Por si las voces vuelven / 2

"Volverme loco es de lo mejor que me ha pasado". És el títol de l'entrevista que li va fer Ima Sanchís a Ángel Martín (La Vanguardia, 21/7/2022). Al llibre "Por si las voces vuelven" (Planeta, 2021), Ángel Martín també diu el mateix.

Fa uns mesos em vaig referir a aquest llibre (1). Vaig comentar la valentia del seu autor pel fet de parlar obertament i descarnadament dels seus estats d'extrema ansietat. També vaig fer esment d'allò que per a mi és un desencert del llibre, la incorporació d'algunes referències i divagacions que, en lloc de millorar el text, el devaluen. I crec que el fan menys perdurable. Però em vaig oblidar de comentar aquest altre tema, el del títol d'aquesta entrevista. Considero que aquest tema, tractat com ell el tracta, és un desencert. Sobretot, perquè no ajuda les persones que han tingut la desgràcia de ser víctimes de la "bogeria", no només de manera puntual com ell, sinó més permanent. A dins de l'entrevista, la frase del títol segueix així: "... te quedan herramientas que te permiten reconstruirte de una forma más consciente" (després de "tornar-te boig" i recuperar "el seny"). La majoria de gent "boja", és a dir, que pateix paranoies invalidants, deliris, obsessions de persecucions, etc., o que sent veus, olors, o té altres percepcions "inexistents" (només reals a dins del seu cap), és a dir, que té brots psicòtics, com que s'ho passen molt malament, si un dia poden superar aquest estat (sigui de forma temporal, episòdica o definitiva), el que senten és un immens alleujament: han aconseguit sortir de l'infern! I llavors no tenen gens d'interès en treure lliços dels brots de bogeria... llevat de l'aspecte preventiu, d'intentar que aquests brots no es repeteixin, a causa del trasbalssadors que són si es produeixen. Les persones que surten de l'infern de la psicosi (cal subratllar que gairebé sempre és sinistra, amenaçadora, terrorífica...), en general aspiren, senzillament, a una vida "el més normal possible". Per exemple, la que tenien abans del brot: un tipus de vida "quotidiana". Un tipus de vida que, segons sembla, Ángel Martín menysté, a causa de la naturalesa tranquil.la, poc espurnejant, poc rellevant, més aviat anodina, etc. d'aquesta vida "no boja". Bé, segur que hi ha "altres Ángel Martín", persones com ell, amb el seu punt de vista, però no són en absolut la majoria. La majoria de gent que ha estat a l'infern, al que aspira és a "la tranquil.litat de la normalitat". Una altra cosa és que "per a Ángel Martín" la seva autoexplicació, de la seva crisi, li sigui útil. A ell. I, per tant, és respectable que, si vol, s'expressi així: "en benefici propi". Però confondre el cas concret (el seu) amb el de la majoria, generalitzar d'aquesta manera, considero que és generar confusió. I de confusió ja n'hi ha prou, en el món dels problemes mentals, no cal afegir-hi més benzina. Ho resumeixo. No crec que titulars com els de l'entrevista, o continguts com el del llibre (pel que fa a aquest aspecte concret), siguin beneficiosos "per a la causa de la gent boja". De tota manera, torno a dir el que ja vaig dir i que avui també he dit ja: hi ha aspectes del seu llibre, i de l'entrevista, molt valuosos, aportacions d'una importància indiscutible de cara a fer presents els problemes que poden torturar la ment, com ara els desbordaments de l'ansietat, de vegades d'efectes catastròfics. Per aquesta banda, cal agrair-li molt a Ángel Martín el seu valent testimoni, tant el del llibre com el de l'entrevista. -- (1) 16/2/2022: https://horitzontal.blogspot.com/2022/02/por-si-las-voces-vuelven.html

El guió

"Todos tenemos ansiedad de vez en cuando, y eso hace que el potencial comercial de los fármacos que la tratan sea enorme. (...) Evidentemente, lo ideal sería enseñar a la gente a tolerar la ansiedad y hacerle frente. En términos de equilibro entre beneficios y peligros, la psicoterapia es mucho mejor que los fármacos, y aun así, los tratamientos farmacológicos son mucho más habituales que la psicoterapia." Peter C. Gøtzsche (1)

A la taula del bar, tres dones. Les tres tenen més de seixanta anys. Les tres tenen problemes depressius i d'ansietat. Les tres es mediquen: aquest és el tema de conversa, quan jo arribo. 

