La Cris

La Cris és el cas contrari del Joseph. Mentre que el Joseph ha anat desaprofitant les ajudes que li han ofert, la Cris les va aprofitar totes. (1)

La vaig veure per primera vegada fa uns anys, quan dormia a un caixer del barri. Era una sense sostre diferent, sempre molt neta, endreçada i educada. Al matí, abans de marxar del caixer, ho escombrava tot i, si calia, també hi passava la baieta, per tal que a l'obrir l'oficina trobessin l'entrada impecable. No volia anar a dormir als albergs perquè tenia un gos, i no li permetien que entrés amb ella.

Era un gos de mida mitjana; amb la companyia del gos, a la nit ella no se sentia tan insegura (2). També és veritat que costa imaginar que, si la Cris de nit hagués tingut problemes, aquell gos l'hagués sabut defensar, perquè era un gos "amb cara de molt bona persona", igual que la Cris. Se'l veia molt pacífic, però ves a saber, jo de gossos no hi entenc (el gos encara el té, i sempre va impecablement net i ben raspallat).

Després de tres anys dormint al caixer, no sé amb l'ajuda de quin organisme o entitat concret, al final va poder deixar el carrer i accedir a un mini apartament i, des de llavors, és la dona més feliç del món (la Cris de vegades bevia, i encara beu alguna cervesa, però mai no l'he vist gens ni mica borratxa).

Totes aquestes persones, la Cris, el Joseph, tenen "les seves històries", difícils, tristes, doloroses. La Cris es va quedar vídua amb dues filles, ara ja majors d'edat. Una que s'espavila bé, i l'altra no, a causa de problemes mentals. Diu que ara, al tenir aquest mini apartament, de manera puntual, si cal, pot acollir aquesta filla amb problemes, però que no poden viure juntes, a causa de la relació complicada entre elles, agreujada per les periòdiques descompensacions de la filla, que sovint acaben amb un ingrés en una unitat de psiquiatria.

La Cris ara ja té més de seixanta-cinc anys.  És una dona agraïda, i valora molt totes les ajudes que ha rebut, tant ella com la seva filla. I la seva manera de retornar aquestes diferents ajudes rebudes és preocupar-se, ara, d'algunes persones que viuen al carrer: s'hi acosta, hi parla, si pot les ajuda a fer gestions...

--
(1) De la Cris ja en vaig parlar una mica a una altra banda fa un any, a l'explicar una anècdota del Joseph (llavors a ella li vaig dir Cristina):
https://passavolant.blogspot.com/2022/05/les-cerveses.html 
(2) El caixer on dormia la Cris és el mateix on havia dormit la Rosario Endrinal, la dona que el 2005 va morir a causa de les cremades que, de nit, al caixer, li van provocar uns nois. També hi havia dormit algunes temporades una altra dona, molt menuda (de vegades l'he tornat a veure a algun altre barri, amb el seu caminar peculiar i la seva gran motxilla). De fet, és un caixer en el qual, al llarg dels anys, hi han dormit, i hi segueixen dormint, moltes persones. En aquest sentit, cal reconèixer que mantenir caixers així, accessibles per a aquestes persones, és una bona "Obra Social" (cosa que ja es veurà el que durarà, perquè van reformant les oficines i, de moltes, n'han eliminat aquestes entrades accessibles les 24 hores).
Un resum del cas de la Rosario Endrinal:
https://es.wikipedia.org/wiki/Asesinato_de_Rosario_Endrinal

Un altre cop al carrer

"Sólo cuando el adicto se constituye como sujeto moral (...) es cuando 'se cura'. (...) Aceptarse como sujeto o perderse en un largo discurso de metáforas invalidantes de su voluntad y, por tanto, de su libertad, supone para el toxicómano un dilema fundamental." Guillermo Rendueles (1)

Allò que era del tot previsible que passés, ja ha passat: el Joseph torna a viure al carrer. Ho endevino abans que m'ho digui, quan a primera hora del matí un dia el trobo assegut a un banc, amb la motxilla al costat.

Durant els mesos que ha tingut una teulada no duia mai la motxilla, quan apareixia pel barri. Ara la torna a traginar, com durant els anys anteriors de vida al carrer. M'hi acosto, li pregunto com li va, i amb el seu limitat vocabulari em diu: "Tractament acabat". Sona estrany, aquest "tractament acabat", amb una llauna de cervesa al costat, ja a aquestes hores del matí...

