Una ment sense deliris, "esterilitzada de psicosi", no té per què ser (sempre) preferible a una ment amb algun grau de deliri. El principal referent hauria de ser no el grau de deliri sinó el grau de sofriment, de malestar.
D'altra banda, no tots els deliris són sempre forçosament destructius, invalidants, rebutjables; hi pot haver tipus de deliris (i graus) amb els quals la persona se senti relativament còmoda (o "no malament") i que per tant facin que consideri que no hi ha necessitat de fer res al respecte.
Quan hi ha sofriment (viure amb al.lucinacions i deliris el més probable és que en provoqui), el grau de sofriment present s'ha de (intentar) comparar amb el de la situació alternativa "terapèutica". Per exemple, amb la situació del deliri anul.lat (o adormit, o disminuït) a causa de la medicació, i amb la presència dels (eventuals) efectes (adversos) físics i emocionals provocats per la medicació.
D'altra banda, aquesta comparació, aquesta valoració, és legítima (d'entrada) si qui la fa és la mateixa persona; no pot ser que aquesta avaluació la facin, se n'apropiïn (com passa en la majoria de casos, o tots) els professionals. De vegades, a sobre, havent escoltat molt poc, de vegades gens, els relats i les opinions de les persones que tenen al.lucinacions i deliris. Els relats, és a dir les descripcions de com són i com viuen els deliris que els afecten. I les opinions, el que prefereixen fer amb aquella situació, per exemple, fer servir o no la medicació.
Dit d'una altra manera: no tot deliri o al.lucinació té perquè ser extirpat, ni és ètic que ho sigui, si es es fa o es vol fer en contra de la voluntat de l'afectat.
O si més no "en principi ha de ser així". Llevat que es traspassin determinats límits, en concret, que les persones atrapades en les al.lucinacions i els deliris envaeixin i violin "de manera prou greu" l'espai personal dels altres. En aquests casos sí que pot ser legítim restringir llibertats (forçar intervencions). És una idea, aquesta dels límits, clara i fàcil d'exposar, però sovint molt més complicada de veure com es concreta, com s'aplica en un moment determinat. Les situacions extremes normalment no generen dubtes (per exemple un intent greu d'agressió durant un deliri), però també hi ha moltes situacions dubtoses.
L'altre referent (a banda de les agressions als altres) és el de la pròpia integritat, és a dir, quan hi ha comportaments autoagressius i riscos de suïcidi. I aquí torna a passar el mateix que en el cas de danys a tercers: pot ser complicat determinar on està exactament la línia que justifica la intervenció de la que aconsella respectar l'autonomia.
Potser l'únic evident és que tot és molt complicat. I que com que ho és, cal posar sempre en el centre d'atenció la persona més vulnerable i més exposada al sofriment. En el centre "d'atenció activa", intentant entendre la seva situació, el seu relat, els seus anhels, que no sempre tenen per què coincidir amb els objectius dels professionals. Cal vigilar molt, perquè en aquests casos el que hi ha són relacions de poder, un poder en mans dels professionals, i que si no s'administra amb molta cura i respecte pot afavorir i legitimar abusos, de vegades greus.
A l'hora d'intervenir o no moltes vegades no hi ha suficients referents que donin seguretat, ni elements que garanteixin la legitimitat. Segurament l'únic que és indiscutible és que pel territori de la salut mental s'hi ha de caminar sempre de puntetes. D'una banda procurant no intervenir quan convé contenir-se, d'una altra no inhibint-se quan cal implicar-se.
Per molta cura que s'hi posi segurament és inevitable equivocar-se de vegades. Cal assumir-ho, i potser només podem aspirar a que les equivocacions siguin les mínimes. I el mínim de greus.
14 de gen. 2016
13 de gen. 2016
Símptomes i etiquetes
Els criteris que utilitza el DSM (1) per diagnosticar que una persona pateix un determinat trastorn és que, d'una llista de símptomes, en coincideixin un mínim. Una conseqüència d'aquest criteri és que, amb un mateix diagnòstic podem trobar persones amb conjunts de símptomes diferents (alguns coincidents i altres no), cosa que pot provocar confusió en els afectats (i els seus familiars), en veure's etiquetats amb una etiqueta que potser associen a persones, comportaments i problemes diferents. I que de vegades, realment ho són molt, de diferents.
Per exemple, en el cas del TLP (trastorn límit de la personalitat) el requisit per diagnosticar-lo és reunir cinc símptomes d'una llista de nou. És a dir, que es pot donar el cas que amb un mateix diagnòstic hi hagi persones que només tinguin un símptoma en comú i quatre de diferents (un grau de coincidència, "un únic símptoma compartit", que pot donar-se perfectament entre una persona amb un diagnòstic de TLP i una altra sense cap diagnòstic i eventualment sense cap problema especialment rellevant).
El DSM és una eina imprescindible per moure's per l'oceà de la variada simptomatologia de les "dificultats de la ment". Però alhora és una trampa, si és l'únic referent.
