L'E-110 és un colorant derivat del petroli. S'usa en aliments, cosmètics i medicaments.
Aquests dies se n'ha parlat perquè forma part de la composició del Dalsy, un medicament infantil a base d'ibuprofèn que entre d'altres usos es fa servir com a antipirètic en infants d'entre 3 mesos i 12 anys. Es veu que hi ha uns eventuals efectes secundaris del colorant E-110 que no s'indiquen en el prospecte. Facua, l'organització de defensa dels consumidors, reclama que s'indiquin aquests possibles efectes secundaris. L'Agència espanyola de medicaments i productes sanitaris (AEMPA) assegura que no hi ha cap perill.
Sobta que mentrestant ningú es faci aquesta pregunta: si un medicament porta un colorant que com a mínim genera alguna suspicàcia, per què, en lloc de seguir discutint sobre si hi ha o no estudis concloents sobre els seus eventuals efectes adversos, no es treu senzillament el colorant? Si el colorant, tal com el seu nom indica, "només aporta color" i no té cap efecte terapèutic positiu (si de cas només eventualment negatiu) per què no es treu? O més ben dit, per què s'hi ha posat?
En teoria en aquestes pàgines es parla de temes relacionats amb la salut mental, i evidentment el Dalsy no hi te relació. Però em sembla que l'exemple pot ser útil: si amb un medicament tan "senzill" com una presentació infantil d'ibuprofèn ja hi ha d'una banda aquesta desinformació, i d'una altra aquesta falta de sentit comú (amb el fàcil que seria retirar l'E-110 -eventualment perjudicial i terapèuticament ínútil- i acabar les discussions), què pot passar amb d'altres medicaments amb composicions més complexes, usos més discutibles i efectes secundaris més controvertits?
Bé, si més no sembla que a l'AEMPA no l'hem d'escoltar sempre com si fos l'Oracle de Delfos...
--
(*) Una altra cosa és la mania aquesta de voler baixar qualsevol símptoma de febre, com si la febre fos una malaltia i no precisament el contrari, una defensa "contra" la malaltia, i que només ha de generar preocupació quan sobrepassa segons quins límits...
29 de set. 2016
27 de set. 2016
De sobte, un brot psicòtic
Dino amb una parella que acabo de conèixer a casa d'una amiga comuna. Des de fa quinze dies tenen la seva filla ingressada a causa d'un brot psicòtic. Estan espantats, desbordats. No s'acaben de fer a la idea del que ha passat, del que passa. Estan molt angoixats pel futur de la seva filla, i també pel que els espera a ells...
És el tema de conversa durant el dinar. Com que en general m'explico millor escrivint que parlant (parlant, sempre em queda el dubte de si m'he embolicat, si he sabut explicar bé les coses, prioritzant el que calia, etc.), després del dinar, ja a casa, faig un resum de la conversa, un resum que al final és una barreja del que he dit i del que m'hauria agradat dir. I els hi envio, per si els serveix d'alguna cosa. Això és part del que els hi envio:
-En el cas d'una noia de 20 anys, s'han de tenir totes les esperances que la situació es pugui encarrilar, perquè és molt jove. I aquesta esperança s'ha de mantenir fins i tot davant d'eventuals pronòstics pessimistes dels professionals, perquè també s'equivoquen, de vegades molt, tant en els diagnòstics com en els pronòstics. És a dir, posats a ser subjectius, d'entrada més val decantar la subjectivitat cap a l'optimisme que cap al pessimisme.
-Lligat amb el punt anterior, en relació als professionals s'ha de mantenir una doble actitud, de confiança i alhora de vigilància. I la vigilància, de vegades s'ha d'exercir amb molta intel.ligència, perquè n'hi ha alguns de més creguts del compte. Gestionar això de vegades no és fàcil.
-És fonamental intentar informar-se i formar-se par tal d'entendre millor la situació i saber la manera més adequada d'encarar-la. No tothom ho fa, hi ha gent que amaga el cap sota l'ala, o "desapareix"...
-El familiar malalt ens necessita, fins i tot quan ens engega a passeig. No podem fer servir qualsevol actitud de rebuig per a inhibir-nos. I d'altra banda, hi ha mostres de rebuig que cal posar-les en evidència i manifestar el malestar que ens provoquen. Trobar l'actitud justa en cada moment no és fàcil (o més que la justa, la "terapèuticament més adequada").