No li dic res de la cervesa, només que és una llàstima que torni a estar al carrer. I ell encongeix les espatlles, i després afegeix que al carrer no s'hi està tan malament, que ja hi està acostumat. Durant el mig any que va estar al centre de deshabituació de l'alcohol, i els mesos següents que ha estat en una habitació que li van buscar els serveis socials, anava net. Ara ja comença a recuperar la pàtina de brutícia d'abans.

Dos dies després passo pel davant del portal on dormia abans d'aquest últim intent, també fallit, de deixar l'alcohol i el carrer. Són poc més de les vuit del vespre, i ja està dormint, damunt d'uns cartrons i embolicat amb una manta. Ha tornat "a la seva normalitat". 

D'altra banda, m'imagino que als veïns d'aquest edifici no els deu haver fet cap gràcia especial, que el Joseph hagi tornat a aparèixer, amb l'agreujant, ara, que veig que s'ha posat a dormir a sota dels timbres per trucar als pisos, de manera que si algú vol trucar ho té més difícil. No sé com se li ha acudit. A veure què passarà, si els veïns se'n cansaran (seria comprensible, sobretot tenint en compte el munt d'anys que ja havia estat al seu portal), i llavors haurà de buscar un altre portal o recer.

Suposo que de mica en mica, o ràpid, el Joseph anirà recuperant el volum de cerveses diari d'abans, i qualsevol dia me'l tornaré a trobar amb la mirada perduda, fent esses pel carrer, ben borratxo. I probablement continuarà la seva degradació, i serà fàcil que algun dia algú el trobo mort, a causa de tot plegat, les cerveses, la mala alimentació, els problemes de salut que arrossega, la falta d'higiene, l'exposició permanent a la intempèrie...

El Joseph al llarg dels anys ha tingut força ajudes, que fins ara ha anat desaprofitant, de manera que si ara està un altre cop al carrer, dormint a un portal i bevent cerveses, ell hi ha contribuït, no és només "una víctima d'aquesta societat insolidària".

Però si un dia al final apareix mort al carrer, sol i borratxo, llavors probablement hi haurà algú, o algunes entitats, que ens recordaran que un altre sense sostre ha mort al carrer, i diran que això no hauria de passar.

I en teoria és veritat, però és més complicat. Perquè si traiem d'aquestes equacions la responsabilitat personal, si només hi ha llàstima, llavors el que tenim és una realitat distorsionada (cosa que no afavoreix ni a qui necessita ajudes, ni als organismes o entitats ajudadors).

--
(1) Las drogas como metáfora tóxica. GOZE Vol. III, nº 9, juny 2000. Recollit també a 'Psicologización, pobreza mental y desorden neoliberal', Irrecuperables, 2022 (al llibre hi ha algunes correccions en relació amb la revista).

Boletes d'homeopatia

La Mercedes m'explica que després d'haver provat infructuosament moltes coses per tal de regular una mica el trastorn de la personalitat que afecta la seva filla, ara han decidit provar també l'homeopatia. Em diu que ja m'explicarà quins són els resultats. 

La veig tan perduda, tan fràgil, amb un patiment tan gran, que no goso fer-li cap comentari sobre el que penso de l'homeopatia. Ni del que podria fer, probablement més efectiu, en relació amb la seva filla. Potser un altre dia (és una mare "d'amor tou", poruga, amb dificultats per posar límits...). 

A més, no puc descartar que, si ella i la filla hi tenen fe, potser la filla en pugui treure algun benefici, de les boletes: les oracions, els remeis màgics i totes aquestes coses equiparables als placebos, de vegades poden funcionar. Però també hi ha l'altra part: i és que de vegades les boletes també empitjoren les situacions, perquè confiant en les boletes, potser mentrestant no es fa el que seria més indicat fer (en el cas de la Mercedes, segurament seria més efectiu incorporar "una mica d'amor dur", a la relació amb la seva filla).

