"Obra de tal manera que no tractis mai l'altre només com un mitjà per tal d'aconseguir el que vols." Immanuel Kant (adaptació lliure d'una de les seves formulacions de l'imperatiu categòric)
A les associacions de familiars de malalts mentals (o d'altres malalties), és un tema recurrent la necessitat d'autocuidar-se de les persones cuidadores. S'argumenta que, en cas contrari, "si elles no es cuiden, al final tampoc no podran cuidar el familiar malalt".
És un argument de sentit comú, el de la necessitat de l'autocura. D'altra banda, és un argument que només contempla la persona cuidadora com a tal, només en relació amb aquesta faceta, és a dir, en tant que "útil" pel que fa als interessos de la persona cuidada (ara em refereixo sobretot a familiars, a les persones que fan aquesta feina sense contrapartides econòmiques, i per tant no em refereixo, ara, a les persones contractades com a cuidadores, tot i que en el seu cas part d'aquestes reflexions també serien escaients).
Aquest és l'escenari: l'interès que es considera prioritari és el de la persona cuidada (i en segon lloc, sovint els interessos d'aquelles altres persones de l'entorn que, "si la persona cuidadora principal fallés", haurien d'assumir "responsabilitats cuidadores").
Però, que passa amb "els propis interessos" de la persona cuidadora? I si resulta que no encaixen, són incompatibles, amb el temps i les energies que li xuclen la seva feina com a cuidadora? Perquè en general, quan a aquesta persona se li reconeixen els seus interessos, sempre és també d'una manera interessada: "Distreu-te una estona, fes el que t'agrada", i potser es diu també a continuació, o no, la segona part: "ja que així, després, amb les bateries recarregades, podràs seguir exercint com a persona cuidadora". L'important és això segon, la feina que fa, no la persona que és.
Ara bé, de vegades potser passa que el més convenient per a la persona cuidadora (la persona de la família que té assumit aquest rol), seria deixar de fer el que fa. Deixar de fer de persona cuidadora. Pel motiu que sigui, potser perquè té il.lusions que són incompatibles amb aquesta dedicació, o senzillament perquè n'està tipa. Deixar aquesta dedicació o, com a mínim, reduir-la, compartir-la...
En aquests casos, si es detecta aquesta intenció, sovint tot l'entorn, de manera egoista, procura que res no canviï. I amb aquest objectiu llavors de vegades es poden arribar a fer les maniobres que facin falta per tal que no hi hagi canvis: s'inculquen o alimenten en el familiar cuidador sentits de culpabilitat, o de responsabilitats desmesurades, amb xantatges emocionals pel mig... Les opcions són moltes, i de vegades molt subtils.
El resultat és que en aquests casos la persona cuidadora pot sentir malestars o cansaments (potser molt importants), relacionats amb la feina que fa, però de vegades li costa definir-los, concretar-los (a causa de les pressions i les manipulacions de l'entorn). I encara li costa més pensar en alternatives concretes, en l'eventual introducció de canvis "a favor seu".
He parlat tota l'estona de persones cuidadores, i com tantes altres vegades, hauria sigut més clar parlar de dones cuidadors, ja que la gran majoria de vegades són dones, les persones cuidadores. També sovint, per una qüestió sobretot educativa, elles són especialment vulnerables a les manipulacions i xantatges emocionals. Per això sovint la seva situació es podria descriure "com d'empresonament".
Sovint, "el seu procés educatiu" va ser tan eficaç, va ser tan reeixida, la configuració d'un tipus de personalitat "oblidada d'una mateixa i abocada als altres", que revertir, ni que sigui en part, aquests "patrons de personalitat" (enfocats a les necessitats dels altres), costa molt, o fins i tot és impossible. Sobretot, en el cas de dones grans, que de petites van viure una molt intensa i prolongada "immersió educativa" en aquest sentit.
D'acord, hi ha persones que necessiten ser cuidades... però per què es dóna per fet, i com la cosa més natural del món, que en general siguin les mares, filles o germanes, les que acabin assumint (les que "hagin d'assumir"), aquesta responsabilitat?
21 d’abr. 2020
20 d’abr. 2020
El Martí, la Matilda i l'Eloi
El Martí i la Matilda, els pares de l'Eloi, fa anys que estan separats. L'Eloi té problemes mentals, i a causa d'aquests problemes encara és econòmicament dependent dels seus pares (té 26 anys), tot i que de manera habitual no viu amb ells (des de fa un temps, viu en habitacions llogades). L'Eloi té bastanta relació amb la seva mare, és el seu principal referent, i molt poca amb el seu pare. De fet, amb el seu pare hi té una estranya relació de dependència-rebuig.
