Matt Haig als vint-i-quatre anys va caure en el pou de la depressió, una depressió acompanyada, precedida, d'una immensa angoixa. A "Raons per seguir vivint" (Empúries, 2015) explica com va caure al pou, com va patir la negror, com va vorejar el suïcidi, com va anar trobant la manera de resistir i com va anar aprenent a sortir-se'n. I també a conviure-hi de manera permanent, ja que tot i sortir del pou explica que en alguna mesura noves crisis o episodis més lleus, depressius i d'angoixa, l'han anat acompanyant des d'aleshores.
Si hi busco una objecció només se m'acudeix aquesta: el llibre és optimista i vol encomanar aquest optimisme, però la realitat és que l'autor, dins de la desgràcia de la malaltia, va tenir la immensa sort de comptar amb una família incondicional i afectuosa i amb una companya excepcional. En canvi, hi ha gent que està molt sola. O que està acompanyada... però mal acompanyada. I en aquestes circumstàncies l'optimisme i els bons pronòstics són força més complicats.
Una amiga m'ha suggerit la lectura del llibre. Quan l'acabo de llegir li escric això:
"M'ha agradat mol, és bonic, clar, original, amb sentit de l'humor, útil, dur, didàctic... una meravella. I a més incideix sobre l'angoixa, cosa que amb la intensitat que ho fa no ho havia trobat en altres lectures semblants. Gràcies per haver-me'l suggerit, ha sigut un gran regal."
És dels llibres autobiogràfics sobre depressions que més m'han atrapat i enriquit. A més és molt fàcil de llegir, gràcies als capítols curts, molt ben escrits i de contingut molt ben lligat. En copio a continuació un, el que sovint em sembla més interessant quan apareix en llibres que tracten sobre les depressions.
---
COM FER COSTAT A UNA PERSONA AMB DEPRESSIÓ O ANGOIXA
1. Sàpigues que ets necessari, i apreciat, encara que sembli que no és així.
2. Escolta.
3. No diguis mai "vinga, gira full" o "anima't", tret que alhora proporcionis instruccions detallades i fàcils de fer-ho (L'amor sever no funciona. Resulta que n'hi ha prou amb el vell amor de sempre).
4. Tingues en compte que això és una malaltia. Et diran coses que no es pensen de veritat.
5. Educa't a tu mateix. Entén, per sobre de tot, que el que a tu et pot semblar fàcil -anar a una botiga, per exemple- pot ser un repte impossible per a un depressiu.
6. No et prenguis les coses personalment, no pas més de com te les prendries en el cas d'algú que tingués la grip o la síndrome de fatiga crònica o artritis. Res del que passa és culpa teva.
7. Sigues pacient. Entén que no serà fàcil. La depressió flueix i reflueix, es mou amunt i avall. No es manté immòbil. No et prenguis un moment feliç o un mal moment com una prova de recuperació o de caiguda. Busca l'objectiu a llarg termini.
8. Acompanya la persona en el punt on és. Pregunta què pots fer. El més important que pots fer és ser-hi.
9. Si és possible, alleuja la persona de qualsevol pressió laboral/vital.
10. Sempre que puguis, no facis que el deprimit se senti més estrany del que ja se sent. ¿Tres dies estirat al sofà? ¿No ha obert les cortines? ¿Plora davant decisions difícils com ara triar quins mitjons posar-se? ¿I què? Cap problema. No hi ha una normalitat estàndard. La normalitat és subjectiva. Hi ha set mil milions de versions de normalitat en aquest planeta.
31 d’ag. 2016
21 d’ag. 2016
Josep Maria Fericgla - L'ayahuasca
Segons el Josep Maria Fericgla els estudis universitaris de psicologia són "una pallassada", durant els quals "uns professors neuròtics ensenyen als seus alumnes el que ells no apliquen." (entrevistat pel Víctor M. Amela, La Vanguardia, 17/08/2016)
Després de prendre's munts d'ayahuasca i d'altres substàncies psicoactives, que segons ell li han servit per accedir a estats elevats de consciència fora de l'abast de qualsevol que no hagi practicat aquesta mena de consums, ha aconseguit poders sorprenents. Per exemple, "des de la selva jo 'he vist' un amic en un determinat carrer de Barcelona i el color de la camisa que duia: després ho vaig verificar".
I el més important, ha trobat el remei per a tots els malestars emocionals: ha arriba a la conclusió "que l'ayahuasca es l'únic fàrmac específic contra la neurosi."
