L'Oriol de vegades té reaccions irades, violentes. Immotivades, o com a mínim del tot desproporcionades. En general només es tracta d'agressions verbals, gestuals, però sense arribar a l'agressió física. És bastant conscient del que li passa i de les conseqüències adverses d'aquests episodis. Per exemple, que els seus coneguts es cansen d'ell a causa dels seus descontrols, o que a causa d'un episodi d'aquests perd la feina, quan en té.
Arrossega aquest problema des de fa molts anys. És conscient que necessita ajuda i, des de fa un temps, de tant en tant es troba amb una psicòloga, amb la qual hi ha establert una bona relació.
La psicòloga li diu que el veritable problema seu no són les explosions d'ira, sinó el malestar que les provoca. Un profund malestar barrejat, o alimentat, sobretot per unes idees distorsionades sobre "com l'hauria de tractar la vida" o sobre "com hauria de ser ell".
Li diu que el seu malestar és normal perquè la seva vida de fàcil no ho és: tot és complicat, tot li suposa un esforç. D'entrada, tant relacionar-se amb ell mateix com relacionar-se amb els altres. I a causa d'aquestes dificultats, a sobre, la seva vida és molt solitària, d'una solitud sobrevinguda, no volguda i molt dura de suportar.
Li diu que davant d'aquesta realitat té dues opcions, quedar-se amb les reaccions i els automatismes disfuncionals que té integrats, i que només li generen malestars amb ell mateix i conflictes amb els altres, o buscar una forma de reaccionar diferent.
Fa poc la psicòloga li va dir que aquesta segona opció hauria de passar per tenir una actitud més realista cap al seu entorn i les limitacions de la seva vida, acompanyada alhora d'una actitud compassiva cap a ell mateix. Va posar l'accent en aquesta actitud compassiva, comprensiva cap a les seves dificultats. És a dir, li va dir que ha de reconèixer les seves dificultats i les seves limitacions, acceptant-les amb realisme. Sense buscar culpables, perquè buscar culpables és estèril, o pitjor que estèril, és alimentar la possibilitat de l'aparició dels retrets irats, les fúries i els descontrols.
Li va dir que en lloc d'enfurismar-se amb la vida o la gent, en lloc d'obsessionar-se amb les culpabilitats i els retrets, s'ha de compadir d'ell mateix, d'una manera realista, en la mesura que la seva vida és tant difícil. Que ha de compadir-se, però, sense victimismes, d'una manera serena.
Li va dir, de fet, que el seu problema és que no plora, i que de vegades plorar és necessari. Que de vegades poder plorar és imprescindible. Que plorar en el seu cas podria ser una forma d'alleujar-se, una via adequada per controlar el seu malestar, una forma de canalitzar-lo d'una manera més apropiada. Que compadir-se i plorar podria ser la seva via alternativa, la forma d'evitar l'aparició de les conflictives explosions d'ira.
Li va dir que acabar plorant, en lloc d'acabar en ple descontrol de crits i retrets, és una opció possible. No és fàcil, perquè això requereix un aprenentatge laboriós, però és possible. Sobretot és possible quan, en una situació concreta, el malestar comença a créixer però encara no ha arribat al punt d'ebullició, perquè llavors, amb la fúria i els crits ja descontrolats, ja no hi ha res a fer. Però abans sí: si es detecta la proximitat del risc, amb una mica de sort i l'entrenament que faci falta, llavors hi ha temps per actuar. I evitar el que sempre havia semblat inevitable.
Els atacs d'ira de l'Oriol no són permanents, sinó puntuals, de tant en tant. És a dir, que l'alternativa d'autocompadir-se i ser capaç de plorar, en el seu cas també seria un recurs puntual. Perquè és clar, una autocompassió i un plor permanents no asserenen ni alliberen ningú, al contrari. Però aquesta ja és una altra història.
