Devia fer uns 25 anys que l'Elisabet vivia en residències psiquiàtriques (3 en total). Residències semblants a petits manicomis, llocs la principal funció dels quals era fer de magatzem de persones amb malalties mentals. Centres sense cap projecte de reinserció, sense serveis psicoterapèutics, en els quals la prioritat era l'administració de pastilles (els efectes dels psicofàrmacs és el que primer que t'impacta quan entres en un d'aquests centres: rigidesa postural, mirades perdudes, entotsolaments...).
Fa uns mesos, de manera sobtada, a l'Elisabet la van traslladar a un centre més obert (literalment, perquè la porta sempre està oberta, a diferència de les residències anteriors). Un centre més rehabilitador, més terapèutic, més estimulant, més tot. I l'Elisabet està exultant, encantada amb el canvi, contenta amb les activitats que li ofereixen, feliç amb aquesta nova vida força més normalitzada i autònoma.
Si l'Elisabet fos més jove, més endavant fins i tot tindria la possibilitat, potser, d'anar a viure a un pis tutelat, és a dir, la possibilitat de fer encara un altre pas normalitzador. Però amb l'edat que té, difícilment hi serà a temps. En qualsevol cas, el pas d'ara és un veritable pas de gegant, immens.
A la residència anterior l'escenari que li van dibuixar fa dos anys era sinistre: li van dir que quan fes els 65, "per raons administratives", hauria d'anar a una residència geriàtrica-psiquiàtrica. És a dir, que sortiria d'un manicomi (al qual d'altra banda ja s'hi havia acostumat), per anar a un altre manicomi encara pitjor.
Aquesta era la perspectiva. Anar a un geriàtric-psiquiàtric... quan resulta que l'Elisabet, als seus 65 anys, té una esplèndida salut física. I una salut mental que segurament és la millor des que, quan tenia 18 o 20 anys, va tenir el primer brot.
El cas és que hi ha hagut aquest trasllat, i ni l'Elisabet ni la família sap què ha motivat el canvi de criteri (potser estaria bé que algú fes de detectiu, per tal d'aclarir aquest "misteri"). D'altra banda, ara aquesta explicació és secundària, n'hi ha prou amb celebrar el canvi i gaudir-ne els efectes i les possibilitats.
Una justificació que es podria fer de tots aquests anys de l'Elisabet en aquest règim infantilitzat i gens empoderador seria que, "abans", ja se li van oferir algunes possibilitats, i no va ser capaç d'aprofitar-les. I és cert, que se li van oferir, i que no les va saber aprofitar. Però de cap manera justifica aquests 25 anys posteriors amorfs i sense noves oportunitats.
La prova que "les ocasions ofertes anteriorment" no justificaven no oferir noves opcions és que quan ara li han donat aquesta nova oportunitat (quan estava a punt de ser enviada a un geriàtric, li ha anat ben just!), s'hi ha embarcat ben il.lusionada, i tots els indicis són que no fracassarà. De fet, s'ha integrat amb molta rapidesa i facilitat a les normes d'aquest nou lloc, unes normes que impliquen, sobretot, més llibertat i també més responsabilitat.
Ho repeteixo (ho sento per la reiteració, però és que em sembla molt fort): "25 anys sense oportunitats". Es diu de pressa... però han de passar molt lents, aquest munt d'anys, en aquestes condicions...
21 de gen. 2020
20 de gen. 2020
Cadena perpètua psiquiàtrica
Quan una persona és condemnada a una pena de privació de llibertat, hi ha societats que remarquen que el temps de presó ha de servir per a la rehabilitació, i altres que posen l'accent en què aquest temps de presó té funció de càstig.
Si l'objectiu és la rehabilitació, el temps de reclusió és només un factor que existeix "en funció de". I en aquest sentit, els diferents permisos penitenciaris a efectes pràctics poden escurçar el temps de privació de llibertat.
