21 de set. 2020

Una altra història "de sentit"

El dia abans d'anar a veure l'Elisabet (també pels volts de Nadal), anem a veure l'Adriana, ingressada des de fa uns dies a una unitat d'aguts de psiquiatria, a causa d'una severa depressió. O a causa de la família que té, una explicació alternativa que, òbviament, "a la seva família" no li interessa plantejar-se-la.

Hi vaig amb la Lívia. Quan arribem, quan ens veu, a l'Adriana d'entrada li canvia la cara, se li il.lumina... però de seguida torna a canviar la cara, com si s'hagués adonat que aquesta reacció positiva no encaixa amb el seu paper actual; recupera el seu pessimisme, la seva actitud autodestructiva, fins i tot agressiva cap als altres, aquesta actitud en la qual està atrapada des que va començar l'actual etapa depressiva.

Per anar a veure l'Adriana cal fer un esforç. Perquè l'Adriana no és com l'Elisabet; si un petit esforç teu o detall amb l'Elisabet pràcticament sempre dóna fruit (si estava preocupada normalment es despreocupa, si estava trista s'alegra...), en el cas de l'Adriana no és així. Tens la sensació que l'Adriana és una roca, rígida, ancorada en el seu malestar.

No és fàcil, estar amb l'Adriana, a causa de la seva actual negativitat. Has d'estar tu realment fort, emocionalment sencer, per tal que la seva negror "no et contamini". El que et salva una mica, i alhora la salva, és que "per sota" de la seva negativitat i aspresa, si estàs atent, t'adones també del molt que pateix, i de les moltes ganes que té de deixar de patir, encara que et digui el contrari, encara que insisteixi en dir el contrari.

Quan marxem de la planta d'aguts de l'Adriana no ho fem mai contents, sinó entristits. Per ella, pel seu estat, i també pel lloc. El normal és sortir d'una unitat d'aguts així, abatut, aclaparat. Perquè a més de trobar-te la persona que vas a veure de la manera que te la trobes, malament, veus el lloc on està, envoltada per moltes altres persones que també estan bastant o molt malament.

Ens costa, hem de fer un esforç, per anar a veure l'Adriana (a diferència de l'Elisabet, que no ens costa mai). A més, un altre problema de la relació nostra amb l'Adriana és l'obligada relació amb la seva família, inevitable ara, ja que mentre està ingressada l'accés a l'Adriana no és factible sense el vistiplau de la família. De vegades, "aquesta gestió prèvia" (l'autorització familiar), és el que més mandra ens fa.

Quan tornem cap a casa, li parlo a la Lívia dels pensaments meus sobre "el sentit de les coses", i li reitero això que vaig dient de tant en tant, que a banda d'aquests moments o parèntesis (les visites a l'Elisabet, a l'Adriana, les converses amb algú altre...), el meu sentiment general, existencial, és més aviat de prescindibilitat, o d'absurditat, o de banalitat.

Ho dic, i alhora m'adono que m'estic despistant, que estic fent una generalització que no s'adiu amb la realitat. I llavors amplio l'explicació: li parlo a la Lívia també d'altres moments més quotidians, per a mi també rellevants, molt importants... Com per exemple quan al matí esmorzem junts, i diem alguna tonteria, i somriem o riem... Aquests moments tan "irrellevants" i, alhora, també "tan plens de sentit".

20 de set. 2020

L'Elisabet i el dinar de Nadal

La Lívia havia convidat l'Elisabet a venir a dinar el dia de Nadal. L'Elisabet havia dit que li feia molta il.lusió, però després telefona i diu que no ho veu clar i que, el dia de Nadal, l'endemà, prefereix quedar-se a la residència.

Sense avisar-la, vaig "a casa seva", a la residència. La trobo a la sala d'estar, asseguda, quieta, sense fer res. Absent, amb cara d'avorrida. Quan em veu, es transforma de cop: se li il.lumina la cara, s'aixeca d'un bot, m'abraça i petoneja i em pregunta que què hi faig, aquí.

Li dic que ja ho veu, que l'he anat a veure. I que a més de veure-la li volia dir que a la Lívia i a mi ens semblava molt bé que el dia de Nadal fes el que volgués... però que si decidia venir a dinar amb nosaltres, ens faria molt contents. Que ens agradaria de debò, que estigués amb nosaltres. Li repeteixo uns dos o tres cops la il.lusió que ens faria, i a cada repetició ella eixampla el somriure, i se li enriolen més els ulls. I al final em diu que vindria, que és clar que sí.

Per a mi i la Lívia el dia de Nadal no és un dia especialment important, però fem "com si ho fos", perquè per a l'Elisabet sí que ho és... Li pregunto a l'Elisabet per què ens havia dit que volia quedar-se a la residència. I llavors m'explica que fa dies que té un restrenyiment molt fort, i que això li repercuteix en el cap, li afecta l'humor, l'encongeix. Que quan li passa això llavors es queda així, replegada, malament, i que tot ho veu difícil (l'Elisabet ja té tendència al restrenyiment, i l'arsenal de pastilles psiquiàtriques que es pren encara li compliquen més la vida, pel que fa a aquest problema).

Aquesta vegada hi ha el restrenyiment pel mig; una altra vegada pot ser un altre malestar, d'origen físic o mental... El cas és que la vida de l'Elisabet no és fàcil. Però malgrat les dificultats, de vegades grans, en els mals moments, moltes vegades trencar la deriva de la seva negativitat i pessimisme no és molt complicat. De vegades només cal trobar les paraules oportunes, oferir-li una abraçada, o un somriure... de vegades, amb molt poqueta cosa, li pot canviar l'estat d'ànim.

L'Elisabet és una persona bastant fàcil. En aquest cas, amb el mínim esforç d'anar-la a saludar a la residència (cosa que d'altra banda no és tampoc cap esforç), i remarcar-li "que ella és important per a nosaltres", ha sigut suficient (tot i que el malestar del restrenyiment de moment no hagi desaparegut).

Quan me'n vaig cap a casa, pel carrer tinc una sensació estranya, agradable: a ella sé que amb la visita li he donat una alegria, però el cas és que ella a mi m'ha donat una alegria tant o més gran: "podent anar-la a veure", m'ha donat això de què parlo els últims dies, "un sentit"... Es probable que la meva alegria i benestar siguin només una conseqüència d'aquest sentit.