Fa anys que les conec. A elles, i les històries de les seves vides, les tres marcades per unes filles amb biografies molt complicades.

De les tres, una diu que la medicació antidepressiva que es pren no li fa efecte. Les altres li diuen que hauria d'anar al psiquiatre, per tal que li revisi la medicació, ja que potser ha de variar les dosis, o canviar de medicament.

Al cap d'una estona de sentir-les parlar de medicaments i de psiquiatres, hi fico cullerada. Li dic, a la que s'està prenent l'antidepressiu que diu que no li funciona, que si a més d'anar al psiquiatre i prendre's medicaments, fa alguna altra cosa.

"Quina altra cosa?" Em pregunta.

Li dic que buscar ajuda psicològica, ja que ella mateixa diu que la causa dels seus problemes depressius i d'ansietat li venen de la por, el malestar, la inseguretat que li generen la complicada vida de la seva filla. I que, per tant, el que li caldria seria aprendre a gestionar d'una altra manera aquesta situació adversa (la vida complicada de la seva filla), i les emocions que li provoca.

Ella es defensa, diu que és normal que pateixi, a causa dels problemes de la filla: "Sóc la seva mare!"

Ara faig un incís, un parèntesi. Aquesta conversa, amb algunes variants, l'hem tingut ja altres vegades. Junts, o potser només amb una de les tres. És com si en aquests casos cadascú interpretés un paper d'un guió ben definit fa temps. Sempre el mateix paper, amb absoluta fidelitat al text. Elles el seu paper, i jo el meu. I cada vegada igual, com "el dia de la marmota"... Tanco el parèntesi i segueixo amb el guió.

Jo insisteixo (segueixo amb el meu paper); li dic que si la normalitat és la que diu, "que el normal és que una mare pateixi", potser el que convé és deixar de ser normal, procurar-ho, rebutjar seguir amb aquesta normalitat esclavitzadora. Això no és fàcil, és clar, però tampoc ho és gens, viure amb el pes permanent d'aquests malestars, patint depressions i ansietats. I que per tant, com que ella ja sap que la seva depressió i ansietat són d'origen reactiu, sembla que el que hauria d'intentar hauria de ser desactivar la reacció, aquest automatisme que l'enfonsa.

Reitero que aquests canvis no són fàcils, que costen molt. Ho subratllo bé. Però alhora dic que de mica en mica es poden fer avanços: amb ajuda psicològica, amb enfocaments diferents de la realitat, amb pràctiques d'atenció plena, amb maneres diferents d'ocupar el cap, amb estratègies que desmuntin els automatismes mentals que acaben duent a l'ansietat i la depressió...

"Sí, hauria de fer alguna cosa d'aquestes", diu ella. Ho diu així, "hauria". Igual que altres vegades: "Hauria..."

Quan arribem a aquest punt, penso que potser és millor que avui no insisteixi més. I callo.

Al cap d'una estona, les tres han tornat al punt inicial de la seva conversa: les seves filles, amb les seves vides complicades, i com els afecta. I el tema dels medicaments, que elles, les mares, es prenen. Es compadeixen i autocompadeixen: entre elles "s'entenen". Sembla que són incapaces de sortir d'aquest posicionament. O potser passa que, d'alguna manera, no volen, perquè pensen que, si no patissin, "serien males mares"... 

Ens han educat bastant malament, pel que fa als rols que ens toquen. I si no sabem "deseducar-nos" de les educacions que ens esclavitzen, ho tenim mal parat. Sobretot en el cas de les mares, especialment en el seu cas, sovint incapaces d'agafar amb més energia (i més profit), el timó de les seves vides, sense sentir-se culpables pel fet de pensar "que elles" també són importants: elles, els seus propis espais, el seu benestar.