En canvi, si l'objectiu és el càstig, òbviament no hi ha cap motiu per escurçar la condemna, ni per fer-la més suportable (i alhora, des d'aquesta postura també és més fàcil acabar justificant les cadenes perpètues: "encara més càstig").
Aquesta doble filosofia d'alguna manera també la podem trobar en l'àmbit de la salut mental, sobretot a partir d'una crisi que hagi provocat un ingrés. Tot i que en teoria l'objectiu dels ingressos és sempre la reinserció social el més ràpid possible, de vegades hi ha persones que (després d'una o algunes crisis), entren en un procés d'institucionalització, de vegades permanent i irreversible: se les condemna a "cadena perpètua" a causa de la crisi que han passat (o de la malaltia que els afecta).
Que passi una cosa o l'altra, reinserció o institucionalització, depèn sobretot dels criteris dels professionals implicats, tant dels responsables de les grans línies d'actuació, "els ideòlegs", com d'aquells que atenen directament el malalt.
Aquesta diversitat de criteris també existeix actualment a Catalunya (encara que pugui sobtar). Encara avui, el mateix problema pot originar recorreguts diferents, segons el centre de referència que li correspongui a algú. Segons l'equip mèdic que li toqui, i dels mitjans implementats (o no) vinculats a aquest centre, serà més o menys factible la reinserció.
Ho explicaré amb un parell d'exemples. Del primer, del Jonàs, fa temps ja en vaig parlar. Després d'una crisi que s'hauria pogut evitar (si els serveis de salut mental, els serveis socials i la família prèviament no s'haguessin desentès d'ell, tots van fallar), el Jonàs va acabar ingressat. De manera justificada, tenint en compte el seu estat "en aquell moment".
Però resulta que des d'aquell ingrés han passat 15 anys, i ell segueix ingressat, sense cap projecte de reinserció. És molt greu, perquè el cas és que dos o tres mesos després d'aquella crisi el Jonàs ja estava ben estabilitzat, i des d'aleshores no ha patit cap més crisi.
Que la seva família sigui "complicada", de poca ajuda, no és cap justificació vàlida pel que fa a aquest despropòsit. I si és el cas (que no ho sé, però no ho descarto), que la família s'oposa a l'alta (de vegades passa), de cap manera els responsables mèdics haurien d'acceptar aquesta voluntat, perquè l'únic que els hauria de preocupar hauria de ser "l'interès superior del Jonàs".
De fet, tenint en compte les limitacions (i fins i tot la toxicitat) de la seva família, tindria tot el sentit del món que la tutela del Jonàs l'exercís una institució (una fundació tutelar), i que fos aquesta institució la que es preocupés per aconseguir "el millor per a ell". Que òbviament no és aquesta cadena perpètua psiquiàtrica.
El Jonàs, ben estabilitzat com està des de fa anys (des de fa 15 anys!), podria estar vivint perfectament en una residència de règim obert, o fins i tot en un pis tutelat (ja que tal com he dit amb la família no s'hi pot comptar).
L'altre exemple és el de la Marta. Quan tenia 20 anys va patir un brot psicòtic i va acabar ingressada al psiquiàtric. Al cap de quinze dies, estabilitzada, li van donar l'alta, i va passar uns anys força bé, estudiant alguna cosa i treballant una mica. Llavors va tenir un altre brot, i es va repetir l'ingrés i, igual que l'anterior vegada, l'ingrés va ser de pocs dies.
Des del primer ingrés han passat 20 anys, ara ella en té 40, i durant aquests anys, en total, ha estat ingressada només quatre vegades (la vegada més llarga durant poc més d'un mes). La resta del temps la Marta ha anat fent la seva vida, de vegades més independent, de vegades més a redós de la família, fent algunes feines, de vegades sense treballar, "però sempre en llibertat!"
Mentrestant, el Jonàs ha viscut "empresonat", institucionalitzat, vegetant a dins del manicomi, quan hauria pogut anar fent una vida semblant a la de la Marta (el Jonàs abans de l'ingrés havia treballat, i en feines manuals era un bon treballador).