El pare es queixa d'aquesta situació, "de la seva marginació". Voldria veure més sovint l'Eloi (la Matilda el veu sovint), voldria saber-ne més coses, voldria tenir-hi una relació més fàcil (però quan s'escau, desaprofita les ocasions que té amb comentaris inoportuns). I com que tot això no és com el Martí vol, es queixa. Alhora, està convençut que l'únic responsable de la seva difícil i escassa relació amb l'Eloi és l'Eloi. És l'Eloi qui ha de canviar, i quan l'Eloi canviï, tot serà normal. Això és el que pensa el Martí.
Al Martí ni li passa pel cap, que ell hi pugui tenir alguna cosa a veure, pel que fa a aquest tipus de relació complicada amb l'Eloi. Ni li passa pel cap, "que potser ell hauria de fer alguna cosa" (o unes quantes). Ell considera que ho fa tot bé (i si algú li insinua alguna cosa en sentit contrari, "no ho sent"). Segons ell, una mostra de la seva lucidesa és que al final ha acabat entenent que el que ha de fer és tenir paciència: esperar a que es produeixi aquest canvi. El de l'Eloi.
El Martí no s'adona, per exemple, que ell és un gran manipulador, que ha "mercantilitzat" la relació amb l'Eloi, que li fa xantatges emocionals i econòmics... Al contrari, li sembla que tot ho fa la mar de bé, no fa cap mena d'autocrítica. Ell no s'adona del seu paper, de les seves contradiccions i manipulacions, però l'Eloi sí, perquè encara que tingui els problemes que té, l'Eloi és molt observador i intel.ligent (sobretot quan té el cap centrat). Pel que fa a aquest tema, l'Eloi és més lúcid que el seu pare.
Però tot és encara més complicat, perquè encara que l'Eloi és conscient de les manipulacions del seu pare, com que és una persona fràgil i ansiosa, de vegades "es permet caure" en les trampes o temptacions del seu pare. Sobretot de tipus material: quan l'Eloi desitja una cosa i la seva mare no està disposada a facilitar-la-hi, de vegades l'Eloi té una lluita interior, entre la seva "fidelitat a ell mateix" ("ser com vol ser" i no caure en el sistema manipulador del seu pare), i satisfer el desig que en aquell moment té (per exemple, poder-se comprar un mòbil nou).
Com que dins seu lliura aquesta batalla, quan "cau derrotat" (passa de vegades, no sempre), és a dir, quan és el cas que al final acaba demanant al seu pare allò que desitja (cosa que alhora el seu pare espera, per tal de poder fer llavors "el paper de pare generós"), després l'Eloi s'odia, per haver fet "el que sabia que no havia de fer", el que no volia fer. S'odia ell mateix, i alhora odia el seu pare, al qual fa responsable d'aquesta relació tòxica.
La Matilda, en aquests casos, es manté al marge, no s'hi fica. Ella, si el tema és, posem per cas, "un mòbil nou", i ha decidit que no toca (pel motiu que sigui), es manté ferma en la seva decisió. Aquesta fermesa, i en definitiva coherència, d'entrada a l'Eloi l'empipa, i li fa retrets, de vegades de forma enfurismada. Però malgrat aquests moments conflictius i de discrepàncies amb ella (que no són excepcionals, fer de mare de l'Eloi no és gens fàcil), l'Eloi se sent molt més segur, protegit, "i encarrilat", en l'entorn estructurat i previsible de la seva mare, que en el desestructurat i manipulador del seu pare.
A més, l'Eloi també veu que ella sempre ha estat al seu costat, encara que de vegades fos "per dir-li el que no volia sentir" (o per posar-li límits molt severs i veritables ultimàtums). A diferència del seu pare, que no és fiable ni pel que fa a les seves opinions i decisions, ni pel que fa a la seva disponibilitat (de vegades, en moments de crisi, senzillament "desapareix").
De vegades l'Eloi parla amb la seva mare de les dificultats que té amb el seu pare. Ella llavors sempre li diu el mateix, que cadascú és responsable de la seva vida, ell, el seu pare, ella, cadascú de la seva... I que si vol tenir una relació diferent amb el seu pare, "la diferència" l'ha de posar ell. Que és l'única alternativa. Que això és fer-se adult: "deixar el nen petit que es queixa", aprendre i créixer. Deixar d'esperar que els altres canviïn, i canviar un mateix.