-Cal no oblidar també l'important que és "que el familiar cuidador es cuidi ell mateix". Tothom que s'hagi de fer càrrec d'una persona amb alguna mena de dependència ha de tenir això molt present, ja que si no, al final tot és un desgavell. Fins i tot és important des del punt de vista de l'interès de la persona dependent, ja que si tu t'ensorres no pots ajudar l'altre.
-Tenir parèntesis de relaxament, de desconnexió, d'esbargir-se i riure en companyia, és imprescindible (el dramàtic és que hi ha gent que malauradament no pot fer-ho, perquè no té cap mena d'ajuda...). De vegades el problema és un altre: hi ha persones que s'avergonyeixen de passar-s'ho bé "mentre el seu familiar s'ho passa malament". És una mala manera de pensar. I que no ajuda gens la persona que volem ajudar, al contrari, la perjudica, ja que d'alguna manera li transmetem la nostra frustració.
-És fonamental que els malalts entenguin que no són el melic del món, que entenguin que el altres també existim, i que també tenim les nostres necessitats.
-Qualsevol relació de convivència es fonamenta en pactes. I els pactes impliquen límits. Una persona malalta no altera aquests principis: és a dir, també ha d'estar subordinada a pactes i límits. Una altra cosa és establir quins han de ser els pactes i els límits, els motius d'eventuals revisions, la forma com gestionar les transgressions, etc. Això cadascú s'ho ha d'inventar.
-Estimar (voler el millor per l'altre) implica també aprendre a dir que no. I de vegades dir que no és molt dolorós. De fet, tenir un familiar amb segons quina mena de malaltia és com tenir un nen petit. Molts dels consells que serveixen pels nens o adolescents són imprescindibles en el cas d'haver de gestionar la relació amb una persona major d'edat amb problemes mentals. Hi ha d'haver normes molt clares.
-Per crítica que sigui la situació, hem d'intentar sempre no confondre la fermesa amb la duresa. La fermesa hauria d'anar sempre acompanyada de la claredat, la coherència, la proporcionalitat i, sempre (per difícil que sigui la situació) de l'empatia. La duresa, la falta d'empatia, resta en lloc de sumar, és destructora.
-No hem d'oblidar mai que els malalts mentals són persones que, a causa dels seus problemes, pateixen molt.
-No serveix de res fer plans a llarg termini. Quan de manera inesperada de cop t'explota una situació d'aquestes, s'ha d'assumir que, si més no de moment, la previsibilitat ha deixat d'existir. I aquesta situació cal aprendre a viure-la amb la menor ansietat possible.
-La psicoteràpia és un recurs que sempre s'ha de contemplar. Fins i tot si el principal problema és de l'àmbit de la psicosi, i per tant la medicació és imprescindible. Fins i tot en aquests casos la psicoteràpia és important (per aconseguir acceptar la malaltia, per aprendre a reconèixer els avisos dels eventuals brots, saber com frenar-los o minimitzar-los, adoptar hàbits de vida que no els afavoreixin, etc.).
-La utilitat de la psicoteràpia s'ha de tenir sobretot clara quan l'equip mèdic que tracta el nostre familiar la menysprea i només creu en la medicació. És un tema delicat, però si el psiquiatra de referència no ajuda en aquest sentit, per mica que es pugui cal buscar ajuda complementària per una altra banda.
És el tema de conversa durant el dinar. Com que en general m'explico millor escrivint que parlant (parlant, sempre em queda el dubte de si m'he embolicat, si he sabut explicar bé les coses, prioritzant el que calia, etc.), després del dinar, ja a casa, faig un resum de la conversa, un resum que al final és una barreja del que he dit i del que m'hauria agradat dir. I els hi envio, per si els serveix d'alguna cosa. Això és part del que els hi envio:
-En el cas d'una noia de 20 anys, s'han de tenir totes les esperances que la situació es pugui encarrilar, perquè és molt jove. I aquesta esperança s'ha de mantenir fins i tot davant d'eventuals pronòstics pessimistes dels professionals, perquè també s'equivoquen, de vegades molt, tant en els diagnòstics com en els pronòstics. És a dir, posats a ser subjectius, d'entrada més val decantar la subjectivitat cap a l'optimisme que cap al pessimisme.