I ara bé "un detall" important: al centre on està ingressat el Jonàs hi ha bastants persones en la seva mateixa situació, retingudes, "condemnades a cadena perpètua". En canvi, al centre de referència de la Marta, els ingressos indefinits en principi ni es contemplen: es fa tot el possible, des de diferents fronts o dispositius, per tal d'afavorir al màxim (després d'una crisi), la reinserció social de la persona afectada. Per tal d'afavorir la reinserció, i per tal de, un cop aconseguida, "conservar-la".
Si l'objectiu és la rehabilitació, el temps de reclusió és només un factor que existeix "en funció de". I en aquest sentit, els diferents permisos penitenciaris a efectes pràctics poden escurçar el temps de privació de llibertat.
En canvi, si l'objectiu és el càstig, òbviament no hi ha cap motiu per escurçar la condemna, ni per fer-la més suportable (i alhora, des d'aquesta postura també és més fàcil acabar justificant les cadenes perpètues: "encara més càstig").
Aquesta doble filosofia d'alguna manera també la podem trobar en l'àmbit de la salut mental, sobretot a partir d'una crisi que hagi provocat un ingrés. Tot i que en teoria l'objectiu dels ingressos és sempre la reinserció social el més ràpid possible, de vegades hi ha persones que (després d'una o algunes crisis), entren en un procés d'institucionalització, de vegades permanent i irreversible: se les condemna a "cadena perpètua" a causa de la crisi que han passat (o de la malaltia que els afecta).
Que passi una cosa o l'altra, reinserció o institucionalització, depèn sobretot dels criteris dels professionals implicats, tant dels responsables de les grans línies d'actuació, "els ideòlegs", com d'aquells que atenen directament el malalt.
Aquesta diversitat de criteris també existeix actualment a Catalunya (encara que pugui sobtar). Encara avui, el mateix problema pot originar recorreguts diferents, segons el centre de referència que li correspongui a algú. Segons l'equip mèdic que li toqui, i dels mitjans implementats (o no) vinculats a aquest centre, serà més o menys factible la reinserció.
Ho explicaré amb un parell d'exemples. Del primer, del Jonàs, fa temps ja en vaig parlar. Després d'una crisi que s'hauria pogut evitar (si els serveis de salut mental, els serveis socials i la família prèviament no s'haguessin desentès d'ell, tots van fallar), el Jonàs va acabar ingressat. De manera justificada, tenint en compte el seu estat "en aquell moment".
Però resulta que des d'aquell ingrés han passat 15 anys, i ell segueix ingressat, sense cap projecte de reinserció. És molt greu, perquè el cas és que dos o tres mesos després d'aquella crisi el Jonàs ja estava ben estabilitzat, i des d'aleshores no ha patit cap més crisi.
Que la seva família sigui "complicada", de poca ajuda, no és cap justificació vàlida pel que fa a aquest despropòsit. I si és el cas (que no ho sé, però no ho descarto), que la família s'oposa a l'alta (de vegades passa), de cap manera els responsables mèdics haurien d'acceptar aquesta voluntat, perquè l'únic que els hauria de preocupar hauria de ser "l'interès superior del Jonàs".
De fet, tenint en compte les limitacions (i fins i tot la toxicitat) de la seva família, tindria tot el sentit del món que la tutela del Jonàs l'exercís una institució (una fundació tutelar), i que fos aquesta institució la que es preocupés per aconseguir "el millor per a ell". Que òbviament no és aquesta cadena perpètua psiquiàtrica.
El Jonàs, ben estabilitzat com està des de fa anys (des de fa 15 anys!), podria estar vivint perfectament en una residència de règim obert, o fins i tot en un pis tutelat (ja que tal com he dit amb la família no s'hi pot comptar).
L'altre exemple és el de la Marta. Quan tenia 20 anys va patir un brot psicòtic i va acabar ingressada al psiquiàtric. Al cap de quinze dies, estabilitzada, li van donar l'alta, i va passar uns anys força bé, estudiant alguna cosa i treballant una mica. Llavors va tenir un altre brot, i es va repetir l'ingrés i, igual que l'anterior vegada, l'ingrés va ser de pocs dies.
