"Els nadius, els africans, tenen una concepció del temps diferent. (...) Així doncs, una africà que puja a un autobús no pregunta pas quan sortirà (...) ¿En què consisteix l'espera immòbil? La gent entra en aquest estat sense ser conscient del que s'esdevindrà." (1)
Llegeixo això que diu Ryszard Kapuscinski i penso en el Carles, en un comentari seu sobre les esperes als serveis d'urgències de psiquiatria dels hospitals.
Després d'una crisi, el seu fill, el Ramon, ha acabat ingressat (un altre cop), i el Carles està assegut a la sala d'espera (una altra vegada). Allí adopta (ja li surt sol) una mena d'estat d'hibernació. El cos quiet, i també el cap, també els pensaments. Toca esperar, neguitejar-se no serveix de res: "la quieta lentitud silenciosa" de la sala d'espera és el peculiar fil musical d'aquest lloc.
Passen els minuts, els quarts, potser les hores. Només passa això, el temps, i no passa res més. Això sí, és important que hi hagi una cadira mínimament còmoda: assegut és més fàcil entrar en aquest estat vegetatiu i desconnectat. Mentre no l'avisin, el Carles està submergit en aquesta mena de llimbs.
De vegades a la sala d'espera hi ha algú més, de vegades algú intranquil. Potser molt intranquil, sobretot si és el primer cop que el seu familiar arriba a unes urgències de psiquiatria. Encara més si aquest primer cop és dramàtic, potser un primer brot psicòtic fort, o potser un intent de suïcidi, del qual el familiar n'ha sortit viu de casualitat.
El Carles en general no parla; a les sales d'espera de psiquiatria cadascú s'hi acomoda com pot. De vegades malament, amb molta ansietat i patiment. Encara que en siguis conscient, en general no és fàcil dir res que pugui ajudar.
Pateixes menys, diu el Carles, durant aquestes situacions i esperes, quan t'hi vas acostumant, quan ja has passat per aquesta experiència altres vegades, fins al punt d'haver-se convertit en una dissortada rutina.
Diu que és trist, acostumar-t'hi, perquè és el resultat de la reiteració, i que és assenyat, savi (imprescindible), perquè és l'única manera de patir menys, de no viure tan malament aquestes situacions.
Com els africans, el Carles espera que el seu "autobús" es posi en marxa. Que s'obri la porta d'urgències i algú digui: "Els familiars del Ramon?"
"En aquella part del món el temps no té cap mesura, cap punt de referència, cap faiçó ni ritme. Es difumina, es dilueix, costa d'atrapar-lo i d'imposar-li una forma." (2)
--
(1) Eben, Anagrama, 2008, p. 22, 23.
(2) Ibid, p. 293.
3 de febr. 2019
2 de febr. 2019
Parlar de pel.lícules
Al Ramon li agrada el cine. Per a ell les pel.licules no són només formes d'entreteniment, sinó de vegades també possibilitats d'aprenentatges.
Abans, el seu pare, el Carles (a ell també li agrada el cine), de vegades li suggeria alguna pel.lícula, quan li semblava que veure-la (a més de distreure'l), també li podria aportar alguna cosa. En general, el Ramon feia poc cas dels suggeriments, i si algun cop en feia, el resultat sovint no era el que el seu pare esperava: potser al Ramon aquella pel.licula li semblava irrellevant, o fins i tot tediosa.
Els gustos són molt capriciosos, a cadascú li agrada el que li agrada, i la manca de coincidències en els gustos encara acostuma a ser més gran quan hi ha importants diferències d'edat.
Un dia el pare del Ramon va pensar que potser havia de canviar d'estratègia. I en lloc de pensar en pel.lícules que poguessin agradar i interessar al Ramon, es va començar a interessar per les pel.lícules que pel seu compte triava el Ramon. Sobretot es va interessar per aquelles pel.lícules de les quals el Ramon alguna vegada en parlava amb un interès especial.
De vegades el Ramon potser li explicava que en una pel.lícula havia trobat escenes, històries i formes d'expressió que l'havien colpit. Per un motiu o un altre, potser per l'exposició d'uns sentiments que a ell li eren propers. De vegades, deia, les pel.lícules li servien per entendre's millor ell mateix i per entendre millor el món que l'envolta.
En lloc de fer suggeriments com abans, el Carles va començar a escoltar, cada vegada amb més atenció.