Autonomia personal minvant, psiquiatria creixent

Llegeixo una recopilació d'articles de Guillermo Rendueles, un psiquiatre que va començar a treballar al manicomi d'Oviedo el 1972, en el moment de les reivindicacions, en alguns psiquiàtrics, d'un canvi del model de l'abordatge de la salut mental. (1)

En el llibre Rendueles exposa opinions bastant discrepants de l'ortodòxia psiquiàtrica imperant actualment. Hi ha coses que diu que no les acabo d'entendre, altres que no les comparteixo, i algunes em semblen molt interessants. D'aquestes últimes, si n'haig de destacar una, seria el seu punt de vista sobre la colonització, amb etiquetes psiquiàtriques, de problemes que abans no s'havien considerat problemes de salut mental, sinó propis d'una vida normal, és a dir, d'una vida amb les seves tristeses normals, frustracions, dolors, etc. I que cadascú ha de procurar gestionar de la millor manera possible. I que en canvi, al ser aquests problemes considerats "temes psiquiàtrics", fan que la persona, d'alguna manera, se'n desresponsabilitzi; perquè si és una malaltia, són els metges (en aquest cas els psiquiatres) els que se n'han d'ocupar. Potser el cas més clar d'aquest desplaçament conceptual és el de l'alcoholisme, ara considerat "malaltia", per tal d'erradicar-ne la seva connotació històrica de "vici" o defecte moral. De fet, avui cada vegada és més difícil trobar professionals que no s'hagin adherit per la nova visió com a "malaltia", fins al punt que, si qüestiones poc o molt aquesta perspectiva, en general se't mira malament. Rendueles subratlla que la conversió del vici en malaltia transfereix la responsabilitat de la gestió o resolució del problema als professionals i al seu arsenal terapèutic, alhora que redueix la responsabilitat individual de la persona afectada. El resum, compassiu per una banda, i psiquiàtric per una altra, és aquests: "Està malalt, ho hem d'entendre". Dit d'una altra manera: si jo estic "malalt", i per tant és necessari (o imprescindible), que hi hagi un professional que m'ajudi a superar la malaltia, jo ja no tinc tot el poder, perquè una part d'aquest poder (en el pitjor dels casos tota), la transfereixo al professional. Això és el que exposa Rendueles, segurament de manera més estructurada i clara de la que jo he fet aquí. I a mi em sembla interessant, la seva postura. Fins i tot la seva radicalitat, ja que tenint en compte l'actual "psiquiatrització del problema dels alcohòlics", em sembla molt oportú, com a contrapès, aquesta rotunditat. Després, si de cas, potser es podrà anar arribant a un equilibri, entre els dos extrems, entre les dues rotunditats. Però de moment, tal com ell insisteix, anem construint una societat d'individus cada cop més infantilitzats, desresponsabilitzats i, en definitiva, submisos, acomodats en l'acceptació, com a fets "reals i provats científicament", de cada vegada més patologies avalades pels grans (suposats) experts en salut mental. I des d'aquesta postura, llavors també és habitual no només la petició, sinó fins i tot l'exigència, per tal "que ens curin". Una altra idea transversal dels escrits de Rendueles, complementària de l'anterior, és el creixement d'un narcisisme generalitzat, alimentat per "la cultura del jo", com a contraposició al sentit de pertinència a un grup (i de solidaritat amb els altres individus del grup). És una altra profunda transformació, "dissimulada" pel creixement i el gran poder de les xarxes socials virtuals com a alternativa, generadora de grans solituds envoltades de munts "d'amistats" i acompanyades d'una producció constant i banal de "selfies". Cadascú, cada vegada presumptament "més ell", però en realitat més sol i desvalgut, llavors esdevé més susceptible de ser encaixat gustosament, quan es presenten adversitats vitals, en alguna de les moltes etiquetes psiquiàtriques disponibles i en constant augment. Per exemple, cada vegada més un dol es considera sospitós, patològic, si s'allarga més enllà d'un determinat temps, establert pels "especialistes en dolors", cosa que llavors aconsella que siguin tractats, si cal amb psicofàrmacs; i en lloc de "viure" el dol, de processar-lo, s'estaborneix. Una altra manera d'explicar aquesta situació o embolic seria aquesta. Quan algú té problemes d'addiccions, "si vol fer alguna cosa" té dues grans alternatives. D'una banda, el model de la malaltia, vinculat en general a ingressos de deshabituació (en general molt cars, cosa obvia si són privats, però igualment si són públics, encara que l'usuari no n'assumeixi el cost). I, d'una altra banda, hi ha el model de l'ajuda mutu, sobretot amb el referent dels Alcohòlics Anònims, una alternativa accessible per a tothom, amb l'únic requisit de la voluntat d'arribar a controlar la pulsió (l'acte) de beure. Aquest és de fet el dilema que planteja Rendueles: ajuda mútua o psiquiatrització? I la seva conclusió és aquesta: la societat de consum i d'individus solitaris, narcisistes i insolidaris, cada vegada ens porta més, "perquè acceptem que ens hi porti", cap a la segona opció. Per això diu ell, i jo ho comparteixo, el perillós que és la proliferació i l'ús abusiu d'etiquetes psiquiàtriques, ja que sovint és la forma de validar la desresponsabilització de l'individu davant dels seus problemes vitals. (2) Tal com em sembla que ja he dit, aquesta exposició és una simplificació a partir de dues "exageracions". De les dues, a causa del seu protagonisme minvant, em sembla del tot imprescindible, avui, tenir present "l'exageració Rendueles". Perquè si els Rendueles desapareixen de l'escenari, llavors, sense el seu contrapès, el guió de l'obra fa por. -- (1) 'Psicologización, pobreza mental y desorden neoliberal. Escritos y entrevistas'. Irrecuperables Ediciones, 2022. (2) Rendueles no nega la realitat de les "grans patologies mentals", com ara l'esquizofrènia, sinó que el que qüestiona, entre altres coses, o sobretot, és el sistema classificatori del DSM americà, amb un catàleg en constant augment de suposades malalties, i del qual diu que en absolut és resultat de criteris realment científics (un rigor i demostrabilitat que requereix la medicina), sinó de votacions i majories resultants (que és cosa de la política). Però no m'estenc més sobre aquest tema, perquè és prou complicat, i parlar-ne bé caldria un escrit llarg i molt rumiat.