Al Josep Maria Fericgla li agraden les generalitzacions, les declaracions contundents, rotundes, sense matisos. Li encanta el menyspreu de qualsevol opinió que no coincideixi amb la seva. Segons ell, una de les propietats que té el consum d'ayahuasca és la de empetitir l'ego. Però al consumir-lo de vegades alguna cosa deu fallar, perquè el seu és absolutament desmesurat, gegantí, tant, que ni és capaç d'adonar-se'n.
Per descomptat no discutiré que a la universitat no s'ensenyi alguna "pallassada" (el professorat és divers i l'excel.lencia no està generalitzada, malauradament). Tampoc discutiré que hi pugui haver alguns professors universitaris neuròtics. Ni que hi hagi psicòlegs en actiu que són poc de fiar; en totes les professions hi ha de tot, gent competent i gent que no ho és.
De la mateixa manera que tampoc discutiré que a alguna persona el consum d'ayahuasca li pot haver sigut útil, malgrat que ell precisament no és el millor exemple, a la vista del seu narcisisme i de la seva poca capacitat de filar prim i amb subtilitat quan obre la boca.
Ara bé, menystenir de la manera que ho fa la feina de tants psicòlegs competents, empàtics i lliurats a la seva feina com hi ha, gràcies als quals moltes persones han pogut reencarrilar les seves vides o alleujar els seus sofriments, és d'una ignorància o estupidesa immensa. (1)
Fa un parell d'anys vaig anar a una conferència seva. Tot el que va dir, i com ho va dir (que és el que diu sempre i de la manera que ho diu sempre) em va transmetre aquesta imatge seva de persona narcisista i d'opinions de traç gruixut. Això sí, hi ha persones que estan encantades amb la seva manera de pensar i de fer. I com a bon narcisista, per a ell aquestes persones són les úniques intel.ligents: les que li dónen la raó i així alimenten el seu ego.
He dit que no discuteixo que a algunes persones el consum d'ayahuasca els hagi pogut ser útil. El que ell s'oblida d'esmentar és que a algunes no els serveix de res (a banda de provocar-los diarrees) o fins i tot els prova fatal, cosa que hauria de saber perquè això "també" ha passat en el seu centre. L'única persona que jo conec que ha passat pel seu centre va ser una d'aquestes que allí "va tenir un mal viatge", un brot psicòtic que la va dur a les portes d'un psiquiàtric.
Una persona que si va poder recuperar l'estabilitat va ser gràcies a l'atenció permanent, pacient i amorosa de la seva família i les seves amistats, sense que en cap moment ni ell, el Josep Maria Fericgla, ni ningú del seu centre, se'n preocupés el més mínim (suposo que estaven ocupats amb les seves "experiències de divinitat, transcendents i extàtiques", tal com diu el Josep Maria Fericgla a l'esmentada entrevista). (2)
--
(1) Estúpid, "que denota molt poc enteniment", segons el diccionari.
(2) Conec diferents persones que han consumit ayahuasca o LSD (al LSD ell també s'hi refereix durant l'entrevista). A banda de les que han tingut "mals viatges" (no és un cas únic el que he posat d'exemple), cap d'aquestes persones, encara que elles parlin positivament de l'experiència (fins i tot molt positivament), a mi no m'ha transmès mai la sensació que el consum d'aquestes substàncies les hagi convertit en persones més lúcides i/o compassives, que són els referents que a mi em serveixen per avaluar "una millora personal". No dic que no n'hi hagi, però la meva experiència és aquesta.
Després de prendre's munts d'ayahuasca i d'altres substàncies psicoactives, que segons ell li han servit per accedir a estats elevats de consciència fora de l'abast de qualsevol que no hagi practicat aquesta mena de consums, ha aconseguit poders sorprenents. Per exemple, "des de la selva jo 'he vist' un amic en un determinat carrer de Barcelona i el color de la camisa que duia: després ho vaig verificar".
I el més important, ha trobat el remei per a tots els malestars emocionals: ha arriba a la conclusió "que l'ayahuasca es l'únic fàrmac específic contra la neurosi."
Al Josep Maria Fericgla li agraden les generalitzacions, les declaracions contundents, rotundes, sense matisos. Li encanta el menyspreu de qualsevol opinió que no coincideixi amb la seva. Segons ell, una de les propietats que té el consum d'ayahuasca és la de empetitir l'ego. Però al consumir-lo de vegades alguna cosa deu fallar, perquè el seu és absolutament desmesurat, gegantí, tant, que ni és capaç d'adonar-se'n.