Des del primer ingrés han passat 20 anys, ara ella en té 40, i durant aquests anys, en total, ha estat ingressada només quatre vegades (la vegada més llarga durant poc més d'un mes). La resta del temps la Marta ha anat fent la seva vida, de vegades més independent, de vegades més a redós de la família, fent algunes feines, de vegades sense treballar, "però sempre en llibertat!"
Mentrestant, el Jonàs ha viscut "empresonat", institucionalitzat, vegetant a dins del manicomi, quan hauria pogut anar fent una vida semblant a la de la Marta (el Jonàs abans de l'ingrés havia treballat, i en feines manuals era un bon treballador).
I ara bé "un detall" important: al centre on està ingressat el Jonàs hi ha bastants persones en la seva mateixa situació, retingudes, "condemnades a cadena perpètua". En canvi, al centre de referència de la Marta, els ingressos indefinits en principi ni es contemplen: es fa tot el possible, des de diferents fronts o dispositius, per tal d'afavorir al màxim (després d'una crisi), la reinserció social de la persona afectada. Per tal d'afavorir la reinserció, i per tal de, un cop aconseguida, "conservar-la".
19 de gen. 2020
Extraterrestres i psicofàrmacs
Al matí, assegut a un banc del carrer, fullejo "Nuestros antepasados extraterrestres", de Robert Charroux (1):
"La piedra angular de nuestra tesis es la intromisión de pueblos extraterrestres que, varias veces, habrían venido a hibridizarnos y renovar nuestros poderes psicofísicos."
El mateix dia, a la tarda vaig a veure l'Adriana a la unitat d'aguts on està ingressada des de fa gairebé un mes. Quan la vaig a veure sempre sento una gran tristesa i una gran incomoditat.
A l'Adriana, a causa d'un estat depressiu sever i persistent, la van acabar ingressat, amb el vistiplau de les seves filles (o més ben dit, a causa de la insistència d'elles), amb l'objectiu que amb l'ingrés es garantís que es prengués els antidepressius que li havien prescrit.
No entro ara en el sentit, en la difícil justificació, de la decisió de l'ingrés. Si de cas potser ja en parlaré un altre dia. Al marge d'això, pel que fa estrictament als fàrmacs, considero que no s'ha de descartar, que puguin funcionar. No hi ha cap garantia que sigui així, però no deixa de ser "una possibilitat".
El cas, però, és que la família de l'Adriana només parla de medicació, i segons sembla també és l'única preocupació dels professionals del centre on està ingressada. I això, aquesta exclusivitat, té un perill important: si només es pensa en fàrmacs, s'oculta la biografia, i per tant s'emmascara la realitat.
Si es treuen de l'escenari la biografia, les relacions... és a dir, tot allò que en el seu cas ha sigut el veritable desencadenant de la seva caiguda (allò que ha fet que es manifestés la seva fragilitat, la seva vulnerabilitat en relació amb les depressions), si tot això es treu de l'escenari, ¿què en queda, de l'Adriana, d'ella "i les seves circumstàncies"?
I si tot això s'ignora, quines són les possibilitats que l'Adriana pugui sortir del pou on és? Realment és possible, que en pugui sortir? I si n'acaba sortint, n'haurà sortit gràcies a la medicació, o malgrat ella i totes les incomprensions?
La realitat és que l'Adriana, en l'estat depressiu que està, incomoda, "fa nosa". Però com que acceptar això és lleig, és més fàcil pensar només "en problemes de neurotransmissors". Perquè parlar d'això costa menys, i és més descompromès, que parlar de biografies, frustracions, tristeses...
És fàcil, protegir-se així: les neurones "deficients" estan a dins "del cap d'ella"; tot el que no funciona "li passa a ella", ningú hi té res a veure, etc. Per això, no sé si de manera encertada o no, he començat aquest escrit amb una cita sobre extraterrestres (com un exemple "de pensament distorsionat").
