Quan una persona és condemnada a una pena de privació de llibertat, hi ha societats que remarquen que el temps de presó ha de servir per a la rehabilitació, i altres que posen l'accent en què aquest temps de presó té funció de càstig.
Si l'objectiu és la rehabilitació, el temps de reclusió és només un factor que existeix "en funció de". I en aquest sentit, els diferents permisos penitenciaris a efectes pràctics poden escurçar el temps de privació de llibertat.
En canvi, si l'objectiu és el càstig, òbviament no hi ha cap motiu per escurçar la condemna, ni per fer-la més suportable (i alhora, des d'aquesta postura també és més fàcil acabar justificant les cadenes perpètues: "encara més càstig").
Aquesta doble filosofia d'alguna manera també la podem trobar en l'àmbit de la salut mental, sobretot a partir d'una crisi que hagi provocat un ingrés. Tot i que en teoria l'objectiu dels ingressos és sempre la reinserció social el més ràpid possible, de vegades hi ha persones que (després d'una o algunes crisis), entren en un procés d'institucionalització, de vegades permanent i irreversible: se les condemna a "cadena perpètua" a causa de la crisi que han passat (o de la malaltia que els afecta).
Que passi una cosa o l'altra, reinserció o institucionalització, depèn sobretot dels criteris dels professionals implicats, tant dels responsables de les grans línies d'actuació, "els ideòlegs", com d'aquells que atenen directament el malalt.
Aquesta diversitat de criteris també existeix actualment a Catalunya (encara que pugui sobtar). Encara avui, el mateix problema pot originar recorreguts diferents, segons el centre de referència que li correspongui a algú. Segons l'equip mèdic que li toqui, i dels mitjans implementats (o no) vinculats a aquest centre, serà més o menys factible la reinserció.
Ho explicaré amb un parell d'exemples. Del primer, del Jonàs, fa temps ja en vaig parlar. Després d'una crisi que s'hauria pogut evitar (si els serveis de salut mental, els serveis socials i la família prèviament no s'haguessin desentès d'ell, tots van fallar), el Jonàs va acabar ingressat. De manera justificada, tenint en compte el seu estat "en aquell moment".
Però resulta que des d'aquell ingrés han passat 15 anys, i ell segueix ingressat, sense cap projecte de reinserció. És molt greu, perquè el cas és que dos o tres mesos després d'aquella crisi el Jonàs ja estava ben estabilitzat, i des d'aleshores no ha patit cap més crisi.
Que la seva família sigui "complicada", de poca ajuda, no és cap justificació vàlida pel que fa a aquest despropòsit. I si és el cas (que no ho sé, però no ho descarto), que la família s'oposa a l'alta (de vegades passa), de cap manera els responsables mèdics haurien d'acceptar aquesta voluntat, perquè l'únic que els hauria de preocupar hauria de ser "l'interès superior del Jonàs".
De fet, tenint en compte les limitacions (i fins i tot la toxicitat) de la seva família, tindria tot el sentit del món que la tutela del Jonàs l'exercís una institució (una fundació tutelar), i que fos aquesta institució la que es preocupés per aconseguir "el millor per a ell". Que òbviament no és aquesta cadena perpètua psiquiàtrica.
El Jonàs, ben estabilitzat com està des de fa anys (des de fa 15 anys!), podria estar vivint perfectament en una residència de règim obert, o fins i tot en un pis tutelat (ja que tal com he dit amb la família no s'hi pot comptar).
L'altre exemple és el de la Marta. Quan tenia 20 anys va patir un brot psicòtic i va acabar ingressada al psiquiàtric. Al cap de quinze dies, estabilitzada, li van donar l'alta, i va passar uns anys força bé, estudiant alguna cosa i treballant una mica. Llavors va tenir un altre brot, i es va repetir l'ingrés i, igual que l'anterior vegada, l'ingrés va ser de pocs dies.
Des del primer ingrés han passat 20 anys, ara ella en té 40, i durant aquests anys, en total, ha estat ingressada només quatre vegades (la vegada més llarga durant poc més d'un mes). La resta del temps la Marta ha anat fent la seva vida, de vegades més independent, de vegades més a redós de la família, fent algunes feines, de vegades sense treballar, "però sempre en llibertat!"
Mentrestant, el Jonàs ha viscut "empresonat", institucionalitzat, vegetant a dins del manicomi, quan hauria pogut anar fent una vida semblant a la de la Marta (el Jonàs abans de l'ingrés havia treballat, i en feines manuals era un bon treballador).
I ara bé "un detall" important: al centre on està ingressat el Jonàs hi ha bastants persones en la seva mateixa situació, retingudes, "condemnades a cadena perpètua". En canvi, al centre de referència de la Marta, els ingressos indefinits en principi ni es contemplen: es fa tot el possible, des de diferents fronts o dispositius, per tal d'afavorir al màxim (després d'una crisi), la reinserció social de la persona afectada. Per tal d'afavorir la reinserció, i per tal de, un cop aconseguida, "conservar-la".