Per descomptat no discutiré que a la universitat no s'ensenyi alguna "pallassada" (el professorat és divers i l'excel.lencia no està generalitzada, malauradament). Tampoc discutiré que hi pugui haver alguns professors universitaris neuròtics. Ni que hi hagi psicòlegs en actiu que són poc de fiar; en totes les professions hi ha de tot, gent competent i gent que no ho és.
De la mateixa manera que tampoc discutiré que a alguna persona el consum d'ayahuasca li pot haver sigut útil, malgrat que ell precisament no és el millor exemple, a la vista del seu narcisisme i de la seva poca capacitat de filar prim i amb subtilitat quan obre la boca.
Ara bé, menystenir de la manera que ho fa la feina de tants psicòlegs competents, empàtics i lliurats a la seva feina com hi ha, gràcies als quals moltes persones han pogut reencarrilar les seves vides o alleujar els seus sofriments, és d'una ignorància o estupidesa immensa. (1)
Fa un parell d'anys vaig anar a una conferència seva. Tot el que va dir, i com ho va dir (que és el que diu sempre i de la manera que ho diu sempre) em va transmetre aquesta imatge seva de persona narcisista i d'opinions de traç gruixut. Això sí, hi ha persones que estan encantades amb la seva manera de pensar i de fer. I com a bon narcisista, per a ell aquestes persones són les úniques intel.ligents: les que li dónen la raó i així alimenten el seu ego.
He dit que no discuteixo que a algunes persones el consum d'ayahuasca els hagi pogut ser útil. El que ell s'oblida d'esmentar és que a algunes no els serveix de res (a banda de provocar-los diarrees) o fins i tot els prova fatal, cosa que hauria de saber perquè això "també" ha passat en el seu centre. L'única persona que jo conec que ha passat pel seu centre va ser una d'aquestes que allí "va tenir un mal viatge", un brot psicòtic que la va dur a les portes d'un psiquiàtric.
Una persona que si va poder recuperar l'estabilitat va ser gràcies a l'atenció permanent, pacient i amorosa de la seva família i les seves amistats, sense que en cap moment ni ell, el Josep Maria Fericgla, ni ningú del seu centre, se'n preocupés el més mínim (suposo que estaven ocupats amb les seves "experiències de divinitat, transcendents i extàtiques", tal com diu el Josep Maria Fericgla a l'esmentada entrevista). (2)
--
(1) Estúpid, "que denota molt poc enteniment", segons el diccionari.
(2) Conec diferents persones que han consumit ayahuasca o LSD (al LSD ell també s'hi refereix durant l'entrevista). A banda de les que han tingut "mals viatges" (no és un cas únic el que he posat d'exemple), cap d'aquestes persones, encara que elles parlin positivament de l'experiència (fins i tot molt positivament), a mi no m'ha transmès mai la sensació que el consum d'aquestes substàncies les hagi convertit en persones més lúcides i/o compassives, que són els referents que a mi em serveixen per avaluar "una millora personal". No dic que no n'hi hagi, però la meva experiència és aquesta.
9 d’ag. 2016
Bipolar - Terri Cheney
"Este libro es malo. Y lo es desde cualquier lugar que se le mire. (...) Las personas que estamos diagnosticadas con algún tipo de enfermedad mental no necesitamos libros como este."
El comentari no està firmat (o no he sabut veure la firma). Està penjat a primeravocal.org (1) i fa referència al llibre "Bipolar, memorias de un estado de ánimo", de Terri Cheney (2). A mi el llibre m'ha agradat molt, i m'ha sigut molt út. Les dues coses, gust i utilitat. No és que no li pugui veure alguna pega, però les virtuts són molt més notables.
Terri Cheney és una dona bipolar, parla de la seva bipolaritat i "des de la seva bipolaritat", de manera que el text en ocasions sobta. Per exemple, per l'atenció que dedica a algunes facetes de la seva vida, com ara les seves actituds i activitats seductores amb els homes, una de les coses que sembla que molesta a la persona que la critica, però que a mi m'és útil per impregnar-me una mica amb l'atmosfera en què viu (o vivia durant aquelles etapes) aquesta dona.
