Segons els biologistes purs, la depressió és un trastorn orgànic, un desequilibri químic cerebral que es pot reequilibrar amb l'administració d'aquells components que compensen directament o afavoreixen indirectament aquesta falta d'equilibri.
Segons els psicologistes purs, la depressió és un trastorn psicològic, un desequilibri o malestar mental que es pot reequilibrar amb el treball sobre aquells aspectes psicològics desestructurats, estructurant-los a través de la paraula, l'autoconeixement i la modificació de la conducta.
De vegades la puresa és una virtut (la puresa d'un desinfectant sanitari, per tal d'evitar infeccions), però en l'àmbit de les teories relacionades amb l'atenció a la salut mental la rigidesa teòrica pot ser un gran inconvenient
Sabem que si ens donen una alegria (o ens la donem nosaltres, per exemple fent una cosa que ens agrada o enorgulleix), ens sentim més bé, estem contents. I sabem que si ens prenem una substància psicoactiva (un fàrmac antidepressiu o una droga estimulant legal o il.legal) podem alterar el nostre estat mental i també sentir-nos més bé.
Quan ens feliciten perquè hem fet una bona feina, o quan una persona que ens cau bé ens fan un petó (i encara més si ens enamorem) se'ns altera l'estat emocional. I prenent antidepressius o cocaïna també. Les emocions són sensibles als dos tipus d'estímuls.
Tant si l'origen del canvi és una relació o una substància, el benestar aconseguit té sempre una base biològica: a través de les paraules modifiquem la biologia, i a través de la química també. No hi ha oposició, sinó complementarietat, circulació de doble sentit.
Som un sistema de vasos comunicants: les paraules ens alteren la química i la química ens altera les paraules.
Ara bé, són uns vasos comunicants que no funcionen sempre de la mateixa manera en totes les persones, ni en una mateixa persona al llarg de tota la seva vida. De manera que, segons els casos i els moments, de vegades potser el més assenyat és insistir en l'opció de la química, i de vegades en la de les paraules. O en la combinació de química i paraules que es consideri més indicada. L'important és tenir clar que l'objectiu és aconseguir el benestar de la persona que pateix. Com calgui, sense prejudicis.
Hi ha moltes persones amb problemes mentals a les quals només se'ls ofereix pastilles. I potser algunes bones paraules de tant en tant, però fonamentalment pastilles. I dic bones paraules en el sentit de benintencionades, cosa que ni tan sols vol dir que siguin sempre les més adequades: hi pot haver paraules benintencionades que encara ens ensorrin més (l'art d'acompanyar amb les paraules oportunes no és fàcil, però això si de cas ja és un altre tema).
També hi ha casos de sentit contrari, persones presoneres dels psicologistes, o presoneres del seu psicologisme particular, amb un rebuig irracional a una eventual ajuda química.
No és dolent ser partidari (com a metge o malalt) d'una o altra opció. El dolent és no ser capaç de veure que hi pot haver altres opcions que potser poden funcionar. I el pitjor de tot és insistir una vegada i una altra en la opció inicialment preferida, quan passa el temps (de vegades mesos, de vegades anys, de vegades dècades...) sense aconseguir cap resultat, sense plantejar-se que amb una altra opció "potser" es podria aconseguir alguna millora.
Passa molt més del que sembla.
26 de gen. 2017
22 de gen. 2017
Solitud
L'aïllament, la solitud, potser perquè no es té família, o perquè els fills són persones absents, que van al seu aire, o perquè estan presents però alhora absents, perquè tenen una actitud poc afectuosa, indiferent (quan som grans i dèbils això és de més mal suportar), o perquè els amics van morint, van desapareixent, i ens anem quedant sense xarxa social al voltant... Quan ens fem grans aquestes situacions generen tristesa. I aquesta tristesa és fàcil que evolucioni cap a un procés depressiu.
Són tristeses justificades, que responen a realitats concretes, frustrants, i alhora irreversibles. No podem inventar un afecte o una sol.licitud dels fills que no existeix, ni podem ressuscitar les persones mortes que ens feien companyia. Són tristeses (o depressions), les que es generen per aquestes causes, que no es poden convertir en alegries amb psicofàrmacs.
