Els avis, els fills amb problemes, i els nets

Quin és el paper que de vegades els toca jugar els avis, quan els seus fills, amb problemes mentals, han acabat tenint també fills? 

Cada cas és diferent; però en general és molt complicat. Perquè sovint, els avis, ja estan molt esgotats a causa de l'edat que tenen i del llarg calvari que arrosseguen des de fa anys a causa de la difícil, o "impossible", relació amb el fill o filla. I d'altra banda, saben que els nets no tenen la culpa de res, i per tant no se'n poden, o no volen, desentendre-se'n.

Penso en el Joan i la Maria, la filla dels quals, des de l'adolescència, els porta pel camí de l'amargura, i encara més des que va ser mare, de dos fills, dels quals des que van néixer se n'ocupa... quan se'n recorda.

Penso en la Carmina, i en la seva filla, amb el seu cap desballestat i amb tres fills de diferents pares amb diferents graus de tutela per part dels serveis socials.

Penso també molt en la filla de l'Antònia i el Manel, a punt de parir, mentre que ells ja han decidit i assumit que si les coses es compliquen (és el més probable), i els serveis socials intervenen, no reclamaran la tutela del net. Perquè no s'hi veuen amb cor, i ni tan sols creuen que sigui el millor per a ningú, tenint en compte la relació que té la seva filla amb ells, pèssima, espantosa. I ho diuen amb tristesa, amb una profunda i immensa tristesa. 

He posat exemples de filles. Per descomptat també hi ha fills amb els caps desmanegats que acaben tenint fills. De fet, sovint es troben i s'ajunten, els caps poc equilibrats d'ells i elles (el Manel ho explica així: "Déu els cria, i el vent els amuntega"). I les parelles d'aquest tipus fan una combinació explosiva, en general efímera, de vegades amb el temps just per arribar a deixar descendència. Feina i preocupacions per als avis.

Les biografies dels pares immadurs i irresponsables, d'aquest tipus de pares (que sigui dit de passada, no són els únics pares irresponsables), en general no queden marcades per la paternitat com en el cas de les mares, ni de bon tros. Són molt més desentesos. I les famílies d'aquests fills potser també es miren diferent, des d'una mica més lluny, aquests problemes. En general, les famílies de les filles sempre són les més implicades, quan apareixen els nets. En general, després hi pot haver excepcions. I n'hi ha, i tant que sí.

Ens agradaria que la vida fos més amable, més previsible, més ordenada. I de vegades és un espant. I quan és espantosa, és difícil aconseguir estar una mica tranquil: veus el desgavell que t'envolta, i et vas adonant que, facis el que facis, no podràs impedir aquest desgavell que de vegades també et té atrapat a tu. 

De vegades tens aquesta sensació, de què tot és un desastre. Una mena d'apocalipsi inevitable.

Sobre els restrenyiments / 2

Ho sento per la insistència, però la veritat és que la transcendència del tema la justifica, aquesta insistència, amb més motiu tenint en compte el desconcertant silenci que en general l'envolta, la poca atenció que se li dedica.

El sistema que vaig explicar, de restrenyiments severs acompanyats, de forma episòdica i regular, de forts laxants, és la realitat quotidiana de molts malalts institucionalitzats. 

D'altra banda, avui (al marge de la majoria dels psiquiatres, que sembla que habiten en una altra dimensió), ja hi ha un consens general sobre que la microbiota, la població bacteriana dels intestins, té una importància innegable sobre l'estat de la ment. Segons quina sigui la composició d'aquesta microbiota (tant des del punt de vista qualitatiu com quantitatiu), afavorirà un o un altre estat mental. És així perquè hi ha una doble connexió entre els intestins i el cervell, tant de tipus nerviós, a través del nervi vague, com de tipus sanguini, a través del sistema circulatori.

La composició de la microbiota intestinal és sofisticada, i quan es desequilibra d'alguna manera, genera repercussions sobre la resta del cos. I per tant, també sobre el cervell (per exemple, sobre els estats emocionals). Que la bona salut d'aquesta microbiota és important es recorda quan es prenen antibiòtics: després, sovint s'aconsella la ingesta de probiòtics, per tal d'afavorir la recomposició de la flora intestinal que l'antibiòtic ha malmès (una altra cosa és que aquests suplements siguin més o menys efectius, ara em refereixo a la teoria).

Un cop dit tot això, ara torno als restrenyiments, o més ben dit, al sistema cronificat i seqüencial de restrenyiments i laxants forts. Quin és el seu resultat? Doncs que cada vegada que es pren el laxant fort (en alguns casos cada setmana), s'evacua de cop bona part de la microbiota intestinal (o el que en pugui quedar i en l'estat que pugui estar, després d'aquestes sistemàtiques i repetides purgues).

Per tant, sembla que toca preguntar-se: quin serà el tipus de "comunicació" que hi haurà, en aquests casos, entre els budells i el cervell? Quina mena de missatges, via sistema nerviós i sistema circulatori, li arribaran al cervell? Quin tipus d'estat mental s'afavorirà?

I tal com ja vaig dir: ¿podria ser que de vegades el restrenyiment afavorit per un psicofàrmac, per exemple un antidepressiu (ja sigui durant la fase de restrenyiment, o la posterior, després de l'arrossegament de la microbiota a causa de la diarrea provocada), acabés generant uns efectes depressius d'igual o més envergadura que els efectes antidepressius que es volien aconseguir amb el medicament?