Totes les pegues que li veu el comentarista citat (unes quantes) des del meu punt de vista són possibilitats d'acostar-te a la vida complexa i caòtica de l'autora. Per descomptat, no és cap "manual d'autoajuda", ni pretén ser cap generalització sobre les persones que pateixen aquests problemes emocionals. L'autora parla d'ella, de les característiques de la seva bipolaritat, i aquesta és una de les seves virtuts, o la més gran.
També m'ha agradat l'honestedat amb què en un moment donat exposa el seu relativisme moral (tot i contextualitzar-lo dins de la seva malaltia) quan explica com traeix la seva millor amiga. Parlar així no és fàcil. I suposo que conviure amb aquest tipus de paraules tampoc.
Un altre de les coses que m'ha agradat és la part dedicada als estats mixtos, en què es barregen aspectes depressius i eufòrics. M'ha semblat molt clara i didàctica, l'exposició que fa d'aquests aspectes pels que ella també passa. I també trobo molt interessants les explicacions sobre els seus problemes amb el menjar, unes explicacions que m'han recordat, per la cruesa d'algunes descripcions, un dels llibres que m'és m'han impactat sobre aquest tema, el de la Lorraine C. Ladish (Me siento gorda, Edaf, 1993).
La lectura del llibre i la lectura del comentari crític em du a una altra reflexió: escrivim el que escrivim, cadascú llegeix com vol i el que vol. Davant d'un mateix text algú diu: "aquest llibre és dolent". I un altre: "aquest llibre és molt bo". Cal tenir-ho present, tant quan llegeixes, com quan escrius i comparteixes el que escrius.
--
(1) https://primeravocal.org/resena-de-bipolar-memorias-de-un-estado-de-animo-de-terri-cheney/ (agost 2016)
(2) Terri Cheney. Bipolar, memorias de un estado de ánimo. Santillana, 2011
El comentari no està firmat (o no he sabut veure la firma). Està penjat a primeravocal.org (1) i fa referència al llibre "Bipolar, memorias de un estado de ánimo", de Terri Cheney (2). A mi el llibre m'ha agradat molt, i m'ha sigut molt út. Les dues coses, gust i utilitat. No és que no li pugui veure alguna pega, però les virtuts són molt més notables.
Terri Cheney és una dona bipolar, parla de la seva bipolaritat i "des de la seva bipolaritat", de manera que el text en ocasions sobta. Per exemple, per l'atenció que dedica a algunes facetes de la seva vida, com ara les seves actituds i activitats seductores amb els homes, una de les coses que sembla que molesta a la persona que la critica, però que a mi m'és útil per impregnar-me una mica amb l'atmosfera en què viu (o vivia durant aquelles etapes) aquesta dona.
Totes les pegues que li veu el comentarista citat (unes quantes) des del meu punt de vista són possibilitats d'acostar-te a la vida complexa i caòtica de l'autora. Per descomptat, no és cap "manual d'autoajuda", ni pretén ser cap generalització sobre les persones que pateixen aquests problemes emocionals. L'autora parla d'ella, de les característiques de la seva bipolaritat, i aquesta és una de les seves virtuts, o la més gran.
També m'ha agradat l'honestedat amb què en un moment donat exposa el seu relativisme moral (tot i contextualitzar-lo dins de la seva malaltia) quan explica com traeix la seva millor amiga. Parlar així no és fàcil. I suposo que conviure amb aquest tipus de paraules tampoc.
Un altre de les coses que m'ha agradat és la part dedicada als estats mixtos, en què es barregen aspectes depressius i eufòrics. M'ha semblat molt clara i didàctica, l'exposició que fa d'aquests aspectes pels que ella també passa. I també trobo molt interessants les explicacions sobre els seus problemes amb el menjar, unes explicacions que m'han recordat, per la cruesa d'algunes descripcions, un dels llibres que m'és m'han impactat sobre aquest tema, el de la Lorraine C. Ladish (Me siento gorda, Edaf, 1993).
La lectura del llibre i la lectura del comentari crític em du a una altra reflexió: escrivim el que escrivim, cadascú llegeix com vol i el que vol. Davant d'un mateix text algú diu: "aquest llibre és dolent". I un altre: "aquest llibre és molt bo". Cal tenir-ho present, tant quan llegeixes, com quan escrius i comparteixes el que escrius.
--
(1) https://primeravocal.org/resena-de-bipolar-memorias-de-un-estado-de-animo-de-terri-cheney/ (agost 2016)
(2) Terri Cheney. Bipolar, memorias de un estado de ánimo. Santillana, 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)