Que no es quedi embarassada

(psv)

La Neli, la filla de la Carmina, vol tenir un fill. Està convençuda que un fill li resoldrà tots els seus problemes i que serà una gran mare. El vol tenir però resulta que no es pot "ni tenir ella mateixa".

La Neli té vint-i-dos anys, un trastorn de la personalitat greu, amb descontrols de diferents tipus, alimentaris, sexuals, amb atacs d'ira i d'agressivitat periòdics, amb fases de consums de diferents substàncies, amb episodis d'autolesions, amb pensaments i conductes suïcides... No ha tingut mai cap parella estable, només relacions amb persones canviants que s'aprofiten d'ella o que estan tan malament com ella. Per descomptat, econòmicament és del tot dependent.

Tal com estan les coses el millor seria que la Neli acceptés posar-se un implant subcutani, sobretot perquè els efectes anticonceptius duren tres anys. D'altra banda, si la Neli acceptés posar-se l'implant no seria tampoc cap garantia. Després si volgués se'l podria fer treure, o encara pitjor, en un atac de fúria i descontrol arrancar-se'l ella mateixa, de mala manera, potser amb un ganivet, fent-se una carnisseria.

Alhora, al marge de l'eficàcia de l'implant, la Neli pot agafar la sida o el que sigui, amb el tipus de relacions que té. A la Carmina li fa pànic tant un eventual embaràs de la Neli com moltes altres coses que li puguin passar o que pugui fer la Neli.

Si la Neli acaba tenint un fill, la vida de la Neli encara serà més caòtica i descontrolada del que ja ho és ara. I és clar, també ho serà la de la Carmina, que ja viu al límit de les seves capacitats de resistència. Fa molts anys que dura aquesta situació tan difícil. I sobretot, aquest és el problema més gran, si la Neli té un fill la vida d'aquest fill, amb la mare que li haurà tocat, serà terriblement complicada.

Per això la Carmina s'obsessiona amb els anticonceptius. No perquè cregui que hagi de ser la solució de la vida de la Neli, ni de bon tros, sinó només perquè és una mesura que pot servir per tal que la vida de la Neli no sigui encara més difícil i més desmanegada del que ja ho és ara.

La realitat és que la Neli quan li sembla segueix tenint relacions sexuals, i fer-li el sermó sobre que hauria de vigilar, abstenir-se de les relacions si no són amb garanties, etc., és inútil. Totalment inútil. Se l'hauria de tancar, en un manicomi o una presó, envoltada només de dones. Si no és capaç de controlar un afartament, una agressió en un moment d'ira o un intent de suïcidi, quin sentit té esperar que tingui unes relacions sexuals controlades i sensates? O pretendre que no en tingui?

Es pot plantejar que cal pressionar la Neli per tal que accepti posar-se l'implant? És éticament inadmissible una pressió d'aquest tipus? Tota explicació és una pressió i tota pressió és una amenaça?

La realitat és la que és. De vegades invivible. Inimaginable per a algú que no conegui casos com el de la Neli. Com s'ha d'abordar la situació?

En aquests casos el que està clar és que sense posar límits tot és impossible. Els límits (alguns límits, ben rumiats) són imprescindibles. En relació a aquest tema tan delicat i potencialment explosiu dels eventuals embarassos, a la Neli se li hauria de dir que és veritat que és major d'edat, que és veritat que no està judicialment incapacitada, que és veritat que en principi pot fer el que vulgui amb la seva vida. Fins i tot quedar-se embarassada.

Explicar-li això i alhora seguir el raonament. Dir-li que pot fer el que vulgui "com tothom". I que per tant, si ella demana (la Neli sempre demana, sovint molt, sovint malament, sovint amb retrets i agressivitat), els altres poden accedir o denegar. De manera que si ella demana i vol que els altres atenguin les seves demandes, ha de tenir present que li cal aprendre a pactar.

Per exemple, ara, amb la fantasia de tenir un fill i el tema dels anticonceptius. O assumir que si contra l'opinió de tothom segueix encaparrant-se en tenir un fill potser no podrà demanar ajuda a la família. I per tant haurà de buscar altres ajudes, potser s'haurà de refiar dels serveis socials, per tal de tirar endavant aquest fill.

