10 de març 2018

Constel.lacions i diagnòstics

Al cel no hi ha constel.lacions, només hi ha estrelles. Les constel.lacions ens les hem inventat nosaltres, a partir de les posicions que tenen les estrelles des del nostre punt de vista, mirades des de la terra.

Hem fet agrupacions d'estrelles i a aquestes agrupacions els hem posat noms. D'aquesta manera, amb les estrelles agrupades ens és més fàcil, quan mirem el cel, orientar-nos, saber que al costat d'una estrella determinada n'hi ha d'haver unes altres, concretes. I que al costat d'una constel.lació hi ha d'haver les constel.lacions que sempre l'envolten.

L'invent de les constel.lacions ens ajuda a fer comprensible la composició del firmament. Però les constel.lacions no existeixen, o més ben dit, només existeixen com una invenció o convenció nostra.

Les constel.lacions, a més d'invencions, són invencions arbitràries. És a dir, tenim la constel.lació de Cassiopea, la d'Orió, o la del Carro Gran, però si haguéssim agrupat les estrelles de forma diferent (o afegint estrelles a una constel.lació, o traient-ne) els dibuixos de les constel.lacions serien uns altres. Les estrelles del cel que veiem seguirien sent les mateixes, però el nostre mapa mental celeste seria diferent.

Les etiquetes psiquiàtriques, sobretot les de l'àmbit dels trastorns de la personalitat, són com les constel.lacions: són invencions que ens permeten ordenar "el firmament dels símptomes". Comparteixen amb les constel.lacions de les estrelles, en gran mesura, la mateixa característica de "l'arbitrarietat d'agrupació".

Això vol dir que les etiquetes, en tant que inventades i arbitràries, són inútils? En absolut. Igual que les agrupacions de les constel.lacions pel que fa a les estrelles del cel, les etiquetes psiquiàtriques ens poden facilitar tenir una visió panoràmica de tots els símptomes que conformen "el firmament dels problemes mentals". I també ens poden donar pistes sobre el fet que alguns símptomes concrets moltes vegades van acompanyats d'uns altres símptomes concrets.

El conflicte apareix quan convertim aquestes etiquetes (aquestes invencions, aquestes pistes, aquests mapes), en una doctrina, i en el pitjor dels casos, quan d'aquesta doctrina en fem "un dogma de fe psiquiàtric". Llavors, aquesta religió mèdica pot fer molt mal. A les persones "víctimes de l'etiquetatge".

Perquè d'aquesta manera les persones etiquetades són convertides en "malaltes de X" (el que sigui, trastorn límit, obsessiu-compulsiu, evitatiu, narcisista, etc.). Aquesta esdevé la seva característica principal. Ja no són vistes, "en primer lloc i fonamentalment", com a persones cada una amb les seves múltiples i sovint subtils peculiaritats (unes peculiaritats moltes vegades sense cap relació amb l'etiqueta assignada).

En aquests casos, els professionals, condicionats pels seus impulsos etiquetadors (simplificadors), esdevenen incapaços d'escoltar, acompanyar i ajudar "de la manera que caldria" les persones amb problemes mentals. I a més afegeixen als malestars propis d'aquestes persones, el nou malestar de la incomprensió. Un malestar que als afectats "els és afegit des de fora", i precisament per part de les persones el paper de les quals és procurar reduir els malestars, no multiplicar-los.

9 de març 2018

L'ordinador de l'Adrià

Fa uns mesos, l'Adrià va decidir jubilar el seu ordinador. Era un ordinador molt vell i cada cop anava més malament. M'ho va explicar i li vaig dir que em semblava una bona idea, que el millor que podia fer era dur-lo a una deixalleria. De fet, com que el feia servir molt poc, li vaig dir que si el llençava no calia que se'n comprés un de nou, que quan li calgués fer alguna cosa podia venir a casa. Sempre que volgués.

Quan li vaig parlar de la deixalleria vaig veure que dubtava. Sense que ho digués de manera clara, vaig entendre que el preocupava que si el duia a la deixalleria després algú pogués mirar la informació que hi havia a dins de l'ordinador. Una informació que de fet era força irrellevant, un grapat de fotos intranscendents, uns textos recollits d'alguns diaris digitals i unes poques cançons. Només això, no res important ni comprometedor.

Llavors, com que ell amb l'ordinador s'hi entén molt poc, li costa entendre com funciona, em vaig oferir per esborrar-li aquells arxius. De manera que vam quedar un dia i ho vaig fer jo, els vaig eliminar i després vaig buidar la paperera de reciclatge, alhora que li anava explicant el que anava fent.

Però em va semblar que seguia dubtant, de manera que li vaig explicar que hi havia una altra manera més dràstica d'esborrar totes les dades, que era formatar el disc dur. Que d'aquesta manera no quedava res de res. I llavors ho vaig fer, vaig formatar el disc dur, ho vaig liquidar tot. I em va semblar que quedava solucionat el tema, que ell ja estava tranquil i que quan li anés bé ja podria dur l'ordinador a la deixalleria.