Li diu també que si tant el molesta com fa les coses el seu pare, el que ha de procurar és "no fer-les com ell". Perquè en això consisteix bona part del problema: l'Eloi menysprea el seu pare, i alhora es menysprea ell, perquè veu que en algunes coses (la volubilitat, la falta de constància, els problemes addictius, etc.), són molt semblants. Tan semblants, que no el suporta.
Tot això l'Eloi ho entén, però alhora ho oblida. Ho entén, ho oblida, ho entén, ho oblida... De manera que la Matilda, de tant en tant, quan ve a tomb (buscant els moments adequats; amb l'Eloi sempre cal anar amb compte), li ho recorda.
Entre recordatoris i oblits, va passant el temps. I de mica en mica alguna petita cosa va canviant. Tant l'Eloi com la Matilda tenen aquesta sensació, que a mesura que passen els anys (sí, anys, tot és molt lent), el grau de consciència és més gran i els aprenentatges es van apuntalant. De mica en mica.
El pare es queixa d'aquesta situació, "de la seva marginació". Voldria veure més sovint l'Eloi (la Matilda el veu sovint), voldria saber-ne més coses, voldria tenir-hi una relació més fàcil (però quan s'escau, desaprofita les ocasions que té amb comentaris inoportuns). I com que tot això no és com el Martí vol, es queixa. Alhora, està convençut que l'únic responsable de la seva difícil i escassa relació amb l'Eloi és l'Eloi. És l'Eloi qui ha de canviar, i quan l'Eloi canviï, tot serà normal. Això és el que pensa el Martí.
Al Martí ni li passa pel cap, que ell hi pugui tenir alguna cosa a veure, pel que fa a aquest tipus de relació complicada amb l'Eloi. Ni li passa pel cap, "que potser ell hauria de fer alguna cosa" (o unes quantes). Ell considera que ho fa tot bé (i si algú li insinua alguna cosa en sentit contrari, "no ho sent"). Segons ell, una mostra de la seva lucidesa és que al final ha acabat entenent que el que ha de fer és tenir paciència: esperar a que es produeixi aquest canvi. El de l'Eloi.
El Martí no s'adona, per exemple, que ell és un gran manipulador, que ha "mercantilitzat" la relació amb l'Eloi, que li fa xantatges emocionals i econòmics... Al contrari, li sembla que tot ho fa la mar de bé, no fa cap mena d'autocrítica. Ell no s'adona del seu paper, de les seves contradiccions i manipulacions, però l'Eloi sí, perquè encara que tingui els problemes que té, l'Eloi és molt observador i intel.ligent (sobretot quan té el cap centrat). Pel que fa a aquest tema, l'Eloi és més lúcid que el seu pare.
Però tot és encara més complicat, perquè encara que l'Eloi és conscient de les manipulacions del seu pare, com que és una persona fràgil i ansiosa, de vegades "es permet caure" en les trampes o temptacions del seu pare. Sobretot de tipus material: quan l'Eloi desitja una cosa i la seva mare no està disposada a facilitar-la-hi, de vegades l'Eloi té una lluita interior, entre la seva "fidelitat a ell mateix" ("ser com vol ser" i no caure en el sistema manipulador del seu pare), i satisfer el desig que en aquell moment té (per exemple, poder-se comprar un mòbil nou).
Com que dins seu lliura aquesta batalla, quan "cau derrotat" (passa de vegades, no sempre), és a dir, quan és el cas que al final acaba demanant al seu pare allò que desitja (cosa que alhora el seu pare espera, per tal de poder fer llavors "el paper de pare generós"), després l'Eloi s'odia, per haver fet "el que sabia que no havia de fer", el que no volia fer. S'odia ell mateix, i alhora odia el seu pare, al qual fa responsable d'aquesta relació tòxica.
La Matilda, en aquests casos, es manté al marge, no s'hi fica. Ella, si el tema és, posem per cas, "un mòbil nou", i ha decidit que no toca (pel motiu que sigui), es manté ferma en la seva decisió. Aquesta fermesa, i en definitiva coherència, d'entrada a l'Eloi l'empipa, i li fa retrets, de vegades de forma enfurismada. Però malgrat aquests moments conflictius i de discrepàncies amb ella (que no són excepcionals, fer de mare de l'Eloi no és gens fàcil), l'Eloi se sent molt més segur, protegit, "i encarrilat", en l'entorn estructurat i previsible de la seva mare, que en el desestructurat i manipulador del seu pare.