Perquè la Carmina (que és qui sempre s'ocupa de la Neli) ja no pot assumir més coses. La Carmina no és una mala mare, en absolut, però a banda de la seva opinió sobre la dubtosa capacitat de la Neli de fer de mare, també té clar que ella, la Carmina, en aquestes circumstàncies no es veu amb forces per fer d'àvia. Encara que "en teoria" li pogués fer il.lusió tenir un net. Perquè a partir d'una edat fer d'àvia pot ser cansat, però ho pot compensar la il.lusió de la criatura. Mentre que fer d'àvia amb la "interferència permanent" d'una filla com la Neli la Carmina sap que seria una agonia.

De manera que precisament perquè la Neli és com és, encara amb més motiu la Carmina sap que no se li pot dir sempre que sí. Sap que està bé, que és necessari, establir alguns límits clars. I tenir un fill no és cap broma, i en les condicions de la Neli seria una tragèdia.

La Carmina no cau en la temptació de pensar que potser sí, que un fill podria ajudar la Neli a normalitzar la seva vida. Sap que seria el contrari, que un fill augmentaria la inseguretat de la Neli, que augmentaria encara més la seva ansietat (a causa de la seva incapacitat d'atendre adequadament la criatura). I amb la ansietat disparada encara serien més grans les seves crisis i els seus descontrols i desgavells. Amb l'agreujant que llavors no només en pagaria les conseqüències la Neli (i la Carmina), sinó també la criatura, indefensa del tot, del tot vulnerable.

En casos com el de la Neli quan neix una criatura és fàcil que l'evolució sigui aquesta. Dolenta. Si hi ha excepcions són això, excepcions. Els fills nascuts en aquestes condicions tenen molts números d'acabar anant a parar a sota de l'òrbita dels serveis socials, de vegades entrant en processos més llargs o curts d'acollida en d'altres famílies, o en processos d'adopcions definitives, unes adopcions que no sempre són fàcils. Perquè les mares biològiques d'aquestes criatures potser tenien un trastorn mental, o eren alcohòliques o consumidores d'altres substàncies, o vivien en un entorn molt conflictiu que va marcar les primeres setmanes, mesos o anys de la criatura... o tot plegat alhora. Són fills que quan són adoptats arriben amb una motxilla molt complicada (una motxilla de la qual de vegades les famílies adoptants no en saben res).

Però aquesta ja és una altra història, en relació a la qual si de cas només en faré un apunt: a les associacions de familiars de persones amb problemes mentals el percentatge de famílies amb fills adoptats és més elevat (molt més elevat) del que estadísticament correspondria.

Independentisme terapèutic

(PSV)

L'Anna fa anys que està atrapada en una situació complicada de baixa autoestima, ansietat crònica, compulsions amb el menjar, desinterès pels estudis i incapacitat per treballar. I solitud, molta solitud. Té vint-i-quatre anys, i des dels dotze la seva vida és complicada, tancada, encongida i dolorosa.

Ara feia mesos que estava sempre malhumorada, amb els horaris capgirats, passant-se les nits mirant sèries per internet i bona part del dia dormint. Un desgavell. Però aquestes últimes setmanes ha fet un canvi. El seu cap ha fet un clic i de manera sorprenent s'ha començat a interessar per la situació política. Segueix les notícies, va a les manifestacions, parla amb els seus pares del tema, es relaciona amb més gent...

Els pares de l'Anna estan sorpresos i encantats. A més, l'Anna s'ha interessat per la mateixa opció política que ells, tot i que a aquestes alçades això els preocupa ben poc. El que valoren és la seva "mobilització", després de tants anys de veure-la patir, i de patir també ells.

No tenen cap seguretat de res, però pensen que d'aquest moviment en pot venir un altre, que aquest interès pot portar a altres interessos, que aquesta mobilització pot portar a un inici de normalització de la seva vida social.

