"De vegades algú ja està bé estant malament."

Un dia l'A.P. em diu aquesta frase. Què vol dir? D'entrada desconcerta: com es pot estar bé estant malament? Una altra cosa seria dir-ho fent referència a un estat "previ" i pitjor. Llavors sí que tindria sentit: estar malament, però ser conscient que abans encara estaves pitjor, i valorar aquest progrés. Però sense aquesta referència seqüencial, quin significat pot tenir?

D'entrada, cal subratllar "que estant malament ningú no està bé": la tendència biològica i psicològica s'orienta sempre indiscutiblement cap al benestar, cap a un estat de no dolor, cap a un estat de satisfacció de les necessitats físiques i psicològiques.

Ara bé, què passa quan, estant malament, per sortir d'aquest malament cal fer un esforç? Què passa quan aquest esforç potser ha de ser considerable, potser molt gran? Llavors, de vegades potser ens conformem amb el malestar; potser assumim el fet de quedar-nos en aquesta zona grisa, per tal de no haver d'enfrontar el repte. No ens movem, considerem que no som capaços de fer allò que hauríem de fer, o considerem que no ens compensa l'esforç necessari per aconseguir-ho. 

No volem estar malament, però, pel motiu que sigui, el resultat és que de vegades no fem res "efectiu" amb l'objectiu de deixar d'estar malament.

Suposo que aquest és el sentit de la frase inicial. Amb aquest significat, quantes persones que jo conec ja estan bé estan malament com estan? Doncs un grapat. I algunes és bastant dubtós que siguin capaces de fer algun canvi, a la vista de la seva llarga biografia. 

També hi ha les altres persones. Persones amb vides difícils que acaben entenent que, per tal que la seva vida pugui ser més fàcil, menys trista i menys amargada, de moment han de fer l'esforç de renunciar "al confort enganyós de la seva còmoda incomoditat". Que han de barallar-se, si cal amb dents i ungles, amb les limitacions que les immobilitzen. És a dir, que assumeixen que de moment la seva vida ha de ser més difícil, si realment el que volen és que, un dia, pugui arribar a ser una mica més fàcil. Perquè han entès que, pel que fa a aquest negoci, no hi ha varetes màgiques que valguin.

Hauries d'estar malament com jo

Hi ha persones que estan malament i per a les quals que tu estiguis bé no és un motiu d'alegria, sinó gairebé una mena d'injustícia o ofensa. Com que elles estan malament, voldrien que tu també ho estiguessis.

Hi ha fills amb vides complicades que tenen aquesta mena de sentiment cap als seus pares. I hi ha pares, sobretot mares, que cauen en la trampa de les acusacions d'aquest tipus dels fills. O que no és que hi caiguin, sinó que sempre hi han estat atrapades, a causa de l'educació que elles han rebut: "si els meus fills no són feliços, no està bé que jo ho sigui". Consideren que no tenen ni el dret a desitjar (i intentar) ser-ho. Perquè aconseguir ser una mica felices, no estar tan malament, seria una mena de traïció al fill.

És una idea malaltissa. Perquè el resultat és que aquests pares, aquestes mares, són doblement desgraciades, perquè al malestar o desgràcia dels fills (amb relació al qual sovint no poden fer res, o molt poc, sobretot quan ja són majors d'edat), hi afegeixen, de propina, el propi malestar: una mena "d'autoflagel.lació solidària" afegida. Aquesta mena de cilici que provoca sofriment i no soluciona res.

Però no s'acaba aquí, amb aquesta absurda immolació inútil i dolorosa, sinó que a sobre, aquesta actitud encara té un altre efecte indesitjable, del tot contrari als interessos dels pares (els quals, naturalment, el que desitgen és que els seus fills siguin  menys desgraciats). Perquè resulta que, vivint-ho així, l'exemple que dones als fills, amb aquest comportament, és el de persones fràgils, desorientades, incapaces d'elevar-se pel damunt de les dificultats que les envolten. Tot el contrari de la referència que necessiten aquests fills, per molt que estiguin dient el contrari, "que és una injustícia que els altres estiguin bé i ells no".

Amb aquesta llàstima i compassió tova, malentesa, els pares ensenyen als fills a ser persones vulnerables i desgraciades, penells de campanar orientats segons com bufa el vent, fins i tot quan el vent bufa amb una direcció i força que l'únic que fa és alimentar amargors, ressentiments, ràbies, impotències, infelicitats... Mantenen els fills en un estat d'infantesa permanent, amb les seves rebequeries d'infant (encara que potser tinguin ja trenta anys), immadurs, incapacitats... 

I alhora, també els reforcen les seves capacitats manipuladores: "Veus? Em volies amargada i desgraciada, i ja ho sóc".

És una calamitat, perquè aquest resultat, per molt que el fill de vegades l'hagi verbalitzat com a desig, en el fons és l'últim que desitja. Perquè el que desitja de debò (encara que no ho digui), el que necessita urgentment (i en el seu interior més íntim, potser inconscient, sap que és així), és precisament "que li portin la contrària". Ja que si no, sense aquesta oposició, es veu incapaç d'intentar sortir del pou en què ha quedat atrapat.

Avui no he parlat de cap cas concret. Hauria sigut fàcil, perquè aquesta exposició l'hauria pogut fer parlant de la Sònia, o de la Pilar, o de la Maria, o de l'altra Maria, o de la Carme... i les respectives filles o fills.