A més, l'Eloi també veu que ella sempre ha estat al seu costat, encara que de vegades fos "per dir-li el que no volia sentir" (o per posar-li límits molt severs i veritables ultimàtums). A diferència del seu pare, que no és fiable ni pel que fa a les seves opinions i decisions, ni pel que fa a la seva disponibilitat (de vegades, en moments de crisi, senzillament "desapareix").
De vegades l'Eloi parla amb la seva mare de les dificultats que té amb el seu pare. Ella llavors sempre li diu el mateix, que cadascú és responsable de la seva vida, ell, el seu pare, ella, cadascú de la seva... I que si vol tenir una relació diferent amb el seu pare, "la diferència" l'ha de posar ell. Que és l'única alternativa. Que això és fer-se adult: "deixar el nen petit que es queixa", aprendre i créixer. Deixar d'esperar que els altres canviïn, i canviar un mateix.
Li diu també que si tant el molesta com fa les coses el seu pare, el que ha de procurar és "no fer-les com ell". Perquè en això consisteix bona part del problema: l'Eloi menysprea el seu pare, i alhora es menysprea ell, perquè veu que en algunes coses (la volubilitat, la falta de constància, els problemes addictius, etc.), són molt semblants. Tan semblants, que no el suporta.
Tot això l'Eloi ho entén, però alhora ho oblida. Ho entén, ho oblida, ho entén, ho oblida... De manera que la Matilda, de tant en tant, quan ve a tomb (buscant els moments adequats; amb l'Eloi sempre cal anar amb compte), li ho recorda.
Entre recordatoris i oblits, va passant el temps. I de mica en mica alguna petita cosa va canviant. Tant l'Eloi com la Matilda tenen aquesta sensació, que a mesura que passen els anys (sí, anys, tot és molt lent), el grau de consciència és més gran i els aprenentatges es van apuntalant. De mica en mica.
3 d’abr. 2020
Dies de confinament: la Cristina
La Cristina va pel carrer i es troba una patrulla de la policia. L'aturen, i un policia li pregunta on va, i ella diu que cap a casa. Llavors li pregunta d'on ve, i ella li diu que si realment vol que li expliqui, i ell li diu que sí.
La Cristina li diu que ha anat a veure el seu fill, un home amb problemes mentals i d'addiccions. Que hi va de tant en tant, perquè el seu fill viu sense diners, per tal d'evitar el risc que se'ls gasti en el que no se'ls ha de gastar. El va a veure i llavors van a fer la compra per uns quants dies, per tal que pugui anar menjant. I també li compra tabac, perquè és fumador, i sense tabac es desespera. I que...
Llavors el policia li fa un gest amb la mà, indicant que ja és suficient, i a continuació li diu: "Vagi, vagi, i animis!"
I la Cristina segueix cap a casa. El cas és que les incomoditats que provoca la crisi del coronavirus per a ella són molt insignificants, al costat de tot el trasbals de la història del seu fill, una història molt llarga i difícil, que dura ja des de fa molts anys...
La Cristina li diu que ha anat a veure el seu fill, un home amb problemes mentals i d'addiccions. Que hi va de tant en tant, perquè el seu fill viu sense diners, per tal d'evitar el risc que se'ls gasti en el que no se'ls ha de gastar. El va a veure i llavors van a fer la compra per uns quants dies, per tal que pugui anar menjant. I també li compra tabac, perquè és fumador, i sense tabac es desespera. I que...
Llavors el policia li fa un gest amb la mà, indicant que ja és suficient, i a continuació li diu: "Vagi, vagi, i animis!"
I la Cristina segueix cap a casa. El cas és que les incomoditats que provoca la crisi del coronavirus per a ella són molt insignificants, al costat de tot el trasbals de la història del seu fill, una història molt llarga i difícil, que dura ja des de fa molts anys...
2 d’abr. 2020
Dies de confinament: el Joaquim - 2
"Pero lo que sí sabemos es que todos los desequilibrios psiquátricos se deben a cambios específicos en el funcionamineto de las neuronas y las sinapsis, y también sabemos que la psicoterapia actúa sobre las funciones cerebrales, produciendo cambios físicos en el encéfalo." Eric R. Kandel (1)
L'Armand em va explicar la història del Joaquim que vaig explicar ahir. A mi la història em sembla interessant per diferents motius. D'una banda, la decisió del Joaquim de deixar llavors la medicació em sembla que va ser un error molt clar (i la postura del seu pare pel que fa a aquest tema, un altre error). El fracàs, l'aparició del brot psicòtic més aviat o més tard, no estava garantit però era molt previsible.
