Per a moltes persones poder associar els seus problemes amb una etiqueta ("això és el que tinc"!) els pot alleujar molt. Com de manera prèvia i més àmplia, els pot alleujar i alliberar considerar les seves "dificultats" com una "malaltia" (perquè les malalties sobretot les patim, i per tant podem argumentar que no en som responsables).
De fet, aquesta és la postura que avui en general defensen els professionals i les associacions de malalts: la reivindicació del diagnòstic de trastorn mental en tant que "malaltia" com a forma d'explicació i defensa de les persones amb aquest tipus de problemes. Això es fa amb la lloable intenció de, així, evitar la falta de comprensió que sovint pateixen aquestes persones a causa del seu comportament. Per evitar que es jutgi des d'una perspectiva "moral" (per descomptat negativa) la seva eventual irascibilitat, imprevisibilitat, etc.
L'argument és que, si aquestes persones són qualificades com a malaltes, la qualificació moral (i el rebuig que porta associada) ja no té fonament, i per tant es pot afavorir més la no discriminació i l'acceptació d'aquestes persones.
Des del meu punt de vista, és una aposta que no tinc clar que sigui, com a norma, la millor. Substituir etiquetes morals per etiquetes mèdiques em sembla que pot ser (o no) un avanç, dependrà de si les etiquetes mèdiques (i tot el que impliquen) afavoreixen una funció "empoderadora" per a les persones afectades. Cosa que de vegades no és així.
Faré servir dos exemples. Un dels casos és el del Quim. Té vint-i-un anys, en fa tres que va tenir el primer brot psicòtic i li han dit que té esquizofrènia. Ha aconseguit, en un temps rècord, un reconeixement de discapacitat crec que del 66%. Amb només vint-i-un anys! Un noi amb un elevat grau d'autonomia quan està estable i que no costa d'imaginar que amb una psicoteràpia seriosa, l'ajuda de la medicació i una mica de paciència podria tenir una vida bastant normalitzada i satisfactòria. En canvi, el seu horitzó actual, un cop aconseguit el reconeixement de la (presumpta?) discapacitat, és intentar accedir a una prestació econòmica que li faciliti la vida (una vida "de persona malalta").
Com a referent oposat, tinc present el cas de la Magda, que també amb un diagnòstic d'esquizofrènia als vint-i-tres anys (ara en té més de cinquanta), no explica a pràcticament ningú les seves dificultats, malgrat conviure amb la presència periòdica d'al.lucinacions i deliris. La seva vida no és fàcil, per descomptat. Tanmateix, ella ha apostat per ser una persona "normal" (o si més no el més normal possible), i defensa la seva particular normalitat amb ungles i dents. Té un treball "no protegit" (a temps parcial) i amb una mica d'ajuda familiar viu sola amb un considerable grau de satisfacció i d'autoestima.
Segur que si als vint-i-tres anys la Magda hagués fet cas del "pronòstic" que li van fer, hagués accepta que li corresponia i hagués sol.licitat un grau de discapacitat i hagués buscat oportunitats laborals en l'àmbit del treball protegit, ara no seria la persona que és. Ella va assumir el diagnòstic (tampoc va ser tan fàcil, per descomptat va ser un procés llarg i complicat) però no va assumir el pronòstic limitador.
Sé que el cas de la Magda és bastant excepcional, i que a més perquè es produeixin casos com els seu han de coincidir diferents factors (característiques personals, entorn familiar, les orientacions socials i professionals adequades, i segurament també una mica de sort). I el cas del Quim vull pensar que també és excepcional (en sentit contrari, negatiu).
El cas de la Magda crec que és bo tenir-lo present com a "allò que seria l'ideal". El del Quim, com el d'allò que d'entrada s'hauria d'evitar (el tipus de plantejament que no s'hauria de fer en un primer moment, sobretot en el cas de persones tan joves com ell).
Després, és clar, cada cas és diferent, les persones amb dificultats unes assoleixen més autonomia, d'altres menys, algunes molt poca. D'acord. Però el que vull ressaltar és que l'actitud és molt determinat en relació al que s'acaba assolint. Amb una actitud conformista i poruga s'alimenta la cronificació de la passivitat i la por, mentre que amb una actitud més ambiciosa si més no "hi ha la possibilitat" d'arribar a assolir, més o no tant, allò que s'ambiciona (més autonomia, més autoestima, etc.).
