, o perquè els fills són persones absents, que van al seu aire, o perquè estan presents però alhora absents, perquè tenen una actitud poc afectuosa, indiferent (quan som grans i dèbils això és de més mal suportar), o perquè els amics van morint, van desapareixent, i ens anem quedant sense xarxa social al voltant... Quan ens fem grans aquestes situacions generen tristesa. I aquesta tristesa és fàcil que evolucioni cap a un procés depressiu.
Són tristeses justificades, que responen a realitats concretes, frustrants, i alhora irreversibles. No podem inventar un afecte o una sol.licitud dels fills que no existeix, ni podem ressuscitar les persones mortes que ens feien companyia. Són tristeses (o depressions), les que es generen per aquestes causes, que no es poden convertir en alegries amb psicofàrmacs.
Amb medicació potser s'estaborneixen, es seden els circuits neurals on resideixen. Però no es reverteix la depressió (la tristesa, el desencant), només s'anestesia. De gent gran anestesiada d'aquesta manera n'hi ha molta, i es considera (els metges consideren, potser també els familiars) que aquestes persones, així medicades, estan millor.
Les tristeses o depressions causades per motius com aquests (la solitud, a més del deteriorament físic i mental) no tenen solució. Són "normals". El que no és normal és que vulguem ignorar que la vida (el final de la vida), de vegades, massa vegades, és així de desagradable.
Això no vol dir que la medicació en aquests casos no pugui estar justificada. Potser alleuja, però cal tenir present que no cura res, perquè no pot curar res: la solitud només es pot curar amb companyia, i la decrepitud de cap manera.
Són tristeses justificades, que responen a realitats concretes, frustrants, i alhora irreversibles. No podem inventar un afecte o una sol.licitud dels fills que no existeix, ni podem ressuscitar les persones mortes que ens feien companyia. Són tristeses (o depressions), les que es generen per aquestes causes, que no es poden convertir en alegries amb psicofàrmacs.
Amb medicació potser s'estaborneixen, es seden els circuits neurals on resideixen. Però no es reverteix la depressió (la tristesa, el desencant), només s'anestesia. De gent gran anestesiada d'aquesta manera n'hi ha molta, i es considera (els metges consideren, potser també els familiars) que aquestes persones, així medicades, estan millor.
Les tristeses o depressions causades per motius com aquests (la solitud, a més del deteriorament físic i mental) no tenen solució. Són "normals". El que no és normal és que vulguem ignorar que la vida (el final de la vida), de vegades, massa vegades, és així de desagradable.
Això no vol dir que la medicació en aquests casos no pugui estar justificada. Potser alleuja, però cal tenir present que no cura res, perquè no pot curar res: la solitud només es pot curar amb companyia, i la decrepitud de cap manera.
20 de gen. 2017
Els extraterrestres
Hi ha gent a la que llegir informació crítica sobre les farmacèutiques la porta a adoptar una postura antimedicaments. És una actitud més religiosa ("la religió antimedicaments") que reflexiva. En general aquest rebuig va acompanyat d'una opció "alternativa" a l'hora d'enfrontar la falta de salut. Són persones a qui la constatació d'una mala praxi mèdica o farmacològica no les estimula a reivindicar una bona praxi, sinó que els serveix per desqualificar tot el pensament científic en què es basa, o s'hauria de basar, la pràctica mèdica.
En ocasions aquestes persones, després de denunciar (de vegades amb raó) una metodologia opaca i poc rigorosa, opten per alternatives molt més opaques i poc rigoroses. Per alternatives que essencialment són opaques i poc rigoroses, a diferència de la ciència, que quan té aquests defectes passa a ser mala ciència, és a dir, ja no és ciència.
Dialogar amb persones així és complicat (tan complicat com amb els metges que fan mala ciència), perquè les seves argumentacions són més consignes que argumentacions. Si discrepes d'elles, et poden dir, per tal de defensar les seves opcions, que el problema és que tu estàs limitat, que "no t'obres a altres realitats", etc. Desencantades de la mala ciència (o rebutjant pel que sigui la bona) han optat per la màgia, per la prestidigitació argumental, pel menyspreu de la raó. Ets creient o no ho ets. El diàleg és impossible.
Un dels exemples segurament més coneguts és el de l'Església de la Cienciologia, amb el seu rebuig a qualsevol psicofàrmac en coherència amb la seva concepció de la salut mental transmesa a Ron Hubbard, el seu fundador, segons sembla per uns extraterrestres.