Era previsible, per molt que ni el Joaquim ni el seu pare hi pensessin (o preferissin no pensar-hi). A més, pel que fa a deixar la medicació, hauria sigut una altra història que el Joaquim l'hagués deixat perquè considerés que viure de manera permanent amb els efectes secundaris de la medicació era pitjor que el risc d'un brot. Però ell no va fer aquesta reflexió: senzillament estava tip de la medicació, i alhora pensava que ja no la necessitava.
Hi ha persones que sí que tenen aquesta consciència i opten per aquest risc. Persones per a les quals la vida medicada amb psicofàrmacs és tan feixuga a causa dels malestars físics, i grisa a causa de les incapacitats intel.lectuals que els provoca la medicació que, de manera del tot conscient, prefereixen si més no poder gaudir la llibertat i felicitat dels períodes d'estabilitat, "no contaminats per efectes secundaris de la medicació", i assumir la contrapartida, que en qualsevol moment pot arribar la desestabilització, el daltabaix. És un risc que per a elles val la pena, perquè mentrestant, entremig, han pogut viure d'una manera més plena.
Encara hi ha una tercera opció. Perquè de vegades l'intent del Joaquim de prescindir de la medicació i conservar l'estabilitat pot arribar a ser "una opció real". És a dir, que de vegades (cal remarcar aquest "de vegades"), es pot arribar a prescindir de les pastilles, o arribar a minimitzar molt el seu ús, i sense exposar-se excessivament a crisis. Ara bé, per a ser una opció real, o més ben dit, per tal de ser "una possibilitat" (de garanties no n'hi ha mai, cada cas és diferent), calen uns requisits. En el cas del Joaquim, això vol dir que ell abans hauria de fer molta feina. Molta.
La primera feina que hauria de fer el Joaquim, imprescindible, seria arribar a assumir del tot que té un problema mental important, cosa que segons sembla encara no ha assumit (o no ho ha fet de manera suficient).
La segona, hauria d'assumir que el responsable de la seva vida és ell, i que per tant ha de deixar de culpabilitzar els altres, pel que fa a les dificultats de la seva vida (es veu que aquesta feina també la té pendent).
I la tercera, relacionada amb les dues anteriors, hauria de ser fer un treball terapèutic molt intens, per tal de conèixer-se millor: les trampes que es fa, les situacions de risc que li cal evitar, aprendre a detectar els "avisos" de desestabilització, etc. (i de moment, sembla que tampoc no està molt predisposat a fer aquesta feina).
Per tant, en el cas del Joaquim, de moment "tan verd de consciència", ara el més sensat és (seria) aprofitar l'ajuda de la medicació. I si arriba un dia que pot prescindir del tot de la medicació (no hi ha motiu per descartar-ho ja d'entrada), o reduir-la de forma més o menys significativa (ja seria un gran avanç), doncs molt bé, però ja es veurà. De fet, dependrà molt del que ell vagi fent.
--
(1) "La nueva biología de la mente. Qué nos dicen los trastornos cerebrales sobre nosotros mismos". Paidós, 2019 (p. 39)
L'Armand em va explicar la història del Joaquim que vaig explicar ahir. A mi la història em sembla interessant per diferents motius. D'una banda, la decisió del Joaquim de deixar llavors la medicació em sembla que va ser un error molt clar (i la postura del seu pare pel que fa a aquest tema, un altre error). El fracàs, l'aparició del brot psicòtic més aviat o més tard, no estava garantit però era molt previsible.
Era previsible, per molt que ni el Joaquim ni el seu pare hi pensessin (o preferissin no pensar-hi). A més, pel que fa a deixar la medicació, hauria sigut una altra història que el Joaquim l'hagués deixat perquè considerés que viure de manera permanent amb els efectes secundaris de la medicació era pitjor que el risc d'un brot. Però ell no va fer aquesta reflexió: senzillament estava tip de la medicació, i alhora pensava que ja no la necessitava.
Hi ha persones que sí que tenen aquesta consciència i opten per aquest risc. Persones per a les quals la vida medicada amb psicofàrmacs és tan feixuga a causa dels malestars físics, i grisa a causa de les incapacitats intel.lectuals que els provoca la medicació que, de manera del tot conscient, prefereixen si més no poder gaudir la llibertat i felicitat dels períodes d'estabilitat, "no contaminats per efectes secundaris de la medicació", i assumir la contrapartida, que en qualsevol moment pot arribar la desestabilització, el daltabaix. És un risc que per a elles val la pena, perquè mentrestant, entremig, han pogut viure d'una manera més plena.