Preocupació: baixa el consum de vi

Llegeixo a les pàgines d'economia del diari la preocupació del sector productor de vi negre a causa de la davallada del seu consum. Dóna unes xifres anuals que a ells els preocupen, a causa de la seva reducció, val a dir que mínima, i que a mi em maregen, perquè em semblen desorbitades, a causa del volum descomunal de vi que arriba al mercat. Sobretot, si penso que aquest munt de vi hi ha algú que se l'ha de beure. (1)

En aquest cas la notícia parla del vi negre. Altres vegades notícies semblants "des del punt de vista econòmic", poden ser sobre el vi blanc, o els escumosos, o el vi o cava d'aquella o aquella altra comarca concreta... El cas és que hi ha molta gent dedicada a l'elaboració de vi, i això requereix, és obvi, per tal que rutlli el negoci, que alhora hi hagi encara més gent que es vagi bevent tot el vi que es produeix. O totes les cerveses, tots els licors, etc.

Ja ho sabem, no tot consumidor de vi és un addicte, no sé quina és la proporció entre uns i altres. Però m'imagino que la majoria d'aquesta gran quantitat de begudes alcohòliques que arriba al mercat se la beu gent amb diferents graus d'addicció, ja que si no seria impossible, "absorbir" tota la producció. Ha de ser així, perquè un bevedor no alcohòlic potser pot gastar-se bastants diners en ampolles cares o no, però no pot consumir moltes ampolles. Tot alhora no pot ser: les moltes ampolles i la no addicció són incompatibles.

He dit que les notícies sobre les preocupacions dels productors de vi surten a les pàgines d'economia. En canvi, a les pàgines de societat, o de salut, surten les que parlen dels estralls que causa el consum d'alcohol. Sovint, les pàgines d'economia i les de societat estan separades per altres pàgines, siguin les d'esports, de cultura... Com si aquesta separació, aquesta  "distància", justifiqués la manca de relació, entre el problema de l'alcoholisme i la ingent producció de begudes alcohòliques. Sembla que això a ningú no li crida l'atenció: el fet d'estimular per una banda el consum d'alcohol i, alhora, queixar-se de les conseqüències del consum d'alcohol.

Per això ja no ens sobten les llargues rastelleres de prestatges de tots els grans supermercats, destinades a les diferents begudes alcohòliques. D'una banda, amb ampolles o llaunes molt barates, per als borratxos, sense sostre, etc. I, d'una altra banda, les ampolles cares, o caríssimes, per als clients més exigents. Entremig, tots els preus. Per tal que tothom pugui gaudir fàcilment la varietat que prefereixi de "la droga nacional per excel.lència".

Potser dit d'una altra manera: ¿algú s'imagina que als nostres diaris, a les pàgines d'economia, hi sortissin notícies sobre les preocupacions dels cultivadors de marihuana a causa de la reducció de la demanda? ¿O que als supermercats hi hagués també munts de metres de prestatgeries plenes de diferents tipus de marihuanes? És clar, no és així: la marihuana només surt a les pàgines de salut, en relació amb els casos d'abusos i de les persones de més risc. I també a les pàgines sobre fets delictius i delinqüents: per explicar la troballa de plantacions, magatzems, i la posterior destrucció "de la droga decomissada".