El DSM, en la seva definició de trastorn mental, exposa que el trastorn ho és, existeix, en la mesura que una determinada simptomatologia afecta de manera prou rellevant la vida d'algú com per fer-la especialment complicada. És a dir, el criteri (per diagnosticar que algú pateix un trastorn) no és la presència d'uns símptomes, sinó com afecten (si és que afecten) la vida quotidiana de la persona que els presenta.
Dit d'una altra manera: podem tenir al.lucinacions i deliris i no entrar dins de la categoria de "persona amb trastorn mental". El criteri de l'OMS (reflectit en la CIE, la seva classificació de referència) és el mateix. (2)
Però aquest punt de partida és més teòric que real. Després en els respectius manuals s'aigualeix i de fet acaba desapareixent, substituït pels patrons dels conjunts de símptomes com a determinants de la presència d'un o altre eventual trastorn mental: la presència de símptomes, i no els seus efectes, determina els diagnòstics (i per tant tot el que ve a continuació, pronòstic i tractament).
Això fa que sembli (i potser és) que de vegades l'etiquetatge respon més als interessos (o a un determinat model de coherència) del sistema (mèdic, científic, acadèmic, farmacocomercial, etc.) que a les necessitats i als interessos dels mateixos afectats. Com si els psiquiatres no s'haguessin llegit la definició de trastorn mental del DSM i la CIE, o que si ho han fet la consideressin només una mena de "reflexió filosòfica", deslligada de la seva pràctica mèdica quotidiana, subordinada als patrons de símptomes i l'adjudicació d'etiquetes (i a la prescripció dels psicofàrmacs corresponents).
Ara bé, si ells (o alguns dels professionals, tampoc cal generalitzar) han oblidat aquesta qüestió, com a mínim les persones "amb determinades simptomatologies" (eventualment problemàtiques, o no) i els seus familiars no ho hauríem d'oblidar. Perquè si ho oblidem, pot ser que algun cop, en lloc de resoldre algun probleme encara l'empitjorem més. O que convertim en un problema una cosa que no ho era.
--
(1) DSM, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorder, última revisió, DSM-5
(2) CIE, Classificació Internacional de Malalties, última versió, CIE-10
Per exemple, en el cas del TLP (trastorn límit de la personalitat) el requisit per diagnosticar-lo és reunir cinc símptomes d'una llista de nou. És a dir, que es pot donar el cas que amb un mateix diagnòstic hi hagi persones que només tinguin un símptoma en comú i quatre de diferents (un grau de coincidència, "un únic símptoma compartit", que pot donar-se perfectament entre una persona amb un diagnòstic de TLP i una altra sense cap diagnòstic i eventualment sense cap problema especialment rellevant).
El DSM és una eina imprescindible per moure's per l'oceà de la variada simptomatologia de les "dificultats de la ment". Però alhora és una trampa, si és l'únic referent.
El DSM, en la seva definició de trastorn mental, exposa que el trastorn ho és, existeix, en la mesura que una determinada simptomatologia afecta de manera prou rellevant la vida d'algú com per fer-la especialment complicada. És a dir, el criteri (per diagnosticar que algú pateix un trastorn) no és la presència d'uns símptomes, sinó com afecten (si és que afecten) la vida quotidiana de la persona que els presenta.
Dit d'una altra manera: podem tenir al.lucinacions i deliris i no entrar dins de la categoria de "persona amb trastorn mental". El criteri de l'OMS (reflectit en la CIE, la seva classificació de referència) és el mateix. (2)
Però aquest punt de partida és més teòric que real. Després en els respectius manuals s'aigualeix i de fet acaba desapareixent, substituït pels patrons dels conjunts de símptomes com a determinants de la presència d'un o altre eventual trastorn mental: la presència de símptomes, i no els seus efectes, determina els diagnòstics (i per tant tot el que ve a continuació, pronòstic i tractament).
Això fa que sembli (i potser és) que de vegades l'etiquetatge respon més als interessos (o a un determinat model de coherència) del sistema (mèdic, científic, acadèmic, farmacocomercial, etc.) que a les necessitats i als interessos dels mateixos afectats. Com si els psiquiatres no s'haguessin llegit la definició de trastorn mental del DSM i la CIE, o que si ho han fet la consideressin només una mena de "reflexió filosòfica", deslligada de la seva pràctica mèdica quotidiana, subordinada als patrons de símptomes i l'adjudicació d'etiquetes (i a la prescripció dels psicofàrmacs corresponents).
Ara bé, si ells (o alguns dels professionals, tampoc cal generalitzar) han oblidat aquesta qüestió, com a mínim les persones "amb determinades simptomatologies" (eventualment problemàtiques, o no) i els seus familiars no ho hauríem d'oblidar. Perquè si ho oblidem, pot ser que algun cop, en lloc de resoldre algun probleme encara l'empitjorem més. O que convertim en un problema una cosa que no ho era.
--
(1) DSM, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorder, última revisió, DSM-5
(2) CIE, Classificació Internacional de Malalties, última versió, CIE-10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)