Tot això m'ho va explicar fa poc el pare de l'Oriol. De vegades hi ha algú que t'explica alguna cosa que per a tu és completament nova, una veritable descoberta. És el que m'ha passat aquesta vegada, amb aquesta idea de l'autocompassió i el plor com a alternativa (quan s'està en aquesta mena cruïlles emocionals) per tal de no acabar atrapat en una crisi de fúria i d'agressivitat com les de l'Oriol.
20 de gen. 2018
19 de gen. 2018
Sobre el passat - 3 (rectificacions psicodinàmiques)
Durant molt de temps m'he interessat pels tractaments de tipus cognitiu conductuals, potser fins i tot m'hi he obsessionat (en la mesura que he tingut poca curiositat per explorar i avaluar altres opcions). Ara, després d'anys, i sense que hagi minvat gens el meu interès pels plantejaments cognitiu conductuals, basats en el "aquí i ara" com a estratègies per a abordar els trastorns de la personalitat, m'he adonat de la necessitat de començar a obrir alguna altra finestra.
En relació a les vivències del passat problemàtiques, ara m'adono més de la importància que té la seva verbalització. La catarsi, en espais protegits, d'allò que ens fa mal del passat, d'allò que potser ni ens atrevim a dir-nos a nosaltres mateixes, de tant que ens angoixa o trasbalsa, sobretot quan correspon a l'etapa de la nostra infantesa, quan érem més vulnerables. D'allò que de vegades fins i tot ens n'avergonyim, perquè també ens podem sentir avergonyits del que ens ha passat, no només del que hem fet.
Obsessionat amb el present, en l'aquí i ara, havia relativitzat una mica "que el passat també és part del present", i que si no donem la importància que els correspon a les ferides biogràfiques (en la mesura que només ens interessem per les seqüeles d'aquelles ferides), ens exposem a hipotecar les expectatives de futur. Perquè les expectatives de futur són difícilment compatibles amb la relativització o la negació de la totalitat de la persona.
Passat i present. Perquè el primer forma part del segon. Una combinació que pot ser complicada de gestionar, perquè també hi ha el perill de quedar-se en l'estadi de llepar-se les ferides. De manera que sense oblidar les petjades i les ferides del passat, cal anar aprenent a que les ferides no paralitzin, per tal que el seu record i seu reconeixement, en lloc de ser un fre, es pugui convertir en una palanca cap a àmbits d'autonomia, de benestar i de llibertat més grans.
En aquest punt, llavors els riscos (com passa sovint) són dos, el de l'excés de simplificació (si llencem pel desaigüe peces imprescindibles del trencaclosques de la pròpia vida) i el de l'excés de complexitat o defecte de lleugeresa (si som incapaços de desempallegar-nos d'allò que ja no són res més que inutilitats o escombraries).
Per trobar el punt just no hi ha receptes magistrals, o suposo que només aquesta: estar sempre atent, i anar corregint el rumb tantes vegades com calgui.
Per a mi, en aquest cas la rectificació ha consistit en posar més atenció a una visió "de tipus psicoanalític" en relació als conflictes i els sofriments de les persones. I avui puc dir que aquest punt d'inflexió m'ha suposat un enriquiment, una ampliació dels marcs i dels recursos conceptuals, i alhora pràctics, a l'hora de gestionar situacions relacionades amb persones amb trastorns de la personalitat. (1)
--
(1) Faig servir la paraula "psicoanalític" perquè em sembla adequada per referir-me a aquests mons emocionals ocults (que requereixen ser reconeguts i expressats per tal de poder viure més en pau amb un mateix i de manera més operativa), però no sé si en relació a l'escenari que he exposat és la paraula més encertada. Al títol he fet servir la paraula "psicodinàmica", un tipus de teràpia derivada de la psicoanàlisi, més breu i enfocada a conflictes actuals de l'usuari (amb moltes variants segons els diferents terapeutes, algunes amb grans similituds amb les estratègies cognitives conductuals).