No només això; va començar a buscar aquelles pel.lícules i a mirar-les. I mirant aquelles pel.lícules, tenint presents els comentaris del Ramon quan les mirava, el seu pare va tenir la sensació que es podia acostar una mica més al Ramon.
A través del cine que interessava al Ramon, el Carles va descobrir una porta que li permetia conèixer una mica millor algunes facetes del seu fill.
Abans, el seu pare, el Carles (a ell també li agrada el cine), de vegades li suggeria alguna pel.lícula, quan li semblava que veure-la (a més de distreure'l), també li podria aportar alguna cosa. En general, el Ramon feia poc cas dels suggeriments, i si algun cop en feia, el resultat sovint no era el que el seu pare esperava: potser al Ramon aquella pel.licula li semblava irrellevant, o fins i tot tediosa.
Els gustos són molt capriciosos, a cadascú li agrada el que li agrada, i la manca de coincidències en els gustos encara acostuma a ser més gran quan hi ha importants diferències d'edat.
Un dia el pare del Ramon va pensar que potser havia de canviar d'estratègia. I en lloc de pensar en pel.lícules que poguessin agradar i interessar al Ramon, es va començar a interessar per les pel.lícules que pel seu compte triava el Ramon. Sobretot es va interessar per aquelles pel.lícules de les quals el Ramon alguna vegada en parlava amb un interès especial.
De vegades el Ramon potser li explicava que en una pel.lícula havia trobat escenes, històries i formes d'expressió que l'havien colpit. Per un motiu o un altre, potser per l'exposició d'uns sentiments que a ell li eren propers. De vegades, deia, les pel.lícules li servien per entendre's millor ell mateix i per entendre millor el món que l'envolta.
En lloc de fer suggeriments com abans, el Carles va començar a escoltar, cada vegada amb més atenció.
No només això; va començar a buscar aquelles pel.lícules i a mirar-les. I mirant aquelles pel.lícules, tenint presents els comentaris del Ramon quan les mirava, el seu pare va tenir la sensació que es podia acostar una mica més al Ramon.
A través del cine que interessava al Ramon, el Carles va descobrir una porta que li permetia conèixer una mica millor algunes facetes del seu fill.
1 de febr. 2019
El Carles i el seu fill
Conec el Carles des de fa molt temps. Sovint parlem del seu fill, el Ramon, al qual també conec: vaig seguir l'evolució que va fer aquest noi durant l'adolescència, l'augment de la incomunicació, dels malestars, l'inici de les actituds desafiants, les conductes de risc, l'entrada al món de les drogues, les desestabilitzacions mentals greus, les anades als hospitals...
He anat seguint també els seus esforços per sortir d'aquell infern. Molt a poc a poc, amb avanços, retrocessos... D'aquell doble infern, el del fill i el del pare. De mica en mica, han aconseguit anar endreçant la situació, tot i que queda molta feina per fer, perquè les distorsions i desestabilitzacions mentals del Ramon encara li compliquen molt la vida. A ell i al seu pare.
Parlo del seu pare i no esmento la seva mare perquè
tot i que a ella també la conec, amb qui em relaciono més és amb ell. A més, és un d'aquests pocs casos en què la implicació més gran amb el fill amb problemes és la del pare (a causa d'un conjunt de raons que no són fàcils de resumir, i que si de cas potser explicaré en un altre moment).
De vegades li he dit al Carles que si ell escrivís tot el que ha anat vivint amb el seu fill, en sortiria un bon relat. Com que sé que ell no ho farà (escriure no és per a tothom una activitat fàcil o atractiva) explico jo algunes de les coses que em va explicant.
He anat seguint també els seus esforços per sortir d'aquell infern. Molt a poc a poc, amb avanços, retrocessos... D'aquell doble infern, el del fill i el del pare. De mica en mica, han aconseguit anar endreçant la situació, tot i que queda molta feina per fer, perquè les distorsions i desestabilitzacions mentals del Ramon encara li compliquen molt la vida. A ell i al seu pare.
Parlo del seu pare i no esmento la seva mare perquè
tot i que a ella també la conec, amb qui em relaciono més és amb ell. A més, és un d'aquests pocs casos en què la implicació més gran amb el fill amb problemes és la del pare (a causa d'un conjunt de raons que no són fàcils de resumir, i que si de cas potser explicaré en un altre moment).
De vegades li he dit al Carles que si ell escrivís tot el que ha anat vivint amb el seu fill, en sortiria un bon relat. Com que sé que ell no ho farà (escriure no és per a tothom una activitat fàcil o atractiva) explico jo algunes de les coses que em va explicant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)