D'exemples n'hi ha molts. Fa poc a una llibreria de vell vaig trobar un llibre sobre les depressions editat el 1987 (1). L'autor, metge segons la seva presentació, defensa la utilitat de la telepatia, el tarot i el diàleg amb els difunts per tal d'ajudar a superar les depressions. De gent amb idees estranyes com aquestes n'hi ha, més de la que sembla.
La veritat és que de tant en tant a més d'assajos seriosos també m'agrada fullejar llibres com aquest. Dolents. Si es publiquen llibres, presumptament seriosos (segons els seus autors), sobre la relació entre la salut i els extraterrestres, els dimonis, les teletransportacions, etc., és perquè algú compra i llegeix aquest llibres. I se'n publiquen bastants, molts, de manera que més val ser conscient d'aquesta realitat.
--
(1) "Diálogos para conocer y superar la depresión", de Ramón Marqués Sala, Ediciones Fausí, Barcelona, 1987.
En ocasions aquestes persones, després de denunciar (de vegades amb raó) una metodologia opaca i poc rigorosa, opten per alternatives molt més opaques i poc rigoroses. Per alternatives que essencialment són opaques i poc rigoroses, a diferència de la ciència, que quan té aquests defectes passa a ser mala ciència, és a dir, ja no és ciència.
Dialogar amb persones així és complicat (tan complicat com amb els metges que fan mala ciència), perquè les seves argumentacions són més consignes que argumentacions. Si discrepes d'elles, et poden dir, per tal de defensar les seves opcions, que el problema és que tu estàs limitat, que "no t'obres a altres realitats", etc. Desencantades de la mala ciència (o rebutjant pel que sigui la bona) han optat per la màgia, per la prestidigitació argumental, pel menyspreu de la raó. Ets creient o no ho ets. El diàleg és impossible.
Un dels exemples segurament més coneguts és el de l'Església de la Cienciologia, amb el seu rebuig a qualsevol psicofàrmac en coherència amb la seva concepció de la salut mental transmesa a Ron Hubbard, el seu fundador, segons sembla per uns extraterrestres.
D'exemples n'hi ha molts. Fa poc a una llibreria de vell vaig trobar un llibre sobre les depressions editat el 1987 (1). L'autor, metge segons la seva presentació, defensa la utilitat de la telepatia, el tarot i el diàleg amb els difunts per tal d'ajudar a superar les depressions. De gent amb idees estranyes com aquestes n'hi ha, més de la que sembla.
La veritat és que de tant en tant a més d'assajos seriosos també m'agrada fullejar llibres com aquest. Dolents. Si es publiquen llibres, presumptament seriosos (segons els seus autors), sobre la relació entre la salut i els extraterrestres, els dimonis, les teletransportacions, etc., és perquè algú compra i llegeix aquest llibres. I se'n publiquen bastants, molts, de manera que més val ser conscient d'aquesta realitat.
--
(1) "Diálogos para conocer y superar la depresión", de Ramón Marqués Sala, Ediciones Fausí, Barcelona, 1987.
17 de gen. 2017
La Joanna Moncrieff
La Joanna Moncrieff és una psiquiatra anglesa que diu que fins ara no hi ha cap evidència de que les malalties mentals estiguin causades per uns desequilibris químics del cervell, i que per tant no estan fonamentades les afirmacions de que hi ha medicaments que restableixen aquests presumptes desequilibris.
Diu que els medicaments psiquiàtrics el que fan és provocar un estat alterat del cervell, i que en alguns casos aquesta alteració general (aquesta "anormalitat") pot ser desitjable, en la mesura que alleuja una simptomatologia que genera patiment. Diu que aquest alleujament es produeix emmascarant (i no revertint) la simptomatologia, ja siguin deliris, depressions o ansietats.
Reivindica un ús assenyat i informat dels medicaments psiquiàtrics, i pel que fa als seus efectes diu que no han de ser separats els desitjables (de vegades només hipotètics), dels secundaris (adversos, per parlar amb més propietat), sinó que han de ser agrupats junts "tots els efectes reals", del tipus que siguin, de manera que l'eventual usuari pugui avaluar el que més li convé (prendre's o no prendre's uns medicaments).