És diferent passar-te el dia pensant en tu mateix (amb les teves obsessions i manies) que ser capaç d'ocupar el cap amb alguna altra cosa. Per exemple, l'Anna sovint s'obsessiona amb el teu aspecte, amb si té o no té pels a les cames, o uns quilos de més que li semblen intolerables, o uns malucs que troben massa amples, o una alçada que segons ella és insuficient. I la llista de les seves obsessions no s'acaba aquí, inclou també el dubte sobre les seves capacitats intel.lectuals, o la manera com ella interpreta que és mirada pels altres, els retrets que fa als seus pares pel que segons ella "haurien d'haver fet i no van fer", etc. En els pitjors moments, el cap de l'Anna és un terrible instrument d'autotortura.

Els pares de l'Anna saben de sobres que els problemes de base d'ella no es poden resoldre només gràcies a un estímul potent com el d'ara. Saben que a l'Anna li cal fer una feina seriosa, d'autoconeixement, d'autoacceptació, de desculpabilització, que li cal fer un procés de reordenació de la seva escala de valors i dels seus objectius. Saben que li cal aprendre a tolerar la frustració, saben que li cap aprendre moltes coses, i que aquests aprenentatges no són fàcils de fer. Però pensen que ara, si més no és una mica més fàcil que, "si segueix movent-se", pugui anar fent aquest camí.

L'Anna s'ha començat a moure, i aquesta és una gran notícia. Poc s'ho poden imaginar, els senyors Rajoy i Puigdemont, que les seves trifulgues territorials i polítiques podrien servir perquè l'Anna sortís del seu estat de postració!

Parlar amb algú

[psv]

"Si en un dels moments de malestar greus truqués a la meva mare i li digués que tinc pensaments suïcides, ella s'esveraria molt, i voldria fer alguna cosa, segur que voldria venir immediatament a casa meva. I si la convencés perquè no ho fes, perquè no vingués, es passaria la nit sense dormir i patint molt. I seria ben normal la seva reacció, perquè sentir que el teu fill et diu que té pensaments suïcides ha de ser espantós. Si passés això, que la truqués i li ho expliqués, ella s'ho passaria fatal, i alhora a mi parlar amb ella no em serviria de res.

"En canvi, si estant així de malament truco algun company del grup de Narcòtics Anònims, i puc parlar amb ell una estona, i explicar-li què em passa, com em sento, sí que m'és útil. Em serveix que m'escolti, perquè sé que ell sap de què parlo, perquè de vegades li ha passat o li passa el mateix. I parlant amb ell el meu malestar i la meva ansietat van minvant, de mica en mica tot es va asserenant, tot es va fent més controlable. I llavors també es van esvaint els pensaments suïcides.

"Quan estic així de malament haig de parlar del que em passa, haig de parlar amb algú, perquè si no el cap m'acabaria explotant, i potser sí que el risc de suïcidi acabaria sent alarmant. O la recaiguda en els consums, l'altra forma desadaptativa d'enfrontar l'insuportable malestar. Però no em serveix parlar amb qualsevol persona, haig de parlar amb algú que em pugui entendre. Perquè si parlo amb algú que no m'entén encara és pitjor, ja que amb la seva incomprensió (per exemple donat-me consells ben intencionats però inútils) encara pot créixer més el meu malestar, la meva ràbia, la meva desesperació i el meu descontrol mental.

"Necessito parlar amb algú per tal que la meva pressió mental es pugui alleugerir, per tal que el meu cap baixi el grau d'ebullició a què ha arribat, per tal que deixi de tenir la sensació que en qualsevol moment em pot explotar. Sí, explotar, això és el que sento, que em pot explotar. Haig de parlar amb algú capaç d'entendre aquesta sensació. Parlant potser no em desapareixerà del tot el malestar, aquest estat de bogeria (perquè això és el que és), però si més no me'n disminuirà la intensitat, se'm farà més suportable, més vivible. I la idea del suïcidi s'anirà esvaint, perquè ja no la necessitaré, perquè la vida ja no em serà invivible. Serà difícil però no insuportable.

