"Cada época conoce su particular forma de conformismo intelectual, su 'escolástica': designamos con esta palabra (...) esa forma de pseudosaber académico caracterizado por preferir las estructuras estables y cerradas a las cambiantes y abiertas, no admitir más problemas que aquellos previamente instituidos en la urdimbre de las respuestas (...) La ideología moralizante que justifica y adoba cada escolástica es muy variada (...)." Fernando Sabater (1)
Aquests dies escolto per internet algunes entrevistes i xerrades dels psiquatres Fernando Colina i José María Álvarez. Llegeixo també alguna entrevista a Massimo Recalcati, psicòleg interessat per les psicopatologies alimentàries. Els tres es fonamenten en una concepció psicoanalítica dels conflictes mentals. M'atrauen moltes de les idees que exposen.
Alhora, del que diuen hi ha una cosa que em sobta, i és que els tres coincideixen en l'opinió negativa que tenen de les teràpies cognitives conductuals. Fins a l'extrem que les consideren "un apèndix" de la psiquiatria biologista i farmacològica, tal com sona. Això em desconcerta. És a dir, em desconcerta que aquests defensors "de la cura i l'acompanyament a través de la paraula" manifestin aquest rebuig tan radical a aquesta altra opció basada també exclusivament en la paraula. I encara em desconcerta més que ho facin atribuint-li "un maridatge" amb els biologistes, una associació que em sembla del tot gratuïta. Absolutament gratuïta.
Que alguns professionals combinin els dos abordatges (farmacològic i cognitu conductual), no autoritza a cap generalització com la que fan ells. És tan absurd com afirmar que com que alguns professionals biologistes, per exemple, potser recomanen lectures poètiques, o anar en bicicleta, la poesia i el ciclisme són part de la concepció biologista i farmacològica de la salut mental.
Colina, Álvarez i Recalcati estableixen una pugna ja no entre "la paraula i la pastilla", sinó també "entre la paraula legítima i la ilegítima". I ho fan de manera tan contundent que quan parlen d'aquest tema donen la sensació de ser, més que terapeutes, "creients d'una religió": la seva fe és l'única veritable, de la qual han de fer apostolat, etc.
He començat dient que m'atrauen moltes de les idees que exposen aquestes persones. I ho segueixo mantenint, perquè les meves objeccions parcials no m'impedeixen seguir recollint de les seves exposicions i discursos tot allò que em sembla valuós, que és molt. Em sembla obvi que actualment negar l'existència i la importància de l'inconscient, i tot el que implica, la seva influència absoluta en les nostres vides, és una falta de lucidesa immensa.
Relacionat amb tot això, una altra cosa que em sorprén de Colina, Álvarez i Recalcati és que, de tant en tant, fan alguna referència a l'ús de psicofàrmacs en la seva experiència clínica diària, però ho diuen amb una boca petita, i sempre de passada, sense aturar-s'hi. Com si estiguessin parlant "d'una part fosca, vergonyosa", de la seva feina...
I trobo que "caldria", que s'hi aturessin. Trobo que, precisament ells, en lloc de ventilar el tema amb una frase telegràfica, mig extraviada, en veu baixa, caldria que parlessin més de l'ús de la farmacologia en la seva pràctica clínica quotidiana de base psicoanalítica. Perquè si ho fessin, si en parlessin, el seu discurs seria més "veritable", més sencer. És a dir, més autèntic el relat de la seva pràctica professional.
De fet, amb aquesta actitud "evitadora", es posen al mateix nivell que els "integristes biologistes", només que a l'altra banda del mur. Plens d'una seguretat absoluta, fins i tot celebren (literalment, de manera explícita), l'existència del mur (igual que els altres). Cosa d'altra banda comprensible: si consideres que els altres "estan equivocats", i que tu tens el monopoli de la veritat, és normal que vulguis mantenir-te en la teva illa de legitimitat i puresa, incontaminat.
Ho remarco: estic parlant dels integrismes (d'un tipus o de l'altre, biologistes o freudians). I per tant ara no parlo de tots els professionals que (equidistants, o decantats o no cap a alguna de les dues bandes), tenen una postura "intel.lectualment més saludable", més oberta (més predisposada a escoltar la discrepància, sense por als dubtes), i per tant menys apostòlica i excloent. Una actitud que alhora és probable que faci també més efectiva la seva pràctica terapèutica habitual (amb consciència d'infal.libiliat, sense dubtes, sense cauteles, les possibilitats d'intervencions desafortunades, i fins i tot de desastres, es poden multiplicar).
Tot és complicat. Perquè les paraules, com els fàrmacs, tan poden facilitar com complicar, tan poden salvar com condemnar. D'entrada, en principi, no hi ha bons i dolents, sinó més aviat "usos inadequats". De vegades molt inadequats, perquè també és veritat que hi ha alguns usos que fins i tot "haurien de ser proscrits": tant "les paraules que mai no s'haurien de dir", com "els medicaments que mai no s'haurien de receptar". Oblidar tot això (tan pel que fa a les paraules com als medicaments), és un "fracàs de la intel.ligència".
El problema és que mirem molt els abusos, intransigències i errors dels altres, fins i tot amb lupa, i en canvi ens mirem poc al mirall...
--
(1) "Para una ciencia ácrata". Dins de "Escritos politeístas", Editora Nacional, 1975 (p. 190). He triat aquesta cita sobretot per la seva referència a "les estructures estables i tancades", i perquè en conjunt aquesta idea de l'escolàstica de Savater em sembla adequada (en tant que "gràfica"), en relació amb el que jo he volgut exposar.