Amb medicació potser s'estaborneixen, es seden els circuits neurals on resideixen. Però no es reverteix la depressió (la tristesa, el desencant), només s'anestesia. De gent gran anestesiada d'aquesta manera n'hi ha molta, i es considera (els metges consideren, potser també els familiars) que aquestes persones, així medicades, estan millor.
Les tristeses o depressions causades per motius com aquests (la solitud, a més del deteriorament físic i mental) no tenen solució. Són "normals". El que no és normal és que vulguem ignorar que la vida (el final de la vida), de vegades, massa vegades, és així de desagradable.
Això no vol dir que la medicació en aquests casos no pugui estar justificada. Potser alleuja, però cal tenir present que no cura res, perquè no pot curar res: la solitud només es pot curar amb companyia, i la decrepitud de cap manera.
Són tristeses justificades, que responen a realitats concretes, frustrants, i alhora irreversibles. No podem inventar un afecte o una sol.licitud dels fills que no existeix, ni podem ressuscitar les persones mortes que ens feien companyia. Són tristeses (o depressions), les que es generen per aquestes causes, que no es poden convertir en alegries amb psicofàrmacs.
Amb medicació potser s'estaborneixen, es seden els circuits neurals on resideixen. Però no es reverteix la depressió (la tristesa, el desencant), només s'anestesia. De gent gran anestesiada d'aquesta manera n'hi ha molta, i es considera (els metges consideren, potser també els familiars) que aquestes persones, així medicades, estan millor.
Les tristeses o depressions causades per motius com aquests (la solitud, a més del deteriorament físic i mental) no tenen solució. Són "normals". El que no és normal és que vulguem ignorar que la vida (el final de la vida), de vegades, massa vegades, és així de desagradable.
Això no vol dir que la medicació en aquests casos no pugui estar justificada. Potser alleuja, però cal tenir present que no cura res, perquè no pot curar res: la solitud només es pot curar amb companyia, i la decrepitud de cap manera.
20 de gen. 2017
Els extraterrestres
Hi ha gent a la que llegir informació crítica sobre les farmacèutiques la porta a adoptar una postura antimedicaments. És una actitud més religiosa ("la religió antimedicaments") que reflexiva. En general aquest rebuig va acompanyat d'una opció "alternativa" a l'hora d'enfrontar la falta de salut. Són persones a qui la constatació d'una mala praxi mèdica o farmacològica no les estimula a reivindicar una bona praxi, sinó que els serveix per desqualificar tot el pensament científic en què es basa, o s'hauria de basar, la pràctica mèdica.
En ocasions aquestes persones, després de denunciar (de vegades amb raó) una metodologia opaca i poc rigorosa, opten per alternatives molt més opaques i poc rigoroses. Per alternatives que essencialment són opaques i poc rigoroses, a diferència de la ciència, que quan té aquests defectes passa a ser mala ciència, és a dir, ja no és ciència.
Dialogar amb persones així és complicat (tan complicat com amb els metges que fan mala ciència), perquè les seves argumentacions són més consignes que argumentacions. Si discrepes d'elles, et poden dir, per tal de defensar les seves opcions, que el problema és que tu estàs limitat, que "no t'obres a altres realitats", etc. Desencantades de la mala ciència (o rebutjant pel que sigui la bona) han optat per la màgia, per la prestidigitació argumental, pel menyspreu de la raó. Ets creient o no ho ets. El diàleg és impossible.
Un dels exemples segurament més coneguts és el de l'Església de la Cienciologia, amb el seu rebuig a qualsevol psicofàrmac en coherència amb la seva concepció de la salut mental transmesa a Ron Hubbard, el seu fundador, segons sembla per uns extraterrestres.
D'exemples n'hi ha molts. Fa poc a una llibreria de vell vaig trobar un llibre sobre les depressions editat el 1987 (1). L'autor, metge segons la seva presentació, defensa la utilitat de la telepatia, el tarot i el diàleg amb els difunts per tal d'ajudar a superar les depressions. De gent amb idees estranyes com aquestes n'hi ha, més de la que sembla.