Quan li cal, cadascú s'evadeix de la realitat de la manera que més li convé (o li és més fàcil), i en una societat dominada "per la religió dels psicofàrmacs", és temptador fer-se'n adepte. Adepte a ultrança, de manera acrítica i incondicional. Perquè fer-se'n adepte sovint permet un alleujament de responsabilitats relacionals.
"Documentos en sánscrito descubiertos en Lhasa por los chinos contendrían, según los hindúes, el proceso de fabricación de ingenios interplanetarios."
Penso que no és tan diferent, que és igual de presumptuós i màgic, que dir això altre: "La psiquiatria biologista, ella sola, amb els seus psicofàrmacs i amb el seu coneixement del funcionament del cervell, està capacitada per resoldre tots els malestars i problemes existencials, biogràfics, mentals, relacionals".
--
(1) Bruguera, 1971 (p. 66 i 44). El llibre està ple de divertides ocurrències com aquestes. N'afegeixo una altra: "Para ciertas sectas de la India el 'yeti' sería un prototipo dejado en la naturaleza por los habitantes del cielo con el fin de experimentar una aclimatación. Los seres del espacio podrían así asegurar una procreación cuando viniesen a la Tierra." (p. 326)
"La piedra angular de nuestra tesis es la intromisión de pueblos extraterrestres que, varias veces, habrían venido a hibridizarnos y renovar nuestros poderes psicofísicos."
El mateix dia, a la tarda vaig a veure l'Adriana a la unitat d'aguts on està ingressada des de fa gairebé un mes. Quan la vaig a veure sempre sento una gran tristesa i una gran incomoditat.
A l'Adriana, a causa d'un estat depressiu sever i persistent, la van acabar ingressat, amb el vistiplau de les seves filles (o més ben dit, a causa de la insistència d'elles), amb l'objectiu que amb l'ingrés es garantís que es prengués els antidepressius que li havien prescrit.
No entro ara en el sentit, en la difícil justificació, de la decisió de l'ingrés. Si de cas potser ja en parlaré un altre dia. Al marge d'això, pel que fa estrictament als fàrmacs, considero que no s'ha de descartar, que puguin funcionar. No hi ha cap garantia que sigui així, però no deixa de ser "una possibilitat".
El cas, però, és que la família de l'Adriana només parla de medicació, i segons sembla també és l'única preocupació dels professionals del centre on està ingressada. I això, aquesta exclusivitat, té un perill important: si només es pensa en fàrmacs, s'oculta la biografia, i per tant s'emmascara la realitat.
Si es treuen de l'escenari la biografia, les relacions... és a dir, tot allò que en el seu cas ha sigut el veritable desencadenant de la seva caiguda (allò que ha fet que es manifestés la seva fragilitat, la seva vulnerabilitat en relació amb les depressions), si tot això es treu de l'escenari, ¿què en queda, de l'Adriana, d'ella "i les seves circumstàncies"?
I si tot això s'ignora, quines són les possibilitats que l'Adriana pugui sortir del pou on és? Realment és possible, que en pugui sortir? I si n'acaba sortint, n'haurà sortit gràcies a la medicació, o malgrat ella i totes les incomprensions?
La realitat és que l'Adriana, en l'estat depressiu que està, incomoda, "fa nosa". Però com que acceptar això és lleig, és més fàcil pensar només "en problemes de neurotransmissors". Perquè parlar d'això costa menys, i és més descompromès, que parlar de biografies, frustracions, tristeses...
És fàcil, protegir-se així: les neurones "deficients" estan a dins "del cap d'ella"; tot el que no funciona "li passa a ella", ningú hi té res a veure, etc. Per això, no sé si de manera encertada o no, he començat aquest escrit amb una cita sobre extraterrestres (com un exemple "de pensament distorsionat").
Quan li cal, cadascú s'evadeix de la realitat de la manera que més li convé (o li és més fàcil), i en una societat dominada "per la religió dels psicofàrmacs", és temptador fer-se'n adepte. Adepte a ultrança, de manera acrítica i incondicional. Perquè fer-se'n adepte sovint permet un alleujament de responsabilitats relacionals.
