"La referencia a episodios de mi experiencia no responde a exigencias autobiográficas, sino al objeto de llevar al lector a entrar en contacto directo con los acontecimientos." Giorgio Antonucci (1)
De vegades he pensat que la meva presència, de diferents maneres segons els casos, en molts dels relats d'aquest recull algú potser ho podria veure com un afany de protagonisme. Sigui o no cert aquest afany (no el puc descartar), si m'imagino com quedarien els escrits eliminant-me com a "interlocutor" de les persones de les quals parlo, tinc la sensació que, segurament, perdrien versemblança.
Ho penso així perquè, el fet de fer visible el meu lligam en cada cas, crec que afavoreix que allò que explico pugui ser percebut com a més real. Perquè d'aquesta manera estic dient, de manera explícita, que no són històries que potser jo només he sentit explicar a algú, o que he llegit a algun lloc. Són històries de les quals n'he sigut testimoni, i de vegades coprotagonista. Ho reitero: crec que aquesta característica "d'història viscuda" afavoreix la credibilitat del relat. I aquesta credibilitat em sembla important, tenint en compte "el tema" dels escrits.
D'altra banda, hi ha també un altre fet obvi: algunes de les històries no es podrien explicar (serien "inexplicables"), sense incloure la meva intervenció, ja que forma part de la història. Sobretot en alguns casos, "treure'm" del relat suposaria eliminar la història. De manera que tot plegat no tindria sentit. És així, al marge que aquest fet pugui coincidir, tal com ja he dit, amb el meu eventual afany de protagonisme que ja he esmentat.
Jo sóc una persona corrent, podríem dir que "anònima", del munt. I a més no em dedico professionalment ni a la salut mental ni als serveis assistencials. I "malgrat tot", si puc explicar aquestes històries és perquè, sense fer res especial, aquestes històries s'han creuat en la meva vida. O potser dit més acuradament: les puc explicar perquè, quan me les he trobat, "les he mirat". He estat atent.
La vida de tots nosaltres està envoltada de vides tan diferents, sorprenents, tristes, tragicòmiques, doloroses, desballestades, desesperades, aparentment anodines, estranyes, solitàries (i els adjectius que calgui afegir-hi) com les de les persones de les quals parlo. Quan ens trobem amb aquestes històries (quan ens trobem "amb els protagonistes" d'aquestes històries, perquè l'important són els protagonistes i no els relats), llavors cadascú decideix què fa. Cap a on mira i com. Quina és la seva actitud.
He parlat de "sensació de versemblança", perquè, òbviament, malgrat estar els textos escrits com ho estan (apareixent-hi jo "donant testimoni del que explico"), també podrien ser tots inventats. En aquest sentit, l'únic que puc dir és que les històries són "realment reals" (i perdó per la redundància). Al marge, això sí, de les distorsions introduïdes, quan ha calgut, per tal d'emmascarar la identitat dels protagonistes (sobretot la d'alguns en concret).
Dic això perquè també seria possible, que tot el que he escrit m'ho hagués inventat. O "gairebé inventat", de tan distorsionat en relació amb els fets reals. No seria cap novetat: hi ha qui, quan escriu, inventa molt. I a sobre ho nega.
A partir d'aquí, d'aquestes explicacions, que cadascú pensi el que vulgui, en relació amb l'autenticitat, la credibilitat que mereixen, aquestes històries.
--
(1) El prejuicio psiquiátrico, Katakrak Liburuak, 2018