Encara hi ha una tercera opció. Perquè de vegades l'intent del Joaquim de prescindir de la medicació i conservar l'estabilitat pot arribar a ser "una opció real". És a dir, que de vegades (cal remarcar aquest "de vegades"), es pot arribar a prescindir de les pastilles, o arribar a minimitzar molt el seu ús, i sense exposar-se excessivament a crisis. Ara bé, per a ser una opció real, o més ben dit, per tal de ser "una possibilitat" (de garanties no n'hi ha mai, cada cas és diferent), calen uns requisits. En el cas del Joaquim, això vol dir que ell abans hauria de fer molta feina. Molta.
La primera feina que hauria de fer el Joaquim, imprescindible, seria arribar a assumir del tot que té un problema mental important, cosa que segons sembla encara no ha assumit (o no ho ha fet de manera suficient).
La segona, hauria d'assumir que el responsable de la seva vida és ell, i que per tant ha de deixar de culpabilitzar els altres, pel que fa a les dificultats de la seva vida (es veu que aquesta feina també la té pendent).
I la tercera, relacionada amb les dues anteriors, hauria de ser fer un treball terapèutic molt intens, per tal de conèixer-se millor: les trampes que es fa, les situacions de risc que li cal evitar, aprendre a detectar els "avisos" de desestabilització, etc. (i de moment, sembla que tampoc no està molt predisposat a fer aquesta feina).
Per tant, en el cas del Joaquim, de moment "tan verd de consciència", ara el més sensat és (seria) aprofitar l'ajuda de la medicació. I si arriba un dia que pot prescindir del tot de la medicació (no hi ha motiu per descartar-ho ja d'entrada), o reduir-la de forma més o menys significativa (ja seria un gran avanç), doncs molt bé, però ja es veurà. De fet, dependrà molt del que ell vagi fent.
--
(1) "La nueva biología de la mente. Qué nos dicen los trastornos cerebrales sobre nosotros mismos". Paidós, 2019 (p. 39)
1 d’abr. 2020
Dies de confinament: el Joaquim
"No se trata de decir 'Yo no tengo una enfermedad', sinó de decir 'Tengo una enfermedad, pero voy a tratar de llevarla lo mejor posible.'" Álvaro Pascual-Leone (1)
Les simplificacions de vegades ens ajuden a viure, i de vegades ens compliquen poder entendre les complexitats de la vida. Aquesta història és un exemple del segon cas.
Fa una setmana van ingressar en una unitat d'aguts el fill del Xavier, el Joaquim, a causa d'un brot psicòtic. No és la primera vegada que té un brot, però feia potser tres anys que més o menys es mantenia estable. Fins i tot havia començat a fer algunes feines.
Des de l'anterior ingrés, el Joaquim es medicava, i sembla que li anava bé. Però es queixava dels efectes secundaris de la medicació i, sobretot per això, de vegades no seguia les pautes de forma estricta. Fa tres mesos, en contra del criteri del psiquiatre que el visitava, va deixar la medicació, del tot, ja que segons ell ja no li feia falta.
D'entrada no va passar res, va seguir amb les rutines diàries i amb alguna petita feina que de vegades li sortia. Després, molt de mica en mica, va anar canviant: es va tornar més susceptible, més irritable, i alhora es va començar a capficar amb històries estranyes (d'energies ocultes, extraterrestre...). Eren, però, uns canvis que, tot i progressius, de moment no eren greus, i no alteraven massa la vida familiar.
Llavors van arribar les restriccions a causa del coronavirus i l'ordre de confinament, i tot es va començar a accelerar. Tancat a casa, la susceptibilitat i la irritabilitat del Joaquim es van anar intensificant, i també el grau d'obsessió amb les idees estranyes de forces ocultes, conspiracions i marcians.
Després de la susceptibilitat i la irritabilitat van aparèixer també les primeres mostres de menyspreu cap als seus pares, i a continuació els insults, cada cop més freqüents i irats. L'agressivitat verbal anava en augment, i seguint aquesta progressió va arribar un dia en què, ja en ple brot psicòtic, pensant ser el salvador de la humanitat i que s'havia d'enfrontar "a les forces del mal", personalitzades en el seu pare, va estar a punt d'agredir-lo. Al Xavier li va agafar por de debò, va tenir clar que el descontrol i el risc ja eren massa grans, i va avisar la policia. I el Joaquim va acabar ingressat.