En relació a les vivències del passat problemàtiques, ara m'adono més de la importància que té la seva verbalització. La catarsi, en espais protegits, d'allò que ens fa mal del passat, d'allò que potser ni ens atrevim a dir-nos a nosaltres mateixes, de tant que ens angoixa o trasbalsa, sobretot quan correspon a l'etapa de la nostra infantesa, quan érem més vulnerables. D'allò que de vegades fins i tot ens n'avergonyim, perquè també ens podem sentir avergonyits del que ens ha passat, no només del que hem fet.
Obsessionat amb el present, en l'aquí i ara, havia relativitzat una mica "que el passat també és part del present", i que si no donem la importància que els correspon a les ferides biogràfiques (en la mesura que només ens interessem per les seqüeles d'aquelles ferides), ens exposem a hipotecar les expectatives de futur. Perquè les expectatives de futur són difícilment compatibles amb la relativització o la negació de la totalitat de la persona.
Passat i present. Perquè el primer forma part del segon. Una combinació que pot ser complicada de gestionar, perquè també hi ha el perill de quedar-se en l'estadi de llepar-se les ferides. De manera que sense oblidar les petjades i les ferides del passat, cal anar aprenent a que les ferides no paralitzin, per tal que el seu record i seu reconeixement, en lloc de ser un fre, es pugui convertir en una palanca cap a àmbits d'autonomia, de benestar i de llibertat més grans.
En aquest punt, llavors els riscos (com passa sovint) són dos, el de l'excés de simplificació (si llencem pel desaigüe peces imprescindibles del trencaclosques de la pròpia vida) i el de l'excés de complexitat o defecte de lleugeresa (si som incapaços de desempallegar-nos d'allò que ja no són res més que inutilitats o escombraries).
Per trobar el punt just no hi ha receptes magistrals, o suposo que només aquesta: estar sempre atent, i anar corregint el rumb tantes vegades com calgui.
Per a mi, en aquest cas la rectificació ha consistit en posar més atenció a una visió "de tipus psicoanalític" en relació als conflictes i els sofriments de les persones. I avui puc dir que aquest punt d'inflexió m'ha suposat un enriquiment, una ampliació dels marcs i dels recursos conceptuals, i alhora pràctics, a l'hora de gestionar situacions relacionades amb persones amb trastorns de la personalitat. (1)
--
(1) Faig servir la paraula "psicoanalític" perquè em sembla adequada per referir-me a aquests mons emocionals ocults (que requereixen ser reconeguts i expressats per tal de poder viure més en pau amb un mateix i de manera més operativa), però no sé si en relació a l'escenari que he exposat és la paraula més encertada. Al títol he fet servir la paraula "psicodinàmica", un tipus de teràpia derivada de la psicoanàlisi, més breu i enfocada a conflictes actuals de l'usuari (amb moltes variants segons els diferents terapeutes, algunes amb grans similituds amb les estratègies cognitives conductuals).
18 de gen. 2018
Sobre el passat - 2
Torno al tema de l'espai de la verbalització i de l'escolta sense judicis de què havia parlat (en relació als abusos reals "o percebuts").
És a partir del punt d'haver pogut verbalitzar i explicar allò que aclapara, quan es pot passar a una altra etapa. En la qual, per exemple, les eines cognitives conductuals poden mostrar la seva eficàcia.
Les intervencions cognitives conductuals estan orientades a objectius concrets, i poden ser intervencions molt efectives. Però segurament, en els casos de les persones amb transtorns de la personalitat (o amb alguns trastorns de la personalitat concrets) hi ha d'haver abans aquest espai per a la paraula "sense judicis i sense objectius". Sense cap més objectiu més enllà de la utilització d'aquest espai per a la confidència i l'alleujament.
Aquest espai ha d'oferir la possibilitat que es puguin construir uns fonaments "previs" als fonaments següents, els propis de l'espai cognitiu conductual. Uns fonaments previs, el de les confidències i dels alleujaments emocionals, en molts casos absolutament imprescindibles.