-Lligat amb el punt anterior, en relació als professionals s'ha de mantenir una doble actitud, de confiança i alhora de vigilància. I la vigilància, de vegades s'ha d'exercir amb molta intel.ligència, perquè n'hi ha alguns de més creguts del compte. Gestionar això de vegades no és fàcil.
-És fonamental intentar informar-se i formar-se par tal d'entendre millor la situació i saber la manera més adequada d'encarar-la. No tothom ho fa, hi ha gent que amaga el cap sota l'ala, o "desapareix"...
-El familiar malalt ens necessita, fins i tot quan ens engega a passeig. No podem fer servir qualsevol actitud de rebuig per a inhibir-nos. I d'altra banda, hi ha mostres de rebuig que cal posar-les en evidència i manifestar el malestar que ens provoquen. Trobar l'actitud justa en cada moment no és fàcil (o més que la justa, la "terapèuticament més adequada").
-Cal no oblidar també l'important que és "que el familiar cuidador es cuidi ell mateix". Tothom que s'hagi de fer càrrec d'una persona amb alguna mena de dependència ha de tenir això molt present, ja que si no, al final tot és un desgavell. Fins i tot és important des del punt de vista de l'interès de la persona dependent, ja que si tu t'ensorres no pots ajudar l'altre.
-Tenir parèntesis de relaxament, de desconnexió, d'esbargir-se i riure en companyia, és imprescindible (el dramàtic és que hi ha gent que malauradament no pot fer-ho, perquè no té cap mena d'ajuda...). De vegades el problema és un altre: hi ha persones que s'avergonyeixen de passar-s'ho bé "mentre el seu familiar s'ho passa malament". És una mala manera de pensar. I que no ajuda gens la persona que volem ajudar, al contrari, la perjudica, ja que d'alguna manera li transmetem la nostra frustració.
-És fonamental que els malalts entenguin que no són el melic del món, que entenguin que el altres també existim, i que també tenim les nostres necessitats.
-Qualsevol relació de convivència es fonamenta en pactes. I els pactes impliquen límits. Una persona malalta no altera aquests principis: és a dir, també ha d'estar subordinada a pactes i límits. Una altra cosa és establir quins han de ser els pactes i els límits, els motius d'eventuals revisions, la forma com gestionar les transgressions, etc. Això cadascú s'ho ha d'inventar.
-Estimar (voler el millor per l'altre) implica també aprendre a dir que no. I de vegades dir que no és molt dolorós. De fet, tenir un familiar amb segons quina mena de malaltia és com tenir un nen petit. Molts dels consells que serveixen pels nens o adolescents són imprescindibles en el cas d'haver de gestionar la relació amb una persona major d'edat amb problemes mentals. Hi ha d'haver normes molt clares.
-Per crítica que sigui la situació, hem d'intentar sempre no confondre la fermesa amb la duresa. La fermesa hauria d'anar sempre acompanyada de la claredat, la coherència, la proporcionalitat i, sempre (per difícil que sigui la situació) de l'empatia. La duresa, la falta d'empatia, resta en lloc de sumar, és destructora.
-No hem d'oblidar mai que els malalts mentals són persones que, a causa dels seus problemes, pateixen molt.
-No serveix de res fer plans a llarg termini. Quan de manera inesperada de cop t'explota una situació d'aquestes, s'ha d'assumir que, si més no de moment, la previsibilitat ha deixat d'existir. I aquesta situació cal aprendre a viure-la amb la menor ansietat possible.
-La psicoteràpia és un recurs que sempre s'ha de contemplar. Fins i tot si el principal problema és de l'àmbit de la psicosi, i per tant la medicació és imprescindible. Fins i tot en aquests casos la psicoteràpia és important (per aconseguir acceptar la malaltia, per aprendre a reconèixer els avisos dels eventuals brots, saber com frenar-los o minimitzar-los, adoptar hàbits de vida que no els afavoreixin, etc.).
-La utilitat de la psicoteràpia s'ha de tenir sobretot clara quan l'equip mèdic que tracta el nostre familiar la menysprea i només creu en la medicació. És un tema delicat, però si el psiquiatra de referència no ajuda en aquest sentit, per mica que es pugui cal buscar ajuda complementària per una altra banda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)