Maleducades així, moltes mares esdevenen dones desvalgudes, amb només una alternativa, en aquests casos: "Si la meva filla canviés..." Tot es redueix a esperar. És una alternativa "màgica": l'eventual canvi (que "alliberaria" les mares), naturalment és cosa de les seves filles. I si les filles no volen o no són capaces de canviar, tots els desitjos del món de les mares són estèrils.

Aquestes mares en general poden entendre els raonaments, si algú els hi exposa, però les seves emocions són tan intenses que els impedeixen "posar en moviment els raonaments": fer que els raonaments es converteixin en accions, en accions que introdueixin canvis significatius en les seves vides, i que, d'aquesta manera, les seves vides siguin una mica més fàcils, menys doloroses.

Abans la gent resava, ara "desitja"; al capdavall, hi ha poca diferència, són diferents formes d'una mateixa actitud, d'acceptació, de sotmetre's al "desempoderament", de no revoltar-se en contra d'ell. En aquest cas el resultat són mares tristes, ansioses, deprimides i medicades (quan parlo amb elles parlo poc de medicaments, només dic que, amb un treball personal d'aquest tipus, potser no els en caldrien tants; ho dic com de passada, sense insistir-hi).

El seu és un viure estèril "en el sofriment". Estèril perquè no resol res. O més ben dit, pitjor que estèril: destructiu. Perquè elles pateixen (inútilment, cal subratllar-ho), i l'únic resultat tangible és que, a causa del patiment, la seva vida és pitjor. No tenen ni el consol de poder pensar que, "gràcies al seu propi patiment", la vida de la filla és una mica millor. Ni això.

--
(1) Psicofármacos que matan y denegación organizada. Institute for Scientific Freedom, www.scientificfreedom.dk, 2022. PDF (p. 155). Sobre els antidepressius:
"Son varias las razones por las cuales el efecto de los antidepresivos ha sido sobrevalorado. Afirmar que tienen efectos beneficiosos en muchos pacientes otorga prestigio y dinero, mucho dinero. (...) Prácticamente todos los ensayos clínicos con psicotrópicos son defectuosos (...) Esto ya se detectó hace décadas, pero los ensayos y las revisiones de medicamentos han seguido ignorando el problema, seguramente porque los psiquiatras tienden a ignorar todo aquello que ponga en peligro los mitos que con tanta devoción han construido alrededor de su profesión." (p. 60)

Mala farma

"Hauríem de ser molt més escèptics en relació amb les companyies farmacèutiques." David Healy (1)
"Les medecines curen o provoquen qualsevol malaltia." Joan-Ramon Laporte (2)

"Hem de ser farmacrítics tots." Carme Valls (3)

Fabricar fàrmacs és diferent de fabricar patinets, arracades o baldufes. També és obvi que les empreses farmacèutiques no són fundacions sense ànim de lucre, de manera que no és censurable que vulguin fer diners. Però les empreses farmacèutiques són un tipus d'empreses especials: fan negoci amb la salut i la vida de les persones, de manera que no poden, no se'ls ha de permetre, que subordinin la salut de les persones als seus guanys econòmics.

Durant el tràmit d'aprovar un nou medicament no es demana que sigui millor "que el millor medicament ja disponible", sinó només "que sigui millor que no res", és a dir, millor que un placebo (però això no s'explica a cap prospecte). El resultat és que hi pot haver malalts (molts estan en aquesta situació) als quals se'ls acaba receptant medicaments més ineficaços, amb més efectes secundaris i més cars que d'altres ja disponibles (tot això, "gràcies" a les campanyes de propaganda de les farmacèutiques i a la permissivitat dels organismes reguladors).