El Xavier explica aquesta història a l'Armand. Li diu a l'Armand que tot el que ha passat ha sigut conseqüència del confinament, ja que el Joaquim fins aleshores "anava prou bé", havia trobat les seves maneres estabilitzadores (amb les diferents ocupacions que s'havia buscat), per compensar la falta de medicació. El Xavier (igual que el Joaquim), és una d'aquestes persones més aviat contràries a tota mena de medicament; considera que els medicaments són artificials, dolents, "química", etc.
Com que el Xavier posa tota l'atenció en el confinament, com a causa de la crisi psicòtica del Joaquim, l'Armand, sense relativitzar l'impacte del confinament, li pregunta també a partir de quin moment va passar cada cosa, l'aparició de la irritabilitat, de les idees estranyes, i la seva evolució. Procura que el Xavier faci un mapa més detallat, que surti de la simplificació (confinament i crisi), i vagi ubicant les fases, les gradacions, durant aquests últims tres o quatre mesos.
A mesura que l'Armand va preguntant i el Xavier concretant, l'Armand va subratllant, del que el mateix Xavier va dient, allò que és indicatiu d'un inici anterior al confinament. I al final sembla obvi que, mirat en conjunt, el confinament segurament només ha actuat com a detonant: l'olla feia temps que bullia, la pressió cada vegada era més gran... i ha acabat explotant. El confinament el que ha fet ha sigut accelerar el moment de l'explosió: el brot probablement hauria arribat igual, més aviat o més tard (si no a causa d'un confinament, a causa de qualsevol altra contrarietat difícil d'assimilar per un Joaquim cada vegada més desestabilitzat; potser a causa d'una eventual frustració laboral, o sentimental, etc.).
El Xavier diu que potser sí, i diu "potser" perquè li costa renunciar a la seva idea (a la seva "il.lusió"), la del seu fill capaç de gestionar els seus problemes i fragilitats mentals sense medicaments, només amb els seus propis recursos.
L'Armand li diu al Xavier que el que ha fet el Joaquim (les feines i ocupacions que s'havia buscat), és tot molt positiu, i que per tant se li ha de valorar molt, perquè realment té molt mèrit. I que quan sigui possible hauria d'intentar recuperar-ho. Però que sembla que no és suficient, i que per tant potser és el moment de fer una nova valoració de conjunt. Una valoració que hauria de fer el Joaquim per la seva banda i, al marge que ell la faci o no, també l'haurien de fer el Xavier i la mare del Joaquim, la Paula. Sobretot, per tal de tenir alguna alternativa, "algun full de ruta", el dia que li donin l'alta al Joaquim.
L'Armand li diu al Xavier que, a la vista dels fets, sembla que al Joaquim la medicació ara li va bé: l'ajuda a mantenir l'estabilitat, minimitza el risc de crisis. I que per tant, en lloc de pensar uns i altres de manera prioritària en formes d'evitar la medicació, segurament seria més realista acceptar la seva utilitat actual (i si de cas, d'acord amb el psiquiatre, intentar arribar a pautes i dosis que minimitzin tot el que es pugui la presència d'efectes secundaris).
L'Armand li diu que d'aquesta manera, quan s'acabin "els dos confinaments", el psiquiàtric i el general causat pel coronavirus, el Joaquim segurament tindrà més possibilitats de no tornar-se a estavellar.
--
(1) TV3, Els Matins, 22/2/2019
Les simplificacions de vegades ens ajuden a viure, i de vegades ens compliquen poder entendre les complexitats de la vida. Aquesta història és un exemple del segon cas.
Fa una setmana van ingressar en una unitat d'aguts el fill del Xavier, el Joaquim, a causa d'un brot psicòtic. No és la primera vegada que té un brot, però feia potser tres anys que més o menys es mantenia estable. Fins i tot havia començat a fer algunes feines.
Des de l'anterior ingrés, el Joaquim es medicava, i sembla que li anava bé. Però es queixava dels efectes secundaris de la medicació i, sobretot per això, de vegades no seguia les pautes de forma estricta. Fa tres mesos, en contra del criteri del psiquiatre que el visitava, va deixar la medicació, del tot, ja que segons ell ja no li feia falta.
D'entrada no va passar res, va seguir amb les rutines diàries i amb alguna petita feina que de vegades li sortia. Després, molt de mica en mica, va anar canviant: es va tornar més susceptible, més irritable, i alhora es va començar a capficar amb històries estranyes (d'energies ocultes, extraterrestre...). Eren, però, uns canvis que, tot i progressius, de moment no eren greus, i no alteraven massa la vida familiar.