"Documentos en sánscrito descubiertos en Lhasa por los chinos contendrían, según los hindúes, el proceso de fabricación de ingenios interplanetarios."
Penso que no és tan diferent, que és igual de presumptuós i màgic, que dir això altre: "La psiquiatria biologista, ella sola, amb els seus psicofàrmacs i amb el seu coneixement del funcionament del cervell, està capacitada per resoldre tots els malestars i problemes existencials, biogràfics, mentals, relacionals".
--
(1) Bruguera, 1971 (p. 66 i 44). El llibre està ple de divertides ocurrències com aquestes. N'afegeixo una altra: "Para ciertas sectas de la India el 'yeti' sería un prototipo dejado en la naturaleza por los habitantes del cielo con el fin de experimentar una aclimatación. Los seres del espacio podrían así asegurar una procreación cuando viniesen a la Tierra." (p. 326)
17 de gen. 2020
Més sobre els llibres d'autoajuda
"He desconfiado generalmente de los libros de autoayuda, de los manuales elementales y de los tratados breves (...) Hoy pienso de forma muy diferente. Como en toda categoría y área de conocimiento, los hay buenos, malos y regulares.
Ho diu Carlos M. Álvarez a la introducció a "El tratamiento de los problemas de drogas, una guía para el terapeuta", de Miguel del Nogal (Desclée de Brouwer, 2009). I a continuació Carlos M. Álvarez afegeix:
"La Guía que me honra presentar (...) es breve, densa, rigurosa, ordenada, de fácil comprensión, práctica, pragmática, adecuadamente secuencial, conceptualmente sin cesiones, y explicativa, con detalle, de lo que de verdad funciona en cualquier abordaje terapéutico de cualquier abuso o dependencia de substancias o de las adicciones sin substancias."
No són adjectius amuntegats arbitràriament, sinó que descriuen molt bé el llibre de Miguel del Nogal (per posar-ne un exemple, trobo excepcionalment aconseguida la descripció dels episodis de 'craving', el desig de consumir).
És veritat que no és un bon exemple de llibre d'autoajuda, en sentit estricte, ja que el destinatari no és el consumidor, sinó el professional que se n'ocupa. Però m'ha agradat la frase aquesta que diu que de llibres d'autoajuda n'hi ha de "buenos, malos y regulares".
Penso i defenso el mateix: de llibres d'autoajuda n'hi ha de molt dolents (fins i tot infames), però també alguns molt bons (i entremig dels bons i els dolents, tot un ventall de grisos...).
A mi, alguns dels bons, en diferents moments (i pel que fa a diferents temes), m'han sigut d'una utilitat immensa.
Ho diu Carlos M. Álvarez a la introducció a "El tratamiento de los problemas de drogas, una guía para el terapeuta", de Miguel del Nogal (Desclée de Brouwer, 2009). I a continuació Carlos M. Álvarez afegeix:
"La Guía que me honra presentar (...) es breve, densa, rigurosa, ordenada, de fácil comprensión, práctica, pragmática, adecuadamente secuencial, conceptualmente sin cesiones, y explicativa, con detalle, de lo que de verdad funciona en cualquier abordaje terapéutico de cualquier abuso o dependencia de substancias o de las adicciones sin substancias."
No són adjectius amuntegats arbitràriament, sinó que descriuen molt bé el llibre de Miguel del Nogal (per posar-ne un exemple, trobo excepcionalment aconseguida la descripció dels episodis de 'craving', el desig de consumir).
És veritat que no és un bon exemple de llibre d'autoajuda, en sentit estricte, ja que el destinatari no és el consumidor, sinó el professional que se n'ocupa. Però m'ha agradat la frase aquesta que diu que de llibres d'autoajuda n'hi ha de "buenos, malos y regulares".