És molt més fàcil que s'aprovi un nou medicament que no ha demostrat ser millor que els anteriors i del qual se n'ignoren efectes secundaris, que retirar-ne un de nou que ha demostrat ser inútil o desproporcionadament perillós. Fer marxa enrere implica reconèixer que abans es va cometre un error, i els organismes reguladors (a banda de la pressió de les empreses) són molt orgullosos, es pensen que dissimulant els errors conserven la credibilitat, quan de fet és al revés. El resultat és que quan es retira algun medicament és perquè la seva perillositat és escandalosa i inocultable (però molts medicaments que "només" són inútils, o moderadament dolents, segueixen autoritzats i receptant-se). 

Les estadístiques, la manipulació de dades, sovint són molt importants. Per exemple, si un grup de malalts té un 4% de possibilitats de patir una determinada complicació important, si hi ha un medicament que redueix el 4% al 2% es pot publicitar que té una eficàcia del 50% (ja que les quatre complicacions es redueixen a la meitat). Però la reducció real és només del 2%, ja que per aconseguir-la s'han de tractar el 100% dels malats, perquè no se sap quins del 100 patiran les complicacions. I, per tant, el 98% dels malalts s'estaran prenent un medicament que no els serveix de res... però que de propina pot deteriorar més la seva salut, a causa dels seus efectes secundaris. Doncs bé, aquest tipus d'argumentacions enganyoses, de malabarismes estadístics, són d'allò més habituals a l'hora de presentar resultats. Quan fan això les farmacèutiques tècnicament potser no diuen cap mentida... però enganyen descaradament.

Tot això no suposa només un perjudici per als malalts individuals, sinó també per al conjunt de la societat: totes aquestes polítiques opaques i còmplices dels interessos de les farmacèutiques repercuteixen en la factura de la Seguretat Social, ja que evidentment l'objectiu de les farmacèutiques és molt clar: si poden introduir un fàrmac que val deu vegades més (i que potser fins i tot és pitjor) que un de ja existent, hi guanyen elles i hi perdem tots.

Són només algunes pinzellades: una relació exhaustiva de tots els aspectes conflictius requeriria molt més espai. Són només unes pinzellades per posar en evidència aquesta situació bastant descontrolada en què sovint els interessos comercials de les farmacèutiques són més importants que la salut de les persones. (4) (5)

Qualsevol que tingui curiositat i ganes d'aprofundir en aquest tema ho té relativament fàcil. Per sort, a més de gent deshonesta també n'hi ha d'honesta: persones que es dediquen a analitzar aquest món opac i corrupte de les farmacèutiques, a airejar les seves relacions (de vegades vergonyoses) amb les agències de medicaments, els seus vincles amb les universitats (sovint amb aspectes molt discutibles), amb les associacions de malalts (que moltes vegades són manipulades), etc. Per sort, avui podem accedir a treballs crítics d'aquest tipus, seriosos, independents, que ens donen una altra visió de les coses. (6)

--
(1) David Healy (psiquiatra i farmacòleg anglès). El País, 22/03/2005
(2) Joan-Ramon Laporte (cap de farmacologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron). La Vanguardia, La Contra, 24/01/2011
(3) Carme Valls (endocrinòloga del Clínic). 'Pastilla busca malaltia', Sense ficció, TV3, 19/04/2016
(4) Per exemple: el 2012 GlaxoSmithKline va haver de pagar tres mil milions de dòlars a causa de l'ocultació d'informació del seu antidepressiu Paxil. Més recentment, Novartis 390 milions de dòlars després de ser acusada de subornar els metges perquè receptessin els seus medicaments. Són només dos exemples, i el problema és que aquestes multes no eviten les males pràctiques, ja que els beneficis són molt més grans.
(5) Un exemple diferent són les condicions dels assajos que fan les farmacèutiques del primer món al tercer món, ja que allí els requisits de seguretat són més baixos ("El jardiner fidel", la novel.la de John Le Carré i la pel.lícula homònima de Fernando Meirelles, basades en un fet real són una manera fàcil d'acostar-se a un problema que malauradament persisteix). 
(6) Per exemple: "Medicamentos que nos enferman e industrias farmacéuticas que nos convierten en pacientes", Ray Moynihan i Alan Cassels, Brotes Verdes, 2006; "Contra Hipócrates", Kurt Langbein i Bert Ehgartner, Ed. Volter, 2004.