Llavors van arribar les restriccions a causa del coronavirus i l'ordre de confinament, i tot es va començar a accelerar. Tancat a casa, la susceptibilitat i la irritabilitat del Joaquim es van anar intensificant, i també el grau d'obsessió amb les idees estranyes de forces ocultes, conspiracions i marcians.
Després de la susceptibilitat i la irritabilitat van aparèixer també les primeres mostres de menyspreu cap als seus pares, i a continuació els insults, cada cop més freqüents i irats. L'agressivitat verbal anava en augment, i seguint aquesta progressió va arribar un dia en què, ja en ple brot psicòtic, pensant ser el salvador de la humanitat i que s'havia d'enfrontar "a les forces del mal", personalitzades en el seu pare, va estar a punt d'agredir-lo. Al Xavier li va agafar por de debò, va tenir clar que el descontrol i el risc ja eren massa grans, i va avisar la policia. I el Joaquim va acabar ingressat.
El Xavier explica aquesta història a l'Armand. Li diu a l'Armand que tot el que ha passat ha sigut conseqüència del confinament, ja que el Joaquim fins aleshores "anava prou bé", havia trobat les seves maneres estabilitzadores (amb les diferents ocupacions que s'havia buscat), per compensar la falta de medicació. El Xavier (igual que el Joaquim), és una d'aquestes persones més aviat contràries a tota mena de medicament; considera que els medicaments són artificials, dolents, "química", etc.
Com que el Xavier posa tota l'atenció en el confinament, com a causa de la crisi psicòtica del Joaquim, l'Armand, sense relativitzar l'impacte del confinament, li pregunta també a partir de quin moment va passar cada cosa, l'aparició de la irritabilitat, de les idees estranyes, i la seva evolució. Procura que el Xavier faci un mapa més detallat, que surti de la simplificació (confinament i crisi), i vagi ubicant les fases, les gradacions, durant aquests últims tres o quatre mesos.
A mesura que l'Armand va preguntant i el Xavier concretant, l'Armand va subratllant, del que el mateix Xavier va dient, allò que és indicatiu d'un inici anterior al confinament. I al final sembla obvi que, mirat en conjunt, el confinament segurament només ha actuat com a detonant: l'olla feia temps que bullia, la pressió cada vegada era més gran... i ha acabat explotant. El confinament el que ha fet ha sigut accelerar el moment de l'explosió: el brot probablement hauria arribat igual, més aviat o més tard (si no a causa d'un confinament, a causa de qualsevol altra contrarietat difícil d'assimilar per un Joaquim cada vegada més desestabilitzat; potser a causa d'una eventual frustració laboral, o sentimental, etc.).
El Xavier diu que potser sí, i diu "potser" perquè li costa renunciar a la seva idea (a la seva "il.lusió"), la del seu fill capaç de gestionar els seus problemes i fragilitats mentals sense medicaments, només amb els seus propis recursos.
L'Armand li diu al Xavier que el que ha fet el Joaquim (les feines i ocupacions que s'havia buscat), és tot molt positiu, i que per tant se li ha de valorar molt, perquè realment té molt mèrit. I que quan sigui possible hauria d'intentar recuperar-ho. Però que sembla que no és suficient, i que per tant potser és el moment de fer una nova valoració de conjunt. Una valoració que hauria de fer el Joaquim per la seva banda i, al marge que ell la faci o no, també l'haurien de fer el Xavier i la mare del Joaquim, la Paula. Sobretot, per tal de tenir alguna alternativa, "algun full de ruta", el dia que li donin l'alta al Joaquim.
L'Armand li diu al Xavier que, a la vista dels fets, sembla que al Joaquim la medicació ara li va bé: l'ajuda a mantenir l'estabilitat, minimitza el risc de crisis. I que per tant, en lloc de pensar uns i altres de manera prioritària en formes d'evitar la medicació, segurament seria més realista acceptar la seva utilitat actual (i si de cas, d'acord amb el psiquiatre, intentar arribar a pautes i dosis que minimitzin tot el que es pugui la presència d'efectes secundaris).
L'Armand li diu que d'aquesta manera, quan s'acabin "els dos confinaments", el psiquiàtric i el general causat pel coronavirus, el Joaquim segurament tindrà més possibilitats de no tornar-se a estavellar.
--
(1) TV3, Els Matins, 22/2/2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)