"Però tot això la meva mare no ho pot entendre, tot i el molt que m'estima no ho pot arribar a entendre, encara que m'esforcés en explicar-li-ho (si ho intentés, que ja no ho intento). Potser no pot perquè en el fons no vol, perquè seria massa dolorós entendre-ho. O potser perquè no té la capacitat d'arribar a entendre aquest mon tan difícil que és el món del meu cap, dels meus pensaments, de les meves emocions, de les meves ansietats... quan tot se'm descontrola."

M'ho explica el Daniel mentre dinem junts. Intento assimilar tot el que diu. Ho intento, sabent que és molt difícil que ho aconsegueixi, perquè jo no he tingut mai experiències com aquestes. Amb el meu cap tan diferent, tan desconeixedor d'aquestes emocions tan extremes i descontrolades, com és possible que pugui arribar a entendre el que li passa al Daniel en aquests moments tan crítics?

Ell no rebutja les etiquetes, diu que se sent identificat amb la de "patologia dual". És a dir, la conjunció d'un trastorn mental i un problema d'addiccions. Diu que per a ell tenir interioritzada aquesta doble condició, el fet de no rebutjar-la, és un puntal fonamental del seu procés de recuperació de les addiccions. Del control de les addiccions i de la forma d'enfrontar-se al  trastorn de la personalitat que li condiciona la vida, un trastorn obsessiu compulsiu.

M'explica també que el primer motiu de fracassos en els intents de superar les addiccions és el negacionisme. No reconèixer la realitat, l'estat de dependència, la pròpia fragilitat. I pel que fa als trastorns de la personalitat diu el mateix: que si acceptes el que et passa, llavors pots anar aprenent a gestionar els diferents símptomes del trastorn, mentre que en cas contrari segur que segueixes desbordat per la situació. No avances, tot es cronifica.

Diu que el primer pas ha de ser sempre controlar les conductes addictives, deixar els consums, ja que sense aquest control és impossible qualsevol altre objectiu, perquè l'obsessió pel consum ho distorsiona tot. És el pas previ imprescindible, eradicar els consums. I un cop assolida aquesta fita (si és que s'arriba a assolir), és quan llavors es pot iniciar la feina laboriosa i llarga de "reconstrucció" de la personalitat, una feina que és ineludible fer en aquests casos de patologia dual. Tant per limitar els efectes sobre la pròpia vida dels trets disfuncionals del trastorn com per evitar la recaiguda en les conductes addictives. Tot està relacionat.

El Daniel fa gairebé vint anys que va aconseguir deixar els consums, tant de l'alcohol com el d'altres substàncies, i entremig fins i tot ha deixat el tabac. Però sap que en els mals moments les temptacions de consumir reapareixen. No amb la força d'abans (la feina feta evidentment es nota), però de vegades reapareixen. Perquè el record d'aquelles formes ràpides d'alleujament està gravat als circuits neuronals: drogar-te t'alleuja realment el malestar en teoria insuportable. Consumir és una temptació poderosa precisament per això, perquè caure-hi funciona: durant una estona aconsegueixes estar en pau. Després, és clar, ve el que ve, sempre pitjor, però això és "després", és ja una altra història... La història que no has d'oblidar mai per tal de poder resistir la gran pressió dels mals moments.

Em diu que sap, que té perfectament assumit, que tota la vida s'haurà de mantenir vigilant, en guàrdia, perquè el que ha avançat i construït és molt, però que no ho podria conservar sense la feina de manteniment quotidiana que segueix fent. Malgrat els molts anys d'abstinència, segueix vinculat amb els Narcòtics Anònims, en els quals hi troba una doble compensació, tant la possibilitat de rebre ajuda quan la necessita com la de donar-la quan se li demana. Perquè escoltar als altres i poder-los ser útil també li és immensament útil a ell, tant pel que aprèn i reforça en aquests moments com per l'augment de l'autoestima que suposo poder fer aquesta funció. Em diu també que segueix anant de tant en tant a parlar amb la psicòloga que fa anys li fa el seguiment, i que se sent molt ajudat per aquesta relació amb ella.