Penso i defenso el mateix: de llibres d'autoajuda n'hi ha de molt dolents (fins i tot infames), però també alguns molt bons (i entremig dels bons i els dolents, tot un ventall de grisos...).
A mi, alguns dels bons, en diferents moments (i pel que fa a diferents temes), m'han sigut d'una utilitat immensa.
10 de gen. 2020
Fonts d'informació poc fiables
A la biblioteca, a l'apartat de les revistes, en veig una que es diu "Mente Sana". Em crida l'atenció perquè a la portada s'hi anuncia un article titulat "Trastorno límite de la personalidad. Cómo se puede detectar y ayudar". (1)
Agafo la revista y llegeixo l'article. El firma "Mª José Muñoz. Psicoterapeuta." L'escrit, pel que fa a la descripció del Trastorn límit de la personalitat (TLP), em sembla força deficient. De manera que la primera cosa que penso és que aquesta psicoterapeuta que el firma (si exerceix com a tal), no la recomanaria a ningú que busqués informació i ajuda relacionada amb el TLP. (2)
Aprofito i miro els titulars dels altres articles, però no en llegeixo cap (de manera que no en puc fer cap comentari). Ara bé, passant pàgines arribo al final, i a la pàgina oposada a la dels crèdits (directora, editora, col.laboradors/es, etc.), hi veig quatre anuncis, en colors, d'uns deu per set centímetres cada un, amb fotografies d'Alicia Galván, Fátima Molina, Sofía Santamaría i Lucía (aquesta sense cognom). Aquestes quatre senyores el que tenen en comú és que totes anuncien els seus "poders" com a tiradores de cartes i vidents.
Sens dubte, aquests quatre anuncis (al costat de la pàgina dels crèdits), són una bona referència de la seriositat de la revista.
--
(1) No sé trobar la data de publicació, suposo que correspon al desembre de 2019. Està editada per RBA, i és la nº 149.
(2) En lloc d'invertir energies detallant els motius pels quals em sembla un article dolent, i com que no és cap excepció pel que fa a la "informació deficient" o del tot desaconsellable que et pots trobar (sobretot a internet), em sembla més intel.ligent no entrar en cap anàlisi i només suggerir, per si algú busca informació fiable sobre el TLP, un lloc amb informació seriosa i útil sobre aquest tema: www.lawebdeltlp.org (de la Fundació TLP).
Agafo la revista y llegeixo l'article. El firma "Mª José Muñoz. Psicoterapeuta." L'escrit, pel que fa a la descripció del Trastorn límit de la personalitat (TLP), em sembla força deficient. De manera que la primera cosa que penso és que aquesta psicoterapeuta que el firma (si exerceix com a tal), no la recomanaria a ningú que busqués informació i ajuda relacionada amb el TLP. (2)
Aprofito i miro els titulars dels altres articles, però no en llegeixo cap (de manera que no en puc fer cap comentari). Ara bé, passant pàgines arribo al final, i a la pàgina oposada a la dels crèdits (directora, editora, col.laboradors/es, etc.), hi veig quatre anuncis, en colors, d'uns deu per set centímetres cada un, amb fotografies d'Alicia Galván, Fátima Molina, Sofía Santamaría i Lucía (aquesta sense cognom). Aquestes quatre senyores el que tenen en comú és que totes anuncien els seus "poders" com a tiradores de cartes i vidents.
Sens dubte, aquests quatre anuncis (al costat de la pàgina dels crèdits), són una bona referència de la seriositat de la revista.
--
(1) No sé trobar la data de publicació, suposo que correspon al desembre de 2019. Està editada per RBA, i és la nº 149.
(2) En lloc d'invertir energies detallant els motius pels quals em sembla un article dolent, i com que no és cap excepció pel que fa a la "informació deficient" o del tot desaconsellable que et pots trobar (sobretot a internet), em sembla més intel.ligent no entrar en cap anàlisi i només suggerir, per si algú busca informació fiable sobre el TLP, un lloc amb informació seriosa i útil sobre aquest tema: www.lawebdeltlp.org (de la Fundació TLP).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)