Al cap d'uns dies, però, em va trucar. Em va dir que un conegut li havia dit que la millor manera d'assegurar-se que ningú pogués veure mai més el que ell havia tingut a l'ordinador era obrir el disc dur i fer malbé els discos magnètics on s'emmagatzema el sistema operatiu i totes les dades.

Li vaig dir que era veritat, que no em semblava necessari però que si volia es podia fer, i vam quedar que ho faríem. El dia que vam quedar, després de treure la tapa de la torre de l'ordinador, vaig desconnectar el disc dur, vaig descargolar les fixacions i el vaig treure. Un cop tret, vaig descargolar la tapa del disc dur, vaig apartar el braç gravador i vaig treure els dos discos magnètics superposats de dins.

Llavors, l'Adrià els va agafar i, amb un paper de vidre (seguint les indicacions del seu conegut), es va dedicar a fregar els dos discos, per les dues cares, ben fregats i refregats, amb dos papers de vidre diferents, un de gra més fi i un altre de ben gruixut, per tal d'assegurar l'eficàcia de les ratllades.

Després no sé què en va fer, dels dos discos ratllats, no m'ho va dir. Algun dia potser li ho preguntaré, perquè potser (no m'estranyaria) va seguir dubtant de la impossibilitat d'accedir a les seves antigues dades, malgrat les manipulacions sofertes per les restes del disc dur. Potser no va dur aquelles restes de disc dur a la deixalleria ni les va llençat a cap contenidor. Potser encara segueix guardant els dos discos magnètics ratllats, "per si de cas".

De vegades l'Adrià gestiona aspectes de la seva vida d'aquesta manera obsessiva. No en faig massa cas, i no em preocupa dedicar temps, si cal, a alguna d'aquestes històries. Perquè en aquests casos l'important de debò no és el fet, per exemple, de desmuntar i desballestar un disc dur, sinó el fet de compartir una estona amb l'Adrià. Fent el que sigui, és igual.

L'important és que hi hagi aquest espai de trobada, en el qual, si li ve de gust, pugui parlar del que vulgui. I si ve a tomb, "parlar també" d'alguns dels seus secrets més ben guardats, dels quals no s'atreveix a parlar-ne amb gairebé ningú. Parlar de les al.lucionacions o deliris que de vegades li fan la guitza. Unes vivències conflictives que, si es coneixen, fan que sigui més fàcil entendre per què de vegades té alguna de les obsessions que té. Com aquesta de les dades del disc dur.

Durant aquestes trobades amb ell, si apareix el més petit indici de confidència, sobretot escolto. I si al final dic alguna cosa no és mai per relativitzar ni jutjar el que ha explicat. Només li dic (si és que li dic alguna cosa) que si pot, ha d'intentar trobar la manera que aquests pensaments i veus interfereixin el mínim possible en la seva vida quotidiana. De la millor manera que puc intento dir-li que no es tracta tant d'intentar rebutjar aquestes vivències (cosa que a més és impossible), sinó de procurar que no l'afectin massa. Com si fes "mindfulness", deixar-les passar, com si fossin una pel.lícula. (1)

Per això és útil fer la feina inútil de desballestar un disc dur. Perquè potser, entremig, mentrestant es pot obrir alguna escletxa en el castell dels pensaments i les emocions secretes de l'Adrià. Uns pensaments i emocions que a ell li fa pànic que siguin coneguts, i que alhora també té la necessitat de poder compartir amb algú. Encara que només sigui una mica, una punta, alguna vegada.

I en qualsevol cas, si no hi ha aquestes escletxes (val a dir que en general no apareixen, que n'hi hagi és l'excepció, no la regla), la inversió de temps sempre és profitosa, perquè com a mínim l'excusa del disc dur (o del que sigui, segons el dia) fa possible aquests espais de conversa i socialització.

I de bromes i ocurrències tontes. De vegades amb l'Adrià riem molt. I això és fantàstic, perquè aquestes rialles ens alimenten als dos!

--
(1) Dic que és impossible anul.lar del tot les al.lucinacions i deliris (en casos com el de l'Adrià) perquè l'anul.lació absoluta (amb un augment de medicació) el normal és que vagi aparellada amb una anul.lació paral.lela de tota la persona, de la seva capacitat de pensar, de sentir, de mantenir l'estat de vigília, amb un mínim de gust i curiositat per les coses, etc. Amb la medicació en aquests casos cal fer pactes, decidir (l'afectat, no el professional, i normalment és al revés) les dosis, assumint els riscos i les limitacions de l'opció triada. Però aquest és un tema prou complicat, i alhora transcendental, de manera que si de cas ja el reprendré un altre moment.