La veritat és que de tant en tant a més d'assajos seriosos també m'agrada fullejar llibres com aquest. Dolents. Si es publiquen llibres, presumptament seriosos (segons els seus autors), sobre la relació entre la salut i els extraterrestres, els dimonis, les teletransportacions, etc., és perquè algú compra i llegeix aquest llibres. I se'n publiquen bastants, molts, de manera que més val ser conscient d'aquesta realitat.
--
(1) "Diálogos para conocer y superar la depresión", de Ramón Marqués Sala, Ediciones Fausí, Barcelona, 1987.
En ocasions aquestes persones, després de denunciar (de vegades amb raó) una metodologia opaca i poc rigorosa, opten per alternatives molt més opaques i poc rigoroses. Per alternatives que essencialment són opaques i poc rigoroses, a diferència de la ciència, que quan té aquests defectes passa a ser mala ciència, és a dir, ja no és ciència.
Dialogar amb persones així és complicat (tan complicat com amb els metges que fan mala ciència), perquè les seves argumentacions són més consignes que argumentacions. Si discrepes d'elles, et poden dir, per tal de defensar les seves opcions, que el problema és que tu estàs limitat, que "no t'obres a altres realitats", etc. Desencantades de la mala ciència (o rebutjant pel que sigui la bona) han optat per la màgia, per la prestidigitació argumental, pel menyspreu de la raó. Ets creient o no ho ets. El diàleg és impossible.
Un dels exemples segurament més coneguts és el de l'Església de la Cienciologia, amb el seu rebuig a qualsevol psicofàrmac en coherència amb la seva concepció de la salut mental transmesa a Ron Hubbard, el seu fundador, segons sembla per uns extraterrestres.
D'exemples n'hi ha molts. Fa poc a una llibreria de vell vaig trobar un llibre sobre les depressions editat el 1987 (1). L'autor, metge segons la seva presentació, defensa la utilitat de la telepatia, el tarot i el diàleg amb els difunts per tal d'ajudar a superar les depressions. De gent amb idees estranyes com aquestes n'hi ha, més de la que sembla.
La veritat és que de tant en tant a més d'assajos seriosos també m'agrada fullejar llibres com aquest. Dolents. Si es publiquen llibres, presumptament seriosos (segons els seus autors), sobre la relació entre la salut i els extraterrestres, els dimonis, les teletransportacions, etc., és perquè algú compra i llegeix aquest llibres. I se'n publiquen bastants, molts, de manera que més val ser conscient d'aquesta realitat.
--
(1) "Diálogos para conocer y superar la depresión", de Ramón Marqués Sala, Ediciones Fausí, Barcelona, 1987.
17 de gen. 2017
La Joanna Moncrieff
La Joanna Moncrieff és una psiquiatra anglesa que diu que fins ara no hi ha cap evidència de que les malalties mentals estiguin causades per uns desequilibris químics del cervell, i que per tant no estan fonamentades les afirmacions de que hi ha medicaments que restableixen aquests presumptes desequilibris.
Diu que els medicaments psiquiàtrics el que fan és provocar un estat alterat del cervell, i que en alguns casos aquesta alteració general (aquesta "anormalitat") pot ser desitjable, en la mesura que alleuja una simptomatologia que genera patiment. Diu que aquest alleujament es produeix emmascarant (i no revertint) la simptomatologia, ja siguin deliris, depressions o ansietats.
Reivindica un ús assenyat i informat dels medicaments psiquiàtrics, i pel que fa als seus efectes diu que no han de ser separats els desitjables (de vegades només hipotètics), dels secundaris (adversos, per parlar amb més propietat), sinó que han de ser agrupats junts "tots els efectes reals", del tipus que siguin, de manera que l'eventual usuari pugui avaluar el que més li convé (prendre's o no prendre's uns medicaments).
Això com a punt de partida, un punt de partida que s'ha de poder reconsiderar en funció de l'evolució, de la constatació o no dels efectes previstos dels fàrmacs (positius o negatius), i de "com viu l'usuari" aquests efectes, ja que aquesta és una experiència essencialment subjectiva. Reclama també que en el cas que una persona de manera responsable decideixi deixar la medicació (pel balanç que ella fa dels efectes de la medicació), se l'ajudi a fer-ho, en lloc d'estigmatitzar-la i abandonar-la pel fet de no seguir "el criteri oficial dominant".