No té una vida fàcil, però la viu amb il.lusió, amb valentia. Conscient que està viu però que podria estar mort, com tants coneguts seus. Conscient que en conjunt té la vida bastant sota control, però que la podria tenir del tot descontrolada. Conscient que té una considerable autonomia, i que podria no tenir-ne cap. Conscient que podria estar queixant-se tot el dia "de les coses que no té"... i que en canvi celebra les que té, que diu que són moltes, que per a ell són moltes. "Les meves petites coses quotidianes", diu. Petites i tan importants. Diu que se sent molt afortunat. Ho diu amb sinceritat, seré i amb un lleu somriure.

L'he conegut fa poc, he tingut aquesta sort. Ens hem vist dues vegades i han sigut... ara no sé triar l'adjectiu. M'ha ajudat a entendre, em sembla, una mica més coses que fa anys estic intentant entendre.

Depressions i ús dels condicionals

[psv]

"No es tracta de determinar què pot curar més, si el camí espiritual, els medicaments o la psicoteràpia. Tots tres camins plegats poden ajudar la persona depressiva i contribuir a la seva curació, donant-se suport i reforçant-se mútuament."

En lloc de l'afirmació categòrica, de manera prudent l'autor opta pel condicional, "poden". Ho diu a "Camins a través de la depressió" Anselm Grün, monjo benedictí de Münsterschwarzach (Alemanya). (1)

D'altra banda, en les 150 pàgines del llibre s'hi troba a faltar un aprofundiment en aquest sentit. És a dir, una referència clara als condicionals, sobretot al fet que quan les persones amb problemes depressius busquen ajuda es poden trobar amb bons o mals psiquiatres, amb bons o mals psicòlegs i amb bons o mals directors espirituals.

Faig un incís. Com que no sóc creient, ho remarco: és obvi que per a una persona creient i amb problemes depressius la seva creença i l'orientació d'un bon director espiritual pot ser (reincideixo en el condicional) una gran ajuda.

Continuo. Quan dic bo o dolent (psiquiatre, psicòleg, director espiritual o qualsevol altre referent en alguna mesura "terapèutic") ho dic a partir d'aquesta referència objectivable: que sigui algú capaç o incapaç d'alleujar o ajudar a superar els malestar de les personers víctimes d'estats emocionals depressius. Sense oblidar que, a més dels bons i els dolents, hi ha també "els pitjor que dolents", aquells que no és que no aportin res positiu, sinó que aporten negativitat, de vegades molta. És a dir, aquells que contribueixen a cronificar o empitjorar el malestar que haurien d'intentar alleujar. Siguin psiquiatres, psicòlegs, directors espirituals o qui sigui.

D'aquests, "dels pitjors que dolents", també n'hi ha. I cal estar a l'aguait, per tal de poder-los detectar i apartar-se'n (cosa de vegades complicada, ja que per fer-ho més complicat de vegades una mateixa persona pot ser útil a algú i desaconsellable per a algú altre).

El llibre de Anselm Grün és un llibre curiós, amarat de cap a peus de referències bíbliques. El que més m'ha sorprès és la interpretació que fa dels miracles de Jesús, en els que en tots hi veu malalties depressives (el paralític és un depressiu, el cec també...), les limitacions físiques dels quals segons ell són una manifestació del seu estat depressió ocult.

Una altra cosa que m'ha sorprès, però menys, perquè ja l'he trobat en altres assagistes teòlegs que han tractat el tema de la depressió, és la valoració positiva que quan els convé fan de del sofriment del depressiu. Ara no m'hi embranco, perquè és un tema també complicat (alguna vegada ja l'he comentat, potser una altra estona hi tornaré).

Bé, els Evangelis (igual que l'Antic Testament, que Anselm Grün també cita sovint), són textos que al llarg de la història s'han interpretat de moltes maneres. D'altra banda, Anselm Grün, com a assessor espiritual i psicòleg de persones depressives (segons es dedueix del llibre) suposo que és normal que vegi exemples de depressions en tot el que l'envolta, en els textos bíblics, les vides de sants i la gent amb què conviu o l'envolta. Suposo que això ens passa a tots, que quan tenim un problema o interès determinat és fàcil que acabem només veiem el món a través del filtre distorsionador d'aquest problema o interès.