D'altra banda, he fet una exposició lineal, i és possible que la realitat molts cops (potser sempre) no permeti aquest recorregut unidireccional, sinó que obligui a un seguit d'anades i vingudes entre l'espai de les confidències (i les motxilles del passat), i l'espai de l'aquí i ara, amb metes concretes (a través del treball cognitiu conductual).
És possible que fins i tot, malgrat que els primers fonaments haurien de ser els de la verbalització (i del reconeixement) de les ferides del passat, abans calgui començar posant part dels segons fonaments (els de tipus cognitiu conductuals), per tal de, des d'ells, ser capaç d'atrevir-se a abordar llavors el dolor de les ferides. Perquè de vegades les ferides fan tant mal que sense un entrenament previ sobre com gestionar aquest mal, el pànic a fer visibles les ferides pot ser tan gran que paralitzi completament.
Unes ferides que a més, abans de fer-les visibles a algú altre verbalitzant-les, primer cal "fer-se-les visibles un mateix", rescatant-les potser del pou de la inconsciència, on (en un moment de la vida massa complicat) la necessitat de sobreviure es possible que les hagi sepultat.
És a partir del punt d'haver pogut verbalitzar i explicar allò que aclapara, quan es pot passar a una altra etapa. En la qual, per exemple, les eines cognitives conductuals poden mostrar la seva eficàcia.
Les intervencions cognitives conductuals estan orientades a objectius concrets, i poden ser intervencions molt efectives. Però segurament, en els casos de les persones amb transtorns de la personalitat (o amb alguns trastorns de la personalitat concrets) hi ha d'haver abans aquest espai per a la paraula "sense judicis i sense objectius". Sense cap més objectiu més enllà de la utilització d'aquest espai per a la confidència i l'alleujament.
Aquest espai ha d'oferir la possibilitat que es puguin construir uns fonaments "previs" als fonaments següents, els propis de l'espai cognitiu conductual. Uns fonaments previs, el de les confidències i dels alleujaments emocionals, en molts casos absolutament imprescindibles.
D'altra banda, he fet una exposició lineal, i és possible que la realitat molts cops (potser sempre) no permeti aquest recorregut unidireccional, sinó que obligui a un seguit d'anades i vingudes entre l'espai de les confidències (i les motxilles del passat), i l'espai de l'aquí i ara, amb metes concretes (a través del treball cognitiu conductual).
És possible que fins i tot, malgrat que els primers fonaments haurien de ser els de la verbalització (i del reconeixement) de les ferides del passat, abans calgui començar posant part dels segons fonaments (els de tipus cognitiu conductuals), per tal de, des d'ells, ser capaç d'atrevir-se a abordar llavors el dolor de les ferides. Perquè de vegades les ferides fan tant mal que sense un entrenament previ sobre com gestionar aquest mal, el pànic a fer visibles les ferides pot ser tan gran que paralitzi completament.
Unes ferides que a més, abans de fer-les visibles a algú altre verbalitzant-les, primer cal "fer-se-les visibles un mateix", rescatant-les potser del pou de la inconsciència, on (en un moment de la vida massa complicat) la necessitat de sobreviure es possible que les hagi sepultat.
17 de gen. 2018
Sobre el passat
La relació amb el nostre passat (quan aquest passat és conflictiu), la necessitat de la seva verbalització, feta amb l'objectiu de desactivar-ne la seva càrrega de vegades esclavitzadora (i que com a tal de vegades ens condiciona encara el present), és igual d'important que sigui feta tant si el passat conflictiu és real com si no ho és.
La incidència desestructuradora sobre el present pot ser la mateixa en els dos casos. Perquè si el passat no és real però el "sentim" com si ho hagués sigut, si vivim aquella conflictivitat com a real, automàticament per a nosaltres es converteix en tant real "com si realment hagués passat". I les conseqüències sobre la nostra vida emocional també són igual de reals.
Adonar-nos d'aquesta diferència i alhora d'aquesta similitud (una cosa va passar, o no va passar, però en els dos casos se sent com a real, es té el mateix convenciment que va passar), reconèixer "el mateix pes" que en els dos casos pot tenir sobre el present, és fonamental de cara a poder entendre la necessitat de construir i oferir, quan cal, un espai d'acollida en el qual es pugui exposar "allò sentit com a real".