Diu que tota la literatura psiquiàtrica està contaminada de diferents maneres per la tesi dels desequilibris químics cerebrals i l'objectiu reequilibrador, i n'explica els motius, tant els ideològics com els experimentals (els biaixos i les interpretacions poc acurades de molts dels assajos que es fan amb psicofàrmacs). Insisteix que no és contrària a l'ús d'aquests psicofàrmacs (si més no d'alguns), però sí al seu ús desinformat, al seu abús generalitzat i a l'actitud encastellada i poc empàtica dels professionals només pendents dels eventuals símptomes de millora, i alhora molt insensibles als de vegades terribles efectes adversos que provoquen aquests medicaments.
La Joanna Moncrieff parla de tot això a "Hablando claro, una introducción a los fármacos psiquiátricos" (Herder, 2013). Llegint el llibre he tingut la sensació que ella, des del seu magisteri i la seva competència, posava paraules a unes sensacions, idees o dubtes que sovint em volten.
Jo no sóc un expert en el tema ni tinc la capacitat d'avaluar a fons totes les informacions i referències que aporta la Joanna Moncrieff. Però el que si veig és que el que exposa m'és útil per emmarcar el que des del meu punt de vista de vegades és una gestió confusa i convulsa dels problemes mentals d'algunes persones que conec.
Diu que els medicaments psiquiàtrics el que fan és provocar un estat alterat del cervell, i que en alguns casos aquesta alteració general (aquesta "anormalitat") pot ser desitjable, en la mesura que alleuja una simptomatologia que genera patiment. Diu que aquest alleujament es produeix emmascarant (i no revertint) la simptomatologia, ja siguin deliris, depressions o ansietats.
Reivindica un ús assenyat i informat dels medicaments psiquiàtrics, i pel que fa als seus efectes diu que no han de ser separats els desitjables (de vegades només hipotètics), dels secundaris (adversos, per parlar amb més propietat), sinó que han de ser agrupats junts "tots els efectes reals", del tipus que siguin, de manera que l'eventual usuari pugui avaluar el que més li convé (prendre's o no prendre's uns medicaments).
Això com a punt de partida, un punt de partida que s'ha de poder reconsiderar en funció de l'evolució, de la constatació o no dels efectes previstos dels fàrmacs (positius o negatius), i de "com viu l'usuari" aquests efectes, ja que aquesta és una experiència essencialment subjectiva. Reclama també que en el cas que una persona de manera responsable decideixi deixar la medicació (pel balanç que ella fa dels efectes de la medicació), se l'ajudi a fer-ho, en lloc d'estigmatitzar-la i abandonar-la pel fet de no seguir "el criteri oficial dominant".
Diu que tota la literatura psiquiàtrica està contaminada de diferents maneres per la tesi dels desequilibris químics cerebrals i l'objectiu reequilibrador, i n'explica els motius, tant els ideològics com els experimentals (els biaixos i les interpretacions poc acurades de molts dels assajos que es fan amb psicofàrmacs). Insisteix que no és contrària a l'ús d'aquests psicofàrmacs (si més no d'alguns), però sí al seu ús desinformat, al seu abús generalitzat i a l'actitud encastellada i poc empàtica dels professionals només pendents dels eventuals símptomes de millora, i alhora molt insensibles als de vegades terribles efectes adversos que provoquen aquests medicaments.
La Joanna Moncrieff parla de tot això a "Hablando claro, una introducción a los fármacos psiquiátricos" (Herder, 2013). Llegint el llibre he tingut la sensació que ella, des del seu magisteri i la seva competència, posava paraules a unes sensacions, idees o dubtes que sovint em volten.
Jo no sóc un expert en el tema ni tinc la capacitat d'avaluar a fons totes les informacions i referències que aporta la Joanna Moncrieff. Però el que si veig és que el que exposa m'és útil per emmarcar el que des del meu punt de vista de vegades és una gestió confusa i convulsa dels problemes mentals d'algunes persones que conec.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)