Anselm Grün té aquesta manera peculiar d'escriure de molta gent d'església i alhora amb estudis d'una determinada matèria (medicina, psicologia...), gent que barreja el seu àmbit de competència particular i laic amb la seva competència teològica o pastoral. I el resultat és que tot acaba sent una mateixa cosa. Una i envitricollada, ja que amb aquestes exposicions no saps "si van o venen", amb els seus esforços, de vegades admirables (però d'incerta eficàcia), per harmonitzar els dos àmbits, ciència i creença. No vull generalitzar, hi ha autors que amb aquesta doble condició professional i religiosa tenen molta cura en no fer aquesta mena de barreges.

Els llibres com aquest de Anselm Grün són de mal avaluar a causa del que acabo de dir, perquè a més entremig d'aquesta mena d'escudella barrejada hi ha també idees molt elementals, sensates i útils.

Per tal que no se'm digui que a aquesta mena d'autors religiosos només els busco les pessigolles (allò que em sembla confonedor, o de vegades clarament contradictori o negatiu), posaré un exemple d'una idea del llibre que m'ha semblat molt interessant, i que crec que és de les vegades que l'he trobat expressada amb més claredat:

"Les persones depressives acostumen a sentir-se exhaustes al començament d'un nou dia. Voldrien quedar-se al llit. Per tant, no té gaire sentit que s'obliguin a llevar-se. Activar la voluntat és una altra cosa. M'adono que no tinc ganes de llevar-me. No ho jutjo. M'ho permeto. Però alhora responc al desgrat i em dic: 'Tot i que no tinc ganes de llevar-me, em llevo. Estic deprimit. Però, amb tot, faré aquest primer pas de sortir del llit. (...)'. No es tracta de reprimir la depressió amb la voluntat, sinó d'entrar en contacte amb la voluntat a través de la depressió. Aleshores, malgrat la malaltia, notaré la força que encara hi ha en la meva voluntat. N'hi ha prou per llevar-me i -només per avui- decidir-me per la vida."

Per a mi aquesta idea té l'interès afegit que em recorda la meva mare, en tant que aquest era un aspecte que ella tenia molt interioritzat i que de vegades ella esmentava com a part de la seva forma d'enfrontar els difícils estats depressius que va haver de viure: l'esforç titànic que feia per assolir unes fites mínimes que ella mateixa s'havia imposat.

D'aquesta cita també em sembla remarcable la penúltima frase, "només per avui". El mateix que diuen els Alcohòlics Anònims, dels quals potser està treta. Perquè pensar en "tota la vida d'esforç" és difícil de suportar, però pensar només en "avui" sens dubte és més assimilable.

Anselm Grün en aquest fragment explica bé aquesta idea "de l'actitud esforçada", aparentment incompatible amb un estat de depressió severa. Després, cadascú ha de trobar quines són les seves possibilitats i els seus límits: potser només llevar-se, potser llevar-se i "també" anar a comprar el pa, potser llevar-se, el pa i un petit tomb... o potser ni llevar-se, només esforçar-se per girar el cap, i així, en lloc d'estar tot el dia al llit i de cara a la paret, ser capaç de mirar cap a la finestra, i així poder veure que es fa de dia, els núvols que passen...

Malgrat la sensació d'embolic que en conjunt em transmet el llibre, només per aquest fragment ja em compensa haver-lo llegit (a banda que hi hagi també altres idees que també m'han agradat).

--
(1) Editorial Claret, 2009 (cites, p. 150 i 23). Anselm Grün, a més de monjo, mossèn i teòleg és "famós per unir l'espiritualitat tradicional cristiana amb la psicologia moderna (...) és reconegut mundialment pels seus escrits sobre espiritualitat, i és l'autor de més de 300 llibres relatius al tema. Més de 14 milions de còpies dels seus llibres s'han venut i s'han traduit a una trentena d'idiomes" (segons la viquipèdia en castellà).