Potser algun dia algú hauria d'agafar una avioneta i, des del cel, donar un cop d'ull al territori. Contemplar els milers d'hectàrees dedicades a la vinya. I aleshores preguntar-se: "Anem bé?" O potser ens hem de replantejar alguna cosa? No sé quina, no ho sé, però el que està clar és que entre una llei seca i la publicitat actual, omnipresent, de cerveses i vins, una publicitat del tot normalitzada, sembla que hi hauria d'haver algun possible entremig menys contradictori. Un entremig que, és clar, cal assumir-ho, faria que "els productors d'aquesta droga" es disgustin (igual que també es disgusten els productors i narcotraficants d'altres substàncies, quan els dificulten el seu negoci). 

Amb el tabac s'ha fet (de diferents maneres); tan impossible és pensar en canvis en la mateixa línia pel que fa a l'alcohol?

--
(1) El vas mig buit de vi negre. Pierorgio M. Sandri. La Vanguardia, 22/4/2023

La ruta dels bars

(PSV)

Vaig a veure el Bartomeu. Primer pujo al pis, i llavors ell diu que millor si baixem i anem al bar. Li dic que d'acord. Baixem, anem al bar de la cantonada, jo demano un cafè i ell una mitjana.

M'explica que havia deixat de beure, però que al no beure no tenia cap motiu per sortir de casa. I com que no sortia, no caminava. Que, en canvi, ara, al fer la ruta dels bars, una cervesa aquí i una altra allà, fa petites caminades. 

Aquest abandonament temporal de les cerveses s'han anat repetint diferents vegades. Al llarg "de sempre", perquè mai no ha fet cap treball seriós de deshabituació. Des que el conec, i potser fa ja quaranta-cinc anys, sempre l'he vist, en aquest sentit, igual.

Al cap d'una estona em pregunta si vull alguna altra cosa, i li dic que no. Llavors ell demana una segona mitjana, perquè la primera ja se l'ha acabat. Diu que el metge li ha dit que hauria de deixar de beure, perquè ja té el fetge tocat, i es veu que el cor també. Però afegeix que a ell, amb l'edat que té, tant li fa morir-se. Que no passa res, si qualsevol dia es mor.

Fins ara no li he fet cap comentari sobre les seves cerveses. Sobre les d'avui, i les de cada dia, i les de tota la vida. I quan ell em diu això de morir-se, només li dic: que morir-se no és cap problema, però la malaltia, i l'eventual sofriment, sí. Li ho dic així, telegràfic, només de passada, perquè no em vull fer pesat. A més, sé que ell no passa una etapa fàcil, des que va morir la seva parella, amb la qual estaven molt units, des de feia potser cinquanta anys.

També és veritat, tal com he dit, que la seva relació amb les cerveses no és nova: quan la seva parella vivia ell també bevia, de vegades molt, fins al punt d'arribar de vegades a casa completament borratxo. Ella també bevia, de vegades també de manera abusiva. Però a banda d'això, s'estimaven molt, i ara ell la troba molt a faltar.

Quan s'acaba de beure la segona cervesa em pregunta si vull caminar una mica, i li dic que sí. Llavors ell va al lavabo, a fer un riu. Després, resulta que la passejada és només d'uns dos-cents metres, fins al següent bar. Demana una altra mitjana, de manera que en total, amb les dues prèvies, ja és un litre. 

Aquesta vegada jo ja no sec amb ell, li dic que me'n vaig, que vull aprofitar per fer una altra cosa al barri. És veritat, però també ho és que, amb tantes cerveses, ja em fa mandra, seguir amb ell; no vull acabar fent-li cap comentari sobre les seves cerveses, i tampoc tinc ganes de seguir compartint aquesta dinàmica. Per avui ja n'hi ha prou.

Des que va morir la seva parella, fa potser mig any, no l'havia vist. Ho tenia pendent. Suposo que més endavant tornaré a quedar amb ell. Perquè a banda de les cerveses, i d'uns monòlegs seus que s'acaben fent una mica pesats, entremig, de tant en tant, també va apareixent "ell", amb la seva solitud, la seva tristesa, i això sí que m'arriba.