Això com a punt de partida, un punt de partida que s'ha de poder reconsiderar en funció de l'evolució, de la constatació o no dels efectes previstos dels fàrmacs (positius o negatius), i de "com viu l'usuari" aquests efectes, ja que aquesta és una experiència essencialment subjectiva. Reclama també que en el cas que una persona de manera responsable decideixi deixar la medicació (pel balanç que ella fa dels efectes de la medicació), se l'ajudi a fer-ho, en lloc d'estigmatitzar-la i abandonar-la pel fet de no seguir "el criteri oficial dominant".
Diu que tota la literatura psiquiàtrica està contaminada de diferents maneres per la tesi dels desequilibris químics cerebrals i l'objectiu reequilibrador, i n'explica els motius, tant els ideològics com els experimentals (els biaixos i les interpretacions poc acurades de molts dels assajos que es fan amb psicofàrmacs). Insisteix que no és contrària a l'ús d'aquests psicofàrmacs (si més no d'alguns), però sí al seu ús desinformat, al seu abús generalitzat i a l'actitud encastellada i poc empàtica dels professionals només pendents dels eventuals símptomes de millora, i alhora molt insensibles als de vegades terribles efectes adversos que provoquen aquests medicaments.
La Joanna Moncrieff parla de tot això a "Hablando claro, una introducción a los fármacos psiquiátricos" (Herder, 2013). Llegint el llibre he tingut la sensació que ella, des del seu magisteri i la seva competència, posava paraules a unes sensacions, idees o dubtes que sovint em volten.
Jo no sóc un expert en el tema ni tinc la capacitat d'avaluar a fons totes les informacions i referències que aporta la Joanna Moncrieff. Però el que si veig és que el que exposa m'és útil per emmarcar el que des del meu punt de vista de vegades és una gestió confusa i convulsa dels problemes mentals d'algunes persones que conec.
Diu que els medicaments psiquiàtrics el que fan és provocar un estat alterat del cervell, i que en alguns casos aquesta alteració general (aquesta "anormalitat") pot ser desitjable, en la mesura que alleuja una simptomatologia que genera patiment. Diu que aquest alleujament es produeix emmascarant (i no revertint) la simptomatologia, ja siguin deliris, depressions o ansietats.
Reivindica un ús assenyat i informat dels medicaments psiquiàtrics, i pel que fa als seus efectes diu que no han de ser separats els desitjables (de vegades només hipotètics), dels secundaris (adversos, per parlar amb més propietat), sinó que han de ser agrupats junts "tots els efectes reals", del tipus que siguin, de manera que l'eventual usuari pugui avaluar el que més li convé (prendre's o no prendre's uns medicaments).
Això com a punt de partida, un punt de partida que s'ha de poder reconsiderar en funció de l'evolució, de la constatació o no dels efectes previstos dels fàrmacs (positius o negatius), i de "com viu l'usuari" aquests efectes, ja que aquesta és una experiència essencialment subjectiva. Reclama també que en el cas que una persona de manera responsable decideixi deixar la medicació (pel balanç que ella fa dels efectes de la medicació), se l'ajudi a fer-ho, en lloc d'estigmatitzar-la i abandonar-la pel fet de no seguir "el criteri oficial dominant".
Diu que tota la literatura psiquiàtrica està contaminada de diferents maneres per la tesi dels desequilibris químics cerebrals i l'objectiu reequilibrador, i n'explica els motius, tant els ideològics com els experimentals (els biaixos i les interpretacions poc acurades de molts dels assajos que es fan amb psicofàrmacs). Insisteix que no és contrària a l'ús d'aquests psicofàrmacs (si més no d'alguns), però sí al seu ús desinformat, al seu abús generalitzat i a l'actitud encastellada i poc empàtica dels professionals només pendents dels eventuals símptomes de millora, i alhora molt insensibles als de vegades terribles efectes adversos que provoquen aquests medicaments.
La Joanna Moncrieff parla de tot això a "Hablando claro, una introducción a los fármacos psiquiátricos" (Herder, 2013). Llegint el llibre he tingut la sensació que ella, des del seu magisteri i la seva competència, posava paraules a unes sensacions, idees o dubtes que sovint em volten.
Jo no sóc un expert en el tema ni tinc la capacitat d'avaluar a fons totes les informacions i referències que aporta la Joanna Moncrieff. Però el que si veig és que el que exposa m'és útil per emmarcar el que des del meu punt de vista de vegades és una gestió confusa i convulsa dels problemes mentals d'algunes persones que conec.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)