Una part important del problema és que els metges de capçalera, que són els que haurien de tenir aquesta visió de conjunt, de vegades no la tenen. I si la tenen, de vegades hi poden fer ben poc, ja que depenen dels especialistes. Per molt que puguin tenir aquesta visió de conjunt, ¿com podran gestionar aquest tema si, per la seva banda, el psiquiatre "segueix pautant el que creu que ha de pautar", desentenent-se de la rastellera d'efectes secundaris dels medicaments que recepta? ¿Quina és la situació del metge de capçalera, llavors, fins i tot en el cas que de vegades pugui pensar que els efectes secundaris potser no compensen (o sense el potser) els efectes principals (reals o presumptes) d'aquell medicament receptat pel psiquiatre? ¿Fins a quin punt estarà disposat a córrer el risc d'enfrontar-se al criteri de l'especialista? I el que és tant o més important: amb quina alternativa?

Aquest, de fet, és el gran problema, l'alternativa. Perquè l'alternativa a aquest embolic en general és força més complicada que l'opció de receptar pastilles. L'alternativa en general ha de ser "sistèmica", d'alguna manera "artesanal", i multifactorial (revisió de la medicació psiquiàtrica i d'altres patologies, suport psicològic i psicosocial, dieta, exercici, etc.). I si a sobre tenim en compte que el metge de capçalera potser té cinc minuts per gestionar cada visita, i a sobre després perd la pista de la persona fins que, quan toqui, hi ha una nova visita, no és difícil preveure quin és en general el resultat, sobretot en els casos (però no només) de persones institucionalitzades, pel que fa a aquest tema: pastilles, restrenyiments, laxants, pastilles, restrenyiments, laxants, pastilles, restrenyiments, laxants...

Com les altres vegades escric això mentre tinc molt present la història de l'Elisabet, morta fa poc. Mentre tinc present la seva vida tan marcada per la gran quantitat de psicofàrmacs que es prenia, per aquest cicle permanent de restrenyiments i laxants, i per les moltes conseqüències, físiques i mentals, d'aquesta dinàmica.

Sobre els restrenyiments

Als problemes de restrenyiment t'hi pots acostar de diferents maneres. Una d'aquestes maneres, quan es tracta de persones amb problemes mentals i molt medicades, és referint-te a la poca preocupació dels psiquiatres, en general, pel que fa als problemes de restrenyiment que provoquen alguns dels medicaments que pauten. Per a ells, sembla que només importen els efectes buscats d'aquests medicaments. En canvi, els efectes afegits, indesitjats, els consideren efectes secundaris que cal assumir. I punt.

I si no és ben bé així, "és com si ho fos", si observes la seva manera de funcionar: sovint tenen una manera de mirar "tan enfocada" que, tot allò que queda fora del seu focus, no ho veuen. I de vegades pot passar que allò que queda fora del focus sigui més dolorós que allò que s'enfoca. 

No s'adonen, o sembla que no s'adonen que, de vegades, els efectes indesitjats potser afavoreixen allò mateix que pretén combatre o aconseguir el medicament. Per exemple: un antidepressiu, per una banda, en principi actua com a tal, però si alhora per una altra banda també afavoreix l'estat depressiu (a causa dels seus efectes secundaris)... quin és el resultat final?

En alguns casos, més freqüènts del que molts psiquiatres volen reconèixer, els efectes secundaris dominen sobre els principals. No seria més honest, en aquests casos, referir-se als efectes secundaris del medicament com a principals, i als principals com a secundaris?

Segueixo. Quin serà el resultat final quan, a sobre, és el cas que el medicament no funciona gens com a antidepressiu, gens ni mica, i resulta que tangibles només ho són els efectes adversos? Potser, ai, el resultat serà una depressió pitjor que la que es volia tractar inicialment? (o una depressió nova, abans inexistent, perquè els problemes mentals inicials eren uns altres, no de caràcter depressiu).

Més coses. ¿Per què, en el vocabulari psiquiàtric (i mèdic en general), es fa servir aquest eufemisme dels "efectes secundaris"? Per què no es parla d'una manera més clara i directa, és a dir, d'efectes indesitjables, dolents? ¿O és que hi ha algun d'aquests efectes secundaris que surten a les llistes d'efectes secundaris que no ho sigui, indesitjable, dolent, molest, invalidant, dolorós? És a dir, a les llistes d'efectes secundaris, hi ha algun efecte positiu, favorable, agradable...?

Suposo que l'explicació d'aquest "dissimulació" és fàcil: els fabricants de medicaments tenen departaments de màrqueting i propaganda molt professionals, i saben bé les paraules que han de triar per tal d'afavorir el que interessa les empreses per a les quals treballen: com més vendes, millor.

Dit de manera més rotunda, potser exagerada, però potser també útil. Tal com deia Kant (o més ben dit, tal com deia que no havia de ser), en aquest cas "els malalts són el mitjà", i la veritable finalitat són els beneficis. Que entremig "s'alleugi algun símptoma o es curi alguna cosa", podria dir-se que és un "efecte secundari" del negoci farmacèutic...