El dia abans d'anar a veure l'Elisabet (també pels volts de Nadal), anem a veure l'Adriana, ingressada des de fa uns dies a una unitat d'aguts de psiquiatria, a causa d'una severa depressió. O a causa de la família que té, una explicació alternativa que, òbviament, "a la seva família" no li interessa plantejar-se-la.
Hi vaig amb la Lívia. Quan arribem, quan ens veu, a l'Adriana d'entrada li canvia la cara, se li il.lumina... però de seguida torna a canviar la cara, com si s'hagués adonat que aquesta reacció positiva no encaixa amb el seu paper actual; recupera el seu pessimisme, la seva actitud autodestructiva, fins i tot agressiva cap als altres, aquesta actitud en la qual està atrapada des que va començar l'actual etapa depressiva.
Per anar a veure l'Adriana cal fer un esforç. Perquè l'Adriana no és com l'Elisabet; si un petit esforç teu o detall amb l'Elisabet pràcticament sempre dóna fruit (si estava preocupada normalment es despreocupa, si estava trista s'alegra...), en el cas de l'Adriana no és així. Tens la sensació que l'Adriana és una roca, rígida, ancorada en el seu malestar.
No és fàcil, estar amb l'Adriana, a causa de la seva actual negativitat. Has d'estar tu realment fort, emocionalment sencer, per tal que la seva negror "no et contamini". El que et salva una mica, i alhora la salva, és que "per sota" de la seva negativitat i aspresa, si estàs atent, t'adones també del molt que pateix, i de les moltes ganes que té de deixar de patir, encara que et digui el contrari, encara que insisteixi en dir el contrari.
Quan marxem de la planta d'aguts de l'Adriana no ho fem mai contents, sinó entristits. Per ella, pel seu estat, i també pel lloc. El normal és sortir d'una unitat d'aguts així, abatut, aclaparat. Perquè a més de trobar-te la persona que vas a veure de la manera que te la trobes, malament, veus el lloc on està, envoltada per moltes altres persones que també estan bastant o molt malament.
Ens costa, hem de fer un esforç, per anar a veure l'Adriana (a diferència de l'Elisabet, que no ens costa mai). A més, un altre problema de la relació nostra amb l'Adriana és l'obligada relació amb la seva família, inevitable ara, ja que mentre està ingressada l'accés a l'Adriana no és factible sense el vistiplau de la família. De vegades, "aquesta gestió prèvia" (l'autorització familiar), és el que més mandra ens fa.
Quan tornem cap a casa, li parlo a la Lívia dels pensaments meus sobre "el sentit de les coses", i li reitero això que vaig dient de tant en tant, que a banda d'aquests moments o parèntesis (les visites a l'Elisabet, a l'Adriana, les converses amb algú altre...), el meu sentiment general, existencial, és més aviat de prescindibilitat, o d'absurditat, o de banalitat.
Ho dic, i alhora m'adono que m'estic despistant, que estic fent una generalització que no s'adiu amb la realitat. I llavors amplio l'explicació: li parlo a la Lívia també d'altres moments més quotidians, per a mi també rellevants, molt importants... Com per exemple quan al matí esmorzem junts, i diem alguna tonteria, i somriem o riem... Aquests moments tan "irrellevants" i, alhora, també "tan plens de sentit".