Un espai per a aquesta expressió de les emocions que ha d'estar lliure de judicis sobre la realitat o la irrealitat dels fets, i que alhora no ha de contenir judicis de valor sobre les característiques d'aquests fets. Un espai en el qual ha d'existir la possibilitat de parlar i la confiança i complicitat de sentir-se escoltat, sense cap més propòsit que aquesta facilitació de la manifestació de les paraules. (1)
Allò sentit "i que potser no ha existit", si està ben arrelat, sobretot quan ja no hi ha la possibilitat de saber "què va passar" (és a dir, la realitat dels fets, al marge de la realitat sentida), situa les persones en aquesta situació en el mateix punt de conflicte, exactament el mateix, que el d'aquelles que han viscut realment una experiència conflictiva.
--
(1) El grau d'importància que els professionals de la salut mental atribueixen als traumes de la infantesa (abusos sexuals, maltractaments, abandonaments) com a causa circumstancial o fonamental en les històries difícils d'aquestes persones, pot estar relacionat amb la consideració, o no, d'aquests abusos "sentits" (que potser no han existit però que és viuen com a reals). Uns abusos (insisteixo, encara que no siguin reals) dels quals els professionals potser n'ignoren el pes que representen per als afectats, en la mesura que ells, els professionals, no han sabut, o no han pensat que calgués, afavorir aquestes confidències (això alhora potser també està relacionat amb l'índex de fracàs o de pobres resultats d'algunes de les persones amb trastorns de la personalitat que fan intents de teràpia).
La incidència desestructuradora sobre el present pot ser la mateixa en els dos casos. Perquè si el passat no és real però el "sentim" com si ho hagués sigut, si vivim aquella conflictivitat com a real, automàticament per a nosaltres es converteix en tant real "com si realment hagués passat". I les conseqüències sobre la nostra vida emocional també són igual de reals.
Adonar-nos d'aquesta diferència i alhora d'aquesta similitud (una cosa va passar, o no va passar, però en els dos casos se sent com a real, es té el mateix convenciment que va passar), reconèixer "el mateix pes" que en els dos casos pot tenir sobre el present, és fonamental de cara a poder entendre la necessitat de construir i oferir, quan cal, un espai d'acollida en el qual es pugui exposar "allò sentit com a real".
Un espai per a aquesta expressió de les emocions que ha d'estar lliure de judicis sobre la realitat o la irrealitat dels fets, i que alhora no ha de contenir judicis de valor sobre les característiques d'aquests fets. Un espai en el qual ha d'existir la possibilitat de parlar i la confiança i complicitat de sentir-se escoltat, sense cap més propòsit que aquesta facilitació de la manifestació de les paraules. (1)
Allò sentit "i que potser no ha existit", si està ben arrelat, sobretot quan ja no hi ha la possibilitat de saber "què va passar" (és a dir, la realitat dels fets, al marge de la realitat sentida), situa les persones en aquesta situació en el mateix punt de conflicte, exactament el mateix, que el d'aquelles que han viscut realment una experiència conflictiva.
--
(1) El grau d'importància que els professionals de la salut mental atribueixen als traumes de la infantesa (abusos sexuals, maltractaments, abandonaments) com a causa circumstancial o fonamental en les històries difícils d'aquestes persones, pot estar relacionat amb la consideració, o no, d'aquests abusos "sentits" (que potser no han existit però que és viuen com a reals). Uns abusos (insisteixo, encara que no siguin reals) dels quals els professionals potser n'ignoren el pes que representen per als afectats, en la mesura que ells, els professionals, no han sabut, o no han pensat que calgués, afavorir aquestes confidències (això alhora potser també està relacionat amb l'índex de fracàs o de pobres resultats d'algunes de les persones amb trastorns de la personalitat